miozz mirades

Que entre el públic d’un acte públic hi hagi, amb normalitat, persones que van en cadira de rodes és possible. Possible i legalment factible: hi ha una normativa vinculada a una llei que diu que això és un dret indiscutible. Que tot hauria de ser accessible. Però la realitat és inprevisible…

(continua)

En parlava a l’apunt “a primer cop d’ull pot semblar que no hi ha barreres”. Sovint sembla que sí, però és que no, o un quasi sí.

Hi ha entitats que s’han implicat en l’exigència a l’administració respecte l’accessibilitat (mai he entès per què un tema que és normatiu, d’obligat compliment, requereix la vigilància estricte de les entitats sobre les administracions!). Però no ho tenen fàcil. No n’hi ha prou en exigir, insistir, reclamar. Cal confiar. Si l’obra d’adequació és responsabilitat de l’Ajuntament, cal confiar en què quan lliurin l’obra tot sigui correcte. Ha costat. Desenes de trucades a Cultura abans d’inaugurar el local, per tenir-ho tot enllestit. Retards, imprecisions. Trametre-hi les preocupacions pel que no es veu clar: el graó de la vorera, l’obertura de la portella de l’escala… I la constatació de que el tema no està ben resolt.
Ahir vam comprovar-ho, durant la presentació del Llibre gegant, a Òmnium Badalona – Barcelonès Nord, el local compartit amb el Centre Excursionista de Badalona, a Dalt de la Vila.

– per accedir a la plataforma elevadora cal superar un graó de vorera que barra el pas. Cal arreglar la vorera, de moment una rampa de fusta improvisada ho ha resolt, però cal una solució definitiva.

(vegeu la imatge)

– per arribar fins a dalt cal una altra persona sempre, el qui va en cadira de rodes no és autònom. No hi ha comandament per obrir la portella de l’escala…

– potser hi ha altres coses a dir. Tot plegat és molt laboriós i es viu amb certa sensació de perill, potser subjectiu, però és un tema sensible.

(vegeu la imatge)

El que està clar és que cal millorar-ho. De qui és la responsabilitat? De l’Administració? De les dues entitats allotjades al local?

En tot cas, d’aquesta adaptació imprescindible, ineludible, se n’ha fet un autèntic periple indescriptible, increible. Interminable i lamentable!