miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

carbasses a la castanyada?

M’atrau la carbassa amb les seves formes i colors suggerents, i amb la seva presència d’objecte material impregnat de simbologia fantàstica. A mi, la relació entre Tots Sants-Castanyada i les carbasses no m’ha vingut imposada per la importació de la tradició americana. L’ús de carbasses, cocos o altres vegetals per simular calaveres formava part, segons la nostra iaia Antònia, dels jocs d’infantesa pels carrers de Montgat als primers anys del segle XX.  

(continua)

Aquesta tardor una errada en la gestió del calendari en xarxa ens ha deixat sense els Contes del món a la vora del focla castanyada intercultural de Badalona. Són coses que passen, per sort els anys són cíclics, vindrà un altre octubre i ens organitzarem millor. Jo conservo la carbassa  buida amb els ulls i la boca que va retallar-hi el meu nebot, fa unes quantes castanyades, al redós de la llar de foc de la masia familiar. L’espelma encesa dins la closca seca i buida li confereix una imatge tètrica, fantasmagòrica; la seva llum i les ombres que projecta creen un clima d’ultratomba que fa pensar en ànimes i en morts. Però no pas d’una forma estrident ni terrorífica, més aviat creant una atmòsfera de recolliment propici per escoltar històries de por, misteris i trascendències.
Aquesta carbassa que sembla una calavera, o un petit monstre, la vaig fer servir l’any passat, – durant la castanyada intercultural – com a element escenogràfic, i em va servir per explicar l’origen ancestralment comú, de reminiscències celtes, de la celebració de la Castanyada catalana i la del Halloween americà, i per recordar que els elements vegetals de temporada, propis,  marquen molts dels costums decoratius i simbòlics de cada terra. Cada terra que, d’una manera o altra, té costums envers els morts. I la mort.

La meva teoria (o potser més aviat hipòtesi) és que en la tasca de recuperació i difusió massiva dels costums propis, després del franquisme, la petjada modernitzadora va fer perdre part del contingut essencial de la nostra festa. L’afany laicista per desvincular totalment la celebració “gastronòmica” de la dia dels difunts i del Tots Sants, i el despreci (en nom de la modernitat i la ciència) per rituals que pervivien en el món rural, va buidar la celebració de la castanyada de tot referent a la mort. Va buidar-la del significat ancestral, universal, lligat a una de les màximes preocupacions humanes al llarg de la història. Segons la meva hipòtesi – que quedi clar que no he fet cap investigació seriosa al respecte – aquesta pèrdua de significat ha facilitat les disidències en el moment en què s’ha conegut una altra celebració en què l’element central és precisament aquest. La forma clarament lúdica i vistosa de celebrar-ho allà ha omplert un espai que potser ens faltava, i el que és pitjor: sense ni tan sols reconèixer aquesta relació.

El joc d’anar porta per porta per espantar el veïnat que em relatava la meva iaia quan jo era petita, m’arriba desdibuixat. No sé ben bé si anaven porta per porta o si s’amagaven a les cantonades, ni recordo si el protagonisme del coco i la carbassa eren indistints, circunstancials. Tampoc sé si la cantarella “mà morta, mà morta, pica la porta!” formava part d’aquest ritual o d’un altre que no hi té res a veure, però el que sí sé – i m’he documentat abastament al “Costumari català”-, es que la societat catalana dels darrers segles tenia un amplíssim repertori de costums i ritus relacionats amb la plena tardor i la  proximitat de l’hivern (la natura morta),  i amb el culte als morts. L’origen dels panellets i el seu ús col·lectiu (font de rifes populars) crec que és, encara actualment, força desconegut.

Penso que el soroll de la pol·lèmica entre la celebració autòctona i la forània no deixa escoltar la buidor en referents que la propicia, ni deixa endinsar-se en el coneixement. Saber d’on neixen els símbols i costums que arrosseguem i entendre què els ha transformat al llarg de la història, amb els canvis introduïts per les diferents creences i religions, els diferents territoris on s’ha expandit, etc, conèixer tot això ens pot fer alhora més oberts a noves transformacions i menys vulnerables a incorporacions simplistes. I ens pot ajudar a ser més lliures per decidir amb quines simbologies ens volem identificar i amb quines no. Conscients, però, que qui fa popular o no un costum és el poble, i que per molt que ara ens sembli que les festes de disfresses que nosaltres també tenim, les preferim fer per Carnestoltes i no pas barrejades amb la Castanyada, qui ho acabarà decidint, amb el temps, serem tots plegats.

En la nostra castanyada intercultural la forma que vam idear per incorporar els trets essencials de les dues celebracions sense traïr les forma nostrada de la castanyada, va ser incorporant el tema de la mort en el punt neuràlgic de la festa: els contes. Totes les narracions tenien alguna cosa a veure amb trascendències, misteris del més enllà, pors, morts. Podien ser anècdotes, contes clàssics, narracions pròpies, però totes elles anaven precedides d’una breu explicació dels costums del país d’orígen dels contistes en relació al culte als difunts, les festes de tardor i els trets gastronòmics d’aquesta diada, molt més universal del que ens pensem.

No voldria acabar aquest apunt sense recprdar l’èxit de convocatòria que ha tingut a Badalona la representació de Don Juan Tenorio al teatre Zorrilla, un altre d’aquells costums clàssics que s’havia aparcat.


  1. T’agraeixo aquest “post”.
    Em pensava que ja tothom havia perdut la memòria, i el teu escrit m’ha alleugerit.
    Jo em vaig criar en un poble de muntanya a la “provincia” de Barcelona,
    i encara em falten anys per jubilar-me. I tot això que expliques fou
    comú en la meva infantesa.
    Anavem per les cases caminant entre la fosca (no hi havia pas
    enllumenat als carrers, ni gaire cantonades ja que moltes cases estaven
    allunyades l’una de l’altra) duiem fanals d’oli dins de carabasses per
    no fotrens de lloros i feiem servir aquesta cantarella del “ma morta,
    truca a la porta” quan no hi havia cap gos que ens esguerrés la
    sorpresa (també la rondavem, però  cantant cançons per “caramelles” i
    per Nadal).
    Recordo amb menys por aquest joc que no pas els contes dels morts
    familiars que l’àvia explicava en una gran sala fosca on només ella
    tenia el llum de “carburo” mentres els infants erem a les fosques a
    l’altra cap, vora la porta, per on sentiem el vent udolar.

  2. Hola Dolors!

    M’has fet recordar amb aquest post quan de petita amb la meva àvia féiem farolets amb melons per a la nit de Tots Sants. A les comarques centrals del País Valencià era molt típic que els xiquets i xiquetes feren farolets amb boca i ulls il·luminats i anaren pel carrer a la vigília de Tots Sants movent els melonets i cantant una cançoneta (que ara no recorde). Avui en dia des de les escoles s’intenta recuperar  aquesta tradició i es fan els farolets a classe.

    No deixem les sendes velles per les novelles, conservem les nostres tradicions, ens fan ser poble.

    Vanessa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.