xesco, amic meu

El dia 21 de juliol de 1984 jo era de colònies a Espinelves, enmig del bosc, fent de monitora. Llavors no teníem sistemes de comunicació immediata, i, a més, la casa no disposava ni d’electricitat ni de telèfon. Tampoc compràvem el diari. Jo tenia 20 anys.

Encara puc palpar, plec a plec, l’impacte que em va produir, uns dies després, al tornar a casa, la notícia de la seva mort. Tornar a casa, a la  “normalitat”, sempre tenia aquell punt agredolç, aquell desconcert per la pèrdua de l’autenticitat i llibertat que ens aportaven els campaments i les colònies d’estiu, amb la seva màgia autogestora i transformadora, la força de l’amistat, el sentit comunitari, i els valors nobles. Aquell any a la tornada a casa s’hi sumava l’impacte colpidor d’una mort que em trastornava els esquemes. 

Ens havíem nodrit  fins a l’empatx del seu missatge, era un autèntic referent. Amb ell vam conèixer Pete Seguer, de qui explicava “I el seu somni era lluitar durament per tal de convertir aquest infern en un paradís. La guitarra i les cançons eren les armes. I jo m’hi vaig apuntar”. ;amb ell vam aprendre que es podia i calia defensar un món sense fronteres i a la vegada la llengua i cultura pròpia del país petit. I que es podia defensar i recuparar la llengua catalana respectant i apreciant la diversitat lingüística; I vam aprendre, també, que amb la llengua es pot jugar, t’hi pots divertir, i aquest sentit lúdic de la recuperació de la llengua i del patrimoni cultural va ser una de les coses que més projecció van donar a la seva feina. Ens va ensenyar a fer animació, a promoure la participació activa del públic. De fet va aportar un nou sistema de fer animació, un nou estil, totalment innovador en el seu temps. El seu tarannà, era, a més, proper i altruista, generós. Xesco Boix en morir prematurament deixava un immens llegat i una gran responsabilitat als qui haurien de continuar la seva obra.
Però també deixava, als que érem idealistes i teníem una certa sensació d’anar contracorrent, un punt d’incertesa colpidor: Potser el dolor per no veure convertit l’infern en paradís és ingestionable? Potser els qui van contracorrent pateixen una solitud i un esgotament insuportables?
A Badalona hi havia vingut molt, a diverses escoles i a la Festa del Badiu; de fet va ser el mestre de música de l’escola Gitanjali durant dos anys, i les veus infantils d’alguna cançó del disc Gripau Blau són les dels seus alumnes.  I després, tan sols poc més d’un any abans de morir, havia dinamitzat una sessió impressionant amb totes les monitores i monitors dels esplais i agrupaments, llavors enxarxats per la Coordinadora Esplais de Badalona. Va ser al març del 1983, als locals del que ara és el Centre Cívic Dalt de la Vila (llavors Casal de Joves)
A casa tenim la sessió enregistrada, i sovint l’escoltem. És com si fos viu. I mentre l’escolto, revisc aquelles preguntes que tant em van ocupar durant el llarg temps de dol col·lectiu que vam viure. Reconec que, en aquest sentit, m’ha servit molt descobrir les paraules de Gandhi “les utopies són com les estrelles, sabem que no hi podrem arribar, però ens marquen el camí”. En Xesco ens va ajudar a veure algunes estrelles i a saber trobar un quants camins. Estrelles que podem ben imaginar en el cel blau per sostre i que es reflecteixen al mar sovint tan serè del seu món rodó i preciós.

Són moltes les iniciatives per commemorar aquest aniversari,quan fa 25 anys que estem sense ell,  aquí en trobareu algunes, Xesco.cat,  Enderrock  ,  i ha sortit un llibre que recomano especialment.

Si bé el millor homenatge és seguir treballant en la línia que ell va encetar. D’axò en saben prou els seus companys de viatge, dels 5 dits d’una mà, i molts altres deixebles seus. En Xesco va compartir la seva feina, creant  Els Cinc Dits d’Una Mà:  “Un dit per si sol no pot fer gairebé res, però dins de la mà, les seves possibilitats són il·limitades.”, va fundar  5 DITS D’UNA MÀ amb Luís M. Panyella, Noè Rivas, Toni Giménez i Àngel Daban. Alguns membres de la resta del grup, tots ells encara en actiu, encara porten com a bandera de la seva pròpia vida la manera de fer que anaren teixint, una filosofia, que, evidentment, era la del propi Xesco. I molts d’altres grups d’animació s’han inspirat en ell. D’alguna manera en Xesco segueix vivint i actuant a través dels seus seguidors!

I com a comiat, què millor que escoltar el seu Adéu multilingüe?

Quant a mariadolors

Darrerament veig que em defineixen com a activista social i cultural. Mantinc la  inquietud motor de la meva vida, la de transformar la realitat per fer-la millor (més justa, més humana, per a tothom...) sinó que he canalitzat aquest afany revolucionari per discretes vies no violentes, de creació d\\\'estat d\\\'opinió, i en àmbits de mitja abast. Diuen que combino amb encert la força i la calidesa, i crec que això és perquè capto el sentit poètic de la vida i perquè crec molt en les relaciona humanes basades en la confiança i el respecte. El lema denunciar i construir dels setanta segueix vigent en el meu tarannà, i intento aplicar-lo a tots els àmbits i a totes les circumstàncies de cada etapa de la meva vida. 
Aquesta entrada ha esta publicada en morim perquè vivim. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a xesco, amic meu

  1. marc sallas diu:

    jo sóc d’aquells a qui l’obra i el missatge d’en Xesco ens ha arribat a posteriori per una qüestió biològica. No puc recordar cap actuació d’ell, però sí moltes de les seves cançons. Recordo, això sí, un festival al maresme per commemorar l’aniversari (el cinquè o el desè) de la seva mort. Allà hi va actuar el grup badaloní Julivert… a casa encara en parlem amb els meus germans, doncs als tres ens va marcar.

    I res, que la nostàlgia o el record cap a les paraules d’en Xesco ens han d’ajudar a construir un món millor del que ens hem trobat, tal i com ell ens va ensenyar. Sobre les paraules d’en Ganfhi que comentes, Dolors, no hi estic de tot d’acord. Jo penso que les utopies sí que ho són, d’abastables. Potser sóc massa jove, potser massa ilús, potser sóc tonto rematat, no ho sé, però em nego a creure que aquest món funcionarà així pels segles dels segles.

    I si ens posem a mirar la nostra ciutat, encara crec menys que continuarem així per una eternitat. A vegades ens sembla que la nostra força és ridícula al costat de la de l’administració, que no para de donar pals de cec, sense massa rumb ni objectiu. O sí, la qual cosa seria encara més preocupant. En definitiva, tenim molta més força de la que a vegades ens volem pensar. D’exemples en tenim a cabassos.

    res més, necessitava dir-ho!

    “però nosaltres som nosaltres, i sabem allò que és bo”

    una abraçada

  2. Anna Real diu:

    Jo també recordo perfectament la mort del Xesco, estava de vacances a Palamos, i com em va impactà, el meu fill tenia dos anys. La meva filla ara en té 10, i també a crescut amb les seves cançons.

  3. ang diu:

    HOLA DOLORS. VAIG TENIR UNA RELACIO PERSONAL AMB EN XESCO, ERA AMIC DELS PADRINS DEL MEU FILL GRAN  I HAVIEM COINCIDIT EN ACTES FAMILIARS,
    BATEIXOS I COSAS PER L’ESTIL. A CASA SONAVA EL DISC DE LA SOPA DE PEDRES
    AMB FREQÜÈNCIA I EL MEU FILL ENCARA EL RECODA EN ALGUNES OCASIONS. LA VIDA ES DURA I ELL NO VA PODER AFRONTARLA. SEMPRE ENS QUEDARA  EL SEU RECORD I
    LA SEVA BONDAD   GRACIES PER TOT ADEU I FINS LA PROPERA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*