miozz mirades

Tot just hem passat el tercer diumenge sense ell. Com costa fer-se a la idea. Avui he viatjat pel bloc per percebre el seu rastre. Perquè sembli que omplo una mica aquest buit. Per ordre cronològic descendent:

• sempre amb nosaltres, dani
• reutilitzant nadales del bloc
• la meva anècdota (dani cinquanta)
• només hi ha una derrota, no seguir lluitant
• som somnis mil vides, som vides mil somnis
• tretze de març
• cartes que curen
• ictus (3) m’entens? t’entenc
• buscant itineraris accessibles
• ictus (2) dòmino
• turisme fàcil, sant pere de casserres
• acceptar que els miracles no arriben
• dani, set anys
• ictus (I) adversitat i incertesa
• fer-ho possible
• condemnats a primera fila
• cap acte públic en un local inaccessible

Article de gener al TOT, Sempre amb nosaltres, Dani

Dissabte va morir el meu germà petit, en Daniel Sabater Puig, als 51 anys, era força conegut com a ciutadà actiu a Badalona. Fa gairebé 12 anys la seva vida va canviar molt, per un ictus que va patir mentre complia una tasca plenament lligada al seu compromís humà i social, la denúncia contra la discriminació que encara pateixen les persones amb retard mental, en aquell cas en el terreny de l’oci. La circumstància del moment es pot considerar una anècdota, però en aquest cas assenyala un tret rellevant de la seva biografia.

En els  darrers anys ens havíem acostumat a veure’l amb la seva cadira de rodes, sense autonomia, en comptes de amb el seu pas ferm i apressat, o amb la bicicleta; anant de copilot en comptes de conduir al volant; comunicant-se amb el gest, la mirada, l’expressió facial i ben poques paraules en comptes de amb les seves contundents intervencions al Consell de Districte 1r, al Consell Escolar, a l’AMPA o a les reunions de mobilitat de l’Associació de veïns; mirant atent i emocionat com s’enfilaven els castells en comptes de fer-hi pinya com a membre de la colla micaco;  més necessitat de la suma de  capacitats que oferint bones aportacions per la defensa dels drets de les persones amb diferents capacitats, un dels eixos de la seva vida (per això havia sigut monitor del Club Llevant, educador a COINRE, voluntari i gerent d’ASPANIN, actiu a la campanya Deixem de ser Invisibles per la supressió de barreres arquitectòniques…); participant a la ciutat ara més en rol d’usuari que no del compromís social que havia tingut, però essent-hi, i vivint la ciutat i el país, les festes populars, actes culturals, reivindicacions, manifestacions… amb aquesta nova forma de viure. Perquè en Dani va haver de reaprendre a viure, i nosaltres amb ell. Quan l’ictus el va sacsejar deixant-lo amb molt poques capacitats – al principi, mínimes – teníem dos camins: encallar-nos en la ràbia i fixar-nos només en tot el que havia perdut, i el que es perdria,  o avançar amb dignitat per sobrepassar els límits del cos que l’empresonava.  Vam optar pel camí de la resistència, la lluita i la transformació, en positiu. Reaprendre a viure. Amb molt d’esforç, amor i dedicació vam nedar contracorrent. I vam guanyar terreny als límits. Amb dosis de bon humor ell ho va fer més amable. La malaltia l’ha seguit sacsejant, i ell hi ha respòs amb nova lluita. Fins que ja no ha pogut més. Davant l’adversitat, tant important és el què com el com de viure-la. I amb en Dani, d’això n’hem après tots molt. Una lliçó d’amor, de lluita i de dignitat que perdurarà. Com la lluita pels drets que ell perseguia.

La seva és una altra mort prematura. Tots en tenim moltes a la ment. La vida és d’una fragilitat immensa i la mort hi és present en qualsevol etapa, des del primer moment. Saber-ho ens hauria de servir per escollir al màxim com vivim el temps que tenim.

Article de desembre (especial nadal) al TOT

El Fanalet d’en Tasi

Vet aquí que una vegada en un local del Carrer Magatzem de Badalona on fa anys hi havia una fàbrica de gel i durant molt temps hi ha hagut l’associació de veïns del centre, al barri de baix a mar, fa pocs dies s’hi va presentar l’edició d’un conte, el conte d’El fanalet d’en Tasi del que en sóc l’autora, preciosament il·lustrat per l’Anna Riera Fonollà.

La publicació d’un conte sempre és una bona noticia. Aquest conte parla d’infants, d’il·lusió,  de misteris i de por. És un conte on hi surten fanalets i cançons, els tres reis i les nostres tradicions. Un conte que parla de Badalona, i de Montgat, i de la importància de transmetre el llegat.

Potser algú es preguntarà perquè es presentava en aquell local en comptes de fer-se en una llibreria. El motiu el va explicar l’actor Oriol Genís en obrir l’acte. Aquell local destinat a la participació veïnal i on s’hi havia gestat tanta vida comunitària – també accions de difusió i recuperació de tradicions –  va ser el lloc on fa una pila d’anys el conte es va poder escoltar per primera vegada. Ell mateix, l’Oriol Genís,  va  ser qui va interpretar-lo com a cloenda de la crida als reis que es feia al carrer. Aquest doncs és un conte popular que no ve d’antic, malgrat es basa en fets antics. La col·lecció on s’ha editat, la iniciada per l’Anna Ariño i la Georgina González Puig amb Els pescadors i el dimoni parla de Rondalles populars de Badalona, i aquesta ja es pot dir que ho és perquè a més de publicar-se en un dels volums dels Contacontes de Badalona, El fanalet d’en Tasi fa al voltant de 15 anys que s’explica a les biblioteques, cada any, i el conte s’ha fet molt popular, molta gent el coneix. Molta gent, sí, però no prou! Badalona és molt gran i encara hi ha centenars, milers de persones que tot i viure aquí, potser haver-hi nascut, no coneixen aquest referent patrimonial de Badalona. No ho han viscut, no els ho han transmès, i no ho podran transmetre. El conte pretén posar remei a aquest buit. Perquè conèixer el patrimoni i compartir referents ajuda a crear vincles, a nodrir el sentit de pertinença, a cohesionar…

Vet aquí que fa uns anys, explicaran en el futur, una vegada va  aparèixer un conte que explica una història que ens ajuda a difondre una tradició molt especial de Badalona, una tradició que proporciona una de les experiències més emocionants i vibrants de la nit de reis, un costum que és un patrimoni que cal transmetre a les generacions futures, de la mateixa manera que ens l’han transmès les generacions passades.  Aquestes festes aprofiteu per conèixer la història anant a les Biblioteques a escoltar el conte, o demanant-se un exemplar al tió o als reis…

El meu article de novembre 2014 al TOT Malbaratament a la via pública?

Aquests dies l’actualitat ens ofereix desenes de temes sobre els què opinar, la realitat política al país, a l’estat i també a Badalona és plena de motius per al debat i el comentari. Potser tocaria i semblaria lògic  avui parlar del post-9N o de les diverses iniciatives i crides que es fan a la nostra ciutat per bastir alternatives a la política municipal – un moviment en xarxa molt interessant – , tots dos temes de política prou trascendents. Però he escollit un tema molt més petit i acotat però igualment rellevant, un tema d’economia municipal ben preocupant.

Evitar el malbaratament de diner públic sempre és necessari, però ho és encara molt més quan ens trobem en plena crisi econòmica, amb una política de retallades i pèdua de drets vinculats al benestar social. En tal situació tocaria extremar molt més la vigilància per evitar el més mínim malbaratament d’un diner públic que s’està escatimant a serveis i a la satisfacció de necessitats bàsiques. Per això no em puc treure del cap que el nostre ajuntament hagi decidit llençar a la formigonera ni més ni menys que 600.000 euros. Com? L’Ajuntament ha pres la decisió de destinar al voltant de 600.000 euros per arreglar el solar de la plaça Manuel Moreno Maurici. Quin és el problema? Que aquest solar està destinat a la construcció d’edificis educatius – on hi ha d’anar els nous edificis de l’escola Montigalà i l’institut Ventura Gassol – i l’Ajuntament pensa destinar aquests diners no pas a l’inici de les obres dels l’equipaments educatius sinó a una finalitat totalment provisional. Pensen fondre’s aquesta suma de diners per fer uns arrenjaments que només serviran mentre les obres no comencen. La pregunta lògica és: I no seria més normal que aquests diners servissin per començar les obres escolars, tant esperades i tan necessàries? Que no s’adonen que hi ha necessitats massa importants a la ciutat per anar llençant els diners en provisionalitats de curta durada? A més, no s’adonen que donar un altre ús al solar pot endarrerir l’execució de l’obra i perjudicar els estudis de molts joves i infants de la ciutat?

Per mi, ja ho he dir d’entrada, aquest és un cas de malbaratament, i, a més, una contradicció amb un altre fet molt greu relacionat amb la Via Pública. Durant la setmana de la mobilitat, un grup de ciutadans voluntariosos van regalar a la ciutat pas de vianants provisional, molt necessari. Era per millorar la mobilitat a l’entorn de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Ho van fer altruistament, pel bé comú, i en comptes d’agrair-los la feina, l’Ajuntament de Badalona els  ha imposat una multa de 15.000 €. En ambdós casos ho trobo una mostra de cinisme!