miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

xesco amic meu, trenta anys després

Ahir, per explicar-nos la sensació que ens feia haver d’abandonar Espolla després de la intensa setmana viscuda com a organització de la 3a Escola d’Estiu de Glosa i 12a Trobada de Cantadors, la gent de Cor de Carxofa que ens acomiadàvem vam fer referència a aquell sentiment de quan tornàvem de colònies o campaments, de joves .Sortir de la bombolla d’Espolla s’ha tornat una expressió força precisa del mateix sentiment adaptat a la nostra condició d’adults. Mentre en parlàvem tot esperant la pluja, em venia al cap aquell apunt dedicat al Xesco Boix on parlava precisament d’això, l’any 2009, any del 25è aniversari de la seva mort. XESCO AMIC MEU.

Avui que fa 30 anys que va morir i que la seva figura sembla ser altra vegada reivindicada com a referent, ( vegeu influïts pel gripau blau i també deu webs ) dedico aquest apunt a fer un petit recull del tot el que tinc publicat sobre ell al bloc i tot el que s’ha publicat sobre ell avui (bé, part del que s’ha publicat). Encara enyorada d’Espolla i amb el cap bullint d’idees, sentiments i valoracions, i superada per la connexió a les notícies d’actualitat mundial, penso en com cal recuperar i posar en actiu el seu llegat, no només musical. Sobretot el seu llegat de valors.

El que tinc publicat d’ell al bloc:

xesco amic meu (juliol 2009)

– rellegint i rescoltant el misstge de xesco boix

– un mural participatiu per recordar xesco boix (accés docs del memorial BDN)

– xesco, un vell amic  (carregat de frases i dites)

– la guitarra i les cançons són les armes

– escalfant la tarda més freda

– a xesco boix amb ulls d’infant (d’una alumna)

– vint-i-cinc anys després, xesco viu en el record

– un mural a can solei, avui desaparegut

– xesco a badalona, xesco al bloc (febrer 2010)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

si creus en mi, l’article al tot (amb història del cartell)

A l’article a EL TOT d’aquesta setmana parlo de la presnetació del llibre de l’Anna Vives (veure) si creus en mi i hi explico perquè el cartell és com és… 

(seguir llegint) 

Segurament heu vist uns cartells molt originals que anuncien la presentació del llibre, aquest dijous dia 10 a les 19h, a l’Espai Betúlia. El cartell està fet sobre un fons de lletres A de totes mides i colors, pintades amb il·lusió, col·laborativament,  entre dues germanes, nenes encara: la Sira i l’Eira. El cartelll expressa diversitat, tracta la tipografia, i posa èmfasi en la lletra A. La llera A d’Anna, Anna Vives, el nom de l’autora i protagonista del llibre SI CREUS EN MI ET SORPRENDRÉ, escrit amb Francesc Miralles. Creadora d’una tipografia original i molt famosa, aportació que li va valdre també ésser seleccionada candidata a catalana de l’any, i arribar a la final. Fites que l’Anna ha assolit pel seu esforç i pel suport i treball col·laboratiu amb la seva família, especialment amb el seu germà Marc. L’Anna comparteix amb l’Eira una singularitat, tenir la Síndrome de Down. I la Sira i en Marc, així com en Pau i la Marta, comparteixen ser germans acollidors i bons col·laboradors en la vida de les seves germanes.

Estem poc acostumats a valorar les aportacions a la societat “normal” de persones etiquetades com a “amb discapacitats”, dependents, vulnerables. Sobretot quan aquesta vulnerabilitat té a veure amb qüestions mentals o cognitives. Hi estem poc acostumats perquè poques vegades es donen les circumstàncies d’oportunitat per facilitar-les. Les expectatives posades en una persona i la confiança en les seves potencialitats condicionen la capacitat de desenvolupar-les. Aquesta és una evidència pedagògica que caldria que tots els adults que envolten i acompanyen el creixement dels joves practiquin sempre: transmetre una bona dosi de confiança bàsica per ajudar a creure en un mateix. Quan els joves – o infants o adults!- són persones amb dificultats evidents, aquesta transmissió de confiança és molt més transcendent, es fa molt més significativa.

Partint de la confiança i sumant esforç i col·laboració, partint de la mirada sobre les capacitats i no pas sobre les no capacitats, sumant capacitats col·laborativament, el resultat és màgic. Tal com indica el títol del llibre, on en Francesc Miralles ens explica l’experiència de l’Anna, i tal com expressa el cartell, els resultats són sorprenents.  No us perdeu l’oportunitat de conèixer aquesta experiència en directe.

si creus en mi

És un llibre exquisit. Amb una sorprenent senzillesa va destil·lant pura filosofia de vida. Reflexions i metàfores que aporten, que no deixen indiferent. A qualsevol que les llegeixi. No cal estar pensant tota l’estona que allò surt d’una noia amb Síndrome de Down per trobar-hi el sentit, en té per si sol. Però aquesta circumstància hi aporta un alt valor afegit. Com n’aporta el fet que el llibre l’escriu Francesc Miralles amb ella, perquè ella no ho podria fer sola. El llibre és també un treball col·laboratiu, com tots els grans èxits de l’Anna: la creació d’una tipografia que ha donat la volta al món, ésser finalista en l’elecció de la catalana de l’any 2012, i escriure ara aquest llibre. Èxits sorprenents que no existirien sense aquest treball en equip, sumant capacitats, una bona dosi d’esforç. I sobretot, no existiria sense confiança.
Dijous 10, a Badalona, tenim l’oportunitat de compartir amb l’Anna i la seva família tota aquesta experiència. A les 19h a l’Espai Betúlia, ho anuncia aquest cartell que teniu a la imatge. Un cartell que té la seva història, (veure) aquí us l’explico. La participació de la Sira i l’Eira no és una anècdota, com ben segur ja heu entès. 

(seguir llegint)  

Estem poc acostumats a valorar les aportacions a la societat “normal” de persones etiquetades com a “disminuïdes”, “amb discapacitats”, dependents, vulnerables. Sobretot quan aquesta vulnerabilitat té a veure amb qüestions mentals o cognitives. Hi estem poc acostumats perquè poques vegades es donen les circumstàncies d’oportunitat per transgredir el guió estipulat, per canviar els esquemes. Per això és tan important, en el pla real i en el simbòlic, la feina que ha fet l’Anna Vives amb el suport de la seva família (treball col·laboratiu, sumant capacitats!), la seva interessant aportació a la societat. Com comentava, en poc temps, aquesta noia ha protagonitzat 3 fites que són una revolució, aquí podeu trobar molta més informació sobre l’impacte de la seva feina: 

Que les expectatives posades en una persona – especialment quan és infant o jove – i la confiança en les seves potencialitats condicionen en major o menor mesura la capacitat de desenvolupar-les és ciència certa, comprovada. Malgrat l’evidència pedagògica, però, no tots els adults que envolten i acompanyen el creixement dels joves saben transmetre sempre aquesta dosi de confiança bàsica que ajuda a creure en un mateix i a forjar-se aprofitant o creant oportunitats. Quan els joves – o infants – són persones amb dificultats evidents, aquesta errada transcendent es fa molt més significativa. En la mateixa mesura que s’hi fa l’errada, però, s’hi fa l’encert: tal com diu el títol del llibre, els resultats són sorprenents.

escultures a badalona

En tenim ben poques a la ciutat. Una mancança que parla molt malament de la inversió pública badalonina en cultura. Sobretot de la cultura al carrer. L’escultura també és i fa cultura. I és i fa ciutat. La falta d’escultures a Badalona és tan significativa com ho és la seva abundància a Oviedo, per exemple, una ciutat on l’itinerari per recórrer escultures forma part destacada de l’atractiu turístic-cultural de la zona. 
Per sort, però, tan significativa és  també la manca d’interès i d’inversió de l’administració pública per dotar la ciutat d’escultures referents, com ho és l’aportació popular, la iniciativa ciutadana, ja sigui des de col·lectius d’artistes com des de moviments ciutadans. 
Hi pensava diumenge al vespre, tot prenent la fresca a la platja sota els agradables acords del grup MUNU, i convocats per recaptar fons a favor de l’escultura per recordar (veure) les víctimes de l’incendi de Haissa. Pensava en l’altra escultura d’iniciativa popular que encara no ha vist la llum, la dedicada a les víctimes del (veure) naufragi de l’any 1911  i en com és de significatiu que el nostre ajuntament no tingui ni un sol euro per a escultures-homenatge a treballadores i treballadors morts en accidents laborals. Escultures que són, a més, imprecindible recuperació de memòria històrica.

enganxa’t a la glosa

Ja falta poc. En tinc moltes ganes. Qui no hi ha vingut mai no es pot imaginar què és. Una experiència que enganxa, diu (veure) l’article que publica La Directa.
Hi estic d’acord.
(veure) Sempre explico que em vaig enamorar de la cançó improvisada a Espolla, on la vaig descobrir en el seu format més espectacular: la Trobada de Cantadors, el combat del rei de les nyacres. He tingut la sort de participar activament en el naixement de  (veure) l’Escola d’Estiu de Glosa, que es fa a Espolla des de que la trobada s’ha traslladat al mes de juliol. I ara estem a punt d’encetar la (veure) 3a edició d’aquesta singular escola, que, com ressalta l’article esmentat, enganxa.

 (seguir llegint)
 

El potencial lúdic, pedagògic i social de la glosa és molt alt, i això es pot tastar en un taller formatiu durant l’any o en qualsevol vetllada on se’n canti, ja sigui des d’un escenari o asseguts al bar. Però si es vol gaudir-ne i aprendre’n bé, aprendre’n i aprendre a acompanyar als altres a aprendre’n, no hi ha res millor com tancar-se quatre dies al cor de l’Albera, a l’Alt Empordà, i capbussar-se de ple en aquest món d’idees rimades gronxant-se en actuals melodies tradicionals. Immersió total, de nit i de dia, dins les aules i al carrer, als portals, a la piscina, entaulats esperant el dinar, entaulats després dels àpats, rient i gaudint, vivint la glosa a flor de pell. L’important per glosar, com diu Caterina Canyellas a (veure) aquesta entrevista a l’ARA Balears o a aquesta, ) és saber xerrar, el glosar té a veure amb el parlar, amb tenir alguna cosa a dir.
Tenir alguna cosa a dir i saber-la dir amb gràcia, al moment oportú, glosar s’enriqueix amb el domini lèxic i és un estímul per col·leccionar sinònims, ampliar camps semàntics i explorar metàfores. Però a més cal fer cabre les idees dins una estructura donada, una quarteta heptasol·làbica que ha de fer rimar com a mínim dos versos, normalment 2n amb 4t… Entrenar la ment per confegir expressions heptasil·làbiques, entrenar-la perquè les expressions heptasil·làbiques acabin amb paraules rimades, i entrenar-la, sobretot, per posar-les al servei de les idees, de la comunicació, de l’enginy, el doble sentit, la ironia, l’agudesa, la provocació, la rèplica, la crítica… la cirera del pastís la hi posa el fet que tot això s’ha de fer… cantant! I aquí s’obre un món de melodies d’arrel tradicional, ritme, afinació, jocs de veu, acompanyament instrumental…

Un exercici 100% complet des del punt de vista competencial. Una activitat 100% SCAP des del punt de vista orientador (Significativa, Comunicativa, Activa i amb Projecció). Una activitat creativa, un exercici de llibertat d’expressió.
La glosa és genial, i participar a l’Escola d’Estiu e Glosa a Espolla, un regal! 

joan, parlant per la samarreta

(veure) Aquest article  està escrit en alemany. S’ha publicat en un diari de la regió de Turingia i té una tirada d’un milió d’exemplars. Parla d’en Joan Sallas en motiu de la seva nova exposició, parla de les seves investigacions, de la seva biblioteca, i de les conferències que farà aquest estiu a Heidecksburg Rudolstadt, i a la casa Museu de Kirms-Krackow, Weimar.  

Jo no sé alemany, així que he de recórrer al traductor per captar el sentit general de l’article, però no necessito cap traductor per entendre el missatge que transmet la fotografia que acompanya l’article. Per presentar-se al mil·lió de lectors del  diari, en la imatge que havia d’exposar-lo al costat de la seva obra, en Joan va escollir una samarreta que identifiqués el seu posicionament respecte la independència de Catalunya. Un gest de normalitat i de prosselitisme que no està absent d’un cert risc a Alemanya, aquest estat on l’ombra de la seva pròpia història manté viva una mirada distorsionada cap a qualsevol procés que es pugui associar al nacionalisme. 

juliol em mou

Potser perquè neix després del frenesí de juny, juliol sempre m’ha semblat un mes calmós. Amb temps per anar tancant pendents de l’institut, pendents domèstics, familiars, associatius… pendents del bloc! a un altre ritme. Juliol ve carregat de noves feines, més festives, cert, però molt laborioses, i aquest tenir una mica més de temps permet fer-les sense sentir el pes de l’estrès arrapat a la pell. I això que aquest any però, ja sigui pel procés i tot el que mou, ja sigui perquè amb l’edat la mesura del temps s’escurça, o potser perquè el sobreeixidor de pendents de juny raja fort encara, la sensació és que juliol es mou més del que pertoca. El xàfec matinal d’avui, però, a mi em posa les coses al seu lloc. Matí plujós, matí calmós, matí de portes endins feinejant per casa.
Em faig un propòsit respecte el bloc – de fet he estat rumiant què fer-ne ja que sembla que no tinc temps per tenir-ne cura, però em resisteixo a abandonar-lo definitivament… em dóno una darrera oportunitat – intento recuperar-lo després de més de dos mesos sense entrar-hi ni una sola paraula. Reactivar-lo i donar-li ritme. Motius en tinc! Opinió, esdeveniments…
Juliol, amb el seu ritme més quiet, em mou a tornar a mirar el bloc com a part de mi mateixa, com a fil comunicatiu, com a projecció, com a aparador…
M’hi poso,doncs,esperant que no sigui un gest fallit com el despertamarç 🙂