miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

el més llegit de gener de 2014

alfons banda en el camí

La notícia de la seva mort em va arribar ahir, al final d’un acte poètic exquisit que em feia piular “Avui Badalona s’apropa a Romania sense el llast inculte i agre de l’alcalde Albiol” i mentre no em podia treure del cap que per primer cop en molts i molts anys Badalona no celebrava el DENIP com calia, precisament per culpa de la inculta i agra política de l’alcalde Albiol.

  (l’article segueix)

La imatge l’he treta del seu bloc, l’ombra de la pau,  un bloc que us recomano 

Magnetitzada per la força expressiva dels mots de Marin Sorescu brollant dels llavis de l’Oldile Arquè, el plaer de convertir aquell acte en una mena de desobediència rebel contra la intolerància xenòfoba de l’alcalde m’obria pensaments que s’escampaven per la sala delitosos d’assaborir tot el gust d’aquella vetllada. Entre notes d’acordió i més gust de bones paraules, pensava en l’Anna Vicente, promotora del Seminari Permanent d’Educació per la Pau de Badalona, al CRP, qui aquest mes ha endarrerit la seva jubilació  per no faltar a la cita del DENIP, el 30 de gener, dia de la mort de Gandhi, i en com aquest alcalde del PP, el mateix que fomenta l’odi contra els compatriotes de Sorescu, li ha enfosquit el comiat desmantellant un acte d’educació per la pau de tanta tradició a Badalona. Pensava en com molesta als totalitaristes la força de la no violència, de la deobediència civil, la força de la cultura de la Pau, la força de les paraules enraonades. Paraules, poesia, pau. I llavors, en acabar, després de les abraçades i felicitacions per la bona estona passada i per la magnífica feina de tots plegats, en Ramon m’informa de la notícia que ha vist en un tuit. L’Alfons Banda és mort. Inesperat, em sotraga. Una pèrdua prematura, un cop dur. I passa un 30 de gener, com el mateix Gandhi. Corprenedor.

Per nosaltres – aquest nosaltres va dedicat especialment als d’ENTORN LA PAU, un grup de lluita no violenta badaloní, ja desaparegut – persones com l’Alfons Banda, com en Rafel Grassa, en Vicença Fisas, i com el mateix enyorat Lluís Maria Xirinachs són d’aquelles que ens han quedat properes per sempre, malgrat no mantenir la intensitat del contacte inicial, com si allò compartit teixís llaços perennes. Amb d’altre com l’Arcadi Oliveras, el Paco Cascón, o el Pepe Beúnza, ens anem seguint més la pista… Tots plegats formen – formem – part d’un conjunt de gent que entre finals dels 70 i els 90 del segle passat aprofundíem en el llegat de grans lluitadors, grans transformadors, com Gandhi, Luter King o fins i tot Lanza del Vasto, descobrint Galtung, buscant respostes, buscant alternatives, buscant fer efectiva l’estratègia de lluita no violenta per resoldre conflictes i evitar la resposta militaritzada com a solució… Van ser els anys clau del gran moviment pacifista, de la posta en marxa d’una maquinària a favor de la cultura de la pau, una maquinària que tal com avui recollia a l’ara, en paraules d’Ignasi Aragay, és ja una idea ben instal·lada en la consciència col·lectiva.

“Sempre que es produeix un terratrèmol social, va seguit d’un terratrèmol polític”, deia. I afegia: “Les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se”. Malgrat Síria, malgrat tantes altres guerres, el pacifisme és avui una idea forta. Una idea ben instal·lada en la consciència col·lectiva, com ho demostren els nous moviments de protesta, malgrat l’intent de criminalitzar-los des del poder: des dels indignats fins a la mobilització pel dret a decidir. És el llegat que ens deixa l’Alfons Banda: la lluita pacífica per un món millor.

En tots els grans moviments hi ha d’haver, també, grans teòrics. Gent que ajuda a obrir i trobar camins i respostes, gent que suma a l’efervescència i constància activista una bona dosi de formació, reflexió i producció bibliogràfica. I no és que el compromís activista no s’acompanyés de reflexió, i molta (penso ara en moviments com el M.O.C, per posar un exemple clau), sinó que dins i fora dels propis moviments calia dedicació expressa, i això ho van fer tota una colla de gent que per nosaltres, els qui ens quedàvem més compromesos en l’activisme i la sensibilització a peu de carrer, eren, són,uns grans referents.

De l’Alfons Banda recordo especialment una xerrada que ens va venir a fer a Badalona, als inicis del nostre grup, sobre la força de l’opinió pública i sobre les estratègies per crear opinió pública. Em va marcar. Li ho vaig recordar el dia que ens saludàvem quan la Fundació per la Pau va organitzar el cicle d’itineraris vitals en “clau de pau” i va fer-hi venir al Pepe Beúnza, era el 2009, vaig recollir una pila de reflexions, llavors al meu bloc,només es perden les lluites que no es fan…

De la seva mort en parla avui la pròpia Fundació per la Pau, en la seva portada, i d’una forma molt sentida Jordi Armadans, al seu bloc Malgrat tot.

Sento aquesta mort per ella mateixa, però també per la pèrdua que comporta, la pèrdua d’una persona que havia posat la seva saviesa al servei de la pau i que seguia activa en aquesta tasca.

 

l’educació a portada

Dissabte passat vaig començar a escriure aquest article i el vaig deixar macerar. He fet tard, el protagonisme de l’educació com a notícia se l’emporta altra vegada la llei Wert i la consellera. En deixo l’encapçalament com a testimoni, ja hi tornaré…

Llegir a la portada del diari una frase com el futur econòmic del país passa per la “revolució educativa” com a síntesi d’un debat entre economistes de referència per parlar precisament d’economia és, d’entrada, una sorpresa que aplaudeixo. Que cal una revolució educativa també ho reclamem els pedagogs, però la pedagogia, ja se sap, és una ciència gens valorada i encara menys respectada. Relacionar l’educació amb la sortida de la crisi, amb la reeixida econòmica, ja ho ha fet Ebo Morales, a l’Equador, i en el fons el ministre Wert també ho intenta, però aplicant tots els paràmetres a la inversa. Us en parlava a l’ article una llei més per desobeir , i avui, a la vista dels arguments aportats per Germà Bel i Xavier Sala i Martín al debat Un model econòmic per a Catalunya, em motiva molt tornar-hi.    

 

no volem caritat, volem justícia

No volem caritat, volem justícia, era el crit bandera de la societat fent pinya amb les associacions que defensaven els drets de les persones amb discapacitat poc després de la mort de Franco. Un crit que em va al cap molt sovint, sobretot ara, aplicat a temes de subsistència i de pèrdua de drets bàsics per al conjunt de la societat. L’he escollit per titular aquest nou article a EL TOT.

(seguir llegint)  

No volem caritat, volem justícia

Aquests dies nadalencs, entre les felicitacions i els bons desitjos, m’han arribat missatges que denuncien descarats abusos econòmics de diferents càrrecs públics i privats…no és res nou, ho escoltem a les notícies cada dia, però de vegades tenir les xifres detallades a la vista ajuda a ser més conscient de les magnituds d’aquesta vergonya. L’abús d’una minoria privilegiada sempre és indecent, però es converteix en una burla obscena quan segueix creixent en paral·lel a la caiguda dels sous i els drets socials bàsics de la majoria de la població. Per Nadal s’escau posar en pràctica la solidaritat més que mai, i són milers les iniciatives de recollida d’aliments, joguines i diners per pal·liar les urgències de la pobresa. Gestos solidaris humans i necessaris, d’agrair…però també perillosos: en el fons encobreixen un sistema estructuralment injust i normalitzen les desigualtats incorporant la caritat com a única resposta a la manca d’equitat. Fent que la pobresa formi part de l’ordre establert, com si no fos possible superar-la.

La solidaritat humana és bona i necessària, però cal acompanyar-la de reivindicació i denúncia quan el propi sistema està vulnerant drets. Sinó aquesta solidaritat acaba essent una forma de col·laboració activa amb la injustícia. En aquest sentit celebro la iniciativa popular badalonina de convocar un gran acte reivindicatiu de drets el dia dels INNOCENTS, reconvertit en dia dels CULPABLES, a la mateixa Plaça de la Vila on es projecta la falsa imatge de Badalona ciutat de primera, i s’hi fan campanyes de recollida de joguines i aliments.

Perquè, si el bé comú recuperés tots els diners robats per defraudadors i corruptes, per la banca, els malbaratats per la monarquia, els dels sous desorbitats, i els dels bitllets d’avió dels eurodiputats viatjant en classe turista en comptes de fer-ho en primera classe – per posar uns exemples – no hi hauria tantes emergències socials al descobert.

Perquè si en la gestió de la crisi la inversió pública hagués estat encaminada a rescatar drets socials bàsics en comptes de servir per rescatar bancs privats, engreixar els seus beneficis i engrandir el patrimoni dels seus dirigents, les necessitats no cobertes pel bé comú serien moltes menys. I podria anar ampliant la llista.

Canviar tot això sembla impossible, perquè la pobresa està inscrita a nivell mundial, però és possible aconseguir societats menys desiguals, altres països ho han aconseguit. No és una utopia. Ara aquí, gràcies a la feina i a la voluntat de molta gent, tenim una oportunitat immensa: apostar per un altre model, començar a fer les coses d’una altra manera. En la possibilitat de la independència hi veig clarament aquesta oportunitat, real, i aquesta construcció m’il·lusiona enormement.

Us imagineu un país on hi hagués tanta justícia social que no calgués recórrer a la caritat per sobreviure?.

Fem-ho possible!


no deixar votar sí que fractura!

La Democràcia no és només votar, i tant que no! Però també és votar. I sobre un tema tan important, consultar en referèndum per conèixer l’opinió del poble no hauria d’espantar a ningú, tret que es vulgui mantenir aquesta mena d’engany tan bèstia segons el qual voler la independència divideix les persones…i no voler-la, no!!. Fa molts anys, quan s’aparcava en carrers molt estrets i tenir el cotxe a dos pams de la porta de casa era molt molest per a alguns i un goig per a uns altres, s’aparcava 15 dies a cada banda, ho recorden? Així tothom tenia una època en què veia satisfet el seu desig, fos quin fos, i una en què havia d’aguantar-se per respectar el desig dels altres. I les aventatges i inconvenients en la satisfacció de necessitats quedava repartida. Sobre voler viure independents o dins un altre estat tan lícita és una cosa com l’altra. I ja fa molts i molts anys que no hi ha opció per als que volen viure indepndents, molts anys en què tan sols es satisfà el desig dels qui volen viure dins l’estat. I què passa amb el desig dels altres, és que no compta? És que mantenir l’estat com ara no fa mal a ningú? I tant que en fa. I aquesta falta d’inclusió, aquest no tenir en compte que tan vàlida és una opinió com l’altra, aquesta criminalització de l’independentisme, això sí que fractura.