Magnetitzada per la força expressiva dels mots de Marin Sorescu brollant dels llavis de l’Oldile Arquè, el plaer de convertir aquell acte en una mena de desobediència rebel contra la intolerància xenòfoba de l’alcalde m’obria pensaments que s’escampaven per la sala delitosos d’assaborir tot el gust d’aquella vetllada. Entre notes d’acordió i més gust de bones paraules, pensava en l’Anna Vicente, promotora del Seminari Permanent d’Educació per la Pau de Badalona, al CRP, qui aquest mes ha endarrerit la seva jubilació per no faltar a la cita del DENIP, el 30 de gener, dia de la mort de Gandhi, i en com aquest alcalde del PP, el mateix que fomenta l’odi contra els compatriotes de Sorescu, li ha enfosquit el comiat desmantellant un acte d’educació per la pau de tanta tradició a Badalona. Pensava en com molesta als totalitaristes la força de la no violència, de la deobediència civil, la força de la cultura de la Pau, la força de les paraules enraonades. Paraules, poesia, pau. I llavors, en acabar, després de les abraçades i felicitacions per la bona estona passada i per la magnífica feina de tots plegats, en Ramon m’informa de la notícia que ha vist en un tuit. L’Alfons Banda és mort. Inesperat, em sotraga. Una pèrdua prematura, un cop dur. I passa un 30 de gener, com el mateix Gandhi. Corprenedor.
Per nosaltres – aquest nosaltres va dedicat especialment als d’ENTORN LA PAU, un grup de lluita no violenta badaloní, ja desaparegut – persones com l’Alfons Banda, com en Rafel Grassa, en Vicença Fisas, i com el mateix enyorat Lluís Maria Xirinachs són d’aquelles que ens han quedat properes per sempre, malgrat no mantenir la intensitat del contacte inicial, com si allò compartit teixís llaços perennes. Amb d’altre com l’Arcadi Oliveras, el Paco Cascón, o el Pepe Beúnza, ens anem seguint més la pista… Tots plegats formen – formem – part d’un conjunt de gent que entre finals dels 70 i els 90 del segle passat aprofundíem en el llegat de grans lluitadors, grans transformadors, com Gandhi, Luter King o fins i tot Lanza del Vasto, descobrint Galtung, buscant respostes, buscant alternatives, buscant fer efectiva l’estratègia de lluita no violenta per resoldre conflictes i evitar la resposta militaritzada com a solució… Van ser els anys clau del gran moviment pacifista, de la posta en marxa d’una maquinària a favor de la cultura de la pau, una maquinària que tal com avui recollia a l’ara, en paraules d’Ignasi Aragay, és ja una idea ben instal·lada en la consciència col·lectiva.
“Sempre que es produeix un terratrèmol social, va seguit d’un terratrèmol polític”, deia. I afegia: “Les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se”. Malgrat Síria, malgrat tantes altres guerres, el pacifisme és avui una idea forta. Una idea ben instal·lada en la consciència col·lectiva, com ho demostren els nous moviments de protesta, malgrat l’intent de criminalitzar-los des del poder: des dels indignats fins a la mobilització pel dret a decidir. És el llegat que ens deixa l’Alfons Banda: la lluita pacífica per un món millor.
En tots els grans moviments hi ha d’haver, també, grans teòrics. Gent que ajuda a obrir i trobar camins i respostes, gent que suma a l’efervescència i constància activista una bona dosi de formació, reflexió i producció bibliogràfica. I no és que el compromís activista no s’acompanyés de reflexió, i molta (penso ara en moviments com el M.O.C, per posar un exemple clau), sinó que dins i fora dels propis moviments calia dedicació expressa, i això ho van fer tota una colla de gent que per nosaltres, els qui ens quedàvem més compromesos en l’activisme i la sensibilització a peu de carrer, eren, són,uns grans referents.
De l’Alfons Banda recordo especialment una xerrada que ens va venir a fer a Badalona, als inicis del nostre grup, sobre la força de l’opinió pública i sobre les estratègies per crear opinió pública. Em va marcar. Li ho vaig recordar el dia que ens saludàvem quan la Fundació per la Pau va organitzar el cicle d’itineraris vitals en “clau de pau” i va fer-hi venir al Pepe Beúnza, era el 2009, vaig recollir una pila de reflexions, llavors al meu bloc,només es perden les lluites que no es fan…
De la seva mort en parla avui la pròpia Fundació per la Pau, en la seva portada, i d’una forma molt sentida Jordi Armadans, al seu bloc Malgrat tot.
Sento aquesta mort per ella mateixa, però també per la pèrdua que comporta, la pèrdua d’una persona que havia posat la seva saviesa al servei de la pau i que seguia activa en aquesta tasca.
