miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

dir-ne solidaritat quan és espoli

No sé si a l’informe que el ministre Margallo ha enviat a les ambaixades i consulats perquè tinguin arguments contra el dret a decidir dels catalans hi ha descrita la línia que separa la solidaritat de l’espoli. Segur que no, cap mitjà ho ha dstacat, i no els interessa… tampoc crec que hagi parlat enlloc, malgrat anomenar Alemanya, del principi d’ordinalitat, aquell principi que evita que la contribució interterritorial acabi situant a qui contribueix en pitjor condició relativa respecte a qui s’en beneficia.

La imatge és treta d’aquest bloc, us recomano també llegir aquest article

(seguir llegint)

D’aquest principi s’en va parlar molt durant el procés de l’Estatut català (podeu llegir-ho aquí, per exemple) i ara en parlen, defensant-lo encara que amb veu baixa, els federalistes.

Però en realitat, sense saber-ho, en parlen també els nostres joves quan marxen d’Erasmus i comproven en quines condicions viuen els joves Erasmus provinents de diferents parts de l’estat espanyol: majors prestacions (molt superiors!) els qui provenen d’altres zones, encara que siguin de les receptores de solidaritat…alguna cosa falla, oi? Això mateix pensen tots aquells andalusos o extremenys que tant van treballar després d’emigrar de les seves terres empobrides i sense oportunitats, tant van contribuir a aixecar l’economia de Catalunya, i ara… ara veuen com les prestacions sanitàries o els ajuts a la vellesa són molt superiors als seus pobles que a la Catalunya rica i solidària .. i ho són gràcies a la anomenada solidaritat territorial… alguna cosa falla, és evident. Però aquesta sembla una informació silenciada, 

Jo crec que malgrat el govern català i partits i entitats fora del govern han fet moltes declaracions respecte al deute fiscal, respecte al desequilibri de les balances fiscals, etc (es pot compovar aquí, com a exemple) en la meva opinió no s’ha informat prou la població sobre la magnitud d’aquesta situació. Tenint en compte que hi ha diversos mètodes per calcular-ho però que sigui quin sigui l’emprat el resultat sempre és de dèficit fiscal per a Catalunya (la discrepància estaria només en una mesura major o menor, però sempre deficitària), crec que s’ha fet poca pedagogia del tema entre la pròpia població catalana i espanyla, davant les forces polítiques de l’estat. I de l’estranger. És un tema que es passa sempre per alt…
Davant la devastadora aplicació de retallades actuals que s’estan carregant tot el sistema de serveis públics, trobo que el govern català ha fet poc ús d’aquesta informació i no ha explotat mediàticament l’evident desigualtat de tracte dels ciutadans en el territori de l’Estat espanyol respecte els serveis, prestacions i ajuts que reben. Per mi caldria una acció molt més clara i contundent, molt més eficaç mediàticament, no només com a justificació de la desafecció entre Catalunya i Espanya sinó sobretot perquè tots i cadascun dels ciutadans de l’estat coneguessin d’una forma molt més clara que existeix aquesta situació, aquestes desigualtats, i que alguns ciutadans són víctimes d’aquesta mena de robatori a nivell estatal, d’aquest repartiment totalment injust que converteix una cosa que hauria de ser boba – compensació solidària – en una nova font de desigualtats on uns hi surten guanyant molt en perjudici d’altres, que hi perden sempre.
M’agradaria hi hagués prou informació i conscienciació perquè tots plegats quan vegéssim o escoltéssim les queixes dels polítics catalans lsobre aquest tema, sentíssim que és una defensa dels drets ciutadans bàsics.  

En no fer-ho, en no fer-ho de forma contundent – govern i oposició – (Interessant, en aquest sentit, la reflexió que podeu llegir aquí, denunciar l’espoli fiscal és poc d’esquerres?,  la sensació d’un gran nombre de població catalana és que respecte les retallades de drets bàsics la Generalitat és tan o molt més culpable que el govern de l’estat. I comprovar que estem pitjor que a altres zones de l’estat fa recaure sobre la Generalitat la responsabilitat d”una suposada mala gestió molt més greu que la que li correspòn, de molt més ampli abast que les pròpies decisons (sovint nefastes, no estic pas justificant la política de retallades!). Us imagineu si el govern s’hagués plantat i hagués decidit no retallar en serveis públics com a mesura de denúncia de l’espoli fiscal? Si el deute fiscal no és present majoritàriament en la ment de la població en el dia a dia, i quan s’apuja la T10, quan es viu en la pròpia salut l’impacte de la retallada en sanitat, o de la reducció de les beques menjador, o de la plantilla a les escoles, la paga extra dels funcionaris (que a l’estat sí han cobrat) o qualsevol altra pèrdua de l’estat del benestar, no es relaciona directament amb aquesta mala compensació de les balances fiscals, la conclusió és que aquí ens en sortim pitjor que als altres llocs, i la Generalitat es converteix en la primera culpable. Que la independència estigui a l’horitzó immediat com a solució definitiva a tot plegat no exclou, des del meu punt de vista, la necessitat de seguir denunciant i d’una forma ben clara el maltracte fiscal. Com no ho exclou el fet que algunes mesures de retallades socials es podrien dur a terme igualment per iodeologia del partit al govern. Una cosa no treu l’latra, i em sembla una mala opció que des dels moviments crítics amb la gestió que l’administració pública fa de la crisi no es denunciï també aquest greuge que acaba essent nova causa de desigualtats. 


Crec que sobre el límit de la solidaritat, de com aquesta passa a convertir-se en espoli, i sobre el principi d’ordinalitat, sobre el dèdicit fiscal, les balances… sobre aquests temes hi ha grans treballs documentals i bons oradors que han servit perquè un gran nombre de catalans coneguin perfectament la situació. Però crec que caldria fer-ne campanya més popular. I caldria que en els circuits més habituals de la ciutadania que es mou per aconseguir canvis, i en els circuits mediàtics de la població catalana menys arrelada als mitjans catalans (fora de TV3, el 33 o les ràdios catalanes, qui en parla?) i en els circuits mediàtics espanyols on sovint s’hi expressa un espanyolisme anticatalà, arribessin aquestes informacions amb claredat serena. Al mateix estil tan encertat com el que aporta Junqueras quan parla com a historiador…

El que caldria és que la població sentís aquest com un problema propi, i no pas com una canterella dels polítics.

Potser aquest informe podria ser un pretext per fer-ho. 

Ja sé que que el front obert més important que tenim és el dret a fer el referèndum per decidir el futur del país, un futur immediat que inclou superar la precarietat i la pobresa de la població, i retornar a l’estat del benestar universal, dels drets socials, de l’equitat… Però potser si aquesta informació fos més popular serien encara moltes més les persones que defensarien la consulta sobiranista, i que tindrien nous arguments i més força alhora de reclamar canvis estructurals. 

les més llegides d’aquest desembre

ens equivoquem!

Potser perquè l’estigma de garrepes i insolidaris és tan injust, fals i dolorós, i necessitem demostrar-nos que som tot el contrari. Potser perquè realment ens sorprenem a nosaltres mateixos d’aquesta gran capacitat d’acollida i generositat que sembla que forma part de l’ADN del poble català, i perquè és cert que tenim una capacitat de resposta i mobilització altruista impressionant, perquè és tota una lliçó el que passa amb la Marató i amb tantes altres causes, perquè és cert que no podem deixar als més desafavorits a l’estacada, i necessitem felicitar-nos-en i dir-nos, que bé que ho fem com a poble… però és lícit sentir complaença davant un fracàs social com aquest?

(seguir llegint) 

No, senyores i senyors, el que estem fent és institucionalitzar la caritat per tranquil·litzar la nostra consciència davant el fracàs d’un sistema social i econòmic que cal superar. I si eduquem als nostres joves a no preguntar-se res després de dipositar un paquet de macarrons per als pobres com qui tira una moneda a una màquina de jocs, ens equivoquem molt i molt i molt. No volem caritat, volem justícia. Aquest hauria de ser un lema irrenunciable.

No estic dient que no s’hagi de fer aquest o algun altre sistema de redistribució de recursos des de baix com a mesura d’emergència per pal·liar la immediatesa dels estralls que fa la injusta desigualtat social. Però no es pot fer amb la complaença amb què ho estem fent. Convertir-ho en un joc (passa també amb les campanyes de cap nen sense joguina…) O amb la complaença amb què es viu i s’escampa des dels mitjans de comunicació i en general. Hauríem de sentir vergonya per haver de recòrrer a aquest sistema com a únic recurs, i, com a mínim,si es fan accions d’aquest tipus caldria fer-les posant en un plat de la balança l’acció constructiva i en l’altre la denúncia, la mirada crítica. Tot alhora, formant part de la mateixa acció. Estic a favor de les propostes que ajuden a desenvolupar la solidaritat, la socialització dels recursos, estic a favor de les propostes que ajuden a construir solucions per superar problemes. I fins i tot puc estar d’acord en iniciatives clàssiques com a solucions d’emergència, però sempre que vagin acompanyades d’alguna acció de conscienciació i sobretot de denúncia. Hi ha moltes fórmules per practicar redistribució de recursos des de la base, però cal construir-les de forma compatible amb els valors que volem transmetre i el model social i econòmic que volem aconseguir.

M’esgarrifa pensar que la canalla que creix alimentant el tió amb aliments per als desfavorits puguin interioritzar com a normal una societat que accepta la pobresa com a quelcom estructural, amb la mateixa naturalitat que accepten que hi hagi esportistes d’èlit i personatges de ficció. És un risc massa alt. Maneres de fer-los sentir la solidaritat n’hi ha moltes, pensem les millors, les més transformadores i educatives. Diria que en aquest cas del tió, fins i tot, més valdria no dir res, alimentar-lo perquè és la tradició (l’alimentem perquè cagui) i després els que ja sabem la veritat del tió – mantenint la màgia per als que segueixen innocents – acordem que els aliments recollits s’aporten a un banc d’aliments o a una entitat. Amb discreció. És a dir, o ho fem discret o ho fem ben fet, amb denúncia inclosa.

Crec que ara que tenim tanta il·lusió i energia abocades a la construcció d’un nou estat, hem de tenir en l’horitzó d’una forma inequívoca la idea d’una estructura que eviti les desigualtats actuals. Salaris mínims i màxims per a tothom, com a garantia d’una vida digne sense exclusió, i com a garantia d’un blindatge a les grans fortunes. Redistribució de recursos a cop de salaris i serveis, no pas a base de comprar per fer caritat als pobres. Aquest (el de la caritat pura i dura) és un concepte anacrònic que la nostra societat ja no s’hauria ni de plantejar, i els mitjans de comunicació haurien d’ajudar a difondre una altra mirada, una manera diferent d’enfocar-ho. No volem caritat, volem justícia…

Encoratgem als nostres infants i joves a ser lluitadors, a reclamar drets socials, a ser crítics, a analitzar les causes de les desigualtats, a pensar propostes i accions, ajudem-los a ser actius, participatius, a construir alternatives. Inconformistes, idealistes, agents de canvi per a un món millor… animem-los a participar en iniciatives comunitàries, d’ajuda sí, de solidaritat i altruisme, sí. De generositat, solidaritat i altruisme real i vivencial, hi ha milers d’oprtunitats de fer-ho. Però que siguin formes que vagin molt més enllà que el fàcil i impersonal gest d’abocar o lliurar un aliment…

Encoratgem la societat civil en campanyes que generin estructures de redistribució de riquesa d’una forma estable, sostenible, hi ha moltes fórmules per explorar, moltes fórmules explorades per eixamplar… (per exemple entre AMPAS de diferents centres o entre famílies d’un mateix centre educatiu, en el cas dels problemes per pagar material o sortides escolars, per exemple, o menjador) i alhora generin campanyes de pressió per aconseguir millores estructurals, drets bàsics, conquestes socials que no podem perdre; impulsem… dinamitzem… vinculem… fent xarxa…fent comunitat…
Hi ha moltes formes de dinamitzar la solidaritat, i de dinamitzar la lluita, i de fer-ho tot plegat. Moltes. Denunciar i construir hauria de ser un binomi indissoluble en qualsevol proposta de solidaritat.

Crec que la fòrmula de la recapta d’aliments està exhaurida, connecta amb esquemes equívocs i confusibles, i cal transformar-la. Fem-ho abans que es converteixi en un signe identitari massa popular.

(en parlava també a àpats, fam i distribució de recursos, el 2009)
 

reutilitzant nadales del bloc

Avui el dinar de Nadal em fa una il·lusió especial, els qui faltaran a taula respecte l’any passat – els qui ja fa uns anys, són sempre en el record- és perquè no podran venir, no pas perquè ja ens hagin deixat… fa unes setmanes això no estava gens clar, i si sempre em motiva molt aquest gran aplec familiar, avui molt més encara.
 

(a la imatge en Dani, sorprenentment i feliçment recuperat, i l’amic Joan, -aquell a qui seguim la pista des del bloc-, que ens ha regalat tot un matí de companyia) 

(Seguir llegint) 

No tinc la nadala a punt, la de felicitar.
D’ença que vaig publicar el Nadal de sempre ja m’he acostumat a enviar-la fora de data :-). I aprofito una estona per replegar i rellegir totes les que tinc escampades pel bloc, en format nadala o article sobre temes del cicle de nadal, i amb aquest exercici de reutilització i reciclatge us desitjo un bon nadal, amb aquesta nadala provisional carregada d’esperança.

Recull:

La nadala per excel·lència, un dels apunts del meu bloc més llegits, i que se segueix llegint mes rere mes…

Un recull de 17 articles relacionats amb Nadal al bloc escrits entre desembre de 2010 i gener de 2011 (hi trobareu tots elsa enllaços un cop l’obriu)

Articles escrits després del recull, o abans però no hi són inclosos:

  • els reis vénen (05/01/2012 inclou recull articles temàtica mags d’orient fins la data) (sobre nit de reis a Badana, artickes I, II, III i IV)


cantem perquè volem

Dissabte vaig viure una d’aquestes tardes que impregnen calidesa en el record, que tenen un alt valor afegit, i que durant dies no et pots treure del cap. Ni del cor. 

(seguir llegint)       

Perquè podria passar que, de tant temps organitzant tants i tants actes i activitats arreu, de tantes mogudes de totes mides i colors col·leccionades a base de practicar activisme cultural, social i polític incessant, arribés un punt que una deixés de sorprendre’s, il·lusionar-se o emocionar-se. O podria passar que amb el brogit del muntar i desmuntar, vetllar, gestionar i dinamitzar una es quedés sense connectar amb l’ànima de la festa. Podria passar, i de vegades, no ho negaré, de vegades, encara que poques, em passa. Però no pas dissabte. No pas. Dissabte al Passeig de La Salut, amb el BADACANTA, l’èxit vivencial arribava per moltes bandes.

Tot i que de La Trinca n’hi algunes, ara no recordo si a la variada llista de cançons per escollir hi ha aquella que diu “cantem cantem perquè volem”, però en tot cas aquesta és una expressió que trobo molt adequada per al BADACANTA del Passeig de La Salut. Amb una excel·lent resposta dels comerciants de la zona, que van nodrir generosament de regals l’esdeveniment i amb una normalitzadíssima participació de públic de totes les edats que pujava a l’escenari entusiasmat per interpretar cançons en català, l’actuació semblava una resposta constructiva i inapel·lable a alguns polítics coneixedors de la zona que, dies enrere, ens havien alertat i criticat assegurant que cometíem un greu error fent una activitat com aquella en un barri com aquell…

Jo, ja ho sabeu els qui em coneixeu o em llegiu, sóc entusiasta de les places públiques on la diversitat es barreja i comparteix referents. No m’agraden les societats fetes de classificacions deterministes on es considera que la ciutadania ha de ser tractada diferent segons el lloc on viu, l’origen de les seves arrels o la llengua familiar. Així que em va satisfer molt que els mals auguris dels polítics – uns polítics dels que pensen que als barris de Badalona només es pot i s’ha de fer servir l’idioma castellà – es desmuntessin a còpia de normalitat.

Sobre la llista de cançons, aprofito per agrair i felicitar els Joves d’Òmnium per la iniciativa i per la feinada. Només vull recordar que quan TV3 va celebrar, un estiu de fa una 10 anys, un programa de karaoke per tot el país – també a Badalona – la possibilitat d’escollir una cançó en català era de 10 entre més de 1000. I ja no cal dir quines són les possibilitats en els karaokes comercials. Trobar cançons en català en karaokes populars és molt difícil, perquè aquesta no és una situació normalitzada. Des d’aquest punt de vista és cert que oferir un karaoke exclusivament en català és una proposta arriscada, i encara més si no és fa en una zona on saps per endavant que la població respondrà. I per això em satisfà tant el bon resultat de l’atreviment. (Aquí podeu llegir un article sobre el BADACANTA quan es va inaugurar aquesta iniciativa, l’any 2011)   

Després hi ha aquella admiració que sento sempre que escolto veus amateurs interpretant temes amb passió i bona afinació. Pell de gallina escoltant al senyor del barret amb el seu deix andalús i la seva cara colrada, interpretant una Rosó professional. O la Gavina que va interpretar aquella noia que després em preguntava, qui sou? qui ho organitza això? (m’ho preguntava en castellà, la seva llengua habitual). I en explicar-li em contestava, que bé, doncs encara em fa més il·lusió haver participat, en puc cantar una altra?

Hi va haver una bona llista d’actuacions molt afinades, molt encertades amb veus potents i agradables d’escoltar. Una mare emocionada de veure com de bé ho feia la seva filla, em deia, és que és tímida, l’he hagut d’arrossegar, jo sé que ho pot fer molt bé perquè ella , a més, sap parlar bé el català…i la noia, un cop trencat el gel, en va cantar unes quantes… els temes més escollits? Doncs els més actuals, es nota la popularitat de Polseres Vermelles, però força barrejat, també temes infantils, poulars, clàssics… la canço catalana forma part de l’imaginari musical de moltes persones amb molta més normalitat del que imaginem…

…i també actuacions d’aquelles que un diu, no me la sé gaire, però és que vull participar!!! I aquest és un gran indicador d’èxit, les ganes de participar. L’entusiasme que s’encomana entre petits i grans, gent d’origens diversos, d’edats diferents…

Anècdotes? Destacaria l’homenatge a Manolo Escobar – mi carro – i alguna altra interpretació lliure.

I és clar, la meva satisfacció més personal? Veure alumnes del meu institut venint un dissabte a la tarda a allò que els va comentar la profe, veurel’s vencent la vergonya i fent un bon paper, i sobretot veure’ls passar-s’ho bé. I acabar pujant jo mateixa a l’escenari amb unes quantes mares, i gaudir intensament del moment.

Per ser la primera vegada l’activitat va aplegar força gent. Alguns s’hi van passar la tarda, d’altres només s’hi van aturar un moment. Vam haver de tancar les inscripcions, les ganes de tornar-hi i tornar-hi s’encomanen. I és que cantar agrada. És molt sa. Molt divertit. I molt lliure. 

Òmnium fa molts anys que treballa altrusitament als barris, amb els xerrem, amb les lectures a les biblioteques, amb els Quedem?. amb els Colors de la Tardor, amb els projectes de contes entre escoles i instituts, amb Badalona som totes i tots, fent xarxa i feina colze amb colze. És normal. És una entitat de ciutat i els seus objectius de llengua, cultura, país i cohesió no tenen fronteres, no exclouen ningú.

És normal que al barri de La Salut es faci un karaoke on es canti en català. És normal, perquè en un país normal, la llengua no espanta ni divideix, al contrai, cohesiona.

Badalona, ciutat mentidera (article a el tot)

El meu article a EL TOT d’aquest Nadal.

(llegir-lo)  

Badalona, ciutat mentidera


No sé quina impressió els ha fet a vostès la sentència que absol l’alcalde de Badalona, amb l’excusa que les seves declaracions xenòfobes van ser dites en campanya electoral, i que no eren certes, com si  aquest fos un espai de temps en què les mentides són legalment permeses. A mi m’indigna. Mentir no és propi de cap alcalde, i menys de qui pretengui ser un alcalde de primera. No sé a vostès, però a mi aquella imatge de la seva ombra llançant una bola de màgica llum nadalenca sobre la façana de l’ajuntament em fa pensar més aviat amb els prestidigitadors que ens enganyen amb més o menys gràcia. De fet el tema de les mentides persegueix a Xavier Garcia Albiol des de fa molt temps, i s’ha d’admetre que l’home ha aconseguit fer-ne un art i convocar amb elles un gran circ mediàtic. La de vendre a nivell internacional l’assentament de campaments de població nòmada dins el nostre nucli urbà, quan en realitat no n’existia ni l’ombra, va ser de les més sonades, i la que es va acompanyar amb declaracions que incitavena l’odi contra persones per la seva procedència. Però la llista és inacabable. Ell mateix ho admetia ben tranquil en una entrevista, per posar un exemple, en el cas de la gratuïtat dels llibres de text. L’expressió les mentides del PP ja és una locució habitual a tot l’Estat Espanyol, però aquí aconsegueix una dimensió global, que sobrepassa l’àmbit de les declaracions i promeses i s’estén a una sèrie de signes i símbols que ens canvien la imatge de la ciutat o ens la falsegen. Com el miratge que ens transforma per uns instants la façana de la casa de la vila. Aquesta és la impressió que tinc cada cop que apareixen noves intervencions inesperades, ja sigui aquesta projecció audiovisual o aquest sembrat de tanques publicitàries gegants que van invadint l’espai públic: la impressió de falsedat cosmètica, i la d’un model de ciutat desarrelat, fet per força i al servei d’interessos que s’allunyen dels ciutadans. Una ciutat de primera, en diuen… Caldria veure què s’entén per ser ciutat de primera, i qui en gaudeix… Jo els puc assegurar que per a una gran majoria de veïnes i veïns de la nostra ciutat aquesta no és la impressió primera: només cal veure quines són les polítiques d’atenció a les persones i a les associacions, com tenim els serveis bàsics, com tenim els ajuts i beques, el suport a l’associacionisme, la cultura, els pogrames socioeducatius, juvenils… tot això repercuteix en el dia a dia en aspectes de qualitat de vida essencials, i en la vida de la xarxa ciutadana.


Sembla que als governants badalonins volen vendre un eslògan – ciutat de primera – a força d’omplir-la de signes d’opulència i de despersonalització.

Mentrestant, la ciutat, per sota, segueix viva i organitza des de l’assciacionisme l’autèntic pols del nadal badaloní, arrelat, participatiu i solidari: els pessebres vivents o mostres, els pastorets, la sopa de pedres, les recollides d’aliments, els cagatió, els badacanta,  els contes de la crida i fanalets dels reis, els casals d’hivern… les AMPA, les AV, entitats culturals, socioeducatives, biblioteques… ningú fa vacances des de l’altruisme i la generositat. A tots els barris arriba l’autèntica llum del nadal participat, molt més autèntica que la que es projecta sota nadales anglesaxones i imatges nòrdiques en la façana d’un ajuntament cada cop més fals.
Que tinguin unes bones festes.

tornar a la por?

El principal record és la grisor i la por. Una vida en blanc i negre, fosca, amagada, plena de pors. La por a dir, la por a fer, la por a que ens sentíssin dir o ens vegéssin fer. Una por  que ho amordaçava tot, una por que no ens hem acabat de treure mai de sobre, una por que encara ara sentim al cos.

(segueix)  

Mentre la Rosa, dona de 80 anys, parlava així als joves de La Rotllana en el marc d’una tertúlia intergeneracional feta ahir a La Salut, Badalona, i ho feia per contestar a la pregunta de com els havia influït en el dia a dia la situació política viscuda durant la seva joventut en ple franquisme, i mentre ella i les seves companyes acabaven dient-los ara us toca a vosaltres que no es perdi tot el que s’ha guanyat, a les xarxes i als mitjans començava a córrer com la pòlvora la imatge del ministre Gallardón fent girar cap enrere la màquina del temps amb què juga el Consell de Ministres darrerament. Una màquina del temps que a l’Estat Espanyol no para de fer-nos retrocedir a velocitat vertiginosa. Una màquina del temps que jo em pensava que només existia en la ficció.
Però no. Aquí s’ha posat en marxa de debò. És real!
El retorn als temps obscurs ha arribat de mans d’un PP demolidor, implacable. És el retorn a la vida fosca sense drets, a la política de la clandestinitat i de la por.

Segurament la Rosa quan parlava no es referia concretament al tema de l’avortament, no li ho vam preguntar. Ella parlava més de la prohibició de la llengua, dels càstigs per opinar o tenir idees pròpies (ni a la botiga es podia obrir boca, que tot arribava a orelles dels pares, dels veïns) la por a les represàlies, a la presó, a l’afusellament… Ella parlava de la por a reunir-se, a fer activitats. A què et sentissin parlar la teva pròpia llengua.Vivíen en un estat de no dret. Sense llibertat ni tan sols per pensar que les coses havien de ser diferents. I això ho incloïa tot. Era el control des del govern sobre la vida i el pensament dels altres. De la ciutadania, del poble. El control sobre les idees, les creences, l’idioma, les accions públiques i privades… i hi ha res més privat, més íntim, més personal i lligat a les conviccions més pròpies que el que té a veure amb un mateix, les emocions, la salut, la sexualitat, els sentiments, les decisions sobre el propi cos? 

Ens queda la resistència, evidentment. Curiosa la resistència interna de la Rosa, que a l’escola era obligada a no dir ni un mot en català, ni tan sols a l’hora del pati es podia fer servia la pròpia llengua, però ella feia servir un recurs astut per reconvertir alguns aprenentatges, internement, per exemple amb les taules de multiplicar.

La resistència que comentava el participant membre de La Roda, quan els joves preguntaven si la policia els havia desmantellat accions, reunions o actes, i ell deia sí, a l’escola on jo anava els dissabtes al matí féiem classes de català d’amagat, i la policia ens va enxampar…

La resistència en temes com l’avortament és molt dura i perillosa.

Aquest és l’estat on estem tornant. Un estat controlador, que priva les llibertats, que llei rere llei, sentència rere sentènsila i Consell de Ministres rere consell de ministres, va aprovant mutilacions de la llibertat i passos enrere absolutament impensables en un estat membre de l’Europa del segle XXI. I això que l’Europa actual no és pas que sigui, des de tots els punts de vista, el paradigma de l’estat de dret. La gestió de la crisi econòmica en contra dels drets socials ens ho ha ben demostrat. I la gestió de la immigració extracomunitària, encara més. Però és que fins i tot així ens n’estem allunyant a passes de gegant, Europa menté, malgrat les desigualtats socioeconòmiques i restriccions en alguns drets, un sentit de la democràcia i de l’estat de dret força íntegre, sentit que l’Estat Espanyol està perdent a marxes forçades.

Tertúlies intergeneracionals com les que organitza La Rotllana són una gran oportunitat per recuperar memòria històrica. Per conèixer la por que hem de combatre, la por que hem d’evitar tornar a patir. La tartúlia va tractar altres temes, que motivaran nous apunts. Perquè una conversa intergeneracional dóna molt i molt i molt de si… el tema de la immigració, de com la falta de memòria sobre el propi procés viscut pot fer repetir errors xenòfobs… el tema de la catalanitat, del pensament independentista, com es viu en barris de molta immigració… destacàvem la importància de poder-ne parlar obertament, sense que fos tabú. Sense por.

Evitar la por a pensar, sentir, estimar, actuar, parlar, votar, decidir…amb plena llibertat. Ens toca, per tots els mitjans possibles, defensar el que havíem guanyat, i lluitar per tot el que encara ens faltava guanyar. Sense por!
  

mesopotàmia i mandela, o l’actualitat a l’aula

Menys Mesopotàmia i més Mandela és la frase amb què acaba l’article de Xavier Bosch a la contraportada del diari ARA d’ahir, titulat Mandela a quin curs s’estudia?  (al final de l’apunt teniu l’article transcrit). Tot i que és cert que l’actual enfocament de l’ensenyament per competències fa molt possible incloure dins les àrees curriculars i especialment dins les Ciències Socials, puntuals pinzellades d’actualitat i anàlisi de processos socials i polítics contemporanis, crec que la pregunta del Xavier Bosch, “Estem fent una escola al marge del món” és la pregunta adequada.
 
(seguir llegint) 

Fins i tot en el marc d’un sistema educatiu que suposadament posa les competències com a prioritat (pràctica no tan generalitzada com es pensa) es manté la necessitat d’assentar un fons de coneixements bàsics, i en aquest propòsit els ensenyants ens debatem: com aconseguir l’equilibri entre els coneixements heretats en el curs de la història (i l’anàlisi dels seus processos) i els coneixements que va generant l’actualitat, la contemporaneïtat…? Com fer compatible en el còmput horari de què es disposa, la dedicació als temes actuals i/o propers i als temes clàssics “essencials”?

Fa poc, mentre reflexionàvem a l’aula sobre la necessitat de conèixer el passat per comprendre millor el present i preparar el futur, i aprofundiíem en com l’actualitat es convertirà en història, un alumne de 2n d’ESO s’ho preguntava ben preocupat:Si els estudiants del futur, a més d’estudiar el mateix passat que estudiem nosaltres, han d’estudiar el nostre present que llavors serà ja també el seu passat, cada cop hauran d’estudiar més, com s’ho faran? Com més avancin els segles arribarà un moment que serà impossible estudiar tots els fets històrics del passat…!

En l’ensenyament bàsic obligatori, i sobretot si tenim en compte que la població no parteix del mateix punt ni amb el mateix bagatge cultural adquirit en l’experiència familiar i de l’entorn social immediat, la selacció de continguts és complexa i molt delicada. I sovint força més aleatòria del que pugui semblar que és. Xavier Bosch podria haver fet als alumnes enquestats una pregunta sobre continguts que sí que són al currículum, i quedar igualment soprès amb un 0 de 10. I el motiu pot ser o bé que allò no s’hagi treballat, o bé que malgrat “donar-ho” no s’hagi après. A mi em va passar amb la Guerra de Successió. Tanta importància que li confereix ara el moment històric actual, i tanta que en va tenir en el seu moment, però… quedaríem parats dels pocs alumnes, generació rere generació, que han treballat aquest tema amb cert rigor, més enllà d’un fet, un parell de noms i una data. O potser ni tan sols això. Com tants altres moments o processos històrics pels que es passa tan sols per damunt. O senzillament ni es tracten. Això pel que fa a continguts de matèria, tenint en compte, a més, que un % elevat de la informació que es transmet no és interioritzada per l’alumnat

Si parlem dels temes contemporanis, els que van succeint…per posar un exemple, l’actual esclat democràtic popular dels moviments socials, el 15M i el moviment sobiranista, es tracten a les aules? I el procés d’independència català? I la corruipció política? I els drames migratoris més actuals i propers? I…?

Enfront de plantejaments memorístics i de currículums centralitzats en què es busca l’acumulació de coneixements estandaritzats (models antics que es volen tornar a imposar amb reformes com llei Wert), el plantejament vigent és més competencial, basant-se en els pilars de l’educació exposats a l’informe Delors de la UNESCO per a l’educació del segle XXI, on més que d’acumular coneixements es parla d’aprendre a obtenir-los, i tanta importància es dóna a l’aprendre a conèixer com l’aprendre a fer, a conviure i a ser. Aquest plantejament dóna una gran obertura i més flexibilitat als currículums, amb tot el que això comporta de positiu i de negatiu. 

Jo he trobat una estratègia per fer entrar l’actualitat a l’aula, amb un treball paral·lel sobre les notícies, durant tot el curs, i en un mitjà accessible i versàtil com és el Fòrum del moodle. L’actualitat ens interessa, l’actualitat fa història i la història és actualitat. Dóna per molt! La complemento amb una altra fórmula, fer esment com a centre d’interès, a commemoracions establertes al calendari, els famosos dies de. El DENIP, per exemple, em permet donar entrada a molts noms d’actualitat, a moltes lluites i processos…Mandela sens dubte. Però no enganyaré a ningú, també m’agrada que els meus alumnes sentin curiositat pels mesopotamis, els ibers i els inques, per les revoltes de l’Edat Mitjana i pels objectius de Carlemany. M’agrada que sentin curiositat i que en el passeif pels fets antics vagin adquirint hàbits d’anàlisi i capacitat per relacionar causes i efectes, capacitat per abstreure i comparar models d’organització social… I també m’agrada que tinguin l’oportunitat d’impressionar-se per la bellesa del romànic i la immensitat del gòtic, que sentin curiositat i entenguin alguna cosa de què significa un vetigi o una obra d’art… i sobretot que puguin aplicar-hi una mirada desvetlladora de preguntes.

I tot plegat és molt per fer cabre en poc temps. Totalment d’acord en què caldria reorganitzar-ho, replantejar-ho amb una mirada global per assegurar-nos que en la trajectòria escolar de qualsevol alumne no hi ha faltat res d’essencial. Però tenint clar que es tracta, sobretot, d’ajudar-los a desvetllar el gust per aprendre, d’obrir-los la curiositat, d’estimular-los a fer-se preguntes, d’habituar-los a posar interès pel que passa al món al seu país, a la seva ciutat i barri… i d’ajudar-los a tenir eines d’anàlisi, recursos per poder interpretar i entendre… I amb això, la porta al coneixement estarà oberta per sempre més i la informació que els falti sabran trobar-la.

Sovint ens falta temps, sí. Però és un procés apassionant.
Ara, després passem els mesuradors, siguin preguntes a l’atzar o proves PISA… i sovint les coses no quadren.

Xavier Bosch

Rajoy es va emocionar, en el funeral de Mandela, perquè va tornar al Soccer City, allà on Iniesta el va fer tan feliç. El traductor per a sords va ballar un rap sui generis en comptes de traduir. Ara diu que va tenir al·lucinacions. Obama es va fer una foto de mòbil -d’aquelles en què mai quedes afavorit- amb la ministra danesa i ens han volgut fer creure que la Michelle feia morros perquè li va agafar fred de peus. Més aviat crec que la primera dama estava enfadada perquè s’adonava que l’actitud del seu marit no era pròpia d’un enterrament. Al capdavall, doncs, de l’adéu a Mandela ens hem quedat amb tres anècdotes de YouTube. Una vegada més, la bagatel·la es menja la notícia. El mateix dia del funeral, i després d’una setmana colgats informativament per l’informe PISA, em vaig dedicar a preguntar a nens i nenes de diferents edats si a l’escola estudiaven o havien estudiat la figura de Nelson Mandela al marge de parlar-ne arran de la seva mort. Un èxit clamorós. Zero de deu. Ni en públiques ni en concertades. A tot estirar, havien parlat de la descolonització d’Àfrica, però mai res d’aleshores ençà. Un d’ells, ara ja a la universitat, em va dir que a l’escola donaven massa importància a Carlemany i “a d’altres personatges inexistents, d’història-ficció”. De Mandela, de la lluita per la igualtat, per la llibertat i per la reconciliació de Sud-àfrica, ni un mot. Com si no hagués existit. ¿Estem fent una escola al marge del món? Això em preocupa més que els indicadors del PISA. Els mateixos nois em diuen, en canvi, que des de sisè de primària fins a la selectivitat van estudiar quatre vegades la Revolució Francesa i la Revolució Industrial. Recordo, també, que en els meus BUP i COU hi havia una dèria per determinats episodis històrics que es repetien cada any. Per entendre’ns, menys Mesopotàmia i més Mandela.

 

fronteres al segle XXI

Des de l’espanyolisme unionista, des de l’anticatalanisme i des de qualsevol opinió contrària al dret que tenim els catalans a votar per decidir se volem ser un estat independent d’Espanya, s’aboca molta demagògia. Em colpeix especialment la que parla de com són d’absurdes les fronteres en un món global del segle XXI. Em colpeix perquè aquestes declaracions es fan des d’una España que manté la frontera-mur més vergonyosa que existeix en un estat europeu al segle XXI, dissenyada expressament per ferir de gravetat o fins i tot matar a qui intenti saltar-la.

(seguir llegint) 

Per poc que se segueixi el procés del dret a decidir, per poc que es llegeixi i escolti als qui opinen sobre com serà aquest futur estat català independent i per més que el tipus d’estat i l’organització de la seva economia i seguretat siguin encara una incògnita perquè dependrà del que decideixi la seva gent, democràticament, per poc que s’estigui atent al que hi ha de segur i per més que es mantinguin incerteses, se sap del cert i obertament que aquest no serà un país marcat per la crueltat de les seves fronteres administratives. 

D’altra banda, precisament perquè el segle XXI ve marcat per la globalització, es parla de nous tipus de fronteres de molta més importància que les fronteres administratives. I és cert relativament. Els ciutadans de la UE ho sabem bé, i ens movem amb tanta facilitat per dins d’ella que gairebé hem oblidat que les fronteres administratives existeixin, només les notem quan passem els límits… però els ciutadans extra-comunitaris, especialment quan vénen del sud, s’han d’afrontar a murs administratius infranquejables, protegits amb més murs físics, ja siguin en forma d’aigua o de ganivets afilats que els tallen els muscles, o la vida…

Per això em colpeix i em sembla fins i tot obscè que es frivolitzi amb un tema tant cruent a l’Estat Espanyol, el de les fronteres al Sud, parlant-ne com a argument anti sobirania catalana.  

amnistia condicional?

Que és més fàcil i còmode denunciar els crims llunyans que els pròxims ja ho sabem. Que és més fàcil reclamar segons quins drets per a d’altres països que per als propis, també. Per això hi ha tants convençuts militants del dret a l’autodeterminació del poble Saharaui (aqui la seva causa) per exemple, que no volen ni sentir a parlar del dret a l’autodeterminació del poble català. De la mateixa manera que en l’exercici de la solidaritat és coneguda la regla per la què moltes de les persones que són capaces de mostrar una gran empatia i generositat amb la pobresa del món llunyà mostren absoluta indiferència o fins i tot menyspreu quan la pobresa del món llunyà arriba al portal de casa.
Ara, una cosa és saber-ho de molta població en general, l’altra d’organitzacions de reconegut prestigi en la lluita pels Drets Humans. No us enganyaré, la decisió de la secció d’Amnistia Internacional España no m’ha sorprès del tot.

(seguir llegint) 

Tot i que he estat activista de les accions urgents durant molts anys i m’han agradat molt campanyes contundents d’aquesta organització premiada (en la seva versió internacional) amb el Nobel de la Pau (un premi que també té els seus clarobscurs, això tampoc cal oblidar-ho), tot i que sé que la seva tasca ha estat fonamental en molts casos per excarcerar presos de consciència o salvar-los de la pena de mort, tot i que… sempre hi ha hagut ombres que me l’han enterbolit. Ombres sobre la seva suposada i lloada imparcialitat política, sobre la seva suposada i lloada valentia davant els estats, sense distinció…

Recordo com costava, quan a Badalona impulsàvem un grup d’Amnistia Internacional, tot el tema de la diversitat lingüística, i recordo sobretot les resistències quan intentàvem un posicionament a favor dels presos per insubmissió al servei militar i a la p.s.s…, aconseguint-se només el reconeixement com a presos de consciència per a José Maria Fierro el 1988 com a objector sobrevingut i per als desertors de la Guerra del Golf, el 1991. Però no per a molts altres ni per al procés en conjunt. I no cal dir els molts silencis punyents, també dins d’aquest estat… Però sempre m’havia pesat molt més la bona feina que sí que es fa. Jo mateixa la practico i la difonc, sobretot aquesta del petit gest que mou muntanyes, que és la que més m’agrada (trencar murs amb paraules)

Em sembla correcte que Toni Soler (no perdeu l’oportunitat de llegir el seu article!) es mostri moderat en la crítica a l’organització en general i defensi Amnistia Internacional Catalunya, fent un esforç per aturar les reaccions contra aquesta ONG que han esclatat a la xarxa (aquí en teniu més informació), però jo crec que amb aquesta decisió AI ha comès una patinada que l’fableix profundament.

Les declaracions per a l’explicació d’AI España recollida a El País, són d’aquelles que transparenten:  “las celebraciones de carácter histórico, como el Tricentenario, no son el marco natural que corresponde al trabajo de Amnistía, una organización que salvaguarda ante todo su imparcialidad y no quiere en ningún caso ser malinterpretada en su trabajo, incluyendo las autoridades estatales y catalanas”. 

Que em perdonin, però no voler posar en valor i projectar internacionalment que la lluita i la resistència dels catalans assetjats a Barcelona durant la Guerra de Sucessió era una lluita pels drets civils i la llibertat, era una lluita contra l’absolutisme polític…no té res d’imparcial. I potser en faig una mala interpretació, però no em puc fer d’altra. L’espelma d’Amnistia Internacional sembla que és una espelma condicional, condicionada a interessos. Per mi és una espelma que perd flama i escampa fum.

En temes de Drets Humans, senyors, deixar de fer per ser imparcial és, inevitablement, ser parcial.

raspall la joana , endavant!

Avui el meu bloc ha començat a retre homenatge a la Joana Raspall pel seu compte, abans que jo m’hi posés: el breu apunt que li vaig dedicar en motiu del dia de la poesia catalana a internet, fa més de dos anys, ha pres la directa i ha posat el marcador a tota marxa.
Quan vaig descobrir la seva poesia me la imaginava una dona jove, no em podia creure l’edat que tenia. La seva poesia és profundament clara, directa, entenedora, juganera, actual… nítidament profunda, interl·ligent, veraç. I divertida. També em pensava que el seu cognom era un mot, una pensada poètica i simpàtica. Com la d’en Tortell Poltrona. Però no.

(seguir llegint)

La Joan Raspall  es diu Raspall de debò, i  ha viscut 100 anys sense ser mai una dona vella. Quan ja vorejava els 70 va prendre una decisió ben atrevida: dedicar-se a dos àmbits literaris gens fàcils per a l’èxit: poesia i infantil. Va raspallar tots els mots i les mètriques per fer-los lluïr en l’univers i en l’imaginari de milers de nenes i nens. De fet ho va fer amb sentit de país, en un gest de responsabilitat: no teníem poesia catalana apta per a ser llegida i compresa per el públic més jove. Calia que algú omplís aquest buit, i ella ho va fer genialment. Mirant aquest document us en podeu fer una idea. 
M’encanta aquesta dona, tan aguda i tan amablement senzilla. 
Gràcies Joana, la Joana Raspall. 

I un poema seu, ben oportú!

‘Endavant!’

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

txema!

Dissabte es va llevar un cel gris i quiet, i el meu pensament ballava a ritme de bongo i riallades de’n Txema. La trucada em confirmava que potser havia entrat en els meus somnis per acomiadar-se. Diuen que això de vegades passa…El cel gris va plorar una fina pluja freda, quieta, i jo m’hi vaig afegir calladament. Diuen que més que lamentar el què es deixa de viure cal agrair el què s’ha viscut. I sí, ha estat molt intensa i productiva la vida d’aquest home creatiu, compromès, solidari, alegre i lluitador. Amb la mateixa simpàtica energia de l’època d’impulsar els esplais, diables, Txirriquiteula i el que fes falta, ara omplia Gospel Sentits, amb el seu bongo incansable mentre guanyava a la malaltia combats impensables. Amb ell era com si no hagués passat el temps, aquelles vivències que van omplir de sentit la nostra vida de joves a la cruïlla entre dictadura i democràcia,  seguien intactes… Adjunto aquest vídeo, que li han dedicat els de SENTITS. Aquest matí hi haurà un comiat multitudinari que serà un cant a la vida i a tot el llegat cultural que has contribuït a deixar a Badalona, i molt més enllà. T’envàs però et quedes. Txema. Siau!