miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

llefià al bloc

A l’institut aquesta setmana hem estat perfilant tots els detalls d’un projecte que realitzarem per segona vegada, amb moltes ganes! Es tracta del que anomenem, abreviant, el projecte “Llefià” però que en realitat es diu Llefià una zona canviant i que l’any passat vam anomenar El creixement de Llefià. 

(continuar llegint) 

Es tracta d’un projecte interàrees pensat per a alumnes de 2n d’ESO, perquè coneguin com és actualment el seu barri i com era antigament, com ha evolucionat i per què, i perquè aprenguin a documentar-se a partir de fonts orals i gràfiques aportades pel propi veïnat. Des d’una perspectiva historiogràfica i seguint la metodologia d’Aprenentatge Servei, el treball es fa en col·laboració amb l’entitat del barri Arxiu Històric de Llefià. En sintonia amb el que és aquests dies el meu principal focus d’atenció, faig avui un índex de tots els articles del bloc on parlo de Llefià, per ordre invers al de la seva publicació. Potser me’n deixo alguns, però això és el que he trobat remenant per Badalona és i aporta…


novembre al bloc

He mantingut un cert ritme malgrat el trasbals que ha marcat el pols del mes. L’alta hospitalària del meu germà, fa pocs dies, mantè incerteses però és una alta que normalitza. Menys poesia i tardor que altres novembres, i no per falta de ganes. Això és el que més heu llegit tots vosaltres, en alguns casos, articles força antics que manteniu actuals. Moltes gràcies! 

 

justícia, que sigui justa! (el tot 25 novembre)

El meu darrer article al TOT BADALONA, Justícia, que sigui justa!

Llegir l’article 

Justícia, que sigui justa!

El juny passat la coalició Compromís, del Païs Valencià, va ser condemnada a pagar una multa de 12.000 euros a favor de Carlos Fabra, que sumats als costos judicials pujava fins a 15.000. Per què? Perquè el gener de 2011 aquesta coalició, per denunciar els crims econòmics d’aquest polític del PP amb càrrecs tan importants com la presidència de la Diputació de Castelló durant 16 anys, i per denunciar-ho amb ironia, va editar uns bitllets de loteria on feia mofa i crítica de les estranyes i impunes operacions econòmiques del cap del PP castellonenc. Curiosament, la justícia va actuar molt ràpid contra la “intromissió il·legítima en el dret d’imatge” comesa per  Compromís, i en canvi va actuar molt lenta contra aquest defraudador qui no havia justificat ingressos per valor de 3,2 milions d’euros entre 1999 i 2004. Afortunadament la justícia, encara que tard, arriba, però casos com aquest fan que la ciutadania desconfiï de que el sistema judicial sigui realment just i imparcial. I posen en evidència, d’altra banda, que sovint es castiga amb més celeritat (i de vegades amb més severitat) a qui denuncia un delicte que no a qui l’ha comès.

El passat 20 de novembre l’actual alcalde de Badalona Sr. Xavier Garcia Albiol, del PP, va ser jutjat per un presumpte delicte d’incitació a l’odi tipificat a l’article 510 del Codi Penal. El motiu d’aquest judici és que, per tal d’aconseguir vots, el llavors candidat a l’alcaldia, va publicar i manifestar acusacions explícites de delicte contra tot un col·lectiu de persones, considerant que el delicte era inherent a la seva condició d’origen i d’ètnia. L’entitat que va presentar la denúncia, SOS RACISME, i la societat civil badalonina organitzada en la plataforma Badalona som totes i tots, van oferir el dia abans, 19 de novembre, una interessant conferència a càrrec del jutge de l’Audiència Provincial,Sr. Santiago Vidal, al voltant del tema JUSTÍCIA I CONVIVÈNCIA.

Una de les idees que em va quedar més clara després d’aquella conferència és que és urgent crear un sistema judicial català,i que una de les coses que farà possible l’estat propi és fer-ho, i que el sistema judicial que es faci ha de ser nou de trinca, no pot ser hereu de l’actual sistema judicial espanyol. Cal fer-lo començant de cap i de nou, i totalment independent dels altres poders de l’estat.


no em maltractis

Ni per ser dona, ni per ser…

(seguir llegint) 

Ni per ser dona, ni per ser jove, ni per ser vella, ni per ser pobra, ni per ser infant, ni per tenir la pell fosca, ni per ser forastera, ni per ser grossa, ni per estimar diferent, ni per ser coixa, ni per ser poc intel·ligent, ni per ser nerviosa, ni per per pensar diferent, ni per ser forta, ni per ser disfuncional, ni per no ser rossa (ni per ser-ho), ni per la ètnia, ni per la llengua, ni per la creença, ni per la sordesa, ni per la malaltia, ni per la feblesa, ni per l’èxit ni per la senzillesa, ni per… no em maltractis per cap motiu, ni verbalment, ni amb violència física, ni per omissió. Ni perquè m’envegis, ni perquè et faci nosa, ni perquè em detestis, ni perquè així et sentis més poderosa. Ni personalment ni estructuralment. Ni dins la família, ni a l’escola, ni a la feina, ni a l’esport, ni… Siguis home o siguis dona. No em maltractis, no maltractris, no et deixis maltractar. Mai. Ni a ningú. I denuncia el maltracte, no l’encobreixis. Sigui lleu o segui greu. Es faci de portes endins o de portes enfora. A l’aula de l’institut o en el contracte de feina. Al vestuari del club o a a la taula familiar.A l’oficina del banc o quan vinguin a desnonar-te.  Directe o indirecte. Institucional o no. Estructural o no. 
Maltractar vol dir tractar malament. Aquesta és la primera i més estesa de les violències. 

un país normal

Avui aquesta és la imatge i aquest el trending tòpic:  #unpaísnormal .
la campanya UN PAÍS NORMAL promoguda per Òmnium i assumida per cada cop més entitats de la societat civil, va avançant.
El lema té el seu què. Juga amb el poderós efecte de col·locar dins de petits missatges d’una obvietat indiscutible, un mot que sintetitza la seva complexitat polièdrica i la converteix en bàlsam d’efecte normalitzador.
Normal.

(seguir llegint)

El terme normal té moltes accepcions:
  • D’acord amb una norma establerta
  • Que és raonable i de sentit comú
  • Que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural. 
  • Que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari. És corrent i habitual, no crida l’atenció. 
  • Comprensible, excusable. 
  • Que serveix de norma. 
  •  I encara un significat matemàtica: recta perpendicular a la tangent d’una corba o al pla tangent d’una superfície, en el seu punt de contacte. 
El mot normalitat, normalitzar, normalitzador… segons a quina accepció s’apliqui vol dir una cosa o una altra, i a més existeix una gran diversitat de camps on aplicar-ho, i així tenim una normalitat estadística, una de biològica, una de lingüística… El concepte normalitat es fa més complex quan s’aplica a ciències del comportament humà perquè hi prenen protagonisme decisiu els valors, però amb tot, cada època o cada tendència acaba consensuant paràmetres de normalitat.

Crec que un dels encerts d’aquesta campanya rau en com es dedica a enfatitzar les accepcions del terme NORMAL que més tranquilitzen i que sumen conceptes globals, i en com posa elements de debat que generen la participació encara que sigui per opinar-hi en contra. El missatge que es difon és “Això que estem reclamant, això que volem, és una cosa absolutament normal: és raonable i de sentit comú, és habitual (ho han fet molts altres països) és comprensible (hi ha desenes de raons justificades) , i està d’acord a una norma establerta (el dret d’autodeterminació dels pobles és un Dret Fonamental) i totes les altres aspiracions que es reclamen, totes formen part de drets fonamentals) 

Hi ha alguns lemes que generen més participació i debat que altres, naturalment. I és que la campanya, alhora, obre un marge d’ambigüetat que permet sumar inclusions: quan diem volem ser un país normal obrim molts imaginaris, ja que la idea de país normal pot ser ben diferent entre el conjunt dels qui fan seva aquesta afirmació.  
Quan es diu que és normal que et parlin en català i et contestin en castellà es constata una realitat absolutament normalitzada (converses amb parlants que entenen els dos idiomes i no renuncien cap dels dos al propi), una altra cosa és la opinió que es tingui sebre això: per a molts aquest lema foragita pors incendiàries, per a d’altres és motiu de debat, de desacord.

L’interessant és que la campanya no deixa indiferent ningú, i aquest és un dels majors indicadors d’èxit.

Ja sigui per clamar, reclamar i deixar ben documentat que el que es vol és una normalitat ben diferent a l’establerta, a l’actual (al·ludint a la corrupció, les retallades, l’economia i els drets socials, l’abús policial, etc etc), ja sigui per, simplement, reclamar el democràtic dret a poder votar, el que és ben cert és que el lema d’aquesta campanya motiva a participar. Només cal veure les intervencions al twitter, ironies incloses. 

L’efecte de les lletres a l’estil Hollywood ha estat genial, més d’un s’ha cregut que era molt més real que un acurat muntatge fotogràfic. Però a mi el que més m’ha agradat es això d’anar per les botigues a explicar la campanya i deixar que fos cada comerç qui escollís el lema del seu cartell. N’he fet poques jo, que estic en època de retallades al temps per a l’activisme associatiu. Però les poques que he fet m’ho han dit tot d’aquesta campanya: és una invitació a la participació, a la conversa, i genera molt bona acceptació entre sectors de població a qui potser mai, fins ara, se l’havia convidat a conversar sobre aquest tema des de la normalitat i amb absoluta normalitat.
 

20 n drets

Trobo que aquest 20 de novembre a l´hora de parlar dels drets dels infants és molt oportú fer-ho des del signe que impregna la data, amarada enguany d’actualitat local (Badalona…), i per això un petit homenatge als infants que són gitanos i rumanesos, i per extensió a tots els infants immigrants.
La foto és d’aquest web 

Per a la majoria d’infants del món llegir (en cas que puguin) el contingut de la convenció dels drets de l’infant  (del 20 de novembre de 1989, 30 anys després de la Declaració dels Drets de l’ Infant adoptada per ’Assemblea General de les Nacions Unides de 20 de novembre de 1959) deu ser d’un sarcasme cínic difícil de pair.
Hi penso cada cop que les aigües de l’estret escupen cossos apartats definitivament del seu camí cap a la dignitat. Les de l’estret, les de Lampedusa o les de l’asfalt francés que encaminarà desenes d’autocars expulsius. De què serveix una convenció que els propis Estats Membres se

justícia i convivència

Dimecres jutgen l’actual alcalde de Badalona per un delicte d’incitació a l’odi (tipificat a l’article 510 del Codi Penal). i el dia abans la societat civil organitzada es documentarà i reflexionarà sobre com afecta la justícia en temes de convivència ciutadana.

(l’article segueix)

En l´únic judici de la meva vida – de moment – en què he actuat com a acusada, vaig fer una resposta abrandada en defensa de la justícia. “perquè jo crec en la justícia, vaig clamar, i sé que s’ha de fer justícia i ha de guanyar la veritat”. M’enfrontava a RENFE en una època en què era ben difícil guanyar-los, i ho feia en català en un moment en què això sol ja predisposava molts jutges i fiscals en contra. Bé, no sé si predisposava més o menys que ara, fa molt temps però les coses potser no han canviat tant. El cas és que el meu discurs idealista va convèncer, malgrat la fermesa i convicció amb què l’interventor escopia insistentment les seves mentides acusatòries. I em van absoldre. Vaig guanyar a RENFE.
Tinc la sensació que si ara tornés a pronunciar aquella frase tal com ho vaig fer llavors, el meu discurs semblaria molt més idealista que en aquell moment. malgrat estic parlant de ben poc després d’acabat el franquisme. Paradoxal.
Són mals temps per a la justícia. I les nostres neurones van de bòlit intentant acomodar la informació que reben a aquell suposat esquema de divisió de poders on la justícia és democràtica. On la justícia no està dominada pel poder polític o financer. Però les pobres neurones no se’n surten, i han acabat configurant un esquema nou (que és en realitat un esquema vell) on sí s’acomoda la informació rebuda: un esquema que ens parla d’una justícia injusta, subjectiva, aleatòria i massa sovint totalment doblegada i sotmesa als interessos del poder de torn. Un poder no sempre ocult…  

Contraposant el tractament judicial de dos casos de delicte ambiental que han estat d’actualitat aquests dies, la perplexitat i la desconfiança estan servides. La sentència absolutòria del cas Presige, i la petició de presó per a una pianista… Per no començar a parlar de la desimputació de la Infanta Cristina i de tantes irregularitats manifestes en el judici a tants casos i casos de corrupció política…per cert, coneixeu aquest diccionari nominal de la corrupció?  

Potser és per això que aquest judici a l’actual alcalde de Badalona, un polític esparpèntic, maleducat i de modals poc diplomàtics que extrema el populisme fins perdre’n el control, però que exerceix un gran domini sobre els mitjans de comunicació i obté els seus favors una i altra vegada, aquest judici em genera desconfiança. Qui ens assegura que serà un judici on prevaldrà l’estat de dret? On no hi tindrà res a veure que sigui del PP, el partit amb més poder a l’estat?

Caldrà esperar!

Coneixent les seva perícia mediàtica, cal esperar que aconsegueixi treure rèdit de l’afronta. Ja es veurà.

Pel que fa a la societat civil organitzada, cal celebrar l’acte que el dia abans del judici se celebrarà a Sant Roc, organitzat conjuntament per SOS RACISME i BADALONA SOM TOTES I TOTS.  Un acte que obre el paraigua per abastar un camp molt més ampli que el fet concret del judici a l’Albiol, que és al judici a una forma clara da’atemptar contra la convivència, una forma bruta d’obtenir vots.

Ara que la ONU ha tocat el crostó a l’Estat Espanyol i li ha recordat que hi ha crims que no poden quedar impunes, seria un bon moment per donar a Albiol un càstig exemplar i deixar clar que a les actituds que promouen odi ètnic cal aplicar-hi tolerància zero. Creuem els dits. 

 

cor de carxofa i l’escola de glosa

Avui, i sense deixar passar ni un sol dia més, poso remei al greuge que comporta que l’apartat del meu bloc “glosa que glosaràs” estigui encallat a l’estiu de 2012. Inadmisible! Ja se sap que aquest meu bloc de maceració lenta ha estat immers en una llarga letàrgia, ja se sap que no es pot documentar tot, però… n’he fet un gra massa! I no serà pas per falta de coses importants ni per falta de vivències intenses…
Avui, que inevitablement m’afronto al malpas de mesurar el temps i les forces de què disposo per acabar el trimestre amb dignitat, i m’espanto a mi mateixa amb la tisorada dràstica que em caldrà fer al meu món associatiu, faig un baypass entre l’apartat del bloc encallat en el temps, i els dos portals que d’una forma brillantment dinàmica aporten el bo i millor per estar al dia de tot el què ha passat i tot el què passarà aviat en aquest màgic món de la cançó improvisada: 
El bloc de Cor de Carxofa, fantàsticament renovat i sempre actualitzat, i el de l’Escola d’Estiu de Glosa, …que encara tinc la 2a edició  a un pam del nas, i de l’ànima. 

avui a figueres, ¡en cristiano!

L’apunt estrella d’aquest bloc, segur que som a 2012?, escrit per fer-me ressò del relat de l’amic Josep Maria Tejido, Gustinet, no ha deixat de bategar des de la seva publicació (ja són 15.000 les visites), però ara ho fa altre cop a ritme trepidant. El motiu, possiblement, és el fet que aquest cas d’abús de poder policial i clara discriminació per ús de la llengua catalana, i dotze casos més, hagin estat recollits per el politòleg i regidor Ignasi Bea Seguí en una publicació que avui es presenta a Figueres, i a que portals com llibertat.cat incloguin l’enllaç al meu bloc en la difusió de la notícia.

 ¡EN CRISTIANO!
, és d’aquells llibres imprescindibles per fer-nos entendre que això està passant de veritat, i que no són anècdotes. Que en realitat no ha deixat de passar mai. I per això m’agrada que l’autor hi hagi inclòs dos casos que van passar durant la vigència explícita del franquisme. En realitat en molts aspectes res ha canviat, i la vigència franquiista camuflada durant la democràcia, té aquests indicadors que la van desenmascarant.
Un llibre que cal fer moure!   

democràcia, l’hora del poble

(article al tot 5 de novembre 2013)
Les mobilitzacions al carrer no s’aturen, Via Catalana, Procés Constituent, PAH a Salt, CRIDA a ses Illes, campanya unpaísnormal, València pel Canal9, contra la llei Wert i les retallades a Ensenyament, pels drets socials, per la democràcia participativa, pel dret a decidir, per salvar la sanitat pública, àgores, plens municipals alternatius, marees, ocupacions, militància cíutadana en creixent sostingut…

Llegir l’article al TOT, Democràcia, és l’hora del poble 

Democràcia, és l’hora del poble

Sóc d’una generació que es desvetllava políticament (entenent que la política es fa dins i sobretot fora dels partits) en els darrers anys del franquisme, i que albirava un futur revolucionari després de la mort del dictador. D’una generació que va invertir molta energia en l’activisme associatiu ja fos veïnal, cultural, social o polític, i que va treballar dur convençuda que era realment possible construir un país millor. En aquell temps en què encara no s’havia desvetllat l’autèntic encotillament que suposaria l’estricte interpretació de la Constitucion (el text era prou ambigu, deien, prou elàstic, per anar-lo eixamplant) els moviments socials tenien un paper clau i les conquestes de drets s’anaven succeint, a poc a poc, però sense aturar-se. Sense aturar-se però sense aconseguir, tampoc, autèntiques transformacions.

Després van venir aquelles dècades en què la força de la participació associativa o directa es devaluava i es dipositava tota la responsabilitat en els partits polítics, com si la participació democràtica es limités a votar cada quatre anys i deixar fer als escollits. Tot i que l’associacionisme no havia mort, s’hi trobava a faltar la seva força política i social per intervenir i empènyer canvis reals.

I ara, per fi,  vivim una revifalla dels moviments socials com a força popular, com a motor de canvi. El gran retrocés de les conquestes democràtiques que ha esdevingut d’una banda per l’esclafament de l’estatut referendat pel poble català i de l’altra per l’excusa de la crisi, ha desvetllat altra vegada la participació no partidista massiva. L’esclat Indignat i l’esclat Independentista són dos signes clars d’aquest nou temps. Temps de grans mobilitzacions i campanyes, on el protagonisme no és dels partits polítics. Temps de creixent associacionisme, d’enfortiment de les organitzacions plurals. Són moviments sortits de baix, del poble, i que treballen amb sentit participatiu de base i en xarxa. Hi ha un canvi de papers: ara és el poble qui empeny, no els polítics.

Ja sigui posant l’accent en l’aspecte econòmic i social dels drets democràtics, ja sigui posant-lo en el l’aspecte nacional i el dret a l’autodeterminació dels pobles; o ja sigui posant-lo en tots dos alhora, són moltes les persones i organitzacions que s’hi impliquen i constants les convocatòries.Ja sigui amb grans accions, campanyes i mobilitzacions, ja sigui celebrant iniciatives de petit format a peu de cada barri, a cada escola, o a cada plaça. Els espais són molts i diversos, ningú n’ha de quedar al marge, perquè en la nostra història democràtica ara és l’hora del poble!


la meva anècdota (dani cinquanta)

El 15 de setembre passat vam celebrar els 50 anys d’en Dani. Ningú podia imaginar llavors que un mes més tard començaria un periple mèdic complex i que ara seríem on som. En Dani encetava els 50 en el seu millor moment 10 anys i mig després del seu primer i gravíssim ictus, i 8 anys després del 2n. A aquestes alçades amb un 3r, la veritat, ningú hi comptava.
Contents pels seus progressos cognitius i comunicatius, l’ambient era optimista, cordial i amb expectatives. La celebració va ser emotiva, harmònica, alegre. Molt sentida.
Ell estava exultant.
Un dels regals més interessants d’aquella trobada va ser un recull de fotografies i anècdotes que els convidats havien de portar per composar, plegats, un àlbum carregat de vivències. Un bon material de lectura en veu alta, ara, per omplir les incertes hores d’hospital.
Jo hi vaig aportar aquesta.
(seguir llegint) 

Com a fills dels fills que van implicar-se en el negoci familiar, als meus germans i a mi, així com a alguns dels meus cosins, ens va tocar també implicar-nos-hi. En una mesura o altra tohom hi col·laborava. Durant força anys de la nostra adolescència i joventut, aquesta activitat la vam fer en estreta col·laboració en Dani i jo, i l’anècdota que vull recordar ve d’aquesta feina conjunta.

La féiem fora d’hores, sense cobrar, de més a més, per ajudar. El nostre besavi menestral havia ampliat, a finals del segle XIX, el seu petit negoci de sabó iniciat darrera el taulell de la cansaladeria, convertint-lo en una petita empresa familiar allunyada del nucli urbà. La feina era bruta i feia molta pudor, calia allunyar-la del veïnat. L’avi, però, un cop el negoci va especialitzar-se en la fundició de sèu, va fer construir, a mitjans del segle XX, els habitatges pels seus fills ben a prop de les xemeneiës pudents i dels desaigües greixosos. I nosaltres, besnéts de l’iniciador, néts del successor i fills dels principals treballadors, ens vam criar enmig d’aquestes olors compromeses i dels greixos que tot ho empastifaven, mentre barrejàvem el joc i l’entreteniment amb la col·laboració en les feixugues tasques artesanals d’aquella empresa singular. Una cosa que la majoria de fills de famílies amb petis tallers o negocis familiars d’aquells temps deuen conèixer tan bé com nosaltres. 

Coincidint amb la crisi dels 70 llargs, el nostra compromís i col·laboració ens ocupava moltes jornades, especialment dissabtes i vacances, i també algunes tardes dels dies feiners. Estudiàvem, sí, fins i tot treballàvem (jo em vaig estrenar als 16 anys) però a més a més ajudàvem a la fàbrica. Al Sèu. Quan podíem. Sobretot fent d’acompanyants del nostre pare  quan sortia amb el camió, però també vigilant les calderes, descarregant sacs, movent bidons o fent barres de sèu, estenent els sacs a la zona dels safarejos, un cop rentats (llavors reutilitzàvem de debò), abocant sacs de greix a la cinta transportadora, empenyent carretons o fregant amb zotal les caixes dels camions plenes de cucs i sucs sanguinolents. Per nosaltres tot era normal. No en fèiem fàstics. 

Per acompanyar al papa de vegades ens tornàvem els dissabtes, de vegades hi anàvem tots dos. Jo era més gran, però era noia, i al papa li sabia greu que assumís amb tanta dedicació una feina tan poc femenina. Però jo hi insistia. En Dani era tan jovenet! L’estiu era dur i molt enganxós. La calor estobava el greix i el feia molt més pudent i llefiscós, treballàvem fort a les hores de més temperatura, eren les de la feina més carregosa. Els sacs, que de vegades arribaven als 50 quilos, deixaven la seva emprempta en la nostra roba de treball. Féiem la plaça, els escorxadors (llavors en déiem el mataderu), grans establiments càrnics… Calella, Pineda, Sant Adrià, Sabadell, Badalona, La Sagrera … Tenia el seu encant, el seu misteri, era molt entretingut, però també era cansat i brut, un esforç físic remarcable mentre la majoria dels amics i coneguts de la nostra edat prenien orxates a la Rambla o jugaven a la platja. I la satisfacció d’ajudar al pare, a la família, i de fer alguna cosa per millorar la situació en aquella complicada crisi, ens empenyia a fer-ho amb predisposició voluntariosa, sense protestar.

Des de ben petit en Dani remenava la cua pels camions i les DKV aparcats dins el recinte del sèu, i els conduïa perfectament des de que tenia només 13 o 14 anys per estirar-los amunt i avall, o aparcar-los. Sense sortir mai del recinte i sota supervisió dels adults. Inimaginable en el temps actual, però era natural en aquell temps. Jo no ho havia fet mai però m’hi fixava molt, i desitjava tenir els 18 per poder-me posar al volant d’aquell enorme vehicle. No m’interessava gens ni mica conduir res més que camions. Eren d’aquells que es poden portar amb el carnet normal, de mida mitjana, però prou grans en mans de gent jove com nosaltres. Els cotxes no em feien cap patxoca. Recordo que en Dani no es podia creure que em tragués el carnet en un sol dia, dolenta com era, segons ell, en l’art de conduir… era sana enveja, perquè li portava 3 anys d’avantatge, i ell frisava per tenir el carnet també!

El cas és que això és el que va passar quan feia ben poc que jo tenia el carnet de conduir i encara no havia agafat mai el camió jo sola. Ho havia fet alguna vegada amb el meu pare al costat – jo li insistia que me n’ensenyés! – i pel terreny del Sèu, de forma molt acotada, insegura encara.

Era a finals del 1978 o principis del 1979. Jo tenia 18 anys, ell, en Dani, 15. Les coses anaven malament i el nostre pare havia acceptat una feina a fora per assegurar-se un sou, i compaginava les hores intentant aguantar el negoci. Anava de bòlit. Aquell dissabte es feia tard i ell no tornava a l’hora acordada. Sabíem com es neguitejàven els carnissers si no ens presentàvem dins l’horari, sabíem que no podíem deixar el greix per recollir. Això hauria estat una pèrdua de confiança que no ens podíem permetre. S’anava fent tard i el nostre pare no arribava. El neguit s’apoderava de nosaltres. I llavors vam prendre una decisió.

Vam marxar sols.  

Ens vam enfilar al camió, jo al volant i ell de copilot – ostres Dani, devies estar acollonit! – i vam sortir a la carretera. Recordo que llavors el Carrer d’en Prim era de baixada i malgrat la seva amplada, a mi em semblava que m’havia de menjar els plàtans que a banda i banda del carrer m’assenyalaven els marges.  

He conservat per sempre aquella sensació d’atreviment heroic barrejada de pànic que sentia mentre feia avançar aquell EBRO intentant no emportar-me res pel camí; aquell gest de responsabilitat per salvar el compromís del pare barrejat de la responsabilitat (risc) d’emportar-me el meu germà petit dins un vehicle que no sabia si controlava prou; i aquella complicitat teva i meva, Dani, complicitat que hem conservat tota la vida, i que hem enfortit tant aquests darrers anys… 

No recordo haver demanat permís a la mama. No sé com devia anar això (se’m fa estrany mirar-m’ho ara amb els meus ulls de mare). Potser simplement li ho vam comunicar com un ja està fet (abans a aquestes edats érem més grans que ara, oi?), i ens vam enfilar al camió i vam sortir a la carretera. No ens va passar res de mal. Ni en vam fer ni en vam prendre. Jo sabia conduir i era prudent. Tu m’informaves i orientaves – i em vigilaves – exercint de copilot de forma excel·lent. Ho vam resoldre, i, ho vam resoldre bé. A partir de llavors va començar una nova etapa en la que tu i jo maxàvem sols una vegada i una altra, un dissabte i un altre, descarregant a priori al nostre sobrecarregat papa…

De vegades penso que molts dies, actualment,  tu i jo tornem a sortir al carrer com aquella vegada, al carrer d’aquesta nova vida que t’ha tocat reaprendre a viure. Som mútuament pilot i copilot en un viatge arriscat, heroic i responsable.

15 de setembre 2013 ( 50 anys Dani, nascut el 15 de setembre del 1963)

 

la nova revetlla de tots sants

Sens dubte les tradicions i els costums, evolucionen. Abans el protagonisme de la castanyada i els panallets era pel dia de Tots Sants i especialment la nit que va de Tots Sants al Dia dels Difunts (de l’u al dos de novembre). Des de fa uns anys la Castanyada s’ha començat a celebrar com una revetlla de Tots Sants, és a dir, la tarda o nit del 31 d’octubre.

(l’article segueix) 

Segurament un fet decisiu que va fer canviar aquest hàbit és el protagonisme de l’entorn escolar en la recuperació de la festa, i el fet que el dia 1 sigui festiu i el 2 no.
D’un temps ençà aquesta revetlla centrada en les rondalles i en l’àpat de castanyes, panallets i moniatos, i que ha obviat tot el contingut original relacionat amb la mort i amb tot l’univers animista de creences envers la vida d’ultratomba (creences més aviat temorosesi terrorífiques) comú a moltes religions i cultures de tots els temps, i que era part essencial d’aquesta celebració, s’ha vist invadida d’una simbologia i uns costums forans que han arrelat ràpidament. Simbologia i costums forans que semblen reivindicar aquesta part fosca que en un moment donat vam anar esborrant de la nostra clebració de la nostra autèntica castanyada.

Veig canalla i jovent disfressats pel carrer instaurant uns nous hàbits que no són de casa nostra.I tinc la sensació que omplen un espai que vam deixar buit, no sé com ni per què (tot i que ho sospito), i ara ens sentim envaïts. Però ens ho vam deixar perdre. No sé si la cantarella del “truco o trato” que desenes de colles ja practiquen arreu del país ens sonaria menys forània si s’acompanyés de la cantarella “mà morta mà morta pica la porta” ni si un bon màqueting de la vestimenta de castanyera podria competir amb els barrets de bruixa que els dependents de les botigues es posen com a reclam. No ho sé. Però el que sé segur és que la millor forma d’afrontar aquest tema no és convertint-ho en una batalla simplement identitària.

En vaig parlar fa uns anys al Carabasses a la castanyada? us el recomano, i llegiu també els comentaris.  Hi ha aportacions molt interessants, en destaco aquest enllaç sobre la carbassa de tots sants com a element propi de la cultura catalana.