miozz mirades

Sembla que sí, que l’octubre ha esdevingut un mes de reanimació d’aqust bloc sumit en una llarga letargia des de fa massa temps…

El més llegit durant l’octubre

                             *   una llei més per desobeir 
                             *  la majoria silenciosa, un boomerang delator 
                             *  segur que som al 2012? 
                             *12 o, un dia mal escollit? 
                             * fent via cap a un país millor 
                             * constituent, de baix a dalt  
                             * tereses 
                             *galetes de sant francesc 
                             *del tu al jo 
                             *Joan Sallas is a Catalan master of the art of napkin folding 
 

El procés independentista també s’empeny de baix a dalt, però en el relat que en fa el món mediàtic són els polítics els qui porten la veu cantant. En el procés constituent des d’un inici s’ha fet visible aquest bullidor al carrer (assemblees constituents locals, places públiques com àgores plenes de gom a gom i amb discurs carregat de força transformadora) i el fet que els caps visibles no tinguèssin pertinença partidista hi ajuda. Encara recordo com defensava Arcadi Oliveras el no entrar en el joc de partits. Ho podeu llegir a “el rei del món”. Ara sembla que aquesta opció fa un canvi significatiu. Per associació d’idees la memòria m’ha portat als grans debats del moviment ecologista català dels vuitantes. En aquell moment, la decisió d’entrar o no entrar en el joc electoral, en el sistema, va causar una gran fractura i el desmantellament del moviment de base. Ara són altres temps, però la cojuntura no deixa de ser delicada. L’important, l’essencial, no deixar de funcionar en tot moment de baix cap a dalt. En aquest reportatge de vilaweb es pot comprovar la seriositat del debat.

El preu que hem pagat per una transició tranquil·la és molt alt, i hores d’ara, aprop d’acomplir-se 40 anys de la mort del dictador colpista, tenim al govern de l’estat hereus directes del feixisme que passegen impunement la seva ideologia, i ni tan sols accepten demanar perdó pels crims comesos pel franquisme. Però no només no demanen perdó, sinó que ni tan sols mostren el mínim respecte, com s’ha demostrat avui quan Alfred Bosch ha demanat un minut de silenci en complir-se el 73è aniversari de l’execució del President Lluís Companys. No sé si aquests fets consten al llistat de greuges contra Catalunya comesos pel govern de l’Estat Espanyol, però hauríen de constar-hi. Amb l’execució del president el 15 d’octubre del 1940 eren ja 2.760 persones executades per la repressió franquista.

Avui que és santa Teresa deixo que aquest nom es faci notar al bloc amb dues accions: 1) Recupero l’apunt  tereses  del 2009, i 2) actualtzo el calaix floretes de la teresa català , que des del febrer del 2012 que no hi desava res nou…

(llegir l’escrit de la Teresa Català) 

(article al tot 24 setembre)
En el meu darrer article al TOT vaig voler posar en valor la suma del tram Progrés a la Via Catalana al seu pas per Badalona. A més de llegir l’article, aquí podeu veure la notícia tal com la va recollir la televisió de Badalona.

(llegir l’article)  

Fent via cap a un país millor

L’onze de setembre, al seu pas per Badalona, la cadena humana que formava la Via Catalana va assolir un èxit rotund. No només perquè va estar molt plena – en bona part del seu recorregut la cadena es doblava i triplicava -, i no només perquè estava plena de gent molt plural provinent de tots els punts de la ciutat, inclosos els diferents barris que quedaven lluny del recorregut, sinó perquè va ser justament a la nostra ciutat on, de manera singular, la cadena va sumar una baula dedicada al reclam dels drets socials. Diferentment d’altres iniciatives que en aquest sentit van encerclar el mateix dia i a la mateixa hora entitats bancàries o hospitals, a Badalona l’encerclament de l’escola Progrés, com a símbol de la lluita contra les retallades a l’ensenyament públic, es feia no com una acció desvinculada de la Via Catalana sinó tot el contrari. Com una suma. Una suma que té un valor molt important.

En el procés que estem vivint en relació al futur del nostre país una de les coses que més m’interessa és aquest aspecte constructiu – o deconstructiu per tornar a construir-se -, la capacitat que tinguem per crear i posar en marxa un veritable país nou, una manera de fer que superi les principals xacres del model que hem tingut fins ara. Impossible no ho és. Al contrari. Ja que s’activa un canvi històric, que aquest canvi serveixi no només per a la sobirania nacional, que serveixi per a la sobirania del poble, és a dir, per a la sobirania de la justícia social, de la igualtat d’oportunitats, de la supressió de privilegis. Que serveixi per posar en marxa un model polític més participatiu, més transparent, gens corrupte. Que serveixi per enfortir i fer prioritaris els pilars bàsics de la societat, l’educació, la cultura, la salut i el benestar vital de totes les persones, sense exclusió de cap mena. On la garantia dels drets bàsics no estigui subjecte a negocis ni a especulacions.

I perseguir això no és somiar truites. Encara que estiguem en un món globalitzat, un país que s’autogoverna pot decidir moltes coses per si mateix, i aquesta és la principal gràcia del procés cap a l’autoderminació del poble català. Podem marcar estil propi.

Ja que mirem al passat històric de fa més de 300 anys, reconeguem-hi alguns trets diferencials que ja distingien la forma de fer política dels catalans a l’edat mitjana. I posem en valor el tarannà més obert, participatiu i progressista que ens va portar a enfrontar-nos a les monarquies absolutes-autoritàries francesa i castellana entre el segle XVII i el XVIII, immersos en la globalització d’aquell temps. És cert que el procés que reclama el dret a decidir sobre ser o no ser un estat independent no pot quedar supeditat a que tinguem decidit el model de país que volem, és cert que això es pot anar fent després.

Però tenim una oportunitat real per canviar de debò, i convé que aquesta esdevingui també una idea força. Per això la Via Catalana al seu pas a Badalona, sumant-hi el tram Progrés va fer molta via…

No arribar a reunir ni tan sols 10.000 persones en una convocatòria que ja es preveia minoritària no hauria d’avergonyir ningú, és una xifra considerable per als defensors de causes no majoritàries. I si no que ens ho preguntin als qui ens hem manifestat milers de vegades sota consignes per a les que superar els 5.000 ja era tot un èxit. Independentisme d’abans de l’esclat inclòs. No, no és cap vergonya ni fracàs reunir menys de 10.000 persones per una causa, tret que les pretensions siguin milionàries i vulguin equiparar-se a opcions majoritàries fent demagògia i  falsejant la importància d’aquest resultat.
(ara escolto que la xifra s’ha inflat i es parla de 30.000, bé, la mesura és clara, quanta gent hi cap a la Plaça Catalunya sense desbordar-la? Podeu comprovar-ho aquí, amb criteris rigurosament matemàtics)

(seguir llegint l’article) 

La imatge l’he manllevat d’aquet portal

I tenint en compte que la pretensió de la concentració unionista d’aquest 12 d’octubre era fer de contrapès a la Via Catalana que va mobilitzar entre 1,5 i 2 milions de persones (la xifra oficial és 1.600.000 com a mínim) el d’avui ha estat un estrepitós fracàs. Haremos historia es podia llegir a la pàgina de Som Catalunya Somos España, i sí, han fet història, han punxat històricament.

Com que jo no sóc dona de partit sinós de societat civil, dic obertament que si aquesta manifestació l’hagués convocat la societat civil me la miraria amb molt de respecte. Els qui s’estimen Espanya tenen dret a expressar-ho amb tanta alegria com sentin, i el seu poc èxit de convocatòria jo el valoraria pel que és. La lliure i democràtica expressió de la minoria. Però aquesta no era una manifestació organitzada per la societat civil. I aquí ve el frau. Alícia Sánchez Camacho va ser la primera d’espifiar-la, davant la Via Catalana, llançant el boumerang de la majoria silenciosa. Va fer uns càlculs per treure valor a l’espaterrant èxit d’aquella mobilització històrica, inèdita, mundialment exitosa, i va enjegar la perillosa eqüació segons la que cal comptar als qui no s’han manifestat, que són més que no pas els qui han sortit al carrer. Doncs fem càlculs i ja ho tenim tot dit.

Que consti que els qui ens entossudim a reclamar un referèndum on poder comptavilitzar vots de tothom (del sí i del no) som els qui vam anar a la Via Catalana, i els qui es neguen a possibilitar-lo són els qui es volen mesurar al carrer reunint menys de 10.000 persones, i barrejant-se amb l’extrema dreta més feixista (ho comentava ahir a 12 o, un dia mal escollit?)

Així doncs, queda clar on era avui la majoria silenciosa respecte la convocatòria unionista del 12 d’octubre, i queda clar que era una majoria absolutament absoluta!
 

La mort és el més segur que tenim a la vida. I se’n parla ben poc. No preparem als nostres joves per afrontar-la. Ho sé de temps, i hi faig el que puc. Més en l’esfera familiar que en la professional.Com a docent de Ciències Socials a 1r Cicle de l’ESO he posat el meu gra de sorra incorporant el tema de la mort al voltant de la celebració del halloween i la castanyada, al voltant de Tots Sants, vaja. Una bona excusa per parlar de com les diferents cultures i civilitzacions han afrontat la mort al llarg de la història i des de diferents racons del planeta. 
(llegir tot l’apunt) 

Avui en anglès, des de la BBC!
No et perdis aquest vídeo!
Joan Sallas is a Catalan master of the art of napkin folding, a European tradition with its roots stretching back to the early 1500s.
http://www.bbc.co.uk/news/magazine-24450914 

 (llegir tota l’entrada de la BBC)

Joan Sallas is a Catalan master of the art of napkin folding, a European tradition with its roots stretching back to the early 1500s.

Els qui han escollit el 12 d’octubre per manifestar la seva voluntat de no voler que Catalunya deixi de formar part de l’estat espanyol, és a dir, deixi de ser una colònia espanyola són els mateixos que no volen permetre que el poble pugui expressar aquesta voluntat a les urnes. Expressen desig de no permetre altra opció que la seva. Potser per això han escollit una data tan tristament marcada, tan carregada de significats antidemocràtics. Vist de lluny, si ens creguéssim el lema, semblaria una elecció errònia. Un d’aquells errors estràtègics, però,que de tant que ho són queden sota sospita. (llegir tot l’article) 

la imatge l’he manllevat d’aquest bloc

Perquè, si la convocatòria fos per expressar tranquil·lament la identitat plural democràtica – com per exemple la que han expressat els Estopa o Iniesta – i la convocatòria fos per expressar aquest doble sentiment d’amor a dues pàtries i el respecte per qualsevol opció, escollir el 12 d’octubre per fer-ho seria clarament un error estratègic. És una data amb massa llast ideològic de caire pre i antidemocràtic, una data que condensa les pitjors cares de cada moneda empunyada per l’imperi castellà-espanyol al llarg dels anys. Per això s’hi senten cridats grups que no respecten cap principi democràtic, i que són els veritables protagonistes i beneficiaris dels efectes de la concentració convocada. Un paraigües sota el que no poden aixoplugar-se de cap manera els catalans espanyols que no desitgen la independència però són demòcrates.

L’error en la tria de la data és tan evident que despulla el camuflatge, i la convocatòria transparenta que només usa aquest pretès sentiment dual respectuós per amagar-s’hi (i potser pretenent enganyar algun ciutadà despistat que s’enlluerna amb el cor que pretesament estima igual una identitat que l’altra), el seu engany queda totalment al descobert. 

Queda al descobert que la data en realitat l’escullin encertadament, perquè els qui convoquen se senten molt còmodes de bracet amb els predemocràtics i antidemocràtess. Els qui creuen i exalten el feixisme. En realitat tots formen part del mateix. 

Per això prefereixen expressar la seva opinió amb gestos violents abans que no fer-ho a les urnes. 

Fer una nova llei educativa cada vegada que canvia el govern (o gairebé) és una de les millors fórmules per obtenir mals resultats, és a dir, per fer fracassar un sistema educatiu.  (llegir tot l’article)   

la imatge l’he manllevat d’aquest bloc 

Això ho saben molt bé a països com Finlàndia, on, com que el que busquen no és el fracàs sinó l’èxit, s’ho van rumiar molt abans de fer la seva reforma educativa, l’any 1968, i des de llavors mantenen un pacte polític segons el qual aquesta reforma no es pot tocar fins que, seguint criteris científics i atenent als resultats, es decideixi que convé tornar a reformar-la. A l’Estat Espanyol com que el que es busca és el fracàs, s’ha fet tot el contrari. La LOMCE és la vuitena reforma educativa en un període de 33 anys. En cap d’elles s’ha pogut comprovar, mitjançant avaluació d’impacte, els bons o mals efectes dels seus plantejaments. 

A Finlàndia, país que tothom esmenta pels bons resultats que obté, la reforma de 1968 es va fer per eliminar l’exclusivitat. Fins i tot en una entrada d’informació – divulgació general, de viquipèdia, podem llegir-hi una declaració d’intencions polítiques – ideològiques i tècniques com aquesta: “L’any 1968, després de vint anys de vacil·lació es va escometre la reforma del sistema educatiu a Finlàndia. Es va abolir la selecció als 11 anys. A partir de llavors s’acull tots els alumnes en les mateixes instal·lacions tant a primària com a secundària fins els 16 anys i reben el mateix ensenyament elemental. La reforma es va posar en pràctica progressivament segons les regions: Lapònia i l’extrem nord el 1972, les regions del nord-est el 1973, les del nord-oest el 1974, les del sud-est el 1975, les del sud-oest el 1976 i la regió d’Hèlsinki el 1977. Aquesta progressivitat permet d’estudiar de manera objectiva els resultats de la reforma comparant el futur d’una edat tocada per la reforma i aquells de la mateixa edat no tocats per la reforma educativa. Els analistes han pogut així arribar a la conclusió que la reforma ha comportat una reducció de les desigualtats en un 25%.”

Reducció de desigualtats que pretenia també la LOGSE sobre el paper… i que la LOMCE no només no promou, sinó que hi actua en contra…

Ja sé que la comparació entre sistemes educatius ha de tenir en compte molts factors, i que les societats no som ni funcionem igual al sud que al nord, ni a l’est que a l’oest, però hi ha principis bàsics que són universals. Incluisvitat versus exclusió, criteris científics versus criteris partidistes…

Avui que s’aprova gràcies a la majoria absoluta del PP una nova reforma (i remarco que ja en portem vuit en 33 anys) que a més és absolutament retrògrada i acientífica, trobo que és un bon dia per fer un cop d’ull a dos documents que val molt la pena mirar-se i escoltar amb atenció.

• Un és aquesta presentació clarament entenedora que documenta per què cal estar en contra d’aquesta llei, l’ha realitzat la CRIDA de les Balears, organització que ha impulsat la lluita docent que ha aconseguit posar d’acord tota la comunitat educativa per matarialitzar una vaga sense precedents. 

• L’altra és aquest parlament de Rafael Correa, president d’Equador.Dura bastant (1h 30m) pero val molt la pena. Al principi (a partir del min  15, i especialment del 20) parla de com s’ha recuperat el pais, i quin paper hi ha jugat la inversió educativa. Cap al min. 60 parla d’Espanya i Europa.

Sincerament crec que en polítiques educatives està tot dit. La comunitat científica sap per on han d’anar les coses. Tot és qüestió d’opcions, cada objectiu té uns mitjans, unes estratègies. La LOMCE té uns objectius clars, i no tenen res a veure amb la qualitat educativa. Per si necessiteu un resum fàcil de llegir, per tenir a mà, amb tots els perquès d’estar-hi en contram aquí Badalona es Mou també ho explica molt clar. 

Avui s’ha aprovat, sí, una llei més que, evidentment caldrà desobeir. Amb més o menys soroll, ja es veurà. Amb més o menys complicitats i solidesa (la nostra base socioeducativa és complexa alhora de lluitar…). Reconeguem que hem seguit amb admiració i certa enveja la #vagaindefinidadocents…

Aquí serem capaços de fer-ho? Ho farem totes plegades?
No vull ser pessimista…
I em ve al cap. també, que més enllà de les maldats d’aquesta llei que obliga, per imperatius morals, desobeir-la, cal tenir en compte que el fet que es canviïen tantes lleis abans de poder comprovar si eren útils, provoca un efecte totalment devaluador d’aquestes lleis. I els docents estan – estem – acostumats a passar d’elles, per bé i per mal. Silenciosament i impunement, també.
Qui es mou a primera línia sap de què parlo.