miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

qui desmantella el país?

La imatge és de l’activitat d’Òmnium a Llefià, Badalona, fa poques setmanes, teixint entre tots els desitjos per a la Catalunya del futur. Desitjos referents a cultura, participació, cohesió social, educació… no llegeixo cap desig que avali el desmantellament de l’estat del benestar que estem vivint…

(llegir tot l’article)

Que el dèficit fiscal i l’escanyament econòmic amb què l’estat espanyol tracta Catalunya són el motiu motor de les retallades que assolen els pilars bàsics de la nostra societat, del nostre país… és una evidència. Denunciar les retallades de la Generalitat i no relacionar-les amb el maltracte econòmic perpetrat pel govern espanyol contra la població catalana és falsejar la realitat indignament.
Però és tan indigne com acceptar que s’apliquin retallades que desmantellen els pilars del propi país sense plantar-se. Per molt que diguin que hi estan obligats, per molt que s’afrontin a represàlies, no seria aquesta l’actitud valenta pròpia d’un líder que realment ha entès la voluntat d’un poble expressada al carrer i a les urnes? Per què el nostre govern col·labora tan dòcilment amb el setge contra el propi país? Per què no ha exigit des del principi cobrar el deute acumulat abans d’aplicar cap retallada? Per què no ha estat més bel·ligerant i ferm alhora de denunciar el maltracte, el dèficit fiscal endèmic? per què no n’ha fet bandera? Si sabem segur que Espanya ens roba i que aquest robatori és el que provoca la desfeta del sistema educatiu, sanitari, cultural i d’atenció a les persones… per què en comptes de prestar-se a ser la mà executora d’aquesta devastació no actuem legalment, mediàticament i resistentment contra aquest robatori? Per què no demostrem que la cohesió i els drets socials del país són irrenunciables i van indestriablement lligats al dret a gestionar la hisenda pròpia i al dret a decidir el futur del poble? 

Fa poc més d’un any diferents persones van començar a ingressar els tributs directament a Catalunya, (DIEM PROU!) i quina va ser la resposa del nostre govern? Ingressar els diners insubmissos pretesament desviats…a l’estat espanyol! Quina traïció no? Dijous podíem llegir al diari (i ho vam veure per tots els mitjans!), que onze municipis deixen de pagar impostos a la hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, però ja ens adverteoxen: 
Els alcaldes han ingressat els diners a l’Agència Tributària catalana, tot i que es tracta d’un gest simbòlic perquè els diners seran redirigits a Madrid 
I jo em demano, per què? Per què els hem de redirigir? Per què no som capaços d’actuar aplicant l’estratègia no violenta, la desobediència i la resistència. Si aquests diners ens els deuen, la resposta pròpia d’un líder no seria: Mentre l’estat espanyol no resolgui l’espoli fiscal, ni un euro més d’aquí cap allà. Amb valentia, amb fermesa!

Si teniu una estona, dura una hora, però val la pensa escoltar-ho. És la Conferencia magistral del Presidente Rafael Correa en la Universidad Técnica de Berlín Parte 1/2 

la mort de l’adela, mediadora de vida

“Les dones són mediadores de l’altre; les llevadores, mediadores de les dones amb elles mateixes”                                                   Adela Vidal Puértolas
 
Respectar el desig dels qui es preparen per morir té el seu contrapunt. T’omple saber que fas el que l’altra desitja, i que et quedes al teu lloc quan el seu desig comporta una vivència de profunda intimitat. Però l’anhel de l’abraçada final, de comiat, et queda per sempre més penjat als braços. Et queda penjat als braços i l’entretens abraçant la textura dels moments viscuts, o rellegint i reescoltant les seves petjades intenses. (i més)

(llegir tot l’apunt)

 

S’ha mort l’Adela, després de guanyar un temps preciós a una mort encara més prematura que ja se la volia emportar fa molts anys. La seva mort és una victòria de la vida, pels anys guanyats, per com ho ha portat, per com ho ha viscut, per tot el que ha aportat ella a la professió, a les dones, a totes les persones que l’hem conegut, i per com ha seguit aportant durant cada treva. Però de moment jo no la visc com a victòria, de moment la ploro com una pèrdua terrible que em dol profundament. 

Costa parlar de mort pensant en algú que és tot vida. Que ho ha donat tot per la vida. El títol del seu llibre, “Ser llevadora, una manera de pensar” és molt revelador de la revolució que ha comportat la idea i la força d’aquesta dona en el món de la infermeria neonatal, en el dels parts naturals, en el feminisme, i en tot el que té a veure amb la vivència de les dones davant de l’experiència de la maternitat i l’alletament. Viure, néixer, vida, vida, néixer,viure.

Mediadora amb la vida, amb el néixer. Mediadora amb les dones per trobar-se a elles mateixes. L’Adela forma part de la vida. L’Adela forma part de la meva vida en una de les etapaes vitals més vives de la meva trajectòria com a dona, i per això se’m fa difícil, gairebé imposisble, associar-la amb la mort.