miozz mirades

D’aquí a unes hores el crepuscle matinal ens anunciarà la llum d’un nou dia. Una altra vegada els raigs de l’astre estel sol encetaran un altre cicle de dies i nits, un any nou rere el vell, un cop i un altre, com fa milers i milers d’anys…

 Jo he escollit una imatge que em va captivar així que la vaig veure, i que m’ha suggerit un munt de coses que he plasmat en aquest article 

Però sobretot el que us vull enviar és una abraçada i una mirada de complicitat. Aquest món millor, just i humà que entre totes i tots hem ajudat a anar construint – i que encara teníem molt a mig fer – ens l’estan prenent de les mans, ens el desmantellen. No ens ho podem deixar fer, però tampoc podem pretendre tornar al progrés fictici que teníem… les coses només anaven mitjanament bé al 20% de la humanitat, l’altre 80%… així doncs, ja que estem en crisi, ja que ens obliguen a la deconstrucció, aprofitem per construir de nou però ben diferent!

Les crisis sempre són oportunitats, no la desaprofitem. Ara és un bon moment per fer grans canvis. Canviar ordres establerts. Ordres establerts que perpetuen la injustícia i les desigualtats, ordres establerts que perpetuen l’explotació i alienació de pobles sota el domini d’altres. No ens ha de fer por que s’ensorrin estructures antigues i se n’estableixin de noves, només ens hem d’assegurar que les noves siguin millors, més justes…

Que tingueu una bona nit i dia de Cap d’Any, i molta salut i força per lluitar durant el 2013, un any que a més de problemes ens portarà, segur, moltes oportunitats!

Amb estima!

Ah, i us enllaço unes quantes nadales més, o reflexions nadalenques d’aquest any i també les d’altres anys:

Encara que el dia dels Sants Innocents té en el seu origen el relat bíblic d’uns fets llegendaris pretesament històrics però poc documentats i contrastats (*1) – els suposadament protagonitzats pel rei Herodes , la matança de tots els infants mascles nascuts a Betlem, menors de 2 anys, per tal d’exterminar amb seguretat al Messies Jesús de Natzaret- , i malgrat aquest origen cristià de la celebració sembla que té ben poc a veure amb el sentit irònic i bromista de la festa que ha perdurat en els segles malgrat perdre gas i referències (us en parlava l’any passat a la deriva dels innocents), avui amb el pretext d’aquesta diada em motivo a parlar de la matança real d’innocents que la nostra espècie humana perpetra cada dia de l’any damunt el planeta terra… la mortalitat infantil

(*1) Podeu veure un interessant documental que analitza la possible veracitat dels fets i els motius pels que hi ha poca documentació contemporània, aportat mitjançant un comentari a l’apunt.

(seguir llegint aquest article)

Sembla ser que 21 infants menors de 5 anys moren per MINUT AL MÓN (29.000 diaris, dades del 2009), significant que moren 93 de cada 1000 infants nascuts, abans d’haver celebrat el cinquè aniversari. Morts que en la majoria de casos són evitables, s’han aconseguit evitar ja a algunes parts del món. I diuen que un dels objectius del mil·leni és aconseguir que el 2015 aquesta xifra es redueixi, i només en morin, abans de fer el 5 anys, 31 de cada 1000 nascuts. És una gran reducció, sí, però em continuen semblant molts. Potser es tracta de la xifra inevitable?

Però quan parlem de taxes de mortalitat infantil cal tenir en compte que tenen moltes cares. Per cert, no deixeu d’entrar a l’enllaç i comproveu la diferència entre la més alta i la més baixa, per països, i situeu, també, la de Catalunya. Com que la taxa de mortalitat té de base els naixements, cal parar compte amb si els països comptabilitzen seguint les normes internacionals o no. Per exemple, sn el cas de l’Estat Espanyol fins a 1975 no era així, i cal tenir-ho en compte si es fan comparatives, fins al 1975 no es comptabilitzava com a nascuda una criatura que no sobrevisqués 24 després del part.
 

Com a taxa pura, la taxa de mortalitat actualment no compta la supervivència fins a 5 anys, sinó tan sols la del primer any de vida. Així és una taxa que serveix d’indicador científicament més controlable i contrastable. En alguns estudis es mantenen les dues taxes diferenciades, en d’altres no. No compta, tampoc, en cap dels casos, la mortalitat després dels 5 anys, de manera que queda pendent de comptabilitzar i afegir a aquestes xifres el nombre d’infants morts en catàstrofes, en guerres, exilis, per malalties o desnutrició, per accidents laborals, assassinats o per fer de soldats, per exemple… abans d’arribar als 12 anys, que és l’edat més o menys consensuada per parlar del final de la infantesa

Sigui com sigui, dades totes elles esfereïdores. Som una espècie que ha aconseguit grans avenços científics i tecnològics i que, en canvi, no ha aconseguit generalitzar per a la seva població uns índex de supervivència acceptables. Que estem millorant? És cert, les dades indiquen que la mortalitat infantil ha disminuit al món.

Però el repte hauria de ser eradicar-la. Si més no la causada per fets evitables. Un altre model de desenvolupament , un altre model d’economia i un altre sistema per esborrar desigualtats han de ser possibles. Desig recurrent per al l’Any Nou. 

Així que la vaig veure, divendres, a l’exposició, a la Torre Mena, vaig pensar que m’agradaria fer-la servir com a felicitació de nadal, aquest any, tot i que gairebé havia descartat fer-ne. Reconec que m’he quedat una mica encallada en aquella del nadal de sempre i que sobre el tema ja no tinc gaire més a dir. Però la imatge em va resultar molt suggerent. Pertany al Fons de la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua, i l’he obtingut mitjançant l’Arxiu Històric de Llefià. Es tracta d’un paisatge badaloní, després de la nevada de 1962. Concretament és el Carrer Bellavista, a Llefià, per sota del Carrer Circumvalació (la carena de la Serra d’en Mena). I a part d’escollir-la per la bellesa i la pau que transmet, ho he fet per tot de coses que em suggereix. (llegir la resta de l’article) 

Aquests dies he pensat molt en això del significat del nadal per al conjunt de persones del món, i de la societat plural i diversa que formem M’adono cada cop més que tant hi fa quina sigui la creença o la ideologia de cada persona, tant hi fa quin sigui l’origen i el sentit de la festivitat que es vulgui tenir en compte, el cas és que Nadal sembla estar per damunt de tot i es reconverteix, transforma, adapta i re inventa en mil i una formes per tal de perviure i persistir, trencant moltes més barreres del que aparentment sembla.

(apunt a mig fer, pendent, disculpeu les molèsties) 

Dissabte vaig anar a collir naps al camp del meu bon amic Jordi, a Vilanna – una naps que ara mateix dansen dins l’olla de l’escudella que bull i perfuma la casa mentre escric – i, en travessar el camí dels suros que hi porta (precioses alzines sureres) vaig veure una mata de galzerà amb un parell o tres de boles vermelles, als meus peus. Feia una tarda lluminosa, plàcida, veníem de collir cebes en un altre camp i de xerrar amb la Maria, xerrar amb aquella calma que donen les hores dels dies sense pressa.  Jo tenia el cotxe a prop, carregat de viandes per a les festes – m’agrada quan puc comprar allà, encara que després hagi de congelar-ho, el pa del forn de llenya a Can Ferran, la carn i les botifarres a Can Josep, sembla que tot és més natural i més bo… -, i la imatge d’aquell galzerà i del camí d’alzines sureres em va transportar, i em vaig veure allà, fa una pila d’anys, amb la meva mare, amb les meves germanes i germans, el meu pare, i fins i tot, un temps molt curt, amb els meus propis fills…  seguir llegint l’article

Hi va haver una època en què a casa nostra era impensable Nadal sense la sortida a Vilanna, a buscar verd. Verd per al pessebre i per vestir la casa de Nadal d’una forma natural, boscana. S’anava a buscar verd i a buscar els pollastres de criança que ens matava la Carmeta de Can Serinyà, i les verdures de l’hort, i tot tipus de viandes de pagès. Formava part d’aquells costums que sense saber-ho es converteixen en rituals gairebé imprescindibles. Fins que deixen de ser-ho.

Un ritual totalment lligat a la meva mare però fet en comunitat. Hi comptàvem, hi féiem lloc al calendari. Em sembla veure-la ara amb les seves bòtes i els seus guants emocionant-se en descobrir galzerans carregats de boles (nosaltres en déiem galerà), i tous de molsa gemmada i esponjosa, com mai se n’ha vist d’altra. Era una sortida de badar i gaudir, d’assaborir aquell paisatge encatifat per una tardor que en acabar-se regala colors i petits detalls a pleret. Ho recordo assolellat, ple de contrastos, però amb un sotabosc molt humit. En collíem suficient per poder fer la repartidora – per a les cosinetes, per a les cunyades, per a alguna amiga, per a les llars dels fills emancipats… – però amb molta cura de no devastar cap raconada. Una mica de molts llocs. A la corva de Can Baldiret i als bosc de sobre; més enllà, cap a la Font del Rector, però passant per dins, lluny del camí; cap  al’altra costat, endins, vorejant els camps  de darrera Els Bancals; o amunt cap Cal Cundeir, i darrera Can Call, o pel camí de la Font del Gat, i més amunt de Cal Teixidó, o allà mateix, a tocar de casa, al camí delsa suros que porta als camps… Molsa, esparregueres, suros, pedres, pinyes, aglans, mates, brucs, troncs pintats pels  líquens, petits tresors amb valor afegit… Ens coneixíem les obagues més frondoses i els llocs especials on les mates de galzerà semblaven tocades per una fada. Sempre comptàvem les boles i si erem exepcionals cridàvem, “una de quinze”, “aquesta en té més de viint” “Aquí, aquí, veniu!” Calia collir-les i transportar-les amb molta cura  Però era inevitable que algunes boles acabéssin despreses de la fulla. Collíem amb mesura, n’omplíem el cotxe, però en deixàvem molt i molt més sense tocar, al bosc, intacte. Era un bosc molt abundós… 

Després vam començar a sentir que potser no era correcte collir-ne però ens semblava que una mica havent-n’hi tant no podia ser cap mal.

Després es va morir la Carmeta i ja trobàvem pollastres de pagès també per Badalona.

Després costava trobar la data, i ens semblava que féiem una cosa no del tot ben feta.

Després vam saber més en ferm que no era correcte collir-ne, que calia conservar la molsa d’un any per a l’altre, i que les boles dels galzerans són l’aliment d’ocells, i que cal deixar-les. Que no se n’ha d’anar a collir, ni poc ni gens, que una mica ja és massa. Ni galzerà ni molsa. Res. 

Després fins i tot ho van prohibir, era vegetació protegida.

I després, després vam deixar de fer-ho per sempre més.
 

Em fa gràcia veure com, de vegades, els articles més llegits al bloc reflecteixen en bona part l’actualitat més vigent, i els interessos més comuns… Aquest mes de desembre de 2012 els deu que més esteu llegint, ara mateix, per ordre, són:

• nadal de sempre (escrit a gener de 2010, però podria ser la meva nadala actual. Considero que té un contingut perenne, m’agrada, i sembla que a molta més gent agrada, és el segon article més llegit de tot el bloc)
   
• segur que som al 2012? (escrit a gener de 2012, contingut dissaortadament vigent… el més llegit, l’estrella del bloc, aquest mes ha superat les 12.000 visites)
   
• nit de reis a badalona V: bombes o fanalets? (escrit a 5 de gener de 2011, contingut local sempre vigent…justament dijous passat vam tornar a explicar el conte a la biblioteca i acabem de presentar un projecte que pretén reactivar la simbologia dels Fanalets Gegants a Badalona. Per cert, un article que va generar molta participació amb un bon grapat de comentaris)
   
• ep, és la llengua, i no és només la llengua! (escrit a 6 de desembre de 2012, dia d’aquella constitució que serveix de pretext per esborrar-nos del mapa, uns dies abans de la setmana de manifestacions contra la LOMCE. Él primer d’una sèrie encara inacabada, que pretén desemmascarar tot el que comporta aquesta llei)
   
• sí, som a 2012 però hem tornat als 40/50 del segle XX (escrit a 16 de desembre de 2012, just abans de les reaccions cavernàries a l’acord per a la consulta i al debat d’investidura, en resposta a la pregunta de l’article, segur que som a 2012?
   
• LOE – LOMCE, detalls d’una involució (II): la justificació (escrit a 6 de desembre de 2012, dia d’aquella constitució que serveix de pretext per esborrar-nos del mapa, uns dies abans de la setmana de manifestacions contra la LOMCE. És el tercer d’una sèrie encara inacabada, que pretén desemmascarar tot el que comporta aquesta llei)
   
• aprenent a cercar (Escrit el 16 de maig de 2011, en el marc de la meva tasca docent, quan l’alumnat començava a jugar al Joc de Badalona. Em sorprén que segueixi tenint tantes visites, fins i tot ara que ja he esborrat els més de 80 comentaris que havia rebut, i malgrat no aporta gran cosa. Ensenyar a cercar bé a l’alumnat segueix vigent i s’ha reactivat aquestes darreres setmanes amb el projecte “Llefià, una zona canviant”
   
• la nevada del 62, recuperació de testimonis (escrit abans d’ahir, a punt d’anar a l’acte de commemoració a Llefià, i ben a prop del 50è aniversari de la nevada arreu. Tema de conversa familiar, avui que fa 7 anys de la mort del meu sogre) 
   
• el que m’espanta dels mossos (escrit a 14 de gener de 2012, dissortadament vigent per les darreres conseqüències i pol·lémiques, com  la pèrdua d’un ull per bala de goma a Esther Quintana, i per les recents jornades sobre quina seguretat a la Catalunya independent. Un tema que em cou molt i sobre el que escriuré més ben aviat)
   
• LOE – LOMCE, detalls d’una involució (I): les finalitats (escrit a 6 de desembre de 2012, dia d’aquella constitució que serveix de pretext per esborrar-nos del mapa, uns dies abans de la setmana de manifestacions contra la LOMCE. El segon d’una sèrie encara inacabada, que pretén desemmascarar tot el que comporta aquesta llei)

Fa cinquanta anys els sistemes d’enregistrament d’imatges ni eren tan abundants, ni tan manejables ni tan accessibles. La cultura fotogràfica tampoc formava part de la quotidianitat com ara, i és per això que fets tan excepcionals i fotogènics com la nevada que va patir Barcelona i rodalies la nit del 24 (de fet va començar a l’hora de la Missa del Gall) i tot el 25 de desembre de 1962 (un autèntic Blanc Nadal) malgrat la seva espectacularitat, gaudeixen de poca documentació gràfica. Si més no comparat amb la que obtindrien si el mateix fenòmen es produís en l’actualitat. Fa quatre anys en Ramon Massip va digitalitzar i penjar al youtube una filmació feta pel seu pare, en Josep Massip i Buxó, gran afeccionat a filmar (en 8mm) i a muntar pel·licules domèstiques, sota el nom de produccions Rosa Roja. Aquella era de la nevada del 1962 (la podeu veure aquí)  una nevada que jo vaig viure de molt menuda però que només recordo mitjançant el relat dels meus pares. (segueix) 

Ell, en Ramon, era una criatura de gairebé 5 anys i conserva alguns records i imatges pròpies d’aquells fets viscuts, però sobretot recorda la filmació del seu pare.  El nostre fill Francesc va escollir i posar la música per a acompanyar aquells fotogrames en blanc i negre, imatges mudes, filmades per un avi molt enyorat (el meu sogre ja havia mort quan vam realitzar aquesta oparació de recuperació gràfica).  
L’èxit ràpid de visites i elogis que va obtenir el petit film a la xarxa ens va sorprendre enormement. Va ser l’inici d’un gran procés. Les pel·lícules del meu sogre han estat un testimoni rellevant de molts moments familiars i ciutadans de la Badalona d’una època en què hi havia pocs testimonis gràfics, i encara menys enregistrats. Per això els seus films particulars ara formen part del fons del Museu Municipal. I aquest en concret, el de la nevada, és un referent per a molta gent. 

Convertir documents privats en públics per ajudar a recuperar memòria històrica local és un gest a l’abast de tothom, senzill de fer però sovint poc present. Quantes fotografies que documenten paisatges actualment esborrats han anat llençades després d’una mort o un canvi de domicili? Quants documents aparentment inútils que s’han cremat o abocat al contenidor posarien llum a buits històrics referents a la vida qüotidiana, al món laboral, associatiu, ciutadà… Cal preservar aquesta documentació, cal posar-la en valor! 

Per això és tan important la tasca que fa l’Arxiu Històric de Llefià. Una entitat compromesa amb el barri, des del voluntariat, que de mica en mica ha anat dinamitzant aquesta recuperació de memòria històrica i ha anat posant imatges, testimonis orals i tot tipus de documents a la història del barri, aquesta gran zona de Badalona que ja tenia nom propi dins el territorium de Baetulo, aquesta zona d’enormes transformacions industrials i urbanes i de gran concentració ciutadana (del paisatge ninfià al de dels conreus i les masies, al de les bòbiles i les fàbriques, i de les petites cases d’estiueig dels barcelonins als ataopaïts blocs de pisos, passant per les coves i barraques. i per les petites cases d’autoconstrucció); zona de gran dinamisme veïnal, polític i cultural.

Precisament aquesta entitat avui organitza una interessant xerrada, amb contingut metereològic, per saber quina va ser la causa d’aquella inusual nevada. L’acte comptarà amb testimonis que ens faran conèixer els efectes d’aquella tempesta de neu en una zona alta de Badalona, com ho és Llefià, en plena Serra d’en Mena. Quines conseqüències en la vida diària dels dies següents. I s’hi inaugurarà una exposició de fotografies que documenten com era el barri en aquella època, i quines estampes va provocar la nevada. Fotografies aportades pel veïnat. Jo no m’ho penso perdre! D’aquí mitja hora, a Torre Mena. El meu sincer agraiment a l’Arxiu Històric de LLefià per l’oportunitat!    

En el meu modest bloc hi ha un apunt que destaca per sobre de tots els altres, pel nombre de visites rebudes. Avui ha superat les 12.000 visites, quan no fa ni un any de la seva publicació, triplicant gairebé el nombre de visites que ha rebut l’apunt que el segueix en el rànquing, escrit en fa tres. Amb el títol Segur que som a 2012? la història que s’hi explica va triomfar i indignar la societat catalana tot just encetat l’any 2012. La història circulava i impressionava a la velocitat de la llum, se’n van fer ressó diversos mitjans de comunicació i va fer d’altaveu d’altres històries semblants fins llavors silenciades. El tema va trascendir a nivell polític i jurídic. Poc ens imaginàvem que aquesta pregunta que es feia en Gustinet (Josep Maria Tejido, veí d’Espolla) seria la pregunta que definiria l’actualitat política del nostre país. Com he resumit en una improvisada corranda, 

Farà un any en Gustinet
escrivia corglaçat
el que avui el senyor Wert
ha posat d’actualitat

I es que amb Wert Aznar i FAES

(segueix) 

En el seu article “La por més prosaica”, a la contraportada del diari ARA del divendres 14 de desembre, Xavier Bosch parla obertament de l’abast de les intencions de la dreta espanyola expressades sintèticament en la frase d’Aznar : “Abans de trencar Espanya es trencaraà Catalunya”. No es tracta de creure en fantasmes, es tracta de saber-los veure i, sobretot, de saber fer-los front. Em ve al cap, sovint, i encara més després de llegir l’article, aquella faula de Tomás de Iriarte dels “galgos y podencos”   o tantes altres històries similars, amb moralines que porten a una lliçó recurrent en la història: si l’atacant ens enxampa desprevinguts, estem perduts, i si estem desprevinguts perquè discutim entre nosaltres – víctimes potencials iguals – confonent l’enemic, doncs la història és ben patètica, si em permeteu l’expressió. Però no per patètica poc repetida al llarg de la història. 

Vivim un moment històric. Però no només perquè l’independentisme català ha sortit de l’armari i ha entrat a l’agenda política real, sinó perquè l’ultradreta espanyola que mai ha qüestionat ni rebutjat els crims del franquisme – ni tan sols els ha reconegut com a crims – governa sota l’empara de la democràcia. Com Hitler, sí. Com Hitler.I de moment ningú els para els peus. Corprèn el silenci del món progressista espanyol davant aquesta ofensiva. Jo fa setmanes que busco manifestos d’intel·lectuals i no en trobo enlloc. No pas perquè pensi que aquests manifestos tinguin molt poder, ja ho sé, però són un indicador. I la seva inexistència aboca a una pregunta que fa estremir: què se n’ha fet de la ideologia d’esquerres a España? S’ha extingit??

El Gobierno Español ja ni tan sols se n’amaga, i per exemple subvenciona desmesuradament i obertament la FAES, aquest laboratori d’idees presidit per un Aznar pletòric, amb fruits tan nítidament fidels com la reforma de Wert. La reforma de Wert és comparable a la llei d’educació anterior a la de Villar Palasí, del 1970 ens situem doncs com a mínim a l’any 1956, en ple franquisme.

Van a per nosaltres. Fa anys qui hi van, però ara més. No els importa trencar Catalunya com no els va importar bombardejar-la durant la guerra. Els obsessiona exterminar el virus catalanista. Malgrat els morts durant la guerra i els milers d’exhiliats, malgrat la repressió franquista, les prohibicions i la persecussió ideològica, no ho van aconseguir. I ara hi tornen. Hi tornen amb armes molt potents: ens ofeguen políticament i econòmicament, ens estrafan mediàticament… I nosaltres ens hauríem de saber defensar amb intel·ligència. I no estic segura que ho fem.

Xavier Bosch acaba l’article dient “algú ha pensat alguna estratègia i algun pla per aguantar la gran sotregada? ” I crec que l’energia hauria d’anar per aquí. Hauríem de posar totes les nostres competències intel·lectuals, tot el nostre coneixement i creativitat al servei del poble, i pensar una estratègia per mantenir-nos sencers malgrat la potència dels qui volen fer una gran trencadissa. L’estratègia per assolir la independència requereix també molts actius, però no oblidem la de la resistència.

 

Aquesta setmana he estat treballant amb els alumnes la importància d’escriure un peu de foto adequat sota cada imatge que s’escull per insertar en un document. Val a dir que les noves tecnologies aporten una gran facilitat per incloure imatges de tot tipus relacionades amb allò de què estem tractant en format digital, i que precisament aquesta facilitat ens obliga a identificar amb precisió les imatges escollides. També d’ús d’imatges – de mal ús d’imatges – en parlàvem a la Plaça Sant Jaume, dilluns passat, durant la manifestació convocada per Somescola.cat, amb en Gagan. En Gagan va haver de suportar veure una fotografia seva reproduïda en un pamflet electoral del partit xenòfob Plataforma per Catalunya en les passades eleccions. Així que ha estat enmig de converses al voltant de fotografies, peus de foto i drets d’imatge que m’ha arribat a les mans el darrer número del setmanari enlíniabadalona. I lògicament no me n’he pogut estar: toca parlar-ne! (segueix)

La fotografia que ha publicat enlínia badalona en portada en la seva edició d’ahir és de la manifestació que es va celebrar a Badalona, a la plaça de la Vila, el 12 de setembre de 2011, seguint la convocatòria de SOMESCOLA.CAT.  La que he publicat jo en aquest apunt del bloc pertany exactament al mateix aconteixament. Va ser la resposta de la comunitat educativa de tot el país a la sentència del Tribunal Constitucional contra el català. Va ser una manifestació molt contundent, la plaça de la vila plena de gom a gom i una representació molt diversa i completa de la comunitat educativa de la ciutat. La manifestació va quedar amplament fotografiada, i hi ha imatges de gran qualitat i rellevància. Molt més, pel meu gust, que no pas la publicada. 

Treure una fotografia en portada d’aquella manifestació de fa més d’un any per parlar de les manifestacions actuals no em sembla periodísticament gaire encertat, però la cosa canvia si es fa precisament per relacionar-ho, o considerant-ho una il·lustració genèrica a la que, per tant, s’hi escriu un bon peu de foto que ho aclareix i ho explica. Però no és el cas.
Altra cosa seria que en la notícia actual – que són les protestes d’ara – es faci referència a les passades, i si s’hi posi una foto de la manifestació anterior. Caldria llavors un peu de foto del tipus “la comunitat educativa i la societat badalonina en general ja s’havia manifestat a favor de l’escola en català el 12 de setembre de 2011, omplint la plaça de la vila…etc ” per exemple.
Posar-la sense més és motiu de confusió, es dóna per entès que la imatge és actual – a més surt en portada! – i per tant es falta a la veritat. Només observant la claror de la tarda i el vestuari dels assistents amb atenció es pot concloure que aquella imatge no pertany al 10 de desembre. A primer cop d’ullm però, ja ha fet el cop d’efecte i no em sembla seriós.

Però us enganyaria si no us digués que tot aquest enrenou m’ha afectat més del compte perquè en la imatge escollida per posar a la portada jo hi surto, i hi surto en un paper rellevant. No és pas la foto que jo escolliria. La imatge en si no és pas de les més bones ni significatives, i com que mig món em fa saber que m’ha vist a la portada no puc passar per alt l’anècdota.

Una anèctoda que, d’altra banda, em fa pensar en com n’és de fàcil la manipulació informativa, en general… 

Reivindico peus de foto contrastats i una mica més de seriositat a l’hora de fer servir imatges!

Com es justifica una nova llei. La LOE de 1996 en front de la LOGSE de 1990 i la LOMCE de 2012? en front la LOE de 1996. En aquets darrer cas podem llegir aqueta ironia ” es necesaria una reforma del sistema educativo que huya de los debates ideológicos que han dificultado el avance en los últimos años” (segueix)

Del Preàmbul LOE

El 1990 la Llei orgànica d’ordenació general del sistema educatiu va establir en deu anys el període d’obligatorietat escolar i va proporcionar un impuls i un prestigi professional i social a la formació professional que havia de permetre finalment equiparar Espanya amb els països més avançats del seu entorn. Com a onseqüència d’aquesta voluntat expressada a la Llei, a finals del segle XX s’havia aconseguit que tots els joves espanyols dels dos sexes assistissin als centres educatius almenys 

entre els sis i els setze anys i que molts d’ells comencessin abans l’escolarització i la prolonguessin després. S’havia escurçat així una distància molt important amb 

els països de la Unió Europea, en la qual Espanya s’havia integrat el 1986.

Malgrat aquests èxits indubtables, des de mitjan la dècada dels noranta es crida l’atenció sobre la necessitat de millorar la qualitat de l’educació que reben els nostres joves. La realització de diverses avaluacions sobre la reforma experimental dels ensenyaments mitjans que es va desenvolupar els anys vuitanta i la participació espanyola en alguns estudis internacionals a començaments dels noranta van evidenciar uns nivells insuficients de rendiment, sens dubte explicables, però que exigien una actuació decidida. En conseqüència, el 1995 es va aprovar la Llei orgànica de la participació, l’avaluació i el govern dels centres docents, amb el propòsit de desenvolupar i modificar algunes de les disposicions establertes a la LOGSE orientades a millorar la qualitat. L’any 2002 es va voler fer un pas més cap al mateix objectiu, mitjançant la promulgació de la Llei orgànica de qualitat 

de l’educació.Al començament del segle XXI, la societat espanyola 

té la convicció que és necessari millorar la qualitat de l’educació, però també que aquest benefici ha d’arribar a tots els joves, sense exclusions. Com s’ha subratllat moltes vegades, avui dia es considera que la qualitat i l’equitat són dos principis indissociables. Algunes avaluacions internacionals recents han posat clarament de manifest que és possible combinar qualitat i equitat i que no s’han 

de considerar objectius contraposats. Cap país no pot desaprofitar la reserva de talent que posseeixen tots i cadascun dels seus ciutadans, sobretot 

en una societat que es caracteritza pel valor creixent que adquireixen la informació i el coneixement per al desenvolupament econòmic i social. I del reconeixement d’aquest desafiament deriva la necessitat de proposar-se la meta d’aconseguir l’èxit escolar de tots els joves.

Del Preàmbul LOMCE 

Desde la transición a la democracia, España ha alcanzado unas tasas de prácticamente el 100% de la escolarización desde los 3 años y ha desarrollado los instrumentos necesarios para garantizar unos niveles mínimos de educación, al cubrir las necesidades básicas de los estudiantes y asegurar para el conjunto de los centros unos niveles mínimos de calidad mediante el establecimiento de criterios de uniformidad. Debemos pues considerar como logro de las últimas décadas de la universalización de la educación.
Sin embargo, el sistema actual no permite progresar hacia la mejora de los resultados, como ponen en evidencia los pobres ressultados obtenidos por los alumnos españoles en las pruebas de evaluación internacionales como PISA (Programme for International Assessment), las elevadas tasas de abandono temprano de la educación y la formación y el reducido número de estudiantes que alcanza la excelencia. La objetividad de los estudios comparativos internacionales, que reflejan como mínimo el estancamiento del sistema, llevan a la conclusión de que es necesaria una reforma del sistema educativo que huya de los debates ideológicos que han dificultado el avance en los últimos años.
Es necesaria una reforma sensata, práctica, que permita desarrollar al máximo el potencial de cada alumno. 
El principal objetivo de esta reforma es mejorar la calidad educativa, partiendo de la premisa de que la calidad educativa debe medirse en función del “output” (resultado de los estudiantes) y no del “input” (niveles de inversión, número de profesores, número de centros, etc). Para ello, todos y cada uno seran objeto de atención en una búsqueda de desarrollo de talento, que convierta la educación en el principal instrumento de movilidad social, ayude a superar barreras económicas y sociales y genere aspiraciones y ambiociones realizables para todos (desig totalment contradictori amb les mesures que preveu!!!)

Llegiu atentament aquests dos textos i feu-ne una anàlisi comparativa. Tots dos defineixen un concepte d’educació. Esbrineu-ne les diferències… (segueix)

Les societats actuals concedeixen una gran importància a l’educació que reben els seus joves, en la convicció que en depenen tant el benestar individual com el collectiu. L’educació és el mitjà més adequat per construir la seva personalitat, desenvolupar al màxim les seves capacitats, conformar la seva pròpia identitat personal i configurar la seva comprensió de la realitat, integrant la dimensió cognoscitiva, l’afectiva i l’axiològica. Per a la societat, l’educació és el mitjà de transmetre i, alhora, de renovar la cultura i el patrimoni de coneixements i valors 

que la sustenten, d’extreure les màximes possibilitats de les seves fonts de riquesa, de fomentar la convivència democràtica i el respecte a les diferències individuals, de 

promoure la solidaritat i evitar la discriminació, amb l’objectiu fonamental d’aconseguir la necessària cohesió social. A més, l’educació és el mitjà més adequat per garantir l’exercici de la ciutadania democràtica, responsable, lliure i crítica, que resulta indispensable per a la constitució de societats avançades, dinàmiques i justes. Per aquest motiu, una bona educació és la riquesa més gran i el principal recurs d’un país i dels seus ciutadans.

La indignació contra l’avant-projecte de la LOMCE impulsat pel ministre Wert ha esclatat per la llengua, perquè és un atac frontal absolutament inadmisible. Però la llengua és només la punta d’un iceberg que ens hauria d’indignar tot sencer.
Auesta llei aporta coses tan greus que sembla dictada per la FAES d’Aznar; en l’aspecte del tractament de les llengües i continguts és un atac directe en clara revenja contra les aspiracions sobiranistes del poble català, i és una cacicada, un cop d’estat impulsat per l’esperit nacionalista espanyol/exterminador més genuí i   imperialista; però això no es queda aquí, en aquest i molts altres aspectes retrocedim al tardo-franquisme. Amb principis classistes i excloents, i de pensament únic; amb objectius ideologitzadors clars al servei del pur mercantilisme…(segueix)

No és estrany doncs que per protestar contra aquesta llei i desactivar-la es convoquin moltes mobilitzacions. Jo encara trobo a faltar una reacció més massivament clara i directe a una involució com aquesta, i voldria que a les més que justificades mobilitzacions per l’atac a la llengua/cohesió s’hi sumés també una oposició total a la reforma Wert per tots els seus continguts, a l’hora que a totes les mobilitzacions contra la totalitat de la llei voldria veure-hi explícitament sumat el rebuig sense paliatius a l’atac a la llengua catalana.

La LOMCE posats a retrocedir retrocedeix fins i tot per darrere dels quatre pilars de l’educació acordats per la UNESCO el 1996 (la coneguda aportació de Jaques Delors) i és un autèntic atemptat a la convivència i a la igualtat d’oportunitats. I en definitiva és un clar atac a l’escola pública per a totes i tots Val la pena llegir l’avant-projecte, només cal comparar-lo a la llei actual, la LOE. És el que us convido a fer des d’aquí.

• LOE_LOMCE, detalls d’una involució (I) : Les finalitats
• 
  
• LOE – LOMCE, detalls d’una involució (II): la justificació

Alguns articles de context que s’han publicat fins ara als mitjans: (PER COMPLETAR, EN PROCÉS)