miozz mirades

L’emocionant vídeo “ho portem dins” que tantes visites ha tingut en aquests darrers mesos, hauria de ser de visita obligada aquest matí. Gust a agra dolç diu molta gent, i incredulitat encara. Però és que cal saber llegir els resultats, més enllà de les interessades lectures de derrota catalanista que en fa l’espanyolisme. Doncs què han de dir? Si després de la campanya coercitiva que han fet els del PP només han aconseguit sumar un escó mentre que el vot sobiranista ha pujat i s’ha decantat clarament cap a un model polític i social d’esquerres. Aquesta és la notícia! Recomano entrar a Vilaweb, i fer-lo el portal de referència. Anàlisis de nivell, informació molt contrastada.
A mi m’agrada llegir els resultats vot per vot, que trobo que il·lustra molt més que no pas els dels escons. I perquè parla directament de persones. De què han votat. O no han votat. I les xifres diuen moltes coses: (segueix)

Comptant vots resulta que la CIU que mai s’havia definit en termes sobiranistes i ara ho ha fet i ha liderat el procés obertament a favor d’un referèndum per la independència, i que a més ha estat governant en els pitjors moments de la crisi aplicant una crua política de retallades, només ha perdut, en fer-ho, 90.389 vots, sense comptar els vots de l’estranger que no ha pogut rebre, i els nuls que s’hagin provocat pels tripijocs dels apoderats del PP (però això afecta a totes les formacions que es presentaven). Cal pensar doncs que ara els 1.112.341 vots que han dit sí a CIU són 100% sobiranistes, ara no hi ha dubte possible. Una altra cosa és el model de país que defensen, però ara ho estic analitzant des del punt de vista del full de ruta cap a la independència.

I Esquerra Republicana n’ha guanyat 277.119 plenament independentistes fent un total de 496.292 vots.

I CUP entra al parlament amb 126.219 vots plenament independentistes

SI suma 46.608 vots que no obtenen represnetació, perì que són clarament independentistes

I ICV-EUIA suma 358.857 vots a favor del dret a decidir (128.033 més que quan no incorporava aquest dret al seu programa)

Una altra cosa que poden dirles xifres, i ja em perdonareu l’atreviment de fer d’analista amateur, és que si el PSC no s’ha ensorrat com es preveia és, precisament, perquè ha fet una aposta federalista. I una aposta federalista, vista des de les aspiracions sobiranistes, és una aposta tàbia i falsa, perquè sabem que a l’Estat Espanyol ningú es vol federar. Sabem que és un camí sense recorregut i, a més, un camí que no porta al port desitjat. Però vist des de l’espanyolisme més centralista, votar federalisme és un pas endavant cap al reconeixement dels drets i finançament catalans. No oblidem que reclamen canviar la constitució, i 523.333 persones (un 14,34%) han dit, des del vot no sobiranista, que volen que es modifiqui la constitució per fer possible un estat federal. Encara que aquests vots sumin als no sobiranistes, haurem d’exigir a Navarro que compleixi la promesa electoral, no?

I després tenim Ciutadans, capítol a part. 274.925 persones els han donat suport. Un amic meu diu que han guanyat pel logo, que aportava molta comoditat als qui volen i dolen. També es parla de l’aiguabarreig ideològic que apleguen. No tripliquen pas els resultats de la CUP, només els doblen amb un lleuger escreix, però en canvi tripliquen representants, aquells misteris del repartiment d’escons que no acabo d’entendre mai (bé, sí, que sempre perjudica als minoritaris i a partir d’un punt ja afavoreix…)
 

Avui cap vot sobiranista, i/o anti feixista, i/o antimilitarista, i/o anti patriarcal, i/o anti autoritarisme i/o anti antidemocràtic es pot quedar a casa!  

Vivim dies històrics ja fa temps. A nivell mundial, a nivell europeu, als Països Catalans i especialment al Principat… Dies històrics fets de dies que remarquen dates. Molts dies, molts fets, èpoques i períodes. Però avui és avui, és #25N, un 25 de novembre en què de totes i tots els catalans amb dret a vot depèn que en fem també un dia històric, amb un resultat electoral històric. Molts ja no ho han pogut fer, malgrat haver-ho intentat. Parlo dels catalans residents a l’estranger. La seva voluntat i dret a vot han estat vulnerats per una maquinària administrativa estatal gens favorable a garantir-ho. Aquesta mostra només com a exemple.

Però és que a més la data en si té molta força. Molta més de la que ens imaginem i tenim en compte. (segueix)

D’entrada és el dia en què va quedar instituït el  Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Una data tràgicament necessària, no només per la violència masclista però sobretot. Eradicar la violència contra la dona té a veure amb canvis profunds en l’estructura de la nostra societat, que en el fons sembla que encara manté bona part del llegat ancestral de la cultura Clàssica que reivindiquem amb orgull com a pilar, no oblidem que la Grècia i la Roma antigues discriminaven la dona estructuralment. Eradicar la violència contra la dona  no vol dir només evitar els assassinats de dones a mans de les seves parelles – que també! -,  vol dir transformacions econòmiques, socials, polítiques i culturals…
 
Però a més el fet que s’escollís precisament aquesta data del 25N demostra que vol dir encara més, la decisió va molt més enllà del que sovint s’anomena violència domèstica o fins i tot  ant imasclisme. La data posa en valor el paper de les dones en la lluita política contra l’opressió, i treu a la llum pública un crim d’estat. La data la va decidir Nacions Unides el 19 d’octubre de 1999 en record de les germanes Mirabal (a la imatge) dones lluitadores, opositores al règim dictatorial, activistes mortes per terrorisme d’estat el 25 de novembre de 1960 a la República Dominicana mentre hi governava el dictador i tirà Trujillo, responsable, durant l’anomenada “Era Trujillo” de la mort d’unes 50.000 persones.

A més, la mateixa data, 25N, té encara altres significats que hi sumen força. En aquesta mateixa línia de terrorisme d’estat – que per cert tan ens ha recordat el Govern Espanyol amb les seves barroeres incursions a la campanya electoral catalana- hi va haver el 25 de novembre de 1905 els fets del Cu-Cut, amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona i l’impuls de la Llei de Jurisdiccions, després de l’assalt i saqueig de la seu del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i el diari La Veu de Catalunya per part dels militars.

La mort per terrorisme d’estat de les germanes Mirabal o els fets del Cu Cut són fets antics però no pas allunyats de l’actualitat. El comportament polític espanyol actual està carregat de vestigis en sintonia amb aquesta línia obscura, antidemocràtica, i de fet cada cop es van destapant més els punts febles i enganyosos de la suposada transició democràtica que va reciclar i camuflar els tentacles del dictador Franco i de tot el seu aparell, mantenint-los vigents fins molt després de la seva mort. De fet fins ara, com ja es va comprovant. Només ens hi ha faltat el colpista Tejero entrant en escena impunement, per no parlar de totes les amenaces incloses les militars, amb episodis com el dels avions o les declaracions de Vidal Quadras i una bona llista de despropòsits que tendim a banalitzar per com en són de patètics i esparpèntics, però que són seriosos perquè es mouen amb regles no democràtiques. El seu és un altre joc.

Por? No, al contrari. Guanyem la seva amença anant massivament a les urnes i demostrant que no ens poden aturar.

L’assassinat de “les Papallones” es va tornar en contra el dictador, i va acabar amb la seva vida i amb la dictadura. (Malgrat que el dictador Trujillo se sentís satisfet d’eliminar-les del mapa, això va produir un efecte contrari en la població, que va enfortir el seu rebuig cap a la dictadura. El poble cada vegada recordava més les germanes Mirabal i els seus ideals i tot això va facilitar que el dictador fos assassinat el maig del 1961, acabant amb la dictadura de Trujillo. Els sicaris de les germanes Mirabal van ser jutjats a mitjans del 1962.)   El terrorisme d’estat i els cops de força militars són violència pura i dura i acostumen a acabar amb molta més violència.

Ningú la desitja la violència, i el procés català està avançant sense ganes d’haver-hi de recórrer. Nosaltres podem aturar-ho abans, fent que la veu de les urnes sigui contundent. Com ho va ser la riuada massiva de gent el dia 11 de setembre de 2012, on, per cert, no es va produir el més mínim acte de violència.

Podem fer-ho pacíficament, sí, però no passivament!

Avui cap vot sobiranista a casa, cap vot anti feixista a casa! Cap vot anti patriarcal a casa, cap vot anti autoritarisme a casa! Cap vot anti militarista a casa! Cap vot anti antidemocràcia a casa!

I m’ha quedat per explicar perquè és a més, una votació històrica… 

Quan vaig conèixer a la Maite Inglès era una dona que es feia mirar: amb uns bastons especials per fer front a les seqüèles de la poliomilitis que havia patit de petita, res l’aturava. Parlo dels anys 70 i 80. Implicada en la participació associativa i en el compromís polític de transformar la societat, es movia a l’entorn de les lluites en el  món educatiu, des del seu barri Sant Crist i des de l’escola Llibertat, i entorn el catalanisme progressista, a l’Assemblea de Catalunya i altres moviments de l’esquerra catalanista a la ciutat. Pedagoga, mestra, activista. Un d’aquells referents que marquen petjades per seguir. (segueix)

Quan la vaig tornar a trobar, al voltant del 2000, en el món actiu de l’associacionisme, a primer cop d’ull no la reconeixia. Un ictus inesperat l’havia obligat a moure’s asseguda en una cadira de rodes, i a comunicar-se amb molta dificultat, però ella seguia essent la mateixa persona: lluitadora, lluitadora i reivindicativa, compromesa, incansable. Una lliçó. Amb la Maite i uns quants més – en Lluís Alern, en César, Joan Giralt, també el meu germà Daniel, que hi participativa representant l’associació que lluita pels drets de les persones amb retard mental, ASPANIN – vam començar la lluita contra les barreres i pel dret a la participació sense exclusions. Volíem una ciutat més accessible. Vam impulsar i fer créixer la plataforma Deixem de Ser Invisibles,  en una època d’un gran dinamisme al carrer i als mitjans, mobilitzacions contínues i unes quantes conquestes… I llavors va coincidir que, el març del 2003, el meu germà Daniel va patir un greu ictus. Tenia 39 anys. 

Amb el seu parlar entretallat i lent la Maite em va oferir el millor suport possible, em va explicar la seva pròpia experiència del coma i dels diagnòstics fatals. La seva lluita diària per recuperar-se. Els seus avenços, lents però constatables. I també la seva adaptació a algunes renúncies inevitables. Em va infondre una gran esperança, va posar llum en un horitzó negre i solitari: contra tot pronòstic mèdic, sempre hi ha possibilitats de sortir-se’n, de recuperar capacitats. Sobretot en el camp neurològic, amb el cervell, l’àmbit més desconegut per la ciència mèdica i terapèutica. Intentar-ho posa en marxa motors de canvi. Cal creure-hi i lluitar molt. Perquè només hi ha una derrota segura: no lluitar, conformar-se, deixar-ho córrer.

És qüestiío d’aplicar a la pròpia vida el mateix que apliquem a les lluites polítiques i socials. Es tracta de combatre, insistir, persistir, crear oportunitats… per transformar. 

Amb en Dani, el setembre de 2005, després d’un segon ictus que s’emportà molts dels progressos guanyats en aquells dos anys d’esforços, i havent d’afrontar un entorn mèdic i terapèutic poc encoratjador, no vam llençar el barret al foc. No ho vam fer. Tot el contrari. I ara, a punt de fer deu anys de la tràgica sotragada, en Dani segueix essent ell i vol ser-hi, progressa per comunicar-se. Ha vençut la passivitat conformista i ha començat a activar-se propositivament. 

Diumenge, en un dinar associatiu de lluita per transformar la situació política del nostre país, – de la ANC – amb la Maite vam emocionar-nos discretament. Tu ja m’ho deies Maite, és qüestió de no deixar d’implicar-se, de no deixar de lluitar. De posar-hi molta energia i responsabilitat.

I les coses van arribant, amb en Dani i amb el país…

Diria que són les eleccions on més persones m’han comentat que no saben encara a qui votar. També ho diuen les enquestes, però jo parlo de la percepció real al mateix entorn (ampli, companys de feina, veïnat, família, amics, coneguts ) on en d’altres convocatòries a aquestes alçades qui més qui menys ja tenia el vot més decidit. El que em preocupa més és que molts acaben dient no sé si aquest, aquest, aquest…o no votar! Per molt que es prioritzi l’eix del dret a decidir, el model de país compta. I en un moment com l’actual, en plena crisi, i en un moment com l’actual, en ple assetjament anti català… el vot vol parlar amb contundència a favor de, i en contra de.
Potser són les eleccions on els partits s’esforcen més a concretar i matisar, a defirnir-se, i això ajuda i complica a la vegada diuen. Curiós!.
Jo segueixo pensant que si tinguéssim la possibilitat de votar llistes obertes hi hauria menys abstenció. Escollir un per un els parlamentaris, amb nom i cognom, i confegir un Parlament a mida, partint de la ideologia i compromisos de formació política, partit, que porta cadascun al darrere. Seria molt més motivador, crec, i ens deixaria a tots plegats la consciència molt més tranquil·la.

Hi ha una vida portes endins que es fa lloc entre el brogit de la tarda i s’arrecera al marge dret de la riera de Sant Joan, de pujada, en una conversa banyada del sol que ja se’n va anant. És una vida de portes endins que no duu rellotge ni contesta trucades, que es mira als ulls i s’embolcalla amb paraules nascudes per ser escoltades a poc a poc.
Hi ha una vida de portes endins que passeja riera amunt descobrint bellesa on semblaria que no en quedava, regalant un fil de profunda calma a tocar de vials carregats de trànsit rodat. És una vida que s’atura a comprar un llonguet al forn Francesc – potser lúnic que encara cou amb llenya – i comenta la foto penjada al mosaic de rajoles antigues, de les que ja no en queden, tot sortint al portal a fer-la petar. Una vida portes endins que  projecta claror lluminosa en el fora, entre salutacions i aturades, xerrades quietes i manyacs d’infant, teixint complicitat veïnal d’aquella que no busca res més que ser per si mateixa, amb aquella fidelitat incondicional que dóna un sempre que es va renovant. Hi ha una vida de portes endins que omple la llar – construida maó a maó per les mans del besavi – del fora viscut, amb records, fotografies i plantes. I que ho connecta tot al món del ciberespai. Un mosaic d’anhels, lluites i perseverances, un bàlsam que calma l’estres i foragita la desesperança, projecta horitzons, i s’abraça. Gràcies Maite, gràcies per regalar-me aquesta tarda!   

Decidida, sense por, la rata de La Salut es va dirigir als periodistes. Tenia moltes coses per dir-los. No us penseu pas que diuen la veritat, aquest parell. Menteixen. I per si algú no ho sap, aquí estic jo. La rata en realitat s’en fa creus que els periodistes escoltin amb tanta atenció aquell parell. Són de la marca blava, la de les dues pes. Magistrals en l’art de la mentida. Cum laude en la capacitat demagògica. Per això es va decidir a sortir al carrer en ple dia, i entre tanta gent. Sense por, valenta, arriscant la vida… però és que algú els ho havia de dir! I algú va escoltar-la, sí… ho podeu llegir aquí 

Sóc de les que davant d’algunes vagues sectorials que m’implicaven, algunes vegades les he qüestionades, pensant que cal trobar altres formes, que no sempre són el millor mitjà per aconseguir els objectius. Almenys tal com es plantegen darrerament, en el sector educatiu. Sovint s’han tornat testimonials, sense eficàcia. Desgastants per al col·lectiu i prou. Queden lluny aquelles vagues continuades de més d’un mes seguit amb les que, llavors sí, es van aconseguir moltes millores per a l’escola pública, millores que després de més de vint anys de progressió, ara desapareixen una darrera l’altra.

Però una vaga general és una altra cosa. No genera dubte, i molt menys ara. Una vaga general multiplica els seus efectes, per molt que diguin que no. I de raons no ens en falten. Aquí unes quantes. 
Aquesta vegada, per primera des de que treballo a aquest centre, la vaga ha aconseguit moure’ns més enllà del fet testimonial. Famílies implicades, professorat debatent, alumnat demanat espai per parlar i expressar-se… Apassionant, si més no, la sessió de ciències socials parlant-ne amb joves de 2n d’ESO. Tenen molta més consciència i criteri sobre la realitat de la que molts imaginen, i alguns, més que molts dels adults que governen o tertuliegen. 

m

m

m

m

m

m

m

m

m