miozz mirades

Jo aquest any el gruix de les actuacions de la tarda el  vaig seguir de lluny – i em sap greu, m’agrada molt veure per on van els interessos dels joves i, de passada, m’agrada descobrir-hi alumnes de l’institut – però és que de xivarri en feien força i entre l’estridència del so i el fred que el vent escampava, el meu fidel acompanyant dels dissabtes – el meu germà Dani, a qui sempre li agrada la música i l’espectacle – em va demanar una altra estança. Així que després de fer cua i arreplegar les paperines de castanyes cuites per un nombrós i esforçat grup de veïns del barri, ens vam refugiar primer una llarga estona al bar de més al fons, un paquistanès on a més de kebaps ofereixen pizzes i amanides – en Dani va sopar-hi – i després al local de l’AV Juan Valera (ep!, que en la seva primera planta ja està adaptat i amb la cadira de rodes ens vam poder instal·lar perfectament al bar) on vam fer un canvi d’impressions de política local i actuació policial desencertada, amb alguns veïns coneguts d’altres vegades, tot tastant unes carxofes amb vinagre especialitat de la casa. Allà i aquí els acords ens arribàven esmorteïts, no vèiem l’espectacle de vitalitat i ritme que oferien els joves però ens vam entretenir a parlar de tot i força en una improvisada tertúlia de luxe (gràcies Vicent i Marcel per la companyia).
El taxi adaptat va haver de venir a recollir al meu germà abans de l’hora prevista – ell el fred el sent més que nosaltres – i a partir de llavors ja no ens vam moure del peu d’escenari. Mentre em deixava endur per la sorpresa de les decobertes musicals, repassava què havia donat de si el dia, i mirava les cares dels més implicats en la feina organitzativa, per detectar balaços.

Sense dades objectives a les mans, la meva impressió és que aquesta edició dels Colors de la Tardor ha estat molt participada, més que altres anys diria. Potser només és una impressió, per les hores del matí passades al racó del taller de mots encreüats per conèixer el barri, molt concorregut, i passejant per totes les parades de tallers diversos, animats a totes hores. Gent arreu, i gent d’arreu, les AMPA més visibles que mai amb la samarreta groga de Badalona es mou reclamant els serveis públics de qualitat (segurament a punt per anar a la manifestació de la tarda, tot just acabades les Jornades Gatronòmiques), gent diversa que es barreja i es mou de taller en taller, de parada en parada. Una dada objectiva quantificable: més joves que mai a primera hora del matí per ajudar en el muntatge, la implicació dels joves sempre és un indicador d’èxit, irrefutable. Altres indicadors d’èxit, paral·lels als objectius generals, i parlant només dels que jo personalment vaig viure: més connexions que mai sota les carpes, entre entitats, comentant possibles lligams de projectes – els d’Aprenentatge Servei aquest cop han estat la punta de llança – amb l’Arxiu Històric, amb el CRP, amb la Fundació La Salut Alta, amb l’institut conegut com a SES però que ara es diu SI Badalona… afinant contactes d’alumnes per a entrevistes en treballs de recerca (amb el MIJAC, amb Òmnium), embastant noves propostes amb la Biblioteca i amb els de Màgic Empenta. tancant detalls del Correllengua, amb Termites i amb AV Juan Valera; planificant un futur acte dedicat a Joan Fuster, amb Casal Carme Claramunt, i comentant la constitució de la Comissió de Festes de Badalona aquell mateix matí, amb la gent que en tornava (Comissió de festes de Llefià…) I finalment, la impressió que aquesta vegada hi veia moltes més cares de fora del barri que mai, gent que no es troba la festa a peu de portal o a la cantonada sinó que s’hi ha desplaçat des d’altres punts de la ciutat.

Dimarts hi ha reunió de valoració i segur que caldrà escoltar opinions menys entusiastes, però a mi el balanç d’aquesta edició m’ha deixat una sensació de satisfacció i d’avenç molt remarcable. Com a entitat de ciutat que treballa al barri amb diversos projectes, però no hi viu sempre – Òmnium – vam valorar com a molt important implicar-nos en aquesta moguda, i fa uns quants anys que hi som. Fins ara ho fèiem només des de l’àmbit de cohesió, però cada cop ens hi hem implicat d’una forma més general, i aquest any, amb la implicació dels joves hem fet un pas endavant. Aquesta implicació comporta moltes hores de dedicació associativa, voluntàries, moltes. Una inversió que retorna moltes satisfaccions.

Una de les lletres que em van quedar al cap va ser la de som somnis mil vides, som vides mil somnis o alguna cosa semblant. Em va agradar molt. I la vaig trobar il·lustrativa de les vides de les persones que fan possibles coses com els Colors de la Tardor, o la Comissió de Festes o…, vides carregades de somnis per a una Badalona diferent, somnis que necessiten la implicació de moltes persones. Sí, un bon eslògan per a l’associacionisme compromès…

Precisament a la darrera reunió de valoració de la Coordinadora Popular de Festes de Maig de Badalona, aquest juliol, es va acordar començar el curs amb unes jornades de reflexió (havien de ser a l’octubre) per valorar com havia de seguir treballant la CPFM i com s’havia de seguir avançant amb la Festa Major Alternativa per assolir la reivindicació que l’havia fet néixer l’any 2004. Reivindicació – tenir una comissió de festes – que havia estat també assumida per la Taula de Cultura (nascuda l’any 2009) i que en la seva explicitació a cada edició de la FMA sumava suports diversos, de moltes entitats de la ciutat, però també de xarxes, com el Consell Local de la Joventut de Badalona,  la Comissió de festes de Llefià, o  Badalona som totes i tots.  

Calia avançar en com organitzar aquesta comissió de festes, fer un pas endavant, i les jornades havien de ser el punt de partida; de ben segur que en el camí de fer-ho molta de la gent que feia anys que hi rumiava s’hauria implicat activament en el procés, un procés que segur que hauria estat més llarg. Poc ens imaginàvem aquell dia, mentre decidíem que calia planificar aquestes jornades, que el pas endavant per aconseguir la comissió estava a punt de ser un pas de gegant, i que ens empenyeria a fer-lo una reacció constructiva d’urgència a una política nefasta.

Estic segura que fa uns anys hauria estat impossible una reacció com aquesta. La crida de la COENBACU TRAPOCA no hauria obtingut la mateixa resposta sense aquesta maduresa de xarxes badalonines que tossudament es van entrellaçant, ni la decisió de tirar endavant amb la constitució de la Comissió de Festes hauria tingut la mateixa empenta si abans aquest no hagués estat un desig compartit i assumit per tanta diversitat associativa que ja ha après i s’ha acostumat a treballar plegada.

Ens hem de felicitar. Hi siguem avui o no, haguem participat en la redacció dels documents i les esmenes o no, aquesta comissió de festes ha nascut gràcies a l’esforç associatiu i de fer xarxa que la societat badalonina plural que s’organitza participativament fa anys que impulsa, i amb la què avança. Des de la CPFM, des de la Taula de Cultura, des de la Comissió de festes de Llefià, des de la COEMBACU TRAPOCA, des del Consell Local de la Joventut de Badalona, des de Badalona es mou, des dels Colors de la Tardor-teixim barri, des de Badalona som totes i tots i moltes altres xarxes existents (impossible anomenar-les totes).

Com sempre diu en Joan Soler i Amigó, (per cert, assessor en la creació de comissions de festes a municipis com Granollers o Mataró, badaloní actiu a la Taula de Cultura amb moltes coses per aportar) recordant una dita popular, les olles sempre comencen a bullir per sota. 

7vor7 – 21.10.2012, 18:53 Uhr

www.telebasel.ch

I és que Europa segueix projectant de forma imparable el treball d’investigació del plegat de paper i de roba (tovallons) en el que el badaloní Joan Sallas (Catalonian artist ) ha fet importants aportacions, especialment en la recerca documental que prova l’existència d’aquest art en l’Europa d’ abans que arribés al continent el plegat de paper xinès, i en la reproducció de models i la recreació ambiental del plegat més antic. El plegat de tovallons i altres ornaments, a més, ha comportat la recuperació de tota una cultura al voltant de la taula parada que explica moltes coses de la història europea del segle XVII i XVIII.

PP 41, PSOE 18, AGE 9, BNG 7

Sembla lògic pensar i creure que davant la decisió del camí definitiu cap a la sortida de le’stat espanyol, cap a l’estat propi, l’ economia sigui el que ens pot fer patir més, sobretot en plena crisi, tot i que el que no tenen en compte molts dels llança amenaces és que precisament l’economia és el que ha fet sumar nova fornada d’homes i dones a la causa independentista,  un cop s’ha conegut la veritat de la balança fiscal, el dèficit fiscal i, resumint, de l’espoli fiscal a què està sotmès Catalunya. No dubto que molts empresaris i productors, i sobretot els petits i mitjans que és el que més tenim al nostre país, poden sentir-se vulnerables davant aquestes propostes de boicot, perquè en realitat molts ja ho han viscut, ja ho han patit i ho seguiran patint passi el que passi. Ara mateix amb la llet tornem a tenir-ne evidències. El boicot contra tot allò que faci “tuf” a català ja existeix per part de molta població espanyola, de diferents indrets, més o menys instigada per proclames fòbiques de partits i cadenes televisives, o per mutu propi. Ha passat de fa anys i és conegut el cas del cava, però hi ha exemples molt més silenciats, no tanta nivell de consumidors sinó de política comercial, com la política de les grans editorials amb els escriptors catalans. Doblement esfereïdor perquè comporta que el món intel·lectual entri en aquest joc brut. Sorprenentment aquestes pràctiques ningú les titlla de comportament nazi. I ja em perdonaran, però crec que els boicots fòbics són els únics de naturalesa nazi, perquè castiguen algú pel seu origen, i que se sàpiga són els que està aplicant en aquests moments gran part de la societat espanyola enduta per l’onada anti catalana que han promogut els partits de dretes però que els d’esquerres no han intentat aturar. Ni tan sols ho han denunciat, (ésclar que potser la primera pregunta que caldria fer-se és si segueixen existint esquerres espanyoles, però això seria tema per a un altre apunt)  

Avui he rebut aquest nou boicot que es demana fer a marques que segons ens informen, estan perjudicant clarament a productors de llet catalans. Les marques que es demana boicotejar són CENTRAL DE LECHE ASTURIANA, ATO, LARSA, PULEVA I DANONE.  El motiu, aquí baix, seguidament, el reprodueixo, tal com l’he rebut.
El dia del sopar de l’onze de setembre, allà asseguda davant aquella ampolla de vi vaig començar a donar-hi voltes. Vaig intentar imaginar què hauria passat si en un sopar a favor de la hispanitat, per exemple, s’hagués servit una marca de vi catalana. Potser quan siguem independents serà normal consumir un vi no català si el trobem més bo que el nostre (no era el cas) i això serà senyal de normalitat. Però fer-ho en el present no ho vaig trobar normal, per mi calia que el vi servit fos de la terra. Era una pífia i una oportunitat de reflexió. La pífia no era perquè calgués anar contra aquell productor aragonès, perquè no el conec ni sé quina ideologia gasta, i per tant no puc boicotejar el seu vi només perquè no és català. No. Però sabent com els està costant als productors moure’s precisament per culpa dels qui els castiguen per ser-ho (de catalans) trobo que cal aprofitar qualsevol ocasió per donar un cop de mà. I consumir productes de la terra és una forma de recolzar, i encara ho seria més si per exemple el seu compromís els ha portat al risc d’etiquetar en català. És una forma d’enfortir l’economia d’aquest país que volem independent. És un gest real mínim, però potent, que hem de fer tots i cadascun, i  val la pena no deixar de fer en àpats populars i multitudinaris. Perquè a més, a nivell simbòlic té molta força.

Ara tenim una nova acasió per practir, en suport a la bona llet catalana:

AQUí TOTA LA INFORMACIÓ SOBRE EL SUPORT A LA BONA LLET I CONTRA LA MALA LLET DELS QUI VOLEN ENSORRAR-LA PER SER CATALANA: 

Espanya està en peu de guerra soterrada contra Catalunya.
Ens cal reaccionar davant tantes agressions
“És vital que a l’hora d’anar al supermercat, els catalans tinguem presents els noms de les empreses lleteres que boicotegen Catalunya”
El boicot que la indústria làctia espanyola ha declarat recentment contra la lletera Can Feliu de Campllong, al Gironès, té moltes similituds amb el boicot que Leche Pascual va declarar a les  cooperatives catalanes ara fa nou anys.

La lletera campllonguesa produeix 22.000 litres diaris de llet crua i ja
patia un ofec econòmic per part de *Corporación Alimentaria Peñasanta* (comercialitza *Central Lechera Asturiana, Ato i Larsa*), que li pagava un preu molt inferior al real.

Però ara, aquesta última, no només s’ha negat a dialogar sinó que ha
decidit enfonsar-la i comprar-li únicament llet en pols al preu humiliant
de 76 euros per tona. Com és lògic, Can Feliu ha fet intents de vendre la llet a altres firmes, com ara Danone, Pascual, Puleva, Iparlat o Guissona, però totes li han fet el buit i la seva situació és molt greu.

Per sort, l’eurodiputat Ramon Tremosa ha demanat a la Unió Europea que investigui la raó per la qual s’estan “perjudicant greument les petites i mitjanes productores catalanes”. Però la resposta trigarà un mes a arribar.

Mentrestant, Xavier Codina, responsable de Can Feliu, diu el següent:
“Ens estan discriminant i ara tenim clar que no hi ha cap voluntat
d’arribar a acords.*Som una empresa catalana que funciona i haurem de tancar perquè algú, des d’Espanya, ha decidit que ens havia d’escarmentar”.Davant d’això, molts de nosaltres ens podem preguntar: “Però què puc fer jo, per ajudar, si només sóc una persona del carrer?”
Doncs bé, nosaltres podem fer-hi molt gràcies a la força immensa que tenim. Una força que quan creu en si mateixa és imbatible. I l’exemple més il·lustratiu el tenim amb Llet Nostra. Llet Nostra, com recordarem, va néixer l’any 2003 contra un boicot de Leche Pascual a les ramaderes catalanes i des d’aleshores no ha parat de créixer, fins al punt que és líder de venda de llet a Catalunya per davant de Pascual, Ato, Asturiana i Celta.

Tanmateix, res d’això no hauria estat possible sense el suport militant de la societat catalana, que, fent ús dels seus drets, va deixar d’adquirir productes de la marca Pascual –prop del 25% de les  vendes– i va fer costat a Llet Nostra, un producte creat, pensat, etiquetat i adreçat al mercat català, que ven trenta-tres milions de litres de llet i que l’any passat va facturar per valor de 21,6  milions d’euros.

Ara, per tant, és vital que a l’hora d’anar al supermercat, els catalans
tinguem presents els noms de les empreses lleteres que boicotegen Catalunya.

Nosaltres consumim, nosaltres escollim. I, si cal, boicotegem.

http://somnoticia.cat/2012/07/31/el-cercle-catala-de-negocis-fa-una-crida-a-boicotejar-la-llet-espanyola/

El Cercle Català de Negocis (CCN) demana als consumidors catalans que nocomprin productes de les marques:

Central Lechera Asturiana, Ato, Larsa, Puleva i Danone.

La majoria d’aquestes empreses estan controlades per la Corporación
Alimentaria Peñasanta , corporació estretament unida a l’oligarquia
castellana, i que esta discriminant empreses catalanes com Can Feliu, una de les explotacions ramaderes mes importants de Catalunya.

Un dels responsables, Xavier Codina, veu perillar el futur d’aquesta
empresa catalana:*”Ens sentim discriminats per que, malgrat que som una explotació coneguda i que sempre ha complert, ara ens aboquen al tancament.”

Aquesta corporació espanyola esta ofegant Can Feliu obligant-la a vendre la seva llet a “un preu d’escarni, discriminatori respecte del preu de mercat i per sota del preu de cost”, segons ha denunciat el president del Cercle
Català de Negocis, Ramon Carner. Carner recorda l’èxit del boicot a Pascual i diu que cal tornar a respondre:

“Comencem la batalla els consumidors, el poble. Es per responsabilitat social i per no perdre mes llocs de treball”

El tuit d’ahir deia És curiós que els catalans no tinguem coratge per debatre sobre el dilema moral i la vulneració dels drets dels infants dels #Castellers. I en un moment en què tants drets fonamentals dels infants són clarament i tràgicament vulnerats al món, penso en si no és una frivolitat fer aquesta afirmació, però no vull pecar de poc objectiva ni poc coratjosa i m’ho miro amb ganes d’aportar alguna cosa al respecte. En repassar la informació sobre Drets dels Infants em queda clar que és una autèntica frivolitat, però m’estimo més seguir en l’anàlisi, aprofundir en el suposat dilema moral.
D’entrada les crítiques són genèriques, no concreten, i per fer-les creibles, haurien de concretar-se. Es refereixen, segurament, al risc sobre la pròpia seguretat? Una cosa és el que pot semblar i l’altre el que realment passa, i això ja es va demostrar per exemple amb l´índex de lesions i el de gravetat de lesions. L’espectacularitat de l’alçada dels castells i de les caigudes estimula la idea d’alt risc, però amb dades  a la mà resulten molt més arriscades per als infants altres pràctiques esportives (per recòrrer a un exemple clàssic, moren i es lesionen cada any molts infants a les piscines o al mar, i hi ha més lesions i més greus jugant a futbol que no pas fent castells,  on estadísticament l’índex de lesions és molt menor però un accident tràgic té molta més rellevància), però passa com amb els avions i els cotxes. Viatjar en avió és estadísticament molt més segur que fer-ho en cotxe, però la percepció de risc segueix essent molt més alta quan es vola que no pas quan es circula en vehicle per una calçada.

No pretenc aprofundir ara en tot el que comporta per a una criatura formar part de l’equip humà que aixeca un castell, ni què comporta viure aquesta experiència. Tampoc en els mètodes i sistemes, que no conec prou. Però sí que trobo interessant destacar que aquesta és una realitat que es viu molt diferent des de fora que des de dins. Des de fora és molt fàcil criminalitzar als pares que deixen enfilar els seus fills a un castell humà, suposo que és tan fàcil com ho podria ser per mi criminalitzar als qui els deixen competir amb motos o amb bicicletes acrobàtiques. Una altra cosa ben diferent és viure-ho.

Ahir, mentre esperàvem el nostre torn per intentar un castell a l’arena de Tarragona, una mare en ho comentava. Abans que la seva filla insistís fins la desesperació que volia formar part dels Castellers, ella, la mare, era crítica i patia massa. Trobava que era una responsabilitat excessiva per a la canalla, i que el risc era elevat. No era gens empàtica amb els castells. Ara en canvi, després d’uns anys en què la seva filla ha satisfet la seva il·lusió aprenent a pujar castells i gaudint del repte, la mare ho veu i ho viu de manera molt diferent.

Convindria doncs que abans de criticar pel broc gros es conegués bé tot el món que envolta la canalla castellera, el que cal realment és conèixer una mica més d’aprop aquest món, i escoltar als qui el protagonitzen, canalla inclosa. Sobretot canalla actual i també joves o adults que han estat canalla. Segur que si resultés que es fa alguna cosa malament els castellers serien els primers en voler esmenar-ho. La manera com s’ha incorporat el casc n’és una prova.

Apropar-se i conèixer millor aquest món és el que pretén, també, el documental enxaneta, Encara no l’he vist però procuraré no perdre-me’l. 

Avui  és el dia que vaig néixer, i fer anys sempre confereix un aire singular als dies. Però és que a més avui és el famós sis d’octubre dia de la proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola del 1934, (segurament mirar de cara tot el que s’acumula i es macera des de llavors ençà ens ajudaria a treure altres taps). 
I encara més! calebraré el meu aniversari fent pinya amb els micacos de Badalona que per primer cop en la seva història participen al concurs de Tarragona. També serà el primer cop vaig al concurs, però l’emoció me l’aporta especialment tornar a formar part d’una pinya que va abraçar tants moments importants dels meus dies passats, i fer-ho en un dia tant especial per a la colla. 
Un dia carregat d’energia, doncs, que em fa dir prou de taps al bloc, això ha de tornar a viure!
Per treure aquest tap del bloc he escollit la imatge d’uns taps de suro decorats amb artesania hongaresa, comprats a Budapest en un viatge de tren i motxilla que m’ha reconciliat amb antigues essències, taps que representen dos soldats, un tema aquest, el dels exèrcits i la seguretat, del que tinc moltes ganes de parlar-ne. 
finalment un comentari sobre la tipografia de lletra que encapçala i espurneja l’apunt, la tipografia de l’Anna, una tipografia que m’agrada molt i que tenia moltes ganes de fer visible des de miozzz mirades perquè representa també una força que es destapa. És una tipografia plena de significat que ja us devetllaré amb tots els detalls en un proper apunt, que no es farà esperar tant aquesta vegada!