miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

quatre barres

Publicat el 10 de setembre de 2012 per mariadolors
M’agrada el disseny d’aquest cartell per anunciar els actes de la Diada organitzats en el marc de la Comissió Onze de Setembre de Badalona (els podeu veure aquí) A part de la qüestió estètica, que és atractiva i impacta, dóna molt de joc per fer diverses lectures i interpretacions. D’entrada, el pa en sí mateix, com a símbol de treball, de producte de la terra, de necessitat humana, social… em fa pensar en que no volem un país que es construeixi sense tenir en compte el seu poble, el poble treballador, el que es guanya el pa de cada dia. Ni sense tenir en compte les necssitats comunitàries bàsiques per a oferir qualitat de vida sense exclusions. Em porta a una imatge no elitista, molt social, del sentit de país. I immediatament la diferent tipologia de barres em parla de diversitat, de respecte i d’inclusió de la diversitat. D’un país que no es construeix amb pensament únic ni tampoc amb una única tipologia de població, ni una única tipologia de contextos. (segueix)

Que és sensible amb les diferències, que valora la riquesa de la diversitat que suma i fa pinya. Un país que té en compte les dones i els homes que el formen, els pobles, les vil·les i les ciutats, les idees, les professions, les iniciatives, les organitzacions…que les té en compte i sap gestionar la participació real que aconsegueix cohesió en la diversitat. 
Potser algú hi voldria veure en cada barra una part dels Països Catalans, seria ingeniós, sinó que ens faltarien algunes tornes…  I finalment he sentit algú que l’interpretava dient que és que no volem les molles, que volem tot el pa, i he trobat que també serveix. Quan jo era petita, encara amb la dictadura franquista vigent, cantàvem metafòricament “volem pa amb oli, pa amb oli volem, volem //… i si no ens el donen, si no ens el donen, ens el prendrem! 
Potser em deixo interpretacions, afegiu-hi les vostres! 
Publicat dins de badalona és i aporta | Deixa un comentari

robatori d’estelades

Publicat el 10 de setembre de 2012 per mariadolors
Feia unes hores que l’havíem penjat quan ens hem adonat que ja no hi era. A ple dia, sense complexos. Almenys aquesta vegada no l’han intentat cremar a la finestra estant. No sabem si ho ha fet algú desesperat perquè s’ha quedat sense estalada i ja sap que fa dies que s’han exhaurit totes les existències, o si ha estat fruit d’aquesta intolerància que gasten alguns. Intolerància  que els impulsa a cometre actes de vandalisme ideològic sense cap mena de pudor. Perquè cremar una bandera és un acte simbòlic amb càrrega ideològica (al cap i a la fi una bandera és només un tros de roba, però carregat de simbolisme) i es pot considerar que forma part d’aquella llibertat d’expressió als límits amb el respecte per la llibertat de l’altre. Un límit diàfan si la bandera pertany a qui la crema per executar l’acte simbòlic, i més complex si la bandera pertany a les institucions, però altre cop diàfan si pertany a l’expressió lliure d’una altra persona. (segueix)

La nostra finestra és a peu de carrer, no és pas com els balcons de la fotografia, que he manllevat d’un bloc d’un senyor nacionalista espanyol que troba intolerant qualsevol altre expressió de nacionalisme que no sigui el seu, l’espanyol, que evidentment ell creu que és l’únic autèntici i amb dret a existir. I és que aquest senyor del bloc d’on he robat la foto (del partit ciudadanos que diu estar en contra dels nacionalismes però volen dir de tots menys de l’espanyol) és de la mateixa corda que aquells policies (i dels qui els donen les ordres) que també van robar impunement i a mà armada, una estelada però, a més, i per més greuge, van atracar al qui la portava multant-lo amb una quantiosa suma de diners. 
Amb aquests exemples, més d’un es deu creure en el deure patriòtic d’esborrar-les de la vista, del mapa, una tasca més estesa del que pensem, si recordeu el curiós cas del Gerónimo Stilton, perpetrar per l’Editorial Destino, i això que aquelles eren senzillament senyeres. El cas de la policia al Bernabéu és un clar atemptat a la llibertat d’expressió democràtica, i el cas de qui ha robat la meva estelada també, potser, o no, potser és un robatori per a usar-la…
Per cert, que si ara resultés que portar una estelada o penjar-la es pogués multar – impensable en un estat de dret democràtic, però possible en un estat com l’espanyol que en canvi no multa les rojigualbas anticonstitucionals – aquests dies els assaltadors de camins amb uniforme es farien d’or…
Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

mirar el passat de cara (article a el tot del 4 de setembre, ampliat)

Publicat el 4 de setembre de 2012 per mariadolors
Article d’opinió al El Tot, ampliat (allà surt retallat per imperatius d’espai) 
“Qui avança creant quelcom nou ho fa com un vogador, avançant endavant, però remant d’esquena, mirant enrere cap al passat, cap allò existent, per poder reinventar les seves claus” Jorge Oteiza (segueix)

Mirar el passat de cara

 

A finals d’agost, dins la biennal d’arquitectura de Venècia, s’ha pogut visitar Vogadors, una exposició extraordinàriament interessant i bella, on una nova generació d’arquitectes catalans mostra una manera innovadora de construir i tractar els materials més arrelats al territori, amb criteris d’estil i de sostenibilitat moderns i molt adequats al moment actual. A l’entrada de la nau on s’exposa, s’hi pot llegir la frase de Jorge Oteiza “qui avança creant quelcom nou ho fa com un vogador, avançant endavant, però remant d’esquena, mirant enrere cap al passat, cap allò existent, per poder reinventar les seves claus” Es tracta de navegar en les aigües turbulentes d’un present extremadament difícil, per trobar el camí, cap al futur, mantenint una mirada còmplice envers el passat. Una bona filosofia aplicable a molts aspectes de la vida, penso, però sobretot molt encertada per a un país com el nostre. Mirar el passat de cara, sense por ni nostàlgia, i fer-lo present, en un exercici imprescindible per il·luminar la mirada sobre el futur possible.

El desconeixement i la desmemòria són els pitjors enemics d’una societat plural que intenta cohesionar-se per encarar el futur conjuntament. Cal conèixer i entendre el fil de la història que ens ha fet arribar fins on som ara per enfocar bé la construcció del futur. I no som conscients de fins a quin punt aquest desconeixement proporciona àmplies llacunes a gran part de la població catalana. Llacunes on nien relats interessadament erronis d’una lectura històrica que ens vol esborrar del mapa.

Per això aplaudeixo apostes com la d’Òmnium Badalona, d’aportar a les celebracions de la Diada de Catalunya aquest matís de recuperació històrica – que sota algunes mirades podria semblar anacrònic o irrellevant- obert al màxim de conciutadania, convidant-hi també a la que tot just comença a establir llaços de pertinença amb la ciutat i el país.

Ara mateix estem vivint un moment en què les relacions amb el govern de l’Estat Espanyol són de clar maltracta cap al poble català, i ja s’ha arribat a l’esgotament de fórmules d’entesa política i administrativa, esgotament que no sembla tenir marxa enrere. Paral·lelament la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa ha deixat de ser aquell tema tabú d’unes minories radicals, i ha passat a ser present  en molts àmbits, adquirint una gran normalitat dialèctica. Però a la vegada – i precisament per aquest creixement de la normalització – es converteix en la diana de ferotges atacs des de la intolerància, i per això cal i és més important que mai que el màxim de població tingui més cultura i visió analítica  sobre la trajectòria de la nació catalana i sobre el procés que han viscut les relacions entre Catalunya i Espanya al llarg de la història. I més cultura, també, sobre el dret d’autodeterminació dels pobles i sobre processos d’independència arreu del món.

S’hi pot estar d’acord o en contra, es pot opinar del dret i del revés, es pot analitzar aquesta realitat des d’una amplia pluralitat de prismes, però tingui arrels de moltes generacions enrere o faci poc que forma part del país, tothom hauria de prendre-hi part, ningú hauria de mantenir-se indiferent al procés que estem vivint. No podem ser espectadors passius. I la Diada és una gran oportunitat. Ja sigui aprofitant per documentar-se, opinar, discutir o polemitzar sobre el tema, ja sigui secundant convocatòries de manifestació – la de l’Assemblea Nacional Catalana fa augurar una Diada històrica – ja sigui assistint a activitats de reproducció històrica – al Trencant Setges-Badalona, al Desembarcament 1705-Montgat – assistint a les activitats proposades per la Comissió Onze de Setembre de Badalona o a altres propostes locals o nacionals d’entitats i institucions.

L’important és que ningú resti indiferent als fets que envolten la Diada catalana d’enguany. I que l’endemà, i l’altre i l’altre totes i tots ens continuem sentint interpel·lats a no restar indiferents.

Un altre futur és possible, sí, però l’hem de construir, l’hem d’anar a buscar. I fer-ho tenint en compte la filosofia dels vogadors, seguint l’aportació innovadora que els Països Catalans han mostrat a la biennal de Venècia, em sembla una idea interessant. 

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari