miozz mirades

Aquest curs ha estat obligatori posar deures d’estiu a tot l’alumnat que no ha superat alguna àrea, i que haurà de “recuperar” al setembre. Jo avui reviso el bloc i m’adono que he supès, que em falta lliurar moltes “feines”, i que em caldrà a mi també fer molts deures per superar la matèria. Ho sé, sé que la vida dels blocs està lligada a l’actualitat, i que fer esperar apunts a la llista d’espera no té cap gràcia. Però també sé que o bé aprofito aquestes setmanes de ritme menys frenètic, o bé l’acumulació de deutes acabarà fent un tap dels que aturen la màquina. (segueix)  

Així que em proposo invertir el ritme. En realitat es pot dir que aquest curs – sobretot a partir del segon trimestre -el bloc ha estat mig de vacances, a mig gas mes rere l’altre. El propòsit és reactivar-lo ara a l’estiu, temps en què, en altres circumstàncies, tocaria fer vacances. Diu el poeta que tenir un propòsit ja és fer feina, però en aquest cas si el propòsit no es tecleja i s’estampa a la pantalla, serà un propòsit estèril. I per fer-me més creïble, començo amb un deure a punt de caducar: després d’engrescar als alumnes perquè la visitessin, després d’incorporar-la a les meves classes de socials – treball de l’entrevista a La Vanguàrdia, projecció de diversos docuementals, visita al web del Museu d’Arqueològia de Catalunya… – i després de convertir-la en un personatge familiar dins l’aula, aquest matí, per fi, quan em llevi, aniré a conèixer més d’aprop la Mòmia de Gel, l’Ötzi, aprofitant la visita comentada  dels dissabtes, abans no s’acabi. És un important deure pendent que per fi compliré, i de passada el faig visible al bloc, en aquest pròpòsit de començar a desvetllar-lo. La mòmia de gel ha aconseguit mostrar la cara més motivadora de l’arqueologia, i ha imprès en els meus joves estudiants inoblidables sensacions vinculades a l’aprenentatge. Una de les lliçons més importants que aporta l’Ötzi és l’actualització constant del coneixement, la certesa que tenim molts secrets encara per descobrir i la seguretat que aquests descobriments són a l’abast de tothom: només cal anar pel món amb la mirada ben oberta. Sí, trobo que anar a visitar l’Ötzi és una bona forma de començar a fer tangible el meu propòsit de fer deures d’estiu!

TERCERMUNDISME?

 

La paraula tercermundisme és una d’aquelles que s’acaben fent servir de forma despectiva generalitzada, sense rigor. Prové d’un altre terme, Tercer Món, que seria el conjunt dels països de la Terra  que estan, vist des d’una òptica de la cultura occidental, subdesenvolupats, amb els PIB més baixos del planeta, poca o nul·la industrialització i altres indicadors econòmics. És un terme, totalment antiquat i que les pròpies Nacions Unides  i altres institucions internacionals han deixat de fer servir fa temps.. Cal tenir en compte que  l’origen de la denominació Tercer Món prové de la fi dels imperis colonials, a mitjans del segle XX, i que quan l’economista francès Alfred Sauvy va definir-lo, era un concepte polític. Aquest Tercer Món es definia per oposició al Primer Món, el dels països capitalistes desenvolupats, i al Segon Món, englobat pels països comunistes. Sempre ha estat una classificació heterogènia i amb molts equívocs, relativa, ja que s’hi engloben països com Brasil, on, per cert, molts europeus estan emigrant actualment per poder treballar, o Aràbia Saudita, un país  extremadament ric gràcies a l’exportació de petroli. Són classificacions que ja fa anys que no serveixen per explicar la complexitat de les desigualtats econòmiques i socials dels països en un món  globalitzat i on conviuen diferents estadis de riquesa i pobresa, com ho demostra el fet que calgués el concepte Quart Món, per designar l’extrema pobresa i marginació de molts habitants dels països desenvolupats. Però malgrat això, la paraula segueix en el vocabulari bàsic d’algunes persones, sobretot per fer-la servir com a mot despectiu, i la veritat és que veient la deriva que està fent l’Estat Espanyol en plena crisi, no trobo gens responsable ni encertat que un alcalde faci servir aquests termes, com ho va fer fa uns dies el de Badalona.

I a més erròniament, ja que en cap de les definicions existents s’hi relacionen expressions culturals (religioses o no) com a exponents de desenvolupament econòmic, i encara menys s’hi té en compte si es fan al carrer o dins un local.

Ara l’alcalde ha prohibit les processons de Setmana Santa – la prohibició de resar al carrer inclou  qualsevol expressió religiosa al carrer – perquè considera que això no fa modern…

Potser a l’alcalde li convé marxar de vacances i veure món, que és una de les formes d’obrir la ment al tresor de la diversitat humana. Que tinguin un bon estiu, i si poden, aprofitin-lo per descobrir que totes i tots som els mateixos humans habitant un mateix planeta. Pel que fa a mi, no tinc cap inconvenient si els conciutadans i conciutadanes musulmans venen a resar cada divendres a la meva porta. Seran molt benvinguts!

 

Hem pujat al poder per fotreu-us, hem pujat al poder per fotre-us, fotre-us, foteu-vos, foteu-vos, hem pujat al poder per frote-us… En el silenci d’aquest aeroport nascut mort, la imatge remou consciències i m’ha vingut a la ment el conte de La Flor Romanial.
En algunes adaptacions, la canya del conte La Flor Romanial es posa a parlar quan és convertida en flauta i algú la fa sonar. En d’altres, escampa els mots de la terra estant, quan el vent la branda. Sigui com sigui, sempre és l’altaveu d’un fosc i cruent secret amagat: la canya creix a partir d’un cabell de la víctima innocent, enterrada en un arenal isolat. I delata el delicte comès impunement, concretament un delicte d’assassinat per usurparció d’un bé guanyat per altri, i per usurpació del dret a ostentar poder. 

Així és com veig jo l’escultura “l’home avió” que creix a l’Aeroport de Castelló, infraestructura que és en si mateixa un delicte en majúscules. Sense ser-hi a prop, m’arriba amb gran nitidesa la musiqueta i el to foteta de les paraules que escampa, que són les d’Andrea Fabra. Filla i pare (no oblidem el paper de Carlos Fabra en aquest despropòsit), com un estendard, simbolitzen la cara més bruta i caciquista de la política espanyola. Deixem-nos de subterfugis, no disfressem més les coses. Ho explica molt bé Francesc Moreno al seu article “Que se jodan, la crisi arriba a les èlits que …/…”  Aquesta gent – que són molts més dels que ens pensem i dels qiue ells reconeixen – han pujat al poder per fotren’s. Per fotren’s els diners, la llibertat i la dignitat. (segueix) 

El conte, però, acaba bé.
Es fa justícia i tot torna al seu lloc. Aquí no serà tan fàcil, entre altres coses perquè no comptem amb els poders màgics de la Flor romanial. Però hauríem de trobar els nostres propis poders per combatre aquest abús descomunal.

Enfilats damunt la seva immoral escultura crescuda en aquell immoral aeroport- no us els imagineu pilotant aquest avió factici, l’únic del lloc? – , pare i filla amb la seva prepotència i caciquisme familiar secular, ens irriten l’orella i el sentit comú. La seva veu i la seva imatge ens ofenen els sentits i la intel·ligència recordant-nos tota la merda que amaguen sota l’arena, mentre ens anem empassant que retallin més l’atur, les prestacions, apugin l’IVA etc etc i que les grans fortunes segueixin indemnes, les grans malversacions, malbarataments i especulacions impunes i que els diners robats o malversats o malbaratats no retornin. Que no es retallin molt més les despeses militars, les de la monarquia, les de… que.. que.. 

i jo només penso, com és possible que estiguem permetent que ens ho facin?

“A riprodurre la tecnica descritta da Mattia Giegher nel suo manuale del 1639 “Li tre trattati” ci ha pensato per l’occasione l’artista catalano Joan Sallas.” es pot llegir al Domenica , en l’article titulat “La teatralità del banchetto rinascimentale nelle stanze di Villa d’Este on s’anuncia que l’exposició estarà oberta fins els 4 de novembre, a Villa d’Este de Tivoli.  de Roma. “ Abbiamo degli artisti internazionali di grande pregio: Rolf Stalberg che fa rinascere l’arte del trionfo di zucchero mentre la tecnica della piegatura del tovagliolo, che era morta nel 1820, oggi rinasce grazie all’artista Joan Sallas.” ressalta la publicació ANSA.
L’artista català (badaloní) Joan Sallas continua passejant el seu talent pel món, i aquest èxit internacional fa cada cop més oportuna aquella pregunta que tots tenim al cap: exposarà alguna vegada a Catalunya? 

En podeu vere més detalls – i el podeu veure – en aquest vídeo. I podeu anar seguint la pista de l’artista des d’aquest calaix del bloc.