miozz mirades

BITLLES CATALANES I ALTRES JOCS DE CIUTAT

 

En qüestions tradicionals, aconseguir modernitzar i popularitzar de debò alguna cosa que està lligada a la història i als costums d’arrel, és una proesa de resultants imprevistos. El Maig Major ja s’ha acabat, i la intensitat de les festes viscudes a Badalona té un gust durador que genera desig de perllongar-se, un gust i un desig que se’m representa amb el buit que deixa el Joc de Badalona a la majoria dels més de 1.500 jugadors quan arriba la darrera pregunta.

 

Del programa de festes, més enllà de les convocatòries tradicionals, i de les que ja he comentat en altres articles, avui voldria destacar una innovació amb futur. Es tracta del torneig que es va oferir dins el dia “Micaco” a Llefià, en el marc de la Festa Major Alternativa, un dia sencer que per si mateix ja té elements innovadors amb possibilitats d’esdevenir, en el futur, referència. Dins tot el que va donar de si la jornada, destacava l’activitat que va ocupar tota la tarda, el1r Torneig de Bitlles Catalanes per a ENTITATS i AMICS, de Badalona, impulsat per l’entitat Club Termites de Llefià.

Aquest esport tradicional català està arrelant a Badalona gràcies a la vitalitat i la bona feina feta pels dos clubs badalonins que l’impulsen i el practiquen, i el dissabte 19 de maig va aconseguir reunir més de 25 equips de tota la ciutat – equips en molts casos formats per a l’ocasió des de les associacions – en una jornada molt animada, en un ambient festiu i esportiu impecable, i en un marc organitzatiu molt participatiu i agradable. Aquesta conjunció es va produir a Llefià, rere la Torre Mena, infonent a l’espai aquell toc d’àgora inclusiva tant important per al ser de la ciutat. Allà hi havia una notable barreja de persones, de diferents edats, procedències, entorns associatius o escolars, ideologies o filiacions, de diferents barris de la ciutat… I el clima, l’ambient, era d’una gran complicitat, era aquell clima de pertinença comuna que fa sentir-se poc estrany entre els desconeguts i molt proper entre els llunyans.

Era un ambient saludable i festiu, un ambient de joc que es gaudia. Això mateix es pot dir deI Joc de Badalona, que  està a punt de tancar, amb gran èxit, la seva quarta edició. I és que Jugar plegats és molt saludable. I cohesionador. Tenim la sort de comptar amb organitzacions altruistes que ens fan jugar per la ciutat I ja sigui convocats per La Sargantana o per Les Termites (o per ambdues entitats) l’important és prendre part del joc per sentir-se part d’una ciutat sencera i comuna. El Joc de Badalona va ser una innovació fa tres anys, i ha arrelat i es consolida. El Torneig de Bitlles Catalanes té totes les condicions per arrelar i consolidar-se també. I és que Badalona dóna, i necessita, molt de joc…

 

 

JOVES, NO VAL A BADAR

 

A Badalona és molt típic jugar amb la homofonia del “Bada” el “Va de” per ressaltar, al posar nom a entitats, programes i activitats, (i fins i tot a algun comerç) el fet de ser de la ciutat, i el fet de dinamitzar un tema  específic. D’altra banda, “Bada” és una forma del verb “badar”, que significa, entre altres coses, “Tenir l’atenció distreta, no adonar-se del que convé, deixar escapar una avinentesa”. I sembla que això és el que està a punt de passar amb el Va de Joves, els Casals i les polítiques de joventut, accions que ofereixen alternatives als joves i els convida a gestionar el seu temps lliure amb activitats lúdiques i  socio educatives que els apropen al món organitzacional, programes que ens convé molt que segueixin existint per  dinamitzar la participació i l’associacionisme entre els joves de Badalona. Però que lamentablement estan a punt de perdre’s perquè algú de l’Ajuntament no s’adona del que realment convé a la ciutat. O perquè se n’adona massa i hi va a la contra. No oblidem que l’associacionisme produeix joves crítics, participatius i capaços d’organitzar-se. Sigui com sigui nosaltres no podem permetre que això es deixi escapar, perquè amb els joves no ens la podem jugar.

Intuïtivament tots sabem que haver passat – de petits o de joves – per l’experiència associativa es nota en moltes esferes de la vida personal i social. Cada cop hi ha més estudis que comproven com aquesta experiència també té efectes positius en l’èxit acadèmic, i actualment ja hi ha sectors laborals que en el seu procés de selecció de personal inclouen l’experiència associativa com a valor que puntua. Especialment quan l’associacionisme està relacionat amb l’educació en el lleure. Que es valori l’experiència associativa com quelcom que capacita al candidat en competències valuoses per al seu èxit laboral, dóna una idea de en quina mesura l’efecte que causa l’associacionisme infantil i juvenil en el desenvolupament de les persones és positiu i comprovable. Estem doncs davant un bé molt valuós, una inversió segura a favor dels infants i joves en tant que ciutadans del present i en tant que ciutadans del futur. Ciutadans amb inquietuds que vagin més enllà de l’alineació que provoquen moltes de les propostes lúdiques orquestrades per les televisions i les empreses de consum passiu, ciutadanes i ciutadans amb horitzons que vagin més enllà de la pobresa i l’exclusió a què aboca la falta de projectes vitals.

A nivell europeu es considera que la participació associativa dels joves és un factor essencial per construir una societat civil compromesa que garanteixi la inclusió social a partir del treball comunitari, i de fet els arguments a favor de l’associacionisme i la participació juvenil es troben en les bases de la cultura de totes les societats democràtiques.

Anar-hi en contra, com vol fer l’Ajuntament de Badalona, és una aberració, un error que lamentarem en el present i pagarem molt car en el futur. Amb els joves no badem!

Sonen els acords de cançons conegudes i els joc de veus d’Els Amics de les Arts es perden pel Turó d’en Caritg i no se’en pot apreciar el matís. Mai he entès com pot ser que l’esforç de portar un grup excel·lent no s’acompanyi amb l’exigència dùn control del sò que també busqui l’excel·lència. I passa tan sovint…! Però aquesta no és pas la principal incomprensió de la nit, (segueix) 

No, no ho és ni tan sols la sorpresa pel canvi de programa que ens ha fet perdre bona part del concert: han canviat l’ordre dels grups i per tant, s’ha avançat molt l’horari, sort que algú ens ha avisat al darrer moment, però tot i així hem arribat massa tard. És normal un canvi d’ordre de grups en una programació tant difosa dins i fora de la comarca? Costa molt d’entendre, però ja dic que tampoc és aquesta la principal incomprensió de la nit.  

Arribo a la Plaça del Centenari quan canten “Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc” i penso que “vull entendre-ho però no puc” és realment la frase de la nit,

La frase que jo escolliria seguint instruccions de la meva filla, sinó fos que ella em demanava que escollís una frase del darrer disc. Si ho hagués fet a temps m’hauria pintat una samarreta per lluir al concert, com va fer a son pare, però ell tampoc va poder lluïr-la, ves. que amb el canvi d’horari no va tenir temps ni tan sols de passar a buscar-la. La cantimplora sí, que la portàvem, per sort, la cantimplora plena d’aigua.

La cantimplora plena d’aigua, això sí! 

Faig un inventari ràpid de les principals concentracions festives amb concerts, i no en trobo cap ni una (Badalona a banda) on concerts i barraques/xiringuitus on consumir menjar i beure no vagin estrictament lligats. Des de la Festa del Treball de la “meva època” a les Fires de Girona, passant per tots i cadacun dels esdeveniments festius de totes les ciutats del món mundial, sempre un acte que concentra gent genera l’organització d’una xarxa de punts de consum de menjar i beure, i en els esdeveniments festius populars (festes majors i etc) la majoria d’aquestes barraques o xiringutos o quioscs o com se n’hi vulgui dir, són organitzats per entitats. Arreu. Arreu del món, excepte a Badalona.

Per sort, a Badalona l’associacionisme és viu, compromès i proactiu, i d’uns anys ençà algunes entitats havien subsanat en part aquest greu mancança badalonina. El Casal de Cuba i els Consell de Joves amb Can Txiringu donaven una mica de color a l’espai de concerts, color, olors i el que és més important: saciaven les ganes de menjar i beure mentre durava la festa. Una opció lloable que hauria hagut d’anar a més, ampliar el ventall d’entitats i d’oferta…

No sé si arribarem a treure mai l’entrellat de què ha passat, de per què ho han fet, per què han impedit que aquest any les entitats féssin aquest servei, per què han dit tantes mentides, i per què, al final, no ha calgut ni tan sols boicot, perquè no hi havia res a boicotejar. No sé si la caravana-bar privat establerta a la plaça estava avisada, ni si hi hauria estat igualment en cas que les altres parades fóssin associatives, no sé si van fer l’agost o van deixar de fer-lo per manca de previsió, si algú hi tenia comissió, si…

Només sé que si la nit dels concerts la Plaça del Centenari  s’omplís amb una llarga filera de barraques on degustar de tot i força, i que si aquestes barraques i txiringus les dinamitzéssin les entitats, les ganes de quedar-se allà a viure la festa serien grans. Fins i tot estèticament potser s’aconseguiria trencar aquell desangelament que té l’espai.

Però com que anem de mal a pitjor, sense barraques d’entitats oferint caliu d’olors que obren la gana, tan bon punt es va acabar l’eufòria del BRED AND BREAKFAST vam marxar travessant el ciment inhòspit. No puc entendre per què en això hem de ser diferents de la resta del món mundial. I per què l’Ajuntament ha impedit que  es portés  a terme una cosa que ja estava prevista, que l’organitzaven voluntàriament els propis joves i que, a més, els reportava un petit benefici per paliar la falta de subvencions a l’associacionisme juvenil, , deixant la ciutat sense un servei.

Ho intento, ho vull entendre, però no puc.

Encara que nasqués abans que existís com a Parc (els Jardins cedits per a la festa no eren públics), la Festa del Badiu i el Parc de Can Solei (ara Can Solei-Ca l’Arnús) fan una simbiosi perfecta.
(segueix)

ENS FALTEN LES NINES I LA COMISSIÓ

 

El Maig Major ja torna a ser aquí, i la vitalitat associativa de Badalona l’ha farcit d’oportunitats de cultura participativa. Sant Jordi, com un preludi, ja ens en va oferir un bon tast. La crisi i la seva gestió política no para d’atacar-nos augmentant les víctimes de l’atur i de les retallades, però en comptes d’arraulir-se desvalguda, la societat civil s’enforteix i no s’atura, s’organitza, s’enxarxa, i no només reivindica i defensa els drets socials que no ens podem deixar prendre, sinó que fa possible una vivència  cultural i festiva rica i comunitària. Som el què som capaços de fer, i les retallades ataquen moltes de les conquestes democràtiques bàsiques, afebleixen la cohesió i l’equitat, augmenten el risc d’exclusió i la precarietat…però no aconsegueixen desactivar-nos, tot el contrari. La població sap fer pinya i sap donar resposta on les administracions fan fallida, encara que, dissortadament, es topi amb barreres insalvables

 

Maig ja és aquí, i de tota la programació oferta per a les festes, voldria destacar una presència i dues absències. La presència que vull destacar és tota la programació de la Festa Major Alternativa, que cada vegada aglutina a més teixit associatiu, i d’una forma especial la xerrada de dimecres “Seguim construint la història” perquè posa en valor tres aniversaris simbòlics que representen moltes altres entitats de la ciutat. La Festa del Badiu (50 anys), l’Ateneu de Sant Roc (30 anys) i el Carnestoltes de Llefià (30 anys) són – com altres associacions, xarxes i celebracions – el fruit  d’un associacionisme nascut en el post franquisme, amb compromís i visió de ciutat, i que ben lluny de ser un model caducat  és un model dinàmic que dóna resposta a l’actualitat.

Enllaçant amb la Festa Major Alternativa, enceto les absències: 1) seguim sense una Comissió de Festes, reivindicació que dóna sentit a Coordinadora Popular de Festes de maig.

I 2), Ens han pres les NINES RUSSES. L’ ERO de Badalona Comunicació s’ha carregat un programa consolidat, d’una alta qualitat periodística i humana, un programa premiat i molt escoltat. NINES RUSSES ha estat una porta oberta al pols humà i associatiu de la nostra ciutat, una oportunitat de fer i sentir la Ràdio ( i també darrament la TV) locals com uns mitjans qüotidianament propers, sensibles, oberts, critics, cohesionadors. És una gran pèrdua per Badalona i per a les teles locals en conjunt, una pèrdua lamentable i injusta. Una d’aquelles barreres infranquejables per a la societat civil.

Maig ja és aquí. Gaudim la festa, però no oblidem tot el que ens queda per conquerir ( o reconquerir!)

 

 

En veure’l disfressat amb el seu uniforme carregat de medalles i les seves maneres aparatoses per un instant vaig pensar que potser era El Burot. No fora res d’estrany que els organitzadors d’El Joc de Badalona aprofitéssin un espai de lloança a l’amor i a la cultura com ho és Sant Jordi per fer proselitisme d’aquest fantàstic joc que culturitza els jugadors tot desvetllant l’amor per la ciutat. I amb aquesta febre de recreació històrica que ens ha agafat a Badalona tampoc seria res d’estrany passejar el personatge més enllà de la festa final del joc. Però no, no era El Burot. Portava un estravegant uniforme, sí. I gorra, tot i que se la treia per deixar-la als nens. S’intentava fer el simpàtic per dissimular el seu tarannà autoritari, i repartia regals. Però no era El Burot ni tampoc un personatge de ficció recreat per a la festa. Era real. I aquí ve una pregunta ben complicada de respondre: què hi fa un policia real captant infants per a la seva parada no literària ni cultural, en un acte central de la Diada de Sant Jordi? (segueix)

Bé, de parades ni literàries ni culturals n’hi havia d’altres, que tampoc s’entén gaire, tot i que ocupar Francesc Layret per estendre l’espai més enllà de la Plaça de la Vila va ser un bon encert. Algú ens haurà d’explicar per què es barrejaven parades associatives amb parades comercials que res tenien a veure amb el llibre i la rosa. Però sobretot algú haurà d’explicar què hi pintava una parada de la Guàrdia Urbana en un acte cultural dedicat a la Diada de Sant Jordi.

Hi ha diverses hipòtesis:

– potser intentaven fer les paus amb els comerciants d’orígen extra comunitari a qui persegueixen obsessivament, i difonien el missatge subliminal de que no tot el que ens aporten “els foranis” és dolent. (sinó, com s’explica que els xupis que repartien fóssion xinesos)

–  potser volien simbolitzar l’actualització del Cavaller Sant Jordi, amb la seva espasa convertida en metralleta, el seu escut modernitzat i el seu casc convertit en una gorra o casc objecte de desig infantil. Grafiar les fotografies dels nens amb gorra o casc i converti-les en una xapa és tan llaminer com els xupis. Una activitat força cara, per cert, un malbaratament de diner públic gens adient ni exemplar en temps de crisi. Perquè, el cavaller Sant Jordi de quina banda estava? va alliberar al poble d’un Drac ferotge, sí… I en aquest cas, si la policia simbolitzava el Cavaller, de qui se suposa que ens defensava? Qui és el Drac en aquest conte?

Podria seguir amb les hipòtesis iròniques, però em fa mandra.

Només quatre dades per acabar de definir el paisatge:

L’Estat, aquest estat que ens escatima els recursos i ens treu drets socials amb l’excusa de la crisi, té contret, gràcies a Aznar, un deute militar, una bombolla militar com ho anomenava l’ARA en el seu titular de portada ahir. ” La despesa militar que s’arrossega des de l’època d’Aznar, que compromet el pressupost de l’Estat fins al punt d’obligar el ministeri de Defensa a pagar 27.365 milions en comandes pendents per als pròxims 13 anys, ” 

I, evidentment, les retallades als pressupostos militars són ínfimes comparades amb les aplicades a EDUCACIÓ i CULTURA. Com s’ho fa el govern per evitar una revolta davant d’aquest despropòsit: NORMALITZAR_HO, fer-nos creure que és normal i inevitable.

Posar la Guàrdia Urbana amb les seves armes al servei dels jocs d’infants en el paisatge cultural de la ciutat és una estratègia per anar-nos acostumant a trobar normals la seva prioritat en l’escala ciutadana, una estratègia per fer-nos més tolerants davant l’abús i davant les NO RETALLADES en àmbits de seguretat i control, contra les cada cop pitjors retallades en àmbits educatiu, cultural, social, juvenil…

Potser es pensaven que anaven disfressats de Cavaller Sant Jordi, però per mi simbolitzaven el pitjor drac.

( I que consti que tinc molt respecte per la tasca de la Guàrdia Urbana i pels homes i dones que hi treballen fent d’agents, quan la seva tasca està al servei de la ciutadania, que és moltes vegades. Però hi ha coses que són una altra cosa, i això no em mereix respecte)

 

• lola 
• amb l’excusa de la crisi (article al tot setmana 16 d’abril) 
• ni que només fos 
• a tota veu 
• segur que som al 2012? 
• t’ho miris com t’ho miris 
• divendres de dolors 
• una crida per al micro obert de rap 
• el tot setmana del 3 d’abril, (ampliat): jo també sóc badalona comunicació 
• aprenent a cercar