miozz mirades

Em llevo amb un moviment de cotxes a la NII semblant al dels matins festius no estiuencs, i això em fa pensar que la vaga està començant amb èxit. Dels dos tallers de cotxes veïns un té la porta ben tancada i l’altre treballa amb normalitat. Penso, doncs que aquest sigui el signe: dret a fer vaga i dret a no fer-ne, i dret a complir serveis mínims estipulats. Però hauria preferit veure totes les portes tancades, i tancades per decisió pròpia, no per por als piquets. Aquesta no és una vaga més. També m’hauria agradat que al meu institut la seguís el 100% del claustre. Perquè aquesta no és una vaga com moltes altres. I és cert que estem molt cremats pels tripijocs dels sindicats, i que aquests tampoc ens representen. I que a nosaltres, treballadors normals, sí que ens descomptaran un bon pessic del minvat sou per haver-nos sumat a la vaga. I que potser sí que al segle XXI ja li pertoca trobar altres fórmules de lluita més eficaces. Però són certeses que no valen com a excusa, avui no. És massa gran el què passa, massa gros. Massa decisiu. Massa fort.

De bon matí sempre que puc llegeixo el portal Vilaweb, i hi busco l’article del Partal. Aquesta vegada, abans de fer-ho, l’article ja m’ha arribat per diverses bandes. Val la pena difondre’l, m’hi sumo. Així no podem seguir. Per això jo avui faig vaga, i espero que aquesta no sigui una vaga més. Espero que sigui la vaga, la vaga que marca un punt d’inflexió perquè… així no podem seguir! (llegiu-lo!)

BADALONA ES MOU, NO S’ATURA

 

L’actual context de crisi econòmica porta a primera pàgina de la vida ciutadana les reflexions i mobilitzacions al voltant del nou sistema econòmic que caldria impulsar, de la queixa i proacció per les retallades i pèrdua de drets socials, i de la reivindicació d’un ordre de prioritats on les condicions de pobresa i penúries de la ciutadania han d’activar necessàriament reaccions en primera línia. I en aquest ordre de coses, per sort, la maduresa ciutadana en termes democràtics està evitant que quallin discursos populistes que pretenen criminalitzar les despeses per a accions socio culturals i de participació ciutadana. O per a Comunicació (ràdio, tele…), per posar un exemple tristament actual a Badalona. Afortunadament la ciutadania pot dir com a l’anunci “jo no sóc tonto”, i no es deixa enganyar quan algú, fins i tot quan és algú amb rellevància política, diu coses tan demagògiques com que mentre hi hagi gent que passa gana no es poden destinar diners a subvencionar entitats culturals (certes entitats culturals) o projectes de dinamització juvenil (i certes polítiques d’educació social). Com si la cultura, en el sentit ampli de la paraula, no fos de primera necessitat, i com si no hi hagués una immensa llista de despeses prescindibles i perfectament retallables molt abans d’arribar a les retallades de drets bàsics. Que cal contenir el malbaratament de diner públic, i tant! Que cal aturar la inversió milionària en infraestructures innecessàries com la que ha estat fent l’Estat durant aquests anys, sens dubte! Que cal recuperar els diners que l’Estat deu als contribuents catalans i resoldre d’una vegada l’espoli fiscal i el greu desequilibri entre el que s’aporta i el que es rep? evidentment! I evitar el frau fiscal, i els sous abusius, i les malversacions i … però, retallar la despesa en serveis bàsics – sanitat, educació, joventut, cultura.. ? – no, gràcies!  

 

I dic que Badalona es mou perquè a banda de que aquest és el lema de l’activa plataforma en defensa d’una escola pública i de qualitat, Badalona, malgrat la pressió per les retallades, no s’ha aturat ni un moment, i no només com a reacció a les retallades, que també, sinó fent el que sap fer la ciutadania organitzada, associada: treballar molt, i treballar en xarxa, i produir accions culturals, dinamització, participació, reflexió… Primeres jornades de Cultura Tradicional i Popular de Badalona, Rua de Llefià. Teatre anti rumors, Conferència Indignada d’Arcadi Oliveras, Plenari de Badalona som totes i tots, Taula de Cultura, Aniversari d’AMICS, Arrelarreu Contes, Calçotada Popular a Llefià i La Salut, Festa Medieval, Festa Major Alternativa, Casals de Joves en lluita… per només citar-ne unes quantes de la llista inacabable… Badalona no s’ha de deixar de moure, perquè més enllà de les polítiques que la governen, qui té la força per fer canviar les coses és el poble organitzat.

Tretze de març de fa nou anys. Hi ha moments que m’he d’esforzar si vull recordar tot el que he fet dies enrere, i en canvi podria relatar, fil per randa, tot el que va succeir les llargues hores d’ençà que a la una de la matinada del divendres 13 de març de 2003, em despertà el telèfon amb la tràgica veu de la meva cunyada dient pots venir? Tots els dies porten escrita alguna història singular – potser una efemèrides, un naixement… o potser un fet  tràgic – una història significativa per algú o altre. Algunes vegades per motius només coneguts en entorns particulars, d’altres per motius més públicament compartits. Per a la meva família el tretze de març serà sempre la data en què moltes coses van començar a canviar de paradigma, per sempre més, especialment per /i en conseqüència de, al meu germà Dani que va patir el vessament cerebral que va truncar en vida la seva trajectòria. Tenia 39 anys.
Per a la família de Teresa Pàmies i per a tota la societat catalana el tretze de març serà a partir d’avui la data que tancarà una biografia de compromís polític i social, d’erudició literària i perdiodística, i de generositat i qualitat humana.
Però hi ha altres tretzes de març que convé no oblidar mai. Com el de l’assassinat d’Agustín Rueda, el 1978. El recordo amb gust d’abisme, projectat en pintades sobre els murs en aquell despertar democràtic encara tenyit de franquisme.
Avui he descobert que el tretze de març de 2009 la Núria Comas va publicar tretze de març al sac de poemes (poemes al sac) de CAL SAC... un poema bellament inquietant…
tretze de març… 

CIVISME PROACTIU (II), L’APRENENTATGE SERVEI

 

A l’anterior article us parlava de l’aprendre i comprometre’s com a una forma de civisme proactiu, un concepte de civisme totalment diferent del civisme malentès convertit en una simple aplicació de l’ordenança, a còpia de sancions. Aquest del que jo us parlo és un civisme que s’aprèn exercint la ciutadania en tots els seus sentits, i és per tant un civisme que s’educa més que no pas s’imposa. Es tracta d’una metodologia de treball anomenada Aprenentatge Servei, que promou la implicació dels joves en tasques socials i ciutadanes, és a dir, el seu compromís cívic, des d’una perspectiva de conscienciació crítica (estimular les ganes de transformar la realitat) i de forma totalment lligada també els aprenentatges. 

Per entendre bé del què es tracta hi ha exemples que ho posen fàcil: tenim uns alumnes del Cicle d’Animació Esportiva, que han d’aprendre, dins el seu pla d’estudis, quines són les necessitats que té la gent gran i la importància de l’exercici físic per a la seva salut, així com tècniques esportives aplicades a les persones grans. I tenim una pila d’avis a qui els aniria d’allò més bé fer algunes activitats de manteniment físic. Al Centre de Salut els preocupa. Posant d’acord les dues necessitats, i convertint-ho en un projecte d’ApS, l’alumnat obtindrà part dels aprenentatges a partir de la pràctica real amb els avis, fent un aprenentatge molt més complet i significatiu. Aquesta pràctica cobrirà una necessitat social i es convertirà en una oportunitat d’interacció intergeneracional, alhora que farà tastar als joves el gratificant sabor de l’altruisme i el compromís comunitari. Amb el valor afegit de la reflexió en el procés, i amb la possibilitat de descobrir que s’aprèn molt més que continguts de la matèria. Aquest és només un dels exemples possibles. N’hi ha molts més.

Segons les investigacions  dutes a terme per A. Furco i publicades a “El impacto educacional del aprendizaje-servicio. ¿Qué sabemos a partir de la investigación?, aquesta metodologia aporta beneficis en l’àmbit acadèmic i cognitiu, en el vocacional i professional, en el cívic, en l’ètic i moral, i en el personal. Aporta, també, beneficis directes a la comunitat, a partir d’accions que normalment són poc conegudes, malgrat el seu valor ciutadà. L’Aprenentatge Servei té un alt potencial transformador, i seria interessant promoure’l i difondre’l. De cara a donar resposta a les necessitats de la ciutat i de cara a millorar la participació ciutadana i la convivència, l’ApS és una mesura discreta però molt més útil que moltes mesures més aparatoses i costoses.  

Em proposo preparar els comiats, tenir-ne molta cura. Però en són tants que faig tard. Aquest em dol, i em fa enfadar, Dolors, Dolors, quant fa que et volia venir a veure? Era més fàcil quan vivies a Badalona i fins i tot a Sant Adrià. Fugíem del Matagàs rambla amunt – i com pesava la cadira quan se t’espatllava el motor – i fèiem els encàrrecs, ara aquí, ara allà, triar un moneder, bescanviar unes peces, remenar a la merceria, prendre un refresc a les taules d´afora d’un bar del passeig. I els llibres! Després ja gairebé no podies llegir. (llegir l’apunt sencer) 

Les teves plantes, les que no vas poder emportar-te a Banyoles, encara les mimo. Eres tan detallista, i tan previsora. Ja ho sé que sabies que no ho tenia fàcil per venir sovint, ostres Dolors, però hauria pogut venir algun dia, et vaig dir que et vindria a veure i ho volia! Però vaig fer tard. I tu has marxat abans. Com m’empipa no haver tingut cura del nostre comiat Dolors, com m’empipa! Per això ploro tant avui, davant el teu taut, davant la teva tomba, en aquest comiat íntim, tan sentit. Ploro per tu, i ploro per mi. I per allò que hauria volgut però no ha sigut. ja ho sé, ja ho sé que el que he de fer és recordar tot el que hem viscut juntes i agrair-ho. Però segueixo enfadada amb mi mateixa per haver deixat passar massa temps. Dolors Carreras, la incansable lluitadora contra les barreres – quantes batalles no havíem compartit! – la persistent i valenta defensora de la seva autonomia i llibertat personal malgrat tantes traves… Érem tantes Dolors que tu sempre ressaltaves els cognoms. Amb aquell parlar teu tan especial i cada cop més difícil d’entendre remarcaves els cognoms perquè quedés clar de quina Dolors parlàvem. I tu eres la Carreras… carreres, sí, no m’esperava gens aquesta embranzida final cap a l’adéu, Dolors, anava tranquil·la pensant que teníem molt temps, que m’esperaves que vingués per fi a veure’t a la nova estança de Banyoles, però has marxat, m’has ben guanyat la carrera!