miozz mirades

APRENDRE I COMPROMETRE’S, CIVISME PROACTIU (I) el tot setmana del 20 de febrer

(segueix)

 

APRENDRE I COMPROMETRE’S, CIVISME PROACTIU (I)

 

Hi ha moltes maneres d’educar, ja se sap. Diferents teories, diferents escales de prioritats. Però per sort hi ha grans experts en la matèria – la pedagogia és una bona ciència – que ajuden a posar llum en aquesta transcendent tasca que determina com han de ser i/o són educades generacions senceres d’infants i joves a tot el món. L’any 1996 la UNESCO va fer públic l’informe encarregat i coordinat per Jacques Delors sobre com havia de ser l’educació al segle XXI, i aquest informe, amb la definició dels quatre pilars bàsics de l’educació – SER, CONVIURE, CONÈIXER i FER – ha servit i seguirà servint de guia per enfocar l’horitzó dels sistemes educatius més moderns i exigents a tot el món, convertit la idea d’èxit educatiu en un conjunt que inclou l’èxit com a persona, l’èxit com a ésser social, l’èxit acadèmic i l’èxit laboral.

Avui vull començar una sèrie d’articles per fer conèixer algunes pràctiques educatives innovadores i de gran rellevància pel que fa a l’educació dels nostres joves en aquesta línia, i concretament en l’àmbit del ser i conviure, en la responsabilització com a ciutadans i ciutadanes en el que podríem anomenar civisme proactiu. Unes pràctiques poc conegudes que contenen una gran força transformadora en l’àmbit del creixement personal i social i que aposten per un concepte de civisme força oposat al que s’impulsa sovint des de molts ajuntaments, inclòs el de Badalona. Així com les administracions acostumen a posar l’accent del civisme en les sancions que cal aplicar al comportament ciutadà, en el cas que aquí es planteja l’accent es posa en la interiorització dels valors socials i ciutadans a partir de pràctiques de compromís participatiu en iniciatives solidàries comunitàries.

Es tracta d’una metodologia molt eficaç on els joves aprenen al mateix temps que estan desenvolupant el sentit crític per analitzar les necessitats socials, alhora que es comprometen fent tasques reals de servei a la comunitat, donant resposta a les necessitats. S’experimenta un autèntic compromís cívic, per petit que sigui. I una major sensibilització i maduresa alhora d’analitzar la complexitat de la realitat social de l’entorn. Una bona oportunitat per ajudar als joves a desenvolupar un autèntic sentit de ciutadania compromesa, entre altres beneficis. La metodologia, molt estesa en altres països, aquí s’ha anomenat “Aprenentatge i Servei”, i encara que poc coneguda, és present a molts centres educatius de Badalona. Aquest curs s’ha posat en marxa un Grup de Treball, coordinat pels Serveis Educatius de la ciutat, que està  fent aflorar una gran quantitat d’iniciatives que crec que és bo fer conèixer fora de l’àmbit estrictament escolar.  Us hi espero!

“S’encenen les primeres llums del vespre i em recorden que la vida de Badalona batega fora de l’hospital”. Ho vaig piular dimarts, seguint el ple i l’ocupació de la Plaça de la Vila des de la finestra de l’habitació 421 d’aquest hotelet de la Serralada de Marina que es diu Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, però que tothom s’entesta en anomenar Can Ruti. Des d’allà la ciutat és als peus i te la pots mirar amb perspectiva. La pròpia Serralada t’en priva part de la vista, però la sensació és la mateixa. Uns moments d’enyorament em van fer venir al cap La casa que vull (per ser-hi tot prest si arriba una gesta) i em van imbuir d’aquest sentit de llunyania, que trencaven, en un parlar silenciós, les piulades dels qui hi eren a plaça. Quin invent, això del twitter!
Quan l’especulació en ple franquisme ens va deixar com a terrenys per a serveis la muntanya de Can Ruti va quedar compromesa per sempre més l’accessibilitat a l’entorn, tot i que s’hi han fet moltes millores (d’aquest tema en podeu llegir més a can ruti, mobilitat gens saludable) (segueix)

Fa molts anys, uns amics nostres que són pares d’una noia amb Síndrome de Down, es van trobar en una situació de discriminació mèdica explícita. La seva filla, llavors molt petita, passava a una llista de segon o tercer ordre en espera d’una acció mèdica. Per la seva condició. El fet va quedar reflectit – anònimament – en un “Vostè Jutja”, (aquell  fantàstic producte de TV3 que tan interessant seria de recuperar), i el debat, delicat, és un debat viu en la ment de moltes persones. (segueix)

La forma com la societat tracta la seva ciutadania més feble i els recursos que inverteix en salvar o millorar la seva qualitat de vida són un indicador de progrés social, però són també un indicador ideològic. El temor subconscient que davant emergències mèdiques hi hagi protocols discriminatoris per atendre a persones amb una diversitat funcional majúscula, sense vida productiva i totalment depenents, s’aguditza davant la crisi i les retallades. Però afortunadament és un temor totalment infundat

En cap moment, ni a Urgències ni a planta, ni per part de cap professional, he rebut la més mínima impressió que davant la realitat de les importants afectacions psíquiques i físiques del meu germà hi hagués una relativització de les accions mèdiques a desenvolupar per salvar-li la vida i garantir-li la màxima confortabilitat. Al contrari. L’atenció mèdica rebuda i els esforços per estabilitzar-lo i retornar-li les condicions de salut compromeses van ser exactament les mateixes, des del punt de vista mèdic, que haurien tingut amb qualsevol altra persona de 54 anys, ni més ni menys. I en quant al tracte, una atenció especial a la seva vulnerabilitat, un especial interès en garantir el confort, en evitar afegir patiments. I un tenir molt en compte la família, com a coneixedors i interlocutors. Reconfortant.

Comprovo – també ho vaig viure en la recent malaltia i mort de la meva tia – com cada cop es vetlla més per l’equilibri fer el que cal/evitar disconforts, i que abans de prendre certes decisions que serien pràctiques des del punt de vista mèdic però alhora incòmodes per al malalt (com seria el cas de posar una sonda nasogàstrica, per exemple) es valora molt la part del confort, i es té en compte el criteri de la família, que en aquest cas comportava optar per apurar al màxim fins tenir la possibilitat d’evitar aquest mal pas. Suposo que si al final no hi hagués hagut més remei hauríem acceptat la sonda, però per sort ens n’hem sortit sense necessitar-la. Després et vénen al cap altres perills, altres possibles intencions mèdiques que cal tenir previst per preparar la resposta. Per sort no s’han donat. La lluita per sobreviure té uns límits fàcils de defensar en la distància, més difícils de mantenir si et sorprenen a cop calent. I et repeteixes l’important és que se senti acompanyat i que no pateixi. Poder estar amb ell regalant-li calidesa en tot moment.

Ara, veure menjar amb tant plaer al meu germà, poder-li fer tastar alguns dels seus sabors preferits i atendre les seves demandes (ara que  el fil de veu ja li torna a sortir) ens fa respirar fons. I somriure. Hem passat dies molt difícils, la insificiència respiratòria per la pneumònia doble que ha desenvolupat, i la feblesa per la deshidratació i les febrades que no s’han controlat fins al tercer canvi d’antibiòtic feien difícil la ingesta, i en alguns moments semblava que no hi hauria més remei que acceptar la sonda. Però per sort anem a millor, i ara això de menjar ja sembla fita assolida.

És curiós amb quina rapidesa passem de preparar-nos per al comiat final a esperançar-nos amb una prórroga. Malgrat encara no està tot controlat  sembla que ja hem deixat enrere el moment més crític. Aquell moment en què et debats entre el prec que se’t permeti tenir una mica més de temps per conviure-hi i el convenciment que no se’n podrà ensortir, i que per sobre de tot voldries evitar-li el patir.

Ara passem moltes hores junts, i anem gaudint del progrés del seu estat. La prórroga sembla concedida. Riu, xerra, es vol treure la masquereta d’oxígen, crida per expressar queixa – i quins crits! – ja és ben bé que torna a ser ell. I que s’ha complert doncs aquell desig pregat en els moments més difícis: sisplau, una miqueta més de temps amb ell, una miqueta més de vivències tan plàcidament i alegrement viscudes (no exemptes de complicacions, of course) una altra Mona de Pasqua – si pot ser a Vilanna!-, un altre aniversari… (ep, que en farà 55!)

No puc evitar, però, sentir la impressió que en la ment de moltes persones, aquest tipus d’ensurt mèdic estimula aquell pensament pragmàtic que atorga condicions d’inutilitat a vides alienes. Fa anys que hi penso, i sé que el dia que el meu germá mori (en un futur que voldríem llunyà) escoltaré piatoses expressions com “per viure així, tan de bé com li ha fet déu” “ara descansareu” etc. I us aviso, és una tipus de frases que no suportaré escoltar. Sé que és un mecanisme de defensa davant la mort dels altres (pensar que és una cosa bona per a ells haver mort) i que quan la persona que mor està en una fase de molt patiment respòn a un sentiment lògic. Però en aquest cas la frase no vindria derivada de la situació mèdica d’ara – que esperem sigui temporal i se superi del tot – sinó d’un pensament sobre el sentit de tota la seva vida.

I és aquí on no ho accepto. Quin dret tenim a jutjar i qüestionar la seva vida, i jutjar-la en negatiu només perquè és tan diferent de la nostra?

Que hi ha hagut molt dolor i complexitat? I tant! Però, i a quina vida no?

Pell amb pell, les mans es parlen.
I fan transvasaments d’amor i calma. De seguretat, de formar part de l’altre. De calidesa i de confort.
Pell amb pell, les mans relaxen. Es diuen sóc aquí, estic amb tu, hi pots comptar… es fan sentir amb presència ferma que no pressiona ni embafa.
És un donar la mà ferm però obert, sense cadenes.
És un donar la mà profundament plaent, que mai no em cansa.

Indubtablement, el centre d’atenció de qualsevol ens hospitalari, des dels serveis d’Urgències fins qualsevol planta d’ingrés, passant per l’encadenat de gestions, proves i serveis complementaris és, i ha de ser, la persona malalta. Els i les pacients són l’objecte diana de l’engranatge del Sistema Sanitari. Indiscutiblement. Però en alguns casos – especialment quan hi ha dependències -, si els pacients són persones que no tenen capacitat d’autocura ni de control sobre l’entorn, la dedicació d’un acompanyant es fa imprescindible i entra a formar part del propi engrenatge.  (segueix)

I això sense menystenir les conseqüències de l’acompanyament emocional a qualsevol persona malalta – sigui dependent o no – pel què comporta de no sentir-se abandonat, de saber que es compta amb el suport afectiu i efectiu dels altres, en moments de feblesa. L’acompanyant, doncs, té un paper dins el sistema. Però, i agafant el sentit literal de l’expressió, el que no hi té és gaire lloc. I, en tot cas, no és un lloc gens confortable.

Les nits d’acompanyant a Urgències són dures, sobretot si la Urgència és tal. És a dir, si la persona a qui acompanyes – segurament algú molt proper i estimat –  té un problema de salut important. Normalment són nits d’incertesa, d’esperar resultats que confirmin o qüestionin pronòstics. Nits de patir per dins mostrant serenitat per fora, procurant transmetre confiança i ànims que no empitjorin l’estat del malalt. I si el malalt és depenent, si no controla l’entorn, les nits d’acompanyant a Urgències són molt i molt laborioses.

I són també, nits de duresa física: no es pot dormir ni descansar, les cadires on seure són escasses i incomodíssimes. Quan s’és acompanyant a Urgències sovint s’és conscient que cal estalviar esforços davant els requeriments futurs, perquè després d’una primera nit en poden venir moltes altres, i dies sencers encadenats. Cal mesurar-se per poder aguantar el ritme amb bones condicions. El cuidador s’ha de cuidar, diu la premissa d’or.

I passar les nits en les condicions a què obliga fer-ho el mobiliari dels espais sanitaris dedicats a atendre urgències no és, precisament, una bona garantia per aconseguir-ho. Ni ho és tampoc, moltes vegades, el mobiliari per a acompanyants en les habitacions, un cop s’ha ingressat.

Hi vaig estar pensant molt les llargues hores des de la tarda de dijous fins el vespre de divendres, al passadís d’Urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol, mentre esperàvem llit a planta. Hi vaig pensar mentre buscava, – i no era pas jo sola en fer-ho! – com minimitzar els dolors articulars, la pesadesa de les varices i la contractura cervical que m’emmigranyava. També vaig estar pensant en com les retallades devien tenir relació amb el colapse però, no en canvi, amb la qualitat del tracte i l’atenció rebuda. El Sistema Sanitari compta amb personal ben format que ofereix atenció de qualitat humana, més enllà de les limitacions.

I parlant de limitacions, si tota la feina que assumim els acompanyants s’hagués de pagar amb hores de personal la despesa seria del tot inassumible. Segur que amb molt menys es podria comprar una partida de mobiliari adequat per millorar les condicions de confortabilitat dels acompanyants imprescindibles.
Seria just i adequat. I una inversió en pro de la prevenció i millora de la salut de moltes persones.

Les catàstrofes, les guerres, i els conflictes de qualsevol tipus, mai ens arriben ni ens són igual de llunyans o propers si només els llegim a la premsa o si hi tenim vincles directes. És el cas de tot el que està passant a Síria, i concretament a Homs. Més enllà de la magnitud i de la significació política del conflicte, inscrit amb sang en aquest mapamundi d’injustícies i atrocitats que massa sovint ens fa abaixar la mirada, conéixer una família badalonina que és d’allà m’hi apropa i me’l fa sentir des d’una vessant molt més empàtica. Aquesta és la resposta que em feia fa pocs dies el meu amic de Síria – un jove que va arribar a Badalona en plena adolescència i que ara estudia a la Universitat – quan li vaig preguntar per la seva família a Homs… (segueix)

Aquesta era la notícia que amunciava la nova manifestació, després dels greus incidents de la setmana passada, per una actuació violenta de la policia, i en què els estudiants valencians es disposaven a sortir de nou al carrer per protestar contra la violència i per demanar més recursos per a l’ensenyament públic. Aquesta nova concentració que es va fer fer davant l’IES Lluís Vives de València, a les 14.45, amb l’objectiu de tornar a tallar el trànsit al carrer de Xàtiva. I ja sabem com va  acabar.
Ara, amb els llibres com a encertat símbol carregat de força, les protesten creixen i creixen…

«La llengua del nostre pensament i de les nostres emocions és el nostre bé més preuat. El plurilingüisme és el nostre aliat per vetllar per una educació de qualitat per a tots, per fomentar la inclusió i per lluitar contra les discriminacions.»

Extracte del missatge de la Sra. Irina Bokova, Directora General de la UNESCO

(segueix)

En entrar al basar regentaat per una família xinesa jo, com faig sempre, m’adreço a tothom en català. I si hi ha algú jove – avui un nano d’uns nou anys – el saludo amigablement, li pregunto com li va a l’escola, li demano que m’ajudi en alguna consulta i li demostro que també sé parlar, una mica, la seva llengua. “Nihao ma?” I ell riu satisfet. Quan dic això tothom – els adults de la botiga – es gira amb un somriure d’orella a orella, els sorprèn molt agradablement que jo, una autòctona de Badalona, els dirigeixi uns mots d’acollida en xinès (total només he dit Hola, què tal, com estàs?) i immediatament intenten explicar-me que el fill fa molt poc que viu aquí i de català només en sap “una mica”.Però en sap força, molt més que no pas jo xinès…

Avui, dia de la llengua materna, i m’informo que l’ Associació per a les Nacions Unides a Espanya en col·laboració amb l’ Institut Linguapax i el Centre UNESCO de Catalunya ha elaborat un Informe sobre el Dia Internacional de la Llengua Materna on es parla dels avantatges del pluralisme
lingüístic i es pretén reflexionar sobre els tòpics que encara dificulten la normalització lingüística. A Catalunya, el respecte pels drets lingüístics individuals, diu l’ informe “ha de ser compatible amb la voluntat de mantenir el català com a llengua d’integració social tal com es fa en situacions semblants a altres països avançats en el camp de les polítiques lingüístiques com Suïssa o Canadà i cal celebrar també l’accés a les llengües més properes com el castellà i el francès com un enriquiment i avantatge de l’ educació plurilingüe”. I l’accés a les llengües d’orogen de la ciutadania nouvinguda, afegeixo jo

Alícia Sánchez Camacho també s’ha sumat a aquest joc demagògic populista – jo en parlava a indignats amb la cultura?! m m m 🙁 – de qüestionar certes despeses destinades a activitats culturals contraposant-les directament a les retallades en primeres necessitats socials (en aquest cas la sanitat), sense, en canvi, qüestionar-ne d’altres de molt més quantioses o sense plantejar-se quina és realment la mare dels ous del dèficit en el finançament català. I és clar, la jugada fa figa d’entrada, però a més venint d’una representant del PP, acaba no aguantant-se per enlloc… (segueix)

La líder del PP de Catalunya i nova presidenta del comitè electoral del partit podia haver escollit exemples molt més potents i actuals, – en comptes de centrar-se en una entitat cívica catalana com Òmnium – per escenificar aquesta falsa preocupació per les necessitats socials i per l’ordre de prioritats en la despesa pública. S’hauria pogut referir per exemple a la subvenció que l’Estat atorga al cinema espanyol i als premis Goya acabats de celebrar. I hauria estat coherent amb la línia del seu partit, que ha qüestionat aquesta despesa – amb cert caràcter ideològic diuen – durant l’anterior legislatura. Però segurament s’ha estimat més no fer enfadar l’Academia, ni posar l’electorat en la tessitura d’haver de posicionar-se en contra que hi hagi bon cinema espanyol que triomfa. O senzillament no ha volgut posar cap exemple en clau estatal. Però és que alhora de buscar exemples catalans, també hauria pogut escollir com a paradigma de la despesa criticable, les subvencions públiques a la Feria de Abril, que malgrat la crisi l’any passat i malgrat les crítiques i de níncies de veus autoritzades com “els altres andalusos”, van seguir augmentant, i força. No cal demanar-se perquè no ho ha fet. A ningú se li pot escapar que en escollir l’exemple d’Òmnium  Alícia Sánchez Camacho no està pensant només en la tasca cultural que aquesta entitat desenvolupa, sinó en el el seu paper de referent de la societat civil organitzada al voltant d’un sentiment i d’una idea de llengua, cultura i país. És la capacitat de mobilització que va saber articular Òmnium al voltant del Dret a Decidir, o les seves propostes de Full de Ruta Nacional, el que la fan percebre com a revitalitzada i molt legitimada popularment, la que la fan ser un bon exemple per escarnir davant l’electorat anticatalà o potencialment anticatalà que viu a Catalunya (no oblidem que ho ha dit en declaracions a els matins de Tv3).
Però precisament per aquest matís encara és més maquievèlic que això ho digui obertament algú del PP justament en aquest moment. Òmnium és una entitat legal i democràtica, que va desenvolupar una àmplia tasca en la clandestinitat, durant el franquisme. La seva transversalitat política i el seu compromís democràtic no deixen cap escletxa oberta a dubtes, i és precisament aquesta conjunció el que ha donat a l’entitat la solidesa social, plural i oberta, que l’han permès mantenir-se malgrat l’embat de les diferents tempestes polítiques del context país, al llarg de diferents etapes i moments. La mateixa solidesa social plural i oberta que l’han permès créixer i actualitzar-se, assumint nous reptes al voltant de la cohesió social i del futur del país. I tant en aquells orígens clandestins del franquisme com en les posteriors etapes, entre les personalitats  i la base social associada que ha impulsat i donat suport a l’organització cívica, social, i associativa (no partidista) hi ha hagut també militants i simpatitzants de CIU. Com n’hi ha hagut i n’hi ha de molts altres partits, i de moltes altres “no afiliacions”. Però la transversalitat i obertura de l’entitat (que es financia en un 67% amb fons propis) acull també votants i militants de CIU, el partit que va guanyar les eleccions prometent lluitar pel pacte fiscal i mostrant perfil sobiranista, i que ara governa pactant amb un PP empoderat i ambiciós que marca perfil predemocràtic. Potser vaig molt errada, però hi llegeixo, en el gest de la Camacho, una provocació directa, un tibar molt més la corda… fins que peti per alguna banda?

Fa pensar.

I finalment no puc passar per alt recordar que aquest – el PP – és el partit parlamentari que més ha defensat que l’estat subvencioni una fundació privada destinada a difondre una ideologia política antidemocràtica, la Fundació Francisco Franco. No ho oblidéssim pas. Mai.

(I encara no puc acabar l’article, sense abans felicitar la ràpida resposta d’Òmnium reclamant al PP que prediqui amb l’exemple, ho podeu llegir aquí tot i que jo proposaria a Canacho que reclami directament els diners que ens deu l’estat per evitar les retallades de sanitat)

Els romanços poden semblar un gènere antic, fossilitzat, però en Jaume Arnella segueix demostrant que aquest pot ser, i és, un gènere viu i de rigorosa actualitat. Podeu comprovar-ho escoltant el Romanç d’en Gustinet, acabat de crear poc després que ocorreguessin els fets que relata, i estrenat en el programa La Primera Pedra de RAC1, en l’emissió del cap de setmana passat.

Aquí podeu escoltar-lo en directe, aquí podeu llegir-lo, aquí també podeu descarregar-vos la lletra (arxiu adjunt), i aquí podeu tornar a llegir la història que l’ha inspirat (segur que som al 2012?): podreu comprovar com el romanç compleix fil per randa la seva funció de narrar i ser crònica, amb quartetes que rimen, d’un fet que ha passat de veritat. Visca els romanços!

Romanço d’en Gustinet

Gustinet has begut oli,

és que no hi ha un pam de net

Has caigut a la ratera

sense fer res Gustinet

 

Que no es pas aigua passada

perquè això s’esdevingué

Aquest any el 2012

dimarts 17 de gener

 

Venies de la Jonquera

crec que per feina està clar

I tornaves cap a Espolla

que això era abans de dinar

 

Amb això que ja t’aturen

els de la guàrdia civil

I et fan arraconar al marge

amb aquell tan ranci estil

 

Els civils a Catalunya

tenen com obligació

Contrabando, terrorisme

i no estan per més raons

 

Però nosaltres a lo nostre

i estem que t’han aturat

Com que t’han dit que baixessis

tu baixes i s’ha acabat

 

Preguntes amb cortesia

Senyors meus què és el que hi ha?

I ells que sí que se t’emprenyen

per que parles català

 

Que si falta de respecte,

que si naps i que si cols

Si hi ha un únic idioma

per a tots els espanyols

 

I van remenant-te el cotxe

i la documentació

Veure on poden agafar-se

per clavar-te una sanció

 

Si es busca molt sempre es troba

i això don per resultat

Que enganxat a la matrícula

hi han descobert un CAT

 

Ja tenim el que es buscava

això és manipulació

De documentació nano

i això és el “sanseacabó”

 

Després et diu que la falta

és d’una gran gravetat

Que és com pintar uns bigotis

al carnet d’identitat

 

“Que saque uste el adhesivo”

i tu que no ho penso fer

I ell que et caurà una multa

de 3000 euros o més

 

Ell segueix que si Espanya

que si la Constitució

Que si falta de respecte

que si tens l’obligació

 

I un dels altres que t’etziba

“pues tendremos que esperar

que un traductor jurado

se persone a este lugar”

 

Aquesta noi si que és bona

i no faltaria més

Ara veus de forma clara

que estan perdent els papers

“O sacas el adhesivo

o te vamos a llevar

Detenido al calabozo,

dos días te vas a estar”

 

Ja se’n treu unes manilles,

çap al cotxe t’hi fa anar

Un d’ells diu “estas seguro?”

amb cara de naufragar

 

Comencen a discutir-se

que si val la pena o no

Un d’ells agafa el telèfon

i acaba en la discussió

 

I fa veure com qui parla

amb un seu superior

Diu que marxen de seguida

van cap un altre cantó

 

La documentació et tornen,

s’ha acabat  tot el sarau

Ells se’n van a la francesa

sense dir ni Adéu siau!

 

La moral d’aquesta història

de seguida l’has après

Poden fer de tu el que vulguin

i a ells no els passarà res

 

No sé ara com en diuen

d’això ,si té nom o no

Però sé com abans en dèiem

era l’estat d’excepció

 

Gustinet has begut oli,

és que no hi ha un pam de net

Has caigut a la ratera

sense fer res Gustinet

Sense fer res Gustinet,

sense fer res Gustinet.

Jaume Arnella

 

El deute que l’Estat Espanyol té amb Catalunya, el desequilibri de les balances fiscals que fa que els catalans saldem en molt negatiu l’aportació solidària que fem  i repercuteix en diferents comunitats de l’estat i que aquestes aprofiten no només per no patir tantes retallades sinó fins i tot per augmentar el pressupost de 2012, (com és el cas d’Andalusía) aquest deute que ha propiciat que fes fortuna l’expressió #espanyaensroba, i que experts com Ramon Tramosa parlin obertament d’autèntica espoliació, aquest és un deute que agreuja les conseqüències que té a Catalunya la crisi financera mundial, afectant greument els sectors socials més vulnerables, i és per tant un deute de maltractament. És una situació tan aparatosament injusta, tan abusiva contra els drets i l’equitat de la ciutadania catalana, que veure al President Mas col·laborar activament en aquest maltractement, veure’l ara i aquí (després d’haver centrat la campanya electoral en el tema del pacte fiscal) defensant 100% les etallades i aprovant el pressupost de 2012 que certifica la devaluació dels serveis públics, (també i molt els  d’Educació), i veure’l fer-ho gràcies a un acord amb el PP, em repulsa.
No puc deixar de pensar-hi en aquest dimecres 15 de febrer, l’endemà de les tancades a diversos centres, aquest dimecres groc a l’ensenyament , en què Badalona també es mou.

Després d’una càlida celebració dels 60 anys d’un amic, dissabte al vespre ens vam endinsar en la gèlida nit barcelonina tot seguint el rastre de llum que ens proposava la programació de la Festa Major d’hivern, la de Santa Eulàlia. Tota l’estona vaig estar a l’aguait, esperant que en algun dels punts de l’itinerari hi hagués alguna protesta indignada per la despesa de “pa i circ” que se suposa que comporta qualsevol activitat cultural, i concretament la que comportava aquell muntatge audiovisual, espectacle de gran format. I de gran pressupost, sens dubte. Però no hi va haver cap protesta. (segueix)

De fet, a mi em semblava que les despeses en cultura havien quedat fora de l’objectiu diana contra el què protestar davant les retallades de drets socials, ja que la cultura és també un dret social. Per això m’ha sorprès molt que algunes activitats culturals – i no precisament les més sofisticades – hagin començat a rebre l’airada indignació del moviment indignat. És força desconcertant. És una indignació que no comparteixo, i crec que és un error estratègic començar a indignar-se per despeses socials-culturals en comptes de fer-ho de forma ostensible per despeses clarament indignants com les que genera la monarquia, el militarisme, els sous i pensions del món bancari i financer que ha estat resctat amb fons públics, la corrupció política, etc. Invertir energia del moviment indignat contra una manifestació de cultura popular, com es va fer  contra el tradicional ball de la imatgeria festiva de Barcelona, que servia d’inici a la festa major d’hivern de Santa Eulàlia, en comptes d’invertir l’energia contra abusos clarament relacionats amb la crisi és, al meu entendre, equivocar-se totalment d’ordre de prioritats.

I, si filem prim, encara hauria entès molt més una protesta contra l’Il·lumina Barcelona – una proposta innovadora i avantguardista però que no deixa de ser de cultura/espectacle – que no pas contra un ball d’elements de cultura popular catalana. Aquest, a banda de ser un error estratègic de cara a la credibilitat del moviment Indignat (per allò de l’ordre de prioritats) ho és molt més a Catalunya en clau de cohesió interna. Si les dificultats que hi va haver per poder discutir el Dret a l’Autodeterminació – un Dret Humà Universal – ja va despertar suspicàcies en molta població catalana, augmentades per la poca fortuna que té dins del moviment la idea de relacionar les coneqüències de la crisi i retallades a Catalunya amb el dèficit per l’espoli fiscal espanyol, ara aquesta acció contra el ball del bestiari popular augmenta la desconfiança, i, el que és pitjor, dóna raons als qui volen desacreditar aquest moviment.

Per mi l’acció de protesta obre un debat de fons respecte a si la cultura es considera o no una prioritat social, i em sembla perillós caure en la demagògia de considerar-la a l’engròs una despesa supèrflua. Aquest sembla l’argumentari d’alguns “Algú em dirà incult, però la gana apreta moltes panxes.” conclou algú que contesta comentaris a la xarxa, defensant que l’acció era contra les despeses innecessàries, i és un argument fàcilment creïble, amb cert sentit comú, però molt enganyós. On es posa el límit? Qui el posa? I amb l’esport, què farem? Es considera des del moviment d’¡indignats que cal suspendre totes les despeses públiques destinades a festes, celebracions i esports, totes les despeses destinades a art i espectacles? I a participació ciutadana? Diria que no és pas la línia…i si ho fos, per què carregar-se un ball de bestiari popular i no dir res davant altres actes culturals molt més costosos? És un terreny molt rellioscós!

En totes les societats – començant per les organitzacions familiars – la vida de les relacions personals i socials està nodrida de celebracions i rituals festius, d’art i de cultura, celebracions, rituals, manifestacions i pràctiques que construiexen espais comuns, participatius, construeixen referències, vincles, pertinença…i eliminar-los seria eliminar part de l’essència de la condició humana i de la vida comunitària. Fins i tot en moments de crisi i penùries econòmiques o humanitàries, els grups humans segueixen realitzant celebracions i actes culturals, per senzills que siguin. Pensar que perquè estem en crisi hem de deixar de valorar el patrimoni cultural és i significa una gran pobresa de mires. I més encara quan es tracta de patrimoni cultural participatiu i popular.

Hi ha desenes de definicions de què és cultura, però hi ha un cert acord en  donar-hi- tres sentits bàsics. I un d’aquests tres és el que fa referència al conjunt d’actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una institució, organització, grup o societat.

Dins la societat catalana els balls amb gegants i amb bestiari popular forma part d’aquest conjunt de pràctiques  festives que la caracteritzen. Arremetre contra això no és qüestionar cap administració pública o estament polític. És arremetre contra la pròpia societat. I estic segura que aquesta no és la voluntat del moviment Indignat.

Fa setmanes que en Joan Sallas s’està a Estocolm preparant l’exposició que s’inaugura aquest dijous, 17 de febrer, i que s’estarà al Hallwilska Museet fins a l’agost. Aqust darrer any ha concentrat la recerca en la tradició del plegat escandinau, i ara en mostra una mica els resultats. Així doncs, l’exposició serà de tovallons barrocs escandinaus. Des d’aquest enllaç podeu seguir la pista d’en Joan Sallas