miozz mirades

(de part de la Teresa Català)

“Un moment màgic. El sol que es pon a tocar de mar. Placidesa i melangia. I tanco els ulls i penso… ha passat l’any! I tot està bé. I penso: i en ve un de nou! Què em durà? I em deixo anar i penso… tot està bé.” (segueix)

“Hola floretes!

Darrer dia de l’any. Bé, del que en diem any a la nostra cultura, que tot, tot és relatiu.

M’aixeco tard, a la tarda. Ahir tinc un sopar amb les amigues… riem molt, mengem bé, bevem millor i ens fem regalets les unes a les altres. Arribo a casa a les tantes i després no m’adormo. I quan ho aconsegueixo el cos , qual ossa que hiverna, es deixa en el repòs… i passen les hores. El meu cos, que desprèn tanta energia, està tocadet…i qualsevol activitat necessita després d’hores de repòs…

M’aixeco a la tarda… i penso: el darrer dia de l’any i quasi  ni el veig! I m’acosto a la Rambla. Encara hi toca el sol a la banda del mar. Passo el pas i m’assec al solàrium instal·lat al costat de la Donzella. Miro. I miro. I contemplo. És el que té un cos cansat: contemples!  Perquè vulguis o no et tens que aturar.

I contemplar és donar a tot una mirada nova. És veure el que és, sense posar-hi vels, sense posar-hi idees preconcebudes, sols mirar i entendre el que hi ha.

Hi ha una mar preciosa que , amb el sol que marxa, agafa els tons de plata. Unes onades que permeten a un únic surfista entossudir-se en cavalcar-les. Dos nois a la sorra, amb pantalons curts, fent cabrioles i gravant-se  mútuament. Uns avis seuen mirant el mar, absorbint els darrers raigs de llum. Les palmeres sols reben un to daurat a les puntes, i la Rambla juga entre el gris i l’or a embellir-se.

Un moment màgic. El sol que es pon a tocar de mar. Placidesa i melangia. I tanco els ulls i penso… ha passat l’any! I tot està bé. I penso: i en ve un de nou! Què em durà? I em deixo anar i penso… tot està bé.

Retorno el cos cansat cap a casa. Aquesta nit celebració! En Quim, com sempre, ens descomptarà del raïm amb les seves gamberradetes, en acabar tindrem la boca plena i farem com podrem per empassar-nos els grans. I vindran les abraçades, emotives però disfressades… que amb un poc de broma passen millor… i no fos cas que ens emocionéssim! I tornarà la normalitat. El dia a dia, l’any que s’estrena, que camina, que avança i que passa.

Asseguda a vora el mar tancava els ulls i respirava. Tot estava bé! …  Tot està bé! .  I sento com la tendresa m’omple. I em sento dins un ordre, dins una Humanitat, formant part del món. Allà, al meu lloc petit, on m’ha tocat viure… però part de tot i part del Tot. D’aquest Tot amb majúscules  al qui adrecem el nostre interrogant de viure. Llavors és quan sento que en el Tot… tot està bé.

 

http://www.youtube.com/watch?v=6ZIWO6M8xjs&feature=share

 

Que tingueu un bon Any…

 

Un petó, un somriure i una abraçada,”

Resumint desembre al bloc: vint-i-cinc articles per recordar el pols del darrer mes d’aquest any. (segueix)

Desembre al bloc:

dijous 1: un submón?,   del calaix Discapaci Què?

dijous 1: el pròleg de noam chomsky a “hay alternativas”del calaix drets del/al món global

divendres 2: i un arbre blau del calaix badalona és i aporta

diumenge 4: ahir era el dia, i avui, i demà (res a celebrar, o sí) del calaix Discapaci Què?

dimarts 6: la constitució insuportable del calaix aquí som i fem països catalans

divendres 9: indignada amb la monarquia del calaix  drets del/al món global

diumenge 11: ddd del calaix drets del/al món global

diunenge 11: d’arboç, de pastor, cireres per encetar rituals, altre cop de calaix  àlbum de moments suggerents

dimecres 14: badacanta del calaix aquí som i fem països catalans

dijous 15: d’això de cantar de calaix  àlbum de moments suggerents

dissabte 17: el frau fiscal de qui? (castigar el civisme) del calaix  drets del/al món global

diumenge 18: migrar del calaix  drets del/al món global

dilluns 19: de la setmana del calaix bloccaire sóc

dilluns 19: i el rumor diu que som garrepes del calaix aquí som i fem països catalans

dimecres 21: moratòria aturada del calaix  drets del/al món global

dijous 22: solstici, l’instant precís de calaix  àlbum de moments suggerents

dissabte 24: nadal de sempre, sempre de calaix  àlbum de moments suggerents

dilluns 26:les més llegides de la setmana del calaix bloccaire sóc

dilluns 26: nadal és ser tots junts del calaix  les paraules triades

dijous 29: miozz del calaix Discapaci Què?

divendres 30: la deriva dels innocents del calaix aquí som i fem països catalans

divendres 30: o meu o de ningú? del calaix badalona és i aporta

dissabte 31: negatiu, era una boia de calaix  àlbum de moments

dissabte 31: resumint desembre al bloc del calaix bloccaire sóc

Entrades més visitades aquest mes de desembre de 2011:

nadal de sempre 25 de gener de 2010 al calaix àlbum de moments suggerents
indignada amb la monarquia
i un arbre blau
moratòria aturada
badacanta
la constitució insuportable
nit de reis a badalona V: bombes o fanalets? 5 de gener de 2011  al calaix badalona és i aporta
d’això de cantar
un submón?
el pròleg de noam chomsky a “hay alternativas”

He baixat la rampa del pas sota la via  amb el cor encongit (per cert, que ara ja és una rampa practicable amb cadira de rodes, ja no és un mal pas, va ser una sorpresa que ens va deixar el Districte 1r de l’anterior govern poc abans de plegar) Amb el cor encongit i el cap ocupat buscant paraules per posar a les emocions: aquest tipus de desgràcies sempre commouen, però la nit de Cap d’Any sembla que es fan més tràgiques. (segueix)

Tragèdia avui a les platges del manresà (La Barca Maria, Badalona) hauria estat segurament el títol del post (semblant al que vaig escriure fa una mesos, tragèdia avui a les platges de Montgat) sinó fos que sobtadament el guió ha canviat i s’ha bastit un final feliç. Però mentre baixava amb el cor encongit i el cap ocupat, jo i tots els altres prevèiem un final tràgic. Se sap què passa? Sembla que hi ha un cadàver a l’aigua. Dos camions de bombers, una quants cotxes de la urbana, la furgoneta especial per a la investigació d’accidents, una grua amb una llanxa, un focus potent al mig de la platja i molt personal amunt i avall, amb les seves armilles. Aguantaven una lona formant una mampara, per quan arribés el cadàver, imagino. Almenys fa dues hores que hi treballen, però no diuen res. Ningú sap si hi ha hagut alerta per un desaparegut, si l’ofegat ha caigut d’una embarcació, si… ningú sap què ha passat però el drama s’albira gran a la vista dels mitjans desplegats. Infereix confiança saber que tenim al servei del ciutadà els mitjans de rescat adients, per quan calgui. El personal treballa seriosament, vaja un final d’any, penso. tot i que en aquesta professió en deuen veure de tots colors, ja deuen estar curats d’espants…

D’espants i d’anècdotes. Vist ara, coneixent el final, sembla una innocentada. Tant desplegament, tanta feinada (quant ens deu haver costat això? hi ha qui pregunta, i és que ja se sap que estem sensibles amb les retallades després diuen que hi ha crisis!) i al final per res. “Submarinista ha sortit de l’aigua, informe NEGATIU, era una boia” La veu metal·litzada que surt de l’ambulància medicalitzada no deixa lloc per a l’equívoc, mentrestant, a la platja, tot es va recollint i replegant, la mampara de lona, el focus, el personal…

La boia, és clar, la boia, explica en Pepet, aquella boia que tothom sap que va quedar allà posada i s’ha anat omplint d’engrut, i és cert, de lluny, fa pensar en el cap d’algú a qui engoleix l’aigua… però això no ho sabia la urbana? No ho podien anar a mirar amb una barca? calia tant desplegament? calia tanta perafernàlia? I ja la tenim armada, embolica que fa fort, qui ens entengui que ens compri: fa una estona ens alegràvem de tenir tants serveis i professionalitat, ara ho trobem una desmesura injustificada i una falta d’eficàcia… com som!

Refent el camí, de tornada a casa – ara per les escales – penso que bé, no hi ha hagut cap desgràcia. Però el pes de l’anècdota ja corre com una brama, i la notícia ja és aquesta altra.

Ja em perdonareu per la simplesa de la meva anàlisi, però l’actual crisi que viu Badalona Comunicació i la incertesa sobre el futur d’aquesta icona del dinamisme de la nostra ciutat a mi se’m dibuixen com a conseqüència del típic gest prepotent de qui gasta maneres gens democràtiques: o és meu o no és de ningú.
Era d’esperar que qui ha demostrat servir-se abastament dels mitjans de comunicació per accedir al poder intentés un major control polític dels mitjans locals (que, no ens enganyéssim, mai han estat lliures de control polític). La jugada és barroera – pur xantatge – però ha aconseguit posar en joc el futur d’una empresa que ha demostrat, al llarg dels anys, que la feina ben feta obté bons resultats. I la feina ben feta de Badalona Comunicació ha significat un compromís professional i social de desenes de persones que han cregut en l’important paper que juga la comunicació local en la vertebració i cohesió d’una ciutat. I encara més en la d’una ciutat com la nostra. Amb els matisos que calgui, i amb totes les millores necessàries pendents que es vulgui (especialment en el cas de la revista Bétulo, massa institucional), però la importància dels nostres mitjans en el fer ciutat és indiscutible. (segueix)

No m’etretindré ara a analitzar els motius de la pèrdua de contingut significatiu de la celebració del dia dels innocents, el 28 de desembre: cada cop hi ha menys innocentades, menys burles i menys llufes. És una reminiscència absurda a la que no s’hi troba cap sentit. La tradició va a la deriva i encara que alguns romàntics la mantinguem ni que sigui simbòlicament, és comprovat que ja no té valor de referència pública i compartida. És d’aquelles tradicions cridades a desaparèixer del tot, tret que… tret que s’adapti o es reinventi. (segueix)

Aquest any l’Assemblea de Badalona Indignada  en va fer un ús crític, ideològic, actualitzat, i crec que aquest és el camí. Com fan encara a alguns llocs, especialment al País Valencià, on a molts pobles les burles al voltant del dia dels innocents es canalitzen cap a la crítica política i local. Per exemple tenim la Festa dels Folls, amb els seus ajuntament de farsa .Potser a Badalona seria molt oportú copiar i adaptar la Festa dels Folls, fer-la nostra. Però és que a nivell país també tindria molt sentit, el suc que se’n podria treure podria ser espectacular. Amb la situació política actual, amb les relacions amb l’Estat Espanyol, amb l’expoli i el frau fiscal. amb la crisi econòmica i les retallades, .. un dia dels Innocents que escampés arreu Festes de Folls, amb un govern de farsa, popular, per 24 hores… podria ser més que divertit… “Les festes van començar a la Sala d’Actes de la Casa Consistorial, amb la dimissió del Consell Municipal i la proclamació de les noves autoritats populars que, al balcó de l’Ajuntament, van realitzar la primera llegenda del pregó que anunciava les noves disposicions generals que regien la tradició popular. Tot seguit, l’agutzil, damunt d’un ruquet, va fer públiques per a tots els habitants del poble, les noves regles, parant-se en determinats llocs” (més aquí)

Segur que hi trobareu a tot plegat moltes semblances amb l’esperit del Carnestoltes, i és que tot surt d’allà mateix, dels saturnals romans.

Trobo que ara que encara sabem retallar llufes i encara podem connectar amb part del sentit d’aquesta tradició – quan jo era petita la vivíem amb molta intensitat, i suposo que com jo, la majoria de la meva generació – planejar-ne una reinvenció que posés la força burlesca en la crítica social i política no seria gaire difícil, i gens mala idea. El moviment Indignat de Badalona ha sabut treure la pols a aquesta llufa de paper retallat, segur que s’hi ens hi posem, a més de treure-li la pols podem omplir-la de significat i pot ser útil per a l’engrescament de participació política i social, de forma divertida, lúdica… aquí deixo la idea, penjada com una llufa més!

És un record que em va costar recuperar, però es veu que de petita un dia, queixosa, vaig dir “seria millor si ell no hi fos” en comptes de dir si ell estés bé, si “fos normal”. En canvi durant molts anys m’he preguntat “com podré viure quan no hi sigui?”. Es fa difícil imaginar la vida sense ell. Sovint també em faig la pregunta “com seria jo si ell no hagués estat?. La mateixa persona, impossible, molt del que sóc es deu a ell… de fet ja ho comentava quan vaig decidir aquest nom per al bloc, miozz…

 (continua)

De petita un dia li vaig dir a la mare alguna cosa semblant a “que bé estaríem (o seria millor) si ell no hi fos”. No em percebo com a menuda que es queixés gaire, ni és aquest el sentiment – sentir que ell em fes nosa – que conservo. Tot el contrari. Però aquesta conversa va existir. Devia ser un d’aquells dies que el xicot n’havia fet una de grossa – com tant sovint – em recordo al lavabo amb ella, remenant titins i gasses (abans no teníem bolquers d’un sol ús) empastifades de caca, i ell esverat i indomable, difícil de manegar, pegant-se aquells cops de puny a les orelles i al front que el deformaven fins fer-li sortir sang. I ella enfeinada i amoïnada – potser havia cridat – amb el cotó amb mercromina a la mà, “deus voler dir si no estés malament, si ell estés bé” No sé si ho vaig viure com un reny, perquè ho vaig esborrar de la mremòria, però puc captar des de l’ara la intensitat amb què em devia parlar la mare, posant amb paraules dolces – o dures – pedagògiques, la resposta al què li devia ser una gran fuetada. I ésclar que devia voler dir que estaríem millor si ell estés bé, si no fes aquestes coses que ens complicaven tant la vida, sinó ens fes patir…però vaig dir “si ell no hi fos”, i el pes d’aquesta culpa devia ser un impacte inabastable. Fins i tot ara, vist de lluny i en el context de la meva infantesa se’m fa una conversa estranya, fora de joc, inverosímil. Difícil d’acceptar-la com a pròpia. Com si no fos el més natural que una menuda expressés sensació d’incomoditat davant la vivència…

Aquesta conversa sagnant la vaig retenir ignorada, amagada en el més fons dels meus records punyents, invisibles, i no vaig retrobar-la fins passada la trentena, en ple treball personal, de teràpia. Buf! Com era possible que jo, tan fervorosament dedicada al meu germà, tan implicada i abnegada, tan simbiòtica, jo mateixa, de petita, hagués tingut i expressat sensacions de rebuig? Ni que en fos una de puntual, això no formava part del dibuix, de la imatge de la germana angelical, “bonaminyona” que tot ho assumia amb paciència i alegria! No m’ho podia creure. No m’hi reconeixia. Però al mateix temps, pensava, ja amb la perspectiva de mare, és que podia ser d’altra manera? És que no es generen sensacions o sentiments adversos – normalment puntuals i transitoris – de forma natural entre els membres d’una comunitat familiar?  o de gelosies? És que no és normal que en la ment d’un menut que creix hi hagi incomoditat davant algunes adversitats? El que no seria normal és que no hi fossin, i poder-les expressar, posar-hi paraules per anar-les endreçant sense descontrols ni culpes és que hauria de ser natural…

Saber-ho em va ajudar a entendre’m i a entendre.

Desitjar que la realitat no sigui real és una de les estratègies naturals que la infància desenvolupa per fer front a les adversitats. I aquest desig busca camins diversos. No ens n’hem d’avergonyir ni fer culpables, només ho hem d’aprendre a gestionar. I posar-hi paraules és el primer pas. De fet païr que els miracles no arriben sense que això ens emmalalteixi és una de les claus del creixement personal. (us convido a llegir aquest article acceptar que els miracles no arriben)

Tenir sensacions i sentiments d’incomoditat i de rebuig cap a situacions límit de persones estimades forma part del farcell d’emocions que hem d’aprendre a articular, no ha d’espantar-nos; i tant dolent és fer-ne estella com voler negar-los. Sovint sembla més còmode allunyar aquestes situacions de la nostra vista, de la nostra qüotidianitat. Però aprendre a viure-les amb profit ens pot aportar un valor afegit incalculable.

Doncs sí, es veu que de petita un dia vaig dir “seria millor si ell no hi fos” volent dir, segur, si ell estés bé, si “fos normal”… i després durant molts anys m’he preguntat si podré viure quan no hi sigui. De tant espai que ocupa en mi, es fa difícil imaginar la vida sense…

I renuncio a intentar imaginar com seria jo si ell no hagués estat. La mateixa persona, impossible, tal com ho comentava quan vaig decidir aquest nom per al bloc, miozz...

Aquest simpàtic joc de les felicitacions nadalenques desperta poetes i escampa poesia; aquesta m’ha arribat al cor.
Nadal és ser tots junts,
grans i petits,
els que no hi són – presents al cor –
els que s’en van – la mà agafada –
i fins i tot la més petita sap
que la màgia
és quelcom més
que fer cagar el tió.
És ser tots junts altra vegada.

(Teresa Sabater)

Aquest mes, el meu apunt NADAL DE SEMPRE ha rebut gairebé 600 visites. És un apunt relativament antic, ja que el vaig publicar el mes de gener de 2010, però el fet que segueixi essent tan visitat em fa pensar que el seu contingut és molt vigent. A la meva safata d’entrada desenes de missatges amb adjunts com a felicitació s’esperen a ser oberts, mentre a casa seguim rebent, via correu tradicional, altres missatges i desitjos embolcallats en una típica o innovadora felicitació.
Avui, amb el pefum de l’escudella omplint la casa i les viandes per farcir els pollastres antre els dits, en comptes de crear una nova felicitació reciclo aquesta, la del Nadal de sempre... que serveix sempre.

(Apunt en construcció)

La fotografia és del calidoscopi de La Seu de Palma, i l’he tret del Bloc Pols d’Estels, de l’Enric Marco. Us recomano llegir l’apunt “i la llum es va fer …a Palma i a Penàliga”així com a visitar els enllaços que suggereix. Avui és el millor dia per fer-ho!

Falten pocs dies per ser Nadal i la notícia que Badalona frena una moratòria que hauria trepitjat els drets fonamentals de llibertat de culte a molts dels nostres conciutadans és la millor felicitació rebuda. I el millor regal!
Això de les religions i dels rituals de culte potser pot semblar, vist des dels no creïents i en ple segle XXI, un anacronisme i/o  una pèrdua de temps. Però per als creïents – de la religió que sigui – és una necessitat espiritual, individual i col·lectiva. I aquesta necessitat és un Dret Fonamental reconegut per les Nacions Unides en la Declaració dels Drets Humans (precisament fa poc, parlava del/ la ddd) I el que està clar és que si el Dret val per a unes creences ha de valer per a totes les altres…
(segueix)

La fotografia és de la sala d’un centre de culte catòlic, a Badalona, que no té cap inconvenient en cedir l’espai als veïns i veïnes musulmans per tal que hi practiquin els seus rituals oratoris. Veïns i veïnes musulmans que no tenen cap inconvenient en practicar els seus rituals oratoris en una sala d’un centre de culte catòlic. I és que les diferents religions, entre elles, tenen moltes més coses que les fan properes que no pas coses que les allunyen…

Com tan bé expressava la plataforma Badalona som totes i tots en el seu comunicat de premsa, jo també he confiat que l’ajunatment de la meva ciutat “no permetrà que un dret fonamental emparat per una legislació de tant consens i vàlua no sigui reconegut en una ciutat com Badalona”  (en relació a l’atac a la llibertat de culte que es pretenia pepetrar). I em satisfà que l’oposició hagi respòs a l’alçada, i el ple municipal hagi dit NO!, si bé és preocupant que el propi alcalde s’hagi atrevit a plantejar-ho . Encara que hagi estat per escenificar, davant el seu electorat, la seva postura de rebuig, es tracta del rebuig a un dret i a una legalitat absultes.

El comunicat de premsa, reflex de la preocupació de la societat civil badalonina per l’anunci, ve a tomb per la informació apareguda als mitjans, segons la qual l’alcalde pretendria aplicar la moratòria (també més informació aquí) contra els centres de culte, potser esperant, com va fer Torramedé a Salt, guanyar temps davant l’anunci d’una modificació d’aquesta llei, anunciada per part del Govern de la Generalitat.

Aquesta pretensió de moratòria ha arribat fins al PLE MUNICIPAL, on no podia haver passat altra cosa que la que, afortunadament, va passar: va ser aturada. Era d’esperar en primer lloc perquè és el que pertoca a la coherència pròpia de totes les forces de l’oposició, que a més formen part de Badalona som totes i tots, i era lògic que actuéssin en conseqüència als principis subscrits. Però és que a més, en el cas de CIU, no fer-ho hauria estat renegar de la política defensada a l’anterior legislatura. Política clarament a favor de la llibertat de culte a la ciutat. De tot plegat n’ha parlat avui Xavier Rius a El Periódico, en el seu article repetint guió amb les mesquites.  , on se’n fa una anàlisi en profunditat. A l’article no es fa menció de la posició de la societat civil badalonina expressada per via de la plataforma Badalona Som Totes i Tots, potser perquè la pressió d’aquest altaveu no ha modificat un posicionament polític que segur que estava ja clar a priori. Però em sembla important tenir-la en compte i posar-la en valor, justament pel valor afegit que aporta, com a consens de la societat civil.

Badalona som totes i tots funciona amb comissions i grups de treball altament participatius, plurals, que fan feina de fons, proactiva. I la comissió jurídica i la comissió de llibertat de creences tenien els deures fets de fa molt temps.

Badalona som Totes i Tots exigeix respecte pels drets fonamentals dels ciutadans. La plataforma confia que l’ajuntament no aprovarà la moratòria contra els centres de culte

La plataforma Badalona Som Totes i Tots, davant les informacions aparegudes als mitjans de comunicació sobre una possible moratòria d’obertura de centres de culte a la ciutat, vol expressar el seu convenciment que l’alcalde, com a màxim representant de Badalona, vetllarà pel compliment d’un dret fonamental com és el de la llibertat de culte i en cap cas permetrà que es vulneri un principi reconegut per la següent legislació:

–         Article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans
–         Articles 18 i 27 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics
–         Article 14 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant
–         Article 9 de la Convenció Europea dels Drets Humans
–         Article 16 de la Constitució Espanyola
–         Article 42 de l’Estatut de Catalunya
–         Punt 3 del Pacte per a la Convivència i el Civisme de Badalona signat per tots els grups polítics municipals l’any 2007.

Confiem que un ajuntament que ha fet bandera de la persecució de tots aquells que no compleixen les normes i els deures, no permetrà que un dret fonamental emparat per una legislació de tant consens i vàlua no sigui reconegut en una ciutat com Badalona.

L’associació Al-Furqan, una de les entitats que es veuria afectada per aquesta moratòria contrària als drets fonamentals esmentats, no només ha complert amb escreix tota la normativa vigent que li ha estat reclamada, sinó que la mateixa entitat, a través dels seus representants, està molt vinculada a moviments socials i cívics de la ciutat com la mateixa plataforma Badalona Som Totes i Tots.

Estant com estem a poc dies de celebrar Nadal, la notícia que Badalona frena una moratòria que hauria trepitjat els drets fonamentals de llibertat de culte a molts dels nostres conciutadans, me la prenc com a la millor felicitació rebuda! Iel millor regal!

El rumor que els catalans som garrepes és dels tòpics més universals. És present en acudits, en publicacions i en l’imaginari de mig món, no només a Espanya. D’on ve no ho sé, potser és una tragiversació del sentit del treball i de l’estalvi que s’atribuieix al poble català (el bon català de les pedres en fa pa) i que crec que parla més aviat de l’esperit emprenedor. Vingui d’on vingui, el rumor es transmet de generació en generació i és un més dels qualificatius pejoratius cap al nostre poble. Fins i tot  hi ha molts catalans que se’l creuen i el difonen, sense haver-se aturat mai a rumiar si aquest prejudici té cap fonament. (segueix)

Una de les grans aportacions de tota la feina que s’està fent des de Badalona som totes i tots és la relacionada amb els rumors, amb la força que tenen per mantenir prejudicis, per fer que algunes mentides s’instaurin en el pensament i la mirada de molta gent de tal manera que deformen la realitat inexorablement. I amb com desactivar-los, com eliminar-los del conjunt de creences que manega la societat. No és un invent de Badalona, els tallers i cursos per crear agents anti rumors (sobretot vinculats a la immigració) es fan arreu, Tàrrega mateix va ser premiada per la Fundació Carulla (Premis Francesc Candel 2011) per la campanya Desmuntem Rumors, a Barcelona està ben consolidada la xarxa anti rumors i a l’Anoïa la campanya Tots som de casa impulsada pr Òmnium ha assolit un èxit remarcable.
Però desmuntar rumors no és tan fàcil, Miquel Essomba ens ho va explicar el juliol passat, a les Jornades organitzades per la Secretaria de la Immigració, dedicades exclusivament al tema. Miquel Essomba va analitzar les raons científiques que fan que una mentida es converteixi en un rumor acceptat de forma inqüestionable per milers de persones. Hi ha una base que fa possible que el rumor arreli, i és una base que cal conèixer per pensar estratègies que fassin possible la seva desactivació. Però també pot servir per fer néixer un nou rumor (per exemple, el rumor que els catalans som generosos i solidaris), escampar-lo i aconseguir que, si més no, plantegi, amb la contradicció que aportaria, un dubte raonable. En realitat no es tractaria d’un fals rumor, ja que a la vista dels resultats de la #maratotv3. i no només del € recollits en plena crisi sinó de la mobilització ciutadana que comporta, i a la vista de que ja anem per la 20ª i això cada vegada ha estat més participat i més exitós, potser tocaria començar a pensar que dir que els catalans són generosos i solidaris (o que a Catalunya moltes persones són generoses i solidàries) és una veritat com una casa de pagès.

Una de les bases que fan possible que un rumor fals arreli és que confirma un pensament previ (jo ja ho deia, ho veus com a mi ja m’ho semblava?) Segurament moltes persones espanyoles que pateixen una intoxicació informativa tendenciosa contra el poble català no tindran accés a la informació sobre un fet tan potent com és el de la Marató de TV3, i per això no els arribarà aquest ímput que podria plantejar-los un qüestionament del seu prejudici. Però potser entre totes i tots, i fent ús de les xarxes socials o altres mitjans informatius que trenquin els murs imposats pels grans mitjans, podem contribuir a fer córrer aquesta informació, aquest missatge, i ajudar a que la idea que els catalans som un poble generós i solidari agafi prou força per arribar a desactivar i, si és posisble, eliminar, l’etiqueta de garrepes. De fet, la millor estratègia és que en qualsevol lloc o moment que algú posi en joc aquesta etiqueta, sense entrar en discussió aportem aquest interrogant: però això de que som garrepes ja saps que és un tòpic totalment fals, oi? precisamnet és al contrari, coneixes això que es fa cada any? saps que…

Ahir la majoria de missatges referents a la #maratotv3. eren d’orgull de país. Està bé que afiancem la nostra autoestima i que aprenguem a valorar-nos per la nostra capacitat de ser i fer coses com aquesta. Però no oblidem que aquest també és el país que està aplicant les pitjors retallades socials abans de fer-se valdre reclamant el que li deu l’estat, o abans de retallar les fortunes i sous dels privilegiats. És el mateix país!!

Migrar significa “Anar d’un lloc a un altre”

A una bona amiga que va venir al nostre país fa pocs anys li han ben espatllat els plans. I li han complicat molt la vida. En comptes de que l’amic que serà la seva parella vingui “il·legalment” com fa tanta gent, ella ho ha previst tot, han fet tots els tràmits correctament, i per quan ell arribi ja té feina contractada i té pagada la matrícula per als estudis. Però li han denegat el permís.

A un bon company de lluites acusat de desobediència a l’autoritat li han desestimat les al·legacions. Al mateix moment en què es produïen una sèrie de delictes per part d’un nombrós grup de gent (un acte racista de PXC, sense permisos) i davant la passivitat policial – la policia present no va reprimir sinó protegir l’acte delictiu -, ell, postulant pacífic de l’antiracisme, va rebre el pes de la llei.

Hi ha una tendència malaltissa de les estructures del poder, de l’administració pública, per castigar el civisme (civisme = zel pels interessos comunitaris) i per premiar l’incivisme. Passa també amb el frau fiscal, i amb tota la fiscalitat sencera. És com quan busques aparcament (segueix)

En el món dels que es mouen en cotxe per la ciutat i pretenen aparcar a l’espai públic, en superfície, hi ha dos perfils bàsics de conductors: els que busquen un lloc destinat a l’aparcament , encara que hagin de pagar, i els que deixen el cotxe on els convé, sense preocupar-se de si molesta. Dels del primer grup, la majoria van directament a un espai expressament destinat a l’aparcament i paguen per deixar el seu vehicle correctament col·locat. Els del segon grup  ocupen, incívicament, espai que no està destinat a l’aparcament. Els uns no molesten a ningú, cooperen amb el bé comú, i a sobre paguen per fer-ho. Els altres no respecten el bé comú, entorpeixen el pas de vianants i vehicles, sovint sembren el caos, i a sobre els surt de franc. Sobre els primers, els cívics que no molesten i paguen, cau tot el pes de la vigilància (zona blava o verda) i al més mínim error (un desajust en el càlcul de la previsió horària, una confusió de color…) són estrictament castigats, sense possibilitat d’escapatòria. Les penes són econòmiques, i algunes vegades, malgrat el vehicle no entorpeixi res, s’aplica la retirada amb grua acompanyada d’una desproporcionada multa. Contràriament els incívics, els dels vehicles que ocupen impunement i gratuïtament voreres, carrers amb prioritat per a vianants, carrils de la calçada, parades de bus o fins i tot guals privats, estan subjectes a una vigilància molt menor, mínima, i la probabilitat que acabin pagant una sanció és ínfima. És una possibilitat ocasional, perquè no sigui dit.
Dins del primer grup, també hi ha el conductor que busca aparcar correctament en alguna de les poques places públiques que són gratuïtes. Aquest ni paga ni molesta, però ha d’invertir molt temps i esforç per aconseguir-ho.

Més o menys és el que passa en el món de la fiscalitat. Els cívics que ja paguen són controlats i paguen més, si cal. Als incívics que no paguen – i que són els que tenen més diners – no els controla ningú. Quan el govern parla d’aplicar mesures per controlar el frau fiscal, es refereix a incrementar la vigilància sobre els cívics que ja paguen, o sobre els cívics que “aparquen al lloc correcte però no s’ajusten al preu del tiquet”(és com incrementar els vigilants de la zona blava). Però no parla de fer pagar als que no ho han fet mai. Als que veritablement deixen de contribuir al bé comú. Aquests segueixen essent un món a part.

Tampoc sento parlar de que facin tornar els diners als qui han fet fraus. Als funcionaris que no han comès cap delicte els controlen la nòmina i els substrauen part del seu sou. En canvi, a Millets i companyia, els expropien? Els obliguen a retornar allò robat? No, sovint, ni tan sols els castiguen.

Crec que a aquesta societat, a aquest sistema administratiu, li cal una profunda reflexió i una profunda transformació en el seu concepte de civisme, i en com n’aplica el control. La trista moda de les ordenances de civisme n’ha pervertit totalment el concepte i ha capgirat l’ordre de prioritats. Hem entrant en una cursa de despropòsits que a més de les conseqüències immediates, educa (o deseduca) la ciutadania cap a actituds anticomunitàries.

Em rebenta haver d’anar a buscar el cotxe al dipòsit i pagar la caríssima multa de la grua per haver confós una zona verda per una zona blava, o haver de pagar una quantiosa multa per no haver pogut anar a renovar el tiquet – de vegades hi ha emergències! -, quan, a quatre passes, hi ha cotxes que es passen hores ocupant carrers on està prohibit aparcar, i molestant, impunement. És el mateix que haver d’anar a declarar per fer crits antifeixistes quan els enrgúmens que criden crits racistes – il·legals! – gaudeixen d’impunitat i protecció. O ser desnonat d’un pis hipotecat que no pots pagar per estar a l’atur mentre el director del banc que et va animar a fer la hipoteca s’ha apujat el seu sou un 40%. O que et rebaixin el sou, o et retallin els drets socials, mentre les grans fortunes i els grans defraudadors o corruptes conserven el seu patrimoni. I tot plegat és tan absurd com que un ciutadà del món, un ser humà, se’l catalogui d’il·legal i se’l maltracti, se li privin drets, per no tenir uns papers que la mateixa administració posa totes les traves possibles per evitar que s’obtinguin.

Algú hauria d’aturar aquesta follia.