Al petit passeig hi hauria convidat també altres persones, periodistes i opninadors. De dins estant tenim la sensació que es coneix molt poc del que passa realment a la ciutat. Que sovint es parla una mica d’oïda.
De bon matí els hauria portat a l’Ateneu Popular de 9 barris, a les jornades construint alternatives, de la xarxa 9barris acull. Hi haurien trobat una sala plena de gom a gom de públic disposat a escoltar l‘experiència de Badalona som totes i tots. Encara que al programa s’anunciés que a la taula de ponència m’hi trobarien a mi, com a referent de la Plataforma, en realitat jo no prendria la paraula (per allò de que la conciliació familiar-laboral-associativa/cominitària m’ha “obligat” a fer lloc), i sí que hauria pogut escoltar la Gladis de La Rotllana (Llefià-La Salut), en Juange de l’Ateneu de Sant Roc, l’Abdelkrim d’AMICS (La Pau) i en Ricard, veí, de la Comissió Logística, parlant de la resposta de Badalona “Les entitats davant el discurs polític. El cas de Badalona”. Moderats per l’Encarna Molina. Ser convidats a unes jornades d’aquesta magnitud significa que la feina que es fa és potent, i que traspassa les fronteres de la nostra vil·la (aquí podeu trobar més informació de què és i què fa aquesta plataforma, i encara us podeu sumar a la moguda…aviat s’arribarà a les 120 entitats!). També us en podeu fer una idea ràpida si teniu l’oportuinitat de veure el documental MOVIMENTS GLOCALS, que, per cert, es va projectar a la secció de films locals al Festival Filmets. I de films locals n’hi havia una bona colla.
Després els hauria portat a l’Escorxador, aquest edifici tan significatiu de la ciutat per la seva torre d’aigua, recuperat com a espai públic (per cert, que encara no se sap ben bé quin ús tindrà, es troba immers en el petit caos que és actualment la política referent als usos dels equipaments públics socio-culturals en parlo a locals del comú, locals pel comú) i allà els hauria sorprès trobar-hi tanta gent reunida discutint i fent propostes per millorar els seus barris. A l’Escorxador s’hi va fer ahir el darrer acte d‘ELS COLORS DE LA TARDOR, la Jornada de Debat i Reflexió. Segurament el que els hauria cridat l’atenció, a primer cop d’ull, és que entre la nombrosa quantitat de persones presents, la majoria eren cares poc conegudes per a ells, cares d’homes i dones del veïnat que hi eren com a això, com a veïns, i molts d’altres com a membres actius de diferents associacions i entitats. Entitats i associacions dels barris La Salut i Llefià, (com ara la Fundació Salut Alta, Amics de la Salut, La Rotllana, Màgic Empenta, BoliviaManta, A de Veïns, grups de dones i moltes moltes més) o altres que participen amb accions però són d’àmbit ciutat (com Òmnium) . També els hauria sorprès, segurament, l’alt nivell d’organització, les dinàmiques de treball, el grau d’implicació i d’aprofundiment, les propostes i reflexions que sorgeixen. I finalment haurien descobert que dins la mateixa ciutat serveixen d’exemple bones pràctiques d’uns barris als altres, i per això en aquestes jornades hi havia gent de la Plataforma Bufalà i gent de Dones de Sant Roc explicant i compartint la seva experiència.
De l’Escorxador ens hauríem arribat l’AV Sant Antoni de Llefià, on s’hi reunia un grapat d’entitats de tota la ciutat al voltant de la CPFM (coordinadora popular festes de maig), per anar acordant de forma participativa el programa d’actes de la Festa Major Alternativa de 2012. Jo aquí no hi hauria pogut entrar: en el supòsit que hagués pogut realitzar aquest passeig l’hauria fet acompanyada del meu germà, que va en cadira de rodes, i l’edifici de l’AV no és accessible. Aquest és un altre dels problemes que tenen la majoria d’entitats que ocupen locals públics o sufragats amb fons públics, problema que hauria de resoldre’s en un autèntic pla d’equipaments. Tots els locals dedicats a l’associacionisme hauríen de complir les normes d’accessibilitat per no ser discriminatoris, i encara estem molt lluny d’aconseguir-ho. Tampoc en això som un desert. Hi ha molta feina feta i Deixem de Ser Invisibles segueix treballant-hi (aquí una mica d’informació sobre el tema), i per tot el que fa referència als locals en general s’ha creat una comissió de Pla d’equipaments a la Taula de Cultura.
A la reunió de la CPFM els visitants haurien comprovat com es posa en pràctica el que es reivindica, una Comissió Participativa per preparar les Festes de Maig (important destacar que és una reivindicació que s’ha mantingut al llarg dels canvis de color polític de la regidoria de cultura), i haurien descobert les ganes de coordinar-se i de participar que tenen tot de persones – la majoria joves – que es mouen en associacions i entitats de tots els punts de la ciutat i la seva habilitat per enfortir el sentit de pertinença a una Badalona sencera. (recomano llegir micacos participatius)
Fins aquí un recorregut per accions de nivell xarxa, i de contingut polític (no de política de partits, ja s’entén que parlo de la política en el sentit més ampli, general i genuí de la paraula).
Però podriem seguir, encara sense sobrepassar l’horari de matí: ens podríem colar a l’esmorzar dels Joves d’Òmnium, per parlar d’independència, a Dalt de la Vila. Un èxit d’acte on veuríem com es ratifiquen dues línies ascendents: la normalitat que ha pres plantejar debats sobre independència en una ciutat com la nostra – i en la línia del Badalona Reflexiona -, i l’oportunitat d’aquest espai transversal que mobilitza i barreja joves sota l’ampara dels eixos llengua, cultura, país i cohesió.
A la tarda l’itinerari recorreria actes menys polítics i menys de xarxa, però amb la seva importància associativa: cloenda del 90è aniversari de l’Orfeó Badaloní a l’edifici de l’Escola Jungfrau, sopar de canalla castellera en el 10è aniversari de la colla micacu, al seu nou local del Raval, o dels 30 anys de l’Esplai Cra-crac, dins l’església dels Carmelitas, com a exemples d’accions continuades d’una forma de fer i educar cultura participada des de “baix”. Actes que en si mateixos potser són poc rellevants des d’un punt de vista cultural i polític, però que ho són pel que signifiquen com a trajectòria de les entitats.
Això tot en un sol dia.
Potser Andreu Mas es volia referir a un altre tipus d’accions – o reaccions – a la política municipal més mediàtiques? Aquelles que tantes vegades ens han portat a ser el centre d’atenció de tots els mitjans? Potser no estem al top de primera pàgina tan sovint com algú voldria però hi hem estat, força, i no fa tant: la resposta associativa a l’onze de setembre va ser contundent i massiva, va trascendir a tots els mitjans nacionals i estatals. També la capacitat de mobilització, més discreta, és present (les concentracions per les retallades cada dijous van creixent i transcendint, la reacció per les cacicades culturals, el mateix homenatge a Dauder, organitzat amb rapidesa però encert, gust i contingut reivindicatiu…) però és que una ciutat no s’activa a cop de titular, sinó a cop de ciutadania compromesa. Jo ho veig aixì, amb tots els respectes.
I sobre la paraula mediocritat, no sé exactament en quin sentit es fa servir aquí, però només cal passejar per Price i cia – per posar un exemple – per descartar-la totalment com a paraula relacionada amb les propostes culturals que la societat civil badalonina, des de l’altruisme compromés, és capaç d’inventar, produir i oferir a la ciutat.
La fotografia és d’un moment de l’acte en suport al Cercle Artístic de LLefià, el passat 5 de novembre, acte del que vaig parlar-ne en l’apunt cantant amb desaCORd
