miozz mirades

Ahir a la tarda, mentre al forn s’hi coïen els moniatos i la casa s’omplia d’aquell perfum tardorenc que ja enyorava, em vaig dedicar a passar les tisores pel bloc i en vaig retallar uns quants calaixos. Amb tanta classificació arriba un moment que ni jo mateixa sé on tinc desats els apunts, i sovint quan els escric tampoc sé ben bé on classificar-los. Massa categories fan un bloc complex, m’he dedicat a simplificar-lo. I a concentrar millor tots els articles que parlen de Badalona. Badalona, un tema obert i molt fructífer a multitud de blocs (blogs)… (segueix)

Ben mirat, si la majoria d’articles dels calaixos de participació i ciutadana, o de intermulticulti, o de cançons que parlen-Xesco Boix/Gospel Sentits…. o els articles de la columna transversal del TOT i fins i tot moltes de les postes d’estiu o dels nyaps i despropòsits parlaven de Badalona, no és millor que formin part del Badalona APORTA? Perquè, no és precisament aquesta la seva major aportació? És a dir, ser una ciutat diversa territorial i culturalment, ser participativa, activa, tenir errades i contradiccions… ser, de fet amb els article sparlo de comés la ciutat, així que al final ho deixo en Badalona és i aporta.

Sí que queda un calaix amb un petit aiguabarreig, i molt carregat (més de 170 articles, endreçats cronol·lògicament, des de l’abril del 2009… potser caldrà fer-ne un índex?) Però també aporta una mirada global sobre com és i què passa a la ciutat, molt més rica i suggerent… i això que encara no hi és tot, cert, algunes aportacions badalonines segueixen a altres calaixos temàtics (herois qüotidians, joves sí sí i també, cançons que parlen-Glosa, som i fem països catalans…) de vegades costa decidir què pesa més, si el contingut com a aportació local o pel contingut en sí. Però en tot cas aquesta domensió parla de com és la ciutat. Només mirant-la des de la meva mirada ja es descobreix una vitalitat impressionant. Si hi sumem totes les mirades locals que hi ha a la xarxa, el món virtual és ple d’una Badalona que parla en veu alta. L’altre dia vaig descobrir un article de l’Oriol Lladó – capdavanter en aquest “ofici” – on es recullen molts nous blocs badalonins que jo desconeixia. L’article, “5 blogs de Badalonins que (potser )no coneixies” presenta aquests cinc i fa, de passada, un esment a molts altres. No dóno a l’abast d’actualitzar el meu apartat dels meus enllaços, “Badalona al món”. Encara que no sempre parlin de Badalona, encara que el tema sigui un altre, no deica de ser una mirada badalonina, un bloc de gent de Badalona…

Aquí el petit resum de l’Oriol, una finestra oberta a la xarxa que ens permet descobrir molta més Badalona de la que tenim al nostre abast normalment:

1. Alberto Lumbreras: és una sort per a un partit (EUiA, en aquest cas) tenir gent de l’afilada intel·ligència de l’Alberto. Maldekstra kolono (La columna esquerra, en esperanto), permet apropar-se al món de l’esquerra anticapitalista amb una mirada rigorosa, gens sectària i en general, bé que no sempre compartida, sí ben estimulant.
2. La Tafanera del Saltamartí: fa temps que corre, aquest, amb injusta indiferència. Només se li troba a faltar més regularitat en el repàs sensible i informat per als lletraferits de la ciutat.
3. Pepe Reis: i aquí un que comença amb moltes ganes, fent bandera del programari lliure i un polèmic post sobre #wifibadalona.
4. Boatella Cafè: La Dolors es distingeix per un finíssim sentit de la ironia. Menys és més, en uns apunts que juguen amb una aparent frivolitat, però que calen sempre de manera imprevisible.
5. El Contrapunt badaloní: en Christian Carneado, situat en l’òrbita del PSC, va despuntar passades les eleccions amb diversos anàlisis sobre la Badalona post-22M plens de dades i uns arguments ben contrastats. Veurem què és el que va desgranant de cara al curs que comença.

I a banda dels 5, a continuació una relació d’altres blogs ‘ja més coneguts’ però també molt interessants. Llistats a continuació sense cap ordre especial: els de la Dolors Sabater, Oleguer Serra, Martí Serra, Pep Mita, Andreu Mas, Jordi Ballesteros, Jordi Albaladejo, Carlos Casado, Ismael Peña, Anna Fuster i Daniel Julià, Ferran Falcó, Josep Maria Llagostera, Joan Sansa, Dilluns, Joan Guasch, Miquel Estruch, Jordi Crisol, Ferran Pallàs, Albert Lloreta, Lola M. Sala i Laura Garcia. Els de Joan ‘Janquim’ Carreras i Roger Melcior estan, com aquest que llegiu, en ‘procés de reinvenció’. Ah, i finalment , el de la Natalia Touzón, que espero que surti aviat del forn.” Gràcies per la síntesi, Oriol, el teu sempre ha estat un blog de referència.

Jo encara n’hi puc afegir algun més: el d’en Francesc Cabiró, el de l’Albert Fibla, el de la Núria Comas, el del Jaume Ortí (borinotus) el de la Carmen Pérez,  en Marc Torrecillas i segur que me’n deixo, ja és ben bé que Badalona aporta molt a la xarxa, i que les aportacions dels blocaires fan una Badalona més rica , més participativa i més interessant.

“L’Ajuntament suspen el Consell d’entitats del DT1 per l’alerta de pluges, però no suspen la representació al Teatre Zorrilla. Feia falta ?.” (Francesc Ribot)
“Decretar toc de queda i desallotjar edificis públics en actiu per una “tromba d’aigua” que ha quedat en “ruixadet” ” (Adrià Oliver)

Per escollir els més recents al twitter. (segueix) 

No és només la sensació de vergonya aliena i la de vergonya pròpia per ser de #Badalona. No és només la sensació de tenir-ne una altra per afegir al sac dels #Albiolfacts. És sobretot comprovar el nivell de despropòsit viscut aquesta tarda: no hi havia motiu per tanta prevenció:desallotjar edificis, tancar alguns serveis públics!! Però és que si n’hi hagués hagut, si realment hagués estat justificat, la resta de la població…què? Com es protegia? Qui l’avisava? Perquè jo ho he sabut pel twitter i referent a edificis municipals… i és que, realment, hi ha hagut #tocdequeda? Vist de lluny semblaria que només es tractava de protegir als funcionaris i regidors, perquè només s’han anul·lat actes municipals; i no deu pas ser així… em queda clar que m’he de llegir ben llegit el “Pla d’Emergències bàsiques de Badalona”que diu que ha passat de fase d’alerta a fase de prealerta. I no en tinc ni idea de què comporta cada cosa. I crec que no sóc pas sola. Doncs ja ens el poden anar explicant aquest pla, per saber a què atenir-nos. A les entitats, als centres educatius, i a la ciutadania en general. Amb les emergències bàsiques no s’hi juga, fer-ne un mal ús – com ahir – pot tenir coneqüències molt greus… Ara, ja cal que s’hi mirin bé en com activar-lo, que no ens passi com al conte d’en Pere i el llop…

“Llengua i cultura com a eines de cohesió social” és el títol d’una activitat que LA XARXA D’ENTITATS CÍVIQUES I CULTURALS DELS PAÏSOS CATALANS PELS DRETS I LES LLIBERTATS NACIONALS promou entre les entitats de diferents pobles i ciutats del país. Ahir van ser a L’Ateneu de Sant Roc i avui a Òmnium, a Badalona.  (segueix)
Dijous 27 d’octubre, de 18h a 20h a la seu d’Òmnium de Badalona
(C/Costa, 13) es desenvoluparà un acte coorganitzat amb LA XARXA
D’ENTITATS CÍVIQUES I CULTURALS DELS PAÏSOS CATALANS PELS DRETS I LES
LLIBERTATS NACIONALS, al voltant de la llengua i cultura catalanes com
a eines de cohesió social en un context plurilingüe. És una activitat
que té com a objectiu sensibilitzar la població que la llengua i la
cultura catalanes són eines importants per a la integració de la
població procedent d’altres entorns culturals. L’acció parteix de que  “El desconeixement de la llengua catalana impedeix la participació activa dels immigrants a la societat catalana i contribueix a la seva marginació, fet que
s’agreuja pel comportament lingüístic de la societat catalana, que
renuncia sovint a la llengua pròpia quan s’adreça a una persona que
considera no catalana.”
“Llengua i cultura com a eines de cohesió social” és un acte de
sensibilització que parteix de la idea que el coneixement i l’ús de la
llengua catalana són eines importants de cohesió social, i que són
molt útils per evitar la marginació.

ser català per convicció. El seu testimoni i les seves reflexions al
voltant de la relació que han tingut amb la llengua i la cultura
catalanes seran l’eix d’un diàleg sobre la construcció de la societat
catalana actual.

:

CULTURA PARTICIPATIVA i REIVINDICATIVA  (segueix)

CULTURA PARTICIPATIVA i REIVINDICATIVA

Hi ha moltes formes d’entendre la cultura. I moltes formes de fer política cultural. En Jordi Dauder, actor badaloní mort recentment, qui fou  reiteradament premiat per la seva trajectòria en el cinema – Premi Goya inclòs – defensava la cultura com a eina de transformació social. Ho hem pogut recordar aquests dies en els actes d’homenatge popular i ciutadà que se l’hi han dedicat. Actes que han volgut destacar la vessant de compromís social de l’actor, recordant la seva tasca veïnal al barri de Sant Crist de Can Cabanyes, i molt especialment la seva contribució a la creació de l’escola Llibertat. Una escola que encara ara és model en alguns aspectes ideològics, com ho és la seva forma de promoure la cohesió social i la igualtat d’oportunitats en l’accés a les activitats culturals i extraescolars entre l’alumnat  procedent de diferents realitats socioeconòmiques.

La cultura és una inversió en valors i en oportunitats, una contribució essencial a la formació de les persones i les societats. Invertir en educació i en cultura, i fer polítiques adequades en aquest sentit influeix decisivament en el comportament i les expectatives de generacions senceres. Entenent que cultura no és només l’espectacle o la dinamització que es contracta a cop de talonari, sinó sobretot la que es cou dia a dia en centenars d’espais escampats arreu de la ciutat (colles, cors, ateneus, centres, associacions, clubs, tallers, cercles…) que practiquen cultura participativa i popular des d’una tasca basada majoritàriament en el voluntariat. Al voltant de la cultura participativa es generen xarxes i vincles, compromís social i sentit de pertinença, i s’arriba a la diversitat ciutadana i veïnal. Aquest any hi ha dues entitats que celebren aniversari rodó: l’Orfeó Badaloní (90 anys) i la Colla Gegantera (25 anys). Sense elles i tots els qui n’han format part, la ciutat s’hauria perdut moltes coses. El seu altruisme ha dibuixat part del llegat cultural de la ciutat. Ara l’ajuntament de Badalona vol imposar una política de pagament, promovent el lloguer i cobrant pels espais públics a les entitats que sense ànim de lucre en fan ús. Sense tenir en compte ni la seva funció a favor de la cohesió social, la promoció de la cultura entre les classes populars, o l’impuls de la participació ciutadana (tots ells factors claus per a viure en democràcia i llibertat). Així ho denuncia el manifest de solidaritat amb el Cercle Artístic de Llefià (a qui s’ha deixat al carrer), manifest al que us convido a sumar-vos-hi (http://llefia.org/blog/cercleartistic/). L’espai públic ha d’estar al servei del poble, i l’altruisme cultural i social mereix suport i no pas traves. Celebro la creació d’un àmbit de treball dedicat al Pla d’equipaments dins la Taula de Cultura: cultura participativa i reivindicativa!

“Ens hem reunit aquí, responent a
la crida de la Comissió Ciutadana,
representativa del món cultural, social i polític de la ciutat, per retre un
petit homenatge al Jordi Dauder,  com
referent en la vesant del moviment associatiu al Barri de Sant Crist de Can
Cabanyes de Badalona”. Sense parafernàlies protocolàries, a peu de carrer – de plaça – envoltats de persones d’àmbits diversos connectades pel reconeixement a Dauder, per la complicitat i per les vivències compartides, els representants del moviment veïnal s’han dirigit al públic amb un parlament breu i de missatge clar, abans de descobrir la placa commemorativa que ha quedat instal·lada dignament, donant nom a partir d’avui a aquesta plaça, encara que en un format extraoficial. (segueix)

“Amics, amigues, veïns tots:

Ens hem reunit aquí, responent a
la crida de la Comissió Ciutadana,
representativa del mon cultural, social i polític de la ciutat, per retre un
petit homenatge al Jordi Dauder,  com
referent en la vessant del moviment associatiu al Barri de Sant Crist de Can
Cabanyes de Badalona.

L’empremta que ens va deixar i la seva
aportació com veí compromès amb el territori de la ciutat on va viure durant
uns anys, ens serveix d’estímul, als que seguim treballant per aconseguir mes i
millors equipaments i  un barri mes
digne.

Sobta molt que en la extensa
bibliografia sobre el Jordi, s’hagi silenciat en bona part, la seves inquietuds
veïnals. Ara volem fer justícia , recordant al Jordi, amb una senzilla  placa que avui restarà penjada en aquest lloc
tan proper al  nostre Barri. El Jordi va
participar com membre actiu donant suport a  les reivindicacions promogudes des de la
nostra Associació de Veïns, per aconseguir escoles públiques. Gràcies a la seva
empenta i la de un bon grapat de veïns, ho varen aconseguir. L’escola Llibertat
es un testimoni viu d’aquelles 3 hectàrees 
de terreny del Polígon Montigalà que es reclamaven per fer possible la
construcció dels equipaments escolars.

Res més, recordar-vos que aquest
acte es el pròleg , del que demà dia 24, 
tindrà lloc per la tarda,  a dos
quarts de vuit, a L’Escola Llibertat, al que esteu tots convidats.

Moltes gràcies per la vostra
assistència.”

 L’acte està emmarcat en l’homenatge ciutadà que es fa dilluns 24 a dos quarts de vuit del vespre a l’Escola Llibertat, podeu llegir-ne més aquí.

;

En la Badalona actual que vivim, en aquesta Badalona on s’ha sembrat
la confrontació social, cultural i xenòfoba, i on hi ha forces (ara al poder) que lluiten
perquè aquesta no sigui una Badalona de totes i tots, recordar
testimoniatges i lluites com aquestes, no tan llunyanes, ens hauria de
servir per recuperar valors i reactivar energies per al compromís i la lluita.
Dauder, compromés políticament amb la classe treballadora, es va posar
al costat dels nouvinguts de llavors, i va reivindicar i treballar per
aconseguir drets igualitaris. Afegir el visionat del seu darrer film crític amb el racisme
polític, a l’homenatge badaloní que se celebra demà, és tot un símbol…

Ens arriba un comunicat d’urgència, l’Acadèmia de
Cinema Català s’ha afegit a l’homenatge a en Jordi
Dauder, que morí el mes passat (l’homenatge social
com l’han anomenat des d’alguns àmbits) i a continuació de l’acte de
dilluns 24 d’octubre (que comença a les 19.30 al pati de l’Escola
Llibertat), a les 22.30h es passarà gratuïtament, al Màgic Badalona la
pel·lícula “Catalunya über alles”. L’homenatge de demà és dels que
surten de dins i es couen a les bases, és una resposta sentida a la seva
mort i una necessitat d’expressar reconeixement i gratitud per tot el
que ell ha lluitat, per la seva aportació no només artística, sinó
veïnal, ciutadana, a la ciutat de Badalona. L’Estela Fernández i
l’Enrique Elejalde descriuen molt bé aquesta aportació a l’article  Jordi Dauder, un dels nostres.

Parlant de l’escola Llibertat on es farà l’homenatge, diuen “I és dels nostres perquè vam compartir la lluita que va impulsar, entre
d’altres, juntament amb la resta de membres de l’Associació de Veïns de
Sant Crist, per aconseguir una escola pública en el barri, l’escola
Llibertat, una escola activa, participativa, laica i socialitzada, una
escola, en definitiva, de qualitat per a tots els nens i nenes del
barri, l’escola que hem pogut anar construït i gaudir com a
professionals i com a pares” I que ben aviat va esdevenir escola catalana. Perquè ho va ser, i va aplicar amb convicció la immersió, molt abans que les lleis la fessin norma.

En la Badalona actual que vivim, en aquesta Badalona on s’ha sembrat
la confrontació social, cultural i xenòfoba, i on hi ha forces (ara al poder) que lluiten
perquè aquesta no sigui una Badalona de totes i tots, recordar
testimoniatges i lluites com aquestes, no tan llunyanes, ens hauria de
servir per recuperar valors i reactivar energies per a la lluita.
Dauder, compromés políticament amb la classe treballadora, es va posar
al costat dels nouvinguts de llavors, i va reivindicar i treballar per
aconseguir drets igualitaris.

Afegir el visionat del seu darrer film crític amb el racisme
polític, a l’homenatge badaloní que se celebra demà, és tot un símbol…

Per cert que, avui com a prèvia, un acte veïnal posant el seu nom a una plaça, amb els veïns com a promotors principals. (ho podeu llegir aquí)

A Badalona la fresca de la tardor s’ha esperat per fer-se sentir, sembla talment com si estés pendent de la cita anual, la referència més important de la tardor badalonina: ELS COLORS DE LA TARDOR és un convit a conèixer la riquesa de la convivència en la diversitat, la riquesa de la cultura entesa com a eina participativa plural, diversa i inclusiva. La cohesió social i la cohesió de ciutat, en un marc ciutadà com el de Badalona, es cou des de cada barri amb consciència de ciutat sencera, cocció on la barreja i la inteacció territorial són també eines imprescindibles.

Consulta el programa adjunt i vine a passejar per Llefià. Avui a la Rambla Floridablanca. No t’ho perdis!

Una victòria de la voluntat de continuar la lluita sense el llast absurd de l’amenaça i el dol d’atemptats i morts, de fer-la per
canals de no violència. De diàleg. De predomini de l’estat de Dret en
majúscules. ETA ha fet el que tocava – ja era hora, fa temps que fa tard però més val tard que mai – ara cal esperar que l’estat, els estats,
estiguin a l’alçada. Això, no ho oblidem, és un procés de Pau en el marc de la lluita per
l’autodeterminació d’un poble. No una rendició a cap preu. (segueix)

La fotografia és del Bombardeig de Guernika realitzat el 26 d’abril de 1937 per l’esquadró conegut com Legió Còndor contra la població basca de Guernika durant la Guerra Civil Espanyola. La
població civil va ser atacada amb l’aparent propòsit de produir la seva
destrucció total, i es van produir centenars de morts civils. A finals d’aquest setembre l’Acord de Guernika ja feia sentir un fort avenç en el suport del poble basc al procés de pau.

Hi ha fets històrics i fets històrics. Alguns els llegim i escrutem
immersos en el codi del llenguatge documental de la historiografia
científica, d’altres els vivim com a espectadors contemporanis amb més o
menys distància i implicació, i d’altres s’inscriuen directament a la
pell de l’ànima. No em fa vergonya dir que m’he emocionat i que he
plorat aquesta tarda, en la solitud d’un menjador enfosquit per la posta
tardorenca, davant d’un televisor engegat a l’atzar. ETA ha abandonat
la lluita armada i ens allibera per fi d’aquesta xacra. 1 a 0 a favor de la
lluita no armada, ETA finalment abandona les armes en un gest que la fa estar a l’alçada. El procés de transformació de la societat i del pensament abertzale han forçat aquest canvi definitiu.

Ja era hora, feia molt temps que aquest gest
ja tocava. Hi ha hagut molt dolor sobrer. Absurd. Molt. La desaparició del
terrorisme és una victòria principalment de la societat basca, que opta
pel desarmament com a condició ineludible en el procés de pau. Una victòria de la voluntat de continuar la lluita per
canals democràtics de no violència. De diàleg. De predomini de l’estat de Dret en
majúscules. Bilateralment. Una victòria de la voluntat de continuar la lluita sense el llast absurd de l’amenaça d’atemptats i morts, de fer-la per
canals de no violència. ETA ha fet el que tocava – ja era hora, fa temps que fa tard però més val tard que mai – ara cal esperar que l’estat, els estats,
estiguin a l’alçada. Això, no ho oblidem, és un procés de Pau en el marc de la lluita per
l’autodeterminació d’un poble. No una rendició política a cap preu.

Ja
sé que el terrorisme té sempre aquest component afegit de terror constant per
l’assetjament i risc sobre la població civil sovint desprevinguda, que suma quota
de crueltat al perfil ja cruel i injust de qualsevol lluita armada. Í que el terrorime deriva en criminalitat pura i dura. Però
a mi no em sembla tan diferent de la criminalitat del bel·licisme legalment acceptat, del sistema armat “oficial”·.
Malauradament la lluita armada segueix essent el pilar de la resolució
de conflictes de la majoria d’estats, països i nacions. De l’ordre mundial. Un sistema de
resolució – l’armat – que tendeix a perpetuar in
etèrnum els problemes, en una espiral de violència sense fi que sosté i
retro-alimenta una cursa d’odi que s’hereta, i una cursa armamentista que alhora està al servei d’una
estructura de funcionament mundial que perpetua la injustícia, les
desigualtats, l’explotació, la vulneració de drets fonamentals…
Quan
són oficials, els exèrcits legalitzen i normalitzen un sistema de
lluita, l’armat, que en canvi es criminalitza quen
és a mans d’exèrcits  populars o guerrillers, i per descomptat quan és a mans de
terroristes. Però tot són exèrcits, tot són estructures i organitzacions que justifiquen l’ús de la violència per aconseguir els seus fins. Uns, avalats i suposadament controlats per sistemes de govern – sovint parlamentaris – , d’altres a mans de sistemes opositors organitzats il·legalment, i d’altres convertits en autèntiques bandes criminals…

Un estat com l’espanyol, que tant ha patit i clamat per l’abandonament
de la lluita armada, per la fi del terrorisme d’ETA, hauria de ser un
estat crític amb el sistema de resolució de conflictes basat
exclusivament en el militarisme. Hauria de ser un estat que, precisment
per conèixer de forma directa el dolor que infringeix qualsevol lluita
que es val de les armes (en el format que sigui), es mesurés molt i s’abstingués d’enaltir l’exèrcit, de
promoure la industria armamentista i de mantenir amb despesoes
descomunals els presuspostos militars. I no és precisment el cas, el recent 12 d’octubre, dia de les Forces Armades, ens va permetre refrescar la memòria al respecte.
Un estat com l’espanyol, amb un historial de morts civils molt quantiós, – pels cops d’estat, pel pistolerisme, per la guerra civil, pel terrorisme – hauria de dedicar actius a invertir en la investigació per a la resolució de conflictes de forma no violenta. Després de tot, el procés de Pau basc té elements importants per a l’aprenentatge d’aquesta assignatura, la més pendent de la història de la humanitat.

La notícia d’avui és històrica però encara no hi ha motius per a l’eufòria, només s’està en un procés parcial, qui sap si a meitat del camí. L’acompanyament internacional és una garantia esperançadora, però no es pot oblidar que l’exigència és a tres bandes, i que els estats també han de saber jugar sense fer trampa.

“Sota la florida de la nolina s’hi estenia una altra incertesa,
no tan bella ni tan lluminosa. Una incertesa que s’ha obert a partir del
diumenge 22 de maig, quan, més enllà de les promeses electorals d’uns i
altres, més enllà de les interpretacions sobre els vots emesos o no
emesos per uns i altres, més enllà de l’administració d’aquests vots i
de qualsevol anàlisi que es faci (i en tenim per donar i per vendre), i
més enllà de tot l’intangible que plana sobre nosaltres, es va obrir
l’interrogant més interrogant de la nostra història democràtica: què
passarà? què ens passarà?” (segueix)

Aquest és un fragment d‘incertesa sota el canelobre, un post escrit a principis de juny, amb “un pes
intangible i feixuc” que em va dominar durant moltes setmanes després de les eleccions.

Ara que les actuacions del nostre govern local comencen a neguitejar
seriosament la societat badalonina pel què tenen de discriminatori, de fragmentador i d’aleatori (es parla ja de caciquisme), penso
alguna cosa així com “i doncs què esperàveu/m?” Escric aquest apunt en
suport al Cercle Artístic de Llefià, no m’ha estat possible arribar-m’hi
aquesta tarda. En suport al Cercle Artístic que es queda sense local, a
les JERC que es van quedar sense concert   i a altres entitats que han patit traves per poder desenvolupar accions participatives, començant pels despropòsits de la Diada; als companys d’UNESCOCAT que deixen de desenvolupar els seus programes a la ciutat, interrompent una tasca fonamental a favor del diàleg interreligiós; a totes les entitats “del tercer sector”, a les associacions sense ànim de lucre en general, i d’una forma especial a les compromeses en temes d’acollida, cultura participativa i solidaritat, que
veuen com es tanquen programes vitals per a l’equitat i la cohesió, i com es redeixen subvencions, i etc etc.

Després dels resultats electorals a Badalona, quan encara no es coneixia
com acabarien les negociacions per decidir qui governaria la ciutat,
les converses de carrer i entre la gent del món associatiu anaven i
venien entre dos pols: els qui s’esquinçaven les vestidures només
d’imaginar que un gest com el de CIU (abstenir-se) podia donar el poder a
la llista del PP encapçalada per Albiol, i els qui malgrat estar ideològicament oposats, s’hi conformaven
buscant-li una part positiva: “cal fer neteja i acabar amb el caciquisme
socialista”, deien, i “cal que l’Albiol s’afronti a les seves falses
promeses”. “Millor que governi que no pas que s’enforteixi a l’oposició”,
insistien. “Cal tenir en compte el respecte als prop de 27.000 votants”.
I tot és “mal que mata”, pensava jo, però deixar el govern
de la
ciutat en aquestes mans era, és, ha estat una temeritat de la que tot just comencem a tastar-ne les conseqüències. Només cal
veure tot el que ja
està passant, dia per altre. Sense parar. De què ens estranyem? Quina
tradició democràtica, associativa i participativa té l’actiu humà que
pren les decisions sobre com ha de funcionar Badalona? Els fets parlen. Parlen d’ideologia: per les prioritats, pels procediments i maneres de fer. Badalona té un capital social molt alt, i cap govern pot pretrendre tirar endavant la ciutat sense comptar amb la societat civil compromesa, sense tenir-la en compte. Pels fets es coneix un govern.

Però també pels fets es coneix un poble, una societat civil organitzada i compromesa. Fa dies que la Comissió Reactiva de Badalona som totes i tots  treballa amb propostes per reaccionar eficaçment a tants atacs a la cohesió social i a la Badalona de totes i tots. Durant l’estiu la Plataforma ha estat present als mitjans (fins i tot a TV3) donant resposta als fets més greus (com l’intent de restringir les ajudes socials amb criteris que res tenen a veure amb la situació de precarietat) i s’està treballant per difondre i reivindicar el missatge d’alerta que a  finals de setembre, aprofitant la Fira de la Solidaritat, es va començar a fer públic. El proper Plenari de la Plataforma, previst per al 15 de novembre, serà un moment important per veure si aquesta organització en xarxa pot articular part de la resposta que el moviment associatiu ha de donar al govern actual.
D’altra banda la Taula de Cultura, més enfortida que mai, s’organitza en àmbits de treball diversos, i es toquen directament aspectes que s’han convertit en el problema principal de moltes entitats badalonines (pla d’equipaments…), i la Coordinadora de d’Entitats per a la Festa Major Alternativa ja fa setmanes que ha començat a treballar.

Així mateix divendres es convocava una reunió específica per donar resposta a l’agravi patit pel Cercle Artístic de LLefià, i tot corre molt ràpid. El manifest de suport a l’entitat, que va més enllà en les seves reivindicacions, ha reunit en pocs dies un nombre molt significatiu i creixent de suports. Em quedo amb el comentari afegit per Oriol Lladó: ” Les entitats que treballen per la ciutat -com el Cercle- ja paguen el
lloguer de l’espai del qual fan ús. No el paguen en diners. El paguen
amb hores, dedicació, compromís, valentia i ganes de futur. El balanç,
n’estic convençut, està encara a la banda de la societat civil. És molt preocupant el que està passant a Llefià i gens menor. És el
símptoma, (un símmptoma més, vull dir: concert JERC, denúncia de
lloguers de locals, Diada…), del trencament d’una complicitat
necessària, vital. El reconeixement mutu (i també crític, si cal… que
cal) entre tots els actors que participen en aquesta gran obra
col.lectiva que en diem ciutat.“

Pels fets coneixem quin és l’estil del nou govern, i pels fets també es coneixerà quin és l’estil de l’associacionisme organitzat.

Avui és santa Teresa, som a meitat d’octubre. Ni tan sols el vent fa olor d’equinnocci madur. (segueix)

Només la mar, avui, una mica esvalotada, ha fet fora la majoria de
banyistes, però ahir encara s’hi banyaven. Baixo al jardí buscant el seu
rastre, surto al carrer i tampoc. Em menjo els caquis – això sí!!! – i
decideixo buscar-la al bloc. En tinc molta de tardor a la pantalla:
A les paraules triades i als moments suggerents, però vaig directa al recull   especial tardor , per tenir-ho a mà… i
no sé si em serveix per pal·liar l’enyorança o per fer-me’n venir
més… amb la samarreta de tirants encara en tinc de sobres per anar
tirant… Al facebook la Mariona ha escrit “Temps
era temps hi havia una estació que es deia tardor. A mi m’agradava
molt. Quan existia.” A mi m’agradaria poder-la tornar a saludar.

Hi penso molt
aquests dies, quan el dret a l’habitatge està tan vulnerat, i quan es
posen tantes traves als qui volen fer arrels a nous entorns. (continua)

(la fotografia és presa del portal de casa estant, al barri Manresà de Badalona. El nom també l’he pres, ja ho explico després)
Aquest matí fa cinc anys que amb la meva família “pròpia” ens vam llevar
al nou domicili. Després d’un dia 12 dedicat exclusivament al trasllat i
al muntatge de mobles, amb la col·laboració impagable de familiars i
amics, vam abandonar definitivament la casa de lloguer del carrer del
Carme, a Baix a Mar de Badalona centre i vam estrenar vida un parell de
quilòmetres al nord, encara dins del municipi. No ho féiem per voluntat
ni per gust – ens van fer marxar per força – però vam tenir clar que
davant la magnitud de molts dels problemes a què s’ha d’afrontar la
humanitat, haver de canviar d’habitatge no ho havíem de convertir en  un
drama Ni per l’aspecte econòmic ni pel canvi d’hàbits i entorn immediat.

Llavors estàvem al pic de la bombolla immobiliària i la nostra condició
de no propietaris, rondant la cinquantena, ens
complicava força les coses. Res a veure, però, amb l’actual drama de
centenars de conciutadans.

Llavors les nostres arrels veïnals de tants
anys d’implicació al barri tenyien d’enyor i tristesa l’emoció de
començar un projecte nou. Res a veure, però, amb el trasvals que
comporta a milers d’humans canviar de ciutat, país, continent…
abandonar la llar sense saber on i com es podrà tornar a fer arrels.

Un
canvi de casa és molt més que moure de lloc els mobles. Hi penso molt
aquests dies, quan el dret a l’habitatge està tan vulnerat, i quan es
posen tantes traves als qui volen fer arrels a nous entorns. I mentre faig recompte de amb quines coses ja em sento plenament arrelada a la nova llar i amb quines encara cuegen conseqüències de l’estat de trànsit ( i no només em refereixo a aquelles caixes que han quedat sens obrir al soterrani – senyal que no ho necessitem – o aquells documents o estris que incomprensiblement han desaparegut en el canvi), penso en com s’han de sentir, proporcionalment, els qui ho han deixat tot milers de quilòmetres enllà. Jo, que quan viatjo, en pensar en el retorn encara imagino aquella porta i aquell passadís, i que la taula del menjador plena dels records, planells i maletes buidant-se que projecto continua essent la del fosc menjador que precedia al badiu – i ja són cinc anys-, penso que per als qui a més de parets i carrers han canviat paisatge, cultura i llenguatge la cosa no ha de ser fàcil. Ja compto que el factor personal compta, per descomptat! No tothom té la mateixa resistència a bescanviar aferraments i vincles, però en tot cas és bo fer aquest exercici empàtic. Cal un temps, i cal, sobretot, poder fer nous vincles. Amb l’edifici, amb el veïnat, amb l’entorn social, amb el paisatge. No és un procés ràpid, vol el seu temps. I no només requereix voluntat, necessita també d’oportunitats. I no només requereix oportunitats, necessita, també, voluntat.

I amb tot, els vincles i l’arrelament, la pertinença i la participació són components molt variables i variats. Hi ha persones que han nascut i viscut tota la vida en un barri i encara és hora que s’han d’apropar a l’associació de veïns o d’assistir a una festa al carrer. I d’altres que hi han arribat fa poc i ja formen part d’una comissió de treball i s’impliquen en qualsevol moguda al barri… són opcions, maneres de ser i fer, maneres de viure…

Em cansa molt el discurs fàcil, demagògic, “és que no es volen integrar”.

He començat a escriure volent dirigir l’article cap a un costat, i se me n’ha anat cap a un altre. El tancaré ara perquè no es faci pesat. Només dues idees més:

De la casa del carrer del Carme, del badiu, me’n vaig endur totes les plantes. Fins i tot la terra (ja sabia que els propietaris pensaven reformar-lo i eliminar el parterre). La majoria van resistir bé el trasplantament, però han necessitat diverses temporades per fer-se amb el nou terreny. D’altres van morir, i d’altres viuen però no han trobat “el seu lloc optimitzador”. Per arrelar i tornar a créixer i florir amb embranzida cal temps, i oportunitat.

Arrelarreu contes és un programa que impulsa Òmnium Badalona amb alguns  centres educatius de la ciutat (concretament al barri de La Pau) i que parteix de la idea que tots tenim arrels i que podem fer noves arrels arreu. Que arreu hi ha costums universals que ens fan més iguals que diferents, com els contes, i que hi ha contes d’arrel de cada arreu, i que els contes d’arreu ens ajuden a empatitzar amb les diferents arrels i a creure en les noves arrels que inclouen matisos d’arreu… en fi, que arreu podem fer arrels sempre!

D’entrada una iniciativa associativa de defena dels drets ciutadans, un
espai de treball i lluita, és una bona notícia, s’ha de mirar amb bons ulls. Cal donar marge, però, per veure què hi ha darrere el cartell, i veure quina reflexió se’n fa de
la crítica. Seria una llàstima que una federació així acabada de néixer
no tingués en compte en el mateix pla que els drets socials i ciutadans
els drets nacionals del país on s’ha circumscrit.(segueix)

(Aquest és el cartell de la recent creada “Federación
para la Igualdada Ciudadana, sitio de encuentro para asociaciones de
Cataluña en busca de la plena ciudadania”que es presenta avui a Badalona en un acte anticolonialista i antiracista)

La resposta que el Casal Argentino de Badalona ha fet a la “Federación
para la Igualdada Ciudadana, sitio de encuentro para asociaciones de
Cataluña en busca de la plena ciudadania” crec que posa paraules al que
moltes persones hem pensat i comentat discretament aquests dies, per
Badalona, donant-nos marge per observar i conèixer més a fons aquesta
nova iniciativa associativa que ha escollit la nostra ciutat per fer el
seu primer acte públic. Fet que, per cert, també ha rebut una resposta
de poca col·laboració municipal, com ja està començant a convertir-se en
norma a la Badalona de la legislatura albiolana

Resposta 1)

“Suposo que és una elecció amb referència al govern local.
El cas és que Catalunya ho escriviu en Castellà.
És a dir, que no teniu en compte que el 1714 el regne de Castella i els
regnes Francs van fer un pacte dividint una terra que no pertanyia a cap
dels dos i també s?en van apoderar després de derrotar-la i
conquerir-la.
Ni raça, que és una celebració franquista, ni ?Cataluña ni Lérida, ni
San Cucufate, ni companis, ni hablar en cristiano, que en herències de
la derrota del ?36 al ?39?

Podemos entendernos en todas las lenguas que hayamos aprendido, pero no que nos hayan impuesto.
En América los guaraníes tienen el Guaraní más antiguo que el castellano
y también lo aplastaron y los que siguieron continuaron sin respetarlo,
lo mismo el quechua, el araucano, el tehuelche, el pampa, el Mapuche, o
como ahora en Bolívia con las lenguas como el Aymara, o cualquiera de
las lenguas del imperio Inca, por uno que se hizo con el gobierno
diciendo que lo hacía en nombre de esos indios, ¿sigo?

¡Ampliemos nuestros principios! para una solidaritat más amplia y del
pueblo sin presión ni elementos macartistas del propio poder que nos
empuja a situaciones de disputa entre nosotros mismoa, que al final solo
los benefician a ellos: los socios del capital financiero internacional
de cada país y región.

Així sí podem compartir, respectant. Casal Argentino de Badalona”

Resposta 2) a la resposta municipal

Personalemnt vaig comprometre’m a ser-hi, fer-hi costat avui, en l’estrena a Badalona, per, alhora, poder conèixer més d’aprop i buscar complicitats. Canvis de darrera hora en els plans familiars m’ho han impedit totalment, i em sap doble greu. Hauria volgut ser-hi per parlar per mi mateixa, i més ara que l’acció municipal ha convertit l’acte en una altra cosa, afegint-hi molt més valor…