L’última llum d’estiu 

A punt de produir-se l’equinocci, avui m’he trobat aquests versos als llavis:

És garbellant els més foscos dels núvols
que el ritme imprevisible de la pluja
s’emporta carrerons avall de l’ànima
l’última llum d’estiu que tardoreja.

L’última llum que ningú no comenta,
perquè se sap que no és de cap partit,
s’enduu dubtant cap als indrets d’oblit
el meu garbó d’antics i vius desigs. (segueix)

De terra estant veig ploure sobre el mar,
esplèndida bellesa de l’inútil,
que lluny es fon amb els colors del cel
ni gris, ni blau, ni verd. Quin llom suau!

Una alta flama m’ha tingut despert
a totes les preguntes del teu viure:
t’estime ara més que t’he estimat.
Jo sóc qui sóc amb tu. Pluja que cau.

( Raimon 1978)

Una passió de son irrefrenable m’ha submergit en una d’aquelles migdiades que només es fan per vacances. I m’ha segrestat la tarda. Ja ho diuen, si fas més de 20′ de capcinada, llavors sí o sí cal fer les dues hores del cicle de son sencer, el cos t’ho reclama. Tocades les vuit del vespre pedalo veloç per no fer tard al Nines Russes (RCB). La llum de la posta, avui, no me la puc perdre, demà al matí és l’equinocci i aquesta és, doncs, la darrera posta d’estiu. (segueix)

Morera és un bon lloc des d’on observar-la, camp obert cap a l’oest.
Però faig tard, la llum s’escola a cada pedalada, i em quedo sense foto
en un tres i no res. “Lúltima llum que ningú no comenta, perquè se sap que no és de cap partit”
els versos d’en Raimon mel’s trobo als llavis, uns acords que
m’acompanyem quan ja vaig bicicleta en mà, és la darrera pujada i ja no
puc més. Arribo als estudis de Badalona Comunicació al punt just d’entrar en antena.

Avui, sens falta, he de penjar totes les
postes que guardo acumulades als meus esborranys. Ha estat un petit
frau, això del calaix de les postes d’estiu, la idea era bona, però sense
regularitat ha perdut la gràcia. Amb tot, avui faig espai almenys per a
les encetades. Val més tard que mai.

Equinocci no és un mot tan suau com
solstici. Però té el mateix encant. Equinoccis, solsticis, tecnicismes
feixucs quan formen part del temari
de socials o referents poètics quan marquen el pols del món. Dies únics a l’any, moments especials. Moments
planetaris repetits en el cicle de l’any un cop rere l’altre, des del
principi del temps. No és estrany que hagin marcat les principals celebracions universals amb vestigis culturals de tota mena: són dies frontissa que marquen l’anar i venir dels dies i les nits.

Nines Russes
és d’aquells programes atents als cicles. I als dies especials. Als cicles del pols associatiu, obert a la
pluralitat, altaveu de la vida participativa de tots els racons
d’aquesta Badalona diversa. Un programa on mai fa mandra arribar-s’hi,
al contrari! Avui hem parlat del Somescola.cat, i de la campanya de captació de socis ara més que mai som Òmnium. Sempre és un plaer, avui amb la Carlota,
abans amb la Cristina. Un programa de referència, admirable.

Sortint ja fosquejava. Comença la tardor
astronòmica, deixem l’estiu enrere. A nivell associatiu a Badalona
l’estiu s’ha deixat enrere fa molts dies. La vitalitat de les xarxes
deixa molt lluny les vacances. El cicle actiu  fa temps que està en
marxa. Aquesta tardor no sembla pas que a la ciutat s’hagi d’entrar en
un període d’inici d’hivernació. Sinó tot el contrari. Aquesta tardor
s’activen encara més totes les xarxes. Un cicle vital per a la ciutat, i
que no pari!

:

:

;

;

:

Abans l’escollia ell. Si érem fora de casa t’agafava la
barbeta i te l’apropava a la seva orella mentre cantussejava els primers acords
de la melodia que desitjava escoltar. O te la demanava directament pronunciant “eïa”
(si volia Paraules d’amor),  “saaa” (si volia “Saps”) “auve” (Al Vent) o
alguna altra de les que n’havia après a dir algun mot. No gaires. A casa
directament reclamava el ”icu” portant-te cap on era el toca-discs, i si no l’encertaves
t’ho feia saber amb el gest o picant-se al cap, que era la seva forma habitual,
terrible, de mostrar qualsevol disconfort. Impressionava com se sabia de
memòria tantes melodies i l’ordre en què sonaven, i com el seu gust s’anava
forjant a partir del nostre.(segueix)

Ara ja ha perdut gairebé tots els mots, i és el silenci que crea
al seu voltant, si no està rient, el que la reclama. Ara saps si l’encertes o
no l’encertes per com està de seriós o de content, de connectat o absent, i vas jugant amb la
biografia discogràfica compartida. Ahir era dimecres, tarda de Frederic. No
vaig poder evitar recórrer a Llach, al de 1976. Jo tenia 15 anys quan es va fer
aquest concert on es va gravar el disc, només feia uns mesos que havia mort el
dictador i tot bullia. Els concerts d’en Llach eren com una catarsi. Darrerament
sento les inquietud d’aquells dies portada altre cop al present. Com un disc
que tornes a començar un cop ha acabat la peça. Trenta-cinc anys enganyant-nos a
nosaltres mateixos… Les lletres es tornen més metafòriques que mai, els crits
del públic són el record d’una lluita que, en un miratge, vam pensar que
trobava la manera d’anar fent conquestes a poc a poc, sense massa estrips ni sacrificis.
I ara som on som.

Avui hem deixat que aquell esclat de la transició omplis la
quietud d’una tarda de sol i flam, cafè, xocolata i històries de la tia
Esperança. Però ell avui no ha rigut el que s’en diu riure riure fins que, en
acabar-se en Llach, he passat a La Trinca. I ha sonat “la faixa”, la del “tranquil
Jordi tranquil” i totes les paròdies que posen humor al Statu Quo del nostre
poble. La Trinca de llavors era un preludi del Polòni actual. Ell reia amb aquella
felicitat que s’encomana, i jo m’entristia per si tot plegat era una gran
metàfora: ens estem acostumant massa a aquest paper que ens ha donat la història,
l’humor és sa, i tant!, però al meu entendre, normalitza massa.

Fins i tot quan està fent de monitora al programa Quedem?
d’Òmnium, amb la seva samarreta i targeta identificatives, hi ha qui encara se
li adreça en castellà. I ella els alerta que no cal, que ho poden fer en català, no només perquè el programa Quedem,
entre altres coses, busca oferir espais reals d’ús comú de llengua catalana entre
gent diversa i plurilingüe, sinó perquè per a ella aquesta és la llengua
natural de relació, es la llengua que parla amb els seus amics, la que escolta
parlar cada dia, amb la qual llegeix i pensa de tant en tant i cada vegada més.
Però esclar, portant com porta escrit a la cara que és xinesa, li cal
remarcar-ho. Lamenta per dins i per fora que tanta gent renunciï d’entrada a adreçar-se-li
en català pel seu aspecte, i encara que es defensa amb moltes llengües, també
la castellana, cada cop es torna més reivindicativa del seu dret a fer servir
la llengua pròpia de la terra on ha vingut a viure. Amb naturalitat, però. Tot en ella és franca naturalitat. (segueix)

De moment ha defugit formar
part de cap organització política, i la seva insistent aportació en aquest camp
ha estat recordar als partits que ella – i molts altres com ella – no té accés
al dret a vot. (en parlo a elles no voten).  Les seves intervencions
en jornades  de debat i reflexió diverses
mostren un discurs socio cultural madur (a la darrera Jornada de Debat i reflexió dels Colors de la Tardor la seva intervenció va ser molt aplaudida), i la seva visió i empoderament està
essent clau per bastir l’encaix del llegat de l’Espai Jove de Converses
Interculturals en el projecte Joves d’Òmnium, per tal de promoure la participació activa i cohesionada de joves diversos de tota la ciutat (la fotografia és de l’acte de presentació, fa uns mesos, amb Toni Soler)

Dissabte passat a la nit, a La Plana,
amb el seu català impregnat de petjades xineses, i amb un ritme pausat per donar
temps a la traducció en el llenguatge de signes, la Nuole va llegir amb
solemnitat el manifest de l’onze de setembre en l’acte unitari de la Comissió
Onze de Setembre de Badalona. Escollir en una mateixa persona el perfil de ser
dona, ser  jove i ser nouvinguda
(immigrada xinesa) va ser un encert carregat de simbolisme.

La Nuolé és sens dubte una de les joves sí i també que fan
ciutat, fan país des de la seva vida qüotidiana, amb naturalitat i senzillesa. Sense fer-ne ostentació. Som els altres, els del seu voltant, (jo inclosa) els qui remarquem els valors que té i aporta, i que sovint sorprenen. Estudia amb èxit en la llengua apresa– està fent quart de Medicina –, treballa ajudant en
un negoci familiar de restauració i també com a monitora del programa Quedem i ocasionalment com a traductora per l’acollida de famílies acabades d’arribar. I
dedica part del seu seu temps lliure a l’associacionisme participatiu compromés per fer una societat millor.

Va néixer a un poble de Wenzhou (de la província Zhejiang, la
zona sud-est de la Xina), fa 23 anys (a l’any 88), i així que va arribar a
Badalona, a finals de l’any 2004, la seva capacitat per aprendre l’idioma i per
progressar en els estudis va sorprendre tothom. Tant o més que la seva
capacitat per trencar els tòpics sobre l’aïllament de la comunitat xinesa.
Encara anava a l’Aula d’Acollida de l’institut Barres i Ones, a Llefià, on ha
viscut fins fa poc, i ja participava al projecte “M’expliques un conte del país
on vas néixer?” amb l’Espai Jove de Converses Interculturals. Les seves
narracions en català per apropar-nos als contes de tradició xinesa mentre ella s’afiançava en l´ús oral i social de la llengua, s’escoltaven a la Biblioteca de
Sant Roc, a la de Llefià, a Can Casacuberta, a les parades del Correllengua a
la Plaça del Sol, i on calgués. També en aquesta època va ser protagonista d’un
documental autogestionat impulsat per Amics de la Unesco, amb precioses imatges
de Badalona – Llefià, la platja, les festes –, un documental menys conegut que el que va protagonitzar uns anys després, emès per diverses televisions i que encara podeu veure, de la sèrie IMMIGUIANTS . Des del principi, la seva participació a l’Espai Jove de
Converses Interculturals (vinculat llavors a l’Associació de Veïns del Centre) la
portà a fer tallers i activitats diverses, a ser present de forma activa a
multitud d’actes a diferents espais de la ciutat. I a entrar en relació amb més
joves de procedències i pertinences diverses. (Parades de Sant Jordi, a la
Festa del Badiu, a la Sardinada, a representar l’entitat en les trobades
d’acollida amb Esplais de la ciutat, a portar paradetes de jocs al Correllengua
quan es feia a Sant Roc i Llefià,  o a
fer de voluntària a l’Estudiem Junts. Sempre activa, compromesa i voluntariosa,
i amb criteri propi, amb idees per aportar.

L’any passat va ser escollida per
llegir el manifest del Correllengua (Correllengua que a Badalona va ser dedicat a Pompeu Fabra). Tot un símbol. I aquest ha protagonitzat, amb quatre persones més, la campanya de “ara més que mai som Òmnium“, a Badalona. S’ha fet sòcia de l’entitat i participa activament a l’Àmbit de Llengua i Cohesió, i va ser escollida per l’assemblea per ser membre de junta.

Tot el seu historial badaloní i la darrera intervenció pública, a La Plana la nit del 10 de setembre parlen en veu alta i clara de com en són d’equívocs els estereotips i prejudicis que busquen etiquetar les persones en funció de tòpics. Ella, per sobre de tot, és una persona, una dona jove, amb la seva personalitat i la seva ideologia. Les pertinences nacionals o culturals són part de la seva forma de ser i de les seves eleccions, part de la seva identitat i identificació (per cert que ens en va parlar amb altres joves en el diàleg sobre identitats). Però no la defineixen a priori. Com a ningú. Però és això que sovint costa tant de veure…. (allò de la mirada i la realitat, de les percepcions...)

Com si no hagués passat res, com si tots aquests anys fossin debades. Hem de tornar a lluitar i prendre el carrer reclamant els drets del nostre poble, els drets socials i els nacionals. El dret a la nostre llengua. El respecte a la nostra dignitat nacional. Com fa més de trenta anys. Mentrestant hem hagut d’aguantar dirigents d’un partit hereu del franquisme que no ha condemnat ni el cop d’estat contra un govern democràtic ni la vulneració de drets i crims de guerra perpetrats pel règim del dictador. Fins i tot hem aguantat dirigents que només es van canviar la jaqueta del vestit. En Fraga encara cueja. I amb ell, milers d’hereus d’una ideologia criminal disfressada de democràtica. Si fins i tot els falangistes (que defensen explícitament l’ús de la violència) es presenten a les eleccions!!! Era en nom d’una transició pacífica van explicar-nos. 
Avui llegim la notícia de la condemna a Otegui. Que no estan en ple procés de pau?!

De tracte amable però no tou, bonica, pencaire i compromesa, la Lola és la dolors perfecte per incorporar avui – dia del “sant” que segurament no celebra – al meu calaix de ple de dolors.  No en conec cap més de la seva generació que llueixi aquest nom clàssic encara que sigui en la seva versió diminutiva. Versió que  escau al seu dinamisme vital embolcallat de discreció i fermesa interna. La seva bellesa un punt exòtica i el seu somriure sincer, empàtic i serè, irradien quelcom que cohesiona. (segueix)

La fotografia és de la calorosa nit a la llotja, tocant a mar, després del  “trencant setges” del dissabte 10 vigília de la Diada, la nit que Joves d’Òmnium van tirar endavant la proposta de major complexitat d’ençà que s’ha iniciat aquesta dinàmica participativa que motiva joves plurals i diversos al voltant d’eixos tan transversals i inclusius – i alhora tan concrets i inequívocs – com ho són els de  llengua, cultura, país, cohesió. Una dinàmica d’associacionisme compromès que tot just fa uns mesos que s’ha posat en marxa i ja ha aconseguit aglutinar un nombrós grup de joves de diferent tradició i experiència en el compromís cívic. Un repte, tirar endavant un concert com a acte previ a la Diada, arriscat i amb molta feinada.

Com la mateixa Lola exemplifica, la pertinença a aquesta dinàmica de Joves d’Òmnium és tan compatible amb la no militància política com amb la militància política diversa. De fet la barra del bar del concert de dissabte n’era un exemple ben didàctic. Esperançador.
Mirant-los pensava si aquesta generació aconseguiria superar els sectarismes excloents que massa sovint esmicolen les imprescindibles complicitats de la societat catalana per fer que el país se’n surti. No només per la participació en un clima interactiu de total normalitat de joves de diferents procedències i de diferents cultures juvenils, sinó també per la barreja – en aquest mateix clima interactiu de total normalitat – de joves amb diferents orientacions i vinculacions a organitzacions polítiques que saben estar en un entorn transversal sense fer-ne ús partidista. La Lola en això ja hi té experiència. N’és un exemple didàctic!(ella milita a una organització política i sap estar en un entorn transversal sense fer-ne ús partidista).

Ja sé que portar una barra de bar en un acte que comença aglutinant unes 600 persones i que en el decurs dels concerts al llarg de la nit va renovant públic de forma incessant, amb concentracions de més de 200 joves a estones (m’agrada veure-hi tantes cares noves), per complex que sigui no té res a veure amb la complexitat de tirar endavant un país. Però em quedo amb la força de la imatge.

Que no és la imatge que penjo ara. Aquesta és de la Lola afrontant una de les complicacions de la barra: fer que els surtidors de la Moritz funcionessin amb normalitat!

Avui el darrer gest repressiu del govern badaloní m’ha fet recordar per una banda les absurditats castrenses, (aquelles d’arrestar una piscina, per exemple, per castigar-la si s’hi ha ofegat un soldat), i per l’altra la discriminació als autobusos abans dels drets conquerits per Martin Luther King, quan els negres no tenien dret a seure als seïents reservats per als blancs.
(segueix)
Potser demà l’ajuntament decidirà eliminar les papereres ja que acumulen brutícia i fan pudor, els arbres dels carrers perquè tiren fulles a terra (i no les recullen), els “xiringuitos” de la platja perquè el públic que hi sopa xerra i fa soroll, i els autobusos de la ciutat perquè ocupen molt d’espai i contaminen. El grau d’absurditats a què ens està portant aquest alcalde no té límit. Eliminar els bancs de seure en una ciutat mediterrània on, a més, el 30% de la població és o menor de 15 anys o major de 65, és un prejudici general contra el benestar ciutadà que no s’aguanta per enlloc. Però és que, a més, fer-ho per evitar que en facin ús determinats ciutadans concrets, a qui es vol privar d’aquest dret per raons d’origen cultural, això ratlla el racisme pur.

La feblesa de l’excusa – el mal comportament – fa encara més patètica la mesura. No és el primer cop que ho sento. De vegades, en algunes remodelacions urbanístiques, la veu veïnal s’ha fet sentir per reclamar que no posin bancs, i així evitar que s’hi asseguin joves, que són potencialment sorollosos en les caloroses nits d’estiu. En conec uns que van treure les porteries del camp de futbol per evitar que un grup de joves les fes servir per jugar-hi. 

A alguns caldria recordar-los que no estem parlant del “patio de mi casa que es particular”, això no és el terreny on s’han fet la segona residència, ni el que envolta la casa pairal que ténen al poble (o en un barri car). Això és una ciutat. I estem parlant de l’espai públic. Així que, sis-plau, aixequin aquest absurd arrest i torni-ns els nostres bancs. Són de tots i ens fan falta.

,

,

PER UN PAÍS DE TOTS, L’ESCOLA EN CATALÀ

PER UN PAÍS DE TOTS, L’ESCOLA EN CATALÀ

Aquest dilluns ha començat el curs a les escoles de tot el país, i a Badalona, com en altres ciutats, la comunitat educativa ha sortit al carrer a manifestar-se. La Plaça de la Vila era plena de gom a gom, diuen si érem més de 1.000 o 1.500 persones, però el més important és la diversitat de persones que es manifestaven sota un mateix clam, promogut per Somescola.cat: per un país de tots, l’escola en català.

A banda de ciutadania en general, càrrecs i organitzacions polítiques, i organitzacions sindicals i socials, el gruix de la concentració el formaven famílies, criatures, professorat i serveis educatius, és a dir comunitat educativa. Comunitat educativa diversa: de centres concertats, d’escola pública, de primària, de secundària, i el més important, de tota la ciutat. Algú es podria pensar, erròniament, que això de defensar el model actual d’escola catalana i de negar-se a complir la interlocutòria que obliga a canviar-lo, és una dèria de quatre polítics. Però observant la Plaça de la Vila es veia ben clar  que és tota una altra cosa. El moviment Badalona es mou, en defensa d’una escola pública i de qualitat, contra les retallades, també s’hi ha sumat, i és un moviment integrat per molts centres i associacions de famílies de Badalona que es troben en zones de la ciutat on la majoria de la població no és catalanoparlant d’origen. Centres i AMPAS que defensen el model d’escola catalana actual perquè saben que aquest és un sistema que ha funcionat correctament i ha capacitat a totes les nenes i nens del país perquè quan acabin el seu pas pel sistema educatiu obligatori dominin correctament les dues llengües oficials a Catalunya, a més de, com a mínim, una d’estrangera.

Els resultats obtinguts demostren que els joves escolaritzats a Catalunya aconsegueixen uns nivells de castellà iguals o superiors que els de altres zones de l’Estat Espanyol,  amb l’avantatge que dominen, a més, la llengua catalana, i que gaudeixen dels beneficis de deixar de ser monolingües. Però el més important de tot és que amb aquest sistema es garanteix la igualtat de condicions i oportunitats, impedint que la llengua d’origen sigui motiu de segregació, d’exclusió o discriminació. I garantint que qualsevol persona que arriba al país pot, mitjançant l’escola, accedir a la llengua pròpia d’aquest. La societat catalana no separa els seus joves per raons de llengua, els barreja i els capacita a tots per igual. I aquest és un patrimoni, un dret, un valor com a país, que no podem perdre. Amb el català a l’escola, cap pas enrere!