miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

el tot setmana del 30 d’agost, veïns i veïnes de badalona, setembre és aquí

VEÏNS I VEÏNES DE BADALONA, SETEMBRE ÉS AQUÍ

(segueix)

VEÏNS I VEÏNES DE BADALONA, SETEMBRE ÉS AQUÍ

El mes de setembre és un mes especial, perquè després del relatiu parèntesi del mes d’agost, tot torna a posar-se en marxa. L’activisme associatiu característic de la nostra ciutat ja està escalfant motors, i setembre apareixarà més vital i participatiu que mai.

És un mes especial també econòmicament, sobretot per a les famílies amb membres en edat escolar, ja que els preparatius de l’inici de curs van acompanyats d’una despesa important en llibres i material escolar. Aquest any els veïns i veïnes de Badalona estaven contents, perquè esperaven veure complerta la promesa de l’actual alcalde, i rebre un Xec-Llibre per poder fer front a les despeses. Però el Sr. Garcia Albiol ha donat la raó els qui l’acusaven de fer falses promeses electorals, i a l’hora de la veritat s’ha fet enrere: no complirà allò que havia dit, i no hi haurà llibres gratuïts per als estudiants de Badalona. Tampoc se sap encara com quedarà el tema dels ajuts socials per a les economies més desafavorides, ja que la idea de restringir-les només als veïns amb més antiguetat no és una idea afortunada: a Badalona hem lluitat molt perquè no existeixin privilegis en funció dels anys que fa que es viu a la ciutat, i perquè allò dels BTV sigui només una anècdota en clau humorística. Badalonins ho som tots, totes i tots, tant si hem nascut aquí com si hem vingut a viure-hi des d’Andalusia, des de Rússia o des de Mataró. Supeditar les ajudes alimentàries, que són per paliar situacions greus d’emergència, a l’antiguetat com a veins, no és una solució justa, ni pràctica. Confiem que el govern s’adoni del seu error.

 

I setembre també és el mes en què celebrem la Diada Nacional Catalana. Una festa important que cal aprofitar per reafirmar el sentit de pertinença al país i per a la construcció nacional des d’una perspectiva socialment inclusiva i políticament lliure. Aquest any hi haurà sorpreses teixides des de la societat civil, estigueu alerta. Jo us en recomano una que no us podeu perdre: l’oportunitat de fer l’itinerari històric amb el programa QUEDEM? per tal de conèixer què passava a Badalona el 1714, itinerari que enguany acabarà a la platja amb una teatralització del trencament del setge. Perquè la societat civil trencava el setge. La societat civil té un gran poder per poder trencar setges de tot tipus. Cal no oblidar aquest esperit constructiu de lluita ciutadana: ens pot ser molt útil per afrontar els setges actuals que amenacen els drets ciutadans en la Badalona del segle XXI.

parir, infantar(I)

També era diumenge, com avui. Diumenge 28 d’agost. El dia abans, dissabte, em va semblar haver fet alguna cosa que podia ser el “tap mucós”, i a la platja ja només em vaig banyar mullant-me les cames. Per si de cas. . (segueix)

Portava el meu vestit de bany “pre mamà” estampat de tons verdosos
llampants que m’afavoria, i quan penso en aquell temps em ve sempre als
llavis allò de “era jove i boni ..i.. ca….” de la cançó del
Serrat. Recordo que em sentia vital, forta, segura i molt molt feliç.
Penso en aquell part i em ve al cap el bany serè del dia abans, a la
platja del Manresà, on jo ja sabia que el meu cos es començava a posar
en marxa per a la transformació final. De fet, l’últim bany d’abans de
ser mare.

No sabia si portava un nen o una nena – fa vint-i-tres
anys les ecografies ja ho delataven, però nosaltres vam voler mantenir
la incògnita fins al final, com s’havia fet sempre -, i era el meu
primer embaràs. El meu primer part. Un part que vam preparar-nos perquè
fos un part “fosc”, un part “com a casa” però a l’hospital. Amb molt d’amor, i amb una complicitat de parella que em fa somriure.

No ens vam atrevir en això de fer-ho a casa, malgrat ho coneixíem
d’aprop, i sabíem que era perfecte. No ens hi vam atrevir malgrat sabíem
que de totes maneres molts accidents greus en el part passen als
hospitals, és a dir que no és pas una garantia. Però ens vam sentir més
segurs amb aquesta modalitat: seguint l’esquema com si es fes a casa,
però comptant amb les instal·lacions clíniques per si calia. L’equip del
“part fosc” respectava el ritme natural, i l’espera es feia amb comoditat i llibertat de moviments, envoltats
de qui es volgués tenir al costat; no rasuraven, no posaven anestèssia,
participaves en el part ajudant a sortir la criatura i després feien el
bany “Leboyer”, que el feia el pare. No hi havia focus estridents ni
marxes forçades. Ara moltes d’aquestes coses ja no semblen tan
especials, però llavors parlar de part natural – i sense violència en dèiem llavors, seguint al Leboyer, de fet – encara era trencar alguns
esquemes.

No fa gaire vaig llegir una columna al diari ARA on la periodista – he perdut el retall, no recordo qui era – escarnia les dones que volen viure el part en positiu, i les que defensen la lactància. Deia que era una moda abominable, una corrent que ella es negava a seguir. Jo em sentia una mica contracorrent fent, llavors, tot el contrari del que manaven els cànons, que era la medicalització del part i el pas a alimentació artificial sense pensar-s’hi gaire. El part i la criança alternativa llavors eren minoritaris, i vistos per la societat com una raresa “hippy” o dels naturalistes radicals. Tot això de la “Lliga de la llet” i els grups d’autoajuda per al recolzament a la lactància al nostre país tot just començava, els parts a casa es jutjaven com una temeritat,  i el debat feminista per posicionar-se en aquesta girada de mitjó davant la vivència de la maternitat com un apoderament de la dona encara no estava gens madur.

Jo m’havia fet les meves teories. Volia creure que parir no podia ser allò tan terrible que mostraven les pel·lícules, amb crits esgarrifosos de dolor desesperant, i tot i que sabia, per la meva pròpia mare, que un part podia complicar-se i convertir-se en un drama espantós i angoixant, d’alt risc, volia confiar en que les lleis de la natura havien de fer fàcil allò que és natural i que inevitablement s’esdevé des de temps ancestrals de forma universal. Havia de vèncer un dels meus fantasmes d’infantesa (durant molts anys havia pensat que mai podria tenir fills perquè m’horroritzava haver de passar pel tràngol del part), i la càrrega dramàtica que hi aportava el del meu germà Frederic i el de tants infants greument discapacitats per seqüeles del part, infants que jo coneixia i tractava a la feina.

Vaig preparar-me a fons per conèixer millor el meu cos i controlar-lo, fent ïoga, homeopatia, i preparació de tot tipus. No sé si en tota la meva vida he tingut una etapa amb tan bona salut i tants bons hàbits, malgrat les meves escandaloses varices. Fins i tot vaig deixar de patir migranya en aquells nou mesos (això després m’ha servit per saber de la naturalesa hormonal del desencadenant de la majoria de crisis), i la meva activitat física i social va seguir gairebé el mateix ritme que abans d’estar embarassada, però va incloure a més aquesta profunda interiorització de l’esperar un fill i anar-se convertint en mare pel camí, anar-li fent lloc, anar fent créixer l’incondicionalitat com a base de l’amor cap a algú que encara no coneixem perquè no hi és, però de qui ja empatitzem amb la seva existència. Interioritzacions que aporten la il·lusió i les ganes dels fets volguts i desitjats, estimats, prioritzats.

Hi ha el part, i hi ha el fet d’acabar-lo amb un infant, una vida, als teus braços. El part podria relatar-lo per les seves empremtes i per les reflexions que em va suggerir ja llavors, recordo que “em va tocar” explicar-lo a les companyes que parien més tard i es preparaven amb mi, i que vaig dir-los algunes coses com:

EL DOLOR:
– Per molta ïoga que fem, de “sense dolor” res de res. M’ha sorprés el dolor, és immens. Les contraccions ja alerten, i cap al final són descomunals…
– Però amb tot, és un dolor, sec, curt, controlable. En ser intermitent deixa temps per refer-se. I quan arriba el punt en què sembla que ja no podràs suportar-lo, llavors ja està. A mi em semblava que se’m partiria el còccix. Que m’esberlaria per sempre més…
– És l’expulsiu. Una sensació un punt orgàsmica, per cert.
– El dolor del part no em deixà petjada física per gaire estona, un cop ja ha passat ja ha passat. Potser el còccix adolorit, una mica sí. Uns dies. Però aquell dolor immens del moment no torna. És un dolor terriblement intens, però prefereixo mil vegades un part que no pas una migranya.
– I sens dubte, el control de les respiracions, la capacitat de relaxar i focalitzar, tot allò après…una eina d’autonomia molt eficaç!
– Jo personalment estic contenta d’haver parit així, sense cap anestèsic ni calmant, haver-ho viscut 100%, amb tots els seus registres. Però tampoc cal culpabilitzar qui no s’hi atreveix. Cadescú que esculli, Jo repetiré! (i sí, vaig fer-ho).
– Sé que hi ha dones i corrents dins el pensament feminista que defensen que cal no oblidar aquest dolor i que cal evitar-lo de totes totes

EL TALL

– No vaig voler la episiotomia, de tant convençuda com estava que els meus exercicis d’enfortiment de la pelvis havien estat eficaços, i pensava en les índies que parien soles al riu i tot plegat…vaig confiar massa en mi, i em vaig equivocar. El cap del meu fill – va ser un noi – va necessitar aquell espai, allò no es donava… i em vaig estripar. És pitjor estripar-se que no pas haver-se fet prèviament un tall ben fet. Coses que passen! Al final tot queda en res, els punts ho arreglen tot i no hi va haver conseqüències. Però vaig aprendre a acceptar que no sempre voler és poder.

TOCAR EL CAP, AJUDAR A SORTIR

– Veure el cap de la criatura que està apunt d’emergir de dins el teu cos, tocar-lo, és un estímul molt gran per seguir en l’esforç d’ajudar-lo a néixer. Tocar el seu cos greixós, suau, i sentir-lo damunt el ventre, damunt el pit – xuclar el pit des del primer minut, molt important per a l’estimulació de la producció làctia- , tot just acabat de sortir, pell amb pell… una experiència molt visceral i emocionalment intensa. No sempre es pot viure, i segur que no passa res. Però jo la vaig viure, i encara en conservo la textura.

PREPARAR-SE PER AL DESPRÉS

– Tanta preparació per al part, tants mesos per a la feina de només unes hores, i tant poca preparació per al després! I és després quan tot comença. Quan cal aprendre-ho absolutament tot en un context d’inquietud i feblesa. Va bé preparar-se per als canvis, per afrontar inseguretats, adversitats, pors…
– Tothom s’atreveix a donar consells, a dir com s’han de fer les coses, i aquesta primers moments són moments per a una gran intimitat, per conèixer-se, per anar-se adaptant mútuament. Tenir algunes coses clares prèviament ajuda molt, però per més llibres llegits que es tingui, la realitat és nova sempre, i ho supera tot.
– Nosaltres no vam deixar que s’mportéssin el nadó a la “nurseria”, portavem les regnes dels ritmes de mamar, netejar, bressolar, dormir… en la intimitat de l’habitació, i llavors això es criticava força. Ara és pràctica habitual.

(Ja m’estic allargant massa. Deu ser hora de tancar l’apunt, que s’està fent quilomètric, malgrat no he parlat gens del fet de passar a tenir un infant directament vinculat a la teva vida)

Avui fa vint-i-tres anys em vaig estrenar en això d’infantar una criatura. Quan ara em miro aquest tros de xicot, en Francesc, em sembla increïble que fos aquell nadó rodanxó i greixós a qui vam haver de tallar el cordó umbilical que l’unia a la massa carnosa i sangonosa que és la placenta, (i que s’ha de parir després) perquè respirés pel seu compte. Ho va fer el seu pare després d’una estona pausda en què ell i jo bategàvem encara amb el mateix cor, mentre l’acaronava. Ja era dolç llavors, tot just néixer. Teníem els noms d’Arnau i Francesc, i en vauere’l vam saber que s’havia de dir Francesc, que li esqueia.

Sempre es felicita l’aniversari de qui fa anys, és el que toca, i jo sovint penso també en les mares. Parir és un fet per celebrar. No cal sacralitzar-lo, també és cert. Hi ha milers de mares que no han parit, i són tant mares com les que han vist sortir el fill del ventre. De ventres i mares fa temps que en vull parlar, perquè el drama de seguir preguntant als infants “qui és la teva mare autèntica” quan són adoptats no és un drama menor. Gens. Però avui, no sé per què, l’aniversari del meu fill m’ha portat a pensar en el seu part. I en els parts, que de vegades semblen un tràmit hospitalari més, quan, en realitat, poden ser també una experiència vital on la dona hi posa molt de si mateixa I on el pare també s’hi pot sentir plenament involucrat.

 

fum demagògic a badalona

S’acaba l’estiu i aviat començarà el curs escolar, un nou curs en què totes les famílies de Badalona haurien de gaudir de la gratuïtat dels llibres de text, gràcies al “Xec-llibre” segons la promesa electoral feta pel Sr. Garcia Albiol, que es va passar tota la campanya compremetent-se a accions molt directes i concretes, enfocades a tocar les emocions neuràlgiques dels votants en temps de crisi.  (segueix)
Les seves promeses electorals s’afronten  ara a la realitat, deixant al descobert que, tal com alguns denunciàvem, allò eren realment mentides dins d’una campanya totalment demagògica. I fins i tot populista, malgrat tractar-se d’un partit tradicional i elitista. Setembre és a la cantonada i toca fer una gran despesa en llbres mentre l’alcalde no diu com els pensa pagar, i comença a buscar excuses, tal com va informar a principis de juliol  el diari El Punt . L’expectativa davant aquesta promesa es pot girar en contra l’actual govern, i deu ser per això que s’afanya tant a fer força soroll mediàtic per cada dit que mou, i talment com si tirés  carnassa a les feres afamades, es dedicaa a distreure el públic amb trucs d’il·lusionisme .

No entro a valorar ara i aquí el dret o la conveniència de la gratuïtat dels llibres de text, el negoci de les editorials, ni les mesures de socialització emprades per molts centres educatius. Aquest pot ser tema per a un altre apunt.

El que valoro ara és que molts vots obtinguts per Garcia Albiol són en resposta al seu estil de campanya farcit de promeses contundents, entre elles, com a destacables per la seva repercussió en l’economia de les famílies:

– llibres gratuïts,
– places de llar d’infants per a tots els veïns de Badalona
– privilegis per als veïns de Badalona (dit així en genèric, se suposa que són tots els veïns, ja que veí és:  2 1 m. i f. [LC] [AD] Persona que habita en un mateix municipi, barri o casa que una altra. 2 2 m. i f. [LC] [AD] [DR] Persona que té domicili en un municipi., però ja s’ha vist que parlava d’uns veïns per sobre dels qui ell considera “no veïns”, i que li cal una maniobra per poder posar aquesta línia divisòria)

Promeses impossibles, unes per raons legals, d’altres per raons econòmiques. Però ell les va fer, es va passar mesos, anys, dient que quan ell fos alcalde faria això i allò. I una bona part del poble votant se’l va creure. I ara davant la impossibilitat d’acontentar aquestes expectatives sembla que hagi posat en marxa un sistemàtic pla per distreure l’atenció “fent veure que”, fent ús, com va fer en campanya, del seu poder de convocatòria mediàtica. I ho fa en dues línies d’acció:

– donant categoria d’accions innovadores i contundents a mesures habituals que fan tots els ajuntaments i han fet també els governs anteriors (en Marc Ustrell en parlava a principis de juliol, en aquest article a Público, “L’estil d’aparador de Garcia Albiol”)

– inventant propostes desaforades, que no podrà tirar endavant per la seva complexitat administrativa i perquè difícilment obtindrà suport de cap força política per fer-ho. Un bon exemple, la darrera, que té a veure amb la seva promesa de “prioritzar els veïns de Badalona alhora de donar ajuts socials”. Com que veïns ho som totes i tots, ara s’ha hagut d’inventar un subterfugi per marcar la diferència entre els veïns “de sempre” i “els altres”, els que sembla que fan nosa al PP. La proposta en concret és:

– dividir els veïns de Badalona en dues categories, segons els anys que fa que viuen a la ciutat. Ara s’ho ha inventat per poder escatimar les beques de menjador a les famílies que, encara que passin fam, faci menys de 5 anys que s’han instal·lat a Badalona. No ha dit res de si aquesta categoria de “veí de menys de 5 anys” impedirà accedir a altres serveis públics. Tampoc de com s’articula una mesura d’aquest tipus en relació a la legislació vigent. Més enllà del que comporta, èticament, jugar amb el menjar dels més desfavorits i posar traves a l’acollida de les famílies que decideixin traslladar-se a viure a la nostra ciutat, i més enllà de com és de lamentable que entrat ja en el govern el Sr. Garcia Albiol segueixi amb el mateix estil demagògic i amb llast xenòfob, aquesta és una mesura que es desacredita per si sola.

I mentrestant la llista dels llibres per al nou curs escolar és damunt la taula de cada família. Damunt la taula de cadascun dels  prop de 22.000 escolars d’educació primària i secundària de Badalona, que esperen la implantantació d’ aquesta mesura a partir del curs 2011-2012, tal com ell va prometre que faria si sortia escollit alcalde.

Qui els pagarà? (guardeu les factures!)

amb l’índia al cap

No sé com s’anomena aquell fenòmen que fa que de sobte se’t faci més visible alguna cosa que justament t’afecta directament, com quan estàs embarassada i comences a veure més embarassades que mai. Segur que deu ser un tema purament perceptiu, però el cas és que jo no havia llegit mai tantes coses sobre l’Índia a la nostra premsa com ho he fet aquests dies que la meva filla hi és. (segueix)

I no només perquè el 15 van celebrar la Independència i molts diaris se’n van fer ressò – per cert, una celebració que ella va viure en viu i en directe tot desitjant poder celebrar algun dia, aviat, la nostra – sinó perquè l’actualitat política i social del “país emergent” es fa visible, i perquè passen coses curioses com per exemple que els Castellers de Vilafranca marxaran a Bombai per trobar-se amb els “gobindes”, com informava El Punt-Avui del 6 d’agost,

Avui mateix és notícia la manifestació anti corrupció, però fa tres setmanes, coincidint amb l’ínici del seu viatge, ho va ser

(segueix)

el romancero gitano

El ressó de Lorca als mitjans, pel proper aniversari de la seva mort (75 anys farà el dia 19 d’agost) m’ha fet venir moltes ganes de tornar a tenir el Romancero Gitano a les mans. L’edició típica, senzilla, que llegíem els estudiants, l’he conservada sempre. Però avui sóc lluny de casa. L’he trobat a la xarxa, i els seus versos han galopat pel meu cervell, evocant imatges que conservo de quan el vaig llegir per primera vegada. El podeu llegir aquí. Recomenble fer-ho de nit, amb una lluna com la d’aquests dies, a l’aire lliure i lluny del brogit urbà…

postes d’estiu (18) torroja del priorat, 5 d’agost

Fins ara no me n’havia adonat de com n’està d’aprop Torroja de Reus, Torroja i Porrera; i avui en una escapada, hem deixat que el Priorat ens captivés tots els sentits. Després d’una bona estona empaitant rellotges de sol pels silenciosos  carrers de Porrera, i remenant vins pels seus cellers, ens hem arribat a Torroja i l’hem trobat preparant-se per la fira de demà, dins les celebracions per als 750 anys de la carta de poblament que originà el poble. Malgrat l’espessor del cel d’aquesta tarda, la posta s’ha deixat intuir, damunt el Montsant, i jo he passejat per aquells carrers empedrats, apinyats i costeruts, tot recordant la meva curiosa estada de fa 33 anys, convocada pel Centre Cultural i Recreatiu La Unió de Torroja del Priorat. (segueix)

De com vaig decidir presentar una de les meves narracions als Jocs Florals de Torroja del Priorat no me’n recordo, potser vaig llegir-ho al Serra d’Or que rebia el meu pare, el cas és que vaig fer-ho, i que vaig obtenir un premi. Tenia 18 anys i tot d’una vam haver d’improvisar un viatge cap a terra desconeguda per ser a l’acte de lliurement. Era l’any 1979, i llavors tot semblava més lluny, va ser un viatge llarg i costós, m’hi va acompanyar la meva mare i aquell viatge sempre ha format part d’aquells records anegdòtics carregats d’emoció i aventura que mai més oblides. És un record, a més, tenyit  d’aquell to lluminós que confereix a les coses la il·lusió – encara adolescent – d’un nou camí que aparentment s’obria amb facilitat. Guanyar un premi literari em semblava, llavors, un missatge encoratjador per a la meva afició a escriure, i alimentava la meva fantasia de ser escriptora. Del poble n’he conservat més que imatges, una impressió. Hi vam arribar apressades i vam patir fins trobar l’església – l’espai on es fan molts actes culturals – però aquells carrers de pedra, estrets, sinuosos i costeruts em van enamorar.

De Porrera a Torroja del Priorat la carretera serpenteja entre vinyes i oliveres, i en arribar al poble el que més impressiona és que s’hi arriba per dalt, i el veus allà sota tot apinyat. L’actual explotació turística de la Cultura del Vi ha afegit a aquests pobles un valor que els dóna més personalitat, però no els fa perdre la seva essència. Una essència que es trepitja, es respira i s’escolta. I es veu.

En el nostre caminar pausat, amb tots els porus oberts i una certa enyorança il·lusionada, m’he mirat a mi mateixa, la mi mateixa de llavors – poca menys edat que la meva filla ara – i he recordat la meva mare, que llavors tenia poc més que jo ara; pel que fa als meus somnis, bé, no he fet tard del tot, encara, en això d’acabar escrivint, ves a saber… però potser ja toca espavilar-se! Per cert, que hem sabut per la gent del poble, els que preparaven toldos per a la Fira de demà, que enguany per la retallada econòmica no s’han pogut celebrar els Jocs Florals, uns certamen literari de referència a la comarca.

Després d’encaminar-nos per diferents rutes improvisades, deixant-nos portar, hem enfilat fins dalt de tot, des d’on la vista es perd fins la impresionant carena del Montsant. Sempre penso que els que vivim a les comarques de Barcelona tenim poca tirada a anar cap avall, i que ens perdem uns paisatges bellíssims, espectaculars.

Avui la posta m’ha acompanyat a un passeig on les il·luisons del passat m’han fet pessigolles; he portat el passat al present i el present al passat, i les pessigolles m’han dibuixat un somriure una mica trapella, diria que era de felicitat.

 

ànecs barrejats

L’ànega – llavors no sabíem que ho era – va arribar un dijous a la nit, fa més d’un any. No recordo l’època, només sé que tornant de l’assaig de Gospel Sentits en Ramon ens esperava amb la notícia: hi ha uns veïns que diuen que sen’s ha escapat l’ànec, i que corre pel carrer. Vaig baixar a comprovar-ho, i no, en Jach Sparrow (un ànec comú dels que regalen al teu fill els seus simpàtics amics el dia que el xicot fa anys) estava ben tranquil al galliner. M’estranyava que s’hagués escapat, no era ànec de marxar a campar-la lliurement malgrat en tingués l’oportunitat. (segueix)
L’anècdota de la seva arribada va lligada a una imatge singular, que inclou patrulla de la guàrdia urbana, veí amb l’ànec embolcallat en braços demanant hostatge per aquella nit, i una trucada posterior d’un agent interessant-se per l’estat de la bestiola (sí senyor agent, l’ànec s’ha adaptat bé al galliner, ha menjat i està tranquil) i informant-nos que ni centres de recuperació ni res semblant, que si volíem ocupar-no-es que era cosa ben nostra. Per un moment havíem pensat que podia ser una au protegida, o que necessités protecció, i que el correcte era adreçar-la a algun organisme. I de sobte vam trobar-nos embolicats per la nostra generositat en un problema a resoldre, ni tan sols vam ser nosaltres els qui vam trobar-la al carrer i ara teníem un membre nou i estrany al galliner.

No hi entenc, i la cerca per internet i per les enciclopèdies de paper em porta a un univers de famílies i subfamílies tan extens, dins dels ocells anàtids, que m’embolico i no estic segura, però he arribat a pensar si es pot tractar d’una femella de l’ànec coll verd. L’altre, el que ja fa temps que tenim, en Jach Sparrow, és l’ànec blanc que conec de tota la vida, de veure’l a les il·lustracions dels contes, a les granges i a les masies, força gran, blanc i amb el bec taronja.

De coses n’han passat moltes, moltes, amb aquesta ànega, que malgrat vola perfectament i té condicions per emprendre el vol, no marxa mai del pati de casa. Però la mes interessant és que s’ha posat a pondre ous, i que ha aconseguit tenir aneguets, després de diversos intents  (per covar-los busca llocs molt amagats per fer el niu, i n’hem descobert més de quatre amb ous abandonats), I que cal suposar que aquests ànecs són la barreja de dues famílies o subfamílies diferents, i estem tots a l’expectativa per veure quins ànecs obtindrem.

No sabia que les aus es barregéssin entre subfamílies o famílies diferents, sempre havia pensat que les aus conservaven la seva “raça pura”, perquè no és habitual – a diferència del que passa amb els gossos – trobar ocells mestissos. I ves per on, aquests graciosos ànecs que segueixen la mare com si tingúessin un iman, són ànecs barrejats. Fruit d’un cert mestissatge.

Té la seva gràcia. Al conte, un anaguet lleig es converteix en cigne quan es fa gran. Veurem en què es tornen els de casa, quan siguin grans.

de vacances, a bellver (teresa català)

Avui han arribat noves de la Teresa Català:

“Floretes! Estic bé! Sols que
de vacances… o no… tal vegada no són vacances si no un llarg període de
descans, de no fer massa  cosa.

A
pams. Em passo un parell de setmanes de juny i gairebé tot el juliol i agost a
Bellver, a la Cerdanya. A casa, al meu carrer silenciós i quiet. Pot passar la
tarda i sols passejar-hi els dos o tres veïns ja grans que surten a prendre la
fresca… On visc no és transitat i la casa de parets gruixudes, de pedra, m’aïlla
de la calor. Paisatge, veïnat, silenci, delícia de temperatura… i el meu
taller. Hores de pintar vidre, de passar-m’ho bé essent allà, en silenci,
pensant sols com decoro la peça. I res més. Ni marit, ni pares, ni filles, ni
amics, ni ordinador. I això vol dir ni correus, ni missatges, ni feisbuc, ni
cap mena de contacte “social”. Sols esser allà, pintant, anat a comprar xerrant
ara amb un ara amb altre… i vivint el que viu el meu trosset de carrer en un
poble que encara respira un poc la vida que dóna el camp, el pas dels mesos, la
terra. (segueix)

Això vol dir no tenir responsabilitats, no patir per ningú,
no preparar res… quina delícia! No saber de ningú… i això es pot fer perquè
és estiu, tothom entra i surt i està permès desconnectar. Però jo… em passo
desconnectant!

No trobo a faltar res. Al poble hi ha un cibercafé i podria
connectar-me… i no en tinc necessitat. Ho deixo tot aparcat. No toca. Ara
sols toca el viure al compàs del que vull fer. I si vull fer el mandra, ho
faig. I , ho torno a dir, és una delícia!

Les meves creacions en vidre van prosperant.  Faig
peces boniques, que agraden als pocs que entren al taller i les veuen.
Participo en una fira d’artesania, i tinc molt d’èxit. I em vaig donant a
conèixer al poble… com  la dona que pinta vidre i és una artista!

Dies de no dir-vos res. Les floretes passen sequera! Com les
de la finestra de casa, que la família ni veu ni nota i s’han anat pansint per
falta de rec.

Així que aquí van quatre ratlles, jo  ja mancada de
costum. Quatre ratlles que em costen, que ara no estic per això! Perdoneu-me,
però sols em vaga viure i pintar… posar.-me uns pantalons foradats i unes
espardenyes a retaló i seure al portal  o fer “d’artista” i posar-me tota
interessant quan entra algun turista a veurem treballar!

Una reflexió però  que tinc pendent des del darrer
correu, on parlava de la mort, dels dos anys de tractament, de la nena que et
demana un dibuix i una mà…. Ostres tu, cada persona ho interpreta de manera
diferent. Una em felicita per haver superat els dos anys, altra s’angoixa
perquè em creu deprimida, altra em renya per pensar en negatiu… altra em nota
irritada, altra deprimida… i hi ha qui em dibuixa un xai i qui la caixa
perquè el posi.

I la reflexió és aquesta: els texts són vius. Cadascú hi
llegeix el què segons el que viu, les seves pors, els seus anhels. Les mateixes
paraules ressonen diferents als diferents cors! Si, ja ho sabeu tot això, però
cal repetir-ho… i repetir-m’ho.

I una altra reflexió. Cada vegada que toco el tema de la
mort hi ha respostes sorprenents, alguna fins i tot revoltada. Quina època, no?
Encara no hem paït que la mort és part de la vida! Hem de ser sempre joves,
prims, dinàmics i la vellesa, l’arruga i la mort desapareixen del dia a dia i
s’amaguen. Tabú!!!!!!!

Suposo que tot és un procés, i jo porto ja deu anys fent-lo.
Càncer és una paraula sonora, potent… i encara no dita en molts ambients.
Aquesta setmana encara em deien que té “el mal de moda”  d’una dona
malalta de càncer. I jo li pregunto, i quin és aquest mal? I li faig
verbalitzar la paraula, dita  en veu baixa, com si s’esquitllés el mot en
la conversa… com si càncer fos una paraula per a dir amb la boca petita i
sense fer-se notar. 

Resumint: estic bé, visc unes vacances genials, estic
desconnectada del món no faig res i sóc feliç.

I que consti : no estic deprimida quan parlo de la mort.
M’hi he acostumat a veure-la companya i propera. I una de les coses que em va
ajudar quan em troben la metàstasi òssia va ser planificar com voldria
 que fos el meu comiat, el meu “funeral”·. Com que sempre em costa molt
adormir-me (tinc insomni de conciliació) una de les distraccions en el silenci
i la foscor de l’habitació, al costat del Pere que si dorm… allà quieteta…
era imaginar-me  el meu comiat, funeral o com vulgueu dir-ho. I recordava
en Tom Sawyer, que assisteix al seu propi funeral i s’emociona. Realment és
bonic pensar i viure  amb pau aquest moment, el comiat, com voldries que
fos…

I ja hi tornarem a ser. En llegir això algun que altre amic
pensarà, ostres!  la Teresa no es`ta bé! I ara! Veniu a Bellver, mireu-me
pintar, xerrar amb els avis que em vénen a veure, compartir amb els
veïns,  i decidiu llavors si no sóc la dona més feliç del món!

Us escric perquè he vingut a dormir a Badalona. Només hi
seré un dia. Marxo de viatge amb la família, tots quatre, a Irlanda! Tenim
desig de més verd i de veure penya-segats i beure una pinta en un pub …
Espero que sigui un bonic viatge…

I en tornar… de nou cap a Bellver. Penso ser-hi també al
setembre, deixant obligacions de banda i aprofitant que el meu home té dues
setmanes de vacances a mig mes. Ës a dir, que quan tothom ja serà a la feina,
ben oblidat l’estiu … jo encara estaré qui sap on amb el Pere, gaudint de
paisatges!

Així que perdoneu-me floretes si us tinc oblidades… no us
preocupeu! Vindran dies de tardor i dies d’hivern, tornaré a agafar rodatge i
tornaré a fer-vos arribar les meves buidades… que em calen, de tant en tant,
per a seguir vivint. Per a VIURE, amb majúscules. No per a sobreviure!

També dir-vos que a Bellver hi fan uns gelats artesans, amb
llet i nata de la zona, que són una passada! Així que no hi patiu, continuo
practicant el meu esport preferit sense cap limitació. M’he aficionat al de
nata amb crocant d’ametlles….. mmmmmmm!

Com sempre: un petó, un somriure i una abraçada!

Tant de bo arribi allà on estigueu, i si més no… desitjo
que us arribi quan torneu i us poseu, de nou, davant l’ordinador.

Fins sempre!

Teresa

mirades i realitat (II) el context

Si us ensenyo aquesta fotografia dient que l’he fet jo,, podeu
pensar que l’he presa en un paratge natural o potser al zoològic. Essent estiu podeu interpretar que forma part del meu paisatge de vacances, i els qui sabeu que estic al voltant de l’Hospital de Sant Joan de Reus per la salut del meu pare potser pensareu que forma part del meu àlbum, que no és actual. Podria ser d’una granja escola, d’un parc, o de la meva estada al Delta de l’Ebre. Com a realitat clarament discernible, desxifrable sense por a l’equívoc, tan sols hi ha ànega i aigua. I un xic de terra amb herba. La resta forma part
de la interpretació. (segueix)


Potser us decebrà saber que s’ha pres en un antic solar industrial ara en desús, al Nord de Badalona,
que el suposat llac és una bassa de la pluja, i que l’ànega va ser
recollida del costat de la carretera general (NII) per uns veïns, sense
que ningú sàpiga com pot haver vingut a parar un ànec així a al mig d’un
barri urbà.
Sobre l’arribada de l’ànega podeu llegir-ne més aquí.
Sobre el lloc on s’ha pres la foto, ho podeu comprovar vosaltres mateixos obrint
l’arxiu adjunt, al final de l’apunt, on trobareu la mateixa imatge però dins una fotografia feta amb el zoom allunyat. Captant el context.

Sovint dins una realitat, quan focalitzem un detall i ens el mirem sense tenir en compte el conjunt, podem descobrir-hi novetats impensables. Per bé i per mal. Realitats que, vistes al detall, contradiuen el conjunt, o si més no hi aporten quelcom que era difícil de copsar a l’engròs. En aquest cas, la bellesa de la imatge és molt superior a la que es capta mirant-la amb tot el seu context. De vegades és bo saber amplificar els detalls per descobrir-los i gaudir-los. Saber que en contextos degradats existeix bellesa, bondat i excel·lència. De la mateixa manera, si amplifiquem un detall pervers, negatiu, l’efecte serà el contrari. Ens convé conèixer l’existència dels detalls, descobrir-los, però si obviem el context, la resta de detalls, estem desfigurant massa la realitat…per bé i per mal.

De vegades focalitzar i amplificar detalls pot desactivar prejudicis i erronis,
De vegades s’utilitza la focalització i amplificació de detalls per activar els prejudicis i els erronis.
Però sigui amb la intenció que sigui, conèixer el context, el pla general, el telò de fons, ens ajudarà a tenir una visió més real de la realitat, sempre partint de considerar la realitat com a quelcom polièdric (podeu llegir mirades i realitat (I) percepció)

mirada i realitat (I) percepcions

M’agrada aquesta imatge de W. E Hill  per començar una intervenció – en format ponència, tertúlia o debat – quan s’ha de parlar de diversitat i prejudicis de qualsevol mena. Funciona força. La idea l’he manllevat del Pla LIC, on per parlar d’interculturalitat teníem aquesta diapositiva amb els mots: canviar (o obrir) la mirada per descobrir noves realitats. No hi ha res més cert. Ni res més senzill i pedagògic que aqusta imatge per il·lustrar-ho. Qualsevol realitat és polièdrica, sempre conté moltes realitats alhora,
en si mateixa, i en la lectura personal que en fa cadascú. Per això el
relat d’una realitat, en qualsevol cas, està sempre subjecte a diverses versions objectives, a versions objectivament subjectives, i de vegades a més, també subjecte a versions produides intencionadament per desfigurar-la o manipular-la. (segueix)

En trobem exemples contínuament. Íntimament vivencials o de relat social. En la convivència diària a la llar familiar, a l’aula escolar, a la feina. En la vida política. En els mitjans de comunicació. En la dinàmica participativa de les entitats, en les xarxes ciutadanes. Alhora de seguir el fil d’una baralla d’adolescents, d’un conflicte d’escala de veïns o de fer l’acta d’una llarga reunió que s’ha tancat sense que els acords
hagin quedat prou clars. Fins i tot davant una malaltia, davant evidències mèdiques on sembla que el relat científic hagi de ser més inequívoc, hi ha diverses realitats dins una mateixa realitat. “Més val sentència de metge que de jutge” deia sempre la meva mare, en aquest ús abundós habitual que feia de les dites i frases fetes de la saviesa popular. Perquè una sentència mèdica pot ser burlada, desmentida, i una condemna judicial, difícilment.

La vella i la jove és una imatge típica que es fa servir per explicar
que és la percepció als estudiants de psicologia, per distingir-la de la sensació (la sensació és la informació que rebem pels sentits, la percepció és la interpretació de la sensació). L’autoria del dibuix a l’any 1915 s’adjudica a W. E.
Hill i diuen que originàriament es va
titular la meva dona i la meva sogra.  En un sentit més ampli, lligada a la lectura de la realitat, serveix per reflexionar en com de vegades ens enroquem en una mirada preestablerta que no ens deixa captar altres vessants de la mateixa realitat. El darrer dia que vaig fer-la servir en aquest sentit va ser fa un mes, durant les jornades organitzades per la Secretaria d’Immigració, sobre la desactivació dels Rumors.

En mirar el “jove-vella” sabem que no estem davant  d’una realitat complexa (com ho són les relacions humanes, la política i la societat) i podríem caure en el parany de considerar que se’n pot fer una lectura relativament simple, dins el marge de simplicitat que ens ofereix qualsevol expressió plàtica. Juguem alhora amb avantatge, perquè és un enginy força conegut, i difícilment ens posarem forts, dogmàtics, defensant com a únicament vàlida la versió que ens fan veure els nostres ulls com a bona: és el perfil d’una jove amb un collar vermell i coll d’abric pelut; és una vella amb nas prominent i mocador blanc al cap i amb la barbeta pròpia d’un desdentegat. No ens hi posarem dogmàtics perquè ja sabem d’entrada – o sospitem – que n’hem de veure dues. Però si tenim ocasió d’experimentar el descobriment en tot el seu procés, de forma col·lectiva, és un aprenentatge per a la vida.

Que la versió correcte és que hi són les dues alhora no ho pot discutir ningú. I que si hi hagués d’haver un dogma seria que la mirada estreta i unívoca ens priva d’abastar la realitat polièdrica, tampoc.

Llàstima que siguin encara tantes les persones d’aauest món que prefereixin  les realitats dogmàtiques, les del blanc o negre, bo o delent, amb mi o contra mi; les de posar etiquetes amb prejudicis; les de voler explicar amb simplicitats realitats complexes. És aquesta cultura la que alimenta fonamentalismes – religiosos o polítics, culturals o socials – i la que fa de coixí a bogeries tràgicament destructives, opresores o exterminadores.

Educar la mirada perquè pugui veure-hi més enllà de les primeres impressions, més enllà dels prejudicis i dels dogmes. Perquè pugui descobrir la mirada de l’altre…
Feina rai!

postes d’estiu (17) la conreria, sant fost, 25 de juliol

Deixem Montigalà i enfilem la Conreria per deixar la Tia Adela – que ha aprofitat el nostre puja i baixa de l’Hospital de Reus – al terme de Sant Fost, on viu enmig d’aquest bosc urbanitzat en què s’ha convertit bona part de la muntanya. De seguida he vist que la posta avui, molt més enllà del que m’ha ofert Montigalà, esdevindria espectacular des de la vessant obaga on mai saps ben bé si ets a Badalona o ja trepitges el Vallès, a Sant Fost.
Amb la vista neta fins al massís de Montserrat i el de La Mola, la posta ha pintat una imatge de postal, digna de publicitar, i de la que la fotografia us n’ofereix un petit tast, encara que no aconsegueix reproduir-la en tota la seva  esplendorositat. (segueix)

No sé si només m’ho sembla a mi, però crec que actualment la ciutat viu ben bé d’esquena a La Conreria. Abans s’hi anava molt, caminant. Era una excursió obligada. A les seves fonts, de les Monges, dels Castanyers, de La Teula, als restaurats de costellada, a fer la Cornisa…o a visitar amics a les cases que tenien llogades, o comprades. Era típic de molts badalonins estiuejar a La Conreria, si no ho feien a Canyet. No era el nostre cas, a cases no hi anàvem gaire. Però sí als seus camins, boscos i fonts.

Observant la bellesa de la posta de sol des d’aquest mirador impecable m’ha vingut al cap quan vam ser a Granada i ens vam afanyar per veure el sol pndre’s darrera ll’Alhambra.

Amb Montserrat al mig d’aquest festival de llums i ombres (de debò que la fotografia ho minimitza, la vista era màgica) veure la posta podria ser un excel·lent pretext per recuperar camins per caminar – sovint es fa difícil saber per on passar a peu, entre les corves – i miradors d’accés públic. La muntanya està tan urbanitzada que es fa difícil orientar-se per arribar als indrets naturals adequats. Avui la posta m’ha fet venir moltes ganes de recuperar aquest Patrimoni Natural que tenim tan aprop i tan oblidat!

postes d’estiu (16) montigalà, badalona, 25 de juliol

Tornant de Reus de veure el pare, ens toca deixar en Dani a La Batllòria, un gest que ja s’ha normalitzat però mai podré acabar de païr. La Batllòria és una residència assistida per a persones amb discapacitats físiques, al C/ Camí de Sant Jeroni de la Murtra, més avall del Sociosanitari El Carme, entre pisos de protecció oficial. La mateixa entitat a la que pertany “La Batllòria”, ACAM, té una altra residència assistida uns portals més amunt, “Montigalà”,  aquesta per a persones amb retard mental. Montigalà Batllòria, un binomi que per a mi conserva encara un fort gust de lluita i joc polític, amb olor de fracàs, tot i que la memòria històrica d’aquesta intensa lluita popular dels vuitanta (Montigalà per al poble, Montigalà Parc Natural, etc) està ben adormida, gairebé oblidada. Algú l’hauria d’escriure ben aviat. (segueix)

És cert que s’hi conserva verd – només faltaria! – entre les abundoses edificacions comercials, els habitatges, les vies de trànsit i els parcs. Però res comparable al que hauria d’haver estat. La submissió a les Olimpíades Barcelona 92 va fer callar moltes boques i renunciar a fermes promeses electorals, i tota aquella mobilització reivindicativa es va acabar quan les forces d’esquerra compromeses amb les decisions consistorials van deixar de recolzar els plantejaments ecologistes més lògics i plausibles, tractant-los de massa agosarats, conformant-se tan sols en que allò no fos el projecte urbà inicialment privat. El mateix mercantilisme ideològic que més endavant va deixar tapar tot vestigi de les transcendents troballes romanes sota la B-20, eliminant el que hauria pogut ser el complement perfecte al patrimoni històric de la ciutat, i una bona font per comprendre la impotància de la Baetulo romana molt més enllà del nucli urbà. Personalment, per a mi, la pèrdua del Montigalà Batllòria va ser la pèrdua definitiva de la inocència política: hi havia confiat!

En arribar a la rotonda des d’on s’accedeix a l?institut Gaudí de la Construcció, les abundoses oliveres podades amb formes que ratllen el ridícul són, als meus ulls, una mostra del que ha acabat sent aquesta zona de la ciutat: un híbrid amb molt poca gràcia. Per bé que té algunes zones amb encant. I la vessant dreta (baixant) del Camí de Sant Jeroni fins al C/Olof Palme és de les que en té, d’encant. I desprèn olor mig muntanyenca.

El rastre de la posta, en baixar en Dani i acompanyar-lo fins la porta, empenyent la cadira de rodes per una pendent que es fa notar, és un rastre bonic però de massa d’hora: és aviat encara, el sol va avall però encara llueix força. És curiós com, en evitar el rastre d’edificis, la fotografia sembla d’un lloc realment frondós. I està feta a peu de carrer, al costat de l’incessant trànsit de cotxes.

No entenc com no s’aprofita el que ja hi ha per fer una zona realment accessible i amb bons acabats: incomprensiblement la mobilitat a peu – encara més en cadira de rodes – és d’una dificultat extrema, els itineraris s’han pensat per ser fets en vehicles de motor particulars, i al vianant se’l deixa contínuament a l’estacada. Segurament és una de les zones que actuen com a clara referència de Badalona fora de la ciutat, per la presència d’establiments comercials que són puntera, i és de les zones més trepitjades, també, per gent de tots els barris de la ciutat… un potencial de cohesió ciutadana que caldria no deixar perdre, i que, en canvi, es malmet en va.

Seguint la ruta per retornar els altres familiars a ca seva, em miro la masia restaurada, Can Bofi Vell, que abans eren unes restes tristament abandonades enmig del camp. Ara la masia fa goig i permet ampliar el Patrimoni, i segurament farà un servei a la ciutadania. Però del camp ja no en queda res.

3D o català, seguim igual

El dia 8 d’agost de l’any passat vaig escriure aquest apunt que sota el títol 3D o català  parlava en temps real de la discriminació que pateix l’oferta cinemetogràfica en llengua catalana, citant i incloent altres articles de referència sobre el tema. Ahir ho vam tornar a comprovar, fil per randa, amb la projecció dels Barrufets. Si la principal gràcia de la pel·lícula és el seu format en 3D, associar la projecció en català = al NO 3D és un càstig proactiu de gran eficàcia. Després que no ens vinguin amb estudis d’audiència. Tot és una trampa feta a mida.

ps. al Lauren Gràcia l’atenció als usuaris amb mobilitat reduïda, és a dir, amb cadira de rodes, excel·lent.