El nou Hospital de Sant Joan de Reus és d’aquells que despleguen modernitat funcional per totes bandes, i que tot i que al principi sembla fred, acaba resultant càlidament humà: molta llum, molt d’espai, molta calma, silenci quan toca i quan cal les paraules; caliu en el tracte professional. Singular i espectacular en la seva forma externa i pels seus finestrals, la llum de la posta sobre el Baix Camp ha arribat gairebé al mateix temps que el llit pujava de reanimació a planta. Un dia llarg avui, llarg i amb tot el ventall d’emocions replegades en la incertesa de l’espera i en aquella serenitat assumida a còpia d’entrenament familiar per tantes ferides vetllades. (segueix)
Quan he arribat ell ja havia entrat a quiròfan. No és que em fos imprescindible aquell darrer comiat “per si de cas”, perquè han estat moltes i intenses les hores compartides aquests darrers dies. Però més m’ho hauria estimat. I no em va servir de res fer llit ahir dimarts des de les tres de la tarda, per una inesperada migranya d’aquelles que irrompen de forma impertinent carregant-se tots els plans previstos. L’atac s’ha llevat encalmat, però no m’ha permès fer matinada.
Les tres germanes ens hem replegat a l’habitació, i l’espera ha estat agradable. Som en aquells moments de relativitzar-ho tot, de deixar de tenir pressa o neguit per fer això o allò, de diluir les prioritats que fins fa poques hores acupaven la nostra atenció. Ara som allà amb tot i per a tot. Xerrem amb pretesa normalitat, amb sincera valentia. Tenim sort de tenir-nos. Són molts anys d’afrontar adversitats complexes, i hem après que ens surt molt a compte fer-ho de forma sinèrgica. Aquesta vegada, potser per primer cop, som plenament conscients que al davant ja només hi som nosaltres. La línia dels pares – oncles, ties – en poc temps ha començat a fer aigües, tots s’han fet molt grans, molts han emmalaltit, alguns ja són morts. I al capdavant de tot, entre els joves i els vells, hi som nosaltres.
Juguem a casa la germana gran, ella és metgessa i som al seu terreny, això ens fa sentir una íntima confiança. Ella hi entén, i ens ajuda a entendre-ho als altres. L’operació s’ha allargat molt, massa. I ha arribat aquell moment de desesper en què el cervell ja no troba cap més explicació que la desgràcia. Però només han estat uns moments, una llargs moments callats i acompanyats, serens però espantats. Moments d’afrontar-se amb els fantasmes.
El pare és molt gran, i l’operació és seriosa. Ell ja ho diu: això si t’agafa a la meitat de la vida te la trasvalsa. Però jo ja la tinc feta, jo ja he viscut, millor si me’n surto i segueixo vivint, però si no és el cas, no és cap desgràcia. Llei de vida i prou. En té 82 i molta saviesa acumulada. Per a nosaltres encara és molt aviat perquè se’n vagi.
La mort racionalment sempre saps que hi és, i coneixes que hi ha la possibilitat de trobar-la a cada pas, cada dia, i més, en aquest cas, per a un pare gran, vell. Però una cosa és saber que hi és, i l’altre és que hi sigui. No té res a veure! En moments així, davant un diagnòstic dolent, una intervenció greu, en moments així la sents tan aprop que li olores l’alè i no desitges res més que foragitar-la.
Tot està obert, el pronòstic incert. Però malgrat la inquietud i el coixí de tristesa, estar aquí fent-li costat, incondicionalment, i compartir la seva serenitat i la seva esperança discreta, el seu saber estar, la seva fortalesa, el seu ànim malgrat els malgrats… hem après a fer com ell diu: viure al dia, valorar cada moment. De moment ha superat l’operació, i ara es tracta d’anar afrontant cada repte, a poc a poc, sense por ni pressa.
Sortint, ja és negra nit, al cel cap rastre de la posta del sol, i pels entorns de l’Hospital una forta olor d’espigol i farigola. Una olor intensa que ens acompanya carretera enllà, fins arribar al cotxe. Aquesta nit s’hi queda la germana petita, i nosaltres ja fem cap a casa. De Reus a Castellvell el camp s’imposa sobre l’entremat urbà, i la frescor de l’entorn ajudarà a descansar. Ens cal fer-ho bé, per afrontar optimistes els neguits de demà.
