miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

trencadís de juliol, el més llegit

Juliol se m’ha fos en un trencadís entrabancat. Encetat amb l’energia d’un mes que s’albirava fructífer, amb temps per tenir temps, i colpit per les pauses forçades, silencis i esborranys mal penjats; motivat en l’àmbit personal i en el públic públic per esdeveniments intensos, impactants i trascendents en la política, en els valors i  funcionament del  món, en l’àmbit global i en l’àmbit local… motius indubtables per opinar a fons, en fils reflexius que sovint s’han anat trencant per un altre ritme personal, familiar, que s’imposa…
He estrenat, a principis de mes, dues noves seccions, molt ben acollides però poc nodrides, per ara…
– floretes de la teresa català
– joves sí i també
n’he reconvertit i endreçat d’altres, i he seguit amb ritme que volia ser diari però no ho ha estat, l’estrenada a finals de juny, postes d’estiu
Amb tot, el vostre ritme de lectures no minva, i encara que el marcador espatllat ens va tenir força temps amb la incògnita, al final ha resultat que la mitjana de les vostres visites segueix essent, per a mi, molt alta.

Visites a la portada Aquest mes: 4208
Visites a les entrades Aquest mes: 9300
Moltes gràcies!

I aquí les entrades més visitades aquest mes

postes d’estiu (15), badalona nord, 23 de juliol

Aquests dies de núvols i pluja és fàcil que, a la posta, el cel dibuixi i pinti formes. Avui predomina un rosa groguenc. L’esperava aquesta posta, volia comprovar-ne el contrast. Les piles de runa i els edificis derruint-se sempre tenen un no sé què fantasmagòric que m’atrau. Mig se m’emporta a les fantasies novel·lades per les meves lectures d’adolescent, plenes de misteris i aventures. Mig em transporta a la cuina dels pensaments metafísics més interns. (segueix)

En aquest solitari dissabte de juliol en Dani i jo ens hem passejat per un Montgat tancat i barrat – només quatre comerços oberts en tot el barri de Les Mallorquines – i hem fet temps esperant que fos l’hora. Ens hem mirat amb atenció quieta en què s’ha convertit l’edifici de la Bomba Prat, i com de mica en mica retorna el paisatge de quan érem nens, a mida que es destapa “El camp”. Aquell nostre camp d’aprenentatge. Un cel bonic i suau ha resseguit la posta al Nord de Badalona, damunt de l’antic i airejat camp de Can Regalat.

La Bomba Prat la vam veure néixer, i vam patir com els encofrats per als seus fonaments s’emportaven el nostre terreny d’aventura i la nostra drecera perfecta. La darrera foguera de Sant Joan que vam cremar-hi ara encendria tot el barri. Un cop expropiat al pagès -Can Regalat va quedar relegat al tram més proper a l’Autopista, on ara hi ha aparcats els Autocars Capricornio i unes quantes tugses – i fins que no van començar les obres l’extens camp va quedar obert al lliure ús del poble. Era el nostre skate-bici park paticular, el nostre terreny per a tot.
L’espectacle de les obres va durar temps, el recordo amb detall precís, hi pasàvem borejant-lo quatre vegades cada dia,  per fer camí cap  a l’escola. I els acabats van ser espectaculars, un edifici modern per a l’època, enorme, que va esdevenir punt de referència durant molts anys per a l’entrada Nord de Badalona. El meu pare m’ha explicat molts cops per què més endavant tot va fer fallida, però ara seria massa llarg.

Els darrers banyistes ja han tret els cotxes que a mitja tarda omplien voreres i esplanades, els vigilants de les obres ens observen amb actitud pausada, i nosaltres bevem glops d’aquest aire amb gust de nostàlgia. Fa un dia una mica buit, avui, i en tornar a casa truquem al pare per connectar-nos al focus vital de la família enxarxada. l’Hospital queda lluny, i ell encara no ha pogut visitar-lo. Per telèfon parlen, i en Dani treu veu i posa llum a la mirada.

Com si féssim un salt des del temps en què jugàvem al camp al temps en què el camp torna a destapar-se. Passat i present es fan un tot, de vegades.

normalitzar fòbies alimenta els monstres

Per molt que després es jutgin els crims contra la humanitat, en el present d’aquestes atrocitats hi ha uns instants de certa connivència que ens atany. Atany als qui podrien reaccionar més ràpid per aturar aquestes factories d’exterminadors en potència o aturar els genocidis perpetrats, tot just comencen. Ho vam veure i viure amb Bòsnia: sempre es triga molt a reaccionar, sempre es fa tard.

Normalitzar el discurs xenòfob és un perill letal, deixar que es presentin al joc democràtic formacions amb discurs xenòfob és la pitjor irresponsbilitat de la nostra època. Tant hi fa si és catalanofòbia, islamofòbia o occidentalofòbia. Tot es basa en el mateix: en creure que exterminar als qui creuen o pensen diferent està justificat.
Franco
ho va fer, Hitler ho va fer, ho han fet Ratko Mladic  i Li Peng. Ho ha fet Kayumba Nyamwasa, I desenes més al món. Des dels governs, des del terrorisme o des d’accions individuals messiàniques com la recent a Oslo.

disfressat de policia ningú es va malfiar…

La notícia és consternant, i molts els fils d’anàlisi que desferma. Jo em vull centrar en un que pot semblar insignificant, però que no ho és: l’assassí per perpetrar la seva massacre es va disfressar de policia i va entrar al recinte de seguretat amb dues armes. Fa poc una amiga em demanava si hi havia precedents de centres educatius que privin estrictament l’entrada d’armes, fins i tot als Mossos d’Esquadra. Per què un policia que ve a fer una xerrada a adolescents sobre seguretat i privacitat a les xarxes, per posar un exemple, ha de dur al damunt una arma? I vaig recordar-li la feinada que vaig tenir fa anys per aconseguir que el Cap de la Guàrdia Urbana vingués sense arma a una reunió a l’Associació de Veïns. Hem integrat la policia armada com una cosa habitual que et trobes a cada cantonada… (segueix)

Una arma sempre és un perill latent, sempre. Voluntària o involuntàriament. Pot provocar un accident, o un mal ús. El risc està justificat sota la premissa que, eventualment, també pot, en alguns casos, servir
per defensar-se? És correcte normalitzar-la amb tant poc rigor en el nostre paisatge?
Imaginem que no fos habitual anar armat – amb armes de foc – per fer una inspecció rutinària en un campament de joves, tret que hi hagués una alarma.

No em sembla menor el detall: a l’illa d’Utoya el
guarda de seguretat no va exigir identificació, ni va qüestionar unes
mesures sobre les que no havia estat informat. Què passa, que davant un
policia tothom baixa la guàrdia?

Em queden una mica lluny aquelles campanyes que fèiem contra la joguina bèl·lica, i la meva militància hiperconseqüent i estricte en aquest camp, fa ja molts anys – inclús amb els fills, amb els jocs, les sèries de la TV… – i tinc presents els dubtes i qüestionaments de més endavant (no ens podem aïllar del món…, tampoc està clara la causa efecte …. ), però segueixo pensant que normalitzar l’armamentisme de la societat és un error capital. Una arma és sempre, primer de tot, un perill. Encara que es defensi com a objecte de defensa.

I n’hem fet un objecte banal, habitual en el nostre paisatge, un objecte corrent i accessible… un objecte de joc que ho abasta tot (només cal veure el 99% dels productes cinematogràfics i dels jocs d’ordinador i videoconsoles vàries), un objecte al que s’ha perdut el respecte. Recordo un autor – impossible ara recuperar el seu nom i la cita literal – que afirmava que l’espècie humana no està preparada per tenir a les seves mans un artefacte com les armes de foc, que una cosa eren les fletxes i les armes blanques, on es conservava cert equilibri, i l’altra l’abast dels explosius i les bales.

La notícia és consternant i té molts fronts d’anàlisi, molts. Però com que aquest no serà el principal m’he permès abocar, amb desordre i poc fil argumental – ho sé – un apunt de matí de dissabte enfeinat, intentat reaccionar a aquest coi de maleïda realitat.

(No em molesten els comentaris que expressin opinions contràries, tot el contrari. Però si hi ha falta de respecte personal o amenaces no mereixen ser públics. Moltes gràcies!)

cures a la dutxa: cap i peus

No suporto el Dr. Hause per arrogant i pel poc tacte humà que gasta, però de vegades voldria ser a les seves mans per assegurar-me que algú investiga perquè em passen les coses que em passen. Nodreixo poc aquest calaix, no pas perquè no en tingui ocasions – massa! – sinó perquè em cansa. De fet estic per eliminar-lo, si no fos que algunes persones – migranyoses – m’han dit que els fa companyia i que sempre s’hi aprèn alguna cosa… no ho sé. En tot cas, per si fos així, un remei que fa molts anys em van recomanar i jo no havia experimentat perquè patia varices greus i em feia por arriscar-me. Però que ara, quan estic molt apurada i el provo, sovint em mostra la seva eficàcia. (segueix)

Amb el Dr. Hause hi pensava dimarts, quan enmig d’una agradable trobada i en plena i fructífera conversa el crani es va començar a fer sentir sobtadament, amb una intensitat desbordant que baixava del front a les galtes. No sé si ja tocava acomiadar-se, però ho vam acabar fent, jo dissimulant que no fos cas que algú ho notés, amb pressa per arribar a casa. Recordo l’espera a la parada de l’autobús amb el cap que s’estavellava, alguna conversa encara un cop a dins, i la vista gairebé perduda en arribar a casa. Quan el dolor és tan exageradament intens, ossi, cal minvar-lo de totes passades. Almenys una mica per aconseguir dormir. I darrerament una mica ho aconsegueixo així: es tracta de mullar el cap amb aigua freda, o molt freda – fins i tot gel – al mateix temps que es mullen els peus amb aigua calenta, molt calenta. No cal banyar-los, perquè no s’aguanta. Només ruixar la planta, i el dit gros, que diuen que representa el cap en reflexoteràpia. Amb el raig que bull, amb cura de no cremar-se. Me’n va parlar un metge, però en tot cas pregunteu abans de fer-ho. Ja diuen que no hi ha mals sinó malalts, i potser no a tothom li convé el mateix. No sé quina llei circulatòria ho explica, però el cas és que amb aquest joc de temperatures hidràuliques el dolor minva una mica. No marxa, però es fa una mica més suportable.

postes d’estiu (14), reus, 20 de juliol

El nou Hospital de Sant Joan de Reus és d’aquells que despleguen modernitat funcional per totes bandes, i que tot i que al principi sembla fred, acaba resultant càlidament humà: molta llum, molt d’espai, molta calma, silenci quan toca i quan cal les paraules; caliu en el tracte professional. Singular i espectacular en la seva forma externa i pels seus finestrals, la llum de la posta sobre el Baix Camp ha arribat gairebé al mateix temps que el llit pujava de reanimació a planta. Un dia llarg avui, llarg i amb tot el ventall d’emocions replegades en la incertesa de l’espera i en aquella serenitat assumida a còpia d’entrenament familiar per tantes ferides vetllades. (segueix)
Quan he arribat ell ja havia entrat a quiròfan. No és que em fos imprescindible aquell darrer comiat “per si de cas”, perquè han estat moltes i intenses les hores compartides aquests darrers dies. Però més m’ho hauria estimat. I no em va servir  de res fer llit ahir dimarts des de les tres de la tarda, per una inesperada migranya d’aquelles que irrompen de forma impertinent carregant-se tots els plans previstos. L’atac s’ha llevat encalmat, però no m’ha permès fer matinada.

Les tres germanes ens hem replegat a l’habitació, i l’espera ha estat agradable. Som en aquells moments de relativitzar-ho tot, de deixar de tenir pressa o neguit per fer això o allò, de diluir les prioritats que fins fa poques hores acupaven la nostra atenció. Ara som allà amb tot i per a tot. Xerrem amb pretesa normalitat, amb sincera valentia. Tenim sort de tenir-nos. Són molts anys d’afrontar adversitats complexes, i hem après que ens surt molt a compte fer-ho de forma sinèrgica. Aquesta vegada, potser per primer cop, som plenament conscients que al davant ja només hi som nosaltres. La línia dels pares – oncles, ties – en poc temps ha començat a fer aigües, tots s’han fet molt grans, molts han emmalaltit, alguns ja són morts. I al capdavant de tot, entre els joves i els vells, hi som nosaltres.

Juguem a casa la germana gran, ella és metgessa i som al seu terreny, això ens fa sentir una íntima confiança. Ella hi entén, i ens ajuda a entendre-ho als altres. L’operació s’ha allargat molt, massa. I ha arribat aquell moment de desesper en què el cervell ja no troba cap més explicació que la desgràcia. Però només han estat uns moments, una llargs moments callats i acompanyats, serens però espantats. Moments d’afrontar-se amb els fantasmes.

El pare és molt gran, i l’operació és seriosa. Ell ja ho diu: això si t’agafa a la meitat de la vida te la trasvalsa. Però jo ja la tinc feta, jo ja he viscut, millor si me’n surto i segueixo vivint, però si no és el cas, no és cap desgràcia. Llei de vida i prou. En té 82 i molta saviesa acumulada. Per a nosaltres encara és molt aviat perquè se’n vagi.

La mort racionalment sempre saps que hi és, i coneixes que hi ha la possibilitat de trobar-la a cada pas, cada dia, i més, en aquest cas, per a un pare gran, vell. Però una cosa és saber que hi és, i l’altre és que hi sigui. No té res a veure! En moments així, davant un diagnòstic dolent, una intervenció greu, en moments així la sents tan aprop que li olores l’alè i no desitges res més que foragitar-la.

Tot està obert, el pronòstic incert. Però malgrat la inquietud i el coixí de tristesa, estar aquí fent-li costat, incondicionalment, i compartir la seva serenitat i la seva esperança discreta, el seu saber estar, la seva fortalesa, el seu ànim malgrat els malgrats…  hem après a fer com ell diu: viure al dia, valorar cada moment. De moment ha superat l’operació, i ara es tracta d’anar afrontant cada repte, a poc a poc, sense por ni pressa.

Sortint, ja és negra nit, al cel cap rastre de la posta del sol, i pels entorns de l’Hospital una forta olor d’espigol i farigola. Una olor intensa que ens acompanya carretera enllà, fins arribar al cotxe. Aquesta nit s’hi queda la germana petita, i nosaltres ja fem cap a casa. De Reus a Castellvell el camp s’imposa sobre l’entremat urbà, i la frescor de l’entorn ajudarà a descansar. Ens cal fer-ho bé, per afrontar optimistes els neguits de demà.

el tot setmana del 18 de juliol, guardeu les factures dels llibres de text

GUARDEU LES FACTURES DELS LLIBRES DE TEXT (segueix)

GUARDEU LES FACTURES DELS LLIBRES DE TEXT

La meva mare feia servir molt la dita “a sants i a minyons no els prometis si no els dons” alertant del perill de fer, a les persones innocents,  promeses que no es poden complir. Amb els anys que portem de democràcia ja ens hem acostumat a suportar un cert marge de flexibilitat entre les promeses electorals i els compliments reals de les formacions polítiques que van fer-les, però ara a Badalona estem vivint un cas molt singular, extrem, amb el nou govern de la ciutat.

 

Durant molts anys el Sr. Albiol, fins fa poc regidor del PP a l’oposició, ha escrit i dit, per activa i per passiva, i en publicacions i tot tipus de mitjans, que quan ell fos alcalde faria una sèrie de coses molt concretes. Són promeses específiques i reiterades. Ha estat acusat de populista pel fet que moltes de les seves promeses eren impossibles de complir, i que, per tant, estava enganyant a l’electorat amb temes sensibles. Per això, un cop ha aconseguit l’alcaldia, són moltes les persones que estan observant tots els seus moviments, pendents de com s’ho farà l’alcalde per poder satisfer les promeses fetes en campanya.

 

Una d’aquestes promeses sonades i molt populars és la de la gratuïtat dels llibres de text. El Sr. Albiol va prometre que tots els estudiants de  Badalona tindrien els seus llibres de text gratuïts si ell aconseguia l’alcaldia, i ara és l’hora de la veritat: el curs 2011-2012 no trigarà a començar i és moment d’encarregar les llistes de llibres i començar a pagar-los. Però falten instruccions concretes per saber com es farà efectiva aquesta promesa, i com s’ha d’articular tot l’engranatge de la venda de llibres per tal que es compleixi aquest compromís que va ser formulat en el context actual de crisi econòmica (és a dir que aquesta no pot servir ara d’excusa). Interessant descobrir a aquestes alçades que les AMPA, – que intervenen sovint en el procés de venda dels llibres -, no totes estan a favor d’aquest criteri, i aposten per la reutilització.

 

En molts cercles ja he sentit a parlar d’un gran desconcert respecte al tema, i de les ganes de fer afrontar l’alcalde amb la seva promesa electoral. Per això,  i a falta d’instruccions oficials clares, la consigna que corre com un rumor és que cal guardar les factures i fer una reclamació després, per recuperar la despesa. Un rumor que té tot l’estiu per escampar-se i créixer. Veurem com segueix el tema al setembre. Bones vacances!

ara òmnium més que mai

L’article del Marcel Mauri al TOT em saluda de matí (a Can Reguill, la botiga de queviures que encara queda al barrí, es preocupen per tenir-ne un plec, si no fos per ells aquí no arribaria mai cap publicació d’aquestes).
Si no l’heu llegit ho podeu fer aquí: Òmnium, ara més que mai.
I recupero el meu apunt de febrer: vitalitat, pluralitat i obertura associativa. i subscric cada mot, el renovo com a vigent.
Crec que és bo recuperar aquest anàlisi, per no perdre el nord. Ahir, en Jaume Soler i Pastells, l’històric alcalde de la CUP a Arbúcies, hi va fer referència diverses vegades, en la trobada de l’Assemblea Nacional Catalana. Crides a la transversalitat imprescindible. Trasversalitat sinèrgica. Ciutadana. Plural.
No ens podem permetre que les petites esquerdes al voltant del 9J (hi reflexionava a partits i associacions, dos estils, dos mons) trenquin el que es va aconseguir el 10J (a Badalona una fita històrica, la fotografia n’és un record). No s’ho pot permetre ni la ciutat, ni el país. Enfortim els espais cívics plurals, inclusius, transversals. Això no impedeix que, per altra banda, s’enforteixin els diferents espais ideològics recollits dins les sigles d’un partit. Jugant net, són pertinences complementàries que s’enriqueixen mútuament.

postes d’estiu (13) llefià, badalona, 14 de juliol

La Plaça de la Dona és ideal per passar-hi una calorosa tarda d’estiu: entre la Rambla Floridablanca i el Carrer Juan Valera, l’alçada dels pisos que l’envolten li asseguren l’ombra, però l’espai és prou ampli per no sentir-s’hi enclaustrat. Hi corre l’aire. El terra del parc infantil, amable. I els jocs un atractiu irresistible: la plaça és plena de vida de tots colors, vida que es gronxa, salta i riu. Vitalitat que imanta, naturalitat. Vida que conviu. (continua)
He hagut de córrer vora la carretera per no perdre l’autobús, aquesta tarda, amb el meu farcell embolicant la caçola de calamars farcits ben protegida sota el braç… ja en poden ser d’amples les voreres de davant de casa, vora la NII, sempre són plenes de cotxes, i perquè el conductor et vegi i no passi de llarg, quan no hi ha ningú a la parada, cal córrer per la calçada, ben bé de cara… quin mal pas! Combinació estranya, avui, transbords diversos -quin embolic això de les parades on uns paren però no els altres – per acabar pujant al 31, que hauria pogut esperar-lo des de casa. M’ha passat altres cops: sempre sembla que l’important és sortir del barri per fer alguna combinació, i sovint acabes fent el trajecte amb el mateix que hauries agafat donant-te un temps d’espera i assossec a la parada. Ja se sap, la pressa que enganya… És ben notable com canvia el temps de recorregut, pel trànsit, quan no són hores punta ni hi és calendari escolar. En un moment – 10 minuts? – travesses la ciutat. El 30, (i el 31 però aquest només en dies lectius), són els meus preferits: van de punta a punta.

A la festa preparada per acomiadar la Núria, dins els locals de l’Associació de Veïns Juan Valera, l’ambient és molt amigable. La connexió directa amb la Plaça de la Dona per un costat i amb Juan Valera per l’altra confereix a aquest local un cert sentit de lloc central i obert, de pas, que li dóna un moviment inncessant, i el fa ser centre neuràlgic. Les especialitats cuinades per cadascú a casa fan patxoca i ajuden a crear un clima de molta proximitat. Retrobo cares conegudes, de quan preparàvem el Sant Jordi a La Salut, de les reunions i trobades dels Colors de la Tardor, de les obres de teatre Anti Rumors, de Badalona som totes i tots… cares i paraules, diferents procedències, diferents trajectòries, diferents àmbits d’intervenció. Tècnics, programes, projectes, associacions, grups de dones, l’entitat ja és el de menys, ara ja compta més la persona, els llaços que es van teixint, les barreres que es van trencant. I el motiu de la trobada.

El sol ha anat tombant, i per Foridablanca se n’ha vist el rastre. Fer una foto de grup ha estat divertit, i els xisclets infantils i el collage veïnal, un marc immillorable. Inevitable comentar “això ho hauria de veure tothom, veure com la diversitat conviu al carrer en harmonia, veure com els barris tenen un urbanisme fantàstic, racons envejables” Aquesta és la normalitat de Badalona, les barreges, les xarxes, veïns ben diferents que comparteixen banc i jocs dels infants. Normalitat que no ven titulars, i que es fa transparent massa vegades.

Em volia escapar per anar a l’Assemblea de Llefià (des d’allà fa poc vaig seguir una altra posta, es pot llegir aquí) a escoltar el Delgado. Però un cop dins la festa. les converses t’atrapen i es connecteb històries parlant amb l’un i amb l’altre. Receptes dels menjars, ingredients, la gràcia del cuinar. Comissió de Reflexió i Debat, d’Itinerari, de Festa Central. Lectura de dedicatòries, anècdotes d’activitats compartides, comentari de notícies, idees que s’enfilen, noves propostes, noves sinergies…

Costa marxar, i encara xerrem en el trajecte de tornada. Ja és massa tard per passar per la reunió del Correllengua, i estic massa esgotada per afegir-me a l’assaig. M’hauré de plantejar tornar a blindar els dijous com a data sagrada si vull seguir a Sentits amb responsabilitat.

Avui la posta em parla d’una ciutat que s’escolta i s’enxarxa, que conviu per fora i per dins, que transforma i construeix dinàmiques… encara que a molts els interessi fer invisible aquesta realitat. I negar-la.

cuinant teràpies, altre cop… calamars farcits!

Cuinant teràpies va ser un dels primers apunts que vaig escriure en encetar el bloc, (per cert, si no el vau llegir ho podeu fer ara, deixa molt bon gust…) i avui, mentre preparava els calamars farcits per portar al “pica pica” de comiat de la Núria, en el marc dels Colors de la Tardor, he pensat que el títol es mereixia passar a ser categoria, calaix d’articles. La pregunta temptadora és per què et compliques tant la vida?, tan fàcil com seria un pà amb tomàquet o qualsevol altra menja senzilla. Vaig fer-ho igual per als comiats de Montornès. I va passar el mateix: precisament avui, que no és pas el millor dia… i sí, precisament perquè avui no és el millor dia, té més sentit, potser, dedicar tant temps – com un regal – cuinant per als altres, creant aquest espai de respir, aquest lliurar-s’hi amb tots els sentits. (segueix)
.

mel, 13 de juliol

Un 13 de juliol no es va despertar. El cor. Recordo que vaig portar el meus fills, petits, al tanatori, en aquell intent de fer-los partíceps del dolor i del vincle. El meu cosí Mel, només tenia 39 anys, o 38 encara. De la vida recent un contacte lleuger, de vides que s’estimen i se saben, però que es segueixen de lluny. De la vida d’infants, d’adolescents, records marcats amb tinta permanent. El meu cosí més trencador, amb l’atractiu de l’enigma i la rebel·lió. De maneres pausades i un somriure dolç que els sotets de l’hermosura accentuaven. El que em va fer estimar la música de Simon & Garfulken quan a casa només entrava Nova Cançó, (el fregall i l’escombra els anomenava jo per buscar-li gresca). Sempre que els escolto hi penso. I avui, en un íntim record, una estona de vinil que s’encalla, però que em transmet, encara, ressons de llavors.

cinquanta anys d’òmnium

Durant molts anys, Òmnium va ser per mi una cosa dels meus pares que pertanyia a l’univers familiar de les coses importants, com el Tele Estel, Serra d’Or i totes les col·leccions de llibres editats en català que apassionaven al meu pare i a la meva mare. Però així com el Tretzevents, el Patufet, el Faristol i la Nova Cançó mel’s vaig fer meus, allò d’Òmnium em semblava que era més cosa dels grans. (segueix)
Quan Òmnium va néixer jo tenia 9 mesos, i va entrar a casa immediatament. Més tard vaig entendre el valor d’aquella iniciativa en certa forma plural, i clandestina, per salvar els mots. En créixer, la canalització dels afanys nacionals i democràtics la vaig fer des d’entorns cívics diversos – esplais, l’Assemblea de Catalunya, seguiment de la Nova Cançó, campanya pro Xirinachs al Senat –  i no va ser fins als 20 anys que em vaig comprometre més seriosament amb temes de llengua i país, movent-me al voltant de La Crida. Llavors per mi Òmnium era un referent clau de la resistència durant el franquisme i de la trasnsmissió d’un llegat cultural, però que ja havia complert part de la seva feina i es dedicava tan sols a promoure classes de català i actes emblemàtics de cultura catalana. No hi relacionava el batec reivindicatiu que aglutinava les aspiracions de molts joves del país. Era com si s’hagués anat envellint al mateix temps que els seus fundadors.
Per això em satisfà tant, ara que jo també en tinc 50, descobrir un Òmnium que arriba a aquesta edat havent aconseguit reactivar-se i regenarar-se sense perdre el seu fil històric, i tenir un paper clau en l’actualitat. En parlo avui a Vilaweb i en parlava a l’article sobre “llengua, cultura, país i cohesió” al voltant de la festa del programa Quedem?, l’emblema de l’aposta per la cohesió, la porta per on, per cert, jo he trobat sentit a implicar-m’he amb l’entitat. Jo avui, a l’acte dels 50 anys hi vaig amb el meu pare. Això per mi omple la celebració d’encara més significat.

10j: sumar indignacions

De la indignació que va cristalitzar enfront la sentència del Tribunal Constitucional  produint una manifestació com la del 10J, i de l’ocupació de la Plaça Catalunya pel moviment del 15M amb les acampades-assemblees d’Indignats, en trec un denominador comú: el poble parla al carrer per dir unes coses, i el món polític que es decideix a les urnes parla per dir-ne unes altres. (segueix)
És com si hi hagués dos sistemes paral·lels que no acaben de trobar-se.
Però és que a la vegada el clam del carrer també ha funcionat com dues indignacions paral·leles, que tampoc acaben de trobar-se. La indignació per la crisi no vol relacionar-hi el sistema de finançament de l’Estat ni l’espoli fiscal que pateix Catalunya, i la indignació per la sentència de l’Estatut no aconsegueix sumar sensibilitats dels catalans que se’n senten poc o gens, ni aconsegueix incloure com a clarament llegible el discurs dels drets socials. I estic segura que fins que no es puguin sumar les dues indignacions no hi haurà forma de plantejar l’equació que pertoca. Equació que només es podrà resoldre quan la veu del poble indignat es tradueixi al llenguatge que filtren les urnes, i la traducció sigui fidel.