miozz mirades

Per als que estem lligats a la vida del mar i la pesca, encara que només sigui per l’ofici dels nostres avantpassats, Sant Pere sempre és una data amb gust d’arrels i mites, de tradicions de les que s’oloren com la salabror que impregna Baix a Mar.
El meu pare es diu Pere perquè se’n deia el seu avi, que li era padrí. L’avi Pere Teixidó, el pescador, el Carranyu. Que vivia al Carrer Sant Pere, en aquella petita casa amb vistes al mar, per poder vigilar d’aprop la barca. Aquest mateix C/Sant Pere que en la cantonada amb el C/ del Carme (ll’altra patrona dels pescadors) té una capella esculpida a l’edifici de la Confraria de Pescadors, on s’exhibia una talla de Sant Pere donada per la família, talla que va ser regalada a la vídua, l’àvia Madrona Estapé, quan va fer 100 anys. I és aquest el Sant Pere que sempre em ve a la imaginació, treballador, intel·ligent i agut, però proper: res que em faci pensar amb el poder papal ni amb la jerarquia esclesiàstica.

La posta d’avui ens ha trobat reunits a la sala gran de l’Ateneu Popular de Sant Roc, i no m’he pogut escapar per contemplar-la. Jo portava la càmera i estava convençuda que un moment o altre hi hauria per captar l’instant, ni que fos en una escapada per anar al lavabo. Però era una reunió intensa, com totes les de Badalona som tots. Un plenari, el primer després de les eleccions municipals, amb moltes entitats i amb moltes coses per compartir. La sala on fem el plenari és d’aquelles polivalents on hi ha escenari i mobiliari de posar i treure: tan aviat serveix per fer tallers, conferències, exposicions, festes, trobades, cursos i jocs, com per fer-hi un assaig de castellers, un campionat de ping pong o una mostra de danses. És una sala que connecta amb el pati, a peu pla, i que encara que té finestrals alts, de vidre gravat, sovint ofereix el mateix aspecte sigui l’hora que sigui. O així m’ho sembla a mi: un cop dins em costa adonar-me dels canvis en la claror del dia… (segueix)

Amb les cadires en rotllana – una gran rotllana – permetent veure bé la pantalla i la projecció, he quedat d’esquena a la porta, i al meu davant, i al meu costat, gent compromesa d’entitats compromeses, ben diferents i d’àmbits territorials ben diferents – dins la ciutat – hem començat a posar en comú i a fer bullir l’olla.

M’ha vingut al cap una pregunta que em varen fer fa temps, en una entrevista, respecte a l’altruisme badaloní. Què ho fa que la gent dediqui tantes hores del seu temps a fer coses com aquesta? Sense tenir-ne cap obligació, sense rebre cap remuneració, cap compensació directa… només per…, per amor a l’art de fer una ciutat millor? Hi ha persones a qui els costa creure-s’ho, però és ben bé així: dedicació d’hores, energia, coneixement, habilitats, competències, treball… per altruisme generós i compromés a favor de transformar la realitat, la ciutat, i fer-la millor.

Ja fosquejava quan hem acabat. La presència a la reunió d’un regidor del nou govern municipal – del PP, el mateix partit que ha actuat obertament en contra dels nostres objectius – ha aportat un punt d’incomoditat, curiositat i desconcert que de totes maneres, no ha afectat al desenvolupament de la trobada: ni ha coartat l’expressió lliure dels participants ni ha provocat cap canvi de guió.

Fora, al pati, una mica d’aire s’emporta la xafogor, i a fora, als bancs, moltes veïnes i veïns aprofiten per prendre la fresca. M’empipo en adonar-me que ja és massa tard per veure i viure la posta des de Sant Roc, però penso que, al cap i a la fi, el sol s’ha post igual mentre nosaltres sumàvem sinergies per construir una ciutat millor. De vegades passa, que les coses passen encara que les ignorem…

Fa dos anys vaig escriure l’article “dèficit i discapacitat (II), el cas dels idiomes”.  Us convido a llegir-lo i a pensar uns minuts sobre el seu contingut. No diu res de nou, però ho diu d’una manera que pot ser útil per fer entendre allò que sembla que a tantes persones els costa d’entendre. Parla de la relació entre l’accés a la competència en llengua catalana, i la igualtat d’oportunitats, aquest binomi imprescindible que alguns veïem tant clar i d’altres, en canvi, obvien. Hi penso molt, darrerament, quan observo tants agents educatius al meu voltant que desaprofiten diàriament l’oportunitat de posar el seu gra de sorra per construir una societat menys excloent pel que fa a facilitar l’accés a les eines lingüístiques per desenvolupar-se en una societat com la nostra. (segueix)

Em costa d’entendre que l’exigència professional en la seva intervenció
social o educativa no inclogui aquest instrument fonamental per a la
igualtat d’oportunitats. Però no vull creure que ho facin per mala
voluntat, o per l’exercici d’un conscient paternalisme protector i
limitador (guettizant, al cap i a la fi). I arribo a la conclusió que,
simplement, no hi creuen. Per desconeixement o per convicció, però no hi
creuen. No són conscients del poder del binomi llengua i cohesió. Ni
del poder dels contextos d’ús pràctic com a elements imprescindibles per
a l’aprenentatge d’una llengua. I no s’adonen de com el seu gest
qüotidià està determinant proactivament la trajectòria d’accessibilitat i
inclusió del present i el futur d’aquestes persones.

Si un idioma no es practica no s’àprèn, no es consolida. Un no s’hi fa competent.
En alguns contextos del nostre país, els joves que no tenen el català com a llengua familiar i viuen en zones on el català no és present ni tan sols en els serveis públics (inclosos els centres educatius, especialment de secundària, on en molts casos la presència de la llengua catalana és un simple reducte testimonial) on se suposa que han d’adquirir-ne la competència?

Obviar la llengua catalana en la relació i intervenció amb joves i població general que no la té com a pròpia és negar-los l’oportunitat d’accedir-hi. Negar-los l’oportunitat de fer-se-la seva, d’incorporar-la com a un patrimoni personal i col·lectiu que juga a favor. Perquè negar-los-la, indiscutiblement, hi juga en contra.

I això, quan ho entens t’ho creus, i si t’ho creus ja no pots deixar de defensar-ho… (tret que estiguis en contra de la inclusió i de la igualtat de drets i deures)

De petita la contemplava des de casa. Llavors encara no hi havia les naus que ara tanquen els darreres ocupant l’espai de la masia, ara enderrocada. Llavors la vista travessava l’autopista i s’enfilava serralada amunt, per les Guixeres. La muntanya, vermella i poc arbrada, era el nostre paisatge de contrast, davant la platja; el teló de fons que ens apropava tots els misteris,  (segueix)
les pors i les fantasies de descoberta. Ara per contemplar-la he de caminar una estona, allunyar-me’n per prendre perspectiva, vorejant les fàbriques i les naus. Quan he sortit el sol encara era prou alt, i m’ha enlluernat jugant entremaliat entre les reixes de les “Maderas Alberch”. És aquella hora de caminar per l’obaga, quan el sol ja no toca enlloc, excepte a l’aigua. L’aigua, com una esponja màgica, absorbeix tota la llum i la retorna intensament brillant, en uns instants de paratge. A l’horitzó les embarcacions reflecteixen un blanc penetrant, espurnejant, a voltes tirant a rosat, a joc amb el cel lilós que va cobrint, des de sota, les platges de Barcelona.

Poca gent sap que tota aquesta zona plena de locals d’oci, bars, discoteques, tallers i fàbriques, pertany al nostre barri, El Manresà. La majoria pensa que pertanny a Canyadó, ignorant que la Cordeleria de Can Ribó és la que marca la fronterra invisible entre els dos barris. Abans tot això eren camps, camps de conreu al voltant de masies que es va emportar l’autopista. El meu pare diu que de petit hi anava a comprar carxofes. Cal Grill, Cal Faver, les puntes, els burots, si n’he sentit de noms per anomenar-ho…

En arribar a la cantonada i tombar, a l’açada de La Carpa, m’adono que com més m’apropo a la muntanya menys veig el sol, i que la perspectiva trobada no acaba de ser l’esperada. Ja passa això, sovint, la visió feta de lluny es descomposa en apropar-se. Caminant entre l’asfalt poc polit i l’entorn deixat del polígon industrial, he recordat com, de petita, mirava la muntanya i pensava que des del seu cim sí que podria tocar el cel. Jo volia tocar el cel, ho anhelava. I veient com era de petita la casa del cim de la muntanya – llumetes que  a la nit ens feien veure patges de reis, homes del sac, cuques de llum i algun àngel de la guàrda – pensava que des d’allà dalt, jo, estirant ben estirat el braç, podria tocar-lo. Però sempre que caminava per apopar-m’hi descobria com la distància entre la casa i el cel creixia proporcionalment i es feia cada cop més inabastable.

Arribant al carrer Occitània m’adono que no aconseguré una fotografia espectacular. Hi ha pocs núvols avui. El BCIN sembla ben bé una mona de pasqua, plantada al bell mig d’aquest desert que volia ser un oasi industrial i financer. Tot un símbol, el BCIN, tot un símbol de la Badalona del “quiero y no puedo”, o del posar abans el carro que els bous, o dels deliris de grandesa d’una política errant…

Poca gent sap que, a peu pla i fora de Parcs, es pot caminar per indrets tan “naturals” al bell mig de Badalona. El carrer Occitània, a l’estiu, ens regala un talus d’autopista ple de verd, ginesta florida, arbres frondosos i herba prou altra per tapar la porqueria que s’acumula inevitablement. Sembla que hi ha menys camions abandonats, i que tot és més net. O sóc jo que encara estic mig enlluernada…L’autopista se sent però no es veu, tan sols els seus fanals. Rere meu el sol comença a dibuixar un focus brillant que potser m’il·lustrarà la foto…

Els falciots xisclen – llàstima que ja no vénen les orenetes cua blanca – i el melodiós cant de les merles i potser d’algun rossinyol em fan sentir abstreta de la realitat ciutadana. Uns treballadors fan petar la xerrada a la porta de “la tinta”, algú passeja un gos, i al llarg del carrer Velázquez sento soroll de feinejar a la cuina vora les finestres. Són cases molt senzilles, cases antigues, algunes de construcció i prestacions precàries, on els llogaters ens van mudant, immigració rere immigració, forasters que amb poc temps ja són de casa.

Al tornar a enfilar la carretera nacional el sol ja no toca ni a l’aigua. Només un avió, en el seu vol baix apropant-se a l’aeroport, ha capturat de sobte tota la llum, recordant-me que el sol, malgrat ja no es veu, encara irràdia.

L’aplaudiment dels “bisos” eixordava, i mentre Dani Espasa (claricèmbal i direcció), Ruth Rosique (soprano) i Jonathan Pia (trompetista) tornaven a enfilar cap a l’escenari, la meva mirada ha escombrat distretament les nues parets de la nau, fins al sostre, i dues llenques de llum intensament ataronjada m’han avisat de l’hora exacta. L’hora d’aquell darrer raig solar ben a punt d’amagar-se. Discretament he aprofitat que l’organització començava a obrir les portes, mentre l’entusiasme del públic i les repetides salutacions dels artistes segellaven un vespre esplèndid, submergits en el Concert de cloenda del 3r festival de música de Tavèrnoles, “l’Europa Barroca” dins el romànic Monestir de Sant Pere de Casserres, ple de gom a gom. (segueix)
Sense fer soroll, en trepitjar el fora, he recolzat l’esquena a la paret del monestir, atreta per l’escalfor que irradien les pedres, banyades fins fa poca estona per aquest mateix sol que ara s’esmuny. Voldria, ara mateix, tenir la certesa de quin és l’indret exacte per on l’astre es va perdent de vista, i em lamento de no ser més competent en el coneixement geogràfic precís, a la menuda, del nostre estimat país. La posta pinta els núvols – petits – més propers, i em convida a abocar-me per veure quina cara hi fa el Ter, allà on el meandre és tot corba.

El públic ha començat a sortir,i la multitud comença a recórrer, a peu, el camí fins l’aparcament. Molts s’aturen també a contemplar la posta; no escolto ningú cantant quan el sol es pon, però a mi, per dins, els acords ja em prenen.

Les filles dels nostres amics – gairebé úniques com a públic infantil – és el primer cop que veuen cantar al pare, i comenten amb expertesa detalls sobre les notes que ha produit la soprano, sobre el roig facial del trompetista, i sobre la bellesa d’orquestra i cants. Al pare, malgrat fer tants anys que forma part de la Coral Canigó, els darrers dotze – i sobretot els darrers vuit! – les ocupacions municipals li han marcat un altre ritme de vida; i elles en el fons valoren les aventatges de la inesperada novetat: que ara deixi de ser alcalde els permetrà gaudir moltes més estones compartides. Quan algú li ha tapat la vista de l’escenari, la petita, conformada i convençuda, m’ha dit “l’important és escoltar-ho”

Caminem junts pel camí entre frondós i aclarit, enmig d’un paisatge que retrobem preciós. Aviat fosquejarà, i abans d’acomiadar-nos lliguem alguns fils d’un teixit que feia temps que no nuàvem. Aquest final musical inesperat, en aquest entorn emblemàtic, en aquest clima familiar natural, tan conegut i a la vegada tan nou, tan nou i tan conegut a la vegada, en aquesta trobada llargament esperada, llargament postposada, plàcidament transcorreguda…

Aparentment intrascendent, cada posta és única. En cada gest qüotidià hi ha continguda la trascendència de l’intrascendent. I l’intrascendent de la trascendència.

La posta del sol sempre em fascina. Sigui on sigui. I a l’època que sigui. Però és a l’estiu quan més oportunitats tinc de veure-la. I viure-la. Temps d’aturar-se i deixar-se seduir per la bellesa del moment, pel misteri repetit dia rera dia, des de l’origen del temps. Sempre igual i sempre diferent. Repetició que cada cop és totalment nova. Temps de fer revenir la lletra d’una cançó, i cantar-la per dins. Una cançó de les que parlen profundament amb paraules senzilles. Vigent encara, com el sol que es pon cada dia, vell i nou a la vegada,  (segueix)

Ll/M: Yarrou (?)
Adap: J. Soler/ Xesco Boix

Tornada ]bis

Ahir al vespre quatre visitants encuriosits – i molt amables – em van demanar que els n’expliqués el significat; i la simbologia. Al pati de la Rectoria de Santa Maria, davant aquella font guarnida de cireres i flors (en Carreras ja havia fet la seva feina de cada any) i en la quietud fresqueta del vespre, vaig improvisar una petita expedició guiada cap a l’origen d’un costum curiós, discret, misteriós, i extremadament bell.
En sabem poc de l’ou com balla, , però havent-hi l’ou pel mig no costa gaire especular una mica. L’hi trobes la gràcia, i el sentit, sobretot si et deixes endur per aquest joc d’aixecar-se i caure, caure i aixecar-se. M’hi podria passar hores deixant anar la ment, sota el xiuxiueig del brollador.
Els visitants han agrait l’explicació, i s’han fotografiat sota la font, meravellats. Marxo abans no surti la multitud de l’església, que el concert de corals ja es va acabant. Corpus sempre em pessiga la galta i em porta als tirabuixons i el vestit blanc de primera comunió. Tot això és tan lluny, ara. Gairebé ni recordem el seu sentit religiós.
L’ou com balla, en canvi, parla a tothom, cregui el que cregui. El trobo preciós.

Seguint les indicacions de donar-hi la màxima difussió, publico la carta d’en Sebastián Ledesma Morán, indignat en cadira de rodes: iguals en drets i deures, iguals en indignació, iguals davant la incereïble repressió…  (segueix)

Sóc la persona en cadira de rodes que apareix a nombroses fotografies de
l’intent de desallotjament a plaça Catalunya i vull posar nom a les
imatges que són objecte de controvèrsia. El meu nom és Sebastian Ledesma
Morán, tinc 55 anys i vull deixar clares tres coses:

1) Que les imatges són un reflex cert del que allí va ocórrer.

2) Que el Mosso d’Esquadra no m’estava defenent com han dit el conseller
Felip Puig i alguns mitjans de comunicació, sinó que m’estava agredint,
com així ho acrediten els cops i rascades que té la cadira al lateral
esquerre, provocades per un cop de porra.

3) Que no vaig rebre cap cop al meu cos perquè el Mosso que m’amenaçava
amb la seva porra (com s’aprecia a la foto) va ser aturat per un altre
Mosso que li va dir: “No, joder, a ése no, que nos llevan al juzgado”.

També vull deixar clar que no sóc ni un heroi, ni una víctima, ni un
“borroka” ni, molt menys un inconscient. Únicament sóc, ni més ni menys,
un indignat més. Cada dia participo en les activitats de plaça
Catalunya, en especial a la comissió de diversitat funcional, que entre
d’altres tracta temes de discapacitat.

I podeu estar segurs que seguirem la protesta i la lluita pacifica, fins que aquest estat de coses desaparegui.

Hauré de portar al taller la cadira perquè la reparin, perquè si no
pinten les rascades s’oxidaria. No sé ni m’importa gens si aquesta
despesa anirà només a compte meu, que consti. El que em preocupa de
veritat és que jo de jove vaig haver de córrer davant dels grisos i que
aquesta policia, que considerava meva, m’ha fet córrer davant seu. A
veure com li explico ara a les meves filles que aquesta és la policia
que nosaltres demanàvem.

Durant la càrrega policial vaig sentir diversos Mossos dient, en
castellà tots per cert: “¿Qué hace este hombre aquí? ¡Llévenselo!
¡Llévenselo!”. Estic fins al monyo que es qüestioni perquè era jo allà:
tinc tot el dret i tot el deure de ser-hi com a indignat. Per què no
volien que hi fos? Per què els dificulto repartir cops de porra a plaer?
I trobo molt greu que es generi polèmica per la possibilitat que
m’hagin pegat a mi i en canvi sembla que no importi que altres persones
sí que fossin agredides o patissin crisis d’ansietat severes. Tots som
iguals davant la llei i tenim el mateix dret de manifestació i de
legítima defensa, en especial davant d’una agressió gratuïta com la de
divendres passat.

Els qui eren darrere la meva cadira, a qui els Mossos van atonyinar, hi
eren perquè jo els vaig dir que s’amaguessin allà, convençut que a mi no
em farien gran cosa. Ningú em va manipular ni calia protegir-me dels
meus companys indignats, com s’ha dit. Només m’he sentit manipulat per
la versió de Felip Puig sobre l’actuació policial i només m’ha calgut
ser protegit dels seus Mossos.

Estàvem fent resistència pacífica als accessos a la plaça, per impedir
que sortissin els camions amb les nostres pertinences. Com s’ha pogut
comprovar, no hem pogut recuperar res del que es van endur, ni les
firmes recollides, ni mòbils ni res. A més els han descarregat en un
descampat com si fos un abocador.

Només vaig sentir por després del moment de les fotos, quan milers de
simpatitzants envoltaven la plaça i escridassaven als Mossos. Vaig témer
que es llancessin sobre ells, els Mossos responguessin i hi hagués una
gran desgràcia. Van ser moments de molta, molta tensió. Van ser moments
d’una altra època, d’una que creia que havíem superat fa temps.

M’indigno. “Emilio Botín ha anunciat que el benefici net de Banc Santander
se situarà aquest any en línia amb el de l’any passat. Llavors va
guanyar 8.181 milions d’euros“  (segueix)

Ho podeu llegir aquí. També va passar al 2010 “En síntesi, cinc bancs, 34 empreses i
una borsa tafurera han guanyat 86.228 milions d’euros el 2010. Només
amb el 17,39% d’aquests guanys n’hi hauria prou per revertir la pitjor
retallada antisocial dels darrers 30 anys consumada el maig passat.
Retallades que es perllongaran fins el 2013 per un valor total de 50.000
milions d’euros.Ho podeu llegir aquí . Jo hi reflexionava al bloc, fa temps, indignada, a de quina crisi parlem? i aquí (això no és robar?) Si tota la mobilització indignada no serveix per canviar això, no hi guanyarem res.

Veig que per fi es planifica una concentració que enfoca cap aquí. L’altra acció, la que vam fer retirant 150 €,
no se sap quin ressò va tenir: no se’n  troba el rastre. Tan de bo es
canalitzi i focalitzi aquesta lluita per abordar un canvi profund en tot
el sistema financer i pressupostari. De moment, al meu entendre,
l’anàlisi i les propostes en aquest sentit són incomplets.

El que es demana és molt, però per mi encara hi falten coses. Les principals mancances que jo trobo als anàlisis i propostes que es fan en aquest sentit des del moviment d’indignats (aquí podeu llegir les de l’acampada de Barcelona) fan referència als següents aspectes (hi trobo a faltar alguns elements dels que Arcadi Oliveras considera claus, i que explica tan didàcticament a les seves xerrades i conferències sobre la crisi (ho podeu llegir i escoltar aquí, resum conferències Arcadi Oliveras )

PER MI HI FALTA:

– qüestionar els pressupostos de l’estat ni el sistema de finançament, no es diu res de l’expoli fiscal que pateix Catalunya

– qüestionar de forma clara, rotunda i prioritària la despesa militar (si que s’en demana la disminució, però no s’hi posa tanta força com, per exemple, amb la rebaixa dels sous dels polítics), ni es qüestiona l’exitència dels exèrcits

– qüestionar la despesa de la monarquia, ni la seva existència (ni tan sols s’hi fa referència en l’apartat d’eliminar privilegis)

– demanar una limitació a l’alça en els sous, un sou màxim que posi fre a les enormes desigualtats (banquers, empresaris, esportistes, artistes…) (en la línia de l’article contra la crisi: reforma de les forquilles salarials)

– demanar control en els sous dels directors de bancs, i empreses paraestatals o de serveis bàsics (gas, llum, etc) de forma prioritària (la rebaixa dels seus sous hauria de formar part dels privilegis contra els què lluitar)

– exigir la devolució real dels diners estafats (robats) per especuladors, amb retorn d’actius i patrimoni (la presó, si hi és,  no és suficient)

– Incloure plantejaments explícits i referències a la Banca Ètica i als moviments de Decreixement (article recomanat)

Potser són propostes que s’aniran incloent, les comissions de contingut segueixen treballant, és un moviment viu, és qüestió de ser-hi, d’aportar-hi, tot i que en alguns apsectes sorprèn que no hi sigui encara…

Al voltant de tot això aquesta darrers dies he vist dos programes de TV3 que aporten reflexions importants:

L’entrevista a Joan Melé, un banquer poc habitual, a “Singulars”

i del debat 59″ d’ahir, d’on destaco per innovadores les aportacions de Patricia Gabancho en el sentit de la necessitat de sumar indignacions, en referència a la particular situació que vivim des del nostre país català.

Estem vivint un gran moment, no oblidem que per sobre de tot, les CRISIS SÓN OPORTUNITATS.

El tot setmana del 20 de juny, quantes badalones?  (segueix)

QUANTES BADALONES?

He de dir-vos que em cansa molt tornar a escoltar aquest discurs de les “dues badalones” que tant els agrada fer servir a algunes persones, i que a mi em sembla desajustat, superat, i totalment passat de moda. És evident que hi ha diverses sensibilitats i realitats dins la mateixa ciutat, però d’això no se’n pot fer un dibuix territorial: aquest és un error demagògic i perillós. I és que agafis la variable que agafis, és impossible trobar un dibuix que marqui sobre el territori local dues badalones ben delimitades. És evident que hi ha una (o moltes) Badalona que coneix la realitat de tots els barris i una (o moltes) que no, i una(o moltes) que els coneix a mitges; que hi ha una Badalona (o moltes) amb demografia amb alt percentatge de població d’arribada recent i una (o moltes) amb demografia de més anys d’assentament, i una (o moltes) amb alt percentatge de població assentada als anys 60-70; que hi ha una (o moltes) Badalona benestant i una (o moltes) Badalona que viu en la pobresa, i una (o moltes) que es troba entremig;  una (o moltes) que conviu bé en la diversitat i una (o moltes) que no hi conviu bé; una (o moltes) que es comunica socialment en català i una o moltes que no ho fa… i una diversa distribució de l’índex d’atur, de l’èxit educatiu, de la creativitat artística, del comportament ciutadà, de l’envelliment de la població, de les condicions urbanístiques, dels serveis  i…/…  fins a tants aspectes rellevants en la sociologia i urbanisme de la ciutat com es vulgui. Però el dibuix territorial d’aquesta diversitat és impossible de traçar, excepte per definir la Badalona d’orografia plana i la Badalona d’orografia  desnivellada. No existeix aquesta suposada nitidesa per a una divisió tangible de les “dues badalones” damunt del mapa. No tenim un ou ferrat amb un rovell al centre que concentra una Badalona específica (suposadament amb la polarització positiva) i una clara i una closca compactes i uniformes que en concentren una altra (suposadament negativa). No ho tenim per molt que repetim aquesta mentida fins a creure-la.  
És molt més ajustat a la realitat el que va expressar en Karim Latifi a la taula de debat del Museu Municipal el dia de la presentació de Moviments Glocals: “quan es parla de les dues badalones i es diu que les separa l’autopista, jo dic que hi ha moltes autopistes, i n’hi ha per tot arreu. A cada barri, a cada organització, a cada associació de veïns, arreu hi ha representades les barreres que separen dues badalones”. Dues badalones o vuit, o deu, hi afegeixo jo, que no tenen a veure amb un suposat rovell de l’ou/centre (un sol barri) en contraposició a una clara i closca/resta de la ciutat (34 barris).

És important trencar aquest equívoc!

El tot setmana del 6 de juny: garrotins a Badalona (segueix)

GAORROTINS A BADALONA

És força estesa la creença que el garrotí nasqué de la convivència musical entre paios i gitanos de la Lleida dels anys 40 i 50 del segle XX. Un fet que li confereix un alt valor simbòlic afegit. El garrotín és un tipus de cançó improvisada que va combinant quartetes de lletra creada sobre la marxa, amb la tornada que fa “Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan; al garrotin, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan.” Dissabte passat, a Can Solei, els més de 400 participants a la festa “Ara més que mai som cohesió”, van anar escampant a ritme de garrotin – amb l’ajut del grup de rumba Naraina – el seu missatge per tot el Parc, i avui des d’aquí l’escamparem per tota la ciutat. No hi caben tots, aquí en teniu una petita mostra:    

“De Manresa i de Girona, de Reus, Barcelona i Vic//hem vingut a Badalona//Ai! Quin país més bonic! (Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan; al garrotin, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan) Avui estem tots units//amb teca d’allò més bona//passant-ho la mar de bé//acollits per Badalona (…)Quedem per anar a berenar//a veure qui vol venir//que parlarem català//per sentir-nos més d’aquí(…)Un país acollidor//amb llengua i cohesió//l’alegria i la disbauxa//són claus de l’integració(…) El garrotín és de Lleida//s’ha escampat per tot el món//el canta gent ben diversa//com diversos aquí som(…)Hem vingut de totes bandes//de Reus, Lleida i Girona//Santa Cristina, Igualada//Vic, Torelló i Badalona (…)Tots tenim arrels diverses//l’Argentina, Senegal//la Bretanya, el Sahàra//Madrid i Ciudad Real(…)Agraïts a Badalona//moltes gràcies al Quedem//hem passat molt bona tarda//algun dia tornarem(…) Ens ha agradat molt la Venus//i el teatre Principal//la platja, el patí de vela//i els actors fent l’animal(…)El Quedem som una colla//que tots junts participem//benvingutsi amb il·lusió//junts el país millorem (…)Avui som a Badalona//per conèixer la ciutat//molta gent, moltes cultures//Gràcies Òmnium Cultural(…)Amb gent de la més diversa//avui aquí ens hem trobat//I hem tingut una conversa//que a tots ena ha agermanat(…)Hem vingut amb il·lusió//i ens n’anem amb cohesió//i al veure gent tant diversa//ens fa sentir molt millor(…) Quedem és llengua i trobada//és cultura i diversió//participa al Quedem//farem un país millor(…) Per conèixer bé el país//la terra i les persones//res millor com el Quedem//aquí segur que enraones//Benvinguts a Badalona//Òmnium fa els 50 anys// Òmnium és llengua i cultura// i Països Catalans (…) Heu conegut Badalona//en teniu bona opinió//que ningú no us enganyi://Badalona és cohesió!

Ahir al migdia, dinant a
casa, al meu fill el feia somriure la curiosa situació comunicativa
provocada per l’intercanvi de missatges glosats, via mail,  entre
persones adultes que no
ens coneixem. Escriure amb quartetes rimades s’ha convertit en un hàbit
freqüent entre les persones tocades per la glosa, especialment en
estats dels facebook, en piulades (ho podeu veure als Garrotweets que
espurnegen el twitter des de fa temps) i també, sovint, en missatges de
correu.  (segueix)

La poesia oral improvisada (nom que també està rebent aquest art) no
s’acostuma a escriure – es crea al moment – però
fer-ho ajuda a practicar la tècnica, i és una temptació molt divertida.
Aquest cap de setmana la confluència de diferents esdeveniments m’ha
confirmat el que fa temps que intueïxo, (que aquest art antic és un
autèntic patrimoni dels joves- en un sentit ampli de joves -), i sota el màgic record de Calaf m’he inspitat per raonar-hi una estona.

Aquest any no hem pogut anar al Desfoca’t, a Calaf, i ens hem perdut la LLiga. El motiu? ens ha coincidit amb les Festes de Sant Lluís, al barri Manresà de Badalona. Curiosament és aquí on l’any passat es va estrenar el “La conya marinera, Badalona Glosa” amb gran èxit de participació, amb dos concursos (novells, i també experts) i amb un públic molt nombrós. L’actuació es va inscriure dins la tarda clàssica d’havaneres per als avis del barri, i es va provar l’invent de canviar les havaneres per la glosa. Malgrat l’espectacle va agradar, no s’ha repetit: els avis (i les àvies) s’estimen més les havaneres, i si es vol repetir amb la glosa caldrà buscar-li espai propi. El vespre de diumenge, escoltant les havaneres en la fresca i plàcida placeta del manresà vaig trobar singular que un art antic com aquest, d’arrel tradicional, agradi molt més als joves que als vells. Està clar que aquí se n’ha perdut la cadena transmissora, i a diferència del que passa sovint, són els joves els qui ho han rescatat, s’ho han fet seu… i no troben prou quòrum entre els més grans…

El mateix cap de setmana viatjo pel web del projecte ARCE – ara ja hi ha vídeos penjats, és molt impressionant – i no puc deixar de pensar en aquesta idea dels joves, dels joves que s’ho fan seu, que ho reben del no res – alguns en tenen referències, però pocs – i que adquireixen la tècnica amb una facilitat increïble.

Tot just fa quinze dies, al Parc de Can Solei, improvisàvem un taller de garrotins davant 400 persones, a la Festa Som Cohesió dels Quedem? d’Òmnium, i el resultat va ser, també espectacular. Aquí es van donar tots els ingredients: hi havia una intenció molt clara per DIR, per transmetre coses (aquí en teniu un recull); els qui s’estrenaven cantant garrotins eren alhora novells en l’ús de la llengua catalana; la sintonia entre les persones que participaven era màxima, els garrotins van actuar com un catalitzador de la cohesió, i es respirava molta gresca. Aquesta facilitat, aquesta connexió amb el poble i aquest convit a improvisar en públic sense tenir-ne expertesa és una altra de els coses que em fan rumiar.

I la quarteta d’en Farri al 2.0 (per cert, de l’equip guanyador!), “Dels glosadors, l’avantguarda,/amb empenta, alè i baf,/ens veiem aquesta tarda/al casino de Calaf!” em porta a un altre fil reflexiu. És cert que tothom s’hi pot atrevir, és cert que a diferència de les tradicions insular i valenciana, al Principat no hi ha la figura del mestre glosador com a categoria, i s’impulsa que la improvisació surti “de sota”. Però també és cert que no tothom hi té la mateixa traça, i que a mida que es practica i es va consolidant un estil propi, es pot anar parlant d’algunes “figures”, de persones que ofereixen un nivell que garanteix “espectacle”. No només pel com diuen les coses, sinó per què diuen.

A mi m’agrada la glosa irònica i crítica, amb temàtica política i social, sobretot. També la més intrascendent, la feta de gags de qüotidianitat, la de comunicació a l’ús, tot això també m’agrada. I la més poètica. I la informada. Se’m veu el llautó, hi estic ben enganxada!

Dues reflexions per tancar:

1. El plaer com a motor motor per fer, motor per enganxar-se, motor per… parlar una llengua, per fer-la servir per dir coses. El paper del plaer en això de fer-se “adepte” de la cançó improvisada és inqüestionable, especialment quan estem parlant dels JOVES. Sobre això reflexionava fa temps, (ho podeu llegir aquí, “improvisar:el plaer d’ús lingüístic” ) i també hi jugava una mica (a “quina xalada!”)
Potser perquè ma leva agenda personal i ciutadana està sempre molt carregada de responsabilitats, valoro d’una forma especial aquest descobriment, aquest espai entre íntim i públic, entre esbojarrat i intel·rectal, entre compromés i distès; sempre lúdic, sempre gratificant, sempre vivificant… I observo, i veig, i penso, que, en general, a tots ens passa igual: qui ho tasta hi troba el gust!

2. Els joves s’ho fan seu, només cal que ho coneguin. A diferència de moltes altres coses que s’intenta promoure entre el jovent, aquesta s’escampa sola. Fàcilment. Hi va haver un moment, quan des del Departament d’Educació es va començar a treballar conjuntament amb la gent del món glosaire del Principat i es va començar a promoure la glosa a l’escola d’una forma decidida, que es valorava més òptim limitar-la a primària i reservar per a secundària el rap, el hip hop. Però només va ser un moment. No és pas incompatible, tot té el seu espai. Però l’aposta feta des del SIUL per presentar i seguir el projecte ARCE(en Pere Mayans en parla una mica aquí), o per tirar endavant un grup de treball de professorat de secundària, és una aposta valenta i molt rendible. Ja se’n comencen a veure els fruits (podeu seguir l’actualitat de la improvisació al món educatiu des de “La glosa a l’escola, a Cor de Carxofa”) . Una reflexió important: és més fàcil introduir un gènere totalment nou, com aquest, que va directament associat a la nostra parla, que no pas catalanitzar el rap, que també és possible, però ofereix més resistència.

3. La temàtica importa

Fa poc contestava amb el títol “som clara i closca”, uns quants articles més avall, a un comentari d’una seguidora del bloc que sense voler-ho em va posar a la defensiva: hi vaig entendre la mateixa crítica sobre l’ADN de Badalona som tots que fa poc s’escoltava per antena (segueix)

en unes disteses declaracions del Sr. Falcó a RAC1, segurament en una patinada lèxica (es volia referir al “m’agrada Badalona” ho podeu escoltar al minut 8 + –). Una altra patinada, aquest cop en la versió digital del diari EL Punt,
que per un error de compaginació del text atribuïa les declaracions al
Sr. Albiol, (fet que no passa en la versió impresa), ha simulat l’inici
d’una campanya de descrèdit basada no tant en la feina real feta per la
plataforma – opinable com tot, millorable sense cap dubte – sinó en una
desqualificació “per se” que alimenta un imaginari ja força estès,
talment com passa amb els rumors. Insinuar o dir de forma clara i
contundent, que la gent (i les entitats d’on surt aquesta gent) que han
(hem) impulsat Badalona som tots no coneix la realitat dels barris és
una falsedat de magnitud comparable a dir, per exemple, que a Badalona
ningú coneix i ningú juga un esport anomenat bàsquet, i que quan els
badalonins veuen l’enorme pilota que fa de cúpula al centre comercial
Màgic, es pensen que es tracta de la reproducció abstracta d’un micaco
gegant. El problema és que l’argument funciona, qüalla. És evident que
aquestes entitats no representen totes les sensibilitats que hi ha en un
barri, però no es pot negar que en formen part, hi treballen en xarxa, i
configuren part de la seva realitat.

Badalona som tots va néixer fa poc més de 2 anys, no és cap entitat, és un ideari i un espai de
treball de moltes entitats de tota la ciutat, que, conjuntes i
coordinades, intenten fer créixer el discurs i les accions a favor de la cohesió a
Badalona. Amb una mirada de ciutat sencera, des de la base del
coneixement del territori i una projecció transversal.
Des del seu
naixement, aquesta plataforma va voler ser participativa, democràtica i
transparent, i es va obrir a tota la ciutat. Dinamitzada per entitats de
la Xarxa d’Acollida, aviat va fer sinergia amb moltes altres
associacions diverses: veïnals, culturals, esportives, religioses,
educatives… (si bé no ha aconseguit encara la complicitat del gruix d’associacions veïnals de la majoria dels barris), i es va dotar d’eines participatives per començar a fer
feina conjunta, més enllà de la que cada entitat, cada associació,
segueix fent en el seu àmbit.  L’objectiu, el somni, és la construcció d’una Badalona cohesionada, única i plural, diversa i
conjuntada. Una Badalona model de convivència en la diversitat, arrelada
i oberta, que no defuig els problemes sinó que hi busca solucions inclusives. Un repte complex però ineludible.

La gent que s’ha involucrat en aquesta tasca és gent que ja fa anys que hi està involucrada. La novetat és la xarxa.

La gent que s’ha involucrat en aquesta tasca és gent que ja fa anys que trepitja, viu, treballa a/en/per diferents barris de la ciutat, amb diferents recorreguts tots ells reconeguts. La novetat és la xarxa.

Estem parlant de gent que passa moltes hores al barri, que parla i actua amb moltes persones, entitats i serveis del barri, que el trepitja, l’olora, el sent.

Que també hi ha altres associacions i entitats als barris que encara no s’hi han sumat? Cert, això és innegable. De les 11 entitats que van promoure el manifest s’ha passat a 120 adherides en ferm, unes més involucrades que altres (diferents nivells de participació en comissions i grups de treball, plenaris, etc). Però això no s’atura aquí, créixer i arribar a tots els sectors, a totes les associacions i entitats de la ciutat, aquest és un dels reptes clau per aconseguir que Badalona som tots sigui realment de totes i tots.

Tant la patinada radiofònica com el comentari de la lectora del meu bloc destil·len un missatge que ja es va fer sentir  – i molt – després del “M’agrada Badalona”. En aquell cas, el fet de reunir
“personalitats” del món mediàtic (periodistes, escriptors, actors) va
tenir un bon efecte de cara enfora i també en certa manera de cara
endins, però va provocar un cert efecte rebot en alguns sectors veïnals, efecte aprofitat i alimentat
estratègicament pels populistes.
És la crítica fàcil i perillosa, la simplificació de la complexitat
en polaritats estètiques: rics/ pobres, benestants/marginals,
coneixedors dels barris/aïllats al centre, closca i clara/rovell de
l’ou…

Seria molt laboriós – i no ho faré ara – exposar aquí el currículum de les més de 120 entitats que s’han vinculat entorn aquest projecte, peròi fer-ho il·lustraria la realitat i demostraria fins a quin punt Badalona Som tots (totes i tots) és clara i closca molt més que rovell, i alhora rovell, perquè l’ou el volem sencer.

Cal
defugir polaritzacions populistes que intenten fer-nos creure que hi ha
una Badalona del rovell de l’ou i una altra de clara/closca i que això
s’inscriu al territori.

És evident que hi ha diverses sensibilitats dins la mateixa ciutat, però d’això no se’n pot fer un dibuix territorial: aquest és un error demagògic i perillós.
És evident que hi ha una (o moltes) Badalona que coneix els
barris i una (o moltes) que no, i una(o moltes) que els coneix a mitges; que hi ha una Badalona (o moltes) amb demografia amb alt percentatge de població d’arribada recent i una (o moltes) amb demografia de més anys d’assentament, i una (o moltes) amb alt percentatge de població assentada als anys 60-70; que hi ha una (o moltes) Badalona benestant i una (o moltes) Badalona
pobra, i una (o moltes) que es troba entremig;  una (o moltes) que conviu bé en la
diversitat i una (o moltes) que no hi conviu bé, una (o moltes) que pateix conflictes xenòfobs i una (o moltes)que no els pateix, i una (o moltes) cívica o incívica o a mitges, i l’índex d’atur, i l’envelliment d ela població, i…/…  fins a tants aspectes rellevants en la sociologia i urbanisme de la ciutat com es vulgui.
Però el seu dibuix territorial
és impossible de traçar, excepte per definir la Badalona d’orografia plana i la Badalona d’orografia  desnivellada. No existeix aquesta suposada nitidesa per a una divisió tangible de les “dues badalones” damunt del mapa. No tenim un ou ferrat amb un rovell al centre que concentra una Badalona específica, i una clara i una closca compactes i uniformes que en concentren una altra. No ho tenim per molt que ens entastem a repetir-ho i repetir-ho.

Jo crec que és molt més ajustat a la realitat el que va expressar en Karim
Latifi a la taula de debat el dia de la presentació de Moviments Glocals:
“quan es parla de les dues badalones i es diu que les separa
l’autopista, jo dic que hi ha moltes autopistes, i n’hi ha per tot
arreu. A cada barri, a cada organització, a cada associació de veïns,
arreu hi ha representades les dues badalones”, dues badalones (o vuit)
que no tenen a veure amb un suposat rovell de l’ou/centre en
contraposició a una clara i closca/resta de la ciutat-barris.

I fins que no entenguem això serà difícil avançar plegats per transformar la realitat!

Hem perdut la veu clamant que l’origen i la procedència d’una personsa no determinen la seva relació amb les normatives i les lleis d’un país, que de persones amb comportament incívics o persones que delinqueixen n’hi ha de tota mena i a tot arreu, amb delictes explícits i delictes implícits, també dins el món de les personalitats il·lustres, dins el món polític, i a tot el planeta.  (segueix)
Autòctons o no, que això de no tenir gaire o gens en compte les normes
de convivència comunitària els passa a individus de tot el món, també
quan viuen allà on han nascut, i que això de robar i matar s’ha fet al
llarg de tota la història de la humanitat, i cap país es salva de
malfectors entre la seva gent. Ho hem dit per activa i per passiva, però
el nostre altaveu no era gaire alt. S’han fet sentir més i millor els
que deien el contrari: que quan es neix a un determinat país per sempre
més el destí aboca a ser irremisiblement un delinqünt, com si es tractés
d’una condició genètica. Mentien, però han aconseguit credibilitat.
Mantia, però ha aconseguit una alcaldia. Diuen que les mentides tenen
les cames curtes, i un dia o altre s’atrapen, esperem no haver de trigar
gaire.

Avui ens podeu ajudar a fer sentir una mica més aquesta veu que segueix clamant, encara que de vegades sembli que clama al desert.

“http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/199317E