miozz mirades

De sobte estic sense agenda. Sense telèfons a mà. És impressionant la sensació de desconnexió i de certa impotència…ni a mà, ni fàcilment recuperables. Ni tan sols a una altra agenda. Eren virtuals, i s’han esfumat. S’ha mort el mòbil, i talment com explicava la Carme fa un temps, al Cóc Ràpid, penso en la seva ànima. Mort i ben mort. Menys l’ànima, per sort. O només a mitges…  

Ja la tinc allotjada al mòbil antic del meu fill – a casa ho hem fet
sempre així, ells innoven i jo aprofito el que deixen, la meva és com
una innovaciçó de segona fila per dir-ne d’alguna manera – però ha
passat el pitjor: tots els contactes adquirits durant els darrers anys
no s’havien desat a la targeta, que ja era plena, es veu, sinó a
l’aparell. I per molt que la targeta segueixi viva, no conté tota la informació que fins fa unes hores era imprescindible en el meu dia a dia, a un gest de clic; la que tenia a mà amb tanta facilitat, sense
consultar llibretes ni agendes de cap altra mena: del mòbil directament, en un instant. I al mòbil directament, que fàcil era capturar els contactes…!
I ara, un buit enorme al meu cap: no me’n sé ni un de sol de
memòria. Amb prou feines identifico les darreres dues xifres d’alguns
dels més habituals, així que si no us identifiqueu, no us estranyi el
meu missatge: qui ets? qui parla? Qui m’envia aquest missatge? Ja ho deuré
recuperar, de mica en mica. Però em canso només de pensar en la feinada. I alguns, ja no, alguns potser ja mai més. On buscar-los?
Ruca de
mi, em resisteixo a llençar aquest esquelet inert, el deso a la capsa
amb d’altres d’acumulats al llarg de la meva història amb mòbil: si els
pogués activar i recuperar tots els telèfons que amaguen! Alguns serien
noms gairebé oblidats. D’altres, valuosos contactes difícils de refer.
Alguns noms amb pòsit en la meva trajectòria, d’altres contactes
circumstancials, ocasionals, alguns ben útils, d’altres imprescindibles, o no?. Buf, quin nyap! No n’hi havia cap que hi fes nosa!

“Vivim en un món en què produïm més aliments que mai i en què més gent que mai passa gana. Com és possible?”, es demana Olivier de Schutter,
relator de les Nacions Unides sobre el dret a l’alimentació, al pròleg
de “L’estat del món 2011, innovacions que alimenten el planeta”.

No deixeu de llegir l’article d’Eva ven den Berg que publica SOSTENIBLE (accés a l’article)

Ho fan avui al Zorrilla.
No puc passar per alt la semblança entre Dimitri – el nom de l’espectacle – i el verb dimitir, que és la gran temptació (en alguns casos la gran realitat) per a la majoria de professorat de secundària davant la tasca de fer estimar la llengua catalana als alumnes que no la tenen com a llengua pròpia malgrat haver nascut aquí. O en la de fer-los adquirir com a mínim la capacitat d’ús en igualtat de competència que la castellana. Impossible sense pràctica oral!

Fitzxa tècnica:

A càrrec de: El Nota, Dive Dibosso, Magmovies, Rudy Alvarado
i Hipnòtik Faktory. Una producció creada per el Festival Món Llibre 2010, amb
l’objectiu d’innovar i investigar amb diferents llenguatges artístics a partir d’un àlbum
il·lustrat.

 Adaptació
en clau hip hop del conte homònim publicat per l’editorial Baula.
Espectacle multidisciplinar que a partir
de la música, el ball hip hop, el rap i l’ audiovisual proposa diferents
lectures d’un àlbum il·lustrat en un sol
escenari.

 Durada: 45 m + Col·loqui amb els artistes.

 Temàtica: Apropar
els llibres amb el llenguatge emprat pels joves

D’on surt això?: L’activitat s’enmarca dins del Projecte Biblioteques Obertes. Un
projecte per promoure l’ús de les Biblioteques Escolar més enllà de
l’horari lectiu per als alumnes i les famílies d’aquests. S’està en la tercera fase del projecte de Biblioteques Obertes que
promou des de fa 4 anys el Pla Educatiu d’Entorn de Badalona. En aquesta
tercera etapa, s’està promovent activitats de dinamització lectora, unes
promogudes pel propi centre i d’altres de complementaries promogudes pel
PEE, com és aquest cas que s’ofereix avui. Enguany,
el Pla d’Entorn de Badalona forma part del Festival Flic (Festival de
Literatura Infantil i Juvenil). Dins el catàleg de propostes, es va triar aquest
espectacle. Al teatre es podrà veure i escoltar al raper El nota, amb la seva proposta
Dimitri on rapeja l’àlbum il·lustrat homònim acompanyat d’una
ballarí de hip hop i d’un artista visual. Acabat l’espectacle,els
alumnes podran preguntar allò que vulguin als components del
grup.

L’activitat forma part d’aquesta voluntat que seguim tenint alguns de “fer conèixer i fer estimar la llengua catalana als joves que no la tenen com a pròpia”. Convençuts que és la única fórmula per assolir autèntica cohesió social, autèntica igualtat d’oportunitats i autèntica fórmula per respectar els drets lingüístics d’un país, d’una llengua que ha resisitit malgrat la persecució contínia a que és sotmesa.

He escrit sovint sobre el paper que juga el PLAER en tot aquest procés. Han estat massa anys sense intervenir en aquest aspecte, massa anys sense que la política de normalització lingüística abordés aquest terreny amb valentia (només cal comprovar encara ara què costa accedir a productes per fer Karaoke en català, o quin tipus de música no sona mai en qualsevol activitat al carrer…), massa anys sense normalitzar l’ús lúdic de la llengua, i ara sembla que tot està perdut. Però no toca dimitir. Toca entrar en aquest terreny, encara que sembli definitivament tard per fer-ho. És la darerra oportunitat?

Us convido a llegir: el plaer, motivació d’ús lingüístic. I en aquest calaix trobareu altres articles, també, sobre el fet de rapejar en català, començant per aquest que us recomano… rapejar en català? sí, gràcies!

RUMORS I ALTRES PREJUDICIS

RUMORS I ALTRES PREJUDICIS

Durant la gran crisi econòmica de l’Època Medieval, quan la Pesta Negra feia estralls entre la població, la impotència i la ignorància del poble es va girar en contra una part d’aquest,  i els cruents atacs i saquejos als Calls jueus van aconseguir el seu extermini o expulsió.

Un dels motius que se’ls criminalitzés era que, com que les seves normes higièniques eren molt estrictes i com que tenien pous d’aigua propis, l’epidèmia els afectava menys que a la majoria, i això, sumat al fet que professaven una religió no cristiana, els va convertir en l’objecte d’atacs irracionals. Era una altra època, llavors no existia llibertat de creença religiosa i el poder de l’Església anava lligat al poder polític i econòmic. I d’altra banda el poble treballador era molt inculte i influenciable. Però sorprenentment el motiu d’aquelles vergonyoses “cremes de jueus” segueix d’alguna manera vigent en la nostra societat actual: en època de crisi econòmica i un context de desesperació es té  tendència a criminalitzar no pas als autèntics culpables de la crisi, sinó als qui en són víctimes igual. I normalment se la carreguen més els qui són més diferents (per exemple perquè professen costums o una religió diferent a la que és més coneguda per nosaltres). M’imagino com podia començar el rumor a les nostres ciutats medievals, infestades de cadàvers empestats: “Ho heu sentit? Al Call la Pesta Negra encara no s’ha emportat cap jueu. Segur que són ells qui han enverinat els nostres pous”  i és que el poder d’un rumor, per mentida que sigui, és molt destructiu. Rumors i prejudicis van sempre lligats. Els prejudicis són creences prèvies, positives o negatives, no basades en informació contrastada, que unes persones es fan sobre les maneres de ser, de viure o de  pensar d’altres persones i que fonamenten actituds i pràctiques envers elles. Normalment el coneixement real que qüestiona el prejudici és percebut com una excepció i no serveix en cap cas per desmuntar la seva ficció ni per debilitar la seva força. Però cal intentar-ho. Cal desactivar els rumors que escampen amb maldat informacions que alimenten els prejudicis negatius contra els nostres propis veïns i veïnes, contra famílies tan víctimes de la crisi com qualsevol altre.

 A Badalona algunes associacions i entitats ja s’han apuntat a formar-se per poder lluitar contra els rumors que ens estan fent tan mal. Una bona manera de començar a trencar prejudicis i de lluitar per aconseguir una autèntica Badalona de totes i tots!

Contra totes les guerres. Contra totes les guerres i contra tots els imperialismes. I contra totes les dictadures i contra tots els absolutismes. Contra els règims de terror, contra els règims militars, contra les monarquies -que no fan més que consagrar els privilegis dinàstics-, contra els fonamentalismes ideològics, contra qualsevol sistema polític o social que busqui el domini d’uns grups i la submissió d’uns altres…

En la campanya contra l’entrada a l’OTAN – primer reclamant el Referèndum i deprés el VOTANO -, el grup badaloní Entorn la Pau del que jo formava part vam rebre una bona esbroncada per una pintada mural molt guapa on dos personatges lluitaven per repartir-se el món, i deia “ni otan ni pacte de varsòvia”. Només es podia qüestionar l’OTAN, per no ofendre alguns companys de lluita que no es movien tant per motius ideològics pacifistes sinó ideològics partidistes. Aquest incident em va fer ser encara més desconfiada del que ja era amb les formacions polítiques, – de la tendència que fos –  sobretot quan es parla de Pau i exèrcits. Sempre s’amaguen interessos partidistes no sempre fàcils de desemmascarar. Per totes bandes! Amb la Pau i els No a la Guerra ja passa aixó: hi ha molts motius per dir no a la guerra, i si els sumem, som molts els qui diem, cridem aquest ATUREM LA GUERRA. Si filem prim, però, entre tots els motius, n’hi ha de tots colors, fins i tot alguns que no tenen res a veure amb el pacifisme.

Per això jo, quan em manifesto contra la guerra sempre m’agrada fer visible que estic en contra aquella i totes les guerres, i totes les dictadures i opressions mundials, com deia al principi. I recordo que de guerres n’hi ha moltes més de les que surten per la televisió. Moltes d’elles no motiven mai manifestacions…

El proper dissabte 2, a Badalona, de 21h a 23h, una innovació en el panorama d’actes de cultura popular a la ciutat: què tenen en comú Els Pastorets, Les Caramelles, Els Diables, Els Miquelets, Els Satanasis, El Baró de Maldà, Badaglosa? Què tenen en comú a banda de ser expressions de Cultura Popular?
Que tots incorporen als seus actes cançó amb text inventat. Alguns al moment (la cançó improvisada dels glosadors no s’escriu, es pensa i es canta in situ), d’altres, la majoria, havent-ho preparat abans. I encara hi sumem les Auques, com a text no cantat però sí versat. Sigui com sigui són versos fets a l’ús, efímers, dedicats a algú o a alguna cosa, o que parlen d’algun fet de la ciutat, o fan crítica política, o social, o sàtira, o mofa d’una anècdota… “sàtira feta verset, actualitat ben rimada, Badalona feta cançó amb la lletra inventada”      (segueix)

Reconec que la primera vegada que en Joan Giralt – activista cultural badaloní, innovador en Cultura Popular – em va parlar de vincular les Caramelles amb la Cançó Improvisada vaig dubtar. D’entrada em semblaven dues coses ben diferents, ja que en la Caramella es canta una lletra apresa, s’assaja, no hi ha imporvisació… tot i que és cert que s’inventa una caramella cada any, és cert, que parla de coses actuals de la ciutat, sovint amb sàtira, i també hi ha la dedicatòria personalitzada, a cada casa… no deixa de ser cançó inventada per a un ús efímer. Però no pas improvisada al moment.

La seva idea al voltant d’aglutinar totes els manifestacions de Cultura Popular on s’incorpora la poesia oral cantada per comunicar aspectes dedicats a l’actualitat. i  fer-ne un acte singular, anava guanyant terreny amb prudència quan, casualment, a la novena edició de de la Trobada de Cantadors d’Espolla s’incorporava, enguany, un taller portat pel Carolino on es relacionava la Caramella i la Corranda: increïble! (per mi, es clar).

Doncs sí, a Les Guilleries tenen claríssim que les Corrandes formaven part de les Caramelles, de manera que mentre la lletra de la Caramella pròpiament dita s’aprenia i es cantava de mas a mas durant tota la nit de dissabte a diumenge de Pasqua, amb la temàtica costumista pròpia de caire religiós, primaveral i sobretot festejador- amorós, la cançó que es feia servir per saludar i acomiadar-se a cada casa, i que sovint incorporava missatges personalitzats, aquesta era amb la tonada de les conegudes actualment com a Corrandes del Carolino. La corranda era una alavança o rebuig a la casa on s’anava, i també servia per engrescar a omplir la cistella, com ara
“oidà, oidà, ompliu-nos la cistella  oidà, oidà, per poder fer un berenar”
Hi ha lletres que han quedat per a la memòria popular

Amb la satisfacció de saber que la glosa, la cançó improvisada, no només té a veure amb les Caramelles sinó que fins i tot en algun cas, com el de la Corranda de Les Guilleres, en forma part directament, hem anat acabant de lligar aquest acte que, a Badalona, involucrarà tota aquesta gent:

Els Pastorets (quadre escènic del Círcol): és ben coneguda la melodia dels Cuplets dels Pastorets, i l’afilada i fina sàtira que llancen cada any, des de l’escenari, parlant de l’actualitat de la ciutat, amb elogis i crítiques a la política o parlant de persones concretes…escoltar la lletra dels cuplets dels Pastorets és un al·licient amb força pes, i la seva melodia la portem tots enganxada a la memòria. Segurament si existís la possibilitat de publicar un recull de les lletres dels cuplets dels Pastorets al llarg dels anys, tindríem un bon testimoni del pols de la ciutat recorregut durant els darrers 80 anys, ininterrumpudament…

Els Versots dels Diables de Badalona, versots satírics que es reciten a l’acte sacramental que es fa cada nit de Sant Anastasi, amb aquell tornada de “Diable sóc, diable seré, i ….. “

Però n’hi haurà molt més: Satanasis, Miquelets… fins i tot l’Auca de l’Orfeó… més val que vingueu a veure-ho, que si no aquest article ja passaria de mida, com em passa sempre…

grip, grip grip grip, grip
grip, grip grip grip, grip….
De sobte Berga i les 12 hores han quedat lluny: els calfreds de la febre – febrada!- i l’atonyinament muscular propi d’aquestes circumstàncies recomanen fer repòs de veritat. I per si hi havia alguna temptació de disidència, el sentit de la responsabilitat el neutralitza: s’encomana molt, diu el doctor. Ai l’as! Sort que malgrat la febre, el cap de moment no pateix – no cridem el mal temps! – i em puc permetre llegir, escriure. Quin privilegi! L’alteració primaveral a part de a la salut, ha arribat al món glosador, i això volia que es notés al bloc, ostres, quina rebrotada a per tot! És com l’herba del meu jardí, que no para de créixer, amb tanta pluja aquest hivern. Impressionant. Impossible indexar-ho tot, sort de la feina de Cor de Carxofa, que deunidó el que captura al seu web... 

• Un dels terrenys on l’alteració es fa notar, i força, és l’escolar:
• • precisament avui, i des d’ahir i fins demà, hi ha la primera eclosió d’un projecte escolar del que en sentirem parlar:El PROJECTE ARCE.  Aquest curs s’ha començat un projecte sobre
    cant improvisat amb el suport institucional (Departament Educació – Ministerio ) que fan conjuntament l’institut Montgrí, amb  l’institut Sineu de Mallorca,
    l’institut l’Om de Picassent (València) i l’institut Mar d’Aragó de
    Maella (Aragó- Franja de Ponent). Els dies 24, 25 i 26 de març hi ha la trobada a Picassent. L’objectiu d’aquest projecte és
    treballar el cant improvisat (bé, nosaltres en diem canço improvisada) des de diferents punts dels Països Catalans, a partir del que marca  la tradició de cadascun d’aquests
    llocs. Aquí podeu trobar més informació.

• CORRANDESCOLA – LINGUAMÓN: s’està coent encara, però en sentirem a parlar ben aviat!
• Grup de treball de professorat de secundària, també endavant!

I pel que fa a les milers de propostes glosadores arreu dels Països Catalans, a banda de els que destaca Cor de Carxofa (destacar avui el Les glosades compartides  a Mallorca) afegir iniciatives més locals, inabastables, que inverteixen la dita dels dies i les llangonisses. N’escullo tres

– les peticions de suport a actes de Barcelona decideix ( a l’abril peticiona mil!)
– el vespre de versets a Badalona (curiosa iniciativa, amb gràcia!)
– el taller de rap i glosa a Sant Cugat

Doncs au, a deixar-se sacsejar per la glosa, encara que sigui des d’una pantalla i fent bafus des del llit ;-(

Aquest any, al meu galliner, el dia de la crema de Sant Josep no ha coincidit amb els ous a la carrera que us comentava l’any passat. Però aquesta no ha estat, en realitat, la causa que un any més fallés en això de fer la crema. Un dia ho he de fer! M’agradaria reproduir els matins de Sant Josep – devia ser festa, llavors, recordo el clima matinal dels festius a casa – amb aquella olor dançant per tota la casa, i la safata gran, la de la vaixella de Nadal, plena d’aquella crema espessa sense cremar, amb la canyella i la llimona com a testimonis, i aquell tel que donava a tot plegat una sensació de suavitat compacte. Com la neu acabada de caure que sap greu trepitjar. Una textura ben allunyada de la de les “natilles”. Més endavant també vam incorporar el cremador, però a mi la crema que em perd és aquella sense cremar, que hi sucàvem un dit, o un secall, i era deliciosa… segueix

A casa no es complia allò dels “Joan Joseps i Ases, n’hi ha a totes les cases”. Ni Joans ni Joseps en la família més propera. Alguns cosins/es i oncles i ties d’avis i pares idiria que prou. El Josep més proper va ser molt més tard, el meu enyorat sogre,  i la iaia Pepeta del meu marit, i d’altra banda molts bons amics de joventut, d’infantesa, i de després. I d’ara. I en Pepe del carrer, el nostre fidel indigent, no l’oblidéssim!

És un nom curiós, Josep, per molt que s’hi esforcin mai el relaciono ni amb el sant Josep del Pessebre – i de les escriptures! – ni amb el dia del pare, ni amb els personatges il·lustres que porten aquest nom. Sempre és un ressò càlid, personal, enganxat a les cares dels molts Joseps i Josepes (de nom solt o compost, diminutiu o sencer) que m’ha apropat la vida. No tenir Joseps en l’univers familiar més íntim no ens va allunyar mai de celebrar la diada com pertocava: era un dia molt especial, amb la crema com a protagonista central, i les felicitacions – les entranyables Pepetes… ,  i ho ha seguit essent d’alguna manera fins ara que la mort dels grans ens ha tornat a deixar gairebé sense…

En els terribles moments de la malaltia de la meva mare, quan la dispersió mental pròpia del seu ictus i la desesperació pel seu estat i el dels seus fills se l’emportaven en un espiral d’aingoixa destructiva, les receptes de cuina eren un recurs. Un recurs d’autoestima i uns estímul cognitiu per fer memòria i endraçar el cervell. Cuinava tan bé ella, amb aquella saviesa senzilla pròpia dels cuiners de debò, dels que marquen terreny propi sense ventar-se’n. Jo m’he copiat molts plats d’ella, i quin elogi quan fills i nebots diuen que això o allò ha quedat “com els de l’àvia”.
Però amb la crema encara no m’hi he posat. I això que dec tenir la recepta escrita desenes de vegades, “va mama, explica’m com es fa la crema, que tan bona com la teva no l’hem menjat mai, i jo vull fer-la com tu!” A l’Hospital, en aquelles hores d’angoixa, a casa, en les tardes de sofà, al Socisanitari de Reus quan es recuperava, qualsevol moment era bo per trencar una dinàmica de pensament dispers i dolorós…
Què ho fa que no m’hi poso? Potser tinc por de no poder reproduir aquest tast sagrat que les neurones dels records emotius guarden amb tant zel?
Avui em comprometo públicament: l’any vinent, per Sant Josep, faré la crema!!!

Sabem què volem. Però sabem com aconseguir-ho? A Badalona el PP es frega les mans pel que considera dues accions que l’afavoreixen, dues accions pensades en contra la seva campanya xenòfoba que han resultat crear un efecte bumerang. Una, indiscutiblement. L’altre, tot ho fa preveure. (segueix)

La pregunta clau és, quina és l’estratègia útil, eficaç, per aconseguir que el conjunt de la població potencialment votant d’opcions racistes es convenci que aquesta no és una opció lícita i decideixi no donar-hi suport?

Les accions que es planifiquin avui podran fer canviar la intenció de vot de les més de 75 mil persones van votar
per Plataforma per Catalunya a les últimes eleccions autonòmiques, una organització dirigida per un home que
col·labora amb dirigents
nazis europeus, hereus dels responsables de l’Holocaust i l’extermini?
Les accions que amb tant d’encert en la missió a assolir, estudia dur a terme Unitat Contra el Feixisme o la festa DIGUEM PROU d’aquesta tarda organitzada per SOS Racisme, podran fer baixar el més de 1,6 punts de pujada que va obtenir el PP després de la seva campanya obertament racista?

Aquesta és la intenció. I en una missió tan imprescindible cal no escatimar cap esforç, cap sistema. Només que les estratègies han d’estar a l’alçada del perill que combatem. I les accions, més enllà de satisfer la necessitat que sentim tots de cridar l’horror que comporta aquest avenç, han d’aconseguir l’objectiu en el territori més vulnerable: han de desarticular un vot potencialment favorable a opcions racistes i xenòfobes. I això no sempre s’aconsegueix des de la denúncia i la confrontació pública i directa: ho saben molt bé les entitats que treballen a peu de carrer en barris on la pobresa i l’exclusió ha estat capitalitzada per les opcions xenòfobes.

Jo no tinc la solució, però sí la necessitat d’expressar aquesta alerta. De moment la intenció de desenmascarar el racisme del PP per via judicial ha resultat fallida, i el seu efecte és totalment contraproduent. Però sembla que ha fallat per un aspecte estratègic a nivell jurídic, que s’hauria pogut salvar. No ens la juguem una altra vegada, assegurem l’èxit de l’acció: no hi ha pitjor efecte bumerang que el de l’agressor convertit en víctima!

A Badalona de de l’estiu parlàvem de fer accions per desarticular rumors. Ja hi ha uns cursos en marxa, i moltes persones de les entitats apuntades per fer-los. Això serà feina de base que podrà desarticular arguments xenòfobs i racistes en les ments de persones que ara s’han encegat per les proclames d’un líder que sap jugar la carta d’esperançar als desesperats. Segurament, editar el desmentiment de rumors en pamflets a tot color que inunden alguns carrers d’alguns barris i fer-ho quan la guerra electoral ja està en marxa no ha estat el més opotú: el mateix fa mig any hauria permès una feina de base molt més útil i centrada. Ara la perversió electoralista no només li treu valor, sinó que ho utilitza a la contra…

Dic tot això, i ho dic mentre vaig a l’assemblea d’Unitat Contra el feixisme, a fer pinya, i a veure si entre tots plegats se’n treu l’entrellat. No hi giro l’esquena, al contrari! Però estem escamats, a peu de carrer, i no deixo de pensar en com trobar el com. El com eficient de debò.
I de moment no el trobo, més enllà del que reflexionava a “desenfocant l’objectiu”  i a apuntem al llarg recurregut

L’Oriol Lladó, amb “En Joan Argenté no ha perdut la poesia”, em recorda oportunament que avui és el dia de la poesia catalana a internet. I per a l’ocasió escullo un poema que ho és, d’oportú.
És de la Joana Raspall, a qui es considera una referent en poesia infantil i juvenil. Vaig conèixer la seva delicada i interessant poesia gràcies a l’escola dels meus fills, la Jungfrau. I aquest poema que van portar un dia a casa i es passà molt temps presidint la cuina des de la porta de la nevera, i m’acompanyà en molts actes futurs, és l’escollit. Llegiu-lo deixant que el llenguatge senzill i net que parla als infants commogui als adults. (segueix)

PODRIES

Si haguessis nascut en una altra terra…

Ahir una persona de La Salut amb qui retrobàvem records de la sociologia badalonina de la nostra adolescència (inevitable parlar dels Correas i de com n’és de curta la memòria de molts immigrants dels 60 i 70) em deia: “com m’ha decebut la classe obrera! Abans es mobilitzava per demanar parcs, i ara ho fa per demanar aparcaments” I és que “tothom s’ha comprat cotxe, i molts, més d’un vehicle!” es queixava ell, que sempre s’ha mogut entre la ideologia àcrata i la comunista, i que va viure en viu i en directe què era ser una família immigrant que nedava en la pobresa.  (segueix)

El culte al vehicle privat és un signe de la nostra època, i cal reconèixer que en molts casos ha pervertit consciències. Sembla que existeixin uns drets dels vehicles que passen per damunt dels drets de les persones. I uns drets de la propietat privada que passen per damunt els drets comunitaris, del dret a fer ús comunitari de l’espai públic. I el pitjor de tot és que això no fa mal als ulls. No provoca queixes ni proclames polítiques. Al contrari, comnivència. Es corre més risc de ser multat aparcant correctament en zona blava que no pas fent-ho en doble filera o ocupant una vorera. I es corre més risc de ser escridessat si es proposa guanyar terreny per a carrils bus o bici, o per a ampliar voreres, que si es demana poder ocupar amb vehicles una plaça pública. En aquest aspectes no existeix civisme que valgui. (Amb tota la complexitat de parlar de civisme,convido a llegir civisme amunt civisme avall).

Aquest dels cotxes és un incivisme callat, enquistat, que ja s’ha fet normalitat acceptada. Perjudica diàriament a moltes persones, però no he vist a cap líder polític obsessionat pel civisme que reparteixi tríptics on digui que els conductors de vehicles que ocupen les voreres i obstrueixen el pas són uns delinqüents.
Inevitable recordar els fets d’abús de poder de la G.U fa uns deu anys, al centre, que va acabar amb la retenció de línies telefòniques dels veïns que denunciaven infraccions d’alts càrrecs. Però aquesta història me la guardo per a una altra entrada, que sinó els articles em surten massa llargs, i cansen 🙂

L’escola del carrer ensenya als joves que molts adults són els primers de saltar-se les normes bàsiques que tant insistentment senten dir que són imprescindibles per conviure. L’escola del carrer ensenya que en la vida real són moltes les persones que no funcionen en un marc de respecte als drets i deures, moltes les que no es mouen en un marc de valoració de l’espai públic com a bé comunitari.

Conèixer això i reflexionar-hi els pot ajudar a fer-se més conscients de la necessitat de respectar normes per afavorir els drets i el benestar de tothom, i per evitar injustícies; o pot reforçar la idea que un món de respecte i bona convivència és una idea imaginària.
Sigui com sigui, l’escola del carrer proporciona multitud d’oportunitats per observar i reflexionar-hi. El carrer és una bona escola!

DONES I ASSOCIACIONISME VEÏNAL  (segueix)

DONES I ASSOCIACIONISME VEÏNAL

La pregunta me l’han fet moltes vegades: com a dona implicada en la societat civil activa, t’has sentit discriminada pel fet de ser dona?
I la resposta sempre és NO!.
Però que jo no m’hi hagi sentit no significa que  la dona en l’associacionisme no pateixi cap tipus d’estigmatització o desigualtat d’oportunitats. Sobre el paper segur que no: no crec que quedi cap organització associativa que mantingui, dins els seus estatuts, cap clàusula que signifiqui descriminació a una persona pel fet de ser home o dona. Això, sobre el paper ja ho tenim superat. Però en realitat hi continua havent un tipus d’associacionisme que segrega les persones segons la seva condició. I tot i que l’asociacionisme en clau “dona” és molt actiu i creixent, i tot i que segurament compleix funcions necessàries, em preocupa aquesta necessitat de crear espais blindats, espais exclusius per a l’associacionisme de dones. Això significa que trobariem correcte un associacionisme exclusiu per a homes? O un d’exclusiu per a persones gais? És una necessitat paral·lela o és una resposta a la manca d’espai dins les entitats mixtes, tranversals?

En l’associacionisme veïnal, per exemple, en general la situació de la dona és de deigualtat, ja que queda relegada a “temes dona”. La meva experiència és molt diferent, a la que va ser la  “meva” AV durant molts anys, l’AV del Centre, i en d’altres que conec, la dona, igual que l’home en tant que persones, té les mateixes moltes oportunitats de participar des de qualsevol espai, des de molts nivells de participació. No necessita una vocalia excluisva per a dones ni per al que alguns consideren temes de dona, perquè la dona com a veïna participa en els debats i espais de decisió referents a l’urbanisme, la convivència, la participació plural, les festes o qualsevol tema de barri. Que ha d’incloure des de la pluralitat els “temes dona”. Un estil que sembla que no és el majoritari, i en moltes entitats veïnals cal doncs un canvi per afavorir la participació de les dones en tant que veïnes. A La Pau han escollit la que ha estat la primera dona presidenta de l’AV en els seus 50 anys d’història, i aquest és un signe de normalitat i un missatge molt important de cara a les dones del barri.

La meva opinió és que si volem transformar la societat ho hem de fer plegats, homes i dones treballant junts, i que les dones han se participar en les estructures participatives del barri, i que les entitats que existeixen en clau “grup de dones” s’han d’implicar en les entitats i xarxes transversals, per fer ciutat plegades, plegats. Totes i tots, tots i totes!

Hi ha dies en què, com aquest cap de setmana, l’esplai ens dóna treva del dia a dia; ni internet ni tele ni universitat ni pares; ens deixa a canvi infants, guitarres, jocs, estones per compartir i alegria esbogerrada. (segueix)

Ens acabàvem de servir el tall del sopar i xerràvem animadament, amb un ull posat en els nanos,  sobre ells. La grata evolució d’un, la frase graciosa que havia deixat anar l’altre, propostes per ser suport en una situació personal complicada, etc. I, de cop, una afirmació que sonà a sentència:

–          Ei, ha explotat la central nuclear de Japó.

Silenci.

–          I què vol dir, això?

–          Un altre Txernòvil- em surt.

Vol dir embarassos dels que naixeran nens deformes, malalties que mataran més del compte, vol dir càncers –més encara -; vol dir que  morirem més perquè vivim totalment dependents d’energia. El cap fa un salt: passa de centrar-se en el somriure de cada un dels infants que té a davant en els dels infants nipons, que potser trigaran a tornar a fer-ho. I el grau d’abstracció puja i se’n va cap a una visió més global del món, al que ara m’imagino amb una  tòxica onada verda que el va cobrint lentament.

Tinc vint anys i encara no havia tingut mai la sensació de viure el que els meus néts estudiaran en llibres d’Història. Amb les revolucions al món àrab va començar a venir; així com també la certesa que tenim la llibertat d’escollir entre mirar-ho pel televisor mentre sopem i després anar a dormir , o poder explicar, una nit al peus d’un llit: “mira carinyo, quan va passar això, la mama va decidir…”