miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

les més llegides de gener

dnip: 30 de gener, dia escolar de la no violència i la pau

Avui, dia 30 de gener, aniversari de la mort de Mahatma Gandhi, se celebra a tot el món el dia escolar de la No Violència i la Pau. Essent dia no lectiu, les escoles ho han celebrat la setmana anterior o demà dilluns 31, i per fer-ho hi ha un ampli ventall de propostes. La Fundació per la Pau fa totes aquestes.

Tot i que trobo bé que es reflexioni amb l’alumnat al voltant de la Pau i
es vinculi a la figura de Mahatma Gandhi, tot i que trobo essencial
aprofundir en el missatge i l’estratègia de la No Violència com
a lluita i mètode de resolució de conflictes, crec que moltes vegades
les activitats que es fan als centres educatius es queden en una mostra
superficial, vistosa i en certa manera estereotipada i folklòrica
respecte la pau.
Aprendre a funcionar seguint els fonaments de la No Violència
i no confondre aquesta amb passivitat davant la injustícia són elements
que es poden aprendre durant l’escolaritat: però no dedicant-hi un sol
dia a l’any!

resum setmanal: ritme consolidat

Aquesta ha estat una setmana de ritme consolidat: he publicat cada dia, i cada dia el bloc en conjunt ha rebut més de 300 visites a les entrades, i de 150 a la portada. Hi ha hagut molt pocs comentaris publicats – gairebé cap – però molts de fets en el facebook o missatges al correu. Tot plegat, motiu per dir GRÀCIES!

S’ha publicat:

DILLUNS 24:de l’oli i l’olivera
DIMARTS 25:govern dels millors?
DIMECRES 26:pis tutelat: vida independent supervisada
DIJOUS 27:comprar la T-10 per anar en bus: una cursa d’obstacles
DIVENDRES 28:sortides complementàries: obligació amb risc de descohesió?
DISSABTE 29:temporal mar endins; dilluns farà 100 anys del naufragi
DIUMENGE 30:resum setmanal: ritme consolidat
                       dnip, dia 30 de gener, dia escolar de la no violència i la pau
                       paraules de gandhi

Les tres més visitades durant la setmana:

temporal mar endins; dilluns farà 100 anys del naufragi

Viure ran de mar és especial. Encara que entre la casa i la sorra hi hagi una àmplia superfície – carretera, voreres i via del tren -, és com tenir-lo a tocar. La seva sonoritat, l’olor i la seva imatge arriben ben potents fins el cancell. En nits com la d’avui, la veu i l’aroma del mar fins i tot travessen la finestra, i es passegen per l’estudi i passadís enllà.(segueix)

És com un mormol eixordador, que amorteix el soroll dels cotxes i els xiscles enjogassats dels grups d’adolescents que s’encaminen a la zona d’oci nocturn. Un mormol que ben aviat em farà companyia al costat del coixí, com una cançó de bressol. Una cançó gens amable per als qui coneixen la vida al mar, una cançó que parla de temporal, de lluita cos a cos amb les ones. Un soroll tràgic per als qui esperen la tornada d’una embarcació, i un atiador de records per als qui mantenen viva la memòria del passat pescador dels seus familiars, mantenen viu el tràgic temporal que, ara farà 100 anys, (l’any de les desgràcies) va dur al naufragi i a la mort a més de 80 pescadors catalans, entre ells 11 de Badalona (podeu trobar informació local detallada al bloc del Jordi Albaladejo)

La Montserrat Rectoret – besnéta d’una de les víctimes – té clar allò de que si vols que una cosa es tiri endavant cal mobilitzar-se, i actuar pro-positivament. Gràcies a una iniciativa seva convertida en popular – ha aconseguit el suport d’entitats i de molta ciutadania – Badalona homenatjarà als 11 pescadors morts en el naufragi (aquí més informació).

Dissortadament no s’ha aconseguit encara canalitzar el projecte de fer una escultura que immortalitzi aquest homenatge i recordi a la ciutat de Badalona no només aquells fets tràgics, sinó una part molt important de la seva història: la pesca i els pescadors. Aquest ofici humil i sacrificat era l’ocupació de la majoria de famílies de Baix a Mar, un ofici significatiu a la ciutat que mai ha obtingut tot el reconeixement que es mereix. La mort d’onze pescadors va suposar una sotragada molt forta per a les famílies, que perdien els seus membres i el modus de supervivència, quedant sumides en la pobresa. Una sotragada per al conjunt del món de la pesca i del mar, a la ciutat, una Badalona de principis del segle XX que començava a créixer amb la industrialització però que encara es mantenia al voltant dels 20.000 habitants  (l’any 1910 la població de fet era de 20.957).

La fotografia correspon a una postal que es va editar per recollir fons econòmics per ajudar a les famílies damnificades. Tal com va explicar l’historiador Emili Ferrando el dia que va presentar els 15 moments de sofriment i de glòria en la història obrera badalonina, a finals del segle XIX i principis del segle XX la solidaritat entre la població era la clau per fer front a la misèria en què quedaven les famílies treballadores que perdien els seus membres actius.

La fotografia l’he treta d’aquest bloc, el mar és el camí,  on val la pena capbussar-s’hi i nedar-hi una bona estona. El seu article sobre els naufragis aporta un documentat balanç de les principals catàstrofes en el món de la pesca, a la costa mediterrània i cantàbrica. Acaba així

Des de llavors, la modernització de les embarcacions i les millores dels sistemes de previsió meteorològica i de salvament, han deixat enrere els anys de les desgràcies com aquests que hem recollit. Però, de tant, en tant el mar es cobra el seu tribut Posidó s’emporta algunes ànimes. Suposo que això sempre formarà part indestriable del fet de navegar.”

sortides complementàries: obligació amb risc de descohesió?

Crec molt en les sortides sobre el terreny com a motor d’aprenentatge. Encara que les noves tecnologies ens permetin viatjar virtualment, encara que la informació la tinguem a l’abast mitjançant llibres, revistes, documentals audiovisuals, cinema, encara que puguem estudiar en base a tota mena de fonts i metodologies, cal sortir de les parets físiques dels edificis escolars per aprendre tocant, escoltant i respirant vivències. Les sortides aporten elements que no aconseguim oferir amb res més. Per això són pedagògicament necessàries. Per això són obligatòries i la majoria es fan dins l’horari lectiu. I per això és greu que del conjunt d’alumnes d’un grup classe o d’un nivell educatiu, una part significativa es quedi sense anar-hi. (segueix)

comprar la T-10 per anar en bus: una cursa d’obstacles

El preu, escrit en nombres ben grans, saluda als viatgers que pugen a l’autobús. Tot és a punt per a la venda: el conductor té el seu taulell exprés, les seves monedes per al canvi i la seva màquina per imprimir els bitllets. Però només bitllets senzills, dels que costen 1,45€ i caduquen en un sol trajecte.  (segueix)

La gent puja apressada i la més espavilada treu la seva targeta integrada, la T-10 o la T-50, tant hi fa: sigui quina sigui ofereix el mateix viatge gairebé a meitat de preu, i permet amortitzar la despesa durant més d’una hora en altres busos, al metro, al tram o al tren… tot són avantatges! S’ha de ser ben ruc per no tenir un d’aquests cartronets màgics que fan sonar les màquines. Ben ruc o ben desafortunat, que de vegades la targeta s’esgota i no se’n té a mà una de recanvi. O no se sap on anar-la a comprar.

Sempre em pregunto quina pot ser la raó que impedeix als conductors d’autobús vendre títols de transport integrat, i els permet, en canvi, vendre bitllets senzills.  Bitllets cada cop més cars, per cert, i que en ser d’un sol ús doblen la despesa del trajecte si cal fer transbord: un mal negoci per a l’usuari… ben poca gent els compraria si amb el mateix fet tinguéssin l’oportunitat de comprar targetes, però no hi ha opció: no existeixen màquines expenedores de títols de transport integrat a cap parada d’autobús, i no se’n poden comprar als vehicles.
I bé, el cas és que tampoc se’n poden comprar a gairebé enlloc, tret que vagis a una estació de tren o a una parada de metro.

I és que si viatges en autobús precisament perquè et queda lluny el tren o el metro, proveïr-se de targetes de transport integrat per poder beneficiar-se de les seves avantatges es convertirà en una autèntica carrera d’obstacles:

– no hi ha cap informació a cap parada que dóni pistes sobre el lloc on es poden adquirir els títols de viatge integrat

– si hi ha un quiosc aprop pots provar sort, però és gairebé impossible trobar-ne algun que, actualment, segueixi venent targetes (si més no a Badalona)

– si hi ha un estanc o establiments de Travesses i Loteries estàs de sort, allà segur que en trobaràs

– si no hi ha res d’això, caldrà trobar un dels caixers automàtics que n’expandeixen, però no hi ha pistes per saber on els han ubicat

– si malgrat no haver-hi pistes topes amb un caixer expenedor (quina sort!), caldrà tenir a mà una targeta de crèdit

– i en tot cas no caldrà entrar a cap oficina al·legant que es vol pagar en metàl·lic: simplement no les venen

Tan difícil seria fer-ho fàcil?

pis tutelat: vida independent supervisada

Fa fred aquesta nit, i molta mandra sortir a estendre la roba. La deixem al costat de la balconera, i l’olor del suavitzant ens fa companyia mentre enganxem un calaix desconjuntat – de l’armari que vam muntar dissabte! – i remenem els papers que en Josep ha portat del Taller Ocupacional.   (segueix)
Com a tutora legal em toca signar, contestar, preparar pagaments, i els
avisos arriben amb poc marge, no preveuen el ritme dels que, com jo, som
tutors sense conviure amb el tutelat.

La roba l’estendrà demà en Xavier, que ell treballa de tardes, i tot
just ara ha arribat i s’asseu a sopar, mentre nosaltres acabem d’omplir
l’enquesta d'”historias de vida” – altra vegada l’exemplar només en
castellà! – i de contestar que no, que a la reunió amb la directora i
l’educadora que convoquen per divendres al matí no hi podré anar, que
treballo, i amb tant poc marge no puc demanar festa. En Xavi reclama
atenció a la cuina, i fa notar al Josep que ha desat coberts bruts al
calaix, i li demana si les herbes que va preparar-li per a la tos li han
anat bé. Conviuen des de fa només dues setmanes, i al pis ja s’hi nota
un aire nou, un aire càlid i ple de complicitats. De complicitats fetes
d’alternances en la complementarietat, de responsabilitats noves,
d’il·lusió i un subtil equilibri entre voler ser cuidat i voler cuidar
l’altre.

Segurament si fos a fer ara m’ho hauria rumiat molt, que ja tinc prou càrregues amb tants familiars directes dependents. Però llavors – potser fa vint anys – tot això era lluny, i jo em sentia molt generosa i disposada. La tia Mundeta – tia de la meva mare – buscava algú que es comprometés a ocupar-se del fill amb discapacitat – retard mental – quan ella faltés, i no volent-ho assumir la pròpia filla (germana) ni descendents, jo vaig dir que sí, i em vaig convertir legalment en la futura tutora. Sort que ja llavors vaig deixar clar que ocupar-me’n no voldria dir conviure-hi, i vaig obrir la via del suport institucional per si calia: conec massa casos en què el pes de les promeses fetes als qui ja han mort es converteixen en un llast que ofega, i conservo molt viva l’empremta del “pis pilot” que vam iniciar des d’ASPANIN i CLUB LLEVANT com a línia de futur per a l’habitatge assistit, com a alternativa a les residències. Va ser una experiència innovadora amb joves que decidien amb molta il·lusió independitzar-se de la família mentre els pares encara vivien, per viure plegats en un pis tutelat.

Per fer broma amb alguns amics diem que en Josep – cosí germà de la meva mare, no oblidem que som parents – és la cirereta del meu pastís: amb només 60 anys i una discapacitat lleugera, ocupar-me d’ell i de la seva mare – que va necessitar ella mateixa suport molt temps abans de morir – m’ha comportat des de fa una pila d’anys més preocupacions, dedicació i gestions de les que hauria imaginat mai. I m’ha permès, d’altra banda, acompanyar dia a dia un procés de transformació personal cap a una major independència, absolutament sorprenent.
Encetar un projecte de vida independent fent de la seva llar un pis compartit amb altres joves amb discapacitat, amb suport, era anys enrere una fita gairebé utòpica. I avui això ja és una realitat que fa olor de suavitzant, soroll de posar els plats al renta-vaixelles i gust de menús planificats amb l’Artur, el monitor que hi passa una estona cada dia per fer el suport a la vida independent. Arribar-hi no ha estat senzill, ha calgut anar guanyant moltes fites i dubtes, invertir-hi moltes hores i molts diners, i tenir paciència i constància; però sobretot ha calgut tenir un horitzó clar: el de creure en el dret de les persones amb discapacitat a viure la seva pròpia vida, amb el màxim d’autonomia i independència personal.

Es fa tard i vull sopar amb els de casa. Les portes de l’armari ja les muntarem demà, no demà no podré venir, potser el cap de setmana. Però hi ha el tema dels diners, que cal pagar activitats del Taller abans de divendres, i ens cal comprar rentadora nova, – vaja un moment per espatllar-se, fa vint dies que anem amb les bosses de roba amunt i avall, que li rento jo a casa, això em faltava! – ja trobaré el moment, si, no pateixis. En Josep és ansiós, i demà m’omplirà el mòbil de perdudes per preguntar-me a quina hora exacta hi aniré  a portar els diners. Riem, això no té remei, ja veuràs la factura del telèfon!
Pregunto al xavi si enyora la mare, i diu que alguns moments sí, però més ells a mi que jo a ells, explica. El truquen cada dia, matí i nit: els pares d’en Xavi són molt grans, i viuen a Vilassar de Dalt. L’esperen cada cap de setmana. No tenir-lo els és un buit difícil, però saben que fan el millor: per al seu ara i per al seu futur.

Marxo i a l’ascensor ja hi han escrit l’anotació del comptador, com qualsevol veí de l’escala. Que bé, penso. I mentre baixo els cinc pisos i rumio que a aquestes hores potser ja cal tancar la porta de l’escala amb clau, tinc uns minuts de serè record per a la Nuri, que em va ajudar tants anys en aquesta responsabilitat. Malgrat fos per telèfon, per  Nadal va somriure feliç en conèixer les novetats al pis d’en Josep.

I penso en com és d’injust que costi tant de fer-ho sostenible, i en com és d’injust que això no pugui ser a l’abast de tothom

govern dels millors?

Descol·locats. Quan es va fer públic l’imminent nomenament de Josep Pera com a director general d’immigració, la notícia era coherent amb l’avís d’intencions que havia fet el president Artur Mas: buscar els millors; buscar els millors com a aposta clau, optant fins i tot per la transversalitat (com en el cas de cultura). Avui rebem amb desconcert el canvi de titular nomenat finalment per dirigir Immigració.  (segueix)
El temps ens dirà si parlem d’una decisió equivocada, i de la magnitud de l’error; a primer cop d’ull tot ho fa pensar.

I quedi clar que Badalona hi guanya, la marxa de Pera era una d’aquelles notícies agredolces que necessitava un “tot i que”: tenint clar que la política d’immigració a Catalunya estaria en molt bones mans – dins els límits i contradiccions que imposa la línia de govern i la política estatal en aquesta matèria – i que es mantindrien algunes de les línies de treball ja compartides amb el govern d’Amorós, calia lamentar la pèrdua que suposava per Badalona aquesta marxa. Lorenzo Merchan analitzava en aquest article part dels motius que haurien portat a Josep Pera a ser el millor candidat per a aquesta responsabilitat de país. Jo en destacaria molts d’altres.

Que hi podríem fer matisos? i tant, en qualsevol acció de govern hi ha clars obscurs, i la recent moció aprovada pel tema de l’arrelament en seria un que jo  qüestiono. I em podria remuntar a la contribució del partit a l’aprovació de la Llei d’Estrangeria, però prefereixo fer una mirada estrictament local i contextualitzada. Sigui com sigui, i tenint en compte les polítiques de convivència i immigratòries desenvolupades a la ciutat durant altres legislatures, no hi ha cap dubte que la d’aquesta darrera ha estat, amb diferència, la més valenta i propositiva, la més coherent i encertada. La més eficaç. I no només per les millores que recull Lorenzo Marchán al seu article, centrades especialment en temes vinculats a la seguretat i el civisme, temes que han afectat directament una minoria de la població immigrada però que han marcat el pols mediàtic i de la conflictivitat veïnal, sovint atiada per interessos partidistes incendiaris. No només per aquestes millores sinó especialment per un aspecte de fons cabdal: des de Ciutadania i Convivència s’ha situat a la persona immigrada en un pla d’igualtat ciutadana, sense paternalismes ni discriminacions. De tu a tu. Oferint i generant confiança. Promovent oportunitats de treball transversal i donant eines per a fer possible el model català de cohesió social.
En clara sintonia amb la política immigratòria del govern, recollida en la Llei d’Acollida, s’ha posat l’accent en temes clau per a la condició – temporal – de persona nouvinguda – com l’acollida, orientació, llengua, participació, pertinença i xarxa social -, i  s’han ubicat en les àrees universals els temes propis de la condició de ciutadà, ciutadana, amb igualtat de drets i deures, coordinant intervencions i projectes més enllà de l’encutillament clàssic entre regidories. I s’ha treballat per minimitzar els prejudicis i afavorir una cultura inclusora.  S’ha donat paper actiu a les entitats, optimitzades en una Xarxa d’Acollida sinèrgica. S’ha treballat amb discreció en els temes més delicats, mediant i defugint confrontacions estèrils, evitant en molts casos el creixement d’espirals de crispació. I s’ha comptat amb tothom. Que no s’han resolt les desigualtats o que no s’ha pogut eradicar el racisme ni trobar solucions a tots els problemes econòmics, socials o de covivència al 100% de les escales de veïns, carrers i barris? Cert. Que no s’ha pogut aturar el creixement del suport veïnal a opcions de fractura com la del PP? Caldria una anàlisi més a la menuda del motiu real de la lliure intenció de vot de la ciutadania, influenciable des de molts paràmetres, no només el xenòfob, i subjecte a la manipulació demagògica i a la disconformitat global pel complex context de crisi o per errorrs de gestió política en àmbits diversos. Es tracta d’un àmbit deficitari, amb molts problemes per resoldre i més ara en plena crisi. Però malgrat l’ús electoral dels partits xenòfobs que exploten el context de precarietat amb  populisme, i malgrat els rèdits que n’han tret, el balanç de la feina feta és clarament positiu. Us ho explicava amb detall a Badalona ens agrada.

No sabem – encara que temem – de quin peu calça Xavier Bosch, i caldrà donar-li marge perquè demostri la seva vàlua. Però em preocupa molt una cosa: dins els models d’intervenció en aquest camp, Àngel Colom – única referència del possible tarannà del nou director – representa la política que promou societats “a topos” més que no pas una plaça comuna de referència. Seria molt greu que CIU repetís l’error de l’antiga política amb l’immigració espanyola que va configurar l’actual societat fragmentada que exemplifiquen les Casas Regionales més tancades: aquella d’incentivar l’associacionisme vertical per motiu d’origen, isolat, en comptes de promoure l’intercanvi horitzontal, l‘associacionisme transversal i referents compartits. No sé si el canvi en el candidat escollit té a veure amb una decisió conscient sobre la política que es desenvoluparà, però tot ho fa témer. Llàstima: serà un greu error polític per a la història del país.

 

de l’oli i l’olivera

En sortir d’Espolla, tornant de la Trobada de Cantadors, diumenge passat, ens vam passejar una estona per les oliveres mil·lenàries de Masarac . Ens ho havien recomanat els de Can Salas , una casa rural dins l’entorn de l’antic castell d’Espolla, restaurada amb gust i funcionalitat exquisides, portada per una família acollidora i oberta. El fill és qui ha muntat i porta l’estació metereològica, són gent que estima el poble i la zona, la coneixen a fons i creuen en el seu potencal i en la seva gent, només lamenten algunes mentalitats tancades. Contents de l’impuls econòmic i cultural que hi ha dinamitzat en Gustinet d’ençà que va tornar al poble, a casa l’avi, fa tants anys, i contents de l’arribada de nova  gent que escull Espolla per viure-hi, voldrien que es deixés definitivament de mirar amb aquella lent antiga que identifica com a forasters als qui han vingut “de fora”, per anys que passin. Perquè saben que el que importa és tirar el poble endavant des de la cooperació de tots els sectors de la societat civil – que hi és, cohesionada -, des de la iniciativa i el compromís de la gent que estima la terra, que és la majoria. Em fa gràcia descobrir el rerefons de la nostra conversa de tot esmorzant diumenge al matí- jo força fora d’òrbita, però dissimulant – reflectit en l’escrit de presentació del programa oficial de la Fira de l’Oli i L’olivera que s’ha celebrat aquest cap de setmana. Encara que no hi podíem ser, me’n vaig endur un llibretó de la pila que hi havia damunt el bufet, entre altres tríptics de l’Albera, per a la meva col·lecció… És un escrit d’en Lluís Gratacós Soler, de Can Carlas d’Espolla, i diu així: (segueix)
LA FIRA: DE LA INFÀNCIA A L’ADOLESCÈNCIA

Avui fa 15 anys, i en plena adolescència és bo de parar-nos un moment i recordar com va néixer i quina valors l’han fet créixer.

A principis dels anys noranta, en un context de paràlisi col·lectiva, va anar prenent forma un moviment d’activitat cultural que va desembocar en l’Associació Cultural La Fraternal. Sorgien iniciatives de tot tipus relacionades amb la cultura: exposicions, el concurs de dibuix, el cinema al carrer, la revista, les gralles, la festa de la vellesa…Entre els membres de l’Associació, però, hi havia qui tenia les idees més clares, qui anava més enllà i veia la necessitat de lligar l’activitat cultural amb l’economia del poble. Era en Josep Maria Tejido, en Gustinet. De la seva mà va sorgir la Fira de l’Oli i l’Olivera.

Una colla de vilatans i amics ens posàrem a treballar amb il·lusió i una certa desconfiança, alhora, en un projecte que vèiem una mica “il·luminat”. I vet aquí que ja ha fet quinze anys. Quinze anys de creixement constant amb indiscutibles beneficis per al poble i per a la comarca: la projecció comercial que la Fira ha representat per l’oli de l’Empordà, l’autoestima que ha generat en els vilatans d’Espolla i el coneixement del poble arreu de Catalunya no són “pecata minuta”. I això gràcies a una persona que continua treballant de forma incansable i discreta per fer d’Espolla una societat més culta, més respectuosa i més oberta. Ara organitzant la Trobada de Cantadors, una iniciativa pionera en les nostres contrades, i des de la cooperativa, posant en valor els nostres vins i olis.

Sí, treball i compromís, hores i hores dedicades als altres. Mentre alguns hem abandonat, ell continua incansable i, a voltes incomprès, amb el convenciment que només cercant l’excel·lència i amb la participació de tots, podem assolir els objectius més elevats. No coneix diferències entre ser del poble o de fora, viure-hi tot l’any o venir-hi de cap de setmana. És un exemple d’oberturai generositat que els més joves han d’entendre per superar la temptació de cloure’s com un puny, per decidir-se a obrir les mans i acollir a tothom: de color diferent, de cultura diferent, d’idees diferents.

És, en plena adolescència de la Fira, una gran lliçó que ha d’empènyer aquesta magnífica iniciativa cap a una profitosa maduresa.

LLuís Gratacós i Soler, Can Carlas d’Espolla, gener de l’any 2011

per uns instants vaig pensar que nevava…

Ahir, per uns instants, em va semblar que nevava. Que nevaria, potser. Però només va ser una efímera il·lusió. Si hagués nevat, pensava, pensava en els desigs d’alguns alumnes meus… No sé què té la neu que ens captiva amb tant d’ensís. (segueix)

El
març passat, quan els flocs del matí prenien força, ens costava seguir
treballant i fer com si res. Ens apropàvem a les finestres – tots adults
–  i ens deixàvem seduir pel paisatge empolsegat de blanc, amb certa
inquietud i emoció: prendrà aquesta vegada? Dissimulant, que ja no som
nens, i la feina és la feina. Però tocats per dins per aquest no sé què
de magnètic que tenen les nevades. I d’inquietant pels problemes que
pugui ocasionar per als desplaçaments llargs. Almenys on ho fa tan poc
sovint. Sabem que vora mar no pertoca, però sabem també que algunes
vegades passa. En el record la nevada del 62 – ja heu vist aquesta gravació?
i algunes altres. La de l’any passat va ser sonada. Aquí la neu ens
dura poc. Però més amunt, on ho fa cada vegada, també encisa i
embolcalla. Recordo els anys d’anar sovint a la Vall d’Aran, – quan hi
vivien ma germana i família -, aquell sentir l’escalf de la llar mentre
les finestres s’omplen d’aquesta cortina suau que són els flocs com
ragen. Veure nevar de dins estant, o tocar neu. Jugar-hi,
esfondrar-s’hi. I respirar-ne la quietud somorta. Tot és com un miratge.
Després oblidem el fred i els mitjons molls i aquell sentir que et pren
el glaç. Oblidem qualsevol incomoditat pròpia de viure amb neu. En
l’imaginari la neu sempre és un desig plaent, un toc d’emoció i bellesa
en la nostra vida, un canvi de paisatge, de rutina, un horitzó lluent.
M’ho van recordar els escrits dels meus alumnes de 2n d’ESO en la seva
llista de desitjos per al 2011. Una quants van escriure “que nevi”. Que
nevi! Aquesta jovenalla del segle XXI que viu immersa en l’oci 2.0
desitja, primer que altres coses, veure nevar a Badalona. I doncs, què té la neu que tant emociona
i il·lusiona?
La fotografia l’he tret d’aquest apunt “neu a Badalona!” de Boja pels llibres

contra la crisi, segons arcadi oliveras

Fa mesos vaig proposar-me deixar plasmades en aquest bloc les anàlisis que Arcadi Oliveras –  Doctor en Ciències Econòmiques, professor del departament d’Economia Aplicada de la UAB i president de Justícia i Pau, – fa de la crisi, i vaig encetar una sèrie d’articles, contra la crisi, de quina crisi parlàvem?,  intentant parlar en base als apunts i impressions que havia tret d’una de les seves conferències magistrals. Però em vaig quedar al segon, (reforma de les forquilles salarials), i vista la meva poca agilitat en completar la sèrie, opto per un sistema molt més eficaç: he trobat al youtube la conferència – gairebé idèntica – en directe. Això sí, per parts (12 parts de quasi de 10´). Es pot dir més alt (apugeu-vos el volum) però no més clar. (segueix)

1/12 Presentació de l’acte i context real de la crissi – fins FAO –

2/12 Hi ha diners per enriquir la banca – fins Crisi Financera

3/12 Especulació financera- borsa – indiferència G20 – cas Sr. Soros

4/12 La bombolla – restricció del crèdit =crisi econòmica real

5/12-ERO, cas SEAT – Estafa SANTANDER – Nacionalització banca


6/12- Cas Caja Castilla – Banca Ètica _ Reducció jornada laboral:repartir

7/12 -Cas Erosky, forquilles salarials – creixement? – Despesa Militar

8/12 – Migracions, final conferència – Presentació col·loqui

9/12 Col·loqui:

10/12


11/12


12/12

ells són aquí entre nosaltres i en la feblesa els fem valents

(la fotografia és treta del bloc de l’autor del llibre que parla sobre l’ultra dreta a Catalunya)

Escriure l’apunt incendiar és tan fàcil… m’ha fet present la vigència d’aquesta lletra de Lluís Llach


ELLS SÓN AQUÍ
  

(segueix)

ELLS SÓN AQUÍ

Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.

Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats al seu intern,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.

Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.

Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.

LLUÍS LLACH

incendiar és tan fàcil…

“i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents”

Incendiar és tan fàcil…
Només cal tenir quelcom inflamable. I llançar una guspira. (segueix)
Encendre foc només és costós ben poques vegades, quan hi ha molta humitat i tenim pocs llumins; però en general, la cosa és més que fàcil. Només cal veure quants incendis – foc descontrolat – monstruosos han estat provocats per una cigarreta, o unes brases mal apagades en un humil foc al camp. O en un habitatge. Si a més comptem amb recursos per ajudar-hi – líquids inflamables, encenalls adients, no hi ha perill de quedar sense flama. I això sense oblidar el % d’incendis que són directament PROVOCATS. Que ho preguntin als bombers. No hi ha res més fàcil que incendiar, els antics ja ho feien per a les conquestes, els combats i les venjances, ho hem vist mil vegades a la pantalla. Incendiar poblats, incendiar collites, incendiar pastures, incendiar granges, fàbriques, propietats, i fins i tot ciutats senceres. La terra cremada com a estratègia bèl·lica, la crema de convents en les revoltes anticlericals, la crema de llibres dels fonamentalistes. I el foc del KuKusKlan. El foc i la revolta van plegats. El foc i el poder venjatiu també. En les revoltes més modernes sembla que cal incendiar les barricades, pneumàtics, contenidors, cotxes, de vegades el foc i el fum té una funció estètica, de vegades és una demostració de força, però és. A les revoltes amb objectius socials i polítics sovint s’hi suma pur vandalisme. Passatemps destructiu. Cremar i descontrolar-se atrau.
La capacitat per provocar incendis té una lectura metafòrica tan nítida que sovint es converteix en una paraula polisèmica on el sentit figurat té entitat pròpia.
A Salt, entre els incendiaris revoltats, hi han trobat incendiaris de revolta i confusió. Poca broma. Quan els incendiaris són gent d’estètica nazi i amb pertinença a grups d’extrema dreta la por al descontrol augmenta: són gent que no respecta normes democràtiques, que no respecta la dignitat de les vides humanes. Sens dubte aquest home de Salt ha infringit clarament la normativa de civisme, però ai, las! com que no és estranger no se’l pot castigar doble, penalitzant-li l’informe d’arrelament; potser caldrà que l’ajuntament s’inventi alguna conseqüència exemplar per evitar que la conducta proliferi. Potser caldrà normativitzar una categoria de desarrelament per aplicar directament als qui atempten contra la convivència? Perquè més enllà de cremar brossa al carrer, l’incendi del contenidor pretenia alguna altra cosa, i per arribar fins als seus obscurs objectius cal preguntar-se directament a qui afavoreix una mala imatge de la immigració amb les municipals a tocar. Ho deia en Llachmelòdicament contundent: ells són aquí entre nosaltres. Impunement  deixem que s’expressin i juguin al joc democràtic per anar augmentant el seu poder. Poca broma. A Arizona aquestes maneres van portar a una matança disfressada d’acte enagenat. De moment ja s’han tret de sobre una contrincant política carregada d’arguments i valors democràtics. Incendiar no costa gens, sobretot si no es tenen escrúpols davant la devastació provocada.

la classe d’avui:optativa aps temps lliure

Avui que organitzo la seqüència didàctica des de casa i que l’aula quedarà sota la responsabilitat del professorat de guàrdia, decideixo que ja és hora de fer-ho des del Moodle, que això afavorirà l’autonomia en la gestió de l’aula, i donarà millor encaix a l’eina 1×1, més enllà de les aplicacions usades fins ara (cerques,  blocs, googledocs, presentacions i processadors de text clàssics). Aquesta és una optativa creada a partir de zero, i encara hi ha espai per a l’assaig error. I espai per adaptar a la realitat del dia a dia de l’aula uns continguts i metodologia pensats quan l’alumnat encara era un nom sense rostre ni paraules.
                                                                                                               (segueix)



En síntesi, la matèria optativa
que cursen els meus alumnes de 2n d’ESO, vinculada al Departament de Socials aplica com a metodologia base l’ Aprenentatge
Servei, i el contingut i programació, de collita pròpia, es refereix al temps lliure, en general, i a les propostes de lleure educatiu i associatiu en particular.

Tant l’Aprenentatge Servei com l’Educació en el Lleure són temes que van
omplir de significat la meva feina el temps que treballava al
Departament. El poc % de la feina que es dedicava a temes conceptuals,
de contingut i orientació pedagògica, on podia abocar-hi una mica de
creativitat. També aquest pas per la “cuina” dels Plans educatiu d’entorn em va apropar al coneixement de dades de diagnòstic ben significatives respecte els índex de participació de l’alumnat en activitats d’educació en el lleure o altres de lleure educatiu. ïndex significativament baixos!
Ha estat un detall per part de l’institut on he
aterrat després d’aquests anys fora de l’aula, oferir-me la possibilitat
de dur a terme alguna cosa que ho vinculi.

Constato altra vegada que la feinada feta allà dalt no arriba als centres educatius, a les aules, que aquests són mons que funcionen en paral·lel i triguen molt a trobar-se. El document d’orientacions Aprenentatge Servei i Ciutadania en el marc dels Plans educatius d’entorn no és encara una referència ni per al professorat ni per la xarxa comunitària. Però jo el rescato sabent que em servirà de molt per bastir i conceptualitzar la meva proposta, i per ajudar a avançar amb passos petits però ferms en aquest itinerari ineludible del treball i aprenentatge en xarxa.

El propòsit d’aquesta optativa és clar: conèixer i reflexionar entorn el paper que juga i ha jugat el
temps lliure – conceptualment i com a motor de vida social i cultural –
en diferents etapes històriques i a diferents lloc del món, conèixer
i analitzar els interessos i usos dels joves actuals durant el temps lliure,
conèixer i valorar les diferents possibilitats i ofertes d’oci que aporta l’entorn
més proper, analitzar i valorar els pros i contres de diferents opcions d’oci i ús
del temps lliure, descobrir les virtuts del lleure associatiu, descobrir
les mancances en aquest àmbit, construir un argumentari a favor de la
participació en propostes de lleure educatiu i associatiu, i col·laborar
en la seva difusió anant a fer campanya a favor de la participació en
entitats associatives del barri als més joves, als alumnes de Cicle Superior
de Primària de les escoles de la zona.

De moment l’aprenentatge més gran -des del repte – per a mi ha estat apropar un món desconegut a un alumnat carregat de prejudicis contra qualsevol proposta d’oci que no sigui totalment lliure i majoritàriament individualitzada. Fer-los descobrir i donar valor a l’ocupació del temps lliure en activitats col·lectives, i l’ús del temps lliure per a finalitats comunitàries sense que perdin las seva funció lúdica i de gaudi personal ha estat el més difícil i reconfortant alhora. Estem en el camí. Un camí que per a mi també és, en certa manera, d’aprenentatge servei: mentre faig el meu servei propi de la docència, amb aquesta matèria experimento i aprenc respecte un tema que m’interessa.