miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

nou cap d’any nou, en la roda de continus

Posats a trobar alguna gràcia o un sentit especial a la nit de Cap d’Any – i reconec que em costa –  diria que m’agrada com la nostra parla anomena l’inici del nou any més que el final de l’altre. Projecció i esperança? Si més no, énfasi en el continu. L’arbitrarietat de la data del canvi de calendari me la fa vulnerable, però alhora m’impressiona l’acord assolit, al llarg dels temps i de les diferents cultures, per coincidir en algunes convencions que avui ens són bàsiques. (segueix)

Setmanes
de set dies, dotze mesos, i anar rodant amb els astres, sense fi…
M’agrada no perdre de vista, però, la relativitat i pluralitat dels
calendaris, res és exactament cert ni inalterable, només és la mirada
humana per concretar i fer abastable el ritme de l’univers.

De
com celebrem el canvi d’any potser em quedo amb costum de fer balanços,
d’aturar-se i mirar enrere, analitzar i mirar endavant, tot projectant 
propòposits. Tenir un propòsit ja és fer feina?
M’agrada que el canvi
d’any m’atrapi lluny del brogit de les típiques festes, lluny de
l’entorn qüotidià; m’agrada ser de viatge, a l’aire lliure, o fent
qualsevol cosa ben diferent a la típica i esperada. M’agrada sentir-me
jo, íntimament retrobada. No sempre és fàcil. Avui, si el temps ens
deixa, esperarem el primer raig de sol vora el mar, el més al nord-est
possible de l’Empordà. I en la serenitat d’un matí possiblement fred i
silenciós, com en una plegària, pensaré els versos de la Roda del Temps
de Salvdor Espriu: Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
i deixaré que el ritme de les ones acompassi els meus desitjos, els meus propòsits per al nou any.

no vam anar a costura

No vam anar a costura, nosaltres, però entre les àvies, les ties i la mare ens van ensenyar els mínims. La mare fins i tot tenia “el corte” i es feia la roba – la de casar se l’havia fet tota, impressionant – i conservava amistats “d’anar a cosir” plegades. No hi podia dedicar temps, però encara tenim algunes disfresses que va fer per la netada. Jo als nou anys ja cosia bores a les gasses per als bolquers d’en Frederic, i sempre que podia m’estalviava d’embastar-les: anava pel dret, amb gran sentit pràctic. Sargir mitjons m’agradava força, amb l’ou de fusta, que el guardo encara. Sargir potser és el que més m’ha agradat sempre, potser per aquest instint recuperador que gasto. (segueix)

Sargir, fer mitja – mítics els Kungfus que ens féiem de jovenetes -, i
cosir per reparar o fer alguna cosa informal: disfresses, sacs de
dormir o bosses amb retalls (ara en diuen patxword), apadeçar i
personalitzar peces de roba, fer vestits en miniatura per a les nines i
tota mena de coses creatives que no requerissin massa traça en l’acabat.
I és que no he  cosit mai fi, jo, la meva iaia sempre m’ho deia: no
sembles de Cal Polit! A les bores se’m notava la puntada, al punt de
creu el dibuix sempre tibava i fins i tot els botons  de vegades em
quedaven torts. Però és perquè ho feia amb pressa, que si ho vull ho puc
fer perfecte…

No vam anar a costura, però he sabut espavilar-me, i fins i tot me
n’he sortit prou bé. Espavilar-me inclou, també, recórrer a les que en
saben de debò per a tasques més difícils o delicades, conec els meus
límits! En la meva joventut ser autosuficient era un valor en alça, i no
dependre del consumisme un objectiu motor. Saber cosir uns mínims
formava part dels actius per a l’autonomia.

Avui
sargeixo a la llum d’un matí ensopit, vora la finestra. Refer amb
l’agulla el teixit quan la roba és esclarida requereix tècnica, però és
menys delicat que quan és foradada del tot. Cal saber com fer-ho, i
l’acabat  admet matisos. Això ho vaig aprendre a fer prou bé, recupero
els pacients consells de la mare que no volia escoltar quan tocava –
llavors em cansaven -. Vora la finestra es nota el fred humit del matí,
avui. Em plau passar-hi unes hores dedicada – feia temps que no cosia,
ara -, per tornar a posar en circulació una peça aparcada, per retardar
el circuit de l’usar i tirar. Hi pensava aquest matí, arreglant els
texans del meu fill – m’ho ha demanat ell, avui necessita aquests
precisament… – i m’he adonat que això ells no saben fer-ho, no els ho
he ensenyat, ni jo ni ningú. I bé els ho hauré d’ensenyar pensava. Sinó,
on ho aprenen això els joves ara? Qui els ensenya a ser autosuficients
en el cosir? A no quedar indefensos davant qualsevol estrip?


ara tornem a guardar el diari

Què té el diari que m’agrada tocar-lo, fullejar-lo? Que em costa llançar-lo? Feia temps que aquest problema ja no el teníem a casa: de vegades els portava al contenidor sense ni haver-los obert. La rutina de llegir el diari de paper havia perdut pes, a casa. (segueix)

El digital és plural i ràpid: fantàstic, i el contrast amb la simplicitat massa tendenciosa dEL PERÍODICO o la inconsistència informativa de l’AVUI, desmotivava. Només comentàvem la frase filosòfica del dia i poca cosa més. De vegades una opinió ressaltada. I el diari guanyava una mica de terreny quan féiem comparances: els diumenges ho compràvem tot – EL PUNT que no falti! i arreplegàvem LA VANGUARDIA de casa les ties. Comparar tractaments informatius il·lustra. Però l’hàbit de llegir més en digital o de només fullejar i fer un cop d’ull als titulars, avançava. Reclamaven un canvi, sobretot els joves: els cansava la simplicitat tendenciosa del que entrava a casa. Ben lluny quedaven aquells matins de diumenge de dedicar-hi temps i comentar plegats, aquell rebuscar entre els diaris passats per recuperar allò que no vas poder acabar de llegir, o per retallar imprescindibles, i aquell esglaïar-se per haver llençat el que no tocava. Ben lluny aquell darrer esforç al final del dia, aguantant les parpelles amb el diari sobre la falda, asseguts al sofà, sentint el frec de les planes. I aquell comentar has vist què diu…? Fins que va arriba l’ARA. I ara sí, ara tornem a llegir el diari, ara tornem a parlar plegats del que llegim al diari, ara no volem anar a dormir sense haver-lo vist…i ara tornem a tenir problemes per desfer-nos-en! (malgrat el digital, sí… això meu és culte al paper imprès amb susbtància, un bon problema!)

costums propis, nadal i reis a badalona

Fa pocs dies, el prestigiós i premiat programa NINES RUSSES que ha traspassat els límits de les ones radiofòniques de RCB per expandir-se a les de la televisió, a TVB, va emetre un reportatge dedicat a com es vivia el Nadal a Badalona anys enrere. El fet que el meu sogre, l’enyorat Josep Massip, fos un excel·lent entusiasta de la filmografia domèstica i enregistrés documents inèdits de fets ciutadans i familiars des de finals dels 50 del segle passat, fa que les seves pel·lícules tinguin ara valor històric. (segueix)

Per això algunes s’han cedit al Museu, i per això les periodistes de
l’equip de Nines Russes s’han posat en contacte, entre d’altres, amb la
família Massip, alhora de cercar fonts documentals gràfiques de
tradicions nadalenques viscudes en família fa 50 anys: cridar els reis,
fer cagar el tió i representar els pastorets. El reportatge inclou
moltes més coses – la nevada del 62, la recollida d’ampolles de cava amb
finalitats benèfiques, i també els àpats, en imatges cedides per la
família Argelich. Tot plegat, sumant a l’entrevista a la Mercè Massip i a
la Núria Puente, i a la Sra. Traité i el Sr.Rojo, fa un interessant
reportatge que si encara no heu vist, podeu veure ara des d’aquí mateix(accés al PROGRAMA EMÊS).

Com comentava al darrer article a EL TOT, “costums, tradicions i referències de ciutat”,
és una llàstima que la capitalitat de la Cultura Catalana no ens hagi
servit per reafirmar alguns costums propis que ens aporten identitat i
poden ajudar a vertebrar la ciutat enfortint el sentit de pertinença
inclusiu i l’autoestima col·lectiva. De moment ho seguim mantenint a la
menuda, des del voluntarisme participatiu i voluntariós, i des d’aquí us
enllaço uns quants articles on parlo d’aquests trets identitaris
mantinguts per l’associacionisme participatiu que podrien servir, sense
massa despesa, per fer ciutat, començant per el que n’és l’origen: nit de reis a badalona I: cridar els reis a casa els avis/…

bon nadal, el nou nadal de sempre

La casa torna a fer olor d’escudella i penso que potser sí que Sant Esteve es va inventar per poder reciclar els excedents. Pels romans el 25 era el final dels excessos, però per nosaltres és l’inici, i tot necessita el seu temps.  (segueix)
Al nostre nadal, dels saturnals romans sembla que ens en queda, sense saber-ho, la trobada familiar, l’àpat copiós, la
generositat i el fer-nos regals, trencar temporalment les desigualtats i
també la simbologia de la llum, i tot plegat va sumar amb la celebració
del naixement  de Crist, en aquells primers anys de la religió dins
l’Imperi Romà, i s’han allargat i enfortit els vestigis. Amb la suma de
la petjada pròpia del cristianisme, plenament tangible i prolífera, i
alhora barrejada amb formes i rituals del solstici provinents d’altres
terres no romanitzades… Vist de lluny pot semblar un caos, però
vivencialment tot es concreta, s’acota i marca un ritme i estil propi
per a cada microsocietat feta de famílies, amics, companys.
A casa
ara amb els fills grans el ritme canvia, però seguim amb tot el que hem
fet profundament nostre, busquem renovar el sentit de cada cosa i mimem
la inocència dels nebots més menuts…
Tenim
bastit un pessebre original i divertit, amb el seu suro, el naixement,
el riu d’aigua i els llums, els reis, els pastors i el caganer de
sempre, un pessebre que atrau les mirades dels badocs que s’aturen
davant la finestra: no sé si capten que el millor de tot ha estat el
procés de fer-lo, ni crec que s’imaginin que encara ens emociona
cantar-hi cançons plegats; tenim un tió generós que ens somriu des del
racó: potser ja enyora els ulls innocents i les mans entusiastes que
l’han alimentat i abraçat totes aquestes tardes; tenim penjades les
felicitacions de colors, poètiques i entranyables, plenes de bons
desitjos, personalitzades, i en tenim a l’ordinador: el més entretingut
és fabricar la nostra, i no oblidar ningú, sobretot als amics a
l’estranger, que les reben amb torrons; tenim la nostra escollida banda
sonora que acompanya les hores, les nadales  més actuals que ja són un
clàssic a casa, precioses, una selecció compartida amb els fills, que la
innoven.

I
hem anat a missa del gall- impressionant la “currada” dels joves, amb la qualitat dels cants i acompanyament instrumental -, i he tornat a pensar en la màgia d’aquesta celebració que aplega gent profundament creïent i gent sense cap creença religiosa més enllà del creure amb la força de la humanitat  o amb el valor dels ritus;
i hem cuinat per 22  i ens hem assegut tots a taula – una taula molt inclusiva – feliços del caliu de
la trobada, fent notar que el gust de l’escudella i del pollastre farcit segueix essent com el que feia la meva mare, l’àvia enyorada
; i hem recitat poemes escollits, – Màrius Torres ben present, avui -,  repartit monedes i cantat cançons, en una nova modalitat que s’ha fet seva la cosinada, adaptant lletres amb gràcia i ironia, fent-nos riure i plorar i fent-nos sentir que tot plegat té sentit… perquè així com dels petits regals que caga el tió no importa el què sinó la gràcia de picar-lo i la intenció amorosa en encertar el detall, especialment per als més febles, de tot el que passa aquest dia el més important és possibilitar-ho.

Nadal torna cada any. I sembla tot igual, però només ho sembla. La repetició no em cansa, és com els contes que expliques als infants: volen que els el repeteixis una i altra vegada, i ho volen sense canvis per poder preveure i anticipar cada frase, per poder reafirmar la imatge de cada acte…
No se’n cansen mai.

Anem retornant cadires i taules al lloc que els pertoca, desant la vaixella i endreçant-ho tot. Penso en el proper i desitjo amb cautela que ningú no ens falti, i repasso tot el meu nadal, per dins i per fora. Ha estat un Sant Esteve sense Els Pastorets – hem fet tard per a les entrades, i això que hi actua el nebot! – i abans que toquin les dotze de la nit potser que enllesteixi el tema de la meva nadala particular, que ja torno a fer tard…

  • la nadala que fa pensar en el sentit folosòfic i ideològic-reivindicatiu del nadal: sens dubte cal reeditar nadal de sempre, que es pot completar amb la lectura de àpats, fam i distribució de recursos, i que aquest any he completat amb la mirada vinculada al Solstici, a s’allarga el nou dia.     . M’ha quedat pendent aprofundir en la relació que pot tenir el desig d’un món millor típic d’aquestes dates amb la societat excepcionalment lliure i permissiva que es practicava durant la saturnàlia, on els esclaus compartien drets amb els amos. El missatge cristià de fraternitat i igualtat, de valoració dels oprimits, hi encaixa. Però se m’ha fet tard, ho deixo per al Nadal vinent.
  • el poema, cap novetat, reedito coent nadal, segueix vigent i m’agrada llegir-lo.
  • i una mica de badalonisme… costums propis, nadal i reis a Badalona


la veu de les “víctimes” de la immersió

M’arriba el comunicat de VEU PRÒPIA sobre la sentència del Tribunal Suprem.
Un comunicat que cal llegir tenint molt clar el seu valor afegit: els qui l’escriuen són majoritàriament castellanoparlants d’origen que han fet seva la llengua catalana, sumant-la. Ells, igual com jo mateixa expressava en l’anterior apunt, “la immersió la millor decisió”, tampoc creuen que la sentència sigui un atac menor. (segueix)

Escoltar la seva veu il·lustra el que ningú hauria de posar en dubte:
les suposades víctimes de la immersió són les principals beneficiàries
d’aquesta política educativa. El seu comunicat acaba així ” Per tot això, des del col•lectiu de nous
catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no
ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en
contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les
autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a
desobeir-la.”,

Els missatges de Veu Pròpia aporten esperança
en un panorama que no convida gens a l’optimisme: els qui treballem dia
a dia als centres de secundària sabem de primera mà que no ens n’hem
sortit prou en això de “fer estimar una nova llengua”, sobretot amb
molts joves nascuts al país, fills o néts de famílies immigrades
provinents d’altres indrets de l’estat espanyol i que malgrat viuen aquí
no se’n senten. Correm el risc, davant d’aquesta realitat, de fer
generalitzacions catastrofistes: afortunadament Veu Pròpia també forma
part de la realitat!

Aprofito la rebuda del missatge per recuperar la lectura d’altres apunts escrits sobre el tema, del calaix “llengua pròpia, comuna
i m’atreveixo a recomanar-vos que hi feu una passejada tranquil·la:
n’hi ha que us poden interessar. La fotografia la vaig fer expressament
per il·lustrar “dèficit i discapacitat (II), el cas dels idiomes“, aquest us el recomano especialment.

s’allarga el nou dia

nadal nadal
un pas de pardal s’allarga el nou dia…

… a la negra nit hi ha la promesa
de la llum que vindrà

(segueix)



“El dia d’avui ha estat un autèntic homenatge a la llum, i encara
ara,al voltant de les cinc de la tarda, jo que oloro el mar des de
la finestra, veig com el sol pinta un blau lluminós damunt les ones, i
com l’horitzó irradia claror que es comença a ataronjar. M’he escapat un
moment a contemplar aquest instant: miro l’aigua i em sembla una esponja
immensa que absorveix la llum per retenir-la”
(ho prenc d’un missatge personal que he escrit aquesta tarda)

Avui és Nadal, la celebració de la llum, però el solstici d’hivern 
va ser fa uns dies. Va ser un matí preciós, vaig poder contemplar i
captar imatges de com s’esberla la foscor, i la sortida nítida del
mateix sol que contemplaren els íbers; el mateix al qui els romans
dedicaren les festes a Saturn, el mateix sol que banya tots els racons
de la terra, cada dia des del principi dels temps.
La reconversió de la data del 25 de desembre (sol invictus
pel romans)
, darrer dia de les festes saturnàlies, en la celebració del naixement de Crist, ha conservat la potent simbologia de la llum, encara que no la relacioni directament amb el Solstici. I mai, fins avui, havia pensat fins a quin punt això justifica les il·luminacions de pobles i ciutats, els típics llums de Nadal…
Tant
si s’és agnòstic o laic  com si es tenen creences o cultura religioses,
i en aquest cas, siguin quines siguin les creences però especialment si
tenen relació cultural, religiosa o geogràfica amb el cristianisme, la
celebració de Nadal està profundament
instal·lada en les nostres vides: com a celebració espiritual cabdal per als
cristians catòlics; com a festa carregada de costums tradicionals i de
simbologia sumada al llarg dels temps i dels indrets; com a festa
estretament vinculada a la vida social i econòmica de moltes ciutats del
món – inclòs fora de l’àmbit d’influència directa del catolicisme – ;
com a festa amb una gran càrrega de vivències i sentiments que tenen a
veure amb els bons desitjos universals de prosperitat i justícia, amb la
solidaritat i amb la pertinença i trobada familiar; i com a paradigma
de la generositat i certa opulència amb l’altre, del regalar, convidar,
oferir.

La fi de la nit més llarga i el naixement de la
llum, en l’inici del cicle on aquesta llum del dia torna a allargar-se i
guanya a la foscor, és un motiu prou important com perquè la humanitat, en els temps en què vivia estretament lligada als cicles de la natura, es trasbalsés i hi parés compte. És també una simbologia religiosa perfecta, el binomi foscor-tenebres / llum-guia… tota la simbologia de la claror i la llum té una gran mística.

Ara es pot viure d’esquena al pols dels astres, i es pot no compartir la mirada religiosa; però ens queden els vestigis, vestigis que omplen la nostra motxilla, ens arrelen al passat i ens acompanyen en la projecció cap al futur.


la immersió, la millor decisió

Malgrat ja no s’aplica en el ple sentit que comporta aquesta metodologia, o si es fa ja no és amb el rigor dels primers anys, malgrat a secundària no s’ha arribat a aplicar mai del tot – i menys ara – ,malgrat tots els malgrats, aquesta va ser una de les decisions de maduresa política més rellevants de la democràcia catalana i que més ha contribuït a la cohesió del país. Amb l’acord de TOTS ELS PARTITS POLÍTICS, inclòs el propi PP. (segueix)

Aquest article del Joan Badia a la revista d’Òmnium  en fa una anàlisi  
clara que avui ens serveix per refrescar arguments alhora de discutir i
defensar l’oposició a la sentència del TS; i aquest bloc (accés al bloc de Pere Mayans)
conté anàlisis d’alta qualitat i precisió  respecte la sociolingüística
a casa nostra, la immersió i la realitat a les aules… va bé rellegir
els seus articles escrits poc abans de la sentència. Especialment oportú
i molt recomenable de llegir l’article del 12 de desembre, “La sentència del Constitucional i la llengua catalana/2. La llengua al sistema educatiu no universitari”

N’hi
ha que hi volen treure ferro: no canviarà massa res, diuen, a la
pràctica; de fet ara, i des de ja fa molts anys, la immersió com a tal
ja no s’aplica 100%, o s’aplica a molts centres amb una flexibilitat
laxa que deixa espai per a tota mena de traduccions en les comunicacions
i reunions i entrevistes amb famílies, molts cops fetes en castellà,
relació del personal no docent i del propi professorat en castellà dins i
fora de l’aula, impartició de classes en castellà o en català però
sense que aquesta en sigui la llengua vehicular durant la classe…
però
no ens equivoquéssim: aquesta sentència és l’aplicació pràctica de la
deslegitimització de la consideració del català com a llengua pròpia i
llengua primera al país. A l’administració i a l’ensenyament.

Si
fins ara dèiem “és que no s’està complint prou bé la llei, és que no és
veritat que la llengua vehicular segui la catalana a tots els àmbits, a
tots els centres…” ara, ara cap on anem és a que puguin dir: és que
la llei ja no permet que ho sigui…

qui menja sopes… se les pensa totes

El conte de la sopa de pedres, – que vaig conèixer portat per la veu del Xesco Boix – i l’acció de fer-la, de coure-la amb tots els ingredients que barreja i amb tots els missatges que escampa, és un dels que més m’agrada veure explicar i materialitzar. Des de fa una pila d’anys a Badalona en tenim un tast calent, solidari i entranyable, al voltant del Cor Nadal. Aquest any, per primera vegada i coincidint amb el dia internacional del migrant, el tast de la sopa se suma i barreja amb les Sopes del Món. Un gest que trenca alguns esquemes. (segueix)

un comunicat d’òmnium badalana, important

Important perquè parla de moltes coses. Primerament, d’ètica i responsabilitat:  es tracta d’un càrrec de primera línia d’una entitat que planteja amb rotunditat la incompatibilitat entre el seu càrrec de lideratge en el món de la societat civil i  un compromís d’implicació política que juga a la lliga dels partits, encara que sigui des d’una coalició ciutadana independent, i a mesos vista. (segueix)

S’agraeix
el gest perquè marca la importància que té per a ell i per a l’entitat
preservar l’estil plural i l’apartidisme que és propi d’Òmnium.
Important per mi, personalment, perquè encara que sigui per un període
curt, em porta a assumir més responsabilitat dins l’entitat. Important
pel que pugui representar que persones de la societat civil, implicades,
decideixin treballar des de la societat política. Però en tot cas
aquest és un altre tema que ja hi haurà temps per valorar. Ara, pel que
fa a Òmnium Badalona, aquí tenim el comunicat,

 

La
junta ordinària d’Òmnium Cultural, reunida avui al vespre, dia 14 de
desembre de 2010, a la seu social de l’entitat, ha acordat acceptar
unànimament la dimissió que el president de la seu local dels últims set
anys, Oriol Lladó, ha presentat irrevocablement. Aquesta dimissió serà
efectiva en la pròxima reunió de junta, prevista per a l’onze de gener.
En aquesta junta es farà el traspàs del càrrec de president sobre la
figura de l’actual vicepresident primer, Marcel Mauri. El primer
encàrrec que tindrà el nou president en funcions serà la convocatòria de
l’assemblea ordinària, que haurà d’escollir a la junta que regirà
l’entitat a partir d’ara. Lladó ha demanat a Dolors Sabater i Jordi
Ballesteros que, en aquest període, serveixin a l’entitat com a
vicepresidents, amb vista a assegurar que el relleu es fa amb la màxima
fluïdesa.

Oriol Lladó ha anunciat que plega perquè junt amb un grup de
ciutadans ha constituït un grup d’independents que actualment es troba
en converses avançades per formar part d’una candidatura política que
concorrerà en les properes eleccions municipals del mes de maig. Malgrat
encara no ha estat designat oficialement per figurar en la candidatura,
entèn que la seva nova situació és incompatible amb el càrrec que ha
ostentat fins ara.

La junta en ple ha fet constar en acta l’agraïment a Lladó per la
feina feta durant aquest temps. Muriel Casals, presidenta d’Òmnium,
informada de la proposta de dimissió aquesta mateixa tarda, també ha
felicitat el president per la dedicació a Òmnium.

 

ara que torna nadal i reis

Ara que torna nadal i reis, un petit recopilatori:

 

el tot setmana del 13 de desembre: costums, tradicions i referències de ciutat

COSTUMS, TRADICIONS I REFERÈNCIES DE CIUTAT  (segueix)

COSTUMS, TRADICIONS I REFERÈNCIES DE CIUTAT

La gràcia de les tradicions populars lligades al cicle de l’any és que sempre tornen. I és en aquest fer-se presents i allunyar-se, en aquest esperar-les i rememorar-les sabent segur que les tornarem a viure, que a mida que passen els anys anem construint la consciència del pas del temps i unes mínimes seguretats al voltant dels costums de la nostra comunitat social. Construïm referències i pertinences. I tant si les tradicions es viuen amb una mirada més o menys estreta, estricta, i tancada, com si la mirada és oberta, flexible, i de contaminació d’uns costums amb els altres, el que és clar és que aquests juguen un paper cabdal en la construcció de la identitat personal i de la identitat social de les persones. La nostra celebració de Nadal – tant si és des del laïcisme com des de la religiositat – ens serveix d’exemple ben il·lustratiu: al carrer i a les cases hi ha una barreja constant de referents culturals d’altres terres que convertits sovint en reclams comercials i consumibles pinten el paisatge d’estètiques diverses, sovint importades, que sumen encara que sigui per esdevenir simple ornament. I és en aquest context globalitzat i força impersonal que els costums propis i identificatius d’una població, d’un territori, d’un país, prenen major importància. A Badalona tenim dues referències que aporten un gran esperit de solidaritat i de vivència col·lectiva de les festes, més enllà de les creences i ideologies diverses. Són dues iniciatives que aporten bons elements d’identitat col·lectiva. Una és el Cor Nadal, amb el conte i materialització de la Sopa de Pedres solidària, i la cantada popular: enguany és dissabte 18, i a la tradicional degustació de la Sopa de Pedres s’hi suma la de les Sopes del Món, coincidint amb el Dia del Migrant. L’altra és un potencial de gran valor vivencial ple de màgia i simbolisme que segueix essent patrimoni d’una minoria de badalonins, perquè la majoria de població de la ciutat ho desconeix totalment; parlo de la nostra nit de cantar i cridar els reis amb els fanalets, dins les cases, aquest invent badaloní que la Capitalitat de la Cultura Catalana va fer conèixer a tot el país mitjançant TV3, però del que ¾ parts dels 220.000 habitants de la ciutat no n’han sentit a parlar mai. Per cert, que com cada any, a la Biblioteca de Can Casacuberta explicarem l’origen i els detalls d’aquest costum.

Crec que cal recolzar les iniciatives ciutadanes que aprofiten les festes nadalenques per enfortir el sentit solidari i col·lectiu de la nostra comunitat i cal també una aposta de la política cultural de la ciutat per enfortir la vivència d’aquests costums que ajuden a sentir-se arrelat al lloc on es viu i promouen sentit de pertinença. Que tingueu unes bones festes!

premi nobel de la pau 2010: la raó que sacseja

Aquí podeu llegir la crònica actualitzada que ha publicat ARA
sobre el lliurement del premi Nobel a Liu Xiaobo, que s’ha fet
simbolitzant la seva absència amb una cadira buida. (segueix)


Aquests són els versos que l’activista xinès Liu Xiaobo ha fet públics per
denunciar el seu empresonament, amb motiu del lliurament avui del premi
Nobel de la pau. Aquest text és un fragment del poema Experiencing death, part d’un llibre inèdit que Liu ha escrit des de la presó. El poema és distribuït per The New York Times. L’ARA n’ofereix
una traducció d’urgència a càrrec del seu cap de llengua, Albert Pla
Nualart, i dedica la portada i les pàgines 16 i 17 al tema.

Aquest és el documental 60 minuts especial, Liu Xiaobo retrat d’un dissident, emès ahir per TV3.

Del comentari que el precedeix em quedo amb aquesta reflexió, que comparteixo amb preocupació: “La decisió d’atorgar el Premi Nobel de la Pau a Liu Xiaobo ha estat
jutjada com a crucial i controvertida: l’impacte que pot tenir pel que
fa als drets humans a la Xina és molt difícil de predir. Mentre que
alguns pensen que significarà un toc d’alerta per al govern xinès,
d’altres temen que accentuï la repressió que ja es viu al país”.

La
meva pregunta és fins on estarem disposats a arribar tots plegats per
denunciar la falta de llibertats democràtiques i de drets humans a la
Xina, sense por a fer enfadar al gegant xinès. Només cal veure el tracte
amb la monarquia marroquina malgrat les vulneracions al
poble sàharaui.
..

En Jordi Ballesteros, des d’Hospitàbulis, en parla avui a SILENCI

paraules que cap presó pot tancar

“Paraules que cap presó no pot tancar”

M’he imaginat allà prenent el sol
amb la processó de màrtirs
que s’aguanten amb l’únic os
de tenir fermes conviccions.
I tanmateix la buidor del Cel
no cobrirà els sacrificats amb or.

Una manada de llops tips de menjar cadàvers
ho celebren al sol tebi del migdia,
amarats d’alegria  (segueix)

M’he imaginat allà prenent el sol
amb la processó de màrtirs
que s’aguanten amb l’únic os
de tenir fermes conviccions.
I tanmateix la buidor del Cel

no cobrirà els sacrificats amb or.

Una manada de llops tips de menjar cadàvers
ho celebren al sol tebi del migdia,
amarats d’alegria
M’he exiliat
en aquest lloc remot i sense sol
per fugir de l’era cristiana:
no puc acarar l’encegadora visió de la creu.
Des de l’espiral de fum al petit munt de cendra,
he buidat la copa dels màrtirs, i sento la primavera
a punt d’esclatar en el brillant brocat de milions de flors.
És negra nit i pedalo per la carretera deserta,
m’aturo en un quiosc de cigarrets.
Un cotxe em segueix, xoca contra la meva bicicleta,
i un tros d’animal em subjecta.
M’emmanillen, m’embenen els ulls
i em fiquen en un furgó policial que no va enlloc.
Un instant tremolós, un parpelleig,
m’aboca a la consciència: encara sóc viu.
Al telenotícies del Canal Central
el meu nom passa a ser “una mà negra arrestada”.
I encara que els ossos sense nom dels morts
resten dempeus enmig de l’oblit,
m’aixeco recolzant-me en la inventada mentida
de dir a tothom que he experimentat la mort,
i així la “mà negra” esdevé medalla d’honor.
Tot i que sé que la mort
és un misteriós desconegut per a qui és viu,
que la mort no es pot experimentar,
i que un cop mort no la pots tornar a viure,
m’hi mantinc a frec,
i en aquest frec m’hi vaig negant.
Incomptables nits rere finestres enreixades
i tombes sota la llum dels estels
han fet aflorar els meus malsons.
A part d’una mentida,
no tinc res més

Liu Xiaobo, Premi Nobel de la pau 2010 (més informació aquí)

ple de sentits

Ja hem passat la capvuitada de Santa Cecília, però ja sigui perquè s’apropa Nadal, perquè la novetat i les virtuts del nostre primer CD van propagant-se, o perquè l’arribada del fred convida a caldejar l’ambient amb la calidesa d’actuacions musicals sentides, el cas és que la gent de SENTITS tenim programats 5 concerts en l’interval de 8 dies, i en un entorn força proper… (segueix)

un repte que per a una coral no professional, feta de cantaires voluntaris i voluntariosos, és una autèntica aventura. Els qui encara no ens heu escoltat en directe ara ja no teniu excusa, i els que ho vau fer fa temps podeu repetir: que no ens hi dediquem professionalment no priva que ens exigim qualitat i innoveció constant. Val la pena venir a tastar la nostra clau de Gospel, podeu triar i remenar dates, n’hi ha un feix!: 
Avui divendres dia 10, concert a les 9 del vespre a l’església dels Pares Carmelitas (C/Sant Miquel, Badalona Baix a Mar). Organitzat per Quart Món, el preu de l’entrada és aportar aliments envasats per a la campanya d’hivern.

Demà dissabte dia 11, a les 20h, a l’escola Salvador Espriu (C/Reina Elisenda, Badalona La Morera). Organitzat  per l’Associació de Veïns Morera. Entrada lliure.

Dilluns dia 13, a les 19h a la Plaça de la Vila de Badalona, Diada de Santa Llúcia, Inauguració dels pessebres. Organitza Ajuntament de Badalona, concert a l’aire lliure, “entrada” lliure.

Dimecres dia 15, a les 22h, concert a la sala Luz de Gas, Muntaner, 246
08021
Barcelona. Concerts a benefici de les campanyes contra el càncer. Organitza Clínica Corachan. Només poden accedir a la Sala els majors d’edat. Les entrades es poden comprar a la mateixa sala.

Dissabte dia 18 a dos quarts d’una del  migdia concert a la Plaça Les Mallorquines, a Montgat (davant l’estació de Renfe . Riera Sant Jordi) Organitza
Associació de Comerciants de Montgat. Concert a l’aire lliure, “entrada” lliure.