miozz mirades

Suposo que ens passa perquè som poc malfiats. Ens enganyen fàcilment perquè el seu objectiu destructiu no s’aplaca, i nosaltres estem en una dimensió inclusiva i respectuosa que suavitza la seva croada als nostres ulls, quan en realitat l’objectiu destructor contra la nostra llengua i cultura segueix absolutament vigent.
Avui m’ha arribat aquest vídeo. No m’agrada massa fer-me altaveu de proclames irrespectuoses contra el català, però entenc que la intenció del muntatge és fer-nos adonar de com n’és d’antiga la voluntat d’aniquilar la nostra llengua i cultura. Vídeo 300 anys contra el català, Primera part. Veure’l

La veritat és que ahir, durant el Correllengua, vaig fotografiar la frase que il·lustra l’apunt. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”Forma part de l’exposició Pompeu Fabra a Badalona. Tenia ganes de publicar-la perquè la trobo discretament contundent. I el vídeo me n’ha donat l’excusa.
La nostra lluita també hauria de ser discretament contundent, però sembla que és tot el contrari: molt soroll, i pocs guanys.

Fa un any vaig publicar l’apunt “Carbasses a la Castanyada?” on plantejava una hipòtesi respecte al motiu que ens portà a despullar la Castanyada de tota referència a les arrels de la festa, que compartim amb Halloween, i on recuperava per a la memòria col·lectiva alguns jocs d’infants ben nostrats basats en espantar la gent la nit de Tots Sants o la dels  Difunts portant fanals fets a base de carabasses o altres vegetals simulant calaveres. Els comentaris que va recollir l’apunt certificaven aquesta realitat, encara viva a algunes contrades, i la meva persistència en “investigar” sobre el tema m’han portat a verificar i desenvolupar alguns elements, que comparteixo amb vosaltres. (segueix)

Amb el seu bon català transparentant el xinès original, la Nuole Zhu ha fet sonar amb calidesa el sincer manifest escrit per Patricia Gabancho, l’escriptora i periodista que sumant a la catalana la identitat argentina, ens retorna com un mirall reflexions des de la profunda estima.  L’Espai Batúlia, dedicat a l’exposició POMPEU FABRA ha clos un Correllengua badaloní discret en mobilització, simbòlicament incisiu en la composició. (segueix)

Manifest Correllengua 2010

Les llengües han
de créixer i viure fora dels Manifestos. Si cal aturar-se a reflexionar estem
al marge de la normalitat. No és que no sigui natural la llengua, és que no és
normal la circumstància. El català és la llengua que aquest poble ha elaborat
durant segles, enriquint-la, transformant-la, compartint-la; el català va
néixer a Catalunya i viu a Catalunya i en totes les terres tocades per la
cultura i per la humanitat catalanes. Aquest fet és tan normal que no cal ni
plantejar-s’ho. Per què, doncs, ens aturem a reflexionar sobre el català?

Perquè el català no té, a Catalunya, l’estatus que altres llengües tenen als
estats plurilingües d’Europa; està legalment una  miqueta per sota quant a
drets, a protecció i a la llei implacable del mercat. Aquest desequilibri, que
es tradueix en desenes de situacions corrents en la vida quotidiana, només es
pot compensar amb una actitud ferma i conscient dels parlants. Però reclamar
aquesta actitud és demanar massa: la llengua és, sobretot, un fet natural.
Parlem una llengua perquè som “això” com a persones i perquè és la llengua del
país, a la qual se sumen sense ni adonar-se’n els nouvinguts: la identitat
col·lectiva és això. I amb la llengua que parlem i compartim contribuïm a la
riquesa cultural de la humanitat, a la diversitat de les persones i de les
terres. Per què els catalans hauríem de ser més conscients, més batalladors,
més esforçats que no ho són, posem per cas, els castellano-parlants a casa
nostra?
Perquè no estem en una situació de normalitat. Els catalans, doncs, hem de
construir un espai de normalitat per la nostra llengua; un espai que es diu
Catalunya. Un espai que té una estructura política, social i humana, i cap de
les tres coses no es pot separar de les altres.

Políticament estem sotmesos a “sentències” adverses: lluitem contra això.
Socialment som diversos: aprofitem la diversitat per compartir la llengua que
ens vertebra. I humanament? Humanament fem pinya, tots iguals i diferents,
perquè la identitat col·lectiva es fa amb el concurs de tothom, però amb una
història i una tradició que fa de Catalunya una parcel·la
peculiar de la humanitat.

Som una nació de portes obertes, però som una nació. S’hi parlen mil llengües,
però només una la definim com a llengua pròpia. Treballem junts, per tant,
conscients, batalladors i esforçats, per poder tenir en el futur la normalitat
que avui se’ns regateja”.

Patrícia Gabancho (escriptora i periodista)

EL TOT, setmana del 26 d’octubre: l’associacionisme, història viva (segueix)

L’ASSOCIACIONISME, HISTÒRIA VIVA

Aquest dissabte passat la meva agenda particular d’activitats cíviques ha concentrat dues grans cites que em parlen de la vitalitat associativa i cooperativa d’aquesta ciutat. I dels aprenentatges i beneficis que aporta.

A la Rambla Floridablanca tasto i oloro els Colors de la Tardor, però aquesta vegada no pas com a visitant, sinó des de dins, sumant a les desenes d’entitats de La Salut i Llefià que teixeixen una trama sòlida per poder dir al món que la convivència en la diversitat és possible, que la interculturalitat aporta, i que la societat civil és capaç de bastir ofertes lúdiques, gastronòmiques i culturals al carrer, fetes d’esforç altruista. Entitats ben plurals, algunes amb una llarga història, d’altres de creació recent; la majoria d’àmbit de barri, algunes d’àmbit ciutat; algunes d’intergeneracionals i transversals, d’altres més sectorials; associacions veïnals, educatives, socials, culturals, esportives… plegades per sumar una aposta per la convivència i contra la xenofòbia basada en la implicació i la cooperació comunitària.

Al vespre, al Centre Cívic de Dalt de la Vila, aquest equipament que fa més de trenta anys els joves vam prendre per guanyar-lo per a les entitats juvenils, en aquella transició política tan apassionant i il·lusionada, vam fer memòria històrica amb la gent del Consell de la Joventut de Badalona, una entitat que celebrava els 30 anys del seu naixement i trajectòria. Una trajectòria interrompuda, que estén fils al passat per entendre’l i incorporar-lo a la visió del present i del futur. La mirada cap al procés de constitució – la gestora prèvia recolzada pel primer ajuntament democràtic, al 1979, i l’assemblea constituent del 15 de gener de 1980 –, i la mirada cap a la realitat demogràfica, social i associativa de la Badalona d’aquella època, marcada per la crisi i per les seqüeles del desarrollisme franquista que havia comportat un assentament molt poc harmònic de la gran onada migratòria espanyola,    obren records i valoracions que formen part del patrimoni històric de la ciutat que cal recuperar com a font d’aprenentatge. El protagonisme dels joves com a motor de transformació n’és un d’important.

Dijous vinent una colla d’escriptors, periodistes i artistes de la ciutat faran un acte d’autoestima ciutadana, per dir que Badalona els agrada, que no és la ciutat catastròfica que alguns volen fer creure. Una iniciativa que suma a tota aquesta vitalitat associativa a favor d’una ciutat inclusiva, participativa, democràtica i molt viva.

Avui que plorem Joan Solà i que tothom parla dels grans referents de la llengua catalana: ell, Joan Coromines, Alcover i Moll, i  Pompeu Fabra, avui que l’acomiadem amb l’inquietant ressó de fons de la decisió del  Tribunal Superior de Justícia català (TSJC) suspenent cautelarment diversos articles del reglament d’ús del català de la Diputació de Lleida i l’Ajuntament de Barcelona, jo, visc una anècdota plena de simbolisme: tot justament a l’aparcament de la parada de metro de Pompeu Fabra, a Badalona, he tornat a escoltar l’imperativa demanda: hable en español! amb expressió dura i autoritària. (segueix)

Feia temps que no m’hi trobava. L’exigència imperativa
del qui m’obliga a no parlar català em violenta, em revolta, i em fa sentir ultratjada.
Em trasllada a l’època franquista, quan la imposaven especialment la Guàrdia Civil, la Policia, els funcionaris i la Urbana: la intimidació acoquinava. Em recorda els primers anys de Democràcia, quan davant revisors de Renfe i altres funcionaris començavem a resistir amb la paraula. Han passat molts anys, però aquest tic imperial no s’ha esborrat del paisatge.  La campanya anticatalana d’Aznar dels noranta va tornar l’expressió als llavis de molts descontents amb la Democràcia, i la va posar en boca de molts ignorants per primera vegada. No fa gaire encara m’hi vaig trobar amb un
conductor de TUSGSAL, i darrerament, amb molts comercials que obliden que jo sóc client potencial i ells els venedors que sense ser convidats entren a casa.
Disgusta el to imperatiu de qui es creu en el dret
d’ordenar-ho, de qui ni tan sols es disculpa per no entendre – o no
voler entendre – la llengua de la casa.

Recupero els articles del discurs perillosament instal·lat, i el de les mentides del borbó…
I la mort de Joan Solà completant la desaparició de tots els grans pilars de la llengua catalana en el context legal on ens ha portat la deriva política actual,  em fa sentir un calfred d’orfandat i m’omple de sentit de  desempara.

Avui, atrapades dins l’aparcament de Pompeu Fabra, al centre de Badalona, l’interfono era l’única via de comunicació amb l’exterior: el caixer escopia el tiquet, no el validava. Tocades les onze de la nit, esgotades i amb ganes de tornar a casa, l’escena del nostre diàleg amb la veu del vigilant, a través d’una reixeta megafònica, ha adquirit la categoria d’autènticament surrealista quan el senyor, sense cap pudor ni disculpa ha ordenat, també ha escopit, i hi ha insistit, exigent, davant la resistència mostrada,  que li parlés en espanyol. Sense immutar-se.

Abans d’adormir-me les preguntes de manual tornen a donar voltes pel meu cap: Per treballar en una empresa que dóna servei públic, i per atendre al públic, no és obligatori com a mínim ENTENDRE la llengua catalana?  Els defensors del bilingüisme, em defensaran en el meu dret a poder-me expressar en català davant el vigilant de l’aparcament? Quants anys hem retrocedit amb la sentència del nou estatut? Què diria Pompeu Fabra si sabés que al costat de l’estació que porta el seu nom s’obliga als ciutadans a no usar el català? … ? …?

La imatge que il·lustra l’apunt l’he tret de Artículo sobre el Manifiesto de la Lengua Española, de Juan Carlos Moreno Cabrera, un article molt recomanat.

No es tracta d’amagar els problemes: n’hi ha, com a tot arreu. No es tracta de negar que conviure en entorns socioeconòmicament desfavorits i diversos té la seva complexitat. Es tracta, només, de no magnificar i generalitzar aquests  problemes fins al punt de negar que també hi ha solucions. I de no obviar les solucions quan funcionen amb èxit, que d’això també en tenim, i molt.  (seguiex)

Badalona ha estat sacsejada per un terratrèmol mediàtic que l’ha exposat a tots els aparadors del país, i als de fronteres enllà, com si fos un paradigma de delinqüència i inseguretat ciutadana que, caminis per on caminis- d’Artigas al Manresà, de la Salut Alta a Pomar, de Llefia al Gorg…  -, vagis on vagis, no aconsegueixes trobar. Que malgrat la gran regeneració urbanística al conjunt dels barris, tenim encara alguns entorns degradats, sí; que malgrat la bona convivència general tenim zones on l’incivisme veïnal és més visible que en d’altres, també. Que tenim alguns veïnats colapsats per la complexitat de la seva convivència: no es pot negar. Que tenim alguns joves aturats i poc formats que vaguen per les places, és cert, dins la mitjana de l’estat; que tenim la crisi filtrada al moll de l’os de moltes famílies al llindar de l’extrema pobresa: una realitat existent a tot el país. I una mica de delinqüència: com a tot arreu. Però d’aquí a fer creure que els nostres carrers són el Bronx, hi ha un autèntic abisme. Un abisme interessat en atiar el foc de la intolerància davant la diversitat de procedències que configura la nostra tercera ciutat catalana, un abisme paradoxal si tenim en compte que qui la maltracta i difama així, ho fa per poder aconseguir governar-la. 

Badalona és la nostra ciutat, la voldríem millor, òbviament, però l’estimem tota sencera, tal com és, amb la gent que hi viu i la forma, tota, també amb els seus problemes per resoldre; i lluitarem per millorar-la, no pas per ensorrar-la. Badalona és la nostra, una ciutat que ens agrada.
Aquest és el lema, Ens agrada Badalona, que ha escollit un grup d’escriptors i periodistes de la ciutat per aglutinar al voltant d’un petit manifest, una colla de signants amb renom, i fer-se avui una fotografia mediàtica que atregui a tants o més mitjans per contrarestar la imatge malbaratada, i fer saber que no agrada la utilització de Badalona que estan fent alguns partits amb finalitats electorals, ja que sota l’aparent preocupació d’aquests partits pels problemes de convivència, el misstge que es filtra és clarament xenòfob i anti immigració, i les solucions proposades són excloents i discriminatòries.

Fa dies que la iniciativa va fluint en el món informatiu, ho anunciava EL PUNT, en parlaven ahir la Pilar Rahola a La Vanguardia al seu Elogio de Badalona,  i el Periódico, anomenat-los notables, en va parlar Europa Press destacant-ho com a acte anti PP, com va fer també terra.  … i se’n parlarà avui. El facebook en va ple, i les primeres reaccions crítiques dels populistes, que s’han sentit al·ludits davant la iniciativa, ja s’han començat  a fer sentir, i és il·lustrador llegir els comentaris que s’aixopluguen sota el seu paraigües. A falta d’arguments de pes, la crítica s’ha centrat en intentar “matar al missatger”. Els qui volen desqualificar el gest de generositat mediàtica que aquest conjunt de persones ha ofert a la ciutat se centren en els prejudicis contra elles, estigmatitzant-les per ser persones “notables” “famoses” “privilegiades” “ignorants de la realitat”, contraposant-les al poble ras. Es juga, una vegada més, i amb la demagògia de sempre, amb la polaritat centre/barris, rics/pobres, lluny/aprop de les necessitats del poble… i també amb el “viure fora de la ciutat”, un element tanjancial del manifest que alguns signants comparteixen amb els líders de les formacions al·ludides implícitament (PP i PXC).

Els promotors de la idea Ens agrada Badalona coneixen, valoren i aplaudeixen la gran feina que s’està fent a la ciutat en pro de la cohesió social, i volen que el seu gest sumi els rèdits a iniciatives de base com la de Badalona som totes i tots, una xarxa plural d’abast ciutat que reuneix els esforços diaris dels centenars de persones implicades en el treball proactiu que fa que aquesta sigui una ciutat força diferent a la que pinten els interessos electoralistes dels xenòfobs. Segur que a partir d’aquí trobarem noves oportunitats per sumar.

Accions com les d’avui no resolen els problemes, però ajuden a tenir l’autoestima alta i enforteixen el sentit de ciutat, reforcen els arguments que permeten rebutjar tesis basades en l’equívoc i, en definitiva ajuden a fer pinya contra els qui ataquen sense escrúpuls la convivència i la cohesió, que són un dels pilars identitaris de nostra estimada ciutat, la Badalona de totes i tots.

(La fotografia és d’un dels emblemàtics i plàcids passatges de l’Avinguda  Pau Piferrer, a La Salut Alta)

Com cada tardor, arriba la cita amb l’Associació Festa Nacional dels Països Catalans per conèixer una mica més el territori proper, les seves fonts i viaranys, els seus paisatges peri-urbans i els més frondosos. (segueix)

Com cada any veurem com estan els cirerers d’arboç, si les nostres cireres de pastor ja maduren o encara els falta una mica per estar al punt. M’hi vaig inscriure ràpid, per no quedar-me sense plaça: és una cita molt esperada! He pujat a escoltar la sortida, un recorregut poètic per l’itinerari, a càrrec de l’incombustible pou de saviesa popular i toponímica, en Jaume Sellarés. Però no tinc elecció, malgrat els propòsits: abans de començar a caminar els 14 Km d’avui, els meus genolls ja han fet figa: massa hores, ahir, de peu dret, i massa humitat en el dia; llàstima! Faig fàcil la broma: que ja tens una edat! Però res d’això, la caminada acull gent molt més gran, i gent molt petita. No és un caminar complicat. Miro el grup com s’enfila camí amunt, i a baix a mar el sol com treu el cap per guaitar-los: també sel’s mira! Hauré de cuidar  aquests genolls, o estar més en forma, que de tot n’hi ha una mica.

Fem servir poc l’accepció del verb regalar que significa “adelitar, causar plaer” i  “tractar-se bé, delicadament, regaladament”. Acostumem a limitar el seu ús a l’accepció “donar quelcom com a regal o present”. De vegades les dues accepcions van plegades, però no sempre.
Aquest octubre els garrotins han tingut els seus minuts de glòria en el meu registre particular de moments plaents i delitosos, m’han estat regalats delicadament, com a present, i m’han regalat a dojo.
 (segueix)

Divendres de la setmana passada, a la sobretaula d’un sopar popular de l’Ateneu, a Les
Corts,  amb Cor de Carxofa vam dinamitzar una cantada de cançó
improvisada entre un públic novell però molt en la ona. Va ser vibrant,
creatiu i sobretot divertit. N’hi va haver uns quants que es van
estrenar i van descobrir-li la gràcia. Glosar,
parlar cantant, fent-ho
encaixar en la rima i mètrica que toca i encertant la tonada:  aviat no
cal pensar-hi gaire, surt sol, pura màgia… com tot el que té a veure
amb el plaer, enganxa! Qui no s’atreveix a improvisar un garrotí en un
ambient tan distès com el d’envoltar una taula al mig del carrer, sense
trànsit, gairebé a les fosques, embolcallats pel so de l’acordió i la guitarra i amb les complicitats passejant entre
safates, gots i rialles? Vam recórrer totes les tonades, però l’estrella
de la nit, la que va encadenar gloses sense fi, va ser, amb diferència, el garrotí.

I el garrotí va ser també l’escollit per la meva família per fer-me el regal d’aniversari, a principis de mes.

La
principal gràcia dels regals és que sorprenguin, i aquest va superar
totes les expectatives. De fet en alguns aspectes encara degusto les
sorpreses que va aportar-me. I és que al pati de casa meva, de sobte i
mitjançant una pantalla, van començar a aparèixer una mostra de persones
importants a la meva vida, fent sonar tota mena de garrotins . Parlant de mi, parlant-me a mi. Per aconseguir traspassar fronteres alhora de recaptar els garrotins, la meva família va penjar les instruccions a la xarxa, en català, i en anglès!
Una idea brillant que va farcir el vespre
del meu aniversari de versos improvisats que, com si fossin retalls de
colors, anaven omplint la nit de records, sorpreses, afecte, ironies i
moltes rialles;  i que va aconseguir que una bona colla de familiars i
amics – un muntage de vídeo excel·lent – s’atrevissin a glosar sense haver-ho fet mai, i sense, en alguns casos, ni tan sols saber de què es tractava. Déu n’hi dó la gentada!!!
La proposta no va arribar a tothom, els va ser impossible, ni tothom
s’hi va atrevir , i d’una banda potser va ser millor, perquè contràriament,
encara hi seríem ; )
Un autèntic regal que em va regalar la vetllada.
I és que improvisar agrada
i sinó mireu-me a mi
ja sigui corranda o nyacra
dominé o garrotí

I si hi ha gresca i bon rotllo
i s’hi pot participar
és quan la glosa triomfa
i és molt guai improvisar!

(en clau d’ús lingüístic, recupero la lectura de l’apunt  improvisar, plaer d’ús lingüístic)

(podeu accedir a la resta d’articles sobre la cançó improvisada aquí)

Aplegar al voltant de 350 persones en una sala i marcar l’acte amb calidesa i familiaritat, o aconseguir que les sis persones assegudes a la taula de presentació no es repeteixin i aportin lectures de l’obra des de diferents òptiques, coherents i complemtàries, ja ens diu alguna cosa sobre la virtuositat d’ “El sanatori de l’ànima” i del seu autor, Paco Grande.  (segueix)

d’ “El sanatori de l’ànima” i del seu autor, Paco Grande. 

Hi ha estratègies d’acció basades en el guanyar-guanyar que busquen solucions constructives als problemes, i esdevenen rendibles. Ahir Badalona en va aportar unes quantes a les jornades d’àmbit nacional sobre experiències d’aprenentage servei. Un aparador que projectava la capacitat de dinamització social que té la ciutat, i la seva aposta per la construcció d’una ciutadania cohesionada.  Una projecció de la ciutat que contrasta amb la imatge distorsionada i autodestructiva que ha arribat a les
sobretaules d’arreu de l’estat i part de l’estranger, instigada per l’estratègia electoral del perdre-perdre. Estratègia que promou desafecció al territori on es viu, pèrdua d’autoestima i l’increment i
agudització dels problemes. Aplicar  la tècnica de la “terra cremada” sobre una ciutat que es pretén governar, és de totes totes poc inte·ligent i gens rendible. Per contra, en les accions projectades al Recinte de l’Escola Industrial ahir al vespre, la intel·ligència, l’operativitat i l’eficiència caminaven de braçet amb la sensibilitat i el saber fer.  (segueix)

També era ahir que la premsa es feia ressò d’una nova edició d’Els Colors de la tardor, una mostra de la capacitat que tenen els barris de Llefià i La Salut de gestionar en positiu la seva gran diversitat i la seva convivència en l’espai públic. Tot plegat és feina poc sorollosa, discreta, feina de fonaments. Però feina que aporta models transformadors, models exportables.

Hi va haver una època, fa anys, en que Badalona era model per la seva forma d’enfocar les polítiques socials. Model que s’imitava arreu, perquè innovava. I perquè va aconseguir grans resultats contra l’exclusió. Concretament en el terreny de l’atenció a les persones amb discapacitats, que conec més d’aprop,  la bona pràctica es concretava tant en l’estructura participativa que permetia sumar esforços i aprendre plegats societat civil organitzada i tècnics i polítics municipals, com en la qualitat, avantguarda i coordinació dels seus serveis. Ser model és bo en si mateix, pel benefici immediat que aporta a la pròpia ciutat, i per a la seva autoestima, però també perquè es fa una aportació clau a la construcció del país.

Per la seva història demogràfica, Badalona és paradigma de la societat catalana actual, Badalona és un laboratori de la cohesió social que pot reeixir o no a tot el país en aquest nou context del segle XXI. Badalona pot tornar a ser model, i no està tan lluny de ser-ho: només cal que s’ho cregui i que acabi d’arrodonir una feina que no llueix perquè té algunes fuites; una feina que necessita millor coordinació i optimització municipal, major suma entre societat civil i acció política, major fermesa alhora d’afrontar alguns reptes, major inversió en aspectes estructurals. Però no ho tenim tan lluny.

Les experiències badalonines que ahir servien de model en la jornada d’intercanvi,i la resta que s’hi presentaven, tenen en comú el fet que en la vivència del procés d’aprenentatge vinculat a un servei concret a la comunitat, els i les joves se senten protagonistes clau del procés: la seva acció transforma la realitat no només a llarg i mitjà termini. La seva acció produeix també un resultat immediat que els fa conscients del poder de la seva implicació. Però l’experiència del Pla educatiu d’entorn del barri de La Pau aportava un valor afegit, totalment nou: l’efecte multiplicador d’una acció en el moment que supera la relació simplement col·laborativa  i passa a situar-se en el context d’aprenentatge en xarxa, des d’on la transformació adquireix sí o sí visió comunitària.

Aportacions de petit format carregades de saviesa exportable.

Ens caldrà molta força per fer arribar les aportacions positives de la nostra ciutat a les sobretaules d’arreu de l’estat i de part de l’estranger, per contrarestar la realitat distorsionada que s’ha difós amb lleugeresa irresponsable. Però no podem defugir, des de cap àmbit, la responsabilitat de fer-ho.

Hi ha metodologies que els passa com a l’Ou de Colom,
que quan se’n coneix l’artifici es consideren fàcils o fins i tot
simples. Són com descobrir la sopa d’all, però revestida d’elements que
la converteixen en alta cuina. He tingut la sort, en els darrers anys,
de viure en primera persona les entranyes de dues metodologies tan
revolucionàries com el descobriment que la terra és esfèrica i no plana: l’APS
(aprenentatge servei) i els PEE (Plane educatius d’entorn), que aporten el treballa i aprenentatge en xarxa. He tingut també
l’oportunitat de contribuir a l’establiment de sinergies entre totes
dues. Una suma d’un alt poder transformador que converteix la metodologia en cultura,i  que
demà serà motiu d’una taula de debat a les 3s Jornades d’intercanvi d’experiències d’APS.

(segueix)
En
general, quan es parla de treballar o col·laborar amb l’entorn, o fins i
tot de fer xarxa, tothom opina que això ja es fa des de fa molts anys,
que s’ha fet sempre. Però el punt d’inflexió que aporta el concepte d’aprenentatge en xarxa – superant el de treball en xarxa – és el que transforma les relacions de
cooperació unilaterals, bilaterals o inclús en xarxa però que no deixen de ser lineals, en relacions  on els nodes generadors són plurals, i on el saber està en la xarxa: els projectes neixen d’aquest espai
col·lectiu i qualsevol node en pot ser el motot inicial; són projectes amb visió comunitària i transformadora. És un concepte nou que troba
resistències per fer-se lloc, perquè els esquemes antics estan molt
consolidats i perquè cedir protagonisme institucional o corporatiu vol
generositat i un gran sentit comunitari (avantposar els objectius comuns als propis de cada organització). La contribució que ha fet en aquest sentit Gené Gordó i Aubarell, actual cap del Servei Escola i Entorn del Departament d’Educació i autora del llibre “Centros educativos, islas o nodos?, Los centros como organizaciones red”
és fonamental. Ella és qui aquesta tarda coodinarà la taula
d’experiències “Treball i aprenentatge en xarxa”, dins les jornades
d’APS, on es presentaran els projectes Cicerone del PEE Hospitalet del Llobregat, Expliquem contes del país on vam néixer, a Badalona, del PEE La Pau, i Xarxa Solidària de l’Escola Voramar de Barcelona.
Amb l’Aprenentatge Servei pot semblar que es tracta del voluntariat
que s’ha fet tota la vida, o dels Camps d’Aprenentatge reglats; però
aquí també existeix un punt d’inflexió que revoluciona les arts
antigues: es tracta d’una relació bidireccional per se, on sempre hi ha d’haver aprenentatge a través del servei, i servei a través de l’aprenentatge,
on sempre tothom ha de rebre i donar, i hi ha d’haver una reflexió
activa sobre les necessitats a què es respon i sobre el procés personal
de guanys en l’experiència. És una eina molt potent, d’un alt valor
educatiu i transformadors, contrastat arreu del món, i d’una gran eficàcia comunitària,
ja que aporta beneficis concrets per resoldre necessitats detectades.
Educa, a més, en valors de participació, compromís cívic, sentit de
pertinença, solidaritat…valors de plena ciutadania.
Barrejar les dues metodologies, APS i PEE, ens trasllada a una altra
dimensió. Us en parlava a “el gust d’aprendre en xarxa“, referint-me
precisament a una de les experiències que es presenten, i que he
seguit ben d’aprop.
Aquí, a més, podeu ampliar les referències documentals sobre l’alt poder
transformador d’aquest tàndem metodològic: és molt recomanable
llegir-lo!
M’ensumo que aquesta tarda la taula de debat sobre treball i aprenentatge en xarxa relacionat amb l’APS aportarà elements de trasnformació que tindran la seva trascendència…

Al pati de l’Ateneu de Sant Roc, al cor del barri, les gralles han enfilat les notes per acompanyar l’exhibició pràctica de la tècnica castellera, després d’una sessió formativa a joves ben diversos. Mentrestant, al primer pis, 40 representants d’entitats badalonines també intentaven alçar un castell, però sense toc de gralla. Avui l’Ateneu ha estat la seu del primer taller badaloní TOTS SOM UNA COLLA, i de la primera reunió plenària, després de les vacances d’estiu, de les entitats signants del manifest Badalona som totes i tots . Dues maneres diferents de bastir castells, però totes dues amb una bona dosi de diversitat: a baix els joves de diferents sexes, edats, idiomes  i procedències; a dalt, les entitats de diferents cultures associatives, barris, i àmbits d’actuació (esportives, religioses, polítiques, sindicals, veïnals, socials, educatives, culturals…); i totes dues maneres amb  un missatge semblant i compartit.
                       (segueix)

A
dalt alguns mitjans de comunicació han aguantat tres hores de densa reunió a l’espera d’un titular mediàtic que no ha arribat, mentre es
deixaven perdre la presa d’imatges estèticament singulars i èticament
constructives
que s’oferien a baix – un tema que ja es va cobrir, i es cobrirà segurament noves vegades -, i el gest sacrificat dels periodistes en l’espès ambient al pis de dalt m’activa el pensament sobre els criteris i prioritats informatives, que
no sempre són mesurats amb el mateixos barems per la societat civil que per els
mitjans de comunicació. Un tema, el dels mitjans, que ha ocupat bona
part de l’ordre del dia de la reunió plenària: Badalona som totes i
tots  demanarà  la signatura del seu manifest – subscrit ja per més de
110 entitats – als mitjans informatius, cabdals en la creació d’opinió pública, i els demanarà el compromís de
“mantenir una actitud crítica i responsable, que no refermi estereotips i
que treballi a favor de la cohesió social. Que a l’hora d’informar
sobre conflictes al voltant de la convivència aportin tots els elements
de context necessaris per tal d’evitar caure en cobertures informatives
superficials, donin veu també a aquells que treballen a favor de la
convivència (en molts casos amb exemples de notícies en clau positiva) i
reflexionin sobre la idoneïtat de fer d’altaveu de discursos que no
afavoreixen en res la cohesió social.”, alhora que procurarà enfortir la
complicitat informativa per tal d’aconseguir que el seu missatge arribi més directament a l’opinió pública fent-se més present als mitjans de comunicació. 
Però per bastir i coronar castells cal molt d’entrenament i un
bon lideratge del cap de colla, i al pis de dalt haver deixat tants dies de vacances
no ha estat una bona
inversió. Caldrà treballar fort per recuperar l’operativitat d’una colla
que creix dia a dia, que consolida avenços alhora que incorpora
novells, i que amb tot plegat ha d’assumir reptes cada cop més
complexos. De vegades un assaig casteller pot ser esgotador i pot transmetre la sensació que no s’avança prou. Sobretot quan hi ha gran diversitat de ritmes i habilitats tècniques. Però els castellers tenen una cosa ben clara: de res serveix entrenar a banda impecables anxenetes si la pinya no té base. Així que cal avançar a poc a poc per no deixar ningú de banda, i alhora enfilar-se amunt ben aviat, per fer efectives construccions que cohesionen l’equip i injecten horitzons i autoestima. Al pati els joves aprenents i els castellers experts han marxat entusiasmats, a l’espera de continuar la tasca el proper dimecres. Al pis de dalt els representants de les entitats han marxat amb el cap una mica atabalat, però amb la ferma convicció de posar-se a fer deures i recuperar la bona forma: hi ha castells molt alts per aixecar, i no ens podem permetre fer llenya!

LA IMPORTANT TASCA DE LES ASSOCIACIONS DE VEÏNS  (segueix)

LA IMPORTANT TASCA DE LES ASSOCIACIONS DE VEÏNS

Aquests dies la FAVB de Barcelona ha estat notícia en reclamar el seu paper d’acusació popular independent en el procés al cas Millet, i la FAVB de Badalona en generar un debat intens sobre la immigració.

Les associacions de veïns són – o poden ser – un instrument de participació ciutadana molt vàlid, el lloc on es poden debatre i analitzar els problemes del veïnat escoltant totes les veus, tots els punts de vista discrepants, el lloc des d’on es poden generar opinions de consens i dinàmiques comunitàries lúdiques, culturals i de convivència en l’espai públic, el lloc des d’on es poden  inventar, proposar o reivindicar les solucions als problemes concrets del barri, i des d’on fer també aportacions d’àmbit ciutat. No són les úniques entitats des d’on crear teixit ciutadà i opinió, però tenen una potencial funció aglutinadora plural i transversal  que no sempre s’exerceix ni s’aprofita prou.

A l’acte convocat per la FAVB de Badalona, més enllà de l’obligada condemna a l’ús immoral i demagògic que PP i PXC fan de la immigració, amb clares finalitats electoralistes, es va apuntar i encetar un interessant debat sobre el paper que tenen les AV en la convivència i en la construcció d’una societat més equitativa i inclusora, especialment  ara que, amb la crisi, alguns problemes tornen a posar en joc la cohesió i l’estat del benestar de molts ciutadans. La igualtat de drets i deures per a totes les veïnes i veïns de cada racó de cada barri estan en joc, i les AV no poden quedar al marge d’aquesta realitat. Es va parlar de la necessitat de recuperar el paper de les AV com a motor de participació í com a eina útil i eficaç per trobar solucions als problemes reals dels barris. I es va parlar també del perill que siguin utilitzades amb finalitats partidistes. Precisament , al meu entendre, aquest  perill i el de que siguin entitats excloents alimenta la crítica dels qui consideren les AV poc independents políticament, i tancades a alguns sectors de veïns. Crec que la vacuna contra aquests perills es troba en la suma de: a) que la seva base social sigui àmplia i plural (i això requereix facilitar i aconseguir l’afiliació màxima a aquestes entitats de tots i cadascun dels veïns de la zona), b) que els seus mecanismes de participació siguin transparents, oberts i democràtics, c) que s’obrin al treball i aprenentatge en xarxa amb entitats d’altres àmbits i sectors, i d) que les persones disposades a liderar-les sàpiguen supeditar els seus interessos als del consens obtingut. En tenim alguns bons exemples.

Ajudar les AV a debatre i reflexionar sense demagògies sobre el seu paper  davant els reptes que planteja la convivència en la diversitat, diversitat present a Badalona gràcies a les diferents arribades de població immigrada al llarg dels anys, és una bona aportació de la FAVB a les AV i al treball conjunt que s’està fent des de Badalona som totes i tots, fent pinya amb les més de 100 entitats ciutadanes signants del manifest.

Enceto el dia considerant-lo feiner, i carregada de feina. De fet ja el vaig començar tot just tocades les dotze, dedicant-me a posar el bloc al dia, i a fer els arranjaments pendents a apunts que s’impacientaven a la cua d’espera. De moment n’he reanimat un del 18 de juliol, frederic, que no donava accés a llegir-se sencer (12 d’octubre crida a 18 de juliol, no deixa de ser simbòlic). Però anem per feina:  (segueix)


En tinc molta de Badalona som totes i tots, que demà hi ha plenari d’entitats signants, i de l’àmbit de Llengua i Cohesió d’Òmnium Badalona, una pila de projectes en marxa que reclamen aportacions i gestions.
Al meu programa de treball avui, però,  no tot serà feina personal i associativa, no tindria gràcia: m’he reservat per avui una bona sessió d’hores de correcció de deures, d’elaboració de materials d’adaptació curricular, resposta als missatges dels alumnes – això de treballar 1×1 aporta noves formes de comunicar-se -, revisió de programacions i confecció de proves d’avaluació. És feina laboral que els docents podem fer fora del centre, (allà en fem menys de 30 i cal completar fins a 37 hores setmanals com a mínim, per contracte) i que jo he acumulat per al dia d’avui, que vull treballar-lo. Que no puguem accedir al lloc de treball no ens impedeix sumar-nos als qui ho han fet donant la cara. La meva modesta adhesió a la  proposta d’Òmnium.: per fi avui no viure com a  festiu aquest dia suma a alguna cosa, i obté un ressò públic. No oblido, tampoc,  l’altre motiu pel que no vull celebrar aquesta festa, tot pensant que, de fet, són dues cares de la mateixa moneda. Ho podeu llegir aquí!