miozz mirades

L’altre dia compartia aquí al bloc  una anàlisi sobre la complexitat de trobar una reacció encertada per part de la societat civil organitzada, en relació als atacs xenòfobs d’algunes forces polítiques en campanya. En parlava des de la postura de Badalona som totes i tots, plataforma de més de 100 entitats que promou un manifest  recolzat per més de 5.000 particulars i que busca millorar la convivència i l’estat de dret de la ciutadania (drets i deures per a tothom, igualtat de condicions) i promoure la cohesió i la convivència en la diversitat, afavorint dinàmiques d’inclusió: per combatre alhora actituds excloents, d’enfrontamnet, d’intolerància, d’incivisme, de xenofòbia, …

Precisament a la darrera reunió amb l’alcalde platejàvem la necessitat de trencar i desmentir llegendes urbanes que incentiven l’animadversió contra els immigrants, mentides que inflamen els pitjors instints, i més ara en plena crisi. I em consta que s’estan preparant coses per reaccionar en aquest sentit

I avui Xavier Rius publica un article d’opinió al Periòdico “Mentides i xenofòbia en campanya”, que parla precisament d’això, amb rigor periodístic, un article que jo subscric totalment, que agraeixo i que us convido a llegir.” Mentides i xenofòbia en campanya, algú ho havia de dir!!

Diu que el monarca espanyol, el Sr. Juan Carlos de Borbón, avui “treballarà com fa habitualment” però que la casa reial limitarà els actes, que farà serveis mínims per mostrar neutralitat davant la vaga. Tenint en compte que el seu sou també ha “patit una retallada” – del 7 al 9% – es podria pensar en un seguiment voluntari de la convocatòria, però sembla que no és el cas…
(segueix)
A la classe magistral sobre la crisi econòmica que imparteix Arcadi Oliveras i que vaig tenir el gust d’escoltar fa uns mesos (ho podeu veure aquí), va sortir el tema de les forquilles salarials, i els exemplars models econòmics que són, en aquest sentit, les cooperatives.

El
sou del rei s’emporta dels pressupost públic – dels nostres diners – 9
milions d’euros l’any, que comparat amb el sou mínim interprofessional
de 8.866 euros (comptant una anualitat de 14 mesos) o amb les pensions
no contributives, tres vegades més baixes, ens situen ,en el cas real, a
una proporció de 1 x 1000 de
forquilla salarial a l’estat… (al pdf adjunt podeu trobar tota la informació sobre salaris mínims i pensions).

I encara el seu cas no seria el més encandalós. Perquè aquí estem parlant, com en el cas de l’exèrcit, de diner públic destinat a mantenir estructures anacròniques que no té cap sentit que un govern progressista engreixi. Però és que a banda d’aquest llast immoral, arrosseguem immoralitats encara més punyents: els sous hiper inflats dels directius financers, dels polítics i alts càrrecs d’empreses, sovint amb diner públic pel mig; i després tenim els dels esportistes d’èlit, estrelles artístiques… per què no e sposa un sostre a la creació de grans fortunes?

No sé si a l’hora de calcular la
mitjana salarial catalana es té en compte tothom, perquè si al costat
del sou mínim s’hi suma el dels directius de la banca,
per exemple, llavors surten notícies tan espectaculars i falses com
aquella en què se situa el sou dels catalans com el 4t més alt de
l’estat (ho podeu veure aquí!)

Jo m’he sumat a la vaga perquè d’alguna manera
he d’expressar el meu rebuig a la crisi i a la seva gestió, però no és una decisió còmoda: crec que els sindicats en general estan fallant molt a la població. Pel que afecta al tema de les forquilles salarials, encara
no he vist cap sindicat ni partit que inclogui en les seves
reivindicacions prioritàries la necessària retallada de diferències en
aquesta, quan és un dels pilars de la desigualtat social. Hauria de ser una prioritat aconseguir que no hi hagi un abisme tan monumental
entre el sou de qui cobra més i el sou de qui cobra menys. I, en cas que es mantinguin diferències, equilibrar-les amb una política d’impostos i prestacions adaptada als ingressos reals. Somnio truites? Els cooperativistes bé que ho aconsegueixen, perquè no s’implanta aquest exemple a gran escala, en un necessari exercici de responsabilitat?

Sobre la vaga i la crisi, us recomano aquest article de l’Oriol Lladó.

Estem a l’era digital, sí, i jo en sóc usuària habitual: gestió per correu electrònic, diaris on line, googledocs, blocs, moodels, formació virtual, docència amb1x1. No m’hi he posat d’esquena, al contrari, però pel que fa als llibres, al plaer de llegir, he de dir que  tinc passió – i cap ganes de perdre-la – pel llibre tangible. Palpar-ne les tapes i fullejar-li el dins, sentir la seva mística… El llibre com a objecte concret, amb ànima pròpia.      (segueix)
Al primer Congrés de La Seu on vaig assistir, l’any 2006, en una taula sobre Foment Lector, vaig conèixer una experiència de Marsella, on el programa adreçat a promoure el gust per la lectura entre població jove que no té incorporat aquest valor en el seu bagatge cultural incloïa la fabricació manual de llibres, i es donava gran importància a l’aspecte estètic i artístic de les seves portades. Sorprenent – en plena era digital – o no tant: les vies perceptives més primàries, les que els nadons i infants petits posen en marxa per fer els primers vincles, són essencialment això: percepció, sensació. I per encetar vincles que altres han fet de forma natural des dels primers anys de vida, un cop tancada aquesta etapa d’explosió exploratòria natural, potser la via vivencial en i amb tots els sentits és la més eficaç. O com a mínim cal no arraconar-la…
Aquest matí he regalat als meus ulls i als meus dits un passeig tranquil per les lleixes de la llibreria – ja hi torna a haver pols! – buscant el conte “Lao Lao i el Drac de Gel”, per passar-li a la Nuolé, que dijous l’explicarà a la Biblioteca de Llefià, dins la programació de la Setmana de la Solidaritat a Badalona. Amb unes il·lustracions precioses, aquest conte enquadernat en tapa dura i editat en bilingüe català xinès, té unes quantes coses que me’l fan valorar especialment:

• El fet que sigui català xinès, ja és, per si sol, un punt a favor de la rpomoció del respecte per la diversitat lingüística, alhora que el converteix en material de suport per als aprenents d’un dels dos idiomes.

• El català emprat és el que es parla a València, i en aquest viatge fora lloc de les variants del català hi tasto sempre un gust especialment agradable: des de tots els racons dels Països Catalans hauríem de conèixer si més no de forma general, les singularitats de les nostres variants.

• Té unes il·lustracions magnífiques, plens de dolçor i dinamisme, que ens apropen directament a l’estètica clàssica xinesa.
• La història, amena, ens parla en poques seqüències d’una pila de coses importants per conèixer i reflexionar sobre els valors de la cultura xinesa: el paper de l’àvia com a pou de saviesa, l’art de la papiroflèxia, l’organització política i social de l’època dels Emperadors, i el drac…
• El drac xinès, tan semblant en molts aspectes als nostres dracs, tan presents també a la nostra iconografia fantàstica i festiva, el drac xinès resulta que és essencialment oposat als nostres: és bo, encarna el bé; en comptes de ser perillós i fer por és com els nostres mags o fades bones dels contes clàssics.
• El llibre inclou informació gràfica per aprendre a fer algunes figures de papiroflèxia, i per aprendre a escriure paraules xineses
• Hi ha una única pega: el text en xinès no inclou la transliteralització en piyin, de manera que per als qui no sabem desxifrar els grafismes logogràfics d’aquesta enigsmàtica escriptura es fa del tot impossible llegir el seu so. 

He pensat que això de descobrir mirades oposades sobre un mateix element dóna molt de sí per parlar d’apriorismes, de canvis de’squemes, de prejudicis…
Però és hora d’anar cap a classe! Serà un altre dia!

(També van parlar del mateix llibre aquí)

El tot setmana del 27 de setembre: horitzons més enllà del Serrat de les Ermites

(segueix)

HORITZONS MÉS ENLLÀ DEL SERRAT DE LES ERMITES

La recuperació del Pont del petroli com a espai ciutadà – no oblidem mai que va ser guanyat per la persistent reivindicació popular iniciada per un ciutadà – ha permès no tan sols tenir a la ciutat un referent identificatiu original i gairebé únic, i un immillorable espai de recerca científica i de passeig multitudinari saludable, sinó que permet a més comptar amb una nova mirada sobre la ciutat. Des del mirador, a més de 250 metres mar endins, es contempla una nova centralitat de la façana marítima:  la industrialització que va començar a significar Badalona des del segle XIX; el creixement dels anys 60 que va poblar les zones altes, i la Serralada de Marina amb els seus vestigis gòtics com a atalaia sobre el Pla de Barcelona. Des d’aquesta mirada l’horitzó natural s’intueix sobrevolant el Serrat de les Ermites, i es fa inevitable pensar en l’horitzó simbòlic de la ciutat, i en la importància del seu patrimoni natural, humà, històric, cultural i industrial, un patrimoni que no només li dóna o podria donar-li projecció, sinó que l’ajuda a entendre’s i a cohesionar-se a si mateixa. El Serrat, però, talment com el Pont del Petroli abans de guanyar-lo per a la ciutat, amaga un tresor oblidat que agonitza silenciosament. Tal com queda palès en el documentat llibre de Jaume Suñol i Sampere, “L’art gòtic a Badalona” editat encara no fa un any, les ermites i el seu entorn, que tan curosament ha anat conservant el Centre Excursionista de Badalona estan tocades de mort i abandonades a l’oblit: si no s’hi fa una inversió i un gest d’estima ciutadana es perdrà definitivament aquest patrimoni. Però parlar de patrimoni a Badalona és complex, i segons la meva experiència és parlar d’un cert caos i desorientació, d’un navegar sense rumb i d’un actuar de forma desendreçada i contradictòria. I la nostra ciutat hores d’ara no es pot permetre caminar amb rumb incert en cap aspecte, en cap ni un: tenim massa en joc i tenim massa voltors assetjant-la per incentivar la seva degradació. La única defensa que tenim, la nostra resistència, és fer una ciutat forta en tots els fronts i cohesionar-la. I per fer-ho calen mirades com les que ofereix el pantalà, mirades d’una nova centralitat que inclou tota la gamma de matisos, tota la diversitat, tot el patrimoni, tot el fil de la història. Sense  desestimar cap recurs, cap oportunitat: ara que ja hem recuperat la platja i el mar, alcem la mirada cap a la Serralada i descobrim els horitzons que aporta, descobrim el seu potencial com a patrimoni natural i cultural vinculat a la ciutat, que podem estimar, conservar i fer-nos nostre per gaudir-ne plegats.

Aquest mes de juny, a la placeta del Manresà, quan estava a punt de començar el Ir Concurs de Novells de cançó improvisada i vaig llegir la llista d’inscrits, trobar-hi apuntada l’Andrea em va posar en alerta. De vegades als adults això ens passa, i més si hem estat mestres de pedagogia terapèutica: ens costa deixar el nostre paper assessor-protector-conductor davant els infants que pensem vulnerables, encara que hagin crescut. Hi havia prou confiança entre nosaltres per poder pronunciar aquell “estàs segura?” que amagava una incòmode voluntat de dissuació. Però la seva resposta i la fermesa de l’actuació a l’escenari van sorprendre l’audiència, i a mi em van deixar un rau rau que no ha parat d’interpel·lar-me. (segueix)

Jo no he estat mai professora de l’Andrea, he estat la mare de la seva
companya i gran amiga de grup classe – són coetànies – amistat que ha
perdurat un cop els camins escolars s’han separat. Us en parlava al presentar la nova secció del bloc. La conec i m’importa
prou com per témer un fracàs que pugués fer-li massa mal, i aquest gest paternalista m’impulsà aquell diumenge a intervenir quan no calia ni havia de fer-ho.
Per sort no vaig influir-la!

El concurs era d’improvisació oral,
cantada, ella no havia fet el taller, i tots els qui la coneixem sabem
que sovint costa entendre la seva parla. Això no em justifica, però jo
em pensava que havia d’aturar una criaturada esbojarrada que podia fer
patir la nena, davant el fracàs de trobar-se tallada a
l’escenari. I em vaig trobar una noia decidida que sabia el que es feia,
que havia après en pocs minuts la tècnica que els altres havien
practicat durant un parell d’hores al taller, i que va ser capaç de fer
una actuació digne, rima i mètrica correctes, temes adequats i tonades
afinades…De comprensió difícil per a molts, cert, però no
per a tots…i en cap cas trencava l’harmonia de l’acte. I el més important: el seu èxit no depenia de guanyar o perdre el combat, sinó de ser capaç de fer-lo. El seu valor i la meva patinada van ser
motiu d’una profunda conversa amb una Andrea que a més dels canvis
propis d’haver superat l’adolescència, em mostrà una maduresa que va
molt més enllà… I tot plegat va ser, en certa mesura, l’espurna per decidir crear aquesta sèrie del bloc dedicada als herois quotidians, a les històries de persones properes, carregades de resiliència.

Guanyar la partida a la vida en el moment de
néixer i tirar milles superant els mals pronòstics de l’època de les incubadores només és el començament
d’una carrera de fons que fa més de 19 anys que dura. L’anòxia produí
seqüeles, sí, algunes encara perduren, però ara com ara la pròpia Andrea
mira enrere i li costa reconèixer-se (ho escrivia ella mateixa en el
comentari a aquest apunt). Amb el títol del Cicle Formatiu de Cures auxiliars d’infermeria
a la mà comença a estudiar el Batxillerat Humanístic. Una fita assolida
i un repte iniciat, coses impensables en començar els estudis de secundària…

En començar l’entrevista, la precisosa tarda de dijous passat,al
Bar del Círcol, mantinc encara un petit dubte, una prevenció
protectora: segur que podem parlar de tot això, segur que remenar els
records no et trasbalsa? I amb la mateixa empenta i decisió que el
diumenge de les gloses, em diu que no, que li ve molt de gust
l’entrevista i encetar la nova secció del meu bloc. Ens hi posem doncs, i
la conversa va estirant fils, obrint calaixos. Alguns fan aflorar gran satisfacció i autèntiques lliçons de vida, alguns porten a primer
pla records que és més còmode tenir callats i aparcats, perquè
manegar-los encara aporta un regust agre. Però ara ja no hi ha res que ens aturi, i la conversa s’obre de bat a bat.

L’Andrea és conscient que d’uns anys ençà s’ha produït un gran canvi en la seva vida, un canvi fonamental: té a veure amb la capacitat d’acceptar-se i d’estimar-se a ella mateixa, de sentir autoestima i seguretat. De dir doncs sí, jo sóc aquesta, i tan contenta! Reconeix que moltes de les dificultats de la seva infantesa tenien a veure amb la lògica lluita amb si mateixa: per què m’ha tocat a mi? complexos sobre la imatge corporal, pel tema del baveig, per la veu, per la dificultat en fer-se entendre 100% quan parla… complexos alimentats per reaccions molt dures d’alguns companys, i superats en part gràcies a les bones amistats, les autèntiques. I en aquest sentit insisteix en fer-me notar – encara que sap que ho sé, i me’n parla sovint – la importància de l’amistat i el suport incondicional any rere any durant la Primària, de la Mariona. Però l’Andrea no guarda rancor, entén que és un procés natural; tots eren criatures, tots n’hàvien d’aprendre…
I sap, i no vol oblidar, que si ha arribat fins on és ara és perquè ha treballat molt, a nivell psicol·lògic, pedagògic, terapèutic; perquè s’ha esforçat en superar-se, perquè no s’ha rendit. Té una sort, és cert: és molt intel·ligent. Però de poc li servia ser-ho si no podia treure’n profit ni aplicar la intel·ligència per ser més feliç!

Li demano a l’Andrea què diria a una família que es trobés en el seu cas, en el cas de tenir  una criatura que pateix una anòxia durant el part, que té dificultats  per desenvolupar-se al mateix ritme que la majoria i que arrossega alguna seqüela: “Que no li posin barreres, que confiïn en ella, que l’estimin molt i facin tot el que puguin, que li donin el màxim d’oportunitats”. Oportunitats i confinça, és el que ha tingut ella, i li ha servit. Tot i que, vist ara, troba que li hauria estat molt útil saber a priori que arribaria fins aquí, l’hauria tranquil·litzat molt saber del cert que “encara que serà diur, te’n sortiràs segur!” Però això, es clar, no se sap fins que arriba. Té clar que la confiança de la seva família i les portes que se li han obert a partir d’aquí han estat clau. De la família i de molts puntals que ha anat trobant pel camí. L’Andrea no es vol ni imaginar què hauria passat si la seva família hagués llançat la tovallola, hagués optat per no lluitar. Si l’haguéssin portat a una escola d’educació especial, per exemple. De fet hi va anar un temps, quan considerant que no estava prou madura malgrat l’ESO, va anar a fer un curs d’Informàtica, de Garantia Social, al centre especial Pont del Dragó. Segur que li va aportar coses positives, experiències que l’han fet madurar, sobretot per fer-la adonar que allò no era el que volia per a la seva vida. Sobre això l’Andrea té clar que l’entorn especial pot ser més protector, però no és l’adient. Després d’una primària inclusiva força ben acompanyada i exitosa – amb les seves llums i ombres, i malgrat que el mot “bavosa” de boca d’alguns companys encara li fa resonàncies doloroses – al començar 1r d’ESO a l’institut públic  les coses van anar molt malament, sobretot per la relació amb els companys i perquè els continguts se li feien inabastables. Les burles la bloquejaven. I no trobava l’acompanyament que hauria necessitat. El canvi de centre va millorar les coses, i situa a 3r d’ESO l’inici dels canvis a millor. Però si ha de parlar d’un centre on s’ha sentit excel·lentment estimada i acompanyada ha estat aquest darrer, on ha cursat el Cicle. Enrere queden les burles, les obsessions i les inseguretats infantils, aquí hi ha respecte, normalitat, i una bona dinàmica relacional professorat alumnat. Molt valuosa, és d’agrair!

A punt d’encetar el Batxillerat, fets ja els 19 anys apunta engrescada: “jo vaig venint al darrera, al meu pas, més lent que el d’altres, però hi arribo!!” I inevitablement recordo la meva petita Mariona arribant a casa emocionada el dia que l’Andrea, a classe, havia començat a escriure i llegir. Amb el seu ordinador i segurament força més lenta que la majoria, però va aprendre a escriure i llegir, i ara fa Batxillerat. Només és qüestió de donar temps i de no rebaixar expectatives.

Els seus reptes actuals són tirar endavant aquest Batxillerat i reemprendre algunes de les fites que ha abandonat pel camí, com podria ser la de fer teatre. Ara se sent molt més preparada interiorment per tornar-ho a intentar.

L’Andrea, com si despertés d’un llarg somni, es descobreix diferent, més capaç, més valenta, més ella: el futur se l’imagina normal, amb una vida normal, sí, però essent ella mateixa. Enrere han quedat les fantasies “per viure la vida d’una  adulta que no era jo”

Hem parlat de moltes més coses, però l’apunt seria massa llarg, i potser entraria en terrenys que no cal. Crec que tot el que ha donat de si fins aquí ja conté prou misstges i lliçons de vida, ja serveix per fer-li un petit homenatge a l’Andrea i amb ella a totes les persones en situacions semblants, i alhora serveix per donar pistes a tothom en general, tant per no tancar portes a ningú, sigui com sigui, com per aplicar-nos algunes lliçons a la nostra pròpia vida.

La seva vida no surt als mitjans de comunicació ni protagonitza cap novel·la, però podria fer-ho. Són heroïnes i herois anònims que executen la proesa de no ensorrar-se, de no deixar-se vèncer per les condicions adverses del punt de partida.O per les que els han sorprès a mig camí. I la proesa de no fer-ne l’excusa d’opcions destructives. Persones, homes i dones, nois i noïes, que amb esforç i tenacitat aconsegueixen trencar pronòstics, aconsegueixen fites inimaginables d’entrada. No sempre estan sols en la proesa, sovint viuen envoltats o troben en algun lloc uns altres semiherois encara més anònims, que com el nucli de la pinya d’un castell, els aporten elements essencials per fer efectiva aquesta lluita o per desenvolupar la força per no caure. Però no ens confonguem: amb la pinya no n’hi ha prou, cal aixecar el castell, i coronar-lo, i en això hi compten elles, ells.
Amb aquesta secció del bloc que avui estreno no tan sols els vull fer un discret homenatge – i amb ells a tants altres com ells – sinó oferir la possibilitat – oferir-vos-la – de conèixer i aprendre de la seva història. Com si fos una petita faula o la història d’un proverbi? Potser sí… No pretenc fer un aparador de vides exemplars, però sí dels seus exemples…potser, un càlid inventari de petites resiliències molt properes. (us recomano que premeu el resiliències per conèixer de què va això)  (segueix)

Avui l’estreno, i ho faré amb l’Andrea. Aquesta noia que vaig conèixer
de petita, quan la meva filla va començar P-3 a l’escola pública de la
zona, la Jungfrau. Era una nena que tenia el que ara en diem Diversitat
Funcional i que en el món escolar s’anomena necessitats educatives
especials. La profunda amistat entre ella i la meva filla m’ha permès
seguir-li la pista, patir amb les seves dificultats i gaudir amb els
seus èxits. Èxits que ara – 19 anys – comencen a ser com la fruita
madura que es cull després d’una intensa feinada de conreu. I que fan
mirar enrere i gairebé no reconèixer en la jove l’infant que era (com
passa amb tothom després de superar l’adolescència, de fet, però en
alguns casos es fa encara més evident…)
Em fa molta il·lusió,
doncs, estrenar el bloc amb l’apunt dedicat a ella,que escric després
d’una intensa entrevista dijous passat, al Bar del Círcol. L’apunt
encara no està del tot a punt, però no passa d’avui que s’estrena!

Em proposo estrenar nova secció al bloc i m’adono que no he parlat mai de la resiliència. Un concepte manllevat de l’enginyeria que, aplicat a la psicologia, ens ajuda a explicar un fenòmen clau en la vida de les persones.
Per fer-ho més amè, ho expresso mitjançant la veu dels altres:  (segueix)

(la fotografia l’he manllevat d’aquest bloc)

Habilitat per a ressorgir de l’adversitat, adaptar-se, recuperar-se i accedir a una vida significativa i productiva.
ICCB, Institute on Child Resilience and Family (1994)

Quan vaig començar el bloc, i durant força temps, això dels comentaris m’inquietava: d’una banda m’hauria agradat tenir-ne molts més, de l’altra temia rebre’n d’incòmodes i, finalment, no sabia què havia de fer un cop els llegia: contestar públicament? Per correu personal? No tothom deixa l’adreça…
(seguiex)

Xafardejant els blocs dels altres i, especialment, els que generen
comentaris amb una facilitat i abundància envejables, vaig adonar-me que
molts blocaires contesten tots i cadascun dels missatges, en una mena
de resposta dialogada amb qui amablement ha deixat la seva opinió. No ho
fa tothom, però sí una gran majoria, i en aquest joc de comunicació, a
banda de doblar matemàticament el rànquing de comentaris, el contingut
de l’apunt creix i millora la qualitat, ja que en les respostes s’hi
aboquen matisos o s’hi incorporen nous elements. O generen nous
apunts… 
Vaig copiar, doncs, la idea, però no l’he aplicat
sistemàticamet :(, i es clar, en aquest joc el temps hi té molt a veure:
qui escriu un comentari a un bloc hi torna unes quantes vegades buscant
la resposta – jo mateixa ho he fet -, però si no apareix relativament
aviat, potser arriba a oblidar-se’n… En el cas del meu bloc, com que
això de la maceració lenta afecta també a la seva lectura (els apunts
reben visites a un ritme força al marge de la data en que van ser
escrits) admeto que no haver estat rigorosa en respondre sistemàticament
ha estat una pega.

Aquests darrers dies sembla com si de sobte
despertés d’una letàrgia i tot d’un plegat m’adono que fa molts dies que
no reviso ni contesto comentaris i que en tinc una pila
d’oblidats…començo a anar enrere i saldo el deute amb gust, però tinc
serioses dubtes de si qui va escriure el comentari fa tants dies atinarà
a tornar-hi per poder llegir la meva resposta.

En fi, ja es veu
que en això dels comentaris necessito millorar per totes bandes.
D’entrada, m’he de mentalitzar que encara que sigui un bloc que no en
genera gaires (Posts: 353  . Comentaris: 334) d’haver-n’hi n’hi ha, i
mereixen un millor tracte. Prometo el canvi!

Ens aquests dies que l’expressió pública de la gitanofòbia ha traspassat els límits del políticament correcte i del moralment acceptable fins a un nivell d’escàndol (igual com passa amb l’expressió ciutadana i mediàtica de la catalanofòbia, que es fa sense cap pudor i amb total impunitat)  recupero amb estima la lectura d’aquest dossier de Sàpiens – que per cert, encertadament el Departament d’Educació va fer arribar als centres educatius dins les seva línia d’accions en el marc del Pla Integral pel poble gitano – , repasso totes les propostes lúdic-educatives que s’ofereixen per trencar estereotips (vegeu les accions 21,25,26 i 32 dins les línies d’actuació dels Plans educatius d’entorn), i em faig ressò de l’acte de presentació de llibres a l’Espai Betúlia, que ha fet aquesta setmana  la Fundació Pere Closa, on es va llançar un missatge positiu i d’èxit sobre el poble gitano i un missatge crític amb la campanya gitanofòbica del PP. I finalment medito sobre les fòbies contra procedències i cultures, espantada per com creixen irracionalement i per com s’alimenten irresponsablement.
La GITANOFÒBIA, igual que la CATALANOFÒBIA, són eines electorals dels partits de dreta i extrema dreta espanyola (per dir-ho d’alguna manera, encara que dretes i esquerres ja no sigui la classificació més encertada): Franco també ho va fer. Durant el seu règim dictatorial va perseguir i maltractar especialment al poble gitano i al poble català. I quan coincidien les dues pertinences – gitanos catalans – la repressió es multiplicava. D’aquest petit detall de la història oblidada en parlen els documentals d’ Udol de LLop, les Cartes de l’oncle Àngel.                   (segueix)

Però la persecució al poble gitano no és exclusivament espanyola. Felip II hi va tenir un gran protagonisme, però el pitjor genocidi es produí en l’Almenya nazi (per cert, un altre oblit històric) i cal recordar que els gitanos romanesos fins fa ben poc eren autèntivs esclaus (llegiu aquesta publicació de la Fundació Jaume Bofill, aquí teniu l’arxiu en PDF).
I fa un temps la Itàlia de Berlusconi la la França de Sarcozy apliquen polítiques d’exclusió amb l’excusa del nomadisme, davant el desconcert d’una Europa massa dominada per la ideologia “dretana”.

Quan jo era petita i anava caminant a l’escola, al passar pel peu de Les Guixeres, tocant a la Carretera de Tiana, hi havia coves. Coves on temporalment hi vivien famílies gitanes. I a mi em feien por. De fet jo era una nena força poruga, de petita. Vist ara, crec que segurament em feien la mateixa por que m’hauria fet qualsevol altra família que visqués en una cova en comptes de viure en una casa, o la mateixa que m’haurien fet altres persones d’aspecte diferent a l’habitual; o altres nenes i nens que no anéssin a escola i força desendreçats em miréssin o se m’apropessin. Però per mi aquella por s’expressava amb un mot esparverat: gitanos!!
La meva mare em va ajudar a posar altres paraules aquella por, i em va fer descobrir que la seva pobresa o el seu estil de vida per si sol no els feia ser persones temibles, que d’entrada eren una família com nosaltres, si bé amb altres costums.

Durant la meva vida professional i social, m’ha preocupat molt entendre fins a quina mesura els trets propis de la cultura gitana que cal respectar són o no són incompatibles amb la cultura de la societat no gitana, dubte que han mantingut i reforçat algunes polítiques de les Administracions Públiques, que han navegat amb rumb incert i actuat sovint força erròniament (no oblidem que es van arribar a fer escoles especials per a infants gitanos i que algunes polítiques socials clientelistes no han fet més que consolidar els indicadors i estereotips d’exclusió)
M’ha calgut descobrir que la societat gitana, com totes, és plural i té moltes capes, i que allò que sovint identifiquem com a tret propi de la seva cultura, ho és només d’alguna capa social d’aquesta cultura. És a dir, per molt que algunes persones gitanes de zones estigmatitzades pensin que estudiar, treballar o ser cívic és un costum impropi de la cultura gitana, és “apaïar-se”, en realitat l’essència de ser gitano no priva d’aquestes activitats, al contrari. Una altra cosa seria el debat sobre com encaixa una població nòmada en una estructura social, política i econòmica basada en el sedentarisme, debat que no s’ha abordat mai seriosament.

De fet la població gitana estigmatitzada és una minoria sobre una majoria de població gitana que funciona en completa harmonia amb les normes socials comuns. Pe`ro com sempre, fa més soroll l’arbre que cau que el bosc que creix.
Hi ha una part de la societat gitana, organitzada, (veure Fundació Secretariat Gitano)  que reclama reconeixement i respecte per la seva identitat i oportunitats per combatre l’exclusió. Hi ha una gran implicació de la societat gitana en ajudar a trencar barreres, amb una forta participació de dones motor.

No podem negar que la conivència diària amb una part del poble gitano, marcada per la pobresa i l’estigmatització, i sovint la més enquistada en alguns costums primaris que traspassen la barrera de l’incivisme, sigui complexa i conflictiva Com ho seria amb qualsevol persona, família o grup social que fos incívic o basés la seva economia en la delinqüència. Però això no dóna dret a criminalitzar cap origen, cap cultura, cap ètnia. Tots els comportaments incívics són modificables. O sancionables. Com tots els comportaments incívics de qualsevol col·lectiu: ser incívic no és inherent al poble gitano, per bé que algunes concentracions concretes de població gitana serveixin d’excusa per fer-ho pensar. Hi ha molts exemples d’èxit en la història dels nostres pobles. No deixem que les males arts d’uns polítics sense escrúpuls ens contaminin l’esperança i la confiança en els resultats de la feina ben feta.

…/…

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

También
será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Que
sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Sempre hi ha la dicció d’una paraula per millorar, una lletra per repassar, una entonació per interioritzar; sempre hi ha un ritme que s’escapa, un temps que es descompassa, una cançó que es resisteix… la proximitat d’un concert només és l’excusa, o l’estímul per dedicar-se una bona estona a estudiar. I a gaudir-ne. Avui el dia acompanya per fer-ho inhalant relaxadament l’esperit de les pròpies pregàries cantades.
El concert és avui, a 3 quarts de 9 del vespre, juguem a casa, a l’església de Santa Maria (Badalona). Entrada lliure. Repetirem repertori, i vestuari: el mateix concert que a la Sagrada Família, aquell que va ser tan sentit!. Encara que mai hi ha dos concerts idèntics. Les cançons només sonen idèntiques quan s’escolten des del disc, bé el CD, que, per cert, avui es presenta en públic.
O potser tampoc hi sonen d’idèntiques, perquè l’escolta també és canviant…
En tot cas, és el meu primer concert com a Contralt, en aquesta represa de curs. Un repte que m’afalaga. Els Tenors em van donar el temps i la seguretat imprescindible perquè la meva veu busqués el seu lloc. I les classes de cant, la tècnica per entrenar la musculatura, la respiració, el diafragma… per empényer la veu cap a buscar el seu lloc… I sembla que sí, que el va trobant i esquiva la malformació a les cordes!!! Així que aquest concert de vespre de diumenge és la cara del meu nou repte: cantar amb les Contralts i arribar a fer-ho com una més. Gràcies!

Hi ha miratges tan creïbles que perviuen anys i panys en la retina del nostre cervell confosos amb la realitat. I calen moltes dosis de nítida realitat per desemmascarar-los.   (segueix)

Hi ha un imaginari col·lectiu on Europa és culte i progressista,
avançada i democràtica, amable i acollidora. Paradigma de les llibertats
i els Drets Fonamentals de la humanitat. Un miratge on els vestigis
històrics de la seva pluralitat nacional reten homenatge a una manifesta
voluntat d’entesa respectuosa, pacífica i pacificadora. On les
pinzellades de paisatges de conte de fades, de belles ciutats
monumentals i de modernes infraestructures amb salvaguarda ecològica
decoren una  estampa tipus de ciutats sostenibles, curoses del seu
patrimoni i zeloses del l’estat del benestar universal. Un miratge
refermat per les sòlides institucions promotores i guardianes de les
llibertats fonamentals, els Drets Humans, la igualtat d’oportunitats i
un reguitzell de bones causes paradogmàtiques del model polític,
econòmic i social ideal, lliure de dictadures, de feixismes i de
qualsevol domini lesiu amb els altres. És també el miratge d’una
societat que ha sabut revisar críticament el seu passat imperialista i
colonitzador, i el seu passat bel·licista no tan remot. Però només és un
miratge. Un prejudici positiu que es manté en la nostra retina neuronal
malgrat les envestides d’una realitat política i social que cada vegada
mostren amb més cruesa les febleses i contradiccions d’aquest vell
continent.
L’augment del poder polític i econòmic de les ideologies
menys progressistes, la consolidació de la corrupció i la incapacitat
per preservar i garantir els principis fonamentals de la pròpia Unió
Europea són el pa de cada dia.
No sé que m’espanta més, si les sortides de to o la passivitat en castigar-les.
Europa
ens va fallar i abandonar a la nostra sort després del cop d’estat
franquista, reconeguent finalment al dictador que havia provocat i
guanyat la Guerra Civil. No teníem l’estructura actual, d’acord. Però 
tampoc no va fer res per evitar la massacre als Balcans. I  va callar amb
Txetxènia. I ara, quan es vulneren clarament  drets civils, ens fa veure que es renya
Sarcozy, però l’expulsió de gitanos no s’atura: i sota l’aparent
esbroncada, la mirada de complicitat sobre aquesta vulneració és
creixent. Berlusconi també va fer-ho. I el PP a Badalona se n’aprofita. Hi ha protestes, però ningú sanciona eficaçment. Ningú ho atura. L’Europa dels estats de dret no és res més que un miratge. O el miratge d’una utopia que suposadement ens ha de fer avançar cap a ell; pe`ro en aquest cas, hi som ben lluny!

(la fotografia l’he trobat escrivint Europa al google, i m’ha portat a aquest article, que crec que us pot interessar llegir)

Un llibre molt esperat d’ençà que es va començar a escriure. I a més ara arribarà amb l’aval del premi Prudenci Bertrana.

La força interior de la Nàdia es capta tan bon punt s’hi parla: són els seus relats, les seves reflexions i plantejaments vitals; els seus somnis i projectes, la seva tenacitat i la capacitat d’acollida. I és la seva mirada a través d’uns ulls profundament bells, intel·ligents, serens i il·lusionats, que endolceixen un rostre castigat per la metralla.
La sensibilitat de l’Agnès també es capta només parlar-hi: la seva força té formes dolces. Una periodista que ha sigut capaç de transmetre emocions des d’un llibre tècnic (la guia Viatjar amb nens) segur que ha treballat magistralment amb un material tan valuós com la dramàtica experiència de la Nàdia. No només per la seva intensitat humana, sinó per la complexa situació contextual que planteja: la situació política, social, cultural i religiosa a l’Afganistan dels talibans…
Sens dubte ha estat una valenta aventura literària, valenta i laboriosa.
Un llibre que no ens podem ni volem perdre. Felicitats a totes dues!

(la fotografia és de l’aragirona.cat, “Rotger i Ghulam recollint el premi © ACN”)

Fa dies que per totes bandes ens arriben – m’arriben a mi per la meva vinculació a Badalona som totes i tots – preguntes i pressions sobre la necessària reacció de la societat civil badalonina davant posicionaments i accions xenòfobes que provoquen el partit PXCatalunya i el PP, en una mena de competició per captar vots a base d’inflamar els instints més primaris contra la immigració. (segueix)

Avui el PP, contradient i desobeint el Pacte per la Convivència que ha signat fa uns anys i va ratificar el propi Albiol el dia de la nostra Paraula al Ple, (com es pot ser tan fals?) ha fet una aparent jugada magistral, per avançar mediàticament l’Anglada i aprofitant que la convocatòria de PlataformaXCatalunya per al dissabte havia quedat buida de contingut, (s’ha destapat que no existia l’objecte de la protesta ja que es manifestaven per protestar contra la cessió d’un equipament públic per a l’obertura d’una mesquita quan aquest ni ha estat cedit ni hi ha negociacions per cedir-lo… !), i aprofitant a la vegada el ressò populista de les expulsions propiciades per Sarkozy i de les declaracions i posteriors disculpes de la comissària de Justícia de l’Eurocambra, Vivian Reding,
Em demano si no podria existir l’objecció de consciència periodística, per deixar d’informar d’actes que mereixen ser castigats amb la més absoluta indiferència. Farien un gran favor a la humanitat.
Ara, coneixent el circ i la manipulaciíó mediàtica que s’organitza al voltant d’aquestes escenificacions, la recerca de quina és la reacció encartada des d’una sinergia d’entitats (més de 100!) amb objectius de cohesió i metodologia constructiva , encara es fa més necessari ser coherent amb la línia de sempre: defugir totalment espirals d’acció reacció, perquè sovint acaben jugant a la contra, donen més oportunitats de ressò als missatges destructius i ho redueixen tot a una dialèctica de confrontació personalitzada. No hi juguem!

Però no jugar a aquest joc tampoc pot voler dir restar en silenci, el silenci ens fa còmplices!