Les motxilles són plenes de les petjades que han deixat activitats i
vivències: unes es diluiran com la pols i el fang de la roba dins la
rentadora, d’altres perduraran de forma intensa durant tot l’estiu, i
algunes potser durant bona part, o durant tota la vida. (segueix)
Una
dansa sorpresa i el típic cant de l’hora
dels adéus, en una rotllana impressionant, indica que cal tancar
definitivament
el parèntesi: les famílies esperen pacients, amb les motxilles ja recollides, el moment de
tornar a
connectar plenament amb els fills, que s’acomiaden del vincle de
complicitat
breu però intens teixit amb els joves-adults referents d’aquests dies, les
monitores
i els monitors (joves compromesos i implicats voluntària i altruistament); i dels vincles individuals i col·lectius amb tants
altres nens
i nenes que aviat tornaran a ser només companys d’esplai, veïns, amics, o
parents, però que durant uns dies han esdevingut l’autèntica família,
el grup
de referència, els companys indispensables amb qui s’ha negociat i
materialitzat convivència sense interrupcions, amb qui s’ha compartit
emocions,
valors, responsabilitats, reflexions, aprenentatges i gaudi, i amb qui s’ha
establert
llaços especials, que seran alguns més perdurables, d’altres més
efímers.
Tornar de colònies és un trànsit dolç
i alhora amarg. És un retrobar el caliu de la llar tants dies llunyana, dels
objectes i dels hàbits familiars. I alhora una buidor difícil d’explicar. Tot
es normalitza, per bé i per mal. Jo recordo les meves tornades de colònies, de
petita: sempre em semblava que arribava a casa més bona persona, amb més ganes
de col·laborar en les tasques de la llar, amb menys ganes de veure la TV i amb
més energia i millors habilitats per afrontar els reptes de convivència diària;
però també enyorava aquella sensació d’intensa harmonia amb la natura, de major
llibertat personal, de creativitat i de protagonisme d’alguna cosa especial, diferent…d’existència d’una microsocietat revolucionària?…
De
més, gran, ja monitora, algunes vegades necessitava uns dies per aclimatar-me
al canvi. Amb tendència a fabular i creure en els somnis, estar tants dies en aquesta màgica
organització social basada en la fraternitat, en l’educació en valors, en l’equilibri amb la natura i en
la llibertat compromesa i transformadora m’aportava tant benestar i tanta creença en
“un altre món és possible”, que afrontar-me altre cop a la vida
diària del món real, urbà, connectat a les notícies sobre la realitat política
i socia local i mundial, regit per horaris i responsabilitats no sempre fàcils
d’afrontar, …/… senzillament em descol·locava. Només eren uns dies, o unes
hores…com el “jet lag”.
La tornada de colonies més impactant que recordo en aquest sentit – llavors ja
estava casada – va ser el juliol de 1984, quan va morir Xesco
Boix.
Després com a mare, en recollir els fills de la tornada, sempre hi havia latent aquest misteri: com l’hi haurà anat? com l’haurà fet créixer? I observaves amb curiositat les seves reaccions, explicacions, l’estat emocional…
Aquest any he recordat especialment el “síndrome post-colònies” perquè en tornar de
les meves “colònies familiars” a la masia m’he sentit durant un
parell de dies buida i descol·locada. Les nostres colònies familiars, ara que
la majoria de fills i nebots ja són grans i que falta la mare – l’àvia – ,
tenen un objectiu fonamental: oferir vivència de vacances als nostres germans
dependents. Fer possible el que altrament no existiria per a ells. Una vivència
enfeinada, compromesa, però molt gratificant. Multigeneracional, i alguns dies
multitudinària. Feia temps que no em passava com enguany, que en anar a tornar
als germans a les respectives residències després de deu dies intensos, m’he
sentit com quan un pare novell deixa els fills a la guarderia per primera
vegada. Una recança tristoia, un sentit d’abandonament irracional però punyent. Deu ser que em faig gran i que intueixo o temo una caducitat no massa llunyana per a
aquestes colònies tan desitjades. O que simplement hauria preferit que duressin
una mica més, per tenir més oportunitats de gaudir de les experiències
gratificants que comporta la convivència amb ells i el poder-los oferir
vivències que necessiten una conjunció d’espai temps difícil de trobar durant
l’any.
Com passa amb el trànsit d’arribada de les altres colònies, però, els dies ho posen
tot a lloc, sense diluir totes les petjades: queden nous propoòsits,
plantejament de canvis en l’organització de la vida diària per poder aportar en el dia a
dia del curs de l’any algunes d’aquestes petjades de tant bon gust que deixen totes les colònies.
La fotografia pertany a l’arribada de l’Esplai Cra-Crac, de Badalona el dia 27 de
juliol d’enguany, cedida per una mare amb qui precisment comentàvem aquella típica sensació dels pares en voler captar “com l’hi ha anat” especialment si és la primera vegada.
(Gràcies Assumpta, no acostuma a passar-me que em quedi sense bateria al moment precís, i em feia gràcia tenir fotos del retorn de les primeres colònies de la meva filla com a monitora per il·lustrar aquest apunt, que vaig començar a idear durant la nostra conversa)