miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

el tot setmana del 30 d’agost: esperant l’autobús

el tot setmana del 30 d’agost: esperant l’autobús (segueix)
ESPERANT L’AUTOBÚS
Esperant l’autobús, hivern i estiu, dia i nit, i observant el seu trànsit, analitzant quines línies passen més sovint i quines menys, quantes cobreixen un mateix trajecte, quins buits queden per cobrir, fent càlculs i comparatives… es conclou que no tenim una xarxa prou equitativa ni racional, i que caldria revisar el mapa i les freqüències, especialment les freqüències dels dissabtes, festius i de l’estiu.
El transport públic en general i els autobusos interurbans en concret són una eina de mobilitat bàsica, especialment quan les ciutats tenen mides i desnivells com les nostres. Aquest transport és necessari per a tothom però especialment necessari i imprescindible per als qui no condueixen vehicle privat (una gran majoria silenciosa), per als qui tenen mobilitat reduïda temporal o crònica, i per als qui fan un ús racional i ecològic del vehicle privat. També per als qui opten per la bicicleta per compaginar-ho, però en el cas dels autobusos no està permès enfilar-les, ni tan sols quan són plegables.

Aquesta eina de mobilitat bàsica que ara s’ha vist reforçada amb les millores del Metro a diversos punts de Badalona, és motiu de silenciosa i conformada desesperació de moltes persones, especialment els caps de setmana, els mesos d’estiu…i de forma superlativa els caps de setmana d’estiu. I també és motiu de reivindicacions concretes, quan la planificació dels trajectes no ha previst parades del tot necessàries, o quan les mesures d’accessibilitat no funcionen. La mala gestió en l’equilibri entre les necessitats de la població i les necessitats de vacances i festes setmanals dels treballadors de l’empresa, d’una banda, i de l’altra l’omissió de certs perfils ciutadans a l’hora de preveure els usos, fan que la utilitat pràctica dels autobusos grocs quedi qüestionada. I malbaratada, ja que en no haver-hi la possibilitat de planificar amb certesa -les freqüències publicades a les parades no es compleixen ni de bon tros, i es pot arribar a esperes d’hora i mitja – es busquen altres opcions, molt més cares, menys ecològiques, i no sempre fàcils d’aconseguir, i es desaprofita l’opció de l’autobús, que queda majoritàriament descartada. Pel que fa als perfils d’usuaris, un exemple d’exclusió el tenim amb els familiars del Centre de Disminuïts Can Ruti, que després de la llarga lluita per aconseguir una parada del 29, ara tornen a ser oblidats quan es planifica las llançadora entre el Metro Pompeu Fabra i l’Hospital Germans Trias i Pujol.
Tenim un gran desplegament i s’han fet millores remarcables en el servei de TUSGSAL, però hi ha punts febles que es consoliden, i que cal millorar.

màrius torres, al vespre

El vaig descobrir amb Lluís Llach. Els 100 anys del seu naixement són una excusa per recuperar-ne la companyia. Ahir el meu vespre em va portar AL VESPRE,

(I així, discretament, em sumo al sentit homenatge blocaire que podeu tastar des d’aquest bloc, RAONS QUE RIMEN )

 

(segueix)

AL
VESPRE


Com una ofrena dolorosa,

Vespre, a l’hora del teu retorn,

et porto, en una almosta, fosa

tota la cendra del meu jorn.

Cendra de flor, cendra d’espina,

d’haver cregut, d’haver estimat;

per a moldre aquesta farina

cada instant fou un gra de blat.

Freda i feixuga, no la irisa

cap joc de llum o d’esperit.

És una pols amarga i grisa

que s’endurà el vent de la nit.

Vine a impregnar-la del teu hàlit,

Vespre, rei dels perfums serens!

Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,

un impalpable àtom d’encens

que ungeixi la trèmula conca

i la cendra a punt de volar,

mentre el foc que mai no s’estronca

incinera ja per demà.

11 novembre 1942


raimon panikkar, ressons referents

La seva aposta i contribució al diàleg interreligiós i a la interculturalitat entesa com el respecte en la igualtat en dignitat de cada persona – incloses les seves creences –  i com a apropament entre civilitzacions, em ressonen a través de les lectures comentades del meu pare des del meu món de primera joventut, on van aparèixer com un flotador quan s’àprèn a nadar i es pateix més del compte, com un lloc on agafar-se puntualment en el moment de construir la pròpia ideologia, contraposant pòsits aparentment contradictoris.
Ara i aquí,  quan la interculturalitat sembla un invent recent, hem tingut un referent mundial d’aquesta línia de pensament que va molt més enllà del políticament correcte: interpel·la el posicionament personal, l’interior de cada ésser humà…potser per això els seus postulats no sempre són còmodes… (segueix)
El meu pare el llegia i ens en parlava. Va ser com treure’s un gran pes de sobre i descobrir un ampli camp obert. Obrir una porta immensa. Formada d’una banda en una escola inicialment moderna i popular però convertida  any rere any en un centre de  l’Opus Dei on s’inculcava el catolicisme com a única creença veritable, vaig marxar a l’Institut Públic on a més d’estrenar el B.U.P hi vaig conèixer i fer bons amics, i els millors eren grans militants de l’ateisme; d’altra banda formada vivencialment en un cristianisme d’allò més progressista amb els Pares Claretians que varen iniciar tot el moviment de Colònies a Montgat, i l’apropament dels joves a la comunitat amb una mentalitat molt oberta, crítica i inclusiva, clarament afí a la teologia de l’alliberament, vaig marxar-ne per entrar en el món de l’educació en el lleure laic. El meu debat intern per definir-me a nivell de creences religioses i de posicionament envers l’educació que m’havia estat donada i la fe que sentia sincera m’ocupava força, amb lectures, debats, discussions… que tenien també el seu contrapunt familiar, amb una mirada més intel·lectualment oberta del pare, més preceptivament tancada de la mare… i en tot aquell garbuix el missatge de Panikkar aportava una llum fonamental dita des de l’autoritat moral que li conferia un coneixement de causa rigorós: no hi ha una única religió veritable, ni una única veritat. Això, que dit aquí pot semblar d’una obvietat inqüestionable, és la clau de volta que converteix les creences religioses (i no religioses, de fet)  en fonamentalistes o en dialogants.

Perquè els qui es serveixen de les religions per ostentar poder polític i econòmic, per dominar masses, ja ho saben; i també saben que per aconseguir aquest domini cal fe cega basada en la ignorància i la por. Però la massa del poble fidel no que no ho sap, i sovint encotilla la seva vida amb preceptes dictats per una fe que no només és cega perquè no hi veu sinó que ho és sobretot perquè  no vol mirar més enllà, perquè es defensa amb uns aclucalls fets bàsicament del temor a la desobediència.

Es diu que Panikkar és un referent clau en aquest poderós invent que és el diàleg interreligiós. I la seva aportació és clarament reconeguda internacionalment. La llàstima és que la força d’aquest diàleg i de la seva necessitat encara no transforma als màxims dirigents polítics i religiosos, als ideòlegs de tot l’espectre hagut i per haver, i encara no atura  la dinàmica de persecucions, genocidis i ingerència en la vida privada de milions de persones del planeta, en nom d’un déu, d’un profeta, d’un il·luminat o d’una ideologia sense deïtats. Encara no ho aconsegueix, però com a mínim en tenim la referència, i la feina feta per ell segur que acabarà fent-se lloc per canviar aquest signe delk temps.

Moltes veus reconegudes han parlat de l’error de suprimir el coneixement, la cultura  i el debat sobre les religions dels centres educatius, i sovint del’s dóna poca credibilitat perquè semblen veus confesionalment partidistes. Però jo, des de tot l’apartidisme confesional del que sóc capaç, ho comparteixo. Les religions i ideologies parareligioses no només formen part del món actual, sinó que tenen un protagonisme constant en la vida política, social i econòmica del planeta. Conèixer en què creuen els que creuen i els que diuen no creure,  contrastar creences i conviccions del món, relativitzar dogmes i adonar-se del risc de manipulació no només pot apropar als aparentment diferents, sinó, i sobretot, pot capacitar per fer front al poder dels dogmes. Així com es defensa que cal  conèixer com funciona el consumisme per aprendre a consumir millor i assolir el consum responsable, cal conèixer perquè existeixen religions, com són i com els seus dirigents les converteixen en eines de control i poder: és la única manera d’ajudar als joves a construir un pensament propi fonamentat en alguna cosa més que la llei del pèndol entre el respecte absolut i la l’anti religiositat per se,.

Ho trobo especialment important ara que la barreja de creences i pràctiques religioses és més universal, i ara que més que mai podem confondre el respecte a les creences dels altres en una no mobilització del pesament crític.

Quan a casa meva van decidir que faria el B.U,P a l’institut, la directora de l’escola on feia E.G,B, fervent creient de l’Opus, em va fer saber que els meus pares cometien un greu error, ja que a l’institut hi campava el diable, i la meva germana i jo patiríem un gran perill. Recordo aquella situació amb tota la seva textura. La directora era una dona culta, amb gran capacitat de mestratge, una dona que jo estimava i que tenia el seu ascendent sobre mi.  La seva ingerència lluny d’acovardir-me em va donar més arguments a favor de sortir d’allà.

Sense desacord ni qüestionaments, sense contrast,  és difícil elaborar pensament propi.

mercè

Desperto d’un matí boirós amb una sotragada. Una trucada em posa al dia: la Mercè, la Nieto, ha mort. Sí, ha mort. (…)
Diu que ja fa uns dies. Ja ho té això l’agost, deixa algunes notícies a la sala d’espera d’una adreça de correu que mires menys o d’una contenció amistosa perquè saben que ets de viatge. Diu que ja fa uns dies. Se’m fa difícil. El darrer cop que ens vam veure la seva força i dignitat davant la malaltia, sense cap engany ni subterfugi, ens va colpir. I meravellar alhora. Va ser el seu comiat, a temps vista, temps imprevisible, es clar. Estava convençuda, jo, que se’n sortiria un cop més, que la ciència
avança, que ara hi ha més camp per córrer. De vegades ens costa veure i
creure el que no acceptem. Encara no m’he sobreposat i no sé ben bé què escric, no puc fer aflorar ara mateix un llenguatge més adient a la seva persona, a la nostra vinculació, a la seva trajectòria. Només puc dir, ostres, no, Mercè, m….! Sentir una tristesa immensa.
I fixar els meus ulls en el record de la llum dels seus: vius i juganers, valents i intrèpits, analítics i intel·ligents, creatius i dinàmics, interrogants, còmplices, fidels, molt fidels.

tornar a l’aula (I): tots som departament d’educació

Inevitable, per als qui som del ram de l’educació formal -treballem a l’ensenyament “reglat”-, dedicar les acaballes d’agost  a la feina. El nostre pensament ja és més allà que aquí, encara que molta gent no s’ho cregui. I més aquest any, que s’avança l’inici amb alumnes a l’aula. Jo aquest curs també torno a l’aula, després d’un parèntesi en què he tastat què és fer d’assessora (LIC) durant un curs, i què és treballar des de Via Augusta, durant quatre. (segueix)
Via Augusta és una manera col·loquial d’anomenar els Serveis Centrals del Departament d’Educació, que també es denominen “a dalt”. Una expressió, aquesta darrera, que fa referència tant al punt geogràfic de l’edifici, com a l’estructura clarament jeràrquica d’aquesta institució governamental.

Sempre m’ha cridat l’atenció que es consideri que hom treballa al Departament d’Educació només quan forma part de l’aparell administratiu, encara que sigui des de la vessant tècnica docent, és a dir, pedagògica. Com si el professorat que fa la seva funció docent o directiva als centres i serveis educatius no estés treballant al mateix Departament i pel mateix projecte educatiu de país. I la confusió no és irrellevant: quan qualsevol docent o servei s’adreça a Via Augusta i diu allò de “vosaltres els del Departament” va mes enllà d’un mer desajust  lingüístic. L’expressió denota una fractura important entre el Departament d’Educació com a òrgan directiu i gestor (tant de línies i criteris com funcionalment i operativament), i els cossos i equips de personal docent o de serveis que hi treballa, que porta el dia a dia als centres i que fa la seva funció directa amb qui és l’objectiu diana de tota aquesta organització i feina: l’alumnat. L’alumnat i les seves famílies. L’alumnat, les seves famílies i l’entorn on es mouen. Però l’alumnat al cap i a la fi: el seu èxit o fracàs educatiu (acadèmic, personal, social i laboral) i la seva capacitat per esdevenir ciutadania preparada per als reptes de la societat del segle XXI són en definitiva l’objecte principal de l’empresa.

I com en tot anàlisi d’un conflicte, cal tenir en compte la resposabilitat d’ambdues parts. De vegades imagino un hipotètic pla d’acollida al professorat que inclogués una rebuda institucional per part del Conseller/a de torn i d’altres càrrecs directius del Departament, on es fes sentir a aquest professorat la seva pertinença a l’empresa que els contracta i la seva necessària complicitat amb els objectius. I un plantejament laboral on s’estimulés el benestar i la màxima responsabilitat i sentit professional, basats en trobar sentit al que es fa i sentir confiança mútua. Com en qualsevol altra empresa, ni es poden menysprear les actituds i aportacions professionals ni tolerar les que no ho són. Que de tot hi ha, a tot arreu. I imagino a la vegada una estructura participativa dels docents, serveis i càrrecs directius que permeti fer-los sentir que la seva veu és escoltada i tinguda en compte, que hi ha una anada i vinguda constants entre la realitat viscuda i llaurada als centres i les línies polítiques educatives.

Però ara com ara això no existeix, i la fractura és una evidència. Hi ha personal que comença a treballar – o que ja fa anys que ho fa – a qui ningú li ha explicat per quin projecte educatiu de país treballa, i a qui no s’oferirà cap forma participativa per vincular-s’hi. I en relació a les decisions en la línia educativa, n’hi ha moltes que es prenen a sotregades, sovint per
criteris partidistes, es fa i desfà amb el vehicle en marxa, i es viu
tot com si fos un caos organitzatiu, polític, funcional… Potser per això ara que torno a l’aula em sé més lliure, perquè ara ja no “represento al Departament d’Educació quan parlo”. I no és cert, totes, tots, som Departament d’Educació, des del darrer interí fins al conseller, passant per totes i cadacuna de les persones que treballen a l’empresa. Però malgrat això, jo sento que si fins ara, en qualsevol reunió, en qualevol acte i conversa, havia de tenir molt clara la línia concreta que havia d’expressar en les meves intervencions per no contradir, ja que no parlava per mi, parlava en nom d’un servei, d’una política educativa concreta en nom del Departament. Un servei i uns criteris on hi havia moltes qüestions ideològiques i tècniques que comparteixo plenamnet i fins i tot algunes poden comptar amb aportacions meves, però amb decisions de política educativa que jo no podia qüestionar. Potser per un excés de zel –  a títol personal, fora de la feina, sóc ben lliure d’expressar la meva opinió particular – no m’he atrevit massa a nodrir el bloc amb aspectes relecionats amb la política educativa del país. Massa prudència, sí, potser, al cap i a la fi només he estat fent una funció tècnica.

Ara el canvi de feina em permetrà – entre moltes altres coses – activar amb més freqüència aquest apartat del bloc, sobre pedagogia. Ens hi anirem trobant, si voleu.

espanya: històrica mirada malèvola, sense cura…!?

“Encara es pensen que poden arreglar Espanya, aquesta mania de voler ser a Madrid per treballar per Catalunya, de fer-hi pedagogia… és que no han après res?, és que no saben ni llegeixen història?” Aquesta frase l’hi he sentit dir molts cops al meu pare, exasperat per la mala gestió política després de tants anys de resistència. I jo que crec en la pedagogia, la hi discutia. Ara ja li dóno tota la raó…

  (segueix)
Influïda pel pòsit que m’ha deixat el meu llibre d’estiu, que he llegit en les petites estones saltejades pròpies de quan les vacances et fan anar amunt i avall sense parar, rebo les actuals assetjades polítiques com una constatació més però ja definitiva – de fet sempre la sento definitiva… –  d’allò que ja sé de fa molt temps, que sabem tots, però que se’m fa encara més evident en revestir-ho de la seva presència ancestral.
Ara és la Llei d’Acollida…el llibre es tracta d’una novel·la, d’acord, però escrita per un historiador, i, segons s’hi afirma, el relat és fidel i el context històric que dibuixa és rigorós i ajuda a entendre un període clau de la nostra història, abans de la Guerra de Succeció i derrota del 1714. Amb imparcialitat, objectivitat històrica: no analitza, mostra els fets i deixa al lector que els observi i interioritzi el seu significat.

Les paraules de Ribó, aquests dies, pidolant canvis d’actitud a la mal anomenada Defensora del Poble   m’han semblat patètiques: tanta inocència a aquestes alçades és ofensiva!  Arribo d’una setmana de no estar pendent de les news del país, d’escoltar el pols del món només des de la BBC, i els esgarips polítics del PP i Ciutadans, i el silenci del Gobierno del PSOE em sonen esparpèntics, i les altres paraules airades que semblen valentes i fermes em sonen a “molt soroll per a no res”:estic esgotada de tanta política cahòtica, de tantes promeses incomplertes, de tantes il·luisons frustrades, de tanta política d’aparador que no acaba resolent res.

Als diaris de diumenge Jordi Pujol (el president del postfranquisme amb més pes entre el gruix del poble català al marge de compartir-hi o no ideologia, per anys al govern i per talla política) sentenciava que independència sí, però que primer cal sortir del sot. I aquesta vegada fins i tot molts dels qui el van votar durant anys i molts dels qui li professen una admiració incondicional arrufen el nas i mouen el cap en negativa expressió: no, president, la cosa és a la inversa, per sortir del sot, precisament, ens cal la independència.

A mi de la lectura (“un cadàver exquisit”)  me’n queda un pòsit inevitablement profund sobre les relacions Catalunya-Espanya. No només d’això, en queda un altre, punyent, sobre la manca d’unitat i l’excessiva fragmentació ideològica i supeditació als interessos, al nostre país… i sobre la nostra facilitat per ser enganyats, per veure defraudada la nostra confiança (no oblidem que també molts anys després Europa ens va girar l’esquena quan esperàvem que qüestionés Franco)
Però la constatació que l’enemistat i animadversió de Castella contra Catalunya i a l’inrevés té arrels assentades molt profundament no em resulta pas nova, d’acord, però se’m fa més real en sentir-ho de la pell dels personatges.

Hi ha un fragment, al llibre de Jordi Mata, on Felip V, parlant amb qui creu que és el Redemptor, Jesús Arguimbau (personatge fictici), parla de l’origen diabòlic de Barcelona, maleïda per aquest fet. El significat del nom del Tibidabo  (i més) dóna peu al Borbó a dir ” les arrels de Barcelona són malignes i si la capital és de naturalesa funesta no sembla que la resta del país hagi de ser millor…

Estic convençuda que molts dels polítics espanyols  tenen escrita al seu ADN  aquesta tesi, la inoculen als ciutadans i els guia les seves accions. Per això la catalonofòbia els sembla natural, digna d’una croada. Per a ells és el bé contra el mal. Un motor irracional, visceral, forjat de creences i supersticions…

No hi tenim res a fer: això no ho canvia ni déu! Crec, com vaig escriure un dia, a escrivint la història, en allò de conèixer el passat per entendre el present i preveure el futur… ahir, navegant pels apunts de Vilaweb, en vaig llegir uns quants que reclamaven memòria històrica i reflexió sobre ella ( sobre nacionalistes d’esquerra, sobre el 1976,Jordi Pujol...)

Potser ens caldria, en un moment tan cabdal com l’actual, a tot el país, un bon intensiu de coneixement i reflexió històrica… i sentir-nos valents de debò. O és que els prejudics contra Catalunya que exemplifiquen les paraules de Felip V, també els tenim els propis catalans?

(la imatge l’he copiat del Racó Català)

desconfiar d’entrada

Durant el vol de retorn a Barcelona em pesen com ploms tres targetes de viatge vigents que es malbaraten a la meva butxaca. Són vàlides per moltes hores encara, i no són barates: un bon obsequi per algun viatger que arribi avui a London, hem pensat, i pugui aprofitar-les. (segueix)

Permeten fer servir qualsevol transport dins la zona (en aquest cas la
1-2, la més cèntrica de la ciutat), i ja estan pagades. Però no he
aconseguit regalar-les. Qui es refia d’algú que regala alguna cosa?
Ningú ha volgut escoltar-me, alguns m’han acomiadat amb un somriure
complagut, d’altres abaixant la mirada i fugint de mi apressats
(actituds que no em són del tot alienes…): la descomfiança ja no
permet imaginar bones intencions de desconeguts que es dirigeixen a
desconeguts. Encara que sigui per oferir una avantatge. Durant el vol,
abans d’endormiscar-me, hi he pensat força estona: en les relacions amb
estranys, en els límits entre el confiar i el desconfiar, i els límits
entre l’acolliment i la distància. Sovint alertem als nostres joves
perquè siguin desconfiats davant els desconeguts – o coneguts – que
poden enganyar-los, robar-los, drogar-los, raptar-los… i sabem que en
el fons aquest és un mecanisme clàssic de protecció, de salvaguarda.
Però alhora volem que siguin sensibles, empàtics, acollidors. I faig una
ràpida repassada a la meva biografia, i actitud actual, i la d’altres.
Jo sóc de mena confiada, desconfio molt poc d’entrada davant els
desconeguts, el meu gest i les meves paraules són d’acolliment…si bé
amb l’experiència dels anys he passat de la candidesa absoluta a unes
certes prevencions i he après a guardar les distàncies: però encara tinc
sorpreses!. (el que sí que ja no faig MAI! és obrir correus electrònics
d’adreces desconegudes, buf! quantes batalles de virus he lliurat?).
Conec qui desconfia d’entrada sempre, i està permanentment sospitant que
el desconegut (o no tan desconegut!) voldrà enganyar-lo. Un punt
d’hostilitat traspua en el seu gent i en les seves paraules. Són
actituds que parlen de les pors i  també de com afrontem els imprevistos
a la vida, de com estem d’oberts o tancats a la improvisació i a les
oportunitats. Podria anar estirant la troca de la confiança, però
sobrevolem els Pirineus i la vista m’hi marxa.
Els bitllets ara ja
són un paper més a la pila dels records i fulletons, però aquest tema de
la confiança m’ha deixat una escletxa oberta en relació a quin i com ha de ser
l’equilibri correcte, l’actitud adequada, per ser previngut i sincerament empàtic a
la vegada.

fresques sou i regalades

Ens vam quedar sense fer el cim: quan encara faltaven cinc quilòmetres de pista pedragosa per arribar al refugi de Cortelets  la boira ja començava  a baixar pel massís. Diuen que a peu, de Cortalets al cim hi ha una hora i mitja. O dues i mitja, depèn del ritme. (segueix)
La venedora d’entrades del Museu d’Art Modern de Ceret, amb el seu català del nord molt marcat, que no dubtà en fer servir quan va adonar-se que érem catalans, va canviar de cara en sentir-nos parlar dels plans de l’endemà i va sentenciar-ho: almenys per als que som catalans, va dir sentida, el cim del Canigó s’ha de fer com a mínim un cop a la vida. Ella l’havia fet, precisament, per primera vegada, una setmana enrere. Estava entusiasmada. Jo fa tants anys que vaig fer-lo que el recordo com una ascenció de poca dificultat. Ara segurament em costaria una mica més. Ens vam esforçar a fer arribar el cotxe fins al final, allà on la boira ja era tan espessa que el ramat de rucs catalans que hi pasturava només s’intuïa. Alguns excursionistes esperarien al refugi fins que escampés la boira, potser hi farien nit i provarien sort l’endemà. Nosaltres no anàvem preparats, i vam girar cua. L’avantatge del Canigó és que no es tracta només de fer el cim: recórrer qualsevol tram del massís és una autèntica meravella, i per popular i clàssica que sigui, la cançó – inevitable que vingui als llavis -, es queda curta.
Ha quedat pendent per una propera vegada, no massa llunyana, des de Cortalets o per una altra ruta que n’hi ha una bona pila.

Ja sigui amb el valor afegit del sentiment de país, per tot el seu simbolisme, o pel seu valor de patrimoni natural per se, aquesta és una d’aquelles sortides que realment cap català hauria de deixar de fer, algun cop a la vida.

prada de conflent

Hem deixat Prada de Conflent  aquest matí, un any més les dates no ens permeten tastar la Universitat Catalana. L’ambient, ahir vespre, no delatava encara l’aconteixement. Rastres del Festival Pau Casals, ja acabat, i la celebració d’un magnífic  concert de música catalana a l’església, organitzat per l’incombustible Foment Sardanista de Prada de Conflent, amb un públic que ens va semblar mitjanament – per no dir poc – nombrós. Tot plegat en un paisatge de places i carrers més aviat solitaris, apagats. (segueix)
Potser era la calma abans de la tempesta, o potser és que per comparativa tot ens semblava mort: Veníem des d’una animadíssima  Perpinyà i d’un concurregudíssim Sant Martí del Canigó, passant per un Ceret multitudinari, i la nit anterior vam viure el brogit en un Vallespir pletòric que seguia el partit de l’USAP des dels restaurants plens de goma a gom, i havíem trobat el cartell de COMPLET a tots els hotelets de la zona. Segurament no es poden comparar les poblacions turístiques del Vallespir com Ceret o Els Banys d’Arles i Palalda amb una Prada.
També cal tenir en compte que el fet que l’inici de la Universitat sigui en dilluns o dimarts no té per què afectar el cap de setmana precedent…però ens va sobtar, i no vam ser únics: va ser el comentari de sobretaula del sopar, amb una altres catalans de pas com nosaltres. Que el paper que ha jugat aquesta cabdal trobada estiuenca ha canviat al llarg dels anys és una evidència. Que, com deia el Rector avui, són mals moments per al seu  finançament, també.
En tot cas, però, hi ha una cosa que crida molt l’atenció a Prada: és ben evident el paper que ha tingut en le història dels Països Catalans, en la resistència cultural i política per l’acolliment d’exilitas ilustres… És evident les ganes que té la població de no girar l’esquena a aquest patrimoni, remarcant itineraris (la casa d’ El cant dels ocells de Pau Casals – per cert ens va semblar força deixada – , la casa de Pompeu Fabra…) Però també ho és que alguna cosa falla en la forma com es mostren aquestes petjades històriques. Sobretot s’hi troba a faltar referentrs visibles i contingut polític, intel·lectual… el llegat de la propia Universitat d’Estiu…És la sensació que en vam tenir: sonava airosa la Santa Espina, com una lleu remor que s’escolava per les escletxes de la porta tancada de l’església i s’esvaia  per uns carrers silenciosos, buits. Era 14 d’agost, un dissabte mig plujós. Potser va ser només una sensació que ens fa fer una anàlisi molt subjectiva i possiblement injusta…

l’apunt mil cops visitat

Em satisfà especialment que el meu apunt més llegit d’ençà que vaig estrenar el bloc sigui aquest, dèficit i discapacitat (I):tots som el color blanc, i que avui hagi arribat al número de mil visites (1.000). Pertany al calaix de discapaci…Què? i a més de ser el més visitat ha rebut algun comentari especialment interessant. Avui, que em miro el comptador del bloc després de força dies sense xafardejar-lo, no em puc estar de compartir la sorpresa i satisfacció per aquesta xifra rodona…

el llegat de xirinacs

Les dates de naixement o de mort ens serveixen sovint per fer recordatori, per treure la pols als personatges i al seu llegat. Això no significa que no siguin presents durant la resta de l’any, ni tampoc significa que fer-los presents un dia especial els converteixi en referents essencials. Som un país que no destaca, precisament, per servar viva la memòria i el llegat dels qui han fet grans aportacions humanes, polítiques, socials. O aquesta és la meva impressió. (segueix)

Avui fa tres anys que va morir Lluis Maria Xirinacs. Alguns portals de referència se’n fan ampli ressò. Repasso els moments de la meva vida personal en què hi vaig tenir contacte directe, i inspiro els ressons que em va deixar. Importants per a la construcció de la meva ideologia. Fonamentals per a la vida política del nostre país. Una reflexió analítica suggerent, que entreveig llarga: la deixo a la pila dels apunts per desenvolupar amb més temps, el meu ritme estiuenc d’avui no em permet gaire més estona al teclat…

Una reflexió que sí vull deixar dita avui, en aquest petit homenatge personal a tomb de la data d’aniversari de la mort: la impressió que no hi ha un reconeixement clar i net sobre la seva important trajectòria i aportació al país, pel fet que en la seva darrera etapa la sinceritat i lleialtat a les idees el van portar a actituds que incomoden a gran part de la classe política. Ell va ser molt clar i molt valent en tot el que fa referència a la condemna de l’ús de la violència per lluitar, i a les possibilitats de l’ús de la No Violència, opció per la que va apostar clarament, però que va tenir molta cura en diferenciar de la passivitat o covardia. Crec que aprofundir en la seva trajectòria completa aportaria llum a la societat catalana, i és un error voler-ho convertir en un referent marginal.

tornar de colònies


Les motxilles són plenes de les petjades que han deixat activitats i
vivències: unes es diluiran com la pols i el fang de la roba  dins la
rentadora, d’altres perduraran de forma intensa durant tot l’estiu, i
algunes potser durant bona part, o durant tota la vida.
(segueix)

Una
dansa sorpresa i el típic cant de l’hora
dels adéus, en una rotllana impressionant, indica que cal tancar
definitivament
el parèntesi: les famílies esperen pacients, amb les motxilles ja recollides, el moment de
tornar a
connectar plenament amb els fills, que s’acomiaden del vincle de
complicitat
breu però intens teixit amb els joves-adults referents d’aquests dies, les
monitores
i els monitors (joves compromesos i implicats voluntària i altruistament); i dels vincles individuals i col·lectius amb tants
altres nens
i nenes que aviat tornaran a ser només companys d’esplai, veïns, amics, o
parents, però que durant uns dies han esdevingut l’autèntica família,
el grup
de referència, els companys indispensables amb qui s’ha negociat i
materialitzat convivència sense interrupcions, amb qui s’ha compartit
emocions,
valors, responsabilitats, reflexions, aprenentatges i gaudi, i amb qui s’ha
establert
llaços especials, que seran alguns més perdurables, d’altres més
efímers.

Tornar de colònies és un trànsit dolç
i alhora amarg. És un retrobar el caliu de la llar tants dies llunyana, dels
objectes i dels hàbits familiars. I alhora una buidor difícil d’explicar. Tot
es normalitza, per bé i per mal. Jo recordo les meves tornades de colònies, de
petita: sempre em semblava que arribava a casa més bona persona, amb més ganes
de col·laborar en les tasques de la llar, amb menys ganes de veure la TV i amb
més energia i millors habilitats per afrontar els reptes de convivència diària;
però també enyorava aquella sensació d’intensa harmonia amb la natura, de major
llibertat personal, de creativitat i de protagonisme d’alguna cosa especial, diferent…d’existència d’una microsocietat revolucionària?…

De
més, gran, ja monitora, algunes vegades necessitava uns dies per aclimatar-me
al canvi. Amb tendència a fabular i creure en els somnis, estar tants dies en aquesta màgica
organització social basada en la fraternitat, en l’educació en valors, en l’equilibri amb la natura i en
la llibertat compromesa i transformadora m’aportava tant benestar i tanta creença en
“un altre món és possible”, que afrontar-me altre cop a la vida
diària del món real, urbà, connectat a les notícies sobre la realitat política
i socia local i mundial, regit per horaris i responsabilitats no sempre fàcils
d’afrontar, …/… senzillament em descol·locava. Només eren uns dies, o unes
hores…com el “jet lag”.
La tornada de colonies més impactant que recordo en aquest sentit – llavors ja
estava casada – va ser el juliol de 1984, quan va morir Xesco
Boix.

Després com a mare, en recollir els fills de la tornada, sempre hi havia latent aquest misteri: com l’hi haurà anat? com l’haurà fet créixer? I observaves amb curiositat les seves reaccions, explicacions, l’estat emocional…

Aquest any he recordat especialment el “síndrome post-colònies” perquè en tornar de
les meves “colònies familiars” a la masia m’he sentit durant un
parell de dies buida i descol·locada. Les nostres colònies familiars, ara que
la majoria de fills i nebots ja són grans i que falta la mare – l’àvia – ,
tenen un objectiu fonamental: oferir vivència de vacances als nostres germans
dependents. Fer possible el que altrament no existiria per a ells. Una vivència
enfeinada, compromesa, però molt gratificant. Multigeneracional, i alguns dies
multitudinària. Feia temps que no em passava com enguany, que en anar a tornar
als germans a les respectives residències després de deu dies intensos, m’he
sentit com quan un pare novell deixa els fills a la guarderia per primera
vegada. Una recança tristoia, un sentit d’abandonament irracional però punyent. Deu ser que em faig gran i que intueixo o temo una caducitat no massa llunyana per a
aquestes colònies tan desitjades. O que simplement hauria preferit que duressin
una mica més, per tenir més oportunitats de gaudir de les experiències
gratificants que comporta la convivència amb ells i el poder-los oferir
vivències que necessiten una conjunció d’espai temps difícil de trobar durant
l’any.

Com passa amb el trànsit d’arribada de les altres colònies, però, els dies ho posen
tot a lloc, sense diluir totes les petjades: queden nous propoòsits,
plantejament de canvis en l’organització de la vida diària per poder aportar en el dia a
dia del curs de l’any algunes d’aquestes petjades de tant bon gust que  deixen totes les colònies.

La fotografia pertany a l’arribada de l’Esplai Cra-Crac, de Badalona el dia 27 de
juliol d’enguany, cedida per una mare amb qui precisment comentàvem aquella típica sensació dels pares en voler captar “com l’hi ha anat” especialment si és la primera vegada.

(Gràcies Assumpta, no acostuma a passar-me que em quedi  sense bateria al moment precís, i em feia gràcia tenir fotos del retorn de les primeres colònies de la meva filla com a monitora per il·lustrar aquest apunt, que vaig començar a idear durant la nostra conversa)

després d’un mes + quatre anys i un dia + …/…

“La psicología política y la experiencia histórica coinciden en señalar que cuando una mayoría social piensa algo contrario a lo proclamado en los frontispicios institucionales y cuando este pensar se hace práctica, son las instituciones las que cambian” Manuel Castells a “¿Independencia?, publicat a La Vanguardia el 24 de juliol. Us en recomano la lectura.

(segueix)
I ara què? Quins polítics sabran gestionar això? Aquesta era la pregunta del dia de de després, de després del 10J, punt d’inflexió irreversible que encara no sabem en què es concretarà, però que ha provocat nous moviments en els vells mecanismes, i fins i tot mecanismes nous. Mai el poble català s’havia manifestat tan multitudinàriament, pluralment, i amb un clam tan inequívoc.

La manifestació del 1976 (que per cert, jo hi vaig ser)  també va ser un punt d’inflexió, i la gestió d’aquell clam, llavors, es va concretar a la baixa. Sinó que en plena transició poc semblava molt. La trampa autonòmica de la Constitució no només buidava de contingut nacional “el problema català” sinó que el segmentava per sempre més, fent desaparèixer qualsevol concepte que apropés a un imaginari de Països Catalans. I no cal dir el fre que hi aportà el cop d’estat, que funcionà com una espasa de Demòcles per sempre més. Amb tot, fos com fos, el primer estatut ens ens va donar uns anys de joc. Era el màxim joc possible en un escenari antic, caducat.

Per al nou escenari hi va haver el nou estatut, nascut fa quatre anys i del que no cal parlar sobre la seva curta vida, passió i mort.

I ara hi ha un altre nou escenari, un altre moment històric.

Si és cert el que diu Manuel Castells, i jo hi crec, es tracta d’una banda de fer pensar més a més massa social, de fer créixer el coneixement i l’argumentació que pot aportar pensament en clau de construcció nacional a un sector de la població catalana que fins ara no s’hi ha ni tan sols apropat: més aviat hi reacciona a la defensiva atrinxerant-se en posicions pro espanyolistes inamovibles, per se. Fa molt temps que em fixo, perquè em dedico estones a llegir-los, en els comentaris que aporten moltes persones catalanes – que viuen i treballen a Catalunya  – que no es senten catalanes ni catalanistes i que opten per opcions clarament espanyolistes, a fòrums oberts em què es tracta algun tema relacionat amb l’independentisme. O amb el dels toros o la roja. Qualsevol. Són comentaris molt sovint viscerals, molt a la defensiva, molt contra el projecte nacional català. Molt desarrelats del país. I sovint molt desinformats. Com arribar a aquesta gent, com donar-los possibilitats per construir una opinió fonamentada, serena, respectuosa? Potser pel camí, a més de respecte, guanyem alguna complicitat. Però en tot cas això seria un guany col·lateral. L’important és guanyar el convenciment sobre el dret a decidir.
I perdre la por als espanyolistes que viuen i voten en territori català: la seva opció és tan respectuosa com la de l’independentisme, i és imprescindible que els espanyolistes també ho entenguin així, que l’opció independentista és tan legítima, legal i respectuosa com l’altra. De vegades, escoltant segons quins comentaristes i polítics, segueixo notant un tuf de criminalització sobre l’opció independentista que em sembla perillosa.

I pel que fa a qui i com es gestionarà tot plegat, jo, sincerament, m’ho segueixo mirant amb molta atenció i prudència. És cert que de vegades sembla un circ, que exaspera veure el nivell polític que es manega, que una voldria creure que una altra manera de fer política hauria de ser possible. Ara com ara més m’estimo mirar, escoltar i callar. Per analitzar i reflexionar i poder més endavant actuar de forma coherent. Feina rai!

Però del que sí n’estic convençuda és de que, tal com diu Manuel Castells, la força de l’opinió pública és qui acabarà manant. I aquesta és la nostra carta, la dels que juguem al joc polític des de la societat civil, sense partidisme. Un lloc des d’on tampoc és fàcil catalitzar tanta energia i voluntat de canvi. Però des d’on caldrà fer-ho.

Com en la foto, l’horitzó de la INDEPENDÈNCIA s’ha alçat real, proper. No podem deixar que sigui un globus que s’escapa de la mà, ni un globus que esclata. Tampoc un globus permanentment aturat al sostre, que va perdent gas. Potser ningú sap ben bé què i com s’ha de fer, però cal un esforç de responsabilitat política – dels polítics i de la societat civil – per no malmetre aquesta oportunitat amb un nou fracàs que castigui l’esperit d’aqeust poble, massa acostumat al seu paper de víctima impotent davant el maltracte.

a l’agost no tothom tanca per vacances…

Remenar el correu acumulat durant dies, a les bústies electròniques, té el seu què. De vegades sembla que l’agost sigui un mes poc productiu, perquè molta gent “tanca per vacances”. Però també pot passar que, precisament perquè és mes de vacances, hi hagi més temps per fer coses noves, per dedicar-se a entreteniments que volen un temps que no tenim durant el ritme normal del curs. I els resultats poden ser amb una clara marca estiuenca: molt refrescants!!!
Sembla que això és el que li ha passat al Josep Maria Canyelles, que estrena bloc lingüístic, i no és l’únic: la Laura Garcia també va estrenar, a finals de juliol, un bloc d’estiu, sobreàtic primera, que us recomano.
Del  psicolabis d’en Canyelles n’he rebut aquesta explicació, que reprodueixo, i faig igual amb la presentació del sobreàtic que en va fer la Laura…

(segueix)

Psicolabis, 

un bloc sobre l’origen de les paraules i altres curiositats lingüístiques

Aprofitant l’estiu he decidit fer Psicolabis (un bloc que no té res a veure amb la responsabilitat social!)
Psicolabis proposa uns retalls de pensaments i observacions sobre la llengua, una mena de piscolabis lleuger, desenfadat, fet des de l’estima per les llengües. Per totes, però començant per la pròpia. Psicolabis us vol posar la mel als llavis sobre l’origen de les paraules, les relacions entre llengües, i l’ús que els individus i els pobles fan de les llengües, tant com a codi comunicatiu com en qualitat de suport de l’esperit d’una comunitat d’éssers humans.

Si un piscolabis és un refrigeri que hom fa fora de les hores ordinàries de menjar, un psicolabis (psic!) vol ser un entreteniment fora de les obligacions ordinàries…
El  bloc està obert als comentaris i les aportacions que vulgueu fer. Els continguts estructurats per ara responen a les següents categories:


Durant el mes d’agost, es publicarà una entrada cada dia! Vegeu les darreres entrades publicades:

El color colló
Molt bé, i ara salsurt! 
Més que un endoll (amb un toc d’humor) 
Sóc el botiguer d’aquesta tenda 
Em mereixo berenar! 
Tria llengua: ç / ñ 
A l’estiu, feu roaming o ramblegeu? 
Un estament que sobreïx de garanties 
El president de la companyia condueix el seu impressionat Cardellach
De ‘quid pro quo’ a ‘do ut des’ 
John: try and say ‘llaganya’. Pedro: dime ‘zitzània’
Vi a comel·la 
Case, box, caixa, capsa, caja… 
Exit i eixida 
‘break’ o ‘watch’ semblen paraules típicament angleses sense cap connexió amb la nostra llengua
Pride, proud, i l’orgull 
I totes les de: Els rètols amb llengua més creativa.

(Josep Maria Canyelles)

SOBREÀTIC PRIMERA

A vegades és difícil veure-hi. I ens cal explorar, agafar altura i adonar-nos que hi ha coses que ens havien passat per alt. Petites o grans, diferents, innovadores, sovint estranyes i a vegades quasi invisibles, imperceptibles, silenciades, conscientment col·locades als marges, fora de l´angle de visió. Si dic coses, vull dir idees, activitats, projectes, organitzacions… Que a través de l´art, la tecnologia i les xarxes socials, desde la gestió del lleure, del turisme o de l´agricultura i encara desde molts altres llocs aporten, desperten, transformen i sovint ens ajuden a viure millor. Almenys ens donen opcions. Des d´aquí, afinaré la mirada. Una mirada atenta, microscòpica si cal. I a poc a poc, anirem habitant aquest sobreàtic primera. Hi voleu entrar?

I poso en marxa el bloc pocs dies abans de començar una col·laboració a Catalunya Ràdio, a El secret de l’estiu amb la Núria Coll, on parlaré d´alguns d´aquests projectes, en format estiuenc, a partir del 26 de juliol, els dilluns fins a finals d´agost. Us ho aniré explicant.

(Laura Garcia)

Molta sort, Laura i Josep Maria, i gràcies per aquestes aportacions fresques, entretingudes…estiuenques !!!!!!