miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

les mirades més mirades del juliol

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ictus(2),dòmino

Una plàcida partida de dòmino és, en segons quines circumstàncies, un pols guanyat a l’adversitat. (segueix)

Se’m fa difícil no pensar, pesarosament, en les paraules del director de
la Guttman (un establiment on en saben molt de lesions medulars però
gens – bé, molt menys – de lesions cerebrals), qui per justificar
l’abandonament terapèutic va defensar la inoportunitat de fer
estimulació específicament cognitiva. 

Per sort la vida ens ha
ensenyat a no confiar a un sol postor, a buscar més opinions, a lluitar i
a escoltar la intuició i el sentit comú.

Pot semblar cínic
valorar tant una conquesta simple com l’autonomia en un joc com el
dòmino, valorar tant que un adult pare de família i professionalment
competent, ara totalment dependent i sense pràcticament cap competència
ni habilitat, hagi recuperat una cosa tan suposadament simple com poder
jugar al dòmino amb autonomia, saber seguir la partida, distingir bé les
fitxes, escollir, decidir quina es tira, agafar-la i posar-la
correctament al seu lloc, i fer-ho sense l’ajut habitual.
Però no és
cinisme. És la demostracíó de que la seva vida psíquica no està
estancada, de que el seu món cognitiu es mou, de que ell segueix aquí i
s’esforça per recuperar habilitats i competències. Encara que aquest cop
només sigui per poder compartir amb els familiars i amics, per ell
mateix, una partida de dòmino, una tarda plàcida de juliol.
Res passa
sol, hi ha hagut estimulació i esforç sostingut, sense deixar-se
dominar per pronòstics, hi ha hagut un creure en la persona, en que
segueix aquí estigui com estigui, i creure amb la seva capacitat
d’autosuperació, amb la seva necessitat de disposar de molt suport i
moltes oprtunitats, mica en mica…

roser, jovial per sempre

Després de la d’en Fede, aquesta mort – i comptant que entremig n’havia viscut  algunes altres d’inesperades, xocants, doloroses – és la que més em va marcar la meva joventut, llavors ja entrada l’adultesa. Encara ara no puc evocar-la sense emocionar-me i trencar el plor, per més que l’intenti intern, discret i serè. La frescor del seu somriure i de la seva gracilitat em saluden moltes jornades. Roser…
Intento prendre-la i fer-la seure a la falda, com feia ella sovint, amb el seu cos àgil, bromista, divertida, creativa, afectuosa. Acaronar-li els cabells i riure a cor que vols amb alguna de les seves ocurrències, entre dolça i irònica. Il·lusionada, sommiadora. Suaument sincera. (segueix)

Diumenge a la revetlla de les llengües
vam escoltar una dita – no puc recordar de quin país – que deia alguna
cosa així com: “Envellir no ens permet deslliurar-nos de la mort, però
la mort és l’únic remei per deslliurar-nos de l’envelliment. I vaig
pensar en ella.

Que el nostre llaç familiar no fos de sang no ens
impedia sentir-nos cosines. La complicitat afectiva era molt sincera,
especial, malgrat la diferència d’edat, més visible quan s’és jove. Plegades com a monitores d’un esplai creat del no res en una època compromesa, vibrant, molt
plena i molt compartida; amb petites complicitats mantingudes després,
fins al final, dins el nou context propi del discórrer de la vida, dels
canvis i circumstàncies propis del trànsit a l’edat adulta.
El 29 de
juliol de fa 17 anys ens va deixar per sempre. Massa jove: encara no
havia arribat als 30. Després de desgranar  tot els que s’ha i ens hem
perdut sense ella, de maleir mil cops aquesta marxa tan precoç, i de
plorar sentidament la seva absència, ara només ens queda agraïr el regal
d’haver-la pogut conèixer i estimar. D’haver-la gaudit tal com era. I
el de poder-la seguir recordant, amb la seva frescor vital, jove per
sempre. Jove i jovial.

olé!

No hem estat els primers, Canàries ho va fer fa gairebé vint anys.  Però igualment, OLÉ! per la valentia de la decisió, i per la tenecitat de la campanya.
Sens dubte el ressó que ha tingut el gest a Catalunya té a veure d’una banda amb el potent atractiu turístic de Barcelona (menys) i de l’altra (més) amb la barreja del tema amb els aspectes polítics, identitaris i de relació Catalunya-Espanya, posats  sobre la taula de l’interès internacional a partir de la manifestació del 10J. (segueix)

Per als que en dubtin, només cal seguir la campanya dels defensors dels
drets dels animals, dels anti tortures de qualsevol espècie, que abasta moltes ciutats (per cert, que Madrid no se n’escapa!) fora dels Països Catalans: els motius
identitaris i polítics no s’han esgrimit allà, i aquí de forma secundària. Una altra cosa és que
al Parlament s’hagin emès vots en aquest sentit, més que provable. I que per gran part
de la ciutadania que va sumar les signatures per poder arribar a votar
aquesta llei (Iniciativa Legislativa Popular) s’hi barregessin els dos
aspectes o fins i tot només n’hi hagués un: el  simbòlic. No en va el
símbol del toro sobre la rojygualda o el monumental d’Osborne han
adquirit aquest significat polític-identitari.

Llanço unes quantes banderilles al vent, sense intenció de fer mal a ningú:

– Com justifiquen i s’expliquen els vots en contra de la prohibició del
PSC, partit al govern – i el propi president!! – de la mateixa Catalunya
que va aprovar una llei de protecció dels animals tan curosa amb els
seus drets que fins i tot té en compte el grau d’estrès que poden patir i
arriba a prohibir l’exhibició de feres en els circs?

– Quin sentit té reivindicar com a bé cultural a protegir una
manifestació antiga evidentment cultural, ritual, amb carisma i que ha
inspirat a molts artistes, – això no ho nega ningú! – però que parteix
d’uns principis que la societat actual ja no admet? Seria com si algú
defensés les batalles de gladiadors tan importants en la cultura romana
que ens precedeix. O les flagelacions públiques, les auto tortures a les processons com a penitència…Era tradició, sí, era cultura, sí… però ja no ho
és!

– Com s’expliquen els Ciudadanos que Canàries ja ho hagués fet fa vint anys, impulsat per un PPero, si segons ells l’únic motiu per fer una cosa així és l’independentisme català?

– Com seguirà aquesta campanya contra la crueltat amb els toros a les terres d’Espanya? Per coherència, els antitaurins no s’haurien d’aturar, al contrari, ara és quan amb més força haurien de seguir fent campanya per aconseguir el mateix a Madrid (on ja hi ha un camí fet) ,a Andalusia, als països americans del sud…

– On i com es posarà el límit, en les lleis de protecció dels animals i les normatives prohibitives, per saber què és tortura i què no ho és? No podem trigar gaire a fer-ho, el debat és al carrer, i no oblidem que ens empaita un tema calent calent, al respecte, un tema que crema… què fem amb els correbous?

patir, aquesta inutilitat que invalida

Per sort l’atac va durar poc, però va venir d’un pèl que no s’activés l’espiral compulsiu. Va ser dijous passat en relació al meu fill instal·lat a London, i estic sorpresa per la seva intensitat: sempre em penso que ja ho tinc superat i que mai més tornaré a caure en aquesta roda engolidora. (segueix)

Inevitablement
recordo la frase lapidària del Josep, aquell psicòleg escolar amb qui
vaig compartir tasca laboral quan jo era mare primerenca i ja apuntava maneres patidores:
“benvingudes siguin les obsessions, elles ens recorden que encara no
estem
bé, que encara tenim molt treball interior per fer”. Segons ell cada
persona ha de fer un llarg camí d’esforç i autosuperació per arribar al
màxim
equilibri mental, al màxim nivell de llibertat personal, superant neures
i
altres dependències. I jo estic satisfeta del camí recorregut per deixar
de ser
“patidora de mena”, per confiar més en el bon discòrrer  de les coses, i i per evitar que aquest “vici de
patir” s’encomani i faci patir als del meu voltant. Però es veu que no
n’hi ha prou…

De tan en tant, com una alerta, torna
la tendència a penjar-se de la preocupació excessiva, la capacitat exhaustiva
d’imaginar desgràcies i infortunis per explicar el retard d’una trucada, un mòbil
desconnectat, un facebook inactiu, o per afrontar  qualsevol anada solitària (de l’altre, es
clar), la conducció nocturna, o un viatge qualsevol. I la impossibilitat per calmar l’angoixa voraç desenfrenada… Quan els meus fills eren  jovenets vaig trigar molt a poder-los deixar estar sols a casa, i  no els permetia dutxar-se si no hi havia un adult. No crec que això els ajudés gens a fer-se més segurs i confiats, però jo ho considerava una obligació per vetllar per la seva integritat. De
fet la por a “no ser-hi a temps”, el pànic a un accident en què la
solitud impedeix actuar és el màxim motor de l’angoixa patidora. Almenys de la meva. El fantasma
dels incendis amb criatures deixades al pis, dels segrestos al parc, dels ofegaments sense ningú per
socòrrel’s  a temps, o de les mil-i-una vicissituds en què no s’és al lloc
adequat en el moment adequat, m’han perseguit intermitentment amb la mateixa força que el
fantasma dels rituals familiars al voltant de la meva iaia paterna i filles, patidores fins vorejar la
malaltia. Tenia clar que no volia fer ni ser com elles ni, això sobre tot , irradiar
al meu voltant l’espiral d’angoixa que encomanen els patidors compulsius. Aconseguir-ho i trobar
l’equilibri entre el poc i el massa, entre la salvaguarda i la sobreprotecció, ha format part dels objectius del meu
creixement personal.

D’ençà que ha començat l’estiu no han parat de seccejar-nos morts accidentals de nois i noies joves que es disposaven a passar una bona estona d’oci, i en cap cas el patir dels seus pares ho hauria pogut evitar. Com  a molt els consells exhaustius i educació d’hàbits en el cas de Castelldefels, potser inútils en un moment de moviment de masses.

S’arriba a aprendre que el risc zero no existeix, i que no es pot  controlar tot. Però que el que sí que és imprescindible controlar és l’angoixa patidora que pot amargar la vida pròpia i la dels del voltant.

Uns quants exercicis que serveixen per prevenir i desactivar atacs:

– parlar de possibles eventualitats i acordar els criteris a seguir en cas de (per exemple si es viatja amb menors, tenir acordats procediments clars en cas de pèrdua; si es queda a un lloc tenir previst un pla B per si no hi ha trobada o per si no es poden fer trucades …/ …)


– reforçar a consciència tots els mecanismes de PREVENCIÓ i la capacitat
de fer front a adversitats (molt més útil que els consells d’evitació)

– acordar sistemes de comunicació flexibles i factibles (en comptes de quedar d’acord en un ritme fix de trucades o misstges, acordar un periòde màxim sense notícies a partir del qual cal patir i actuar…/…)

– fer-se conscient que els desgràcies passen absolutament al marge del nivell de patiment, que una cosa no té res a veure amb l’altra. Patir és inútil com a sistema preventiu.

– visualitzar les mil-i-una causes objectives que poden ocasionar la falta de notícies puntual si s’havia acordat que n’hi hauria (quedar sense bateria, no tenir cobertura, haver perdut el mòbil, haver-se despitat degut a la bona desconnexió…)

– valorar objectivament la utilitat o inutilitat del patiment, si realment es pot actuar per fer alguna cosa que eviti la desgràcia que es té por que succeeixi.

– fer-se conscient de fins a quin punt el motiu del patiment està en la realitat o en el món intern del patidor, si exieteixen causes objectives o es tracta del propi mecanisme de l’angoixa.

– i com deia un bon company de feina, i amic: de res serveix preocupar-se, en tot cas cal, si cal, ocupar-se de….

Ahir, parlant amb pares de monitors i nanos que tornaven de campaments i colònies el tema del patir era motiu de conversa.

Avui valoràvem amb la meva filla l’acció d’un esplai, que ha penjat notícies regularment, al faceebook, per fer saber als pares que tot anava bé. Mal fet opinàvem. Saber desconnectar, saber passar sense notícies i confiar, és un bon exercici per superar les crisis.

Potser l’excés de connexió, actualment, ens fa patir menys en molts casos, però també ens fa menys capaços de suportar la falta de notícies i de, senzillament, desconnectar i confiar.

 

l’equívoca elecció de linguamón (I)

M’he llevat amb el mateix regust de
perplexitat que em deixà la revetlla de les llengües de Linguamón, ahir a la nit. Un acte amb
tots els ingredients per ser perfecte: l’entorn de Can Ricart, enmig del
contrast urbanístic del Poblenou; un espai ombríbol, amb l’aire que esvaïa la xafogor; un públic
multitudinari, plural, molt respectuós, la majoria curosament assegut; un programa delicadament dissenyat, unes veus espectaculars, una sonoritat impecable, un
eslògan encertat… però un acte que al meu entendre va punxar en allò més essencial, el missatge clau, allà on es demostra que es tenen les coses clares (segueix)

A aquestes alçades de la nostra trajectòria de país, i en un acte d’aquesta magnitud res es deixa a l’atzar, tot passa perquè s’ha volgut que passi. Així que he d’aclarir que el qualificatiu d’eqívoca elecció amb què he titulat l’apunt és un qualificatiu que parteix del que jo crec que hauria hagut de fer una institució governamental com aquesta , però em temo que l’elecció feta  sigui volguda, és a dir, que respongui al missatge que Linguamón ha volgut donar. I això és el més preocupant.

(Entrant després al web de Linguamón i llegint amb atenció els seus objectius he trobat part de l’explicació, però això ja ho comentaré més endavant, en un altre apunt.)

Us preguntareu, si potser la llengua vehicular de l’acte, en la seva presentació i animació, no va ser – com passa en tants actes barcelonins amb caràcter plurilingüe, – la catalana.  No, aquest no va ser el problema, aquí la cosa va funcionar com cal: l’acte va comptar amb moltíssimes llengües en escena (tot i no arribar segurament a les 300 que anunciava el programa) i va ser conduït en català  gairebé sempre i amb normalitat, i en anglès una petita part per desconeixement de l’idioma per part del parlant. Cap problema, ja ho deia l’eslògan: SÓC RIC, PARLO LLENGÜES. Una simfonia de llengües espectacular, des dels cantaires de prop de 40 procedències i llengües (era un concert de la World Touth Choir, Artistes per la Pau de la UNESCO), fins les lletres de les cançons que interpretaven, en una quinzena d’idiomes.

Què va fallar, doncs?
Hi va haver un moment molt especial, amb ànima local, en l’entreacte del programa musical, quan Joan Ollé va parlar de donar veu a algunes de les més de 300 llengües que es parlen a Catalunya, a través dels seus parlants, homes i dones, joves i grans, que viuen des de fa uns anys al nostre país. El contingut del seu breu parlament va ser una idea molt encertada, ja que reforçava un patrimoni universal que compartim totes les comunitats lingüístiques: els parlants havien de dir en la seva llengua d’origen, una frase feta, una dita, un refrany. I explicar el seu significat.

Doncs bé, en el conjunt de persones escollides, una cinquantena, – es tractava d’una mostra dels accents parlats al país, impossible donar veu a més de 300 cadències – cap parlant provinent de Galícia, País Basc, Canàries, Andalusia,
Extremadura, Aragó, del poble gitano ni dels propis Països Catalans. Pot semblar un tema menor, però crec que diu molt. Considerar que la diversitat lingüística a casa nostra
ha començat els darrers quinze anys o que només n’hi ha coincidint amb les fronteres estatals és una errada, i val la pena no perdre oportunitats com la de posar en valor la diversitat extraoficial, i la dignitat de llengües maltractades o en perill d’extinció ben properes, tenint en compte que també hi tenim parlants entre nosaltres.

Però el que més em va decebre és que quan els actuants es van dirigir al públic per saludar, presentar-se i traduir la dita, de forma majoritària ho van fer en llengua castellana, essent una minoria (ja fa prou si van arribar a la desena) els qui ho van fer en llengua catalana.

Aquí doncs la meva perplexitat i mal humor, per una oportunitat perduda, per un guió mal plantejat. Em va quedar clar que Linguamón no tenia cap intenció de reforçar, amb aquest acte, el paper de la llengua catalana com a llengua comunitària, vehicular, llengua de cohesió. Més aviat va reforçar un altre missatge gens cohesionador: el de que els nouvinguts que han vingut a viure a Catalunya es fan seva majoritàriament, com a llengua d’integració i d’espai públic, la llengua espanyola i no la catalana.

Quedi clar que la meva observació crítica ve del fet que no es tractava de cap acte espontani on tothom parla la llengua que vol – només faltaria, llibertat total per usar la llengua que plagui! – sinó d’un acte institucional amb missatge: hi havia una posta en escena de les llengües d’origen i una comunicació i traducció que no s’havia plantejat com a plural  (amb traduccions a l’anglès, o al francès per exemple) sinó en una llengua d’entesa comuna a casa nostra. Llengua que jo crec que hauria hagut de ser indiscutiblement la llengua pròpia del país, la catalana. Si més no de forma majoritària.

I encara podria anar més enllà, veure-hi més missatges subliminals, si bé potser pecaré de massa malpensada. Però va ser significatiu fins i tot el tipus de procendències que van usar com a llengua de comunicació la llengua catalana i les que van usar la castellana o espanyola (així va ser anomenada indistintament al llarg de l’acte)

Només van parlar en català les persones provinents de països com: Japó, Polònia, Geòrgia, Corea, França, crec que Alemanya i alguna més que ara no recordo, tot procedències minoritàries en el conjunt de les persones nouvingudes al nostre país.
No van parlar en català les persones provinents de Marroc, Pakistan, Xina, Amèrica Central, Amèrica del Sud, Àfrica…  i no serà pas per falta de parlants de català entre les persones d’aquestes procedències!

No em va agradar gens aquesta escenificació. Em va  deixar aquell mal gust que deixen els gestos que semblen una cosa però en realitat en són una de ben diferent. Ja hi pensaré més, però d’entrada he intentat treure’m el rau rau amb aquest apunt. Ja n’hi haurà d’altres!

un cd exemplar

N’estic contenta, i tant! Divendres passat, quan m’acomiadava dels companys de feina, el vaig fer servir de regal, i vaig explotar el seu simbolisme.  (segueix)

Simbolisme que dóna per molt:

– D’una banda pel gènere en si: el Gospel  és un gènere que més enllà dels seus orígens i significat espiritual i social – ja prou fusional i intercultural – és en l’actualitat cantat per persones de molt diverses creences i conviccions, i no genera rebuig per aquest motiu. S’accepta pel seu valor artístic i fins i tot històric, i les seves lletres amb clares al·lusions a creences religioses no són rebutjades ni pels cantaires ni pel públic, per divers i agnòstic que sigui. Ni tampoc hi ha cap pretensió per part de ningú de convertir-ho en un acte religiós, malgrat algunes actuacions es facin en recintes o actes que ho siguin.
Em sembla un exercici de respecte i tolerància (en el bon sentit de la paraula) ben lluny d’aquell  laïcisme – o fonamentalisme – portat a l’extrem, que ha arribat a voler esborrar qualsevol petjada religiosa en la nostra expressió cultural, perseguint i reconvertint fins i tot les lletres de poemes i cançons de Nadal, per posar un exemple. El Gospel en sí, i la composició de la nostra coral en concret, Gospel Sentits, on hi conviu gent ben diversa des del punt de vista de conviccions ideològqiues, em sembla un bon símbol: perquè m’acomiado d’una feina on la convivència en la diversitat i la construcció de la cohesió superant qualsevol etnocentrisme o esment de racisme, són eixos fonamentals.

– Seguint per la ja clàssica metàfora de la coral com a una societat cooperativa, on és imprescindible la diversitat per sumar un conjunt harmònic, basat en la compenetració, l’aportació plural, la sinergia que aconsegueix un resultat molt superior a la simple suma de les parts… paraules que fem servir molt a la feina, des d’on s’impulsa la política educativa basada en el treball i l’aprenentatge en xarxa, els Plans educatius d’entorn…

– Afegint-hi l’aspecte dels reptes agosarats: l’atreviment d’una coral amateur gravant un CD gairebé professional; professional en tots els sentits: des del contingut a la forma com s’ha gravat, al disseny gràfic de l’estoig… La importància de distingir entre la professionalitat com a valor i qualitat (fer les coses bé, amb rigor i etica professional) de la professionalitat com a dedicació laboral, i la importància de comptar amb ambdues aportacions. Aquest també és un terreny molt trillat a la feina. Gospel Sentits no és una coral professional perquè per als seus components cantar no és la principal ocupació ni està remunerat (a banda del director i els músics, només faltaria!), però això no priva que es proposi millorar i aconseguir resultats de qualitat, amb rigor “quasi” professional. Sense perdre mai l’esperit amateur (cantem perquè volem, perquè ens ho passem bé), que no està renyit en fer un producte de qualitat. Ni amb proposar-se reptes elevats. En aquesta feina que ara deixo, que compenetra l’educació formal, la no formal i la informal, que posa en valor el treball conjunt entre agents educatius de tots els àmbits, la professionalitat no és només patrimoni dels agents remunerats, sinó que és comptant també amb els agents voluntaris, amb la important xarxa social que funciona a base de compromís cívic, és comptant amb la complementarietat de tot plegat que s’aconsegueix la riquesa d’un entorn que pot oferir coherència i continuïtat educatives…

– I continuant per aspectes més personals: jo mateixa, sense nocions de solfeig, amb l’experiència de cant coral molt rovellada i amb una veu marcada per la lesió congènita a les cordes vocals, formo part d’aquest conjunt i fins i tot he participat a la gravació, en la meva mesura. Un  detall que m’agrada fer servir d’exemple, quan a la feina parlem d’INCLUSIÓ: el meu primer temps a la coral l’he passat a la corda de TENORS. Si no m’haguessin donat aquesta oportunitat mai hauria pogut cantar, perquè d’entrada no podia fer-ho amb cap corda femenina (impossible arribar a l’octava que tocava). La flexibilitat de la direcció i l’acollida i metratge dels companys m’ha permès no només formar-ne part i tenir-hi el meu paper, sinó, a més, progressar. És una clara mostra de com les diferents capacitats poden convertirse en discapacitats invalidants o en oportunitats. Segons el context!

– I acabant amb un apunt estrictament musical: el tipus de Gospel que s’hi pot escoltar és ric pel contingut de les lletres, en el clàssic sentit d’aquest gènere, però amb elements innovadors, tant per l’acompanyament instrumental com pel ritme, els jocs de veus… un exemple de com es pot innovar sobre matèria d’arrel tradicional, per arribar a un públic més ampli.

En fi, que el CD m’ha servit de regal simbòlic. Però sobretot ha estat un regal que ha agradat molt a totes i tots els que fins ara l’han escoltat. Felicitacions compartides, i gràcies!

el tot setmana del 20 de juliol: catalanofòbia

CATALANOFÒBIA

L’article d’avui a EL TOT és el darrer del curs: és temps de vacances i ens retrobarem passat l’estiu.  (segueix)

CATALANOFÒBIA

L’article d’avui és el darrer del curs: és temps de vacances i ens retrobarem passat l’estiu. L’estiu és una època que propicia tot tipus de viatges i desplaçaments, i ja sigui perquè anem o perquè venim, perquè vénen o van, és un moment de moltes trobades entre persones d’arreu. Viatjar obre la ment i l’esperit, i és un bon antídot per prevenir idees intolerants i per desfer etnocentrismes. És una gran font de coneixement i de formació humana: desvetlla la curiositat i el respecte per com són les coses a d’altres llocs, i ajuda a tenir una perspectiva més ampla a l’hora d’analitzar la realitat. Hi ha tres aspectes en què ajuda molt  viatjar: descobrir que existeix molta diversitat lingüística i que  aquest és un valor a respectar; comprovar que no tots els habitants d’un mateix país es comporten igual, desfent prejudicis i tòpics; i conèixer les tradicions, la història, els costums o la manera de fer de les societats que visitem com un factor de dignitat, d’igualtat en la diferència.

Però viatjar també ens pot comportar males experiències, perquè no tothom és obert i respectuós, arreu hi pot haver persones intolerants i fins i tot racistes. En els darrers anys creix la sensació que  aquest comportament s’estén per Espanya en relació als catalans. Hi ha moltes persones catalanes que en voler viatjar per terres espanyoles senten temor de ser maltractades, pel potent i silenciós virus que hi campa, la catalanofòbia. El van començar a promoure els polítics i mitjans de comunicació de l’extrema dreta i del PP, descobrint que anar contra Catalunya i criminalitzar els catalans els donava vots. El món intel·lectual i polític progressista s’ho va mirar i s’ho segueix mirant  amb indiferència o fins i tot amb certa complaença. Ningú ha fet res per aturar-ho, i ara s’escapa de les mans. Hi ha exemples alarmants.

Segons s’informa a diversos mitjans, els joves integrants de la selecció catalana de curses d’orientació van viatjar a finals de juny a Múrcia per participar als campionats estatals, i l’autobús que els havia de recollir a San Javier,els va negar l’entrada: el conductor no volia que cap català pugés al seu vehicle. Trobo tan greu el fet en sí com la poca importància que se li ha donat. Seria un disbarat que la catalanofòbia aconseguís fer acceptable com a normalitat actituds clarament racistes contra els catalans.

Espero que se sigui a temps d’aturar aquesta llavor d’odi irracional. Els viatges i intercanvis de l’estiu poden ajudar a trencar prejudicis i estereotips entre persones, però ens cal una clara aposta de responsabilitat per part dels polítics i dels mitjans de comunicació.

Bon estiu!

frederic

La presència i el pes del nom Frederic a la nostra família i la tradició de celebrar els sants al llarg dels anys, ha aconseguit esmorteir força, dins el cercle privat, la connotació negativa que porta implícita la data del 18 de juliol.

Avui escolto, a més, que aquesta data quedarà remarcada per sempre més com a dia de Nelson Mandela. Frederic vol dir missatger, portador, princep de la pau, i en aquest cas la coincidència sembla significativa (segueix)

No en conec gaires
de Frederics. Però a casa – família extensa –  n’hi ha hagut quatre. I ara només queda el meu
germà gran, i em començo a lamentar de no haver seguit el costum de
perpetuar noms de nissaga. Fa uns anys, quan una sotragada en la seva salut ens va fer pensar erròniament que encaràvem la darrera etapa – i ens vam adonar de totes totes que no estàvem preparats per a aquesta pèrdua – , vaig escriure sobre el significat del seu nom en el bloc dedicat a l’Oriol. L’Oriol és un adolescent
badaloní del meu entorn que morí prematurament, i en l’acompanyament al
dol, la seva mare – que ens convidava a participar en el llibre que li dedicàven – em va dir que havien estat a punt de posar-li de nom
Frederic. Hi ha moments en que aquest tipus de coincidències es dibuixen carregades de trascendències, i el meu escri dedicat a l’Oriol les va voler remarcar.
Avui, inevitablement, en sentir que ara la data – de funest record per a les víctimes de la Guerra Civil espanyola – es dedicarà a Nelson Mandela,
m’ha vingut al cap l’expressió “príncep de la pau”, l’escrit al web de
l’Oriol, la salut del meu germà… i se m’han activat les ganes d’escriure sobre ell i aquestes coincidènciesl. Sobretot sobre aquest simbolisme del seu nom com a missatger i portador… tots som portadors de moltes coses, però ell especialment, des de la seva vida que per a alguns és jutjada com a “inútil”…
I sobre el missatge simbòlic que aporta la casual coincidència de dates: que un dia tan marcat per una Guerra Civil provocada per un dictador, que acabà amb la imposició de la seva cruenta Dictadura a casa nostra, es dediqui a nivell internacional a un home que ha estat capaç de bastir una pau perdurable sobre ferides immenses, una pau impensable a Sudàfrica… (interessant aquest apunt sobre INVICTUS i els enllaços que suggereix per apropar-nos a la figura de Mandela)

Finalment he consumit l’apunt passant-hi
només de puntetes.
La fotografia m’agrada especialment, i aprofito per recuperar l’enllaç al bloc de l’Oriol, que feia força temps que no visitava.

síntesi exhaustiva del bloc

Arriba aquell moment del curs en què cal fer endreça de la feina feta: memòries i informes, fitxes i previsions de futur. En el meu cas, a més, en tancar temes per traspassar-los (hi ha canvi d’etapa professional), m’obligo a un esforç de síntesi exhaustiva. Sintetitzar, sí, però no deixar-se res…
L’esquema d’acció se m’encomana, i avui el passo al bloc. Un bloc que ha crescut tant en calaixos, bé necessita  una síntesi exhaustiva que ajudi a passejar-hi. Directori de calaixos: (segueix)

Els calaixos, a la dreta, s’ordenen alafbèticament. Però aquí l’ordre que us faig és
un altre:

Apunts amb un contingut reflexiu més social, polític, lingüístic, universal…


Discapaci…Què?
  (fins avui 23 apunts publicats)

InterMultiCulti  (fins avui 12 apunts publicats)

Llengua pròpia, llengua comuna  (fins avui 16 apunts publicats)

Món global  (fins avui 33 apunts publicats)

Nyaps i despropòsits  (fins avui 11 apunts publicats)

Pedagogitis (fins avui 1 apunt publicat)


Amb un contingut més informatiu, sense renunciar al reflexiu i al vivencial,

Columna trasnversal

Participació i ciutadania  (fins avui 25 apunts publicats)

Llibres endins, llibres enfora
(fins avui 11 apunts publicats)

Territori Països Catalans (fins avui 23 apunts publicats)

Cançons que parlen
   (fins avui 31 apunts publicats)

Joan Sallas  (fins avui 5 apunts publicats)

Esports de base
  (fins avui 1 apunt publicat)

Amb un contingut més estrictament personal, vivencial i més poètic

Escrits de la Mariona
  (fins avui 3 apunts publicats)

Paraules triades (fins avui 16 apunts publicats)

Tots els colors d’Islàndia
    (fins avui 3 apunts publicats)

Morim perquè vivim   (fins avui 6 apunts publicats)

Migranyes i maldecaps  (fins avui 5 apunts publicats)

Moments suggerents  (fins avui 27 apunts publicats)

Bloccaire sóc
  (fins avui 21 apunts publicats)

Quin galliner! (fins avui 3 apunts publicats)

regar

Hi ha un regar silent que cavalca la pols i la sadolla; de clar a fosc el terra polsós fumeja i fixa l’arena amb humida frescor: sense fangueig, com una brisa tímida,com un barnís suau que pinta el camí i el pati sencer canviant el matís, tornant fosc el clar, tornant marró el gris.
Hi ha un regar copiós que empapa la terra llaurada que engola l’aigua voraç, assedegada.
Hi ha un regar plujós que esquitxa les fulles en un bany sonor i escampa olor calenta en mullar els contorns. (segueix)
El regar silent, el que pinta el terra tan suaument, és el que em relaxa. Vaig aprendre a fer-ho ja d’adolescent: en Frederic  passava hores al pati, i terrejava  estones amb afany distret. Omplia pilotes, gerres, formigoneres i camionss “bolquet”. Calia una sorra que fos manejable, que no fos fangosa i que no fos polsosa, que fos apilable, bolcable, i calia que sempre l’ambient fos  fresc. Fresc i net, aquesta era una altra, calia perseguir els rastres d’ocells i gatets. Regàvem al vespre, al matí,  a la tarda: quan convingués. La mida ben presa: ni massa per sobre, ni fer xipolleig. Empapar la terra sense enfangar-la, no regar-la massa, però traspassar-la. Un regar plusquamperfet.

El regar copiós que empapa la terra llaurada és el de les tardes que dedico a l’hort. Amb aigua corrent o reciclada, però abundosa, per fer enfangada. Que s’hi ensorri el peu i permeti esponjar-la.

El reagar plujós que fa un bany sonor a fulles i branques em recorda el pare, i la seva gràcia en muntar esparçors

no sé si plorava perquè plovia

Penso en aquesta frase d’una cançó dels Esquirols cada cop que la pluja s’escau en una d’aquelles tardes que m’embolcallen de tristesa. O quan la tristesa pren la calorosa tarda que, quieta i feixuga, enyora la pluja.
Rescato uns poemes de la meva adolescència.
La fotografia és del xàfec d’estiu que va prendre Sant Pere de Casserres fa dos diumenges, havent dinat. (segueix)

I

      Si no plogués
la terra seca,
els camins polsosos,
gens d’herba verda;
cap rebrot tendre;
      silenci etern
                           vora les fonts.

Fulles ja seques,
arbres marrons,
granotes mudes
      llavors perdudes
                          sota la dura
                          terra del camp.

Bestioles mortes,
pols dins dels ulls;
      mil flors pansides.
Color canyella
   olor de cendra
   de canya
   i fum.

II

No sents la pluja
com cau a terra?

Alerta, escolta.
Quin so tan tímid.
Gotes petites
d’un tot llunyà
fet a trossets.

És pluja viva
i tan senzilla.

Ens cau a sobre
de gota en gota
com mig poruga
de fer-nos mal.
Però entra a la terra
i la fa fèrtilñ,
ens cau a sobre
i ens cala els ossos,
eixampla els rius,
remou les mars.
De gota en gota
omple rieres
s’endú barreres
i fins la pols
fa tornar fang.

(novembre 1978)

turisme fàcil: sant pere de casserres

Diumenge passat vam ser gairebé tots a taula, fent costat al meu pare, l’avi Pere, en motiu del seu sant, del seu aniversari, i de les ganes de fer-li un regal d’aquests immaterials que omplen tant: a Sant Pere de Casserres hi havíem anat de petits seguint la seva passió pel romànic català, i ell feia més de trenta anys que no ho trepitjava. (segueix)

 

Visitar-ho ara un cop restaurat, amb tota la colla, ens semblà una idea memorable. I va ser-ho. Amb algunes desercions inevitables, i l’absència de la mare serenament present, vam sumar un grup de disset, entre ells, naturalment, els meus dos germans, dependents, que van en cadira de rodes. I malgrat la llunyania del l’indret, l’orografia i la tempesta que ens va sorprendre a la tarda, tot va anar sobre rodes: com sempre, hi vam posar la voluntat com a motor principal, però és que a més, ens ho van fer fàcil!

Avui  a les notícies de TV3 han destacat el bloc turismefàcil, de Josep Avilés i Sílvia Jané. I he pensat molt en la paraula fàcil i en l’expressió “fer-ho fàcil”. De la paraula fàcil podem dir que:
 – és relativa: la consideració de fàcil o difícil no és del tot objectiva, doncs davant qualsevol adversitat  sempre hi ha un ampli ventall d’actituds que van des del conformisme passiu que arriba a justificar la no acció, a l’activisme agosarat que s’atreveix a tot.
– alhora és rigorosa: a més de l’actitud i la voluntat, que la condicionen, hi ha unes altres condicions que sí són objectivables i avaluables, i que defineixen els nivells de dificultat o facilitat de qualsevol acció des d’un punt de vista generalitzable.
– sovint és equívoca: podem sortir-nos-en millor davant reptes difícils que planifiquem per superar, que davant petits reptes qüotidians de menys dificultat (i avui n’he viscut un típic exemple, que encara em té capficada!)

El bloc que han anunciat està fet amb tota la voluntat de facilitar l’accés, a base de coneixement, a activitats turístiques, culturals, llocs d’interés, especialment a persones que tenen dificultats de mobilitat (allò que s’anomena mobilitat reduïda). Aporta informació de llocs visitables des de l’experiència viscuda. Amb valoracions d’accessibilitat i recomanacions. És una molt bona idea, fresca i útil

La notícia d’una banda m’ha commogut personalment perquè avui estic especialment sensible amb aquest tema (bé, crec que ho estic sempre, però hi ha dies que cou més), en relació al meu germà petit, que depèn dels altres per poder gaudir de vida social, i ahir vaig renunciar a anar amb ell a la manifestació (por de la calor i de les aglomeracions al metro), i avui he de pair un d’aquells errors d’intendència que fan mal: no l’he convidat a dinar ni ha vingut amb nosaltres a la inauguració de la nova estació de la L2, convençuda que era a una trobada anual d’amics on mai faltava, i resulta que no, que s’ha quedat tot el dia a la residència; allò que deia, de vegades és en allò més fàcil on no ens en sortim…

Però sobretot la notícia m’ha motivat a deixar constància, – perquè pot interessar a altres persones amb mobilitat reduïda -, de la nostra sortida a Sant Pere de Casserres: 
Abans d’anar-hi vaig fer una trucada per assegurar-me de les condicions d’accessibilitat, i em van fer saber que alguna sala (com la d’audiovisuals) no està adaptada, però el conjunt, i el restaurant, sí. Fantàstic. Ens van tractar molt bé, es van adaptar a les nostres necessitats, ens van fer sentir còmodes. I com que va caure un ruixat impressionant i el camí fins al monestir podia presentar dificultats per a les cadires (bassals, fangueig…) ens van deixar, com a mesura excepcional, entrar un cotxe al recinte. Sempre amb molt de respecte i ganes de fer-nos-ho fàcil…
El monestir té algunes mancances, cert, de fet nosaltres vam fer una visita “light”, a les sales accessibles, al claustre, a la nau principal -l’església -, en vam tenir prou per impregnar-nos de la bellesa de la pedra, per comparar amb els records d’infantesa, per satisfer els interessos històrics i la curiositat dels joves, per respirar aquella plàcida i emotiva tarda delitant-nos amb un paisatge osonenc impressionant, després de la pluja.
Un lloc per anotar a la llista dels llocs interessants on es fa fàcil a les persones amb mobilitat reduïda, si bé faltaria acabar d’aclarir què passa amb alguns punts negres de la visita cultural al monestir.

des de viena,wir sind eine Nation! wir wollen selbst entscheiden!

En Joan Sallas, des de Viena (com que l’estelada enviada no va arribar a temps, aquesta que es penjà a les 18h és feta pel propi Joan, de paper, amb estel de papiroflèxia…) :
Els catalans que vivim a Viena no ens volem quedar creuats de braços i convoquem a una concentració de rebuig el mateix dia (10 de juliol) i a la mateixa hora (18h) que la de Barcelona, davant del Casal Català de Viena – Katalanischer Verein in Wien (Kirchengasse 31, Viena). Amb senyeres, estelades i fulls informatius manifestarem al cor d’Àustria el nostre descontentament i la nostra ferma voluntat de ser. A Londres i a Berlin es faran concentracions semblants i animem els catalans d’altres ciutats d’Àustria i del món a organitzar mostres
similars de rebuig.

Som una nació. Nosaltres decidim.  (segueix)

El proper dissabte, 10 de juliol, milers de catalans es manifestaran a
Barcelona sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” en contra de la
recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol que retalla
l’Estatut de Catalunya. La manifestació la convoca Òmnium Cultural i ha
rebut el suport de centenars d’entitats i personalitats del país.

La sentència anul·la alguns articles claus de l’Estatut de Catalunya, en
àmbits com la llengua, la justícia, el finançament i la immigració. També
resta tota validesa jurídica a la definició de Catalunya com a nació.
Recordem que l’Estatut de Catalunya de 2006 va ser aprovat pel Parlament
de Catalunya i les Corts espanyoles, i referendat pel poble de Catalunya.
Quatre anys després, un Tribunal qüestionat des de molts àmbits, amb
magistrats que tenen el mandat caducat, magistrats recusats i amb baixes no
cobertes, ha dictat una sentència que limita seriosament les aspiracions
d’autogovern de Catalunya.

Els catalans que vivim a Viena no ens volem quedar creuats de braços i
convoquem a una concentració de rebuig el mateix dia (10 de juliol) i a la
mateixa hora (18h) que la de Barcelona, davant del Casal Català de Viena – Katalanischer Verein in Wien (Kirchengasse 31, Viena). Amb senyeres, estelades i fulls informatius manifestarem al cor d’Àustria el nostre descontentament i la nostra ferma voluntat de ser. A Londres i a Berlin es faran concentracions semblants i animem els catalans d’altres ciutats d’Àustria i del món a organitzar mostres
similars de rebuig.

Som una nació. Nosaltres decidim.

Visca Catalunya.

DEUTSCH

Kommenden Samstag, dem 10 Juli, werden Tausende von Katalanen in Barcelona unter der Parole „Wir sind eine Nation! Wir wollen selbst entscheiden!“ gegen das kürzlich gefällte Urteil des spanischen Verfassungsgericht, welches das Verfassungsstatut von Katalonien beschneidet, demonstrieren. Òmnium Cultural, ein Verband, der sich für die Wahrung der katalanischen Sprache und Kultur einsetzt, ruft zu der Demonstration auf, die auch durch Hunderte von Vereinen und Persönlichkeiten aus dem ganzen Land unterstützt wird.

Durch das Urteil werden einige der wichtigsten Artikel des
Verfassungsstatuts von Katalonien außer Kraft gesetzt, unter anderem in
Bereichen wie Sprache, Justiz, Finanzen und Zuwanderung. Ebenfalls wird
der Definition Kataloniens als Nation jegliche rechtliche Gültigkeit
abgesprochen. Dabei sei daran erinnert, dass das Verfassungsstatut von
Katalonien 2006 sowohl vom katalanischen Parlament als auch von den beiden Kammern des spanischen Parlaments verabschiedet worden war und dass das katalanische Volk es per Volksabstimmung angenommen hatte. Vier Jahre später nun hat ein vielerseits infrage gestelltes Gericht mit Richtern,
deren Mandat abgelaufen ist, Richtern, die wegen Befangenheit abgelehnt
werden, und nicht neu besetzen Vakanzen ein Urteil gesprochen, welches die
Bestrebungen Kataloniens nach Selbstverwaltung ernstlich einschränkt.

Wir, die in Wien ansässigen Katalanen, wollen angesichts dessen nicht
untätig bleiben und rufen zu einer Protestkundgebung am gleichen Tag (10.
Juli) und zur gleichen Zeit (18 Uhr) vor dem Casal Català de Viena – Katalanischer Verein in Wien (Krichengasse 31, Wien) auf. Mit katalanischen Fahnen und Flugblättern werden wir im Herzen Österreichs auf die Situation aufmerksam machen. Auch in London und Berlin werden ähnliche Kundgebungen stattfinden und wir möchten die Katalanen in anderen Städten Österreichs und der Welt dazu ermuntern, ähnliche Protestveranstaltungen
zu organisieren.

Wir sind eine Nation! Wir wollen selbst entscheiden!

Es lebe Katalonien!