miozz mirades

Se senten perseguits, diuen que se’n fa un gra massa. Hi ha contracampanya, diuen que la prohibició de fumar perjudica la salut d’alguns negocis.Però en som uns quants els que busquem etabliments lliures de fum.
L’acte de fumar és sensual i conté moltes càrregues simbòliques. Sovint és un acte social que enforteix pertinences. I pot ser un plaer a petites dosis. Però el verí del tabac actual és letal. I la compulsió que amorteix – espacialment en grans fumadors – és matèria que cal afrontar una hora o altre. Com en qualsevol addicció. Amb cada cigarreta no només es crema el paper i la tòxica barreja química que embolcalla, sinó que es cremen les oportunitats de créixer afrontant l’origen de les angoixes que calma cada xuclada.
L’efecte destructiu d’aquesta addicció promoguda durant anys amb tota impunitat, és menys conegut i pot semblar menys punyent que el que causen altres drogues.

Però, per contra, és autoagressió que també ataca directament als altres, enverinant-los l’aire.

(segueix)

Hi ha molt a dir sobre aquest tema, i avui que se’n celebra el dia mundial sense (sense el tabac, s’entén) tocaria un apunt, potser, d’aquells de contingut seriós i ben documentat – de fonts no en falten – sobre els efectes de la producció tabaquera en la dependència agrària de molts països, sobre el el poder econòmic i els entramats polítics de les indústries tabaqueres a nivell mundial, sobre les repercussions econòmiques i sanitàries que tindria minimitzar el seu consum, sobre la doble moral política i social…

Però jo avui el porto al terreny personal. No he estat mai fumadora activa, tan sols alguna cigarreta d’amagat en el ritus adolescent i alguna calada o cigarret fumat per motius contextuals i per ganes de fer-ho, sense empassar fum i sumant-ne màxim una vintena en tota la vida.
En canvi sí que sóc una gran fumadora passiva, i reconec que com més va menys tolero veure’m obligada a ser-ho. De jove, quan tot empenyia a fumar, vaig enfortir la meva assertivitat posicionant-me en contra el popular hàbit – llavors fins i tot el professorat feia les classes amb la cigarreta a la boca, i les reunions de monitors d’esplai o de consell de joves eren impensables sense l’espessa i irritant boira ambiental-. En els casaments jo trencava simbòlicament el cigar típic amb ganes de fer notar una forta inquietud de final d’adolescència, i decorava artístiques capses de llumins amb la consigna “no fumis” per regalar a les amistats. Especialment al meu xicot, fumador de més de tres paquets diaris…

Amb tot, la veritat és que m’he empassat moltes dosis de fum fumat pels altres sense protestar gaire, o fins i tot, sense protestar gens. No és còmode ser un incordi, i menys en temes de plaer i gaudi d’amistats i família; però recordo alguns moments en que el tema es feia central: quan el tractament per la meva lesió a les cordes vocals m’obligà a no respirar fum de tabac durant un temps (vaig haver de deixar d’anar a classe, la Universitat fumejava a tothora!), quan després, ja més gran, el meu fill va començar a patir atacs d’asma, i quan encara més tard jo vaig descobrir la relació de la pudor del fum de tabac amb els atacs de migranya.

Ara ja no cal demanar sempre perdó per necessitar aire net. El consens social acompanya en força àmbits. Especialment públics.

La meva creixent incomoditat cap als fumadors que empastifen inconscientment l’espai públic de borilles i de metzines aèrees s’ha anat convertint en autèntica – encara que força discreta – intolerància cap als qui ho fan conscientment.
Especialment si són de l’entorn proper. La qüestió es converteix en un joc d’equilibris de RESPECTE. Respectar la necessitat de fumar versus la de no respirar fum ni pudor de tabac fumat…

Massa sovint tinc les de perdre!

Mila Lozano, una de les quinze artistes que aquest any va estampar el seu art en un estel badaloní, seguint la crida anual que fa l’associació MIRA MIRA, va dir que estava meravellada de veure la seva pintura en suspensió i a contracel, que aquesta era una oportunitat gairebé única en què un artista pot contemplar la seva obra des d’un punt de mira i un rerefons on contrastar-la totalment nou i sorprenent. La fotografia no fa honor a l’espectacularitat viscuda durant tot el matí: les obres suspeses al cel, gronxades i il·luminades en un bany continu de nous matisos, (la llum, la forma, les ombres i el fons de projecció canviant a l’embat del vent i de la tensió del fil) i sempre amb el contracel – també en format paisatge urbà – com a fons de pantalla, es va desenvolupar en un escenari de sol estiuenc. La fotografia no en fa honor, perquè justament quan s’encaminaven fins al Pont del Petroli tot va quedar entelat per una estesa de boira, humida i fina. Però em calia escollir aquesta fotografia i no cap altra per il·lustrar el contra-cel del que jo vull parlar, partint d’aquest sentit que li dóna l’artista. (segueix)

Quan el 13 de juny de 2009 es va inaugurar i estrenar el Pont del Petroli en l’actual format, en Josep Valls va sortir a la fotografia, al costat de l’alcalde. A l’editorial del número 95 de la Revista municipal BÉTULO l’alcalde hi menciona el reconeixement al moviment ciutadà i l’esforç dels ajuntaments.  Amb tot, ni a la revista ni a la pàgina de medi ambient ni al web del http://pontdelpetroli.org/  , hi ha cap ressenya històrica que faci conèixer com és que actualment podem gaudir d’aquest referent ciutadà tan preuat.

Ho trobo un error. Conèixer la història és important, ens ajuda a entendre moltes coses. Per recuperar-ne una mica es pot accedir a l’article d’Andreu Mas o rastrejar tots els mitjans de comunicació contemporanis dels darrers 10 anys a la cerca d’informacions detallades sobre el que va ser la lluita iniciada en solitari per un home que no sempre – especialment a l’inici – va rebre comprensió ni elogis (per cert, convertit en personatge homenatjat per l’excel·lent exposició Badalona Undergraund, tal com es pot veure aquí).

És aquest el contracel – en el sentit que expressava l’artista – que m’evoca a mi el Pont del Petroli. La mateixa estructura que per a molts era una nosa, una font de problemes, malbarataments i perills, per a d’altres era un referent i una aposta de futur. Només calia una transformació. I una mirada des d’un altre punt de mira. Contraposar-ho a un nou taló de fons.

Com ho va ser la pròpia festa de Badacel 2010 que aquest any sumava, amb la col·laboració d’ÒMNIUM, un taller d’estels portat per joves badalonins originaris de l’Afganistan i Pakistan, on existeix una important cultura sobre l’art i l’ús dels estels. Mirar la nova ciutadania com a font de riquesa i com a suma de complicitats parteix i alhora construeix un fons d’escenari des d’on la mirada de la realitat és totalment diferent i nova.

Com ho és el propi pont del petroli per observar la ciutat, i per fer palpar als visitants una imatge totalment desconeguda d’aquesta part metrolpolitana vista sempre des d’òptiques segmentades. Ara des del Pont de petroli es fa visible la Badalona obrera – industrial, la Badalona amb mar i muntanya i la Badalona habitada per nuclis urbanístics diversos en un conjunt que, des d’aquesta altra centralitat, sembla més abastable.

És aquest el contracel que hauria de tenir la política i la governança de la ciutat, si es deixés enriquir sempre per la pluralitat de mirades i nous escenaris que aporta la ciutadania, desitjosa de participar de debò en el destí de la ciutat.

Avui m’he tornat a deixar abduir per l’ombra de Roca i Pi, si bé no pas per la del personatge, sinó per la de la vitalitat associativa que ha dinamitzat, al llarg de la història badalonina, el control sobre el seu llegat.
Com a personatge, sempre he sentit a dir que malgrat ser conegut per la seva generositat amb els més pobres de Badalona, és, en realitat, sinistre: va fer la seva gran fortuna amb les activitats pròpies i habituals de l’època, il·lícites (comerç d’esclaus, etc) i després, suposo que per netejar la seva consciència, va fer grans obres benèfiques a favor dels pobres… potser és una història d’arrepentiment, no sóc ningú per jutjar, però és una història incòmode.
(segueix)

Incòmode i que no es remena: al senyor li tenim dedicat un bon monument, una plaça, i el seu Llegat beneficia la política social de la ciutat…Segurament no es remena ni qüestiona perquè en realitat aquest és un sistema vigent i acceptat en l’actualitat, més o menys és el mateix sistema que apliquen les grans entitats finaçeres: obtenen els seus guanys especulant , invertint en armament i escanyant als treballadors, i després dediquen una part dels guanys a fer bones obres…

Però avui, com he dit,  no m’he arraulit a l’ombra del personatge en si, sinó a la del control popular sobre l’administració del seu Llegat. I tot per una pregunta del Joc de Badalona… 

El 21 de febrer de 1981  J.Tafunell escrivia a la pàgina 13 de la REVISTA DE BADALONA (ho podeu trobar a la Hemeroteca de la Biblioteca, Volum I de l’any 1981),un dels seus molts articles dedicats al Llegat Roca i Pi, i l’acabava mencionant  els fets dels anys 80 del segle XIX i proclamant : “Badalonins, potser també l’any 1981 haurem de manifestar-nos perquè el Llegat Roca i Pi sigui en tota la seva plenitud pels vells pobres de la nostra ciutat” Aquesta certa correlació de dates, a un segle de distància, em va cridar l’atenció. Com bé es resumeix a la pàgina 52 de la “Història gràfica de Badalona” 1880 – 1939, Volum I, editada el 1987,  “L’administració del llegat es convertirà a partir d’aquest moment (parla del 1886) i fins als nostres dies en una controvèrsia ciutadana constant”, és a dir que l’activitat ciutadana envers aquest llegat no és exclusiva de la dècada dels 80, (“controvèrsia constant”) però és present els dos segles (tant al segle XIX com al XX) i, si bé el petit paràgraf no ens diu res del moment associatiu clau dels 80 en el control popular del llegat, en realitat, ens dóna una bona pista per respondre correctament la pregunta, marcant que es fa referència als segles XIX i XX.

La majoria de documentació sobre aquest tema – fascinant –  és de l’era predigital i no es troba a l’abast d’un clic. Per endinsar-se en l’esperit de la història cal remenar els llibres, els quaderns del CARRER DELS ARBRES i les enquadernacions de la REVISTA DE BADALONA.
Palpar paper vell de lletra menuda, i deixar aturar el temps. Les fotografies, escasses i en blanc i negre, transporten a un escenari aparentment llunyà…però en realitat molt proper!

Es pot llegir l’excel·lent article de Jacint Dunyó i Clarà, “El cooperativisme i el llegat Roca i Pi”, que pertany a la col·lecció “Carrer dels arbres” editada pel Museu Minicipal de Badalona. El recomano. L’article explica amb tot detall les tensions pel destí de les rendes  del Llegat Roca i Pi entre els administradors i els qui reclamaven els comptes públics i transparents, (cooperatives de treballadors i poble en general). És un document apassionant en què escenaris quotidians actuals (com el teatre Zorrilla) prenen un protagonisme viu (va ser seu de les multitudinàries assemblees i reunions) i ens parlen d’una vitalitat associativa popular molt potent.

Alguns dels fets que s’expliquen en aquest article respecte a les exigències de control sobre el destí del llegat, es poden trobar documentats, també, a l’hemeroteca digital de la Vanguardia. Tots els fets relatats en aquest article passen entre 1880 i 1886, si bé es cita un article local de 1879 es comencen a fer notar indicis del malestar popular i de l’organització que vindria després.  Després de llegir el treball de Dunyó o les referències de La Vanguardia es podria estar temptat d’escollir com a resposta que és cert que a la dècada dels 80 del XIX, la societat civil es va fer sentir i molt, sempre liderada per les cooperatives obreres. Però i l’altra opció?

Curiosament també al segle XX el procés és semblant. Hi ha un primer fet el 1978, quan des de la Taula de Sanitat s’impulsa una gestió alternativa a la dels patrons, (aquest fet es troba documentat a La Vanguardia), que dóna pas a la que seria una dècada (80) molt moguda, on la força del moviment associatiu que ho lidera  s’aglutina  a l’entorn de l’Assemblea Pro Llegat Roca i Pi. Aquesta va ser constituïda a finals de febrer de l’any 1981, per una quinzena d’entitats, tal com recull la REVISTA DE BADALONA del 25 de febrer de 1981 a la pàgina 3 (veure document adjunt) i a la portada.  Si teniu temps de passejar pels fulls atapeïts d’aquesta enyorada revista, trobareu infinitat de rastres de la pol·lèmica: des de l’article de la Jove Cambra publicat el dia 1 de novembre de 1980, pàgina 13, fins al de J. Tafunell publicat el 3 d’abril de 1982, pàgina 9 “ L’afer Roca i Pi, el Patronat i la meva serenor”, entremig hi ha molts d’altres articles i notícies, portades, editorials… I la cosa continua a mida que pugen els 80… Si només disposèssim d’aquesta informació seria fàcil caure en l’error de contestar que la reclamació popular de transperència va ser a la dècada dels 80 del segle XX i liderada per l’Assemblea Pro Llegat Roca i Pi. Perquè és cert, com ho és l’altra… així que no hi ha dubte de quina és en realitat l’única resposta correcta: la que diu que ens referim a la dècada dels 80 d’ambdós segles…

Jo no puc jugar com a concursant al Joc de Badalona, perquè hi aporto preguntes, i no puc jugar-hi, almenys oficialment. Una altra cosa és deixar-se atrapar per la força del joc, pel repte de trobar les respostes. És una autèntica abducció que recomano a tothom!!!!

el tot: 2a q. de maig: micacos del micaquer  (segueix)

Fa dies que als micaquers dels badius hi espurneja el groc ataronjat de la fruita que madura, i fa dies, també, que la imatge plàstica dels micacos estampats en samarretes, mocadors, pòsters, programes o banderoles, omple la ciutat. Immersos com estem en les festes de maig, els entranyables i dinàmics micacos popularitzats per la Festa Major Alternativa il·lustren el programa i les  reivindicacions culturals, mentre el logo oficial de les festes d’enguany és ,també, la figura d’un micaco.

A Badalona valorem i necessitem molt els elements identificatius, i el micaco i el micaquer donen molt de si. Es troben en moltes referències ciutadanes, i per citar un exemple, els castellers  van fer pal·les aquest valor escollint per a la seva camisa el color micaco. La  seva  popularitat ha crescut espectacularment amb l’encert de les entitats de la FMA, d’animar la imatge de la fruita i donar-li personalitat i caràcter.

L’ “Eriobotrya japonica”, (nesprer del japó) és una planta  originaria de la Xina que es conrea al Japó i que es va introduir i expandir per Europa a partir que els arbres van ser plantats als parcs nacionals francesos, a París el 1784. Curiosament, doncs, una fruita  tan nostrada i tan mediterrània té l’origen al cor de l’Àsia, i per als centenars de ciutadans xinesos que ara viuen a Badalona, un micaquer al badiu de casa és una imatge de proximitat. També s’anomena nesprer a un altra espècie, rústica i en desús, de la mateixa subfamília, el “Mespilus germanica”, que abans era present a totes les cases de pagès i és d’origen europeu.

El localisme micacos i micaquer per anomenar les nespres i el nesprer “del japó” sembla que el compartíem amb alguna altra població del Maresme. El fet que un localisme com aquest – els localismes són habituals en tots els idiomes – es publiqués al Diccionari General de la Llengua Catalana (1932), és una de les petjades de l’estada de Pompeu Fabra a Badalona mentre l’escrivia. La relació de Pompeu Fabra amb Badalona (gairebé 30 anys vivint-hi) és un important  element identificatiu de la ciutat, molt poc conegut i molt poc reconegut fins ara. (Podeu llegir també l’arxiu adjunt respecte la Badalona Fabriana)

Caldria que la creixent popularització del micaco fes créixer també el coneixement sobre tots aquests aspectes culturals a que està lligat, per  contribuir a la construcció sòlida d’un sentit identificatiu i identitari de Badalona. D’una Badalona compromesa amb la catalanitat i amb la llengua catalana, alhora que oberta a l’enriquiment que sumen les aportacions d’altres terres.

Fa dies que me’ls miro. Com si un pinzell discret els retoqués el color, l’espurneig de grocs i ataronjats és canviant a diari. Els vigilo. La fruita madurada a l’arbre és molt més dolça, però si em passo, la textura és menys sucosa…o els ocells se m’avancen i tot queda en res. Fa dies que me’ls miro. I els oloro. I em sorprenc de com un arbre pot arribar a parlar de tantes coses, evocar per si mateix tanta escalfor de pertinença, tanta identitat ciutadana i tant no sé què més. Fa dies que hi penso, i avui els espremo. Serà (bé, de fet ja ho podeu llegir ara) a la columna per El TOT.

La participació de vegades és aquella convidada d’honor que encaixonem a la presidència de la taula, i que, un xic aïllada, observa el brogit estovalles enllà. D’altres és aquella amfitriona discreta que anima la festa donant joc a tothom, o una directora d’orquestra recreant simfonies fetes del millor de cada músic. Ja sigui per donar-li joc o per tenir-la a ratlla, la participació és sempre la més sol·licitada del ball, la més desitjada i admirada. Tothom parla d’ella, tothom la vol tenir, i tothom – o gairebé – és conscient que en realitat mai acabem d’assolir-la.  (segueix)
Per això hi ha ens i esforços diversos dedicats a esbrinar com fer-la efectiva i com promoure-la. iAvui, per exemple,  a La Seu d’Urgell, el 5è Congrés d’Educació i Entorn es dedica al tema. També avui, i aterrant a l’àmbit local, el clàssic i anhelat espai de debat de cada edició de la festa Major Alternatva de Badalona parlarà d'”empoderament” i xarxes, és a dir, sobre participació. A La Seu d’Urgell el Congrés s’ha anomenat amb el suggerent títol APRENDRE X PARTICIPAR X APRENDRE i s’espera que les seves conclusions i la Declaració que s’en deriva marqui un abans i un després en la política participativa que s’impulsa des del món educatiu. I sobretot, que aquesta es faci efectiva més enllà de les voluntats i normatives, de les orientacions i els plans.
A Badalona el títol de la xerrada és “Construir alternatives: un cami cap a l’empoderament popular!” i s’espera que a més de ser, com altres anys, un foro enriquidor des d’on seguir reclamant espais reals de participació ciutadana a la ciutat, marqui una fita en el camí de consolidar iniciatives realsamb visió de ciutat que ja s’han posat en marxa però necessiten nordri-se de més sinergies, en el de sumar amb les iniciatives sectorials (xarxes de barris) que fa anys que funcionen empoderades, i en el de reivindicar eines tan necessàries com ho seria, per exemple, una Comissió de Festes de nivell ciutat...

n

Dissabte els de casa ens vam perdre la primera jornada de lliga, perquè a Badalona era tarda i vespre de Correfocs…

Sí, ho he dit bé, no m’he confós de dia: la lliga de què parlo no es guanya amb corredisses i xuts de pilota, sinó amb enginy oral, rimat i cantat…

(segueix)

Nota de premsa de Cor de Carxofa,
17 de maig de 2010

PRIMERA JORNADA DE LLIGA NACIONAL DE GLOSA 2010 A SANT QUIRZE DEL VALLÈS

L’equip “d’Alta Segarra” guanya la primera Jornada de lliga Nacional de Glosa

Dissabte 15 de maig a la tarda, a l’Edifici La Patronal de Sant Quirze del Vallès, es va celebrar la primera jornada de la 3ª edició de la Lliga Nacional de Glosa.

L’equip “d’Alta Segarra” va liderar la jornada des del començament, però el va seguir molt de prop d’equip local de “Serra de Galliners”.

Cor de Carxofa, associació de foment de la Glosa, és una entitat sense ànim de lucre que té com a objectiu la recuperació, la promoció i difusió de la cançó improvisada en català.

Una de les activitats sorgida de Cor de Carxofa és la Lliga Nacional de Glosa, que comprèn una sèrie de trobades de cançó improvisada on diferents equips entren en una batalla dialèctica, on es busca l’originalitat i improvisació extrema a partir de les proves que posa la persona encarregada, a ritme de garrotín, perdiueta, nyacres, corranda, jotes, glosa menorquina, … A cada jornada, i segons la participació i la classificació, s’obté una puntuació que es va acumulant fins a la darrera jornada.

Actualment hi ha 11 equips locals de diferents comarques de Catalunya: “Vaig embriagat” (Esplugues de Llobregat), “Alt Empordà”, “Baix Empordà”, “Badaglosa” (Badalona), “Viles Ocupades del Pla de Barcelona”, “Serra de Galliners” (Sant Quirze del Vallès), “Alta Segarra”, “Vallès Accidental” (Sabadell), “Licor de Ganxet” (Granollers), “Garrotxa” i “Altíssim Penedès”.

Aquesta primera jornada va ser organitzada per l’equip de “Serra de Galliners”, equip local de Sant Quirze del Vallès, i la següent se celebrarà el proper 26 de juny a Calaf, a mans de l’equip “d’Alta Segarra”.

podeu visitar la resta d’apunts que tinc escampats pel bloc aquest índex us hi pot ajudar: improvisant al bloc

Indignada per com el govern pensa fer pagar la crisi a les economies mitjanes i baixes sense tocar per res les altes ni les grans fortunes, trobo aquest article:
“…/…els qui més manen a Caixa Catalunya s’apujaren el sou en plena crisi. El director general cobrava oficialment 600.000 euros l’any i, quan tothom ja s’estrenyia el cinturó, va passar a cobrar-ne 800.000. Escolto cada dia a Manuel Fuentes, un ex alumne meu, excel•lent. Divendres passat vaig estar a punt de trucar per dir-li que si volen que la gent es rebaixi el sou cal començar pels qui remenen les cireres en el sistema financer. La seva ineptitud ens ha portat la crisi. Cal que la rebaixa d’ingressos comenci per ells. Segur que serà així perquè aquí i a Madrid hi ha governs socialistes” Josep Maria Casasús (us recomano llegir el seu article sencer)

I aquest altre: que la crisi la paguin els rics

Avui em miro de ben lluny la foguera, de la platja estant, i com si fos un ritus sagrat, desitjo amb tota la meva energia que s’hi cremin unes quantes coses…
De totes les cremades que fem, any rera any, a Badalona, només en recordo una on la participació ciutadana es va dinamitzar orientant-la a l’autèntic esperit simbòlic de cremar el dimoni. Va ser amb l’alcalde Màrius Díaz, entre el 1979 i principis dels 80, en aquell bullidor polític i social que ens va fer transformar un acte arrelat però amb poca ànima, en el motiu per bastir unes populars Festes de Maig. L’actual i concorregut costum de portar a cremar dimonis fets a les escoles es va iniciar amb una acció reivindicativa promoguda pel propi ajuntament i assumida pels Esplais de Badalona i altres associacions, en què vam llançar a la foguera l’ESPECULACIÓ, la CONTAMINACIÓ, la falta de ZONES VERDES… (segueix)

M’agradaria  que la ciutat recuperarés aquesta càrrega simbòlica de la cremada. Sense perdre l’aspecte festiu i d’espectacle. Potser no queda bé en una societat moderna revestir de sentit exorcitador un acte cultural, però, si no donem significat a les coses que fem, què ens queda? Entenc que des del govern local pugui semblar massa perillós animar a ser reivindicatius: donar la paraula al poble és estar obert a deixar que parli amb llibertat… suposo que per això va deixar de fer-se. Però curiosament  incorporem tradicions d’altres terres que expressen aquest tipus de voluntat personal feta col·lectiva (arbre dels desitjos on s’hi pengen Kangis), o n’inventem de lúdiques també molt interessants (mur dels desitjos del Memorial Xesco Boix), i en canvi, desaprofitem el que pot donar de sí una tradició tan arrelada i participada. És posar-hi el signe negatiu, d’acord. I això fa una mica de por. Com un flaix em vénen al cap les fogueres on s’executaven dones per bruixes, la línia del què cal cremar no és gens objectiva…
Però estem al nivell de formular desitjos, en el pla simbòlic, i dins els límits que el respecte als Drets Humans i l’estat de de dret pot atorgar a la llibertat d’expressió. És, en comptes de redactar un desig que digui vull una ciutat amb igualtat de drets i deures, per exemple, portar a cremar, directament, la xenofòbia.
Per posar un exemple.
La cremada del dimoni té el seu origen en una acció dels pescadors suposadament orientada a foragitar els mals esperits o la mala estrugança. No veig perquè no podem actualitzar aquest simbolisme, encara que tinguem clar que per molt que ho portem a cremar, per aconseguir eradicar-ho cal treballar de valent. Construir, construir, fer créixer el bosc…

Quan els meus fills eren petits portaven, amb l’escola, el seu dimoni al peu del gran, per alimentar la foguera.

Jo avui, en un acte íntim, hi deixo el meu`: és un dimoni carregat de cinisme que porta en una mà les llavors de la intolerància xenòfoga, i a l’altra un fertilitzant amb components químics prohibits que n’accelera el creiexament i la reproducció. Les llavors les porta camuflades en un embàs etiquetat de “llavors per promoure el civisme i la convivència”, i el fertilitzant en un pot etiquetat com a “solucionador de problemes”. La seva cara és polièdrica, i és qque aquest tipus de cinisme té moltes cares. 

També hi deixo la desigualtat de sous, la desigualtat de conseqüències de la crisi econòmica, i el malbaratament del diner públic. Hi podria deixar moltes més coses, però ja no hi ah temps, la foguera és  apunt de començar a cremar…

el tot 2a q. de maig: jugar per badalona    (accés a l’article)

JUGAR PER BADALONA

Pel Parc de Can Solei durant la Festa del Badiu, ressonava, entre música i avisos del programa d’actes, la consigna Badalona som totes i tots, fem ciutat, fem Badalona. Un lema semblant ressonava a La Salut per Sant Jordi o a Sant Roc durant la Fira d’Artesania i Mostra d’Entitats del primer diumenge de maig. I en el pregó d’inici de festes l’Enric Juliana també va ressaltar encertadament aquest esperit. Perquè hi ha unes ganes molt grans de fer sentir el badalonisme, de fer que la gent se senti identificada amb la ciutat i que la ciutat sigui reconeguda arreu per les seves coses positives, per la seva cultura, el seu patrimoni, la seva vitalitat associativa… Potser és precisament durant les Festes de Maig que aquest sentiment es viu d’una manera més intensa. Les festes són expressions col·lectives molt importants per la vida i la identitat de les comunitats. Ajuden a sentir-se formar part d’una expressió col·lectiva, d’un vincle amb la terra, amb el poble, amb la gent. Ajuden a conviure i a passar-ho bé plegats. Una altra activitat que també promou l’estima a la ciutat i el sentit de pertinença són els jocs, i especialment els Jocs de Ciutat. A Badalona, tenim la sort de tenir per segon any, durant tot el mes de Maig, el Joc de Badalona. No és un joc qualsevol. Està fet amb tots els sentits. No és un joc d’història – però també ho és – ni un joc de personatges – que també n’hi ha – ni d’anècdotes, esports, cultura, geografia, vida associativa, economia, dades… En realitat és un joc que té tot això, i encara una mica més. Per això els anomenats “experts” – entre els que tinc l’honor de comptar-m’hi – som persones molt diverses, amb coneixements de diferents temes, i de diferents sectors de la ciutat. Perquè el Joc de Badalona tampoc és un joc per als “de sempre” els de “tota la vida” o per als “estudiosos”, els “adults”, els “vells”… No, és un joc per  a tothom, visqui on visqui, i tingui l’edat o condició que tingui. Perquè és un joc amb preguntes molt variades, que tracten temes de tota la ciutat sencera i amb nivells de dificultat variats. Jugar al Joc de Badalona significa conèixer millor la ciutat, descobrir curiositats, motivar-se per saber-ne més. Jugar al joc de Badalona significa remenar publicacions locals, buscar a internet o preguntar a la família, als veïns, i a tot “quisqui”… I significa també aspirar a uns premis, però tenir clar que l’important és  participar. Per això si encara no t’hi has inscrit, no et preocupis pels dies perduts. Aprofita els que queden. Inscriu-te ara: http://www.eljocdebadalona.cat/

Encara et pots inscriure a l’oportunitat de fer-te una mica més teva la ciutat, I de fer ciutat des de casa teva. (més informació)

No sabria situar en quin moment de la meva infantesa vaig fer-me conscient que el meu germà gran era diferent i ho seria per sempre. Però tinc present com, cada nit, en aquell ritual familiar de resar abans d’adormir-nos, jo pregava demanant que es curés. Fins que la meva mare, un dia, em va fer entendre que mai es curaria;     (segueix)

No ho recordo com un impacte traumàtic, però el sol fet de recordar-ho amb tanta nitidesa em dóna la mesura de la importància que devia tenir aquell moment en el meu procés de creixement: calia oblidar la màgia, deixar de creure en el miracle i acceptar que hi ha coses que són com són, per més doloroses o incomprensibles que ens siguin. No ho sé ben bé. Potser, en realitat, va ser un fet que ja havia anat acceptant i que sintetitzo amb un missatge de la mare…El que sí sé és que a partir de llavors vaig pregar perquè, ja que no podria curar-se, almenys millorés i no es pegués. Tot i que hi afegia un recordatori “si es pogués curar, demanaria que es curi, però si no pot ser, almenys que es millori, que estigui tranquil, que no es piqui (que no es pegui, en llenguatge tècnic, que no s’auto-agredeixi…)

Veure’l fer-se mal i no poder evitar-ho em provocava sofriment i impotència. La convivència també devia ser molt complexa. Però el record vivencial no és gens traumàtic, al contrari. Segurament tot s’anava assumint en un dia a dia d’alta complicitat familiar. En un dia a dia que dibuixava la nostra especial normalitat.
Quan vam néixer ell ja hi era, i l’opció amorosa i inclusiva de la família es respirava en el clima de casa. La naturalitat no s’ensenya amb lliçons enraonades, es transmet vivint-la i fent-la viure. Encara que necessiti paraules. El meu germà – el gran d’una colla de cinc – té un retard mental per una lesió cerebral produïda durant el part, però el que l’ha fet més especial és el seu comportament psicòtic difícil de controlar. La seva principal dificultat a l’hora d’adquirir hàbits socials i adaptar-se a una vida comunitària mínimament normalitzada ha estat la forta impulsivitat irreflexiva que el portava – ara ja gairebé no pot – a situacions de perill que ell no discernia, i que ens “obligava” a estar pendents d’ell les 24 hores del dia de cada dia de l’any. Molts cops penso en com hauria estat de diferent si hagués nascut en una altra època i hagués pogut anar a una escola. El pitjor era la violència que s’exercia contra ell mateix, molt sovint. Es provocava unes agressions inconcebibles, sense que ni els còctels químics ni les lleus orientacions terapèutiques – en aquella època ni ell ni la família va poder gaudir de cap servei dels que existeixen ara, malgrat anar als millors especialistes dels moment, doctors de renom, eminències mèdiques – aconseguissin unes pautes de control perdurables. Va viure sempre a casa, on la cooperació familiar li feia d’escola, fins als 23 anys; llavors l’energia i la força de la seva joventut es materialitzava en unes crisis que l’entorn familiar, malgrat estar totalment predisposat i adaptat a les seves necessitats, ja no podia contenir.

De vegades penso que potser aquest record de la meva pregària, marca d’alguna manera el moment en què vaig deixar d’esperar que el meu germà es convertís en un altre, i vaig començar a acceptar-lo tal com era. Vaig deixar de creure en un cop de màgia. I  començar a interactuar amb ell, a comunicar-m’hi amb més encert. No era fàcil en moments de crisi, però en molts altres ell era alegre i a la seva manera es comunicava. Era un nen. Amb els altres germans i amb molta tenacitat vam aconseguir alguna complicitat, un fil de comunicació, i molta connexió emocional. Hi ha tants records, tanta energia esmerçáda, tanta cooperació apresa… Ballar en rotllana i aconseguir que cantés un fragment amb nosaltres (“aubaiacibada”,-li encantava el disc de cançons tradicionals del Serrat i tots els de la Nova Cançó-, perquè llavors jugàvem a interpretar el ball de la cibada), i que ens demanés quina canço volia escoltar fent ell la tonada, o com va aprendre algunes paraules per comunicar necessitats. En el fons casa nostra era una escola de pedagogia molt activa!

Aquesta sensació de deixar de creure en la màgia, de deixar d’esperar el miracle, l’he tornat a a viure fa pocs anys, davant el greu ictus del meu germà petit. La discapacitat sobrevinguda és, potser, encara més difícil de digerir.

La vivència íntima enfront la impossibilitat del germà per portar una vida com la nostra i l’acceptació de les seves limitacions com una característica pròpia que cal viure en positiu és complexa.  La recerca de capacitats, habilitats i reptes a superar, una oportunitat i un aprenentage. Tot plegat, una escola de vida.

De vegades penso que ens aferrem al nostre lluminós passat romà perquè és l’única època de la nostra història en què la gran Barcelona no ens feia ombra. Llavors, de fet, la petita colònia Barcino tot just creixia. Avui, en canvi, ni tan sols una capitalitat cultural que havia de projectar-nos aconsegueix que l’espectacular i  ben pregonat inici de festes tingui relleu en la premsa i TV que edita i controla la Capital, la que de debò mana. (segueix)

Amb els meus amics de les VOPB, les Viles Ocupades del Pla de Barcelona, que és un equip de cantadors de cançó improvisada molt engrescat,  fem broma sobre si Badalona és o no una vila ocupada, ells diuen que de moment és PRE OCUPADA…,

I en moments com els d’avui, que la meva autoestima ciutadana se sent ferida pel poc cas que ens fan els mitjans més populars en comparació amb el molt que ens en fan quan les notícies són dolentes (evidentment hi ha excepcions, i EL PUNT ens treu a portada), em ve a la memòria aquell debat insòlit que un soci lletraferit portava a les assemblees de l’Associació de Veïns del Centre de fa mitja dotzena d’anys: si a Badalona li convenia més seguir mantenint la identitat independent, o annexionar-se a Barcelona i ser un Districte, vist el llast de la crisi identitària local, i dels eterns problemes d’una administració que mai acaba de sortir-se’n…

A mi el debat em semblava insòlit, però vet aquí que fa pocs mesos que, fent una recerca per documentar les  preguntes que he aportat al Joc de Badalona, vaig descobrir detalls del debat que aquest tema havia suscitat entre la població badalonina a finals del segle XIX, quan s‘annexionaven les vil·les de Gràcia, Sants, Sant Andreu, Sant Martí…

Així doncs. hi va haver un moment de la història en que ens ho vam plantejar… Fa molts anys que escolto aquest discurs de com fer-ho per posar Badalona al mapa, per fer que les propostes culturals engresquin a gent de fora, que vinguin turistes, visitants, que la ciutat sigui coneguda i reconeguda, que els nostres veïns metropolitans s’adonin que tenim molt per oferir… Fa pocs dies, de fet, teníem una discreta bona mostra de com això, en realitat, és possible. Ja ho estem fent. Amb el Blues&Ritmes, per exemple. O amb el Festival de Màgia i els FIlmets.
Al Blues&Ritmes L’AVUI hi dedicava aquest article.  Una iniciativa seriosa, innovadora, perssistent… potser es tracta d’això, de treballar molt, de posar-hi creativitat intel·ligent, d’innovar, de saber oferir productes que interessin a un públic disposat a desplaçar-se . En tenim alguns de detectats d’aquests “productes”, potser només es tracta de consolidar-los i projectar-los adequadament. Comptant que essent veïns de la Gran i absorvent Barcelona, per més que siguem la 3a ciutat catalana, sempre ens serà difícil destacar. Per això més valdria no perdre massa temps, energies ni diners en actes fets expressament per lluir: igualment no ens en fan cas, i ens hipotequen…

La forma com els nostres fills i nebots -ara ja adolescents i joves- cooperen, es vinculen i viuen la relació amb els seus oncles especials, em fa sentir una íntima satisfacció, i em fa pensar que hem fet un bon camí plegats (segueix)

La naturalitat no s’ensenya, sinó que es transmet en el clima, i és vehicle de molts valors de vinculació afectiva i compromís apresos en el dia a dia de la convivència.

En el meu present, des del meu rol de germana adulta, amb família pròpia i amb projectes vitals que m’engresquen i ocupen, mantinc, juntament amb les meves germanes i en complicitat amb la resta de la família, un compromís molt actiu per incloure en el màxim possible d’espais i moments de la vida familiar i social als nostres dos germans dependents, que viuen en residències assistides. La forma com els nostres fills i nebots -adolescents i joves- cooperen i s’hi vinculen em mostra que hem fet un bon camí encomanant-los des de la seva infància, amb tota naturalitat, la normalitat i el vincle, fins arribar als compromisos actuals, assumits d’una forma sana i mesurada. Naturalitat i mesura serien dues paraules clau d’aquest procés. La naturalitat no s’ensenya, sinó que es transmet en el clima, i és vehicle de molts valors de vinculació afectiva i compromís apresos en el dia a dia de la convivència.
Naturalitat en el dia a dia d’una vida INCLUSIVA, d’un tracte des i per a la igualtat sense cap tipus de rebaixa en la consideració de dignitat. Considerció de dignitat que mira i valora la persona per sobre de l’etiqueta del seu dèficit, i que teixeix complicitats comunicatives des de la sinceritat sentimental.

I la mida justa, no imposada ni invasiva, però tampoc desentesa ni inhibida, una mida que desculpabilitza i permet propostes d’iniciativa pròpia d’uns nebots que han heretat i s’han fet seu el vincle. Ser i fer de família inclusiva i inclusora en una societat que no ho és, no és fàcil. I entre la renúncia que claudica i la proacció que reivindica hi ha tot un món ple d’aprenentatges i vincles que inclou moltes satisfaccions personals. 
Em fa molt feliç veure en aquests joves desacomplexats i independents la petjada dels valors apresos en el si d’unes vivències que, vistes de fora estant, sovint són jutjades amb paràmetres miops, des d’un pragmatisme gairebé materialista: conviure amb persones dependents s’associa a càrrega, buidor comunicativa, feina excessiva, sacrifici, disconfort… Obliden, aquestes mirades esbiaixades, que per sobre de tot conviure amb persones dependents és una oportunitat gairebé única per aprendre i adquirir valors, competències i habilitats que ens enriqueixen com a persones i enriqueixen la humanitat.

Em costa quedar-me tancada a la feina, malgrat les urgències pendents. Les festes i els deutes em cridem alhora, i l’arrítmia és patent. Qui es pot estar d’anar a La Plaça Roja, el primer diumenge de maig? A Sant Roc hi ha la Fira on vibra el civisme, i no hi vull faltar.            

   (segueix)

Sobrevisc a una dura setmana, plena de son, i de més son i de pressió per terminis que acaben, documents que no arribo a tancar. Poc dormir i neguits és migranya segura, amb profund malestar. I dijous a la tarda, que em convé fer una bona embranzida, l’oratori d’Artigues em crida, vull fer pinya amb Camí de La Pau! Però abans, com si fos de passada, en un trajecte de bus que s’encalla al Museu, m’aturo a tastar l’Abi YoYo d’en Xesco Boix que en Joan Giralt ens regala,  el mur d’Espiral  que recull, aquest cop entre llibres, missatges menuts per un Món Millor.

Tornant de la feina, avui, amb un munt de carpetes i els deures al front, he ensumat l’olor del dimoni, caminant eixerit entre colles de caps emmocadorats de blau.
Fa una tarda radiant. D’aquí a poc a LLoreda hi torna a haver contes; a les 7h, el pregó, toc d’inici i convit a les festa…i el muntatge SPECULUM que enceta la nit… Em costa quedar-me tancada a fer feina, malgrat les urgències pendents.

Són festes, ho veig en la llum de la tarda, s’olora en l’ambient!