El dia 1 de maig de 1890, la que fou la primera celebració d’aquesta diada a tot Europa, a Badalona es van manifestar 4.000 persones. Quatre mil de d’una població total que s’estima en 16.000 habitants. Fou la 3a manifestació més nombrosa a tot Catalunya, en una proporció que ara significaria, a Badalona, una manifestació de més de 50.000 persones…Les mobilitzacions i la vida obrera a la nostra ciutat és una altra cara de la història, una història poc escrita, poc contada. Gens visible. Una identitat badalonina que l’historiador Emili Ferrando ens ajuda a descobrir (seguiex)
Revisar les reivindicacions – i el seu argumentari-, del moviment obrer mundial de finals del segle XIX és un element essencial per entendre la vida de la nostra societat predecessora, i ens ubica en una Badalona que cal fer present per no esbiaixar les lectures històriques.
Dilluns passat, al local de la FAVB, l’Emili Ferrando feia un repàs, en quinze aturades, a la història tràgica de les obreres i obreres badalonins, i a la resposta solidària de gran cooperació (moments de glòria) que es generava envers les famílies de les víctimes (d’empresonaments, execucions, morts per accidents laborals…).
Una classe d’història molt documentada, amb projecció de fotografies i lectures de fragments que aportaven una gran dosi de realisme, emotivitat i consiciència.
Tot plegat em va reactivar uns fils de pensament que no m’han deixat de festejar d’ençà que fa un any, en les discussions sobre el sentit de la Capitalitat de la Cultura Catalana per Badalona, en el marc de la llavors incipient Taula de Cultura, es parlava de la necessitat d’enfortir la identitat de la ciutat. I s’apuntava aquesta realitat, la realitat obrera històrica i actual, com una identitat que calia rescatar de l’oblit. Els meus fils de pensament tenen a veure doncs amb idees molt perceptives que parlen de:
– la realitat obrerar badalonina, en clau catalana. El lerrouxisme i altres interessos polítics actuals han creat un imaginari col·lectiu totalment fictici que simplifica la realitat en una polarització de la població per raó d’origen. Simplificació en pobres i rics, obreres i empresaris, en què s’ubica als catalans en el bloc dels rics empresaris, i als no catalans (castellans, estrangers) en el bloc dels pobres obreres. Aquesta falsa polarització té encara una gran vigència en la societat badalonina. Recuperar la memòria històrica obrera pot ajudar a trencar aquests falsos i nefastos tòpics.
– la gran capacitat organitzativa, participativa i mobilitzadora de la nostra ciutat, que té la seva part fosca, però, en la dificultat històrica per als amplis consensos i lideratges estables.
– la història associativa obrera com a actiu de referència a sumar en la nodrida història associativa cultural badalonina, vinculada en molts casos a aquesta. Sembla que l’any 1855, en què hi hagué els 9 dies de vaga secundant la primera Vaga General a l’Estat, ja existia una “Societat de Teixidors”.
– la necessitat de recuperar la memòria de la repressió franquista, de fer-la visible i concretar-la, per evitar un altre imaginari fals, molt perillós, que minimitza els efectes de la dictadura, la banalitza i gairebé l’elimina. És una necessitat per a la dignificació de la vida de les víctimes i famílies, i una necessitat per a l’imaginari col·lectiu del futur. Els joves actuals han de conèixer l’horror del que va comportar la política del franquisme per poder refusar discursos seductors dels líders actuals que s’hi aproximen. Les imatges i el relat del cas Téllez, ubicat ja en el postfranquisme immediat (1975) en són una mostra.
– la invisibilitat que té tota aquesta història en la nostra ciutat. Cert que hi ha excepcions, que tenim alguns carrers dedicats a sindicalistes (Joan Peiró). Però no és prou. El nom de Carme Claramunt, per exemple, única dona badalonina executada al Camp de la Bóta, ha estat rescatat per una associació recent.
L’acte de dilluns a la FAVB potser va passar desapercebut en moltes esferes, perquè com passa amb tantes coses que es fan a Badalona, el fet que no tinguem una agenda de ciutat ni una xarxa ciutadana encara prou àmplia dificulta l’accés a la informació d’una forma universalitzada. Però va ser un acte que caldria repetir en molts més àmbits, tal com es comentava entre el petit cercle de tertúlia que s’improvisà, un cop a acabat, al mig del Torrent d’en Valls.