miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

les més de març

lèxic il·lustrat català xinès… xino xano!

Conèixer i entendre la llengua i els costums del país on s’ha anat a viure és molt important. Aquest llibre, petit, senzill, però bàsic i atractiu, és una eina per facilitar-ho tant als infants i joves acabats d’arribar com a les seves famílies. I permet, també, a l’alumnat i professorat català (i a qualsevol altra persona) apropar-se a la llengua i costums xinesos. Sense pressa, assaborint el camí a poc a poc (segueix)  

Al barri de La Pau, a Badalona, han batejat amb aquest nom, XINO XANO, un projecte d’intervenció comunitària (impulsat des del Pla educatiu d’entorn i el Pla de desenvolupament comunitari) en què els protagonistes són, majoritàriament, ciutadanes i ciutadans xinesos. El projecte és obert a tot el veïnat, plural, però parteix de la col·laboració amb una associació cultural xinesa-catalana que s’ocupa principalment d’atendre el centenar d’infants que cada dissabte s’apleguen a l’edifici de l’escola pública Miguel Hernández per passar-hi el dia, mentre els pares treballen. Aprenen xinès mandarí, tradicions pròpies del seu país i, també, tradicions i costums del país d’acollida. És en el marc d’aquest projecte, i amb motiu de la col·laboració que hi fa l’Espai Jove de Converses Interculturals, que uns dissabtes enrere vaig tenir l’oportunitat de comprovar, en directe, la utilitat entre els adults d’aquest petit llibre que fa cinc anys ens va fer tanta il·lusió i ens va portar tanta feina tirar endavant. El portava a sobre, i em va servir de molt, però el que més em va cridar l’atenció és que a les dones xineses que hi havia a l’escola els va interessar moltíssim.
Amb infants i joves escolaritzats ja gairebé no és necessari, doncs la majoria aprenen català amb facilitat a les escoles, i superen aviat el nivell bàsic d’aquest lèxic inicial.  Però amb els adults la cosa és ben diferent, i l’apartat de frases i expressions d’ús freqüent ajuda a resoldre algunes situacions d’urgència i a establir una comunicació segura. D’altra banda, l’apartat dedicat a les tradicions és adequat en el marc d’aquest projecte, que pretén apropar referents i facilitar la vinculació de la comunitat xinesa a la societat badalonina.
Em va fer il·lusió seguir trobant utilitat a aquest petit llibre, que vam fer l’any 2005 amb la Dolors Permanyer (llavors ella era assessora LIC i jo professora de TAE), i amb la Liao Yanping, il·lustrat per Ma Lu i editat a Xina per  Maguregui Ediciones. Aquesta editorial feia temps que editava en bilingüe, castellà xinès, i la meva companya va aconseguir convèncer-los de  la utilitat d’editar en català-xinès. Treballar-hi va ser una aventura, una font de sorpreses i un aprenentatge sens fi.
Una de les coses que permet aquest llibre és poder pronunciar paraules en xinès amb certa facilitat, ja que es troben escrites també en piyin. Evidentment hi ha la dificultat de l’entonació, però el sol fet d’apropar-se a la pronúncia correcta del mot és un gest que ajuda a crear un clima de proximitat.
Té més de 600 paraules, la majoria il·lustrades, presentades en 20 temes, seguint el marc comú europeu de les llengües per al nivell inicial; hi ha més de 40 frases i expressions d’us corrent, moltes d’elles contextualitzades en el món escolar i de les necessitats bàsiques, un glosari, i un apartat dedicat a les tradicions catalanes i xineses.

Hi ha un imaginari col·lectiu estereotipat que encotilla la societat xinesa afincada a les nostres ciutats com una societat tancada que viu d’esquena a la nostra. Però això és només un imaginari estereotipat. Si s’estableixen ponts de comunicació de seguida es decobreix que hi ha moltes possibilitats d’interacció i vinculació. Xino xano, per anar trobant el to, la mesura, per donar temps; una expressió escollida pels promotors del projecte per significar, precisament, aquest aspecte de donar-se temps, mútuament.
Aquest llibre és molt bàsic i senzill, però si serveix poc o molt per facilitar algun d’aquests ponts, les autores ens sentirem molt satisfetes!

23F des de la vivència

(Aquest apunt s’ha entretingut més del compte a la carpeta d’esborranys, i s’ha desajustat força del calendari. Però no vull esperar al 2011 per penjar-lo)

El 23-F que jo vaig viure és un desconcert esglaiat congelat en dos fotogrames: un de nervioses converses telefòniques en gruixuts auriculars – llavors no hi havia internet ni mòbils – ,i l’altre en un mític viatge conduint un camió carregat d’arxius.  (segueix)

Jo tenia vint anys, preparàvem un treball  a casa d’uns companys de facultat, i les primeres trucades les vaig fer des d’allà, als de casa. Vaig saber que em buscàven del Consell de la Joventut de Badalona i també del Casal de la Pau de Barcelona. Del CLJB jo n’era la presidenta, del Casal de la Pau n’era militant, i sovint per a les accions de carrer es comptava amb el “meu” camió. Les gestions amb Badalona les vam enllestir ràpid: als companys de secretariat  i especialment als de partits polítics els neguitejava el tema documentació: calia fer-la desaparèixer per evitar que si es confiscava aportés dades personals. Un Consell Local de Joventut no és que fos molt revolucionari, però era participació democràtica, era construcció política, i amb el compromís de partits fins feia poc clandestins. Calia prendre precaucions, no sabíem contra què ens enfrontàvem. Tot plegat era com un joc dels disbarats. Si la memòria no em falla, en Josep, el secretari – tant o més jove que jo – s’emportà a casa els arxius que contenien informació personal. 
El cas del Casal de la Pau encara era més delicat. Allà hi havia informació de moltes persones compromeses en l’antimilitarisme, tots els arxius dels Objectors de Consciència, documentació d’apologia i acció de desobediència activa contra el servei militar, contra l’exèrcit, accions al límit de la legalitat. Tot plegat material perillós a mans d’uns colpistes militars. Recordo la feinada d’anar carregant dins la caixa del camió un arxivador darrera l’altre, uns arxivadors de cartró dels “típics”. Recordo la por al cos, la rapidesa i la discreció de l’operació, i recordo especialment aquell trajecte cap a un pis “secret” precisament a Badalona. Les hores passaven sense novetat, les marxes militars ja sonaven per les ràdios, tot era confús, i davant nostre el futur s’obria com un precipici. Entre la incredulitat i l’imaginari tràgic, sense conèixer quins podien ser els límits ni la magnitud de la tragèdia.

Em veig encara tremolosa però decidida, conduint aquell camíó per tota la Gran Via cap a Glòries, desitjant no tenir cap contratemps, cap roda punxada ni cap avaria…, i desitjant que tot allò fos un malson. Aquell assaig de democràcia que havia tingut la sort de viure i tastar no podia ser que durés tan poc, ni que tornés de debò la foscor i l’horror d’un règim autoritari. Por, i també certa emoció per l’aventura que estava vivint, secretament.
Una aventura que ara puc mirar-me en clau d’anècdota personal, perquè, aparentment, tot va quedar en un gran ensurt i res més.

M’indigna pensar que els autors del Cop d’Estat del 23-F dormen cada dia a casa seva, que ningú ha estat jutjat pels crims del franquisme, i que, per contra, hi ha empresonades moltes persones per motius de consciència, en el sentit ampli de la definició de pres de consciència.

(la fotografia pertany al mateix camió, aquesta vegada disfressat per  a una “performance” antimilitarista i antinuclear durant la rua del
Carnaval de Barcelona del 198? en què el MOC guanyà un premi!)

el tot:1a q. d’abril: espai públic més accessible, ciutadania menys invisible

Espai públic més accessible, ciutadania menys invisible (segueix)

ESPAI PÚBLIC MÉS ACCESSIBLE, CIUTADANIA MENYS INVISIBLE

La Llei 20/1991, de 25 de novembre, de promoció de l’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques, modificada pel Decret legislatiu 6/1994, de 13 de juliol, disposava que el Govern de la Generalitat havia d’aprovar un Codi d’accessibilitat que refongués totes les normes dictades en la matèria i, alhora, facultés el mateix Govern i els consellers competents per efectuar el desplegament reglamentari. I així es va fer. El codi s’aprovà l’any 1995. Fa quinze anys. Però encara no s’aplica ni en la seva totalitat ni correctament, i cal estar contínuament a l’aguait per reclamar que l’espai públic no sigui motiu d’exclusió i discriminació. En Lluís Alern, des de la seva cadira de rodes, va dedicar molt temps i esforços a aplicar coneixements normatius i tècnics per denunciar incompliments i proposar solucions,  i va assolir moltes millores per a molts altres ciutadans que lluiten per no convertir-se en invisibles, invisibles pels impediments constants per accedir a l’espai i als serveis públics. Un espai i uns serveis públics que si es fan accessibles a les persones amb mobilitat reduïda, milloren la mobilitat ciutadana en general (persones amb cotxets de criatura, amb carretons, bicicletes, patinets…)

La inesperada i recent mort d’en Lluís Alern, a qui dedico aquest article com a reconeixement de la seva tasca, ha fet que aquests dies es parli més de la feina feta per l’associació que ell va presidir fins fa ben poc, “Deixem de Ser Invisibles”, i de la plataforma d’entitats prèvia que, amb el mateix nom, va fer-se present d’una forma remarcable en el dia a dia de la ciutat des de principis dels 2000. Malgrat les fites assolides -.es va aconseguir  fer canviar alguns projectes municipals, aplicar mesures d’accessibilitat en alguns equipaments i serveis i fer-se un lloc en el Consell de Mobilitat -, la realitat és que la vigilància sobre l’aplicació del Codi d’accessibilitat continua recaient, dissortadament,  i de forma majoritària, en el voluntarisme de les persones directament afectades. Un fet políticament inadmissible.

La feina de conscienciació i exigència és imprescindible i cal fer-la no només de cara a l’administració, sinó també entre les entitats ciutadanes, veïnals, sindicals, polítiques, culturals, socials, esportives…:

fa pocs dies a Badalona mateix se celebrava un acte amb el suggerent títol de “Ciutadania i Espai Públic”… però es feia en un local inaccessible…!

al rescat de la memòria obrera de badalona

El dia 1 de maig de 1890, la que fou la primera celebració d’aquesta diada a tot Europa, a Badalona es van manifestar 4.000 persones. Quatre mil de d’una població total que s’estima en 16.000 habitants. Fou la 3a manifestació més nombrosa a tot Catalunya, en una proporció que ara significaria, a Badalona,  una manifestació de més de 50.000 persones…Les mobilitzacions i la vida obrera a la nostra ciutat és una altra cara de la història, una història poc escrita, poc contada. Gens visible. Una identitat badalonina que l’historiador Emili Ferrando ens ajuda a descobrir (seguiex)

Revisar les reivindicacions – i el seu argumentari-, del moviment obrer mundial de finals del segle XIX és un element essencial per entendre la vida de la nostra societat predecessora, i ens ubica en una Badalona que cal fer present per no esbiaixar les lectures històriques.

Dilluns passat, al local de la FAVB, l’Emili Ferrando feia un repàs, en quinze aturades, a la història tràgica de les obreres i obreres badalonins, i a la resposta solidària de gran cooperació (moments de glòria) que es generava envers les famílies de les víctimes (d’empresonaments, execucions, morts per accidents laborals…).

Una classe d’història molt documentada, amb projecció de fotografies i lectures de fragments que aportaven una gran dosi de realisme, emotivitat i consiciència.

Tot plegat em va reactivar uns fils de pensament que no m’han deixat de festejar d’ençà que fa un any, en les discussions sobre el sentit de la Capitalitat de la Cultura Catalana per Badalona, en el marc de la llavors incipient Taula de Cultura, es parlava de la necessitat d’enfortir la identitat de la ciutat. I s’apuntava aquesta realitat, la realitat obrera històrica i actual, com una identitat que calia rescatar de l’oblit. Els meus fils de pensament tenen a veure doncs amb idees molt perceptives que parlen de: 

– la realitat obrerar badalonina, en clau catalana. El lerrouxisme i altres interessos polítics actuals han creat un imaginari col·lectiu totalment fictici que simplifica la realitat en una polarització de la població per raó d’origen. Simplificació en  pobres i rics, obreres i empresaris, en què  s’ubica als catalans en el bloc dels rics empresaris, i als no catalans (castellans, estrangers) en el bloc dels pobres obreres. Aquesta falsa polarització té encara una gran vigència en la societat badalonina. Recuperar la memòria històrica obrera pot ajudar a trencar aquests falsos i nefastos tòpics.

– la gran capacitat organitzativa, participativa i mobilitzadora de la nostra ciutat, que té la seva part fosca, però, en la dificultat històrica per als amplis consensos i lideratges estables.

– la història associativa obrera com a actiu de referència a sumar en la nodrida història associativa cultural badalonina, vinculada en molts casos a aquesta. Sembla que l’any 1855, en què hi hagué els 9 dies de vaga secundant la primera Vaga General a l’Estat, ja existia una “Societat de Teixidors”.

– la necessitat de recuperar la memòria de la repressió franquista, de fer-la visible i concretar-la, per evitar un altre imaginari fals, molt perillós, que minimitza els efectes de la dictadura, la banalitza i gairebé l’elimina. És una necessitat per a la dignificació de la vida de les víctimes i famílies, i una necessitat per a l’imaginari col·lectiu del futur. Els joves actuals han de conèixer l’horror del que va comportar la política del franquisme per poder refusar discursos seductors dels líders actuals que s’hi aproximen. Les imatges i el relat del cas Téllez, ubicat ja en el postfranquisme immediat (1975) en són una mostra.

– la invisibilitat que té tota aquesta història en la nostra ciutat. Cert que hi ha excepcions, que tenim alguns carrers dedicats a sindicalistes  (Joan Peiró). Però no és prou.  El nom de Carme Claramunt, per exemple, única dona badalonina executada al Camp de la Bóta, ha estat rescatat per una associació recent.

L’acte de dilluns a la FAVB potser va passar desapercebut en moltes esferes, perquè com passa amb tantes coses que es fan a Badalona, el fet que no tinguem una agenda de ciutat ni una xarxa ciutadana encara prou àmplia dificulta l’accés a la informació d’una forma universalitzada. Però va ser un acte que caldria repetir en molts més àmbits, tal com es comentava entre el petit cercle de tertúlia que s’improvisà, un cop a acabat, al mig del Torrent d’en Valls.

 

 

menys invisibles, per tu lluís

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
(Miquel Martí i Pol)


Silenci ferit d’un mig matí de dimarts, a la bústia de correu. Paràlisi a la pantalla per quatre paraules: curtes i inequívocament tràgiques. En pocs segons la complicitat vivenciada es replega sencera en els fulls d’un gruixut llibre,imaginari, que el dit esventa, com si tots aquests anys cabessin en una única llambregada. Sento aquesta mort amb íntima i sincera commoció; la sento com a inesperada, tot i que, en realitat, el vaig conèixer amb el compte enrera en marxa. Sinó que això ell mai ho demostrava. Conscient, tenaç lluitador, realista, vital, afrontant tots els obstacles. (segueix)

El vaig conèixer a finals dels noranta, quan amb ASPANIN, GAM i BADABICIS, des de l’Associació de Veïns del Centre, reclamàvem que en la remodelació del pas sota la via del tren, al Carrer de Mar, se suprimissin les barreres arquitectòniques. Ja llavors havíem entès que millorar l’accessibilitat a l’espai públic era un guany per al conjunt de la ciutadania, i que la seva reivindicació era una funció transversal, no exclusiva dels ciutadans afectats de problemes de mobilitat. Era la primera persona amb una discapacitat sobrevinguda que coneixia tant d’aprop, i la naturalitat un pèl sarcàstica amb que portava la seva malaltia em va ser una lliçó.
Aquella campanya va assolir plenament l’objectiu, amb la pressíó l’ajuntament s’hi va sumar i es va aconseguir el que semblava impossible. El projecte, tal com el coneixem i gaudim actualment, va ser, fins i tot, premiat.
Com a entitat veïnal, l’AVCentre va assumir, poc temps després, la creació d’una comissió per la supressió de barreres arquitectòniques al barri, embrió d’una futura campanya de gran impacte ciutadà entre el 2002 i el 2003, la campanya Deixem de Ser Invisibles.
En Lluís era clau en aquesta moguda. Home format, bon coneixedor de les lleis i normatives, amb una mirada tècnica eficient. I una dedicació foramida. Mesurava pendents i amplades, detectava obstacles i registrava dades imprescindibles. Reivindicava amb serenitat i fermesa, sense estridències. Creïble i convincent davant els mitjans de comunicació i davant els polítics, en reunions, taules de debat o recorreguts amb els arquitectes municipals.
Les pàgines que vam escriure plegats sóm intenses. Hi ha persones amb qui sumes, d’altres amb qui multipliques. Amb moltes complicitats i una estratègia atrevida, la Plataforma Deixem de Ser Invisibles va ser una constant en el dia a dia ciutadà. Des de la seva primera acció pública, a l’Escola del Mar, fins la trajectòria de la ja reconvertida en entitat pròpia, el llistat d’intervencions i de guanys va ser de vertigen en el tret de sortida, i de compromís sostingut durant molts anys. L’esgotament i el desencís davant els incompliments municipals, però també tenen el seu espai. En LLuís va arribar a abandonar, per aquesta disconformitat amb els incompliments municipals, el Consell de Mobilitat.
Molta feina feta, molta feina per fer.
Indiscutiblement Badalona ara permet que les persones amb mobilitat reduïda siguin una mica menys invisibles, i en això el compromís d’en LLuís, i de tota la gent que ell va arrossegar han estat claus. No puc negar una certa tristesa, que se suma a la tristesa per la seva mort, per la Badalona que vam anhelar i ell no ha pogut veure.
Encara no sóc plenament conscient de què significa la seva mort: em costa de creure. Em costa menys ser conscient de què ha significat la seva vida, o almenys la parcel·la de la seva vida que jo he tingut la sort de compartir.
I sento una certa responsabilitat en donar continuïtat, sortida, a tanta feina feta des de la militància diària, discreta i sistemàtica, per una possible futura Badalona més inclusiva, menys discriminatòria, menys invisibilitzant…
Gràcies per ser-hi, LLuís. Diuen que una persona no mor del tot mestre se la recordi. Cada conquesta que assolim en la missió de fer més accessible – i més humana – aquesta ciutat serà fer-te reviure,

la poesia, saviesa compartida contra l’oblit

A punt d’acabar-se el dia mundial de la poesia, un missatge amic que em fa arribar una notícia de vilaweb em resol l’apunt que no havia encertat a fer. 

(Enllaç notícia sencera)

La poesia, saviesa compartida, contra l’oblit
‘Però no moren, les paraules./ Flama en la nit, la poesia/ és saviesa compartida,/ contra l’oblit. I pura gràcia/ d’un art madur: rigor i joc.’ Amb aquests versos es tanca el poema ‘La Poesia’, que Jordi Pàmias ha escrit expressament per celebrar el Dia Mundial de la Poesia 2010. El poema, encarregat per la Institució de les Lletres Catalanes i Unescocat , s’ha traduït a una vintena de llegües i recollit en un opuscle. Al llarg del dia d’avui també es ! faran lectures poètiques a una quinzena de poblacions (tot el programa d’activitat al bloc del Dia Mundial de la Poesia).

(segueix)
 

‘La poesia’ (Jordi Pàmias)

Com el galop, mig oblidat,
d’uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l’encant d’un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
 a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d’elegia, mormols…

Ferit d’enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és ! saviesa compartida,
contra l’oblit. I pura gràcia
d’un art madur: rigor i joc.

 

flamenc català, rumba històrica catalana

“La rumba va néixer a Lleida descendent del vell Sandó…”

Escoltant els CD que ha editat Udol de llop, i després de veure els DVD de l’acurat treball d’investigació que ha dut  a terme aquesta productora de flamenc català a partir del descobriment de les cartes de l’oncle Àngel, penso amb certa ironia i tristesa amb les desafortunades declaracions de Mayte Martín (i d’altres que la secunden) sobre la impossibilitat de que el flamenc pugui ser cantat en català. (segueix)

El debat sobre si l’expressió musical flamenca s’ha de considerar o no cultura catalana, o quants anys més han de passar perquè s’hi consideri, o etc. etc, és un debat que sovint s’emmarca des d’un prisma erroni. Independentment de que cal plantejar la discussió des de la pregunta de quants anys són necessaris perquè una expressió musical importada – i practicada de forma continuada – es consideri pròpia, en realitat en el cas del flamenc no estem parlant només d’això. Perquè en realitat no estem parlant d’una expressió importada en el sentit literal de la paraula.

Associem l’arribada del flamenc a Catalunya amb l’arribada de la immigració andalusa, però sembla que en realitat la cosa no va anar així, i segons expliquen els experts, el silenci i desconeixement general que hi ha sobre aquest fet és degut en bona mesura als interessos franquistes per silenciar el català i per silenciar la cultura gitana.

Cal tenir present que els gitanos van arribar a la Península Ibèrica pels Pirineus, i es van establir a la Corona d’Aragó  a mitjans del segle XV. Els gitanos catalans parlaven caló català, i català.I cantaven en caló català, i en català. I no van aprendre a parlar castellà fins mitjans del segle XX, que és quan van entrar en contacte per primer cop amb aquesta llengua. A part de la persecussió històrica endegada pels reis catòlics, després de la guerra civil els gitanos van patir una persecució triple: per ser gitanos, per la seva ideologia (molts d’ells eren anarquistes o republicans), i per cantar en català. Parlar i cantar en català els va valdre moltes pallisses, empresonaments i l’aplicació generalitzada de la llei de “Vagos i maleantes”. 

Malgrat la repressió, però, els gitanos han conservat en el cercle íntim familiar la seva parla i l’expressió musical catalana, i en el cas de Lleida aquesta expressió va trascendir l’àmbit privat, i en el si de la “Carrinclonada” es cantaven i ballaven garrotins com a expressió de convivència entre paios i gitanos.

Hi ha una certa polèmica, dins els estudiosos del flamenc, i no es posen del tot d’acord en alguns termes: si el garrotí és o no un autèntic pal flamenc; si la Rumba Catalana se la va inventar el 1950 el Peret, el Pescadilla o ja existia als anys 30 i venia de Lleida; si existeix o no un flamenc pròpiament català…

Com que als anys 50 del segle XX, amb l’arribada de la immigració andalusa, va arribar massivament el flamenc andalús, cantat en castellà i aquesta expressió folkloritzada pel règim franquista l’hem associat inevitablement a la intenció espanyolitzadora de la dictadura, i com que al mateix temps la repressió franquista va silenciar el flamenc català, és comprensible el gran buit de coneixement que tenim sobre aquest tema, i l’embolic identitari que ens provoca.

Per això és tan important la tasca que desenvolupen iniciatives serioses com la de l’Udeol del Llop que investiga i promou el flamenc d’arrel històric català, o les del Taller de Músics impulsat per Lluís Cabrera, que ressalta el tronc comú de la majoria d’expressions rítmiques i musicals mediterrànies, i reivindica el flamenc com a expresisó pròpia de la cultura catalana, tant per la seva arrel històrica com per la seva realitat contemporània a casa nostra.

presos de consciència

“La presunció d’innocència només existeix per a personatges de la talla de Fèlix Millet” Amadeu Casellas (segueix)

(la imatge correspon a la portada del Setmanari Directa del 10 de març 2010)

M’escandalitza i em commou que existeixin encara, en el nostre temps, presos de consciència. I m’escandalitza tant, com el silenci davant aquesta clara vulneració dels drets humans. Sigui quin sigui el signe polític dels estats que empresonen persones per raó de la seva creença, ideologia, color de la pell o orientació sexual sense que l’empresonat hagi practicat violència o n’hagi fet apologia, el delicte que l’estat exerceix sobre aquestes persones és el mateix. Aquí no hi valen dretes ni esquerres, liberals o  conservadors. Ja sigui en règim de dictadura, repúbliqua, monarquia o estat democràtic del signe que sigui, la gravetat dels fets és la mateixa, i l’encobriment igual de còmplice.
La mort per vaga de fam i les mobilitzacions pels presoners de consciència cubans comença a fer-se un lloc, tímidament, com si no es gosés molestar als incondicionals defensors de la revolucionària Cuba. Com si la mirada benavolent i afecte cap a una revolució hagués d’obviar les seves xacres. O ens hagués de posicionar en l’estar a favor o en contra d’una forma incondicional.Igualment es va amb peus de plom, i s’usa una diplomàcia extrema, quan s’ha de tractar amb Xina o el Marroc per posar només uns exemples. Per no parlar dels EEUU.Tothom va amb peus de plom perquè tothom té cua de palla.
Amnistia internacional segueix publicant el seu informe anual, on molts països suposadament immaculats queden ben retratats.

(Amadeu Caselles, pres anarquista que ha estat castigat amb molts més anys de condemna dels que li tocaven pel sol fet de denunciar la vulneració de drets dins les presons catalanes, ha aconseguit sortir-ne amb vida i amb llibertat.)

gospel sentits, nominats a les guineuetes

La nominació de GOSPEL SENTITS a les Guineuetes 2009 per part dels Amics del Zorrilla ha estat una molt bona notícia per al grup, (constituït ja en entitat), doncs l’esforç col·lectiu i la millora en les fites musicals de la coral badalonina han estat una constant en el darrer any. Ben aviat serà a l’abast del públic el primer àlbum enregistrat per aquesta innovadora coral de gospel, un projecte ambiciós per a una formació de cantaires amateurs dirigits per un gran profesisonal, Julià Monje. (Segueix)

Avui, si no estés amb la salut tocada,hauria passat tot el dissabte engospelada. 
Gospel Sentits celebra la trobada-taller trimestral a Can Canyadó, i l’assemblea anual. Aquestes són d’aquelles cites a les que si es pot, més val no faltar-hi. Cantar en un grup, en una coral, és una experiència personal i col·lectiva molt sinèrgica. Però els assaigs setmanals, tard del vespre i en dia feiner, no faciliten la “sobretaula”. Per això aquests tallers on l’intens treball tècnic i la convivència van plegats, són claus per al clima de grup. Un clima que, de totes maneres, té tendència a ser positiu i cohesionat: si cantar plegats sempre uneix, cantar gospel hi afegeix una bona torna d’espiritualitat i empatia. Sovint he dit que per esgotada o malament que em trobés no em perdia mai un assaig: en sortia nova. L’efecte terapèutic de cantar aquest tipus de cant, que és expressió molt sentida, i de ballar-lo amb ritmes diversos, sovint enfàtics, és un efecte que he comprovat directament. De vegades, però – com ara – la salut priva fins i tot de provar-ho. Però tot tornarà, no cal patir-hi. La gent que ens apleguem els vespres-nit dels dijous, prop de l'”hort de les monges”, som gent molt diversa, d’edats, d’interessos, de creences i ideologies. I passi el que passi, tots plegats procurem no faltar mai a la cita. La demostració de que el que fem, no ho fem només per a nosaltres, la trobem en aquesta nominació al màxim premi teatral(o de l’espectacle) badaloní. Una mostra, també, de com el fet d’haver-nos constiuït entitat ens compromet a algunes accions de ciutadania activa en clau local.
No sabem si al final aconseguirem la guineueta, però haver estat nominats ja és un reconeixement que s’agraeix.
Als de Sentits ens trobareu en actes populars i solidaris, en actes reivindicatius, en actuacions festives familiars i en actuacions d’espectacle popular de qualitat. Una clara mostra de que “el llegir no ens fa perdre l’escriure” o el que seria el mateix, que gravar un CD, vestir-nos de gala i apujar el “catxé” no ens priva seguir sent un grup de persones sentides, sensibles, empàtiques i compromeses a les que, per sobre de tot, ens uneix cantar i el sentit del missatge universal del nostre cant.

interrupció involuntària

Avui la migranya ha estat d’aquelles que et desconnecten del món d’una forma fulminant. Més que molt dolorosa, els efectes han estat de buit mental: un munt d’hores seguides dormint sense capacitat per pensar res ni en res, sense poder respondre ni a l’estímul d’un telèfon que sona, i un desvetllament enterbolit, que em fa sentir fora i lluny de tot…

Ara, lleument connectada, la cara amb forts formiguetjos, el maldecap de record i la feblesa de cames em fan dubtar de si podré forçar la màquina i assistir a les reunions – importants! – d’aquest vespre, o em caldrà donar llibertat a l’nterruptor, dormir i assegurar (?) que demà no torni a ser un dia d’absentisme laboral… (segueix)

Com altres vegades, després d’aquesta interrupció involuntària del ritme actiu i exigent del meu dia a dia, em sento molt poca cosa.
Inevitablement penso en la broma fàcil dels insensibles sobre la migranya com a una excusa per no afrontar les responsabilitats laborals del dia o, en el cas meu d’avui vespre, els reptes cívics locals plantejats entre xarxes. 
Però la fatiga visual que em provoca només el fet d’escriure aquest senzill apunt, i l’evolució dels altres símptomes, em parlen.  Desconnexió forçada. Ningú és imprescindible enlloc, tot roda, jo m’ho perdo, però ara això no té importància. Escolto el cos, i l’interruptor em tanca. (i es tanca, segons he pogut comprovar, per més temps de l’esperat…)

el tot 2a q. de març: sinergia a bufalà, sinergia a badalona

El tot 2a q. de març: sinergia a Bufalà, sinergia a Badalona (segueix)

SINERGIA A BUFALÀ, SINERGIA A BADALONA

Hi ha una paraula molt interessant, sinergia, que es per definir com el tot pot ser superior a la suma de les parts. Prové del grec   syn, (simultaietat), i ergon, (obra): és la integració de sistemes que configuren un objecte nou; la coordinació de causes amb un efecte superior a la suma dels efectes individuals. A Bufalà parlar de sinergia és parlar de la “Plataforma per un equipament sociocultural, Can Barriga pel barri” Un moviment nascut de la inquietud de quatre joves que van saber sumar complicitats des de l’altruisme, el compromís i l’apartidisme, fent xarxa entre entitats i veïnat i dinamitzant participació ciutadana, a partir d’un estudi de necessitats i el consens per un objectiu comú: aconseguir un equipament sociocultural per pal·liar la manca d’espais comuns i per enfortir el teixit social i el sentit identitari i de pertinença al barri.  Després de deu anys, els fruits d’aquesta entitat sinèrgica són també sinèrgics, els projectes són intergeneracionals, comunitaris, convoquen la pluralitat del barri i es basen en l’aportació i l’intercanvi interpersonal. El darrer projecte, la realització del DVD “El refugi i la memòria”, és una col·laboració entre joves dels instituts i gent gran per recuperar la història del barri mitjançant la creació d’un vídeo artístic. És una important aportació, des de Bufalài, a la història de tota la ciutat.

A Badalona ens calen coordinacions que permetin sumar aquestes cultures participatives, posar-les en comú amb les d’altres barris i entitats i enfortir el sentit de ciutat. El sentit de pertànyer mitjançant els projectes sectorials, a un mateix projecte col·lectiu que ha de ser més que la suma  de les parts. Badalona no hauria de ser un puzzle de peces deslligades que encaixen superficialment per dibuixar un mosaic segmentat, La ciutat és molt més, hauria de ser molt més. La coordinació hauria de permetre una complicitat,  un sentit de ciutat sencera.

Per això són tan importants les xarxes que han nascut ara fa un any  amb voluntat de sumar sinergies des de tots els racons de la ciutat i des de la pluralitat generacional, ideològica, discursiva, d’acció; des de la reflexió política apartidista, i des del compromís comunitari, de base.

Són importants perquè són totalment transversals, perquè sumen i perquè permeten aquesta coordinació i integració de sistemes. Parlo del Badalona som totes i tots, i de la Taula de Cultura.  Encara falta que s’hi sumin moltes més parts, i cal superar les traves que hi aporta la manca de cultura participativa i de visió global. Però cal fer-ho: Badalona necessita aquesta sinergia!

mags i màgia a catalunya, una visió històrica

” Aquest llibre és un gran avenç per a l’obtenció d’informacions valuosíssimes sobre la història de la màgia a Catalunya (Barcelona especialment). L’autor, Alain Denies – Alain Montilla i Castelleseguer – ha hagut de buscar, llegir, condensar dades i dades. Admiro sobretot la informació dels primers temps de la màgia a Catalunya, emmarcats, a més, en una història de la màgia europea explícita i documentada”  Juan Tamariz (segueix)

Juan Tamariz, que ahir va fer una completa i entretinguda presentació del llibre, amb actuació inclosa, ja va dir que aquesta obra serà de referència per a futurs estudis. Tal com explica Enric Magoo,  ” la idea de fer aquest llibre sorgí d’una conversa, l’any 2008,entre Jaume Vives, aleshores regidor de Cultura i Patrimoni Cultural de la ciutat; Joan Mayné, Director del Museu de Badalona, i el mag Juan Tamariz, qui els va fer notar que seria molt interessant podre publicar una història de la màgia a Catalunya, ja que ho seria també de tot Espanya, atès el paper capdavanter que ha tingut el nostre país en el camp de l’il·lusionisme”


Tot plegat, una nova contribució de Badalona a la història de la màgia, que s’escriu des de Badalona i en català: des del 2003 hi ha el Memoria Li Chang, de referència Internacional, i la publicació, el 2004, també des del Museu, de la biografia de Jona Forns, Li Chang, el mag badaloní de fama internacional que inspira i dóna nom al memorial.

El llibre, que compta amb una gran participació badalonina, ha estat dissenyat i maquetat per Albert Navarro.

El seu contingut s’estructura en els capítols:
– 1. L’il·lusionisme fins al segle XVII
– 2. El segle XIX: el naixement de la màgia moderna
– 3. Inicis del segle XX: les noves il·lusions
– 4. La màgia fins als anys setanta
– 5. El renaixement dels anys vuitanta
i s’il·lustra amb una quantitat remarcable de fotografiesi reproduccions.

És un document històric atractiu, amè, fàcil de llegir, i que aporta coneixement inèdit – almenys per a la majoria de ciutadans nepofits del tema – realment interessant.

(veure referència a EL Punt)

autogestió – o quasi! – a bufalà

No hi vaig poder entrar per la meva posició de desobediència, contra els actes públics en locals inaccessibles, però això no em va impedir contactar i conversar força estona amb la fantàstica gent que forma i dinamitza la “Plataforma per un equipament sociocultural al barri de Bufalà”. Ser-hi en un dia significatiu com ho era la inauguració del local – fita a mig camí mentre no aconsegueixin Can Barriga – em venia molt de gust. Aquesta moguda és de les que m’agraden i m’interessen en molts sentits: participació ciutadana nascuda des de la base, no instrumentalitzada partidistament, amb vísió global i comunitària basada en el treball en xarxa, intergeneracional amb un actiu de gent jove compromesa serisament, conscients de les necessitats i els processos per resoldre-les, amb finalitat autogestionària i amb  propostes  culturals innovadores… (segueix)

El detall negatiu de no haver previst l’accessibilitat es resoldrà ràpid: és una constatació d’allò que jo mateixa he comentat tantes vegades, sovint pot semblar que no hi ha barreres… Ahir mateix, reconeixent l’errada, van assegurar amb entusiasme que es posen mans a la feina: tant el graó del carrer com els tres que hi ha a l’interior, són subsanables, potser, amb alguna mesura provisional o definitiva que caldrà estudiar amb rapidesa.  Amb alguna rampa metàl·lica o de fusta que ells mateixos trobaran la forma d’adaptar: com han fet amb tots els arranjaments del local: pintura, instal·lacions, restauració de l’escenari…tothom hi posa el seu coneixement, el seu saber fer, les seves hores, altruistament, per bé del projecte comúnitari. Moltes de les seves accions i projectes són autogestionats, no tot (aquest local els el cedeix l’ajuntament), però l’esperit és aquest: per això impulsen coses com el BANC DEL TEMPS, basat en l’intercanvi voluntari de temps i coneixement.
Seria interessant veure com es pot vincular tota aquesta feina d’identitat i cohesió de barri, imprescindible, amb la pertinença i identitat global de ciutat, de Badalona sencera. Una aportació necessària per a la sinergia que necessita la nostra ciutat per construir teixit social amb visió de cohesió no segmentada.
En parlo de tot plegat a l’article d’aquesta quinzena a EL TOT