miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

un mes curt, carregat de visites (el més llegit del mes)

badalona reflexiona

Em perdo per segon cop la reunió de Badalona Decideix, ara convertida en Badalona Reflexiona  -coincideix amb la visita a l’Osteòpta!-, i de tornada del tractament, tard del vespre i força baldada, hi reflexiono jo sola,tot mirant les cares dels meus companys de viatge al tren, imagino un debat improvisat, durant el trajecte… (segueix)

Fa unes setmanes en Jaume Sellarés ens va convocar. A títol personal, amb la seva empenta (gràcies a ell tenim els Castellers de Badalona i altres mogudes, sempre hi ha d’haver qui faci el primer pas…) I sí, per primera vegada ens reuníem per plantejar-nos obertament un tema de construcció nacional a la nostra ciutat. Una dimensió que fins ara no ens atervíem ni a formular. A Badalona???!!! Un èxit, en aquest sentit, i un ampli camí a recòrrer, a poc a poc. Tal com el mateix Jaume em va fer conèixer (això de posar-se malalta i perdre’s l’oportunitat de viure en directe aquests processos hauria d’estar prohibit…!), a la segona reunió es va treballar de valent sobre dos documents distribuïts prèviament, i majoritàriament el d’Òmnium va ser el més acollit, (podeu consultar-lo aquí) i va quedar clara l’opció de no cremar la marca “Badalona decideix” i apostar primer per un “Badalona Reflexiona”.  Potser direu, per què tanta cautela? Doncs perquè a Badalona som 220.000 habitants, és una ciutat del cinturó on dècades enrere hi va fer forat el Lerrouxisme, encara és una ciutat polaritzada, on no ha existit mai un debat plural i obert en termes de consciència nacional catalana. No podem encetar aquest tema amb una carrera contra rellotge. La construcció nacional té moltes eines, moltes maneres, la cohesió social n’és una base imprescindible. Si ens decidim a portar el debat i la reflexió sobre el Dret a l’Autodeterminació dels Pobles i sobre la construcció nacional catalana a Badalona, a tota la ciutat, no podem tenir pressa ni la pressió d’una cita electoral per fer un referèndum, i molt menys per fer-lo dins un calendari preestablert a curt termini. Necessitem temps, fer un procés molt treballat, molt consensuat. I ser conscients de cap a on ens porta. Tenim feina, sí, però ja no podem seguir mirant a una altra banda. En el futur del nostre petit país, el que es cou en ciutats com la nostra és CLAU.
Sé que aviat a LLefià el Casal Carme Claramunt convoca un debat sobre el procés, caminem a poc a poc, però sense marxa enrere… Em miro les persones que baixen del tren a l’estació de Badalona i penso si, en un futur, l’autodeterminació i el posicionamnet sobre la Independència de Catalunya podrien ser un tema de conversa per tenir durant el trajecte…seria fantàstic! 

 

 

.

 

hem viscut per salvar-vos els mots

Entra la tranquil·la tarda
pel fosc camí de la mirada
El vinil escampa acords i la tarda s’omple d’Espriu, en aquest registre raimonià que tenim a les pistes del nostre cervell (1).No és una tarda fosca, per bé que la lletra trista, diminuta i  clara de Salvador Espriu (2)  penetra lentament i va vestint-la d’una certa melanconia. Melanconia i tristesa, que no pas  feblesa. Espriu – si més no cantant per Raimon, que és com jo el llegeixo – emana  i encomana força. No sabria quin poema triar, avui, en homenatge als 25 anys de la seva mort. Però em decanto per aquest que l’agermana amb Fabra, per fer més present el seu llegat…han viscut per salvar-nos els mots…

(1) (com ens diu avui Jordi  Ballesteros al seu Hospitabulis)
(2) (com ens diu avui  Oriol Lladó al seu Retalls d’asfalt)


EL MEU POBLE I JO

(segueix)


EL MEU POBLE I JO
A la memòria de Pompeu Fabra. Mestre de tots

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu, 1968

escrits de la mariona (II) www (maig 2007, 4t d’ESO)

WWW
S’avorreixen les aranyes? Pensen? Senten?
Ben mirat potser tant és. Al cap i a la fi no obtindrem mai resposta.
No cal saber-ho per explicar la següent història. Tot i que sempre ens quedarem amb aquell dubte…

(segueix)

L’aranya vivia a un forat. Ple de pols, petit, tancat, fosc. Una mena de paradís, vaja.
L’aranya dormia sola – qui sap si s’hi sentia, el que és segur és que hi dormia-.
Per instint, ella sortia,i pas a pas, pas a pas, pas a pas (vuit potes, recordeu?), arribava al tronquet, on hi tenia la teranyina.
Pobres il·lusos, els que encara lluitaven…tota batalla ja estava perduda. Ella s’hi acostava, lentament, molt lenta…i els devorava.
La seva petita tela, sorprenentment enganxifosa i sorprenentment delicada, fina, quasi invisible, cada dia es malmetia. Era el vent, o la lluita de les víctimes, o el seu pas poc delicat. I cada dia, curosament, la refeia, fil a fil, seda a seda, nus a nus, llaç a llaç. Les potetes, entrecreuades, dibuixaven aquella delicada figura.
El sol passava, i, de tant en tant, la llum xocava amb el teixit i n’advertia la presència.
Però sempre hi queia algú, sempre hi havia algun caigut.
Un dia d’hivern, d’aquells en què sols resten quatre fulles i els insectes prefereixen no sortir, d’aquells en què l’aranya, com sempre, surt a devorar (els pocs que han quedat en aquesta època) i a reteixir. Aquell jorn, però, semblava ser, per un motiu o altre, diferent. L’aranya teixí un fil més per a la seva teranyina.
Per què? Havia vist alguna cosa? Havia pensat en res?
Tant se val…
I l’endemà, pota a pota (pota a pota, pota a pota, pota a pota), encara n’hi va teixir un altre.
Després d’això, tornà a sortir. Però ja no va tornar al forat.
Una imatge tendra; curiosa, si més no. I gairebé imperceptible. Tot quiet, només les ombres juguen; un camí boscà, amagat. I una aranya, en aquell raconet, filant, teixint; pota a pota, nus a nus, llaç a llaç.
I en això es convertí l’existència d’una insignificant però tossuda – si és que ho era -aranya. Anar teixint. I la seva teranyina creixia i creixia a mesura que passaven les hores.
I vel platejat, dèbil, recobria fulles i arbres i troncs. I camins. I, dia a dia, pobles.
L’aranya anava teixint.
Fou com una ona expansiva, una crida que ningú no havia cridat; ella només teixia. Més altres, com ella, en veure arribar l’enganxifosa teranyina, també teixien.

Una capa gris de seda i aranya recobria continents. El centre de tot allò, aquell petit tronquet.
El malson de milers de voladors, que cada dia queien víctimes d’aquella enorme trampa. A poc a poc, però, també ells van saber com adaptar-s’hi.

Un vel havia caigut sobre la Terra. havia donat la volta sencera.
Pas a pas, nus a nus, llaç a llaç. Pota a pota, pota a pota, pota a pota, pota a pota…

I ara era una trampa i era via.
I era el millor que havien fet mai les aranyes.

Un dia l’aranya va morir. Llei de vida en diuen. Es va quedar cargolada, de panxa enlaire, amb les potes doblegades i unides per les puntes en un punt. Pota a pota. Una taca negra, immòbil, enganxada, sobre el vel gran i dèbil.

Diuen que els antics la van batejar amb el nom de Wondwrful Wispy World (eren de països anglosaxons, els antics). És a dir: meravellós món subtil, prim.
Diuen que, potser, les aranyes s’avorreixen.

Mariona Massip Sabater

4t d’ESO a l’IES La LLauna
Maig 2007

flexibilitat, rigidesa…

De fet, patir una contractura cervical no deixa de ser – a part de dolorós i força incapacitant – un joc de rigideses i flexibilitats… (segueix)

Recordo la primera vegada que em vaig anar a fer un massatge, un quiromassatge, que la Montse – quines mans! – va exclamar ” Déu, meu! però què hi deses en aquesta esquena?”. Jo llavors encara no sabia – i vaig trigar molt a acceptar-ho – que en l’emmalaltir hi tenim molt a veure nosaltres mateixos: la gestió de les nostres pors i les nostres angúnies, els disgustos, les preocupacions, els nervis…(ara ja no es diu nervis, oi?,en lèxic actual deu ser  l’estrès…?).
Sembla doncs que tenim capacitat de transformar – talment com aquelles màquines de la matemàtica moderna de la meva EGB-  les tensions emocionals en dolències físiques, i encara que mai he estat seguidora al peu de la lletra de les teories de
Louise L. hay  -l’autora de Vostè pot sanar la seva vida-,  que hi afegeix els esquemes mentals com a causa, i simplifica la relació causa efecte d’una forma extrema,  he de dir que avui m’agradaria tenir a mà el seu llibre, (segurament oblidat dins les darreres caixes del trasllat, aquelles que potser no acabarem d’obrir mai…)
 
Perquè en el fons la seva teoria aporta un punt de llum suggerent, ni que sigui per provocar, i ara m’agradaria comprovar si, tal com sospito, relaciona la contractura cervical amb una mala gestió de l’equilibri entre flexibilitat i rigidesa aplicat als esquemes mentals. Perquè al cap i a la fi es tracta d’això: d’una part del cos que és i ha de ser corba i flexible, però que s’ha tornat recte i rígida. (I que potser s’hi ha tornat com a reacció a una musculatura massa feble…)

Aquest vespre la meva filla i un amic seu format en l’art del massatge, m’han regalat, per sorpresa, una reconfortant sessió a domicili. Sempre és el mateix: distensionar, relaxar, desfer nusos, obrir obturacions, estovar… En el meu cas la base teràpèutica exigeix tractament osteopàtic, però de moment, per alleugerir el dolor més val un massatge ben fet que no pas un relaxant muscular químic, atordidor. I com a preventiu de futir, el que cal precisament és…enfortir la musculatura per evitar contractures… quina aparent contradicció!

Ja meditaré sobre aquest fil analític, aplicat als meus esquemes mentals, però de moment em quedo amb una metàfora simple i directa, a l’estil de l’autora abans citada: aplicar rigidesa on cal ser flexible és molt dolorós i perjudicial. I, aquesta altra: per poder ser flexible, cal sustentar-se en una base sòlida… La feblesa impedeix la flexibilitat i afavoreix la rigidesa (ho deixo aquí, la cadena metafòrica dóna per molt!)

participar (III):convidar a ser usuari

Ahir me’n vaig anar a dormir pensant en l’espectacle de màgia al Zorrila que m’havia perdut, i aquest matí, encara força contracturada , en la Festa del bosc on no podré anar. No tant pels actes que m’he perdut en sí, sinó per una circumstància relacionada amb el seu públic. (segueix)

 A l’espectacle d’ahir hi havia un grup de gent del programa QUEDEM, d’Òmnium, (i, a més, la seva monitora Nuole  va pujar a l’escenari…), i a la festa del bosc d’enguany, seguint la convocatòria de l’ESPAI JOVE DE CONVERSES INTERCULTURALS, s’hi han apropat una quinzena de joves que, altrament, potser haurien trigat anys a conèixer l’entorn i la iniciativa. Les persones que fa poc que viuen a la ciutat, que són nouvingudes, no ho tenen fàcil per participar activament en alguns entorns de ciutat, per més que, en teoria, estiguin oberts a tothom. Són entorns transversals on cal sentir-s’hi convidat, tenir algun vincle que faci de pont…

Fa uns mesos, en un interessant diàleg sobre participació, Fernando Pindado qüestionava que fer d’usuari fos realment participar. A mi m’agrada pensar que hi ha molts nivells de participació, i que, tal com he defensat en altres apunts, participar no és només fer d’usuari, cert, però fer-ne és també un nivell de participació. Potser el nivell zero, però crec que podreu estar d’acord amb mi que entre una ciutadania que es queda tancada a casa ignorant tot el que passa al seu voltant, i una que es mou i acudeix – encara que sigui per fer de públic – a cites ciutadanes, hi ha una gran diferència.

No fa gaire, en una assemblea, una noia nascuda a Badalona feia una observació interessant: “Gràcies a l’Espai Jove de Converses Interculturals he conegut festes i activitats de Badalona que jo, essent d’aquí de tota la vida, no coneixia, o potser no se m’hauria acudit anar-hi mai pel meu compte”. Conèixer és un factor essencial per provocar oportunitats de participació. L’altre és, un cop sabem que uns cosa existeix, què ens posa o no ens posa en marxa per participar-hi.

Sentir-se convidat a formar part d’una acció ciutadana, a respondre a una crida, una convocatòria, sigui del caràcter que sigui, comporta dos factors essencials: o bé estar motivat per aquell tema, o bé tenir algun vincle amb qui ho organitza o amb algú que hi assisteix (per interès o per vincle). Difícilment ens aventurem a participar en actes que ens són llunyans, i menys si hi hem d’assistir en solitud. Tret que tinguem una expectativa molt concreta respecte a qui hi podrem trobar o a què ens aportarà l’experiència que hi viurem. I difícilment trepitjarem espais si desconeixem la seva existència (us en parlava fa poc després d’una caminada…)

Per això és tan important qualsevol tasca orientada a FER CONÈIXER la ciutat, les seves propostes culturals, lúdiques, els seus espais, el seu teixit associatiu…perquè en la mesura en què la població acudeix a aquests espais i cites, i s’hi barreja, s’ho fa seu, està construint referents comuns i enfortint sentit de ciutadania, de PERTINENÇA. Però tant important com fer conèixer és la manera COM ho fem conèixer. Les dues iniciatives esmentades, QUEDEM i ESPAIJOVE DE CONVERSES INTERCULTURALS, posen en pràctica una metodologia inclusiva que facilita la interrelació personal entre la diversitat ciutadana, de diverses procedències, inclosa l’autòctona. Defugint qualsevol model unidireccional, incorporant en cada acció aspectes formatius i informatius recíprocs, conversa, diàleg. Una és multigeneracional i posa més l’accent en la mirada sobre la ciutat – conèixer Badalona amb uns altres ulls -, i em fa pensar en com sovint nosaltres mateixos redescobrim i revalorem els tresors més propers quan hem d’ensenyar-los a algú que ve de fora. L’altra s’adreça al públic jove, i posa més l’accent en obrir oportunitats de participació futura i autònoma, d’integració al teixit associatiu transversal. Ambdues aposten per la llengua catalana com a llengua de cohesió, pel  trencament de barreres i prejudicis, i són, en definitiva,  una escola de futurs usuaris de la vida pública de la ciutat.

Perquè conèixer les oportunitats on poder exercir de públic, on “ser usuari” de les propostes culturals, lúdiques, esportives i veïnals, és, en realitat condició indispensable per exercir un aspecte de la ciutadania. I condició indispensable per reduir desigualtats, per construir cohesió social. Jo crec que això també és una aposta seriosa en pro de la participació! 

escrits de la mariona (I) tornada al món de colors (abril 2004, 1r d’ESO)

Tornada al món de colors
El soroll del cotxe se m’anava fent cada cop més insuportable. Tenia una vena als ulls, era negre;  no volia malgastar els primers moments de poder veure l’exterior veient un espai tancat i fosc amb rodes. No sabria dir quanta estona vaig passar-me assegut allà, amb l’esquena recolzada al seient de cuir, imaginant-me la meva família, la casa, el poble, tot devia haver canviat. (segueix)

 La meva nena, d’ulls verds i cabells pèl-roigs, nas xato i cara rodona, bracets prims, les seves cametes de nineta…feia tant de temps que no la veia, devia ser tan diferent…

 

Mig adormit i amb el pensament difós, vaig notar com el cotxe s’aturava. Em feia tanta il·lusió com por, baixar d’aquell cotxe. Al cap d’uns instants, però, una salvació o una desgràcia va fer que la porta del meu costat s’obrís i l’aire que entrava m’acariciés la cara. El vaig reconèixer: aquell aire només bufava els dies assolellats d’estiu. Aquell aire em va fer adonar que per fi havia arribat a casa; l’olor que vaig sentir em va fer saber  que els rosers ja havien florit; la calor que entrava em va fer notar que era mitja tarda, i, el silenci em va fer entendre que havia arribat el moment. Vaig estar uns segons agafant valor, i, de sobte, em vaig aixecar del seient.

 

Vaig desplaçar-me a poc a poc encara sense veure res; em sabia el camí de memòria. Palplantat allà davant, vaig suplicar als meus braços que em deslliuressin de la vena , i quan, finalment, em van obeir, van descobrir uns ulls tancats amb força, molta força.

Por. Ara tenia molta por. Por de que la casa ja no hi fos, por de que la meva dona s’hagués aparellat amb un altre, por de que els meus pares haguessin deixat aquest món, por de que el poble ja no m’acceptés, por de que la meva nena m’hagués oblidat; por, només tenia por.

 

L’aire em  va tornar a fregar la cara, com si em volgués animar; i ho va aconseguir.

Si el temps havia canviat quelcom, ho hauria d’entomar tant si com  no, però no em podia quedar la resta de la meva vida dret, davant de casa meva o de la que havia estat casa meva.

 

Vaig obrir els ulls molt lentament, hi veia borrós. Tant de temps allà tancat, en la foscor, m’havia fet perdre la claredat dels colors vius. Em vaig estar més estona allà, intentant aclarir-la, ho volia veure, més tard ja em posaria ulleres, però volia veure-ho, volia saber quina imatge tenia l’inici de la continuació.

Vaig fer un esforç, i, finalment, hi vaig veure. Tenia la casa al davant, feta de pedra, amb les finestres de fusta, la porta de forma circular, els balcons amb flors de la segona planta i la teulada roja amb la xemeneia fumejant. La casa estava tal i com la vaig deixar, una mica, potser, més arreglada. Després de veure la casa, vaig girar els ulls per veure la resta. Tot era verd. Els llimoners de banda i banda de la porta ja tenien llimones, el plataner ja havia brotat, els lliris, sota cada finestra, ja havien florit, i, de la figuera, en penjaven figues. Però les figues no eren l’únic que penjava de la figuera, hi havia unes cordes lligades que baixaven avall. Aquelles cordes sostenien un tauló de fusta, i sobre aquest tauló hi havia algú. Vaig fixar la mirada. Hi havia algú de cara rodona, cabells llargs i ondulats de color pèl-roig. Era tanta la meva emoció que vaig avançar per veure-la encara millor. Vaig observar-la a través d’unes mates  per tal que ella no em pogués presenciar.

Tenia els ulls de color verd brillant. Ho vaig entendre; era la meva petita. Portava una faldilleta de color blau cel i una samarreta de tirants de color taronja. Anava descalça. Tenia la mirada perduda i gairebé no es balancejava en el gronxador.

Vaig mirar el cel; entre els raigs de sol que passaven entre les fulles, n’hi havia un que coneixia. Era l’únic raig de llum que m’entrava a la cel·la, dia rere dia, setmana rere setmana. En aquell moment no sabia si odiar-lo o agafar-li estimació: s’havia estat burlant de mi dins la cel·la mentre estava xalant amb els altres raigs entre els arbres, però d’altra banda,havia estat l’únic acompanyant que tenia.
El meu amic raig, doncs, em va donar ànims i em vaig aixecar. Em vaig quedar dret, mirant a la meva filla. Il·luminat per un raig, ben afaitat, pentinat i amb roba nova, devia fer una impressió prou bona, perquè vaig apujar la mirada, es va fixar en mi i va sortir disparada del gronxador. Sense que pogués adonar-me’n, la tenia penjada al coll. M’havia omplert de felicitat; la meva nena no m’havia oblidat i encara m’estimava.
La vaig aabraçar i la vaig petonejar de dalt a baix i la vaig mirar com mai ho havia fet. Els seus cabells semblaven de seda i anaven voleiant gràcies al vent; aquells ulls verds li brillaven com estrelles;les galtes rodonetes i pigades les tenia plenes de llàgrimes; el nas xato el tenia vermell i les mans li tremolaven. Mentre l’observava vaig sentir un cop fort, em vaig girar; era la porta. En va sortir una dona, corrent. Reconeixia aquells cabells recollits i rossos, els ulls blaus, la cara més aviat llarga i el nas vermell i arrodonit. Portava una samarreta de màniga curta color verd poma i una faldilla curta de color blau.
Corria amb emoció, amb ganes d’arribar a lloc, i sabia molt bé que aquest lloc era jo. La meva dona tampoc m’havia oblidat. Vaig deixar anar la Clàudia, la meva filla, i vaig abraçar la meva dona.
Des d’aquell moment, totes les pors em van fugir. Havien canviat algunes coses, però, les més importants, van seguir igual.

Mariona Massip Sabater, abril 2004
1r d’ESO, Jocs Florals IES La Llauna

escrits de la mariona

Aprofito avui que una contractura cervical m’allunya del teclat (escriure a l’ordinador m’obliga a una postura que encara no em puc permetre), per encetar una nova secció al bloc. Una secció que és una aportació interessant per a mi, i espero que també ho sigui per a vosaltres. La idea l’he copiat del bloc d’una antiga companya de lluites, la Roser Iborra, que incorpora al seu, d’una manera regular i formant una secció pròpia, escrits d’en Francesc Arnau, l’estimat i mític advocat. Trobo que és una bona forma d’optimitzar esforços i d’enriquir el contingut. A partir d’ara jo incorporaré escrits de la Mariona Massip, la meva filla, apassionada de la lectura i la narració, que té una bona col·lecció de textos interessants, que fan de bon llegir…

 

el tot:2a. q. de febrer: badalona i el mar, accés i ús sense exclusions

 el tot:2a. q. de febrer: badalona i el mar, accés i ús sense exclusions (segueix)

Quan jo era petita accedir al mar significava saltar balles i caminar damunt les vies, i, en alguns trams, salvar roques i muralles.Trepitjar platja demanava estar alerta amb el quitrà i amb les clavegueres obertes que tenyien la sorra de fangs putrefactes. I banyar-se comportava barallar-se amb els abocaments industrials que pintaven l’aigua d’olioses capes d’olor sintètica.  Badalona vivia d’esquena al mar, convertit en abocador de l’etapa més ferotge del desarrollisme franquista.  A la dècada dels setanta, els moviments de reivindicació d’una platja neta i per al poble van formar part de les lluites veïnals i polítiques característiques dels finals de la dictadura i principis de la democràcia. La Festa a Baix a Mar és un record vivent d’aquesta lluita, impulsada per la llavors incipient Associació de Veïns del Centre, que va saber afegir-hi un element de recuperació cultural innovador.

Vist amb ulls d’ara es fa impensable un mar o platja bruts i sense serveis, ja que impossibilitarien complir la seva funció democràtica: la de bé comú i social, la d’espai ciutadà públic òptim per a la salut i per a l’esbarjo, escenari de múltiples pràctiques esportives i culturals.

Igualment s’hauria de fer impensable una platja, un mar i uns serveis inaccessibles, ja que impossibiliten la igualtat d’oportunitats. Però aquest factor no rep ni el mateix nivell de reivindicació social ni el d’esforç municipal. No hi ha planificació de la mobilitat ni cura per l’ accessibilitat (ni tan sols al nou passeig i mirador del port).

Aquest referent identitari de Badalona i el mar, que ens lliga amb la història i que es recupera i nodreix amb múltiples iniciatives lúdiques i culturals, – fins i tot ara amb la Capitalitat de la Cultura Catalana – no pot seguir essent inaccessible a bona part de la ciutadania. Cal planificar  nous accessos,  i adaptar els existents, i calen mesures decidides per fer accessibles serveis i activitats. S’han fet avenços, cert, però no són suficients.  Badalona no es pot permetre tenir un espai públic marítim de les dimensions, qualitat i simbolisme del seu mar, platja, passeig i activitats relacionades, i privar-ne l’ús a una nombrosa part de la ciutadania.

Esperem que Badalona i el mar, en el marc de la CCC, sigui un estímul  per posar fi as aquesta desigualtat d’oportunitats, fet que hauria de comportar la resolució d’altres nyaps, com ara les barreres del port, la connectivitat amb la platja de Montgat  o  la reposició del material gimnàstic per als practicants del saludable esport de córrer i caminar vora mar, que, posats a fer, bé es podria adaptar o completar amb aparells adaptats per a un ús plural… Badalona i el mar, sí, però un mar sense exclusions!

ictus(I): adversitat i incertesa

Trencament fibrilar:de l’ànima. L’inesperada embòlia que ha patit un familiar proper, jove, em trasbalsa amb doble fiblada. Per les conseqüències sobre el xicot i els propers (que no és pas poc), i per tots els ressons que em destapa: gairebé set anys després de viure-ho a casa, i per partida doble, la cicatriu és fràgil. (continua)

(la imatge és treta d’aquest web)

És inevitable reviure, comparar, rellegir, i retrobar el dolor  en estat pur (si es pot dir que estava  lleugerament esmorteït pels anys), i la impotència. I mirar-se sense filtre el drama. L’antic, no prou paït, i el d’ara.

Hi ha una quants fils per estirar, sobre els que tinc ganes – i necessitat – de meditar i expressar-me.

Sobre l’art d’acompanyar en l’adversitat de l’altre, sobre la necessitat de canalitzar neguits i voluntats de ser útil per fer costat, sobre la capacitat diversa d’afrontar adversitats i de reaccionar-hi, sobre els danys col·leterals en les relacions presents i futures, segons siguin els posicionaments i actituds davant l’inesperat i les seves conseqüències…

Sobre el flagell constant de la incertesa, la impossibilitat de fer pronòstics acurats però, alhora, la necessitat de fer-los constantment. El pes de les projeccions, de les comparacions amb el què han passat altres, l’alternança contínua entre esperança i desesperança. La basarda d’un futur desconegut en què la víctima – germà, parella, amic, pare,mare,fill, nebot, oncle,company, veí… – no sabem en què o en qui es convertirà, no sabem si ens hi podrem comunicar, si recuperarà facultats, si patirà, si podrà tornar a ser feliç…

Sobre els pocs i contradictoris coneixements i certeses que té la ciència mèdica en relació a les petjades dels ictus cerebrals (siguin per embòlia o per vessament) i la seva recuperació.Sobre el poc que s’ha avançat en neurologia comparat amb d’altres matèries mèdiques. Sobre les contradiccions entre els propis sanitaris, i sobre el pes de les creences, les conviccions i els sentiments en la polarització d’actituds: lluitar o rendir-se…

Sobre l’immesurable esforç que comporta recuperar-se, l’imprescindible complicitat dels propers, suport emocional i funcional indispensable, necessari però no suficient; sobre com l’avenç és lent i no sempre perdurable, com el retrocés pot ser molt ràpid si hi hi complicacions: una repetició, una epilèpsia, una obturació de vàlvules…

I sobre recuperacions espectaculars, que també n’hi ha, que desacrediten totalment els pronòstics mèdics fets a priori…

Sobre aquests pronòstics sentència, sovint desencertats, sobre la incredulitat dels altres davant lectures possibilistes d’alguns professionals o dels més propers, qui vivint el dia a dia veuen més avenços que els qui no hi són tan a prop o s’ho miren amb mirades escèptiques…

Sobre com canvia la percepció del pensament “per viure segons com és preferible morir”, quan la víctima és llunyana o molt propera, quan desconeixes o no què pensava el malalt al respecte, quan coneixes o no persones amb handicaps que viuen amb satisfacció i reivindiquen la dignitat de la diversitat funcional… 

Sobre el poc suport – gens! – psicòlògic que reben els familiars per adaptar-se a la nova situació, per fer-hi front amb les millors condicions i poder respondre de la manera més òptima a un dol com aquest, llarg, inacabable de vegades…

Sobre tantes coses, que, de moment, no parlaré de cap.
Tinc l’ànima eixuta, tancada, esberlada.
Ni tan sols puc plorar

improvisant al bloc (índex permanentment actualitzat)

No ho tenia previst, avui no tocava. Però el bloc s’ha posat a improvisar i s’ha omplert de glosa, per tot n’hi ha rastre. No és estrany, la sinergia mana. La glosa em provoca per totes bandes…
Com que els apunts es troben escampats i ja hi ha qui m’ha demanat una mica d’ordre, us en faig un índex recopilatori, reciclant la foto d’un apunt que pretenia el mateix, fa unes setmanes (la foto és de la proclamació del Rei de les Nyacrs 2010, a Espolla, i està treta del web del Cor de Carxofa, la web de referència en el món de la glosa. En Farriol Macip, de les VOPB, àlies Farri) (segueix)

Per ordre de publicació, a l’inversa a partir del 8 de febrer, data de l’apunt:

NOVETAT: regalar-se amb garrotins  (24 d’octubre de 2010)

NOVETAT: de la 2a jornada de lliga, buscant el màgic drac paf, a calaf (27 de juny de 2010)
NOVETAT:  les cròniques  de la conya marinera Badalona Glosa, resum i guanyadors del concurs,  NOVELLS –  “EXPERTS (22 de juny 2010)

NOVETAT: la conya marinera, badalona glosa: el programa  (14 de juny 2010)

NOVETAT: l’altra lliga (17 de maig 2010)

NOVETAT: difondre la cançó improvisada (24 d’abril 2010)

NOVETAT: glosa al youtube, resum sintètic (10 de març 2010)

NOVETAT: cançó improvisada als països catalans (7 de març de 2010)

  • improvisar: el plaer, motivació d’ús lingüístic (del 8 de febrer de 2010)
  • corrandescola: música, llengua i molt més! (del 8 de febrer de 2010)
  • improvisant al bloc ( 8 de febrer de 2010)
  • rapejar en català? sí, gràcies! (del 31 de gener de 2010)

  • bufa el vent d’espolla (del 13 de gener del 2010)
  • quina xalada (de l’onze de gener de 2010)
  • nou de gener trobada de cantadors a espolla (del 29 de desembre de 2009)
  • rap, glosa i altres plaers al cor del clot (del 7 de desembre de 2009)
  • transglosadors:de la glosa al hip hop (del 25 de novembre de 2009)
  • de sabadell a celrà, i torna a glosar (del 10 d’octubre de 2009)
  • doctorat glosat, doctorat agosarat (del 5 de setembre de 2009)
  • improvisada, una cançó que es reinventa i torna (del 16 de maig de 2009)
  • improvisar: el plaer, motivació d’ús lingüístic

    Fa un parell d’anys, en un seminari de formació de tècnics de normalització lingüística al País Basc, on amb un company de feina vam tenir l’oportunitat de presentar i discutir  algunes de les línies de treball del Departament d’Educació incloses al Pla per la llengua i la cohesió social, es va abordar  – sense aprofundir-hi – un dels aspectes clau que mobilitzen el comportament dels joves: el plaer. El comportament de joves i també d’adults, sens dubte, però amb especial incidència entre els joves que són, a més,  els qui marquen tendència de futur en la supervivència i expansió d’una llengua. (segueix)

    Quan vaig conèixer el món del cant improvisat, el que més em va cridar l’atenció va ser aquest aspecte lúdic real que connecta amb persones de moltes edats, però que atrau i “enganxa” també – i especialment – a públic jove, perquè respon a una necessitat relacionada amb el passar-ho bé i comunicar en temps real, immediat, i perquè dóna joc per expressar-se en clau irònica, per fer jocs de paraules i per practicar habilitats senzilles que es presenten, d’entrada, com un repte.

    En l’objectiu de normalitzar de debò la nostra llengua encara minoritzada, i de trobar estratègies que convidin als joves que no tenen la llengua catalana com a pròpia a fer-se-la seva, a usar-la amb normalitat i a gaudir fent-ho, crec que aquesta activitat té futur perquè ja comença a formar part del món real – encara que restringit – propi dels joves catalanoparlants, perquè no s’inscriu ni en el convenciment moral ni en la pressió; perquè no entra en competència directa amb “el mateix però fet amb una altra llengua”(1); i perquè és divertit de debò; 

    (1)Això amb un matís, que enllaçaria amb tot el que ja he dit fins ara sobre el RAP, en el món del HIP HOP.

    Sigui per l’acomplexament i condicionament psicològic que patim com a víctimes de maltractament tal com ho explica Ferran Suay, sigui pels àmbits d’ús arrabassats els darrers segles per l’imperialisme lingüístic castellà i rematats pel franquisme, sigui per les nul·les oportunitats de sentir la llengua com a pròpia que van tenir moltes famílies d’immigrants espanyols arribats durant la dictadura, sigui per la no normalització de la llengua en àmbits d’oci i consum, o sigui pel que sigui, el cas és que a milers de ciutadans nascuts a Catalunya o arribats de fora, la llengua catalana apresa a l’escola no els sedueix com a llengua de relació ni com a llengua d’ús social. I que per a molts joves que sí que la tenen com a llengua pròpia, en molts àmbits d’ús espontani i de consum cultural passen al castellà per deferència a la llengua dominant,o/i per falta d’hàbit.

    No es tracta de creure en miracles, ni de pensar que el cant improvisat arreglarà les mancances, però en tot cas sí que caldria fer adonar a la Secretaria de Política Lingüística que el camí és ben bé aquest: promoure usos lligats al plaer, a l’espontanietat i als hàbits d’oci dels joves, cosa que fins ara no han sabut (o volgut) veure: per què no existeix un “singstar” en català si el karaoke és una activitat recurrent en milers de vetllades juvenils?; per què no es promou el gèner del monòleg català, tenint com tenim grans referents i essent com és, actualment, un gènere que mobilitza multituds i exclou totalment la llengua catalana? per què hi ha tants pocs llibres en català de temàtiques vitals per als joves, com ho és el sexe, per posar un exemple?

    Tot això ha vingut a tomb, perquè he portat aquest llibre a casa, i la meva filla i el seu xicot quan l’han vist s’han motivat a explicar-me la impressionant vetllada que van viure en la darrera sortida d’esplai en què van introduir el cant improvisat, i la resposta va ser espectacular. Els  “munis” no són experts en la matèria, però són joves i els va enamorar aquesta tècnica, tot just entrar-hi en contacte breument fa quinze dies, en un sopar informal que vam fer a casa per fer conèixer la glosa a gent de Badalona.

    Com diu l’Albert Casals, això té un gran potencial!

    (Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

    corrandescola: música, llengua i molt més!

    Escric aquest apunt amb il·lusió sincera. Aquesta no és una novetat qualsevol, no és una proposta didàctica més per afegir a la pila. No. És una proposta didàctica innovadora que enceta camí. I segons conta el mestre Rodari, els valents que s’atreveixen a fer camins que no havia fet abans ningú, tenen recompensa. De moment, per a l’Albert Casals i totes les persones que han format part del grup de treball interdisciplinari “La cançó improvisada a Primària”, la recompensa és veure el material editat per l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb el suport del Servei d’Immmersió i Ús de la Llengua, del Departament d’Educació. Aquest servei (SIUL), a més, ha incorporat a la formació de professorat del Pla d’immersió lingüística el seminari “La cançó improvisada” que coordina el mateix autor, de manera que tot fa pensar que es complirà el desig que expressen a la presentació del llibre, d’esdevenir eina de suport a les escoles i mestres que es decideixin a experimentar-ho, entenent que aquesta disciplina conté un enorme potencial educatiu. (segueix)

    El llibre cal tenir-lo entre les mans, fullejar-lo. Encomana les ganes de posar-s’hi, tot i que sovint això no es decobreix del tot fins que no es veu i s’escolta. Si hagués de destacar un aspecte respecte del servei que la promoció d’quest art entre els nostres infants i joves està fent a la missió de promoure l’ús voluntari i actiu de la llengua catalana, en destacria  el PLAER. El plaer mou, motiva, enganxa. Per això és clau, en la recuperació de llengües minoritzades, la seva normalització en els àmbits d’oci. Precisamet en parlava l’altre dia en un apunt per  presentar la iniciativa, en aquest sentit, respecte al concurs de HIP HOP en català. Però tornant al llibre,reprodueixo el text de la contraportada:

    “Catalunya, com d’altres països, té un ric cançoner tradicional format per diversos gèneres que han viscut alts i baixos al llarg de la seva història, molt sovint a cavall de les dificultats o facilitats sociopolítiques de la llengua catalana. Dins d’aquest ampli repertori, existeix un interessant corpus de tonades que s’han utilitzat – i algunes es continuen utilitzant – com a vehicle per a la improvisació de versos: corrandes, garrotins, jotes, cançons de pandero, nyacres, etc. És el que genèricament denominem canço improvisada o glosa.

    En aquest llibre, mestres de llengua i de música proposem introduir-la a l’escola primària com a recurs per a la millora de la llengua oral, la convivència escolar, l’aprenentatge musical i, en últim terme, l’educacació com a persones i com a ciutadans.

    El llibre que teniu a les mans no vol ser una publicació erudita o un simple al·legat en favor de la cançó improvisada com a instrument educatiu, sinó que pretén aportar uns materials que siguin pràctics i que permetin donar suport a les escoles i als mestres que es decideixin a experimentar-ho. Un esforç que – n’estem convençuts – pot donar molts fruits.”

    (Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

    quin mal pas!

    Fa un dia preciós. El passeig, davant de casa és un formiguer de passejants que porten posades les maneres pròpies de diumenge al matí lluminós i concorregut: relaxats i afables, conversadors, animats… (segueix)

    En família, amb amics i en solitari, amb gos o sense, a peu, en bicicleta, amb patins o en patinet, tothom gaudeix d’aquest sol vora mar, d’aquesta companyia del petar de les onades rítmic, pausat, escumós… Hi ha desenes de veles blanques navegant al fons, canalla enjogassada i algú que s’estira per daurar-se amb aquests càlids raigs del sol de febrer. La gent se saluda, es fan cercles de conversa. L’aire és fresc, però als qui corren la roba els fa nosa.

    Va costar recuperar la platja com a espai públic, ciutadà. Les Associacions de Veïns, acabades d’estrenar, van liderar aquesta causa en el tardofranquisme, i els ajuntaments democràtics la van continuar. Seria impensable, hores d’ara, que la platja no fos lliure, de tota la població. Neta, sense abocaments ni ocupacions industrials, accessible…sembla un espai realment públic, de tothom, però no ho és del tot. De vegades pot semblar que no hi ha barreres, però hi són. (us en parlava fa temps, precisament la foto d’aquell apunt és del mateix lloc del què us parlo ara. Ho podeu veure aquí)

    Avui m’he proposat fer partíceps als meus familiars d’aquest festival. Uns metres més ençà, a la vorera de davant de casa, no hi passa ni una ànima, i tenim ganes d’apropar-nos on és la gent, i la gent és al passeìg. Ens hi volem sumar. Tenim la sort que davant mateix de casa hi ha l’entrada a un dels passos sota la via del tren. Per un costat hi ha una rampa, i de mica en mica en hi hem apropat. Som una colla, i que vagin en cadira de rodes n’hi ha… quatre!.Però la rampa només és un miratge!
    L’aparcament amb places reservades a cotxes amb passi de minusvàlid reforça aquest engany.Hi ha rampa sí, però quina rampa! Ja no parlo del pendent, que no és el reglamentari. Parlo del paviment. És fet de sotracs i entrebancades: forats, reguerots, lloses que sobresurten desnivellades…un malson, un trencacolls, una veritable barrabassada! 

    Ara diu que es volen gastar uns quants euros arrenjant la Barca Maria. Crec que no es pot seguir inverint ni un euro més en cap servei de la platja sense, abans, fer-la accesible. La igualtat de condicions també ha d’incloure als qui no tenen més remei que desplaçar-se damunt una cadira de rodes!

    xesco a badalona, xesco al bloc

    La fotografia pertany al fons de l’Associació de Veïns del Centre de Badalona i és de l’actuació de Xesco Boix al Parc de Can Solei, a la Festa del Badiu de 1979. Avui l’homenatge que se li fa en el marc del BarnaSants torna  a portar el nom de Xesco Boix a ls planes de l’actualitat. He volgut fer un breu recordatori de la seva vinculació amb Badalona i de tots als articles relacionats amb ell que tinc publicats al bloc.
    (segueix)

    Són moltes les activitats i vinculacions de Xesco Boix amb Badalona, n’hi ha de documentades, d’altres no les hem pogut recopilar. Unes són més públiques i conegudes que d’altres. Moltes es refereixen a actuacions i col·laboracions en el món infantil, però també hi ha la vinculació amb en Joan de Déu Soler i Amigó en el marc del Grup de Folk (en vam parlar a la taula rodona). Hi ha fotos històriques, com la de l’actuació del Xesco a “Fem de Badalona un gran badiu” a la Rambla, el  desembre del 1976; o la de l’actuació a la Festa del Badiu del 6 de maig de 1979; però d’actuacions d’aquestes n’hi va haver moltes més! Actuació també a les Festes de Sant Josep a la Plaça Doctor Rifé, organitzat per Rialles el 18 de març de 1983; Però amb Rialles va venir-hi una pila de vegades. I va ser el mestre de música de l’escola Gitanjali durant dos cursos, i va gravar amb les veus infantils d’alumnes d’aquesta escola alguna cançó del disc El Gripau Blau (també en vam parlar extensament a la taula rodona i ha quedat recollit). Accions al col·legi Badalonès, i a moltes més escoles, sinó que no en tenim recollida la documentació gràfica… I una espectacular i memorable sessió  de formació als monitors dels esplais organitzat per la coordinadora “Esplais de Badalona” al llavors Casal de Joves de Dalt de la Vila, l’any 1983; També la Núria Comas al seu bloc ens parla de la seva època d’estudiant i dels treballs que feien amb algunes companyes de Badalona (ho podeu llegir aquí)
    Des del bloc he publicat aquests apunts, gairebé tots dins  el 2009, any en què hem commemorat els 25 anys de la seva mort i que a Badalona s’ha celebrat el MEMORIAL XESCO BOIX. Inclou el resum de la taula rodona, poemes i escrits d’alumnes, el resum del memorial de desembre, reflexions sobre l’actualitat del seu missatge…

    – xesco amic meu (juliol 2009)

    rellegint i rescoltant el misstge de xesco boix

    un mural participatiu per recordar xesco boix (accés docs del memorial BDN)

    – xesco, un vell amic  (carregat de frases i dites)

    – la guitarra i les cançons són les armes

    – escalfant la tarda més freda

    – a xesco boix amb ulls d’infant (d’una alumna) 

    – vint-i-cinc anys després, xesco viu en el record 

    – un mural a can solei, avui desaparegut

    – xesco a badalona, xesco al bloc (febrer 2010)

    Que vagi de gust!