Tornada al món de colors
El soroll del cotxe se m’anava fent cada cop més insuportable. Tenia una vena als ulls, era negre; no volia malgastar els primers moments de poder veure l’exterior veient un espai tancat i fosc amb rodes. No sabria dir quanta estona vaig passar-me assegut allà, amb l’esquena recolzada al seient de cuir, imaginant-me la meva família, la casa, el poble, tot devia haver canviat. (segueix)
La meva nena, d’ulls verds i cabells pèl-roigs, nas xato i cara rodona, bracets prims, les seves cametes de nineta…feia tant de temps que no la veia, devia ser tan diferent…
Mig adormit i amb el pensament difós, vaig notar com el cotxe s’aturava. Em feia tanta il·lusió com por, baixar d’aquell cotxe. Al cap d’uns instants, però, una salvació o una desgràcia va fer que la porta del meu costat s’obrís i l’aire que entrava m’acariciés la cara. El vaig reconèixer: aquell aire només bufava els dies assolellats d’estiu. Aquell aire em va fer adonar que per fi havia arribat a casa; l’olor que vaig sentir em va fer saber que els rosers ja havien florit; la calor que entrava em va fer notar que era mitja tarda, i, el silenci em va fer entendre que havia arribat el moment. Vaig estar uns segons agafant valor, i, de sobte, em vaig aixecar del seient.
Vaig desplaçar-me a poc a poc encara sense veure res; em sabia el camí de memòria. Palplantat allà davant, vaig suplicar als meus braços que em deslliuressin de la vena , i quan, finalment, em van obeir, van descobrir uns ulls tancats amb força, molta força.
Por. Ara tenia molta por. Por de que la casa ja no hi fos, por de que la meva dona s’hagués aparellat amb un altre, por de que els meus pares haguessin deixat aquest món, por de que el poble ja no m’acceptés, por de que la meva nena m’hagués oblidat; por, només tenia por.
L’aire em va tornar a fregar la cara, com si em volgués animar; i ho va aconseguir.
Si el temps havia canviat quelcom, ho hauria d’entomar tant si com no, però no em podia quedar la resta de la meva vida dret, davant de casa meva o de la que havia estat casa meva.
Vaig obrir els ulls molt lentament, hi veia borrós. Tant de temps allà tancat, en la foscor, m’havia fet perdre la claredat dels colors vius. Em vaig estar més estona allà, intentant aclarir-la, ho volia veure, més tard ja em posaria ulleres, però volia veure-ho, volia saber quina imatge tenia l’inici de la continuació.
Vaig fer un esforç, i, finalment, hi vaig veure. Tenia la casa al davant, feta de pedra, amb les finestres de fusta, la porta de forma circular, els balcons amb flors de la segona planta i la teulada roja amb la xemeneia fumejant. La casa estava tal i com la vaig deixar, una mica, potser, més arreglada. Després de veure la casa, vaig girar els ulls per veure la resta. Tot era verd. Els llimoners de banda i banda de la porta ja tenien llimones, el plataner ja havia brotat, els lliris, sota cada finestra, ja havien florit, i, de la figuera, en penjaven figues. Però les figues no eren l’únic que penjava de la figuera, hi havia unes cordes lligades que baixaven avall. Aquelles cordes sostenien un tauló de fusta, i sobre aquest tauló hi havia algú. Vaig fixar la mirada. Hi havia algú de cara rodona, cabells llargs i ondulats de color pèl-roig. Era tanta la meva emoció que vaig avançar per veure-la encara millor. Vaig observar-la a través d’unes mates per tal que ella no em pogués presenciar.
Tenia els ulls de color verd brillant. Ho vaig entendre; era la meva petita. Portava una faldilleta de color blau cel i una samarreta de tirants de color taronja. Anava descalça. Tenia la mirada perduda i gairebé no es balancejava en el gronxador.
Vaig mirar el cel; entre els raigs de sol que passaven entre les fulles, n’hi havia un que coneixia. Era l’únic raig de llum que m’entrava a la cel·la, dia rere dia, setmana rere setmana. En aquell moment no sabia si odiar-lo o agafar-li estimació: s’havia estat burlant de mi dins la cel·la mentre estava xalant amb els altres raigs entre els arbres, però d’altra banda,havia estat l’únic acompanyant que tenia.
El meu amic raig, doncs, em va donar ànims i em vaig aixecar. Em vaig quedar dret, mirant a la meva filla. Il·luminat per un raig, ben afaitat, pentinat i amb roba nova, devia fer una impressió prou bona, perquè vaig apujar la mirada, es va fixar en mi i va sortir disparada del gronxador. Sense que pogués adonar-me’n, la tenia penjada al coll. M’havia omplert de felicitat; la meva nena no m’havia oblidat i encara m’estimava.
La vaig aabraçar i la vaig petonejar de dalt a baix i la vaig mirar com mai ho havia fet. Els seus cabells semblaven de seda i anaven voleiant gràcies al vent; aquells ulls verds li brillaven com estrelles;les galtes rodonetes i pigades les tenia plenes de llàgrimes; el nas xato el tenia vermell i les mans li tremolaven. Mentre l’observava vaig sentir un cop fort, em vaig girar; era la porta. En va sortir una dona, corrent. Reconeixia aquells cabells recollits i rossos, els ulls blaus, la cara més aviat llarga i el nas vermell i arrodonit. Portava una samarreta de màniga curta color verd poma i una faldilla curta de color blau.
Corria amb emoció, amb ganes d’arribar a lloc, i sabia molt bé que aquest lloc era jo. La meva dona tampoc m’havia oblidat. Vaig deixar anar la Clàudia, la meva filla, i vaig abraçar la meva dona.
Des d’aquell moment, totes les pors em van fugir. Havien canviat algunes coses, però, les més importants, van seguir igual.
Mariona Massip Sabater, abril 2004
1r d’ESO, Jocs Florals IES La Llauna
