Al bloc, aquest no ha estat un mes de rebaixes. Gràcies!

(llista d’apunts més visitats)

Quatre reflexions d’urgència al voltant del circ del cinema:

– la crisi del sector és mundial, i fa anys que s’arrossega (encara resultarà que ara només tindrà pèrdues el cimena a Catalunya per culpa de projectar en català!)

– les dades sobre públic potencial de cinema en català no poden existir perquè:

           – mai s’ha projectat una pel·lícula en versió catalana  EN IGUALTAT DE CONDICIONS que la mateixa pel·lícula en versió no catalana. MAI!

           – mai s’ha fet una política de promoció del cimena en català, ni tan sols se n’ha fet la mínima difusió: us recomano la lectura d’aquest article de Salvador Montalt, al seu  blog Club7 cinema, la clandestinitat del cinema en català. És un clar exemple, documentat,  de la nefasta política lingüísitica en aquest sector

– exhibir una pel·lícula en català entenc que també inclou exhibir-la en V.O subtitulada en català, oi?

La crisi no afecta a tothom igual, o, si més no, n’hi ha que no la noten: els beneficis de la banca espanyola de gener a setembre de 2009 són exactament de dotze mil set-cents nou milions d’euros… de quina crisi parlem? Per analitzar-ho hi ha “tancades” aquest cap de setmana a Barcelona  persones de més de cent associacions, fundacions i tot tipus d’entitats que treballen en àmbits socials i alternatius.És el Fòrum Social Català.

Aquesta que segueix és la crida i el punt de partida de la trobada. Ja que no hi he pogut participar directament, me’n faig ressò des d’aquí, a mode de supot virtual, i perquè espero amb interès el resultat, les concluisons i les propostes d’aquest fòrum. (continua)

CRIDA FÒRUM SOCIAL CATALÀ 2010

Des del primer Fòrum Social Mundial, celebrat a Porto Alegre el 2001, passant pels Fòrums Socials Europeus i els Fòrums Socials locals, aquestes trobades d’activistes d’arreu del món s’han establert com una cita ineludible per debatre i teixir estratègies pel canvi social. Del darrer FSM que va tenir lloc a Belém el gener del 2009, en sorgeix la crida internacional per a la realització de diferents fòrums locals descentralitzats. S’hi va incidir en la necessitat de desenvolupar un procés de treball col·lectiu en sintonia amb l’evolució dels efectes de la crisi i les diverses respostes emergents. Una constant dels moviments socials catalans ha estat la denúncia i l’acció contra un sistema econòmic que comporta la precarietat i la pobresa, la destrucció i la negació de drets de les persones i dels pobles. La crisi agreuja aquestes agressions, deixant milers de persones al carrer i minvant els drets laborals, però també encarint el cost de la vida, agreujant la destrucció del territori i fomentant les desigualtats i les guerres. Aquesta no és només una crisi econòmica, sinó que ha esdevingut una crisi ecològica, social i ideològica.

La celebració del primer FSCat el 2008 va ser un èxit de participació i un pas endavant per a la confluència de diferents lluites. Com a resposta a la crida del FSM 2009 es proposa la realització d’una setmana de mobilitzacions i accions a casa nostra (25-28 de gener) per visibilitzar i potenciar els moviments i les propostes que existeixen, aquí i ara, arreu del territori. Entre d’altres activitats, el cap de setmana abans, a Girona, Sabadell, Sant Adrià del Besós, Badalona i Horta Guinardó (Barcelona) es realitzaran accions descentralitzades, el dia 26, a Barcelona, tindrà lloc una roda de premsa alternativa amb accions de carrer,  i el 28 de Gener a les 19h, coincidint amb la reunió dels ministres de Treball de la UE, es celebrarà  una manifestació unitària contra l’Europa del Capital que partirà dels Jardinets de Gràcia (sota el lema “Contra l’Europa de l’atur i la precarietat, repartim el treball i la riquesa”). Aquest procés culminarà en una trobada conjunta que tindrà lloc el 30 i 31 de gener de 2010 a la seu central de la Universitat de Barcelona, com la vegada anterior, on treballarem plegats en seminaris, tallers i activitats auto-organitzades per analitzar les causes i conseqüències de la crisi i construir alternatives sostenibles i des de la base. També hi haurà una assemblea de moviments socials i punts de trobada sectorials. Finalment, el diumenge 31 es farà la cloenda amb un dinar popular.

Us animem a participar en aquest procés: a tots els individus, els moviments, les plataformes, els col·lectius, les organitzacions de tot àmbit i tothom que lluiti a nivell local i/o global. Fem especial èmfasi en la importància d’estendre el FSCat als barris, als pobles i a les comarques a partir de processos participatius per aconseguir més visibilitat de les lluites i reivindicacions dels moviments socials catalans. Aquesta és una crida a tothom que vulgui combatre la crisi canviant el sistema i construir un món just, solidari, no violent i respectuós amb el medi ambient i els seus pobles.

El procés és totalment obert i l’organització s’encarregarà de facilitar la realització de les activitats. 

Tot i que el termini per proposar seminaris ja s’ha acabat, encara us podeu adherir al fòrum enviant la corresponent sol·licitud a: adhesions@forumsocialcatala.cat. Així mateix, trobareu més informació i materials en els diferents apartats del lloc web www.forumsocialcatala.cat

Les principals línies temàtiques d’enguanys seran:

1.   Les causes de la crisi global (ecològica i del territori, social i econòmica, democràtica i dels pobles).

2.   Les conseqüències  de la crisi global.

3.   Les alternatives a un món en crisi.

…Contra la seva crisi, les nostres solucions. Combatem la crisi canviant el sistema!

Hi ha la falsa i extesa creença que a la llengua catalana li estan vetats alguns camps expressius, i hi ha una militància activa envers aquest postulat.

(continua)

Són molts els estudiants d’arts visuals que quan plantegen guions cinematogràfics en català són encoratjats pel propi professorat a canviar de llengua “perquè el català no és idioma per al cinema” o els joves – i organitzadors de certàmens – que ni tan sols es plantegen que les modernes disciplines de l’oralitat (monòlegs, rap) puguin ser dites en parla catalana. Passava el mateix amb el Rock, fins que es va demostrat el contrari, i amb el cant flamenc, que encara que compta amb poderoses veus essencialistes que exclouen el català de les llengües en què pot ser creat i cantat, gaudeix de l’impuls que li dóna el Taller de Músics, referent inqüestionable que defensa, a més, el flamenc català d’origen. I no cal dir el que està passant amb el Pop, (Pop-Rock,Alternatiu, Pop-Folc…) – gènere fins fa poc  pràcticament desert – que, sense padrins, camina sol i conquesta audiències (podeu veure la llista  de MySpace, com a exemple).

La notícia, ara, és que hi ha una acció per promoure i normalitzar l’us de la llengua catalana , en el món del HIP HOP i que aquesta acció s’inscriu – de moment – en el marc de l’educació formal – sota el paraigües d’un acord de col·laboració entre les institucions i, essencialment, sota l’impuls d’una marca fiable i de prestigi com ho ésENDERROCK. Podeu accedir des d’aquí al document-guia per a la gravació.

Fa poc us en parlava (a l’apunt rap, glosa, i altres plaers al cor del clot): a la Farinera del Clot, en el marc dels Transglosadors (d’on és feta la fotografia) alguns joves participants rapejaven parlant de la seva opció lingüística, potser com si calgués justificar-se per rapejar en català, o potser com a reivindicació, (!?).
Si més no, en pocs anys el panorama ha canviat força, i possiblement accions com aquesta (podeu accedir a les bases des d’aquí) hi ajudaran. Per comprovar el canvi, us proposo llegir aquest apunt “rapejar en català? que va publicar al seu bloc Josep Duran l’octubre de 2007, en relació als usos lingüístics en el món del Hip Hop de fa poc més de dos anys.

La llengua és de qui la fa servir, i és evident que els usos no es poden imposar, i encara menys per a finalitats lúdiques. Es pot promoure un ús, i en tot cas serà la gent – en aquest cas la gent jove – qui decidirà si s’ho fa o no s’ho fa seu. Però el que està clar és que en el camp de l’oci actual el dret a escollir usos lingüístics en la llengua pròpia del país no existeix en igualtat de condicions. Per escollir cal que hi hagi opcions. Al cinema no en tenim (veurem com acaba la batalla encetada). En la cançó urbana sembla que guanyem espais, i aquesta iniciativa pot ajudar-hi.

De com iniciatives així reforcen, a més de l´us lúdic, l’ús comunicatiu i el domini lingüístic en general en parlo en l’apunt dedicat a la promoció del cant improvisat des de l’escola. 

(Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

 Avui que se celebra el Dia Escolar de la No Violència i la Pau

dedico el meu petit homenatge personal a IRENA SENDLER, seguint la proposta que em fa arribar una amiga de gran sensibilitat. El text que segueix és una traducció-adaptació del que rebo. Només afegir, i per aclarir-ho si cal, que No Violència NO ÉS passivitat, submissió ni “no meneallo”. El concepte va molt més enllà de la simple violència zero, i comporta resistència, lluita, estratègia, revolució. Sinó que no està basada en la destrucció de l’altre.   (continua)

Contra l’oblit

Irena ha mort, era una senyora de 98 anys. Durant la 2a Guerra Mundial Irena va aconseguir treballar al guetto de Varsòvia com a especialista en clavegueram i instal·lacions. Però els seus plans anaven més enllà. Essent alemanya coneixia quins eren els plans dels nazis per als jueus, i ella treia tants nens com podia , amagats dins la seva gran caixa d’eines o dins els sacs d’arpillera que portava a la part del darrere de la furgoneta. Hi portava també una gossos ensinistrats per bordar als soldats nazis cada cop que entrava i sortia del guetto, i evitar així que s’apropessin massa. Els lladrucs dels gossos també esmorteïen el soroll que puguéssin fer els nens. Mentre ho va poder fer va aconseguir treure i salvar 2.500 infants. Els nazis la van descobrir, la van apallissar brutalment, van trencar-li els braços i les cames.
Irna va tenir cura de fer un registre de totes les criatures que teia del guetto, guardava la informació en un pot enterrat sota un arbre del seu jardí. Acabada la guerra va intentar localitzar als pares supervivents – pocs!. La majoria havien mort a les càmeres de gas. Les nenes i nens a qui va ajudar a salvar-se van ser acollits o adoptats. L’any passat Irena va ser proposada per al Nobel de la Pau, que va ser atorgat a Al Gore per les imatges de l’escalfament global del planeta.

Un record etern per a Irena, un Nobel per la Pau merescut encara que no obtingut. Aquesta iniciativa per rescatar-la de l’oblit s’està fent present a molts blocs (veure aquest). Va morir el maig de 2008 i aquest missatge està corrent pel món des de llavors.

De la finestra estant observo com clareja, i el silenci de la via em tomba els ulls cap al  rellotge. Surto al cancell, i el tren davant l’andana em parla de normalitat i calma. Com quan, essent els fills petits, m’esperava per saludar aquells caps i braços confosos entre el reflex dels vidres d’autocars intrèpids  (sortides escolars, colònies d’esplai…), avui m’aturo a veure passar el tren amb la càndida esperança de trobar-te la mirada, o reconèixer la teva silueta retallada en els  finestrals que ressegueixo – intermitents – amb la mirada pausada. (Deus seure, lògicament, i bé prou que ens hem dit tot el que ens calia en el càlid comiat d’abans de sortir de casa.)
Desconnectaré, ho he promès, no patiré ni estaré pendent tothora de les trucades. Patir pels fills ens diuen que és inevitable, – i gairebé ho puc subscriure -, però hi ha  un patir excessiu, dolorós i bloquejant, que és reeducable. (continua)

Em miro ara i veig ja lluny de mi aquella mare que no podia deixar de pensar tothora en la variada gamma d’importunis i desgràcies que atemptaven contra els fills cada cop que els perdia de vista… res es fa sol, però, i això també vol entrenament: voluntat, esforç, i constància, i quan cal, ajuda.

L’equilibri entre la responsabilitat de protecció, salvaguarda, cura i educació propis de la criança, i la responsabilitat de donar espai per DEIXAR SER, amb el que implica de deixar ACTUAR, SENTIR, PENSAR, i deixar assumir responsabilitats, és un equilibri no sempre fàcil de trobar. La mesura en què es dóna marca definitivament l’estil de vida familiar i els patiments, amb encerts i desencerts, de pares i fills per a la gestió de la llibertat individual. I marca també l’accés a les oportunitats.

Que la sobreprotecció és nefasta ho sap tothom. Saber-la detectar i combatre-la és la clau de volta. Però segurament ens seria difícil posar-nos d’acord i consensuar on és el límit, en quin punt de cada àmbit vital es troba l’equilibri entre protegir i deixar ser.

No he pogut evitar pensar-hi aquest matí, mentre perdia el tren de vista, i em venia al cap un dels temes vigents aquests dies a la feina. Els estils educatius de les famílies, les seves pors i refernts, poden ser la peça clau que permeti o dificulti que projectes  educatius de promoció de l’associacionisme juvenil tinguin èxit.

Un tema per pensar-hi amb més calma.

(Bon viatge Mariona! Que gaudeixis tan o més del camí com del destí)

De vegades els records són calaixos de retalls, calaixos que tanquem a poc a poc. Vivim sabent que hi són – alguns -, d’altres, ni això. De sobte una troballa obre el calaix, i el contingut que entrelluquem es multiplica. (La troballa que activa l’obertura pot ser un nom antic que apareix saludant al correu, o pot ser la fotografia que inesperadament ens parla d’un passat ja compartit i d’un parent o amic comú que desconeixíem, o…). (continua)

Podem tancar el calaix sense ensumar-lo, (hi ha calaixos que ens fa mandra obrir).Però si l’obrim del tot, si fem seguir els enfilalls destapats, desfilen – amb certa lentitud – imatges seqüenciades, segments sonors i el perfum llunyà de sensacions que s’escampen. Emocions desvetllades, emocions retrobades. 
El moment pot allargar-se i omplir-ho tot de ressons. El calaix ens pren i ens convida a capbussar-nos-hi, els retalls van desplegant-se i es concreten amb precisió inesperada. Tot es va fent nítid, les seqüències encaixen i allò remot torna al present i es fa proper salvant plecs d’anys.
I sen’s fa estranya la proximitat d’abans, les relacions properes – potser intenses – amb persones que ara ens són tan llunyanes. I descobrir-ne algunes que no sabíem que enyoràvem.

Les nostres vides s’entrecreuen constantment amb les vides dels altres. Uns cops de manera fugissera, uns copa de manera perdurable; amb ritmes esporàdics, intermitents, ocasionals o estables. Teixint llaços ferms o teixint llaços fràgils. Passant desapercebuts, deixant petjada o essent transcendents en una mesura remarcable.
Aportacions en constant moviment dins totes les esferes  de l’aprendre i desenvolupar el ser, conèixer, fer/emprendre i conviure, i en tots els àmbits en què ens relacionem: familiar, formatiu, lúdic, laboral, veïnal, social… 

Vinculacions de reciprocitat variable i variada, sovint imprevisible, potser no equitativa, no sempre equilibrada.

Viure comporta un constant moviment d’entrades i sortides, de noves  coneixences i pèrdues en un marc de sostenibilitat variable.

El control sobre la perdurabilitat de les relacions, sobre el seu marc d’intermitència-periodicitat-estabilitat, i sobre la consistència o fragilitat del vincle – que pot variar segons etapes vitals i està molt condicionat a les voluntats i equipatge personal de “les parts” -,  no és un control unívoc.

Tret, però, de quan l’errem molt en la percepció de la reciprocitat i en la gestió de l’equívoc (són múltiples i complexes en la vida de tothom les confusions amistat/amor, complicitat/amistat, amor/possessió, protecció/control, admiració/submissió, desafecció/hostilitat…i diverses les oportunitats i habilitats per  gestionar-les), i tret de quan les ruptures sentimentals d’uns irradien distanciaments encadenats o autèntics estralls en els altres, tret d’això – que no és pas poca cosa! – normalment acostumem a trobar mecanismes per mantenir en actiu i amb mútua comoditat el contacte amb les persones que ens importen, encara que sigui d’una forma virtual en tots els sentits de la paraula (interessant l’aportació de  “Ningun lugar está lejos” de Richard Bach, amb un missatge filosòfic resumit en la frase: “No puc venir per estar on tu ets perquè ja hi sóc “, per a relacions de llarga distància temps/espai).

Però també és cert que de vegades la inèrcia i una certa deixadesa ens fan perdre el caliu de relacions que ens importaven.

Un calaix que s’obre, inesperadament, pot ser un convit de retrobada.

Quan jo era petita era costum escriure les postals de Nadal i lliurar-les a mà, entre els companys de classe, al professorat, entre familiars i amics. En déiem “felicitacions de Nadal” i les papereries oferien una àmplia gamma de mides i models amb dibuixos de molts estils – destascàven les il·lustrades per Ferrándiz -, i de preus: des de les més econòmiques a les més luxoses, de doble full, amb relleus i brillantines. A mi les dolces cares del Ferràndiz m’enamoraven, i deixava tots els estalvis en les de mida més petita, per poder fer arribar a tothom els meus desitjos de “Bon Nadal i feliç any nou 1969, 1970, 1971…”,I col·leccionava amb cura les rebudes, que sempre – i encara ara! – em costava de llençar un cop passades les festes.
Crec que va ser a 4t o 5è de la llavors E.G.B – com a màxim l’expressió dels desitjos s’havia concretat en “Si Nadal és Pau, Amor i Alegria fem que Nadal sigui cada dia…” – que el meu professor Isidre va respondre al lliurement, al cap d’uns dies, amb una cartolina blanca tacada d’esquitxos vermells – talment sang – i amb les paraules NADAL DE SEMPRE. 

(continua)

Amb cert desconcert vaig escoltar els seu missatge. Crec que mai més vaig comprar felicitacions “normals” . Els seus arguments em van convèncer, i des de llavors sempre vaig intentar aprofitar – uns anys amb més encert que altres – aquest hàbit nadalenc per transmetre missatges més “revolucionaris” o, si més no, més personalitzats (n’esmento un exemple a l’apunt pensar com vius ,viure com penses), incitant a la reflexió o transmetent alguna vivència del Nadal que anés més enllà. Reconec que en aquest sentit, amb el pas dels anys, i en paral·lel amb una certa des-sacralització de la nadala, amb la proliferació de targetes solidàries i la universalització dels bons desitjos, tots hi hem sortit guanyant. Paradoxalment, doncs, la “laicitat” progressiva de les festes ha vingut acompanyada d’una generalització d’aquest costum suprareligiós de formular desitjos positius, de solidaritat, de defensa dels drets humans. I ara que, ja sigui en format paper o en format digital, és molt habitual i massiu l’enviament de felicitacions amb missatges profunds, reflexions i personalitzacions, – més enllà de la creença religiosa -, gestionar l’arribada de nadales es converteix en una nova ocupació, d’un banda fascinant, de l’altra sovint indigerible, (pel volum i per la no caducitat, jo em resisteixo a llençar-les!).
I no cal dir confeccionar-les i enviar-les, fer-ho a temps, i que siguin innovadores, que diguin alguna cosa transcendent, sentida…

A casa fa temps que entre les germanes ens intercanviem felicitacions familiars autoconfeccionades que són una autèntica joia, que revaloritzen el gest, el costum. I reconec que jo gaudeixo creant i fent arribaar la meva al màxim d’amics i coneguts, amb una constància només relativa. Aquest cop, per exemple, he fet campana. Aquest any no ho he fet fins avui. Sí, el 25 de gener.

Tenia ganes de parlar d’aquell “Nadal de sempre”, d’aquells desitjos formulats entre Nadal, Cap d’Any i Reis, que sovint s’esfumen tan bon punt canviem els regals no encertats, desmuntem el pessebre, desem el tió i tornem a la rutina diària.

Tenia ganes de parlar de què vol dir desitjar un món millor, amb pau, i amb felicitat per a tothom, paraules mil vegades repetides durant les festes. Em molesten especialment quan les pronuncien els qui ostenten poder polític i econòmic: els mateixos governants i financers que fan discursos amarats de bons desitjos no fan res per combatre la POBRESA I LA FAM MUNDIAL, els desequilibris del CANVI CLIMÀTIC o per aturar la CURSA D’ARMAMENT. I nosaltres mateixos, formulem desitjos que comportarien canvis que potser no estem disposats a fer… hi penso molt aquests dies comprovant el joc d’hipocrasies en què ens movem, quan moltes de les persones que ens commouven i mobilitzem per fer arribar ajuda humanitària a Haití, per exemple, som incapaços de renunciar a cap dels privilegis que ens han estat donats, o de mostrar hospitalitat, acolliment i solidaritat real envers els desfavorits de més a prop. I de compartir l’espai on hem nascut amb els que han hagut d’abandonar la seva terra. Perquè no som plenament conscients  – i m’hi incloc – de com l’ordre mundial establert es basa en la pobresa d’uns per garantir la riquesa dels altres. No podem fer màgia per arreglar-ho, cert, però ser conscients de la realitat ens pot ajudat a combatre la hipocresia i a posicionar-nos proactivament. I en aquest posicionar-nos i actuar, els bons desitjos nadalencs poden funcionar com les pregàries budistes gronxades pel vent: són ímputs d’energia i esperança. De pensament positiu, vital.

En fi, que tingueu un bon Nadal, un bon nadal de sempre.

roses de gener:
s’obren per dir-me
que és viu el roser

Quan es van obrir els carrers per canviar el clavegueram – fa més de deu anys! –  vam proposar i reclamar, ja aleshores, que s’hi instal·lessin contenidors soterrats. No ens en vam sortir, però vam obtenir un compromís: l’ajuntament començaria a provar aquest sistema en zones on fos més fàcil d’instal·lar (l’amplada de la majoria de carrers de Baix a Mar sembla ser que no ho permetia), amb la intenció de col·locar-ne, quan fos possible, a la Rambla i altres vies amples. I mentrestant es començava la recollida porta a porta de l’orgànic i el rebuig, i s’instal·laven contenidors petits de selectiva pel barri. Un sistema que mai ha acabat de funcionar com cal. Els contenidors de prova es van posar a la zona del port, a Francesc Layret, i posteriorment se n’han anat instal·lant a altres zones de la ciutat. Els contenidors soterrats són més nets, no ocupen gaire espai en superfície, i cada vegada són més els municipis que van optant per aquest sistema, que, entre d’altres coses, esponja el paisatge urbà. Veient com anaven proliferant noves instal·lacions d’aquest sistema arreu, tot feia pensar que així que hi hagués l’oportunitat, se’n col·locaria alguna unitat a la zona de la Rambla, tal com sempre s’havia parlat. M’informen, però, que en les actuals obres de remodelació no s’ha previst fer-ho. I el més trist és que el motiu no sembla ser un canvi de plantejament perquè s’hagi trobat una solució millor, sinó simplement, per falta de pressupost. Seria del tot imperdonable no aprofitar la inversió i el trasbals que comporta aixecar el passeig, per col·locar-hi contenidors necessaris per donar servei a l’àmplia zona de Baix a Mar. Si no es fa ara, quants anys més caldrà esperar? I com queda justificada una obra com aquesta sinó aporta una millora en aquets tipus de prestació? Ja ho diu la dita, sovint els estalvis  es mengen les estovalles!

Potser us pot semblar que començar l’any parlant d’escombraries no és gaire simpàtic, i possiblement pensareu que hi ha temes molt més importants en aquest moment. I sí que n’hi ha molts, i fins i tot algunes persones que llegiu aquest article me n’heu proposats; no patiu, hi haurà temps de parlar de tot. Però avui és urgent treure la brossa al carrer, no fos cas que féssim tard. (continua accedint a la resta de l’article)

A Badalona, els qui apostem per la COHESIÓ i la CONVIVÈNCIA ens hem unit.
Trencant tòpics.
Perquè no és cert que defensar els DRETS de les persones immigrades signifiqui voler que tinguin drets i no DEURES. O que tinguin privilegis. No és cert. Igualtat en DRETS I DEURES.

Perquè no és cert que considerar que la diversitat aporta en positiu signifiqui estar acceptant una invasió o defensant una submisió. No és cert. En aquest futur de cohesió és necessari compartir els valors, la llengua, els principis democràtics i unes pautes de comportament.  (continua)

Per això les persones promotores del manifest BADALONA SOM TOTS, (TOTES I TOTS!), som molt PLURALS: plurals en creences  i conviccions religioses, plurals en ideologia política…
Si, també en ideologia política. Tots els colors polítics democràtics de la ciutat que creuen en la convivència i la cohesió, s’han sumat al MANIFEST, malgrat som les entitats NO PARTIDISTES, les entitats del teixit associatiu no vinculades a cap ideologia de partit, les que l’hem promogut i expandit.

Aquest manifest, per exemple, no es posiciona sobre la LLei d’Estrangeria.  Ja hi ha altres fòrums, altres espais des d’on cadascú pot treballar des del seu posicionament. Uns més obert, uns més tancat, divers, plural. El  Manifest és una argumentació consensuada que sintetitza una voluntat col·lectiva per assolir una millor Badalona, amb el 100% de la seva ciutadania, sigui com sigui, sigui d’on sigui.

Perquè aclareixo aquestes coses?

– Perquè avui sortim al carrer a recollir adhesions al manifest, i en la darrera reunió van debatre fins a quin punt ens convenia o no,  era correcte o incorrecte, que persones significades políticament (de partits adherits al manifest) estéssin amb les entitats recollint signatures. Estem tan escaldats amb la instrumentalització política, que correm el risc d’estigmatitzar les persones militants…

– Perquè la data coincideix, de forma imprevista, amb el debat sobre la Llei d’Estrangeria que ha suscitat la decisió de VIC, i el posicionament del nostre ajuntament al respecte.

– Agradi o no, BADALONA SOM TOTS és una aposta COMÚ per fer una Badalona millor, liderada per les entitats cíviques. Ens cal la suma de tothom qui cregui en la convivència i la cohesió, en l’estat de dret. I aquí és lògic sumar-hi partits polítics. Malgrat entre ells tinguin discrepàncies, ens movem en el cosens, en voluntats definides a priori!. I són aquestes, això és el que tenim, el que diu el manifest, llegiu-lo!

Sobre la Llei d’estrangeria, aviat s’organitzaran xerrades informatives per poder conèixer la lletra petita de les seves conseqüències en el dia a dia de les persones nouvingudes  i en el de les entitats. Però tenim tanta feina per fer en el camp social, en el del dia a dia de la convivència a l’escala, al portal, a la plaça, al carrer i a les entitats i activitats ciutadanes, que no ens podem permetre perdre aliats positius. A Badalona el Pla d’Acollida impulsat per la regidoria de Convivència és encertat i compta amb les entitats de la xarxa d’acollida. Que els partits polítics que governen votéssin a l’Estat majoritàriament a favor de la llei d’estrangeria no ens ha d’enrarir aquest sinergia local. Penso.

(La fotografia correspòn a una sortida de joves de Badalona d’origens diversos – també d’autòctons -, organitzada per l’Espai Jove de Converses Interculturals per enfortir la cohesió i la igualtat d’oportunitats i  conèixer i fer conèixer el país – La Seu d’Urgell, desembre 2009 )

Fa molts anys que a centenars d’immigrants sel’s nega la possibilitat d’empadronar-se: sel’s atura abans que arribin a les oficines per intentar-ho. La Llei d’Estrangeria té com a objectiu evitar l’entrada d’un gran nombre de persones estrangeres, ja sigui amb mesures físiques o legals: retorns, expulsions i internaments en centres, són una de les prioritats del govern de l’Estat Espanyol actual, liderat per un partit suposadament d’esquerres, suposadament progressista. I és la línia de la directiva europea anomanada de la vergonya. I als que sí s’els permet empadronar-se, sel’s posa totes les traves possibles per regularitzar-se: no ho tenen fàcil!

Amb motiu de l’aprovació de la reforma de la Llei d’Estrangeria espanyola, vigent des del 22 de desembre de 2009, vam poder llegir i escoltar sòlids arguments de denúncia per l’enduriment i retrocés que aportava aquesta reforma en referència a alguns drets de les persones estrangeres. Malgrat hi havia també algunes millores importants. Un dels retrocesos, precisament, era  referent a l’empadronament:

(continua)

El 5 de novembre, en aprovar-se al Parlament,  enfocant publicava, entre altres coses:

“Els trets més destacats d’aquesta reforma són: un augment de les traves per al reagrupament familiar, la creació de certificats d’integració (que poden dificultar la renovació del permís de residència), multes de fins a deu mil euros per a les persones que afavoreixin l’entrada d’un immigrant il.legal, s’amplia de 40 a 60 dies l’internament màxim als CIE’s (Centres d’Internament per a Estrangers), i el que sembla més greu: els immigrants il.legals no podran ser empadronats (els funcionaris que ho facin seran sancionats), amb la qual cosa veuran dificultat l’accés a drets bàsics com l’assistència sanitària o l’escolarització dels seus fills.”

Després de llegir el tractament que el diari pro socialista EL PAíS ha fet de la decisió de l’ajuntament de VICen relació a l’empadronament (tenint en compte que el PSOE va ser l’impulsor d’aquesta reforma), i de llegir l’aticle de Ferran Falcó, molt aclaridor – regidor de CIU a Badalona -, al seu bloc, (tenint en compte que aquest partit català, junt amb Coalició Canària, va votar-hi a favor), he posat a tothom (polítics i ONG) sota sospita de demagògia:  En què quedem, la Llei tal com ha quedat aprovada deixa o no deixa empadronar persones estrangeres en situació d’il·legalitat? Qui ho explica malament, les ONG antiracistes o els altres?

A l’article d’avui de Ramoneda, a EL PAÍS s’hi pot llegir textualment: “En una sociedad en que la igualdad se ha convertido en una quimera, al inmigrante ilegal-esta terrible figura que niega la condición humana a una parte de los que habitan entre nosotros- sólo le quedaba una forma de reconocimiento público, un primer esbozo de ciudadanía: figurar en el padrón. Era la única posibilidad de ser algo más que nadie: tener, por lo menos, el nombre reconocido en la lista de los habitantes de la ciudad. Primera y tibia promesa de una futura ciudadanía y puerta de acceso a la más elemental atención: la sanitaria.”

Que, per cert, tampoc és ben bé la veritat. Aquest dret a la sanitat que atorga el padró a una persona no regularitzada només dóna accés a algunes prestacions sanitàries des d’urgències, no pas a les normalitzades de tot el sistema sanitari, per exemple no dón accés a tenir adscrit un CAP.

Des de fa anys Ceuta i Melilla i algun altre municipi del Sud fa el mateix que ara pensa fer VIC, i ningú s’havia escandalitzat. Per què? Crec que el que ens indigna de Vic – no a tots ens indigna pels mateixos motius – podria ser:

– Als promotors i defensors de la nova llei, tal com ha quedat, que han volgut fer veure que no era tan dolenta: aquesta acció posa el dit a la llaga, deixa en evidència la contradicció que arrosseguen la mateixa llei i els qui la defensen. En parla aquest article : no voler papers per tothom però voler tothom amb papers és legalment impossible!

– Als pro Estat Espanyol i la seva política d’immigració centralista: l’indignant gest de VIC destapa la impotència dels municipis per gestionar el que l’Estat enreda. L’Estat és qui decideix, controla i dóna recursos (o no els dóna)

– Als partits democràtics en general, en comprovar el poder que exerceix un partit xenòfog i racista sobre els plantejaments dels que no ho són. Però això no és nou: el PSOE sempre ha ballat al so que tocava el PP, la por a perdre vots populistes fa tornar populistes als que per ideologia no haurien de ser-ho… I, per cert, que el paper d’ERC aquí és també una clara contradicció amb el vot al Parlament.

– I en general, perquè aquesta mena d’accions agreugen actituds i discursos d’intolerència que se senten legitimats (només cal llegir els comentaris a molts dels articles que he citat o entrar a les webs d’entorns xenòfogs) o veure com ha aprofitat l’oportunitat el gran promotor de fractures i provocador de crispacions, el tristament conegut pels seus èxits electorals gracies a la criminalització populista de la immigració, el Sr. Garcia Albiol del PP, partit que comparteix ideologia amb PXC però s’hi disputa els vots.

(La fotografia l’he copiada del bloc EL MONT, MÉS QUE UN INDRET,de l’article a què m’he refertit)

“Bufa el vent d’Espolla, el vent de l’Empordà”La tornada em ve a buscar tot sovint, inesperadament, em troba teclejant, cuinant, o de camí a una reunió; sigil·losament es va fent lloc, fins que em pren la veu i es passeja pel meu voltant: els companys em miren de cua d’ull: l’aturo; els meus fills riuen per sota el nas: en la intimitat s’expandeix per tota la casa. La resta del romanço em saluda de més lluny, el reconec desdibuixat, i no encerto l’afinació ni totes les rimes… El romanço que explica – fantasiejant – l’origen de l’oli d’oliva, el vam crear dissabte amb l’Oriol Canalsi en Jaume Cabaní, durant el taller que conduïa en Jaume Arnella, a la Trobada de Cantadors d’Espolla.
El seu rastre és el rastre d’una vivència molt intensa, la de tot el cap de setmana. En Jaume Arnella, fa unes setmanes, deia en una taula rodona que de vegades, quan cantes col·lectivament, passen coses. Per dins. A la sala La Fraternal d’Espolla vaig sentir molts cops aquesta sensació. Per dins i per fora, com quan bufa el vent. L’Arnella, l’últim romancer en actiu dels Països Catalans, deia també que en aquesta nostra època actual s’havia perdut força el costum – la necessitat? – de cantar en colla, com a acció lúdica, informal. Com a referent comunitari popular. Però diria que en alguns àmbits això s’està movent, estan passant coses noves. Coses que de senzilles i naturals com són costa mesurar-ne la trascendència. Bufa el vent d’Espolla, el vent de l’Empordà…! La imatge reproduïda pertany a la portada d’el llibre “El cançoner popular a Espolla” que es va presentar dissabte al migdia en el marc de la 8a. Trobada de cantadors. Podeu accedir a més informació sobre la trobada i sobre la glosa des d’aquest altre apunt.

Intensifiquem la campanya.
Sumem adhesions: d’entitats, de persones individuals.
Signa, necessitem el teu posicionament!

Pots llegir el manifest a : http://bdnsomtots.wordpress.com/2009/04/29/badalona-som-tots/

i fer arribar la teva adhesió a badalonasomtots@gmail.com

Ens trobaràs també a diferents punts de la ciutat, al carrer i a entitats.

Apunts relacionats:

– la força d’un traç
– badalona som tots, totes i tots, tothom
– cohesionar
– cohesionar badalona