miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

les xifres del 2009 al meu bloc

El bloc sense lectores i lectors seria molt pobre, perdria bona part del seu sentit.
Gràcies per ser-hi!

Avui no fa un any del bloc, però en tancar desembre i 2009, i seguint el clàssic costum, publico xifres: (vilaweb ens ho fa així de fàcil)  (continua)

  • Posts: 155
  • Comentaris públics: 134
Visites a la portada
  • Aquest mes: 2093 visites
  • Des de l’inici: 15076 visites
Visites a les entrades
  • Aquest mes: 3873 (visites)
  • Des de l’inici: 19365 (visites)
Entrades més visitades aquest mes
Entrades més visitades des de l’inici

Que tingueu una bona entrada d’any.
Els millors desitjos per al 2010!

vint-i-cinc anys després, xesco viu en el record

Qui més qui menys tothom deixa la seva petita petjada en la vida de les persones amb qui s’entrecreua, i rep les petjades dels altres. Hi ha petjades de moltes mides, i de perdurabilitat ben diversa… I hi ha persones que deixen petjades molt grans, a molta gent.
A la taula rodona Xesco, un vell amic, la Teresa Giné va llegir fragments dels textos que tres alumnes van escriure, vint-i-cinc anys després de la seva mort, tot recrdant al qui havia estat el seu mestre de música a l’escola de primària.
Els reprodueixo en la seva totalitat:
(en negreta els fragnments que es van llegir a la taula rodona) (continua)
“Sovint algunes vivències dels nostres fills ens evoquen records de la nostra infantesa. La Sara, la meva filla, que fa tercer a l’escola, va venir a casa l’altre dia amb la lletra d’una cançó per aprendre: El Gripau Blau. Aquest fet em va transportar als anys en què jo feia també tercer a l’escola Gitanjali, una escola activa, progressista, assembleària, i que ha deixat una marca important a la meva vida. Un lloc on la paraula tenia valor. Recordo les assemblees divertides on apreníem a escoltar-nos i a respectar-nos, a debatre. Recordo cada un dels mestres que van deixar la seva empremta.
Avui, però, recordo d’una manera especial a en Xesco Boix. Ell ens va ensenyar El Gripau Blau entre moltes altres cançons. De fet vaig tenir la sort de poder gravar el disc que porta el nom de la cançó. Va ser tota una experiència que vàrem compartir amb els alumnes de l’escola Thau. Però el que de veritat vaig aprendre d’ell era la forma que tenia d’explicar-nos les coses del món. No ens feia callar, senzillament el volíem escoltar, perquè compartia amb nosaltres el que ell aprenia del món per on transitava. Això ens interessava. Ens explicava històries que musicava amb cançons, amb la companyia de la seva guitarra. De fet la vespa i la guitarra eren els dos objectes amb què es presentava a l’escola. Quan entrava una veu anunciava: “Ha arribat en Xesco!”, i la majoria esperàvem impacients el que ens explicaria aquell dia. Ell sabia transmetre el desig de saber, que fa de l’aprennetatge un veritable acte educatiu.
                                                                                         Judith Martín”

“Han passat molts anys i encara recordo la cara i els ulls que posava quan cantava les cançons que havia après en un viatge o quan ens explicava el conte de l’Abi-yu-yu. A la classe era únic. Em va marcar molt i molt. Amb ell vaig aprendre, a part de les melodies i històries que formen part de mi com a dona, mare i ciutadana que estima que etiquetar o estereotipar no val. vaig descobrir un mestre que t’enganxava, que feia que cada dia la classe fos un festival on hi havia música, literatura, fantasia i realitat explicada en l’experiència vital d’algú més gran que tu. Mai ningú, en els meus 10 anys d’aleshores, m’havia despertat sentiments tan diferents respecte a tot allò que considerem “correcte” i el viure en aventura contínua. L’admirava, el respectava i m’encuriosia. Era petita, immadura, però ja intuïa que en Xesco no era una persona convencional i egoistament em sentia privilegiada de poder tenir-lo per a mi i per als meus amics de la classe, a l’escola. Quan el veia actuar en qualsevol escenari me’l sentia molt meu.

Portava una llibreta petita, un bloc, dins de la caçadora, on hi anotava refranys, dites, cançons i pensaments que li semblaven interessants. Sempre anava amb la moto i la guitarra penjant, a punt de fer-nos viure experiències úniques, regalant el que serien futurs records d’una infantesa feliç.

La seva mort i la de la M.Teresa Lleal han estat d’aquelles que et fan morir una miqueta a tu mateix. M’hagués agradat molt que les meves filles l’haguessin conegut i cantat amb ell les cançons que per adormir-les m’han sentit cantar tantes vegades.

No puc deixar de preguntar-me cada vegada que escolto un disc teu,Xesco, Per què?

Hey ho, Adéu siau.
Adéu, Xesco estimat.

                                                                                    Montserrat Costa”
(autora, vint-i-cinc anys enrere, del poema dedicat a ell, en motiu de la seva mort)

“Una de les fascinacions que teníem pel Xesco era que digués el que digués, sempre parlava com si expliqués un conte.Mai no renyava ningú i sempre ens tractava com si fos un de nosaltres. La seva bondat, el seu caràcter, la seva capacitat d’explicar contes, de veure el món de manera similar a com el veuen els infants, sense que això volgués dir que fos infantil sinó tot el contrari, la seva capacitat d’aprendre i d’ensenyar, l’amor que transmetia, feia que tots l’adoréssim. Dubto que ningú, infant o adult, que el conegués fos la mateixa persona abans i després de conèixer-lo. És com si en Xesco ens ensenyés com podrien ser els humans en un proper estadi de l’evolució.

Vull agrair a l’escola Gitanjali l’oportunitat de conèixer-lo i el privilegi d’haver-lo tingut de mestre. I em sento orgullosa de pertànyer a un poble capaç de tenor persones com en Xesco, que juntament amb ld’altres  com en Lluís M. Xirinacs o l’avi Macià, són persones úniques i singulars.

Diuen que una persona no es mor mentre hi hagi algú que el recordi. En aquest sentit en Xesco viu en el record de tots els que el van conèixer, i segurament  entre els nostres descendents. I com a herència ens va deixar la voluntat de ser millors persones.

                                                                                       Kàtia Monés”

nou de gener, trobada de cantadors a espolla

Sigui perquè és on vam descobrir aquest univers de la glosa (vegeu improvisat, el cant que es reinventa i torna), sigui perquè és on m’hi vaig estrenar pujant a l’escenari (sorprenent aquest meu atreviment, inpensable uns anys enrere…), sigui – sobretot – per l’afecte que tenim a ESPOLLA i com ens agrada anar-hi (i retrobar-hi la nostra gent!), el fet és que la data de la Trobada de Cantadors és de les que estrenen les reserves del nou any, amb caràcter de prioritat. És d’aquelles que motiven, si cal, canvis de torn entre jo i les meves germanes (en aquest calendari familiar de permanències que hem après a gestionar amb facilitat), i que genera una singular moguda prèvia per no deixar massa detalls a l’improvisació: procurar fer colla per pujar-hi plegats, cercar hostatge per poder-hi fer nit, decidir qui/quants ens inscrivim als tallers per reservar plaça…

En aquest món de la glosa,  un cop hi entres, t’adones que l’oferta de convocatòries – totes seductores –  és immensa i contínua. El calendari en va farcit a totes les èpoques de l’any, i per mi moltes són encara una descoberta.
La d’Espolla és un clàssic ineludible.
Podeu trobar informació general i de les altres convocatòries a la web de Cor de Carxofa, i tota la informació referent a la trobada a ESPOLLA en aquest enllaç, que conté, a més, fotografies i vídeos d’edicions anteriors. 

(Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

coent nadal

Ara que el perfum de brou ja s’escampa per la casa i tinc el farciment dels pollastres parat, reciclo el poema escrit fa un any, dia per dia, i en reconec el gust, un pèl amarg.
Què ho fa que Nadal sempre m’atrapi en aquest bullidor de contrapunts? Com qui en varia el tast de sal a cada anyada, diria que enguany té menys tristor, potser, que la passada, però és el mateix brou, que bull de nou cada vegada.

(continua, accedir al poema)

Amb els millors desitjos per a tu i els teus, un petit poema de nadal acabat de cuinar aquesta mateixa tarda, entre els fogona, potserr hi falta un bull o una mica de sal, però aquest és el gust que té ara com ara…
Dolors

El fred gris de desembre
apaga  la mirada
i escampa
un buit boirós,

 
congela
la rialla
i vesteix un rostre
verdós.
 
Desembre apropa Nadal
contradiccions servides:
 
entranyables il·lusions /
           suma d’absències sentides
desitjos per a un millor món /
        transformacions que no arriben
 
El fred gris de desembre
m’endinsa en l’angoixa voraç
mentre bastim el pessebre,
difonem valors humans,
i amb fanalets i llegendes
il·lusionem els infants.
 
Farem bullir l’escudella
farcirem el pollastre gran
ens aplegarem  tots a taula
i amb poemes i cants sentits
nodrirem d’emocions perdurables
les vivències dels nostres petits.
 
M.Dolors, 24 de desembre de 2008

a xesco boix, amb ulls d’infant (d’una alumna)

Aquesta poesia està feta per una nena amb retalls de cançons que en Xesco els havia ensenyat, i es va llegir a l’acte de comiat celebrat a la Ciutadella, poc després de la seva mort. Dimecres passat, la Teresa Giné, directora de l’escola Gitanjali quan en Xesco hi treballava de mestre de música, la va llegir en el marc de la taula rodona Xesco, un vell amic.

També va llegir unes paraules actuals de la mateixa nena i de dues alumnes més, que 25 anys després deixen constància de la forta petjada que en Xesco va imprimir en les seves vides. (ho podeu llegir aquí)

A la Ciutadella, l’any 1984, la va llegir la pròpia autora, la Montserrat Costa, alumna de l’escola Gitanjali de Badalona, que l’havia tingut de mestre de música durant dos cursos, entre els 8 i els 10 anys.

(La fotografia pertany a un muntatge de retalls, efímer, penjat a l’Espai Betúlia dimecres 16, obra de Joan Giralt. Recull de fotografies, frases, títols de contes i cançons…)    (Continua per accedir al poema)

 

Deies que no havies estat mai a Quebec

On feia tant fred

Però havies estat entre nosaltres.

 

Cantaves per les viles i les escoles, Ara va de bo,

I coneixies un gripau blau, babau,

Que es creia ric i tan bonic,

Que no volia cap amic,

Tot el contrari que tu, Xesco recordat

Que ballaves i ballàvem

Amb el peu, peu, peu…

Amb la mà, mà, mà…

Amb el dit, dit, dit…,

Però vas marxar quan el sol es ponia,

Quan les branques es perfilaven a l’horitzó,

I l’estiu començava…

El teu misstge el vas fer volar,

Vas treballar fort i valent,

I no has pogut recollir el fruit del treball…

Milers d’infants, i no tan infants,

Tindran sempre a la memòria l'”Avi Yoyo”

Intentaran trobar la Flor Romanial

I estimaran les coses senzilles, sensibles…

Xesco, el teu record no ens deixa ni se’n va

Xesco, esperan’ns a port, no et podem oblidar.

A la proa del nostre vaixell sols hi queda el record,

Tu, Xesco, hi ets en ell…

Hey, ho! Adéu-siau

Bonnie Laddie, Hyland Laddie,

Hey ho! Adéu-siau

Adéu Xesco estimat.

Montserrat Costa, 1984

àpats, fam i distribució de recursos

Dissabte dins la celebració del CorNadal-Memorial Xesco Boix, la recollida d’aliments per omplir l’olla de la sopa de pedres es va complementar amb la recollida d’aliments per al quart món. Més de 350 Kg i donatius per cobrir les urgències alimentàries del creixent col·lectiu que atén l’entitat Quart Món dels Carmelitas, col·lectiu format per un nombrós grup de ciutadans que no gaudeix dels recursos mínims per assegurar la seva supervivència, a la nostra pròpia ciutat.
Proliferen els actes nadalencs que es vinculen d’una forma directa amb la promoció d’aquest tipus de gest. Una oportunitat per practicar la solidaritat que no deixa de ser, també, una manera de normalitzar perillosament els desequilibris estructurals. Una contradicció complexe en aquests dies on els grans àpats són al centre de les reunions familiars i celebracions vàries; en parlo precisament aquesta setmana a la columna d’El TOT.

(continua)

 


Quan
arriben les festes de Nadal, menjar i fam comparteixen protagonisme:
tenim els rituals culinaris i la concentració de grans àpats, i les
campanyes i gestos de solidaritat envers els més desafavorits,
especialment envers els qui passen fam. A més, aquest any, coincidint
amb la distribució d’aliments promoguda pel govern per pal·liar els
estralls de la crisi econòmica, el repartiment benèfic és tema
d’actualitat. I ho és  de forma polèmica a
Badalona, on el procediment d’accés als aliments està generant queixes i
molts problemes a les entitats que s’han prestat a col·laborar-hi.

Em sembla important fer notar  com,
anys enrere, els mateixos partits que ara governen o donen suport al
govern, promovien una ideologia totalment contrària als actes caritatius
i benèfics. Segons defensaven, són una forma  de
contribuir i perpetuar un sistema injust, quan el que cal és denunciar
les estructures que provocaven les desigualtats i la pobresa,
canviar-les i aconseguir una distribució de la riquesa realment
equitativa. Jo hi estic totalment d’acord. Però cap d’aquest partits ni
cap sistema polític ha aconseguit aportar models de distribució de la
riquesa que superin els desequilibris actuals. I eradiquin la pobresa i
la fam. Ni en sistemes totalitaris ni en sistemes democràtics. De fet
només cal veure la desproporció que existeix entre la capacitat
d’enriquiment de la classe política i afins, i la del poble ras. Arreu
del món, i en tot tipus de sistemes, però en els democràtics és més
incongruent. Fa poc, a Roma, la FAO no va aconseguir un compromís seriós
dels països rics per combatre la fam mundial i la mortalitat que
provoca, quan en realitat el planeta produeix suficients aliments per
garantir la supervivència de tota la humanitat: el problema està en el
mal repartiment. Segons documenta una campanya actual que  defensa
els salaris ètics dels polítics, només reduint el sou astronòmic d’uns
quants càrrecs públics es guanyarien una pila de llocs de treball. Seria
una mesura molt més eficaç i perdurable que no pas la distribució
directa d’aliments. Els polítics haurien de donar exemple, però caldria
evitar també els sous astronòmics dels banquers i alts càrrecs
relacionats amb les empreses de serveis i consum. Està bé aprofitar  aquestes
dates per promoure la solidaritat directa, però cal acompanyar-la de la
denúncia del sistema actual i de propostes concretes de transformació..
Denunciar i construir per poder gaudir d’un àpat nadalenc coherent amb
l’esperit d’aquestes dates. Que tingueu molt bones festes

EL TOT, 2a q.desembre: àpats, fam i distribució de recursos

Quan arriben les festes de Nadal, menjar i fam comparteixen protagonisme: tenim els rituals culinaris i la concentració de grans àpats, i les campanyes i gestos de solidaritat envers els més desafavorits, especialment envers els qui passen fam. A més, aquest any, coincidint amb la distribució d’aliments promoguda pel govern per pal·liar els estralls de la crisi econòmica, el repartiment benèfic és tema d’actualitat. I ho és  de forma polèmica a Badalona, on el procediment d’accés als aliments està generant queixes i molts problemes a les entitats que s’han prestat a col·laborar-hi.

(continua)

Em sembla important fer notar  com, anys enrere, els mateixos partits que ara governen o donen suport al govern, promovien una ideologia totalment contrària als actes caritatius i benèfics. Segons defensaven, són una forma  de contribuir i perpetuar un sistema injust, quan el que cal és denunciar les estructures que provocaven les desigualtats i la pobresa, canviar-les i aconseguir una distribució de la riquesa realment equitativa. Jo hi estic totalment d’acord. Però cap d’aquest partits ni cap sistema polític ha aconseguit aportar models de distribució de la riquesa que superin els desequilibris actuals. I eradiquin la pobresa i la fam. Ni en sistemes totalitaris ni en sistemes democràtics. De fet només cal veure la desproporció que existeix entre la capacitat d’enriquiment de la classe política i afins, i la del poble ras. Arreu del món, i en tot tipus de sistemes, però en els democràtics és més incongruent. Fa poc, a Roma, la FAO no va aconseguir un compromís seriós dels països rics per combatre la fam mundial i la mortalitat que provoca, quan en realitat el planeta produeix suficients aliments per garantir la supervivència de tota la humanitat: el problema està en el mal repartiment. Segons documenta una campanya actual que  defensa els salaris ètics dels polítics, només reduint el sou astronòmic d’uns quants càrrecs públics es guanyarien una pila de llocs de treball. Seria una mesura molt més eficaç i perdurable que no pas la distribució directa d’aliments. Els polítics haurien de donar exemple, però caldria evitar també els sous astronòmics dels banquers i alts càrrecs relacionats amb les empreses de serveis i consum. Està bé aprofitar  aquestes dates per promoure la solidaritat directa, però cal acompanyar-la de la denúncia del sistema actual i de propostes concretes de transformació.. Denunciar i construir per poder gaudir d’un àpat nadalenc coherent amb l’esperit d’aquestes dates. Que tingueu molt bones festes!

 

 

escalfant la tarda més freda

Vam aconseguir fer pujar els termòmetres de la tarda més freda de l’any : el caliu humà, els missatges positius, el mur dels desitjos, els valors de la sopa de pedres, l’olor i el gust del brou calent, la participació entusiasta, el públic multitudinari, la bona música i animació, i sobretot moltes cançons. Cançons per esponjar el cor, per espantar els mals, per connectar amb l’ànima de la vida. Per difondre idees de solidaritat, complicitat, fraternitat. De reivindicació i força per lluitar per un món millor. Va ser un autèntic plaer, i un èxit de participació remarcable.
Gràcies i felicitats a totes les persones i entitats que ho vau/vam fer possible!

La foto és del mur dels desitjos, us en parlava fa uns dies: podeu trobar tota la informació del Memorial Xesco Boix a Badalona als apunts “Un mural participatiu  per recordar Xesco Boix” i “Xesco un vell amic

xesco un vell amic (carregat de frases i dites)

Avui parlarem d’ell. De la seva aportació, de la seva personalitat. Ho farem amb gent que hi ha compartit anys de professió i d’activisme: a l’escola, als grups de folk, als grups d’animació… i recordant també el seu pas per Badalona.
Amb la Teresa Giné, en Joan de Déu Soler i Amigó, la Núria Ventura, en Jaume Arnella i en Noé Rivas.

Recordant-lo em vénen al cap moltes de les seves frases i dites típiques. Un amic me’n passa un bon llistat de recollides, les podeu trobar aquí.


(continua)

Algunes frases que solia dir en Xesco en les seves actuacions, entrevistes,…

– Cantar esponja el cor i ajuda a estimar.

– Si tens somnis, cuita a realitzar-los.

– Estima, estima que això no fa mal!

– Tinc una llum al cor que vull deixar brillar cada nit.

– Me n’he adonat que la guitarra és una arma molt poderosa.

– Darrera el simple entreteniment, hi ha unes profundes ganes d’educar

– Les cançons ens han d’ajudar a unir coses ben desaparellades: les classes socials, les diferents cultures i races, els diferents pobles.

– Si vols créixer: escolta, mira, escorcolla, estima.

– Miro que les meves cançons serveixin per animar els ensopits i apaigavar els agosarats.

– Algú deia que llegir és pensar en un altre. Quin bonic amic, el llibre! Que refrescant, de vegades.

– Una cançó per mi és com una forma de vida, per mi és una cosa estimada, per mi és una cosa que m’ajuda a viure, per mi és una arma, una arma que serveix per unir la gent.

– Les formigues no fan fressa però fan molta feina… A poc a poc es va lluny… De mica en mica s’omple la pica…

– La dimensió real de l’art no s’obté només amb amor a la vocació; cal amor a la professió; amb tota la modèstia i vigor que això demana.

– La meva finalitat és arribar a ser un flautista d’Hamelin que pogués enllaminar els infants per canviar les coses, perquè penseu que les coses es poden arreglar començant per la base, és a dir, la mainada.

– Els qui la sàpiguen que la cantin amb mi, els que no, un bon moment per aprendre-la, eh!

– Cinc formigues fan més que quatre elefants.

– A les meves actuacions, jo acostumo a dir als infants que regalaré un lot de discos, llibres i cançoners a tots els nens que trenquin la “capsa ximple”.

– Cantar agermana molt, és un llenguatge universal.

– La guitarra i les cançons són les armes.

– A partir de l’any 1976 m’havia proposat una cosa prou ambiciosa. Cantar cada dia, és a dir: fer una actuació diària… Cada dia feiner agafava la meva bicicleta… i a una escola distinta. No els demanava monedes a canvi; els demanava solament un llibre bonic per a la biblioteca que m’estava fent… Si en vaig veure, d’escoles!

– Em fa molt de goig i molta il·lusió de poder cantar amb vosaltres, escolars… Jo he arribat a la conclusió que els adults estan tocats del bolet!

– Ben usada, la televisió podria ser “el mitjà més culturitzador de tota la humanitat”.

– Jo miro de donar prestigi i qualitat al meu treball, parlant un llenguatge correcte i tocant bé la guitarra. Em mou el fet d’evitar el cretinisme des de petits. Sé que la mainada té una edat en la que se la pot impactar positivament.

– Quina arma més escruixidora, la televisió. És, certament, una eina de dos talls. Perquè, ben mirat, podria ser revolucionària…

– Jo vaig entrar, enlluernat, dins el món de l’animació, a través d’uns discos i de les actituds d’un home carismàtic: Pete Seeger.

– Recordo molt de grat, com potser molts de vosaltres, aquelles cançons que vaig aprendre, des de ben petit, de llavis de la mare: melodies simples, dites amb afecte.

– És molt important que els infants cantin, i que comencin a cantar des de ben petits.

– Hola, bon dia i bon sol!

– Actuant al metro intento agafar empenta per a fer les que ja tinc contractades. M’agrada que l’art arribi a tots els llocs i que no quedi com una relíquia d’escenari o de museu.

A Turquia recordo que em posava a cantar al carrer i de seguida es feia una enorme rotllana de nens, que m’escoltaven amb la boca oberta. Vaig tenir-hi, però, experiències força curioses, ja que els adults els treien a cops de bastó com si jo fos una persona estranya.

Tinc el desig vivíssim de dur una mica d’encant, d’encís (que, ai!, s’està perdent) a la gent. De dur calma i alegria i bon humor i coratge, coses, que tant ens manquen ara…

Les cançons poden ser coses vives que produeixen sentiments de joia, de ràbia, d’esperança, d’unió, de calma, de tendresa. Sort en tenim de les cançons! No heu cantat mai després d’haver plorat? Quan heu sentit aquella sensació que fa brillar els ulls de nou, quan se’n va una cabòria i dius: No, no està tot perdut.

nit de santa llúcia

Hi ha afectes i fidelitats que s’hereten respirant-les en família. Sense haver-hi anat mai ja n’intuïa el misteri i l’emoció, petjada de la complicitat en l’època clandestina, i de l’entusiasme en la primera edició badalonina viscuda intensament pels meus pares. La nit de Santa Llúciava tornar a celebrar-se a Badalona fa 5 anys. Faig presents emotives imatges que congelen instants revestits de trascendència. Difícilment recordo, sense ajut, cadascun dels premiats d’aquella edició; recordo, en canvi, el tarennà dels discursos, les converses, les trobades, i el neguit i la satisfacció per ser qui érem tots els qui seiem a taula.

(continua)

Amb els meus pares, els meus sogres, i amics de generació. Una generació nascuda en plena Guerra Civil que va canalitzar l’antifranquisme en la militància activa de resistència cultural, en què Òmnium era pal de paller.

Aquella va ser una de les primeres sortides nocturnes de llarga durada, en societat i de rellevància, que feien els meus pares després del greu vessament cerebral patit per la meva mare vint mesos enrere. No era només la il·lusió i la importància de viure una altra Nit de Santa Llúcia. De contribuïr en una manifestació de catalanitat, de reafirmar la pertinença a una entitat com Òmnium. Era, també, la culminació d’un gran esforç col·lectiu i sostingut per recuperar-se partint d’una situació límit. Era el miratge d’una victòria contra l’adversitat. Un cant a la superació personal. La constatació que malgrat les greus dificultats es podia tornar a fer “vida normal” fins al punt de no perdr’es un esdeveniment com aquell, de funcionalitat complexa per les seves condicions de salut i mobilitat. Va ser un regal. Per a ella, i per als qui la voltàvem. Va ser la primera sortida nocturna de llarga durada, en societat i de rellevància, i gairebé la darrera. Només va viure quatre mesos més . I el meu sogre, inesperadament, ens va deixar el desembre següent. No puc evitar que l’evocació de ressons d’aquell multitudinari i exquisit acte es focalitzin emotivament en aquella taula.

un mural participatiu per recordar xesco boix

El disseny l’ha fet  l’Associació de creadors/es Espiral: el mural Xesco Boix fet amb ampolles d’aigua buides. Per fer el mur se’n necessiten 1370!
de 330cl o 500 cl


(continua)

La idea és que les nenes i els nens escriguin o pintin en una tira de paper vegetal un desig per millorar el món  i l’introdueixin en una ampolla d’aigua buida, a manera de missatge del nàufrag. En acabar el mur es pintaran els culs negres per reproduir el dibuix de la cara de l’animador, tal com es veu a la fotografia. A la inauguració del mur s’explicarà que al món hi ha molts murs que separen pobles (Fins fa 10 anys a Berlin, actualment entre el poble palestí i poble jueu,…) , però que aquest mur nostre és totalment diferent, ja que està fet dels millors desitjos dels nens i nenes de Badalona, desitjos molt semblants als desitjos que expressava en Xesco Boix: ser més feliços, gaudir de la vida, evitar les guerres, estimar-se,repartir la riquesa, ser solidaris…

El mural es farà el proper dissabte dia 19 de desembre, a la Plaça de la Vila de Badalona, durant tot el matí, en el marc del CORNADAL, dins els actes MEMORIAL BADALONA XESCO BOIX, impulsats per Soca-rel del Círcol Catòlic i amb la coorganitzaació i col·laboració d’una pila d’entitats.

Més informació als documents adjunts:

Nota de premsa
Tríptic
Cartell Sopa de Pedres

Cartell Taula Rodona
Cartell presentació llibre

Altres apunts del bloc on parlo de Xesco Boix:
xesco amic meu
rellegint i rescoltant el missatge de xesco boix

omnipresència

De vegades hi ha sensacions, vivències actuals, que em connecten directament amb una sensació semblant que, en algun moment passat, vaig posar en paraules triades. Paraules triades que passen a ser escrites per evitar que siguin efímeres, tot i que el seu ressó es conserva viu en algun lloc de la memòria.

I em sorpren als llavis una frase confegida fa anys o un “poema” adolescent desat en aquelles capses de blocs esgrogueits que ni endreço ni acabo de llençar. El ritme de les paraules em pren, com em prenen sovint algunes  cançons dels cantautors.
Avui m’he llevat amb aquestes:

 (Potser em caldria comprovar si les paraules que afloren coincideixen 100% amb les escrites fa… bé, la tardor del 1977… però de moment no ho faig…
Em fa gràcia perquè fins i tot recordo el paisatge i els gestos de l’instant en què el meu pensament triava les paraules.)

(continua)

Enmig la lluna, 
mullat de pluja,
cobert de boira
o colgat de verd,
núvols enllà,
tu sempre hi ets.

M’agrada enfornar-me en tu quan ets sorra
respirar-te quan ets vent
trepitjar-te quan ets fulla
          arrossegada i cruixent

T’acarono quan ets pedra
et beso quan ets flor
t’admiro quen ets au ràpida
que et perd en l’horitzó

rap, glosa i altres plaers al cor del clot

Potser érem els més vells ,a La Farinera
 (vegeu informació de l’acte) , (i més informació aquí).

 Però no ens vam sentir fora de lloc. I ens va agradar, més que molt. Del tot.

(continua)

La part del hip hop i el micro obert, un descobriment: en la distància curta i mirat amb ulls nous, això del rap té la seva gràcia. Iimpressionant  Rapsodes, i In*digna, i genial escoltar rap en el català parlat a València.
La participació dels joves deixa constància d’unes quantes coses que no puc evitar passar pel filtre del pedagogisme: 1) Els és útil per comunicar idees, més enllà del clàssic ús massiu de lèxic groller. És cert que domina l’expressió narrativa de peripècies, sincopada i carregada d’improperis, però també s’hi va poder escoltar  crítica social i política, desenvolupament d’idees, discurs en diàleg, i , per cert, un curiós debat sobre l’ús o no del català per rapejar.
2) Encara que la llengua més usada durant el micro obert va ser la castellana, es simultanejava amb la catalana, i en alguns casos l’elecció d’idioma era tema de discussió i argumentació espontània. Essent un espai d’ús lliure, entre joves, i en un gènere amb pocs referents catalans, es podia mirar amb ulls optimistes, com un signe de vitalitat i normalitat, o bé amb ulls pessimistes, com una mostra d’un espai d’ús minoritzat. 3) El volum de la música i la rapidesa en la locució em van fer perdre molts cops el fil de la lletra, una lletra improvisada, efímera, i en molts casos dialògica. No sé si era una fet circumstancial o sempre la música ofega la paraula… 4) Aquest és un gènere molt masculí (no va rapejar cap mossa) i diuen que el text de vegades té deixos de masclisme, però això darrer dissabte no ho vaig saber escoltar.

El combat entre rapers i glosadors, una exquisidesa: La idea, per si mateixa, ja era genial. Damunt l’ecenari, no tan sols hi havia una concentració de primeres figures del món de la improvisació, sinó que s’hi escoltava una bona mostra de la diversitat d’accents de la nostra llengua: Mateu Matas “Xurí“, de les Baleras, l’Andreu de Rapsodes del País Valencià, i  Eloi d’In*digna , el Titot (Francesc Rivera)  i na Elena Casas , del Principat, per cert, aquests dos darrersrei de les Nyacres2009 i finalista, respectivament. El combat va ser enginyós, amb molta gràcia i ritme, i amb moments estelars. Va quedar clar que ja sigui rapejant o glosant, la improvisació és un gènere viu, atractiu, jove, que estimula l’enginy dialògic i, en definitiva, l’oralitat, la comunicació parlada-cantada. La necessitat de buscar lèxic oportú, ocurrent, significatiu i rimat, i alhora, provocador i divertit, es converteix en un exercici lingüístic de no pas poca categoria, combinat amb l’exercici musical d’entonació, ritme i ajustament a la melodia…

La jornada de lliga, diversa, entretinguda i molt renyida:Potser perquè la vaig viure des del rol de jurat i sempre em fa patir això d’haver d’excloure gent que participa; potser perquè era, de fet, la primera jornada de lliga que presenciava des de l’inici fins al final; i potser, també, perquè em satisfeia retrobar tantes cares conegudes a la vegada.  El cas és que hi vaig escoltar, en general, molt bon nivell. I vaig comprovar que es complia allò que ja s’anunciava a principis d’any: la del 2009, una lliga realment molt renyida! Competir en equip, ja se sap, té el seu què: els equips són variats en les habilitats dels seus components, i les proves uns cops donen més joc que d’altres. L’espectacle va ser amè i divertit. Les puntuacions (segons enginy, afinació, dramatització escènica, contingut seguint consigna de la prova, rima, tempo i ritme) s’anaven repartint de forma força ajustada, complicant la feina del jurat. Finalment els equips de l’Empordà, Licor de ganxat (Granollers) i VOPB) (Viles ocupades del Pla de Barcelona) van haver de desempatar per passar a la final, que guanyà  l’equip anfitrió,(VOPB). (vegeu la nota de premsa)

La música: aquesta vegada el conjunt instrumental no era el típic i tradicional. Junts a l’escenari en Marc Serrats (de Xerramequ Tiquis Miquis, Dijous Paella, El Conjunt Badabadoc), l’Oriol Casas (de Conxita, La Carrau, Batzac) i l’Arecio Smith (Asstrio, Phat Fred). La banda es va encarregar d’acompanyar als diferents improvisadors, amb molta agilitat. I amb molta marxa!. Pel meu gust a estones la música era massa forta, però aquest és un tema en el que em sembla que no tinc gaires complicitats…

I els catalitzadors: gràcies i  visca El cor de carxofa, visca l’equip anfitrió i visca el principal CATAlitzador: la nostra Catalina Canyelles,(més info aquí), una crac que no vam poder escoltar perquè estava darrera tota la coordinació i organització; una crac en tots els sentits (més articles seus aquí)
 

(Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

(altres apunts al meu bloc relacionats amb la GLOSA:
improvisat, un cant que es reinventa i torna
doctorat glosat, doctorat agosarat
de sabadell a celrà i torna a glosar