Seguim en contacte!
Si us dic que tinc un somni per a la Badalona de la capitalitat de la cultura catalana 2010, potser pensareu que fabulo. Però parlar de somnis no té perquè ser fantasiós.
(continua)
El Departament d’educació, (per parlar d’un exemple seriós), promou – entre d’altres – una metodologia de treball que compromet tota la comunitat educativa d’un centre en l’objectiu d’aconseguir més èxit per a tothom; és una metodologia reconeguda internacionalment, impulsada per universitats, s’anomena Comunitats d’Aprenentatge (més informació aquí) i s’inicia amb un SOMNI comunitari en què els membres del centre (famílies, alumnat, professorat, personal no docent…) expressen quina seria l’escola ideal si estes a les seves mans fer-la possible; i concreten prioritats i es posen a fer feina. En molts contextos parlar de somnis alhora de plantejar projectes pot semblar d’un romanticisme una mica il·lús, però en aquest cas sembla ser que el mètode funciona amb eficàcia. I fa ben poc, per parlar d’un altre exemple seriós, Obama va tornar a posar en circulació, en el llenguatge polític, l’expressió tenir un somni. El meu somni és que Badalona, abans de ser excepcional per poder-se mostrar com a Capital de la Cultura Catalana 2010 sigui, sobretot, culturalment normal. Això vol dir que, essent una ciutat de més de 215.000 habitants, gaudeixi d’una política cultural clara, basada en la participació, la planificació, la promoció de la cultura com a eina bàsica de desenvolupament humà…; ofereixi de forma habitual, i a l’abast de tots els seus ciutadans, una programació cultural estable amb una oferta de qualitat, diversitat i quantitat adients a la qualitat, diversitat i quantitat de la seva població. Això passa per tenir equipaments que ara no hi són (auditori, sales d’assaig per a músics, sales per a arts plàstiques, etc.); per fer-los tots accessibles en tots els sentits (començant pels Centres Cívics i acabant per les seus d’entitats i associacions cíviques) ; per oferir productes que ara no existeixen (programació estable de cinema en català, centres de creació i experimentació, altaveu per als músics i creadors locals, etc.); per oferir una programació d’arts escèniques al teatre municipal normalitzada, molt més àmplia (no només una sessió d’una obra!) en horaris diversos (per què no hi pot haver teatre els diumenges a la tarda?), que arribi al públic de tota la ciutat, i amb una compra d’entrades fàcil per a tothom… També passa per tenir estructures participatives, intergeneracionals, el Consell de Cultura, la Comissió de Festes, la Taula de Cultura, una agenda de ciutat inclusiva…; i passa per fer un cens d’artistes badalonins de totes les disciplines…
He somniat que com que serem capital abans de ser normals, ser capital ens ajudarà a ser, en el futur, més normals.
Autonomia, autodetereminacíó i independència -conceptes més usats en el llenguatge polític- quan s’apliquen a la vida personal ens aporten punts de mira i estratègies útils per a un millor acompanyament cap a l’autosuficiència, i alhora retornen lliçons de procès,útils en la reflexió política. (continua)
Fa temps que col·laboro amb l’APPS (més informació d’APPS prement aquí) formant part de l’Escola de famílies, i això m’ofereix l’oportunitat de conèixer i compartir moltes realitats familiars, educatives i socials, al voltant de les persones amb dèficits i discapacitats. Aquest any el tema estel·lar són les sessions dedicades a l’autodeterminació, és a dir, a com ajudar millor als nostres familiars amb dèficits, a ser persones amb una vida el màxim d’independent possible. El contingut i les reflexions que genera aquesta sessió és tan extens i ric en matisos que no es pot resumir – ni vull fer-ho- en un sol apunt. Pensant en com anar-les fent aflorar de mica en mica, escric aquest primer, estirant el fil duna aportació feta en la darrera trobada, en el marc d’ASPROS, a Lleida.
Hi pensava tot tornant, ja tard del vespre, en travessar el Segre a peu, – per aquell pont que et permet veure reflectida la Seu Vella i tota la lluminària dels edificis de la part alta, sobre la llenca d’aigua que reposa damunt la llera -, i mentre feia recompte de com compta cada element, per insignificant que sembli, en el paisatge final que ofereix l’escena. Cada aportació, observació, pregunta o queixa que expressa un familiar en aquestes trobades encaixa i enriqueix el conjunt resultant.
En la de dimecres passat un noia, per cert una germana, (podeu llegir un apunt dedicat als germans prement aquí ), va fer partícip al grup de la seva experiència, i reivindicava la necessitat de fer cas, d’escoltar i valorar l’opinió de la seva germana i de qualsevol persona “afectada”, és a dir, la que té un dèficit intel·lectual, un retard, una disminució de la seva capacitat per portar una vida 100% autònoma. (podeu llegir més sobre la diferència entre dèficit i discapacitat prement aquí).
Escoltar i respectar les necessitats, desitjos i interessos de l’altre en les relacions de dependència, sense caure en sobreprotecció, limitació o viciament,d’una banda, ni en tirania i assimilació per l’altra, és tan complex com necessari. De fet és el mateix procés universal que banya les relacions entre pares/adults educadors i fills/menors en procés de creixement, però quan existeixen dèficits de qualsevol tipus, i especialment quan són intel·lectuals, mentals o comportamentals, la complexitat augmenta en quantitat i qualitat.
La dificultat principal es troba sovint en descobrir i/o acceptar els límits reals, i en fer-ne una lectura a l’alça (en relació a les possibilitats d’afrontar successius reptes), més que no a la baixa (donant al dèficit un valor definitiu i definitori d’una discapacitat global). I es troba també en resoldre el sovint confús equilibri entre “necessària protecció” i “sobreprotecció nefasta”. En ambdues afrontes hi juga un paper molt important la gestió de la por, de l’assumpció del risc, de la culpabilització i tota una sèrie d’aspectes emocionals i cognitius vinculats al propi procés de dol-acceptació de la realitat d’quest altre(filla, fill, germà, germana, etc.) procés en el què sovint es cau en un equívoc letal: considerar que la vida de l’altre i la d’un mateix són un tot indisoluble: es viu per l’altre, se sent per l’altre… es decideix per l’altre!
Si no es reconeix la vida pròpia de cadascú com a sistemes independents que poden interactuar per retroalimentar-se però mantenint la seva identitat, es cau en un cercle negatiu que només resta. I en aquest context es tendeix a no atorgar voluntat pròpia lícita a les persones “afectades”. Es tendeix a reduir-la a la seva expresisó de capricis, manies o vicis que cal tolerar com una concessió, ja sigui des de la submissió o la complaença, o bé que cal ignorar o sotmetre, i per tant són objecte de reeducació. Però no com a expressió d’una vida amb sentit.
Seria molt llarg ara posar exemples d’aquest equívoc aplicat a persones amb diferents graus de dèficts i discapacitats :són universos totalment diferents el d’una persona greument afectada (podeu llegir aquí l’apunt sobre la vida dels quiets) i el d’una persona amb un lleu dèficit intel·lectual. Però tant en un cas com en l’altra el grau d’escolta, valoració i respecte a la pròpia voluntat, interessos i desigs (així com l’estil de vida ric en vivències, entrenament, expectatives i oportunitats per créixer en l’autosuficiència), no depèn tant d’aquesta afectació com dels principis educatius en què es basi la família i l’entorn més proper. Per dir-ho d’una forma sintètica, si bé està clar que la quantitat i complexitat de dilemes que una família ha d’afrontar en relació a la independència dels joves amb dèficts és indirectament proporcional al grau de dependència que genera aquest dèficit, en tots els casos el factor determinant serà l’opció educativa, l’opció de vida. Una opció que marcarà si la tendència és oferir un entorn de màxima protecció i mínima vida pròpia, o tot el contrari.
PD. de la lectura en clau política que se’n pot fer d’aquest apunt ja en parlaré un altre dia.
Posats dins una postal o dins les planes d’una guia de viatge els paratges sorprenents són només imatges. De més o menys bellesa, impressionants o desconcertants, però només imatges. Trepitjar aquests paratges, olorar-los i copsar-ne l’ànima és tota una altra cosa.
(continua)
Com que el segon dia de ser a Islàndia ja vam determinar que aquella primera incursió a l’illa no havia – no podia! – ser pas la darrera, el delit per col·leccionar postals vivenciades es va calmar una mica i es va ajustar al què podia donar de sí una setmana. La postal dels cràters grocs és de les que més em va cridar l’atenció des de l’arribada, malgrat no ser de les més publicitades. Aquella mena de paisatge llunar semblava irreal. Però existeix, es trepitja i s’olora. L’encert de viatjar “per lliure” ens va permetre dedicar un temps a estudiar el mapa i arribar-nos-hi amb calma.
El passeig per tota l’àrea de Krafla i especialment per Námaskard ens va acabar d’inferir aquella sensació captada des de l’arribada, la sensació d’estar palpant les entranyes de la terra. De trepitjar-la despullada i descobrir què amaga sota la pell. I sota la pell amaga líquids inquiets, líquids calents en evullició permanent, fumejants, que omplen l’atmòsfera de vapors, gasos i efluvis sulfúrics, i que tenyeixen la crosta del sòl de tons groguencs, blanquinosos…sulfurosos!
Tanta energia sota terra és aprofitada per a l’ús humà, des de les extenses instal·lacions de la central geotèrmica de Kröflustöd, una clara mostra de com l’aprofitament energètic renovable i sostenible és perfectement factible, si bé el seu impacte estètic i visual no és fàcil de minimitzar.
L’itinerari entre cràters, pous i fumeroles el vam fer al nostre aire, i ens vam poder apropar a tot el què vam voler. Allà les mesures de seguretat es basen en la responsabilitat i el sentit comú del viatger, els avisos son mínims i discrets, sense reiteracions ni restriccions forçades (una senzilla corda informa de l’àrea de perill, suficient per a la comprensió general; evidentment no atura a un visitant temerari o inconscient, però això, en tot cas, és problema de cadascú…)ho vaig trobar fantàstic!
I ja per acabar, un comentari més personal, però que no em puc estar de fer. Allà al costat dels cràters sulfurosos, se sentia una penetrant pudor de sèu que em connectà amb la meva infantesa. El sèu és el greix animal que es fon per a usos industrials (per fer sabó, cosmètica i materials diversos), i que quan cou a la caldera desprèn una intensa pudor peculiar, molt molesta. Jo vaig créixer enmig d’aquesta intermitent pudor (la desprenia la petita fàbrica familiar iniciada pel meu besavi i instal·lada en una masia, darrera mateix de casa) i tant jo com la resta de la família la notàvem, evidentment, però molt menys que qui no hi estava acostumat. Ara que ja fa tants anys que no l’ensumo, la vaig reconèixer al moment, amb sorpresa: l’origen d’aquella pudor era, vet aquí, l’àcid suilfúric amb què barrejaven el greix per fondre’l mentre bullia en aquelles olles d’infern.
No va necessitar cartells ni va comptar amb cap suport institucional; tan sols la xarxa de familiars i amics, la xarxa social del facebook, el correu electrònic i el boca orella: més de 150 persones i un ambient immillorable. (continua)
No va necessitar cap restaurant ni cap càtering, només la seu que l’Associació de Veïns del Centre de Badalona posa a dispoosició dels seus socis, i uns quants col·laboradors per organitzar la moguda.
La Nàdia volia recaptar fons per ajudar unes famílies que passen un moment difícil, ho volia fer des d’aquí – que és on ella viu ara – per enviar-ho allà – l’Afganistan – i va pensar que podia organitzar un sopar benèfic. Ella mateixa va cuinar el menú, amb l’ajut de la seva xarxa (amics, familiars) i va vendre els tiquets a 12€, un preu raonablement assequible. Un èxit aclaparador.
Del sopar de la Nàdia, el sopar afganès, hi ha unes quantes coses que em ve de gust destacar:
– la naturalitat amb què va discórrer tot, l’ambient de cordialitat i cooperació a l’estil d’una celebració familiar.
– la capacitat d’organització i distribució dels processos d’elaboració d’una gran quantitat d’aliments tractats a la menuda, amb la mateixa delicadesa que si formessin part d’un plat per a un àpat reduït.
– la bona entesa entre els col·laboradors i col·laboradores, – alguns acabats de conèixer-, de procedències i biografies ben diverses, lligats per l’afecte a la Nàdia
– la curiositat que sempre reporta conèixer noves formes de cuinar els mateixos aliments combinats de forma diferent a la què tenim per costum.
– l’assistència massiva de gent jove, d’entre 20 i 30 anys
– el bon funcionament de l’idioma català com a llengua vehicular i de comunicació, d’una forma generalitzada i natural, entre els participants (de diverses procedències i llengües d’origen), compaginada ocasionalment amb altres llengües com l’anglès, l’àrab o el castellà.
– la coincidència de l’àpat amb la celebracaió del final del Ramadà, viscut en la més estricta intimat dels comensals que segueixen aquest precepte religiós.
– la presència d’alcohol entre les begudes ofertes, sense que això escandalitzés als qui per motius religiosos no en prenen.
– l’interés de la Nàdia en què tot fos perfecte per causar una bona impressió del seu país: com a ambaixadora de l’Afganistan, un país dissortadament carregat d’adjectius tràgics i pejoratius, la Nàdia volia transmetre una bona imatge de la seva estimada terra.
M’allargaria. Va ser un plaer tenir l’oportunitat de participar-hi.
Fa dies que me les tinc amb el bloc per endevinar-li un misteri. Busco la clau que regeix l’aturada del temps en l’apunt publicat. I no empaito el secret. (continua)
Tinc apunts que conserven la data del primer esborrany, que es mostra impertèrrita a les quarentenes sofertes. Paradigmàtic l’apunt de presentació del bloc, encetat a l’abril, i que segueix mostrant la data de desembre malgrat haver estat intermitentment despenjat. I a l’altra extrem, el recent apunt dedicat a la migranya, que ha canviat la data original després d’una correcció tipogràfica feta en un ràpid i clandestí accés al bloc, sense ni tan sols despenjar-lo. No, no li empaito el secret. A les dotze en punt el marcador escriu que ja som l’endemà, mentre que el comptador de visites, en canvi, parla de les acumulades el dia anterior com si fos l’actual, fins ja entrada la matinada. Quan m’enxampo dedicant el temps a aquestes investigacions absurdes penso en aquella frase de “qui no té feina el gat pentina” i reconec que no, que no es tracta de no tenir feina, precisament. De vegades es tracta de tot el contrari. De deixar jugar la ment amb petites distraccions intranscendents, com qui mira passar els trens i en comprova la freqüència. I penso també en aquesta necessitat que tenim de fixar el temps, i la seva importància. En el seu efecte devastador en el nostre stress diari. En l’oportunitat científicament justificada d’algunes precisions horàries, i en la necessitat- temporal – de perdre la noció del temps i submergir-se en la inprecisió. Podria dedicar moltes hores, ara, a parlar de tot el què em suggereix el temps, però no tinc temps de fer-ho. Només,abans d’acabar, un pensament en relació a l’altaveu indiscret en què es converteix el bloc i altres entorns cibernètics: al marge d’errors puntuals que es puguin produir, en general, el bloc – o el facebook, twiter, etc – fan públiques les hores exactes en què ens connectem, i en deixen constància precisa. Una informació no sempre còmode de comportir!
L’alegre melodia de la cobla s’escampa camí enllà, barrejada amb el fum de la carn a la brasa, i ens ve a trobar tot just baixar del cotxe. A la llum natural d’un vespre tancat de setembre, caminem, gairebé a les palpentes, pel camp d’userda que els de Can Serinyà han cedit per a l’aparcament. (segueix)
El perfum de la nit al bosc es barreja amb el cruixir dels rostolls, amb l’olor de la carn que es cou, amb l’emoció de les retrobades i amb el brogit de la gent que, acabada la sardana, alça la veu per xerrar distretament, saludar-se o fer-se indicacions d’organització de l’àpat.
Ara feia molts anys que no venia a la Festa Major de Vilanna, i en inspirar la frescor de l’aire, enfilant ja el camí asfaltat fins a l’església, les olors, els sons i els records que m’hi empasso em retornen aquella discreta i efímera sensació de felicitat dels plaents moments viscuts amb clau interna. Encara que hagi canviat l’escenari, l’escena és la mateixa de sempre. La Plaça dels Suros hi conferia un toc més màgic, més ancestral. No conec cap altra celebració que es fes en una plaça natural, envoltada d’alzines sureres, al bell mig del bosc. La pèrdua d’aquest paratge i del seu ús social se suma a tots el dèbits que ha ocasionat la irrupció de la MAT i de la seva estació transformadora més la central tèrmica…
Però el nou empleçament, al camp d’herba del costat de l’església, – la Parròquia de Vilanna -, també és un entorn oportú, còmode i acollidor. Fins i tot quan en algunes edicions, abans de comptar amb la carpa, la pluja l’havia fet traslladar al Poliesportiu de Bescanó, la festa seguia essent la mateixa.
Darrera el taulell, sucant el pa amb tomàquet o amanint les seques, el mateix ambient, la mateixa sintonia. Potser algunes cares canviants, relleus generacionals, col·laboradors ocasionals i els de tota la vida; però sempre la mateixa complicitat, el mateix bon ambient, la mateixa cordialitat, la mateixa murrieria… I a l’altra banda del taulell, entre les taules, famílies senceres, veïns, vells coneguts…Vilanna és un poble petit, molt petit. De fet no té ni tan sols municipi propi, pertany al terme de Bescanó. Les seves masies són disperses, no té carrers clàssics – tret d’un petit tram a peu de carretera – no té nucli urbà. I les trobades com la de la festa major són un regal imprescindible per a la convivència i la identitat del poble.
La iniciativa d’aquesta festa major, que es va començar a celebrar fa poc més de trenta anys, va sortir de la gent jove del poble, i encara ara ha aconseguit captivar els més joves per anar nodrint el relleu, ja sigui a la barra del bar, ja sigui al capdavant de la Comissió de Festes. Una singularitat d’aquesta celebració, que sense marcar un segell d’exclusivitat juvenil, aconsegueix fer-hi sentir còmode tota la gamma intergeneracional.
En aquesta edició, la novetat ha estat el monòleg de Nando Massaneda, amb el sermó de Mossèn Sopes, que va saber incloure els actuals problemes de la comarca – la MAT, la prostitució a la carretera – i la divertida personalització dels acudits, al seu reepertori habitual. La seva apologia contra la destrucció del paisatge i els seus requeriments sobre la dubtosa justificació d’una línia de Molt Alta Tensió en una zona com aquesta, van aportar a l’acte un toc reivindicatiu compatible amb l’esperit de festa. Una caricatura, en el fons, de l’esperit d’un poble vençut per les circumstàncies però no conformat ni passiu.
Tal com portaven vistosament escrit a les samarretes els joves de la barra del bar, Vilanna som pocs, però hi som!
No sé si em repugna més el delicte comès per Millet o el seu patètic intent de fer-se perdonar. Recomano la lectura de L’encaix d’avui a El Punt diari, PENEDIMENT. Crec que Jaume Oliveras i Costa descriu i expressa amb molta precisió totes les cares del mal ocasionat. En comptes d’escriure res més sobre el tema us convido a llegir-lo.
Negre, que no de nits.
Negre de mars de lava.
(continua)
Geologia en format impensable. Magmes inmensos esculpint camins enigmàtics; coves i murs fantasiosos; espais de silenci i misteri, el món interior aflorant amb el batec serè i l’exalació pausada. Fora de Dimmuborgir – vora el llac Myvatan -però, els mars de lava es presenten en formats diversos, menys majestuosos, cobrint tot l’espectre geomètric. Fins a la fina sorra de les platges del sud, a peu del Vatnajökull – la glacera -,passant per les fumejants parets i la lava de Leirhnjúkur, del 1984 (a la foto), tota la gamma de negre roca-pedra-sorra volcànica esquitxa l’illa. Negre vora mar, negre sota el gel, negre cobert d’herba, negre tot, menys el cel.
Que avui tingués compromisos de responsabilitat, a la feina, (com sempre, de fet) no ha servit de res. (continua)
Tampoc ha servit que faci dies que em prenc rigorosament la medicació homeopàtica (amb l’altra ja fa temps que no me’n surto i encara és molt pitjor), que segueixi la dieta estricta (ni farines-gluten, ni làctics, ni sal, ni alcohol, ni sucre refinat, ni…), ni tampoc ha estat un bon preventiu l’hàbit de fer migdiada diària -les dues hores senceres que els experts recomanen per completar el cicle reparador de la son -; no ha servit de res fer sortir al balcó els fumadors de casa – l’olor del tabac se’m filtra directa al cervell -, ni desestimar activitats de vespre per poder anar a dormir d’hora i relativament en bon estat; tampoc ha servit fer les respiracions de ïoga per portar l’aire inspirat fins a dalt de tot del crani per una única fosa nasal, i expulsar-lo per l’altra, alternativament; ni posar-me el refrescant gel al front…
A les quatre de la matinada m’he despertat de dolor, d’un dolor intensament insuportable al pols dret, i amb aquella sensació de febrada, de desmai, cames sense força, neguit calorós, intuïció de nàusea. Malgrat el batec del dolor no em permetia pensar, he atinat a arribar fins la dutxa per aplicar els contrastos tèrmics i tots els jocs terapèutics que conec. Amb poc èxit, com sempre, tan sols un alleugeriment momentani que em permet, com a mínim, agafar el son. A quarts de set del matí, amb ateneuement lleu de la punxada, he intentat enganyar el procés, m’he llevat amb la intenció d’anar a la feina com si res, amb l’esperança que les ocupacions del dia m’ajudarien a desactivar-lo. Però en prendre la següent dosi de remei s’han desencadenat els vòmits. Bé, de vegades després d’això hi ha una millora definitiva… però avui no. El temps just, entre un i el segïent, de fer arribar el meu USB a una companya, per no espatllar del tot la feina d’aquesta jornada. Quan el cap està a punt d’explotar i el cos no té força ni per moure’s, el pensament s’omple dels pendents, de tota la feinada que no podràs fer avui i s’acumularà altra vegada. Però no hi ha més remei que desconnectar, la migranya és com un segrest, com un segrest real, és un desaparèixer a tot i per tot durant unes hores llargues, durant un dia sencer, o dos, depèn de com vagi… avui cap a les 5h de la tarda he pogut aixecar el cap, connectar a la vida, no està “net”, tinc “ressaca”, però almenys el dolor ha minvat suficientment, i aguanto la verticalitat una estona. Curta, però esperançadora.
Si escric avui aquest apunt no és per desfogar-me.És perquè cada vegada que pateixo una crisi intensa (darrerament entre una a la setmana o a la quinzena), al dolor físic, desesperant però al cap i a la fi finit i superable, s’hi suma un dolor moral doble. El de la impotència, i el de la incomprensió. I sé que aquest és un dolor compartit per moltes altres persones que pateixen, en silenci, aquesta malaltia – moltes més de les que sembla -, una malaltia invalidant i que resta qualitat de vida, però que en principi, no és greu.
Impotència perquè entre els desencadenants de les crisis hi juguen tants factors que mai els pots acabar de controlar tots, especialment si entre ells s’hi compten els de naturalesa hormonal; I perquè els fàrmacs i tractaments mai són definitius.
Incomprensió perquè qui no ho ha patit mai no pot ni imaginar què és, i és fàcil que qüestioni – discretament o obertament – que per un maldecap calgui faltar a la feina, posar-se al llit i anul·lar qualsevol cita; i perquè hi ha una creença generalitzada que tendeix a culpabilitzar la migranya, te’n fa sentir responsable, com si evitar-la estés 100% a les teves mans. És cert que hi ha molts factors que, amb els anys, arribes a controlar, i que els hàbits diaris adequats ajuden a prevenir-la. Però mai al 100%. I és dur veure en els ulls dels altres la mirada de dubte, sancionadora, “què vas fer malament ahir?”, “això és que ahir et vas posar nerviosa”, “segur que no has dormit prou”,” no ho fas bé”, “has de canviar de vida, fas massa coses…”
Aquest apunt, escrit d’una revolada abans d’entornar-me’n al llit confiant que això ja no es reactivi, el dedico a totes i a tots els migranyosos, tant als qui, com jo, després d’haver arribat a un control relatiu i òptim de la situació, – durant força anys! -, es troben ara, amb els canvis hormonals de l’edat, en una fase agreujada i de difícil gestió, com als qui es troben en el perible inicial de recerca de solucions, un cop els còctels de medicaments de tot tipus s’han mostrat ineficaços. I sobretot als qui se senten jutjats a la feina o en altres contextos.
Jo seguiré fent tot el que toca per prevenir, i admetent tots els aspectes col·laterals que poden agreujar la freqüència i intensitat de les crisis. Però a tots als qui des de fora es senten amb necessitat d’opinar sobre el tema, recordar-los que la persona més interessada en no patir aquestes crisis és el propi malalt/a, i la culpabilització, per subtil que sigui, no ajuda.
L’accés a la cultura és un dret fonamental de les persones i el repte de la societat és avançar-se a les lleis ( i fer complir les que ja existeixen!) (continua)
No es tracta només d’un tema d’escales, rampes i ascensors. Que també. L’art inclou tots els sentits. Fer-lo accessible no vol dir només suprimir les barreres dels accessos als edificis on s’exposa. Vol dir tenir en compte també altres dificultats, altres dèficts, altres barreres. Ho veus de seguida quan mires el programa (Més informació i programa en PDF aquí) de la jornada Art Accessible, organitzada per Articket i l’Obra Social de Caixa Catalunya i que es farà el dia 26 d’octubre de 2009 a la seu de la Pedrera, Passeig de Gràcia, n º 92.
Amb la idea que els museus i centres d’art de Barcelona es comprometin a facilitar a tots els visitants la possibilitat de participar en l’experiència artística, es convida a diferents experts i persones vinculades al món dels museus, a empreses i associacions que treballen en aquests temes, per intentar apropar el nostre patrimoni a tothom, sense exclusió. Hi participen experts d’arreu, i el programa desperta altes espectatives. L’assistència és gratuïta, i el periode d’inscripció va començar ahir.
Columna quinzenal El Tot.
Avui un tema d’actualitat que ha inquietat Europa (vegeu les declaracions en què el líder dels socialistes alemanys a Europa i els vicepresidents del grups popular i liberal reclamen prohibir les manifestacions de la Falange) (continua)
El tema és, perquè a l’estat espanyol fa por la llibertat d’expressió? Quin mal hi ha en poder donar opinió, dir el què es pensa? Estem en un estat de dret i segons la Constitució hi ha llibertat de pensament i llibertat d’opinió… `
Dit això la pregunta seria: és lícit expressar totes les opinions? Quan el pensament que es vol expressar és contrari als Drets Humans i als fonaments de la democràcia, també hem de donar total llibertat d’expressió?
Pel que havíem vist fins ara la resposta és no. El que hem vist és que a l’estat espanyol hi ha un límit legal en la llibertat d’expressió, no només vinculat a la perillositat de les idees. Un ciutadà o ciutadana pot ser empresonat si expressa opinió contrària al rei o a la bandera espanyola, pot ser empresonat o prohibida la seva expressió de suport a les idees polítiques d’independència basca, per no condemnar el “terrorisme” o expressar suport als “terroristes”. Llavors, el què no es pot entendre és perquè aquest límit no afecta als falangistes i feixistes, que expressen la defensa de la violència per imposar les seves idees totalitàries i no condemnen els crims falangistes ni franquistes del passat . Aquesta tolerància espanyola cap als moviments antidemocràtics amb visió d’ultradreta es contraposa a la contundència amb què es persegueix d’altres opinions siguin o no violentes… I es contraposa amb el ridícul intent d’aturar la realització d’un referèndum popular, que és un instrument democràtic que, com ja s’ha vist, ha estat un exercici de democràcia i civisme exemplar.
La petita població d’Arenys d’Amunt ha demostrat molta valentia i un alt sentit de la democràcia, facilitant que els seus veïns expressin estar d’acord o en contra d’un futur estat independent per a Catalunya. En canvi, molts polítics, entre ells el president de la Generalitat, han demostrat una molt baixa talla política en desqualificar barroerament aquesta iniciativa cívica i en defensar, a canvi, la llibertat d’expressió per als falangistes que defensen la violència per imposar l’obligació de ser nació espanyola, i l’aniquilació de les altres nacions de l’estat.
La dolça i mel·lòdica cançó que Manel ha dedicat a Dolorsés una raresa en el món de la cançó catalana, que fins ara no havia incorporat aquest nom a cap lletra popular, almenys que jo conegui. Així com “Dolores”, “Lolita” i “Lola” són noms freqüents en les lletres pops, rumbes i boleros castellans, quedant investit d’una certa lleugeresa i alegria, el nom de Dolors en català sembla associar-se més aviat a seriositat; bé, potser és una percepció particularment meva, però fins i tot quan Serrat usa el “mare Lola” és per descriure un personatge “sofrent”… I si hagués de fer cas del text que m’han regalat – els típics perfils psicològics per pujar l’autoestima de tothom generalitzant tòpics – reforçaria aquesta idea, si bé la diferència idiomàtica no hi hauria de tenir res a veure, al cap i a la fi tot prové del llatí i significa PATIR! (contunua)
Conec moltes Dolors, (moltes!) que són professionals en el món de l’educació o de les tasques socials, i moltes que són perruqueres. Ja sé que aquestes coses són pura coincidència, però em fa gràcia constatar-ho. Una altra constatació que puc fer és que al llarg dels molts anys dedicats a l’educació formal i no formal, he conegut com a molt un parell de Dolors nenes o joves. Crec que puc afirmar, si no em falla la memòria, que no conec cap Dolors de menys de 35 anys.
A mi em van posar Dolors per la meva àvia paterna, que es deia Doloretes, en realitat em van batejar com a Maria Dolors, i la meva mare sempre em va encoratjar a reivindicar i usar el nom sencer. Potser és per això que malgrat a nivell oral tothom m’anomena Dolors i prou, jo signo sempre amb el Maria al davant, i quan el meu nom apareix escrit sense aquesta crossa em sento coixa.
Per a les persones que celebren el sant, costum d’origen catòlic que perdura entre molta gent no religiosa, avui, dia 15 de setembre, és el dia oficial de la Mare de Déu dels Dolors. Tradicionalment, però, aquesta celebració onomàstica es feia el divendres abans de Setmana Santa, (fins fa uns 40 anys) per commemorar els dolors que patí la Verge Maria pel destí del seu fill. De fet es conserva un ampli repertori de celebracions populars, processons, iconografia,etc dedicades a la mare de déu dels set dolors. Per això moltes Dolors segueixen celebrant el sant aquell dia. Per a les mestres, durant molts anys ,celebrar-ho el 15 de setembre significà la coincidència amb el primer dia de classe amb alumnes després de les vacances, fet que motivava algunes bromes típiques.
Amb una amiga que també es diu Dolors fa temps que bromegem i diem de celebrar-ho en les dues dates, ja que per més que ens hi esforcem no aconseguim posar d’acord família, amics i coneguts per felicitar-nos un únic dia. I és incòmode dir-los “no, és que no ho celebro avui…” També queda molt interessant o lleig – segons el context social – dir “no, és que jo no ho celebro”, però en realitat, immersos com estem en tants rituals del pas del temps, celebracions i dates commemoratives…ve d’una?
Segons la meva amiga, els dolors de Setmana Santa són dolorosos i els de setembre gloriosos. Jo de moment no he trobat informació per documentar aquesta hipòtesi, però me l’he adaptat i he pensat que significa que el dolor és present al llarg de l’any – de la vida!- (per això ens ho recorden dos cops) i que el pots viure en positiu i en negatiu…
No és que cregui especialment en el poder del significat dels noms, però jo no posaria Dolors a cap filla meva. Sovint, quan se m’encadenen les migranyes o se m’acumulen vivències tràgiques, faig broma i dic, què voleu, amb aquest nom que porto? Va bé fer broma fins i tot amb el patiment…un tema, aquest, el de l’inevitable sofriment humà, que mereix un bon apunt, però serà un altre dia.
Avui, per molts anys les Dolors puguem seguir celebrant dies 15 de setembre, i els altres, que voldrà dir que seguim vives i amb ganes de gresca.
Salut!
Aquest matí un tast de torró sard ens recordava, a la feina, que els companys que han anat enguany a col·laborar a l’Escola d’Estiu de l’Alguer ja han tornat. Els records de l’estada de l’any passat, quan amb la Dolors, Flamerich vam acomplir aquesta tasca, són intensos com el blau de les aigües de l’illa. Juntes vam compartir, amb el professorat d’algarès (el català parlat a l’Alguer) tècniques i continguts per aplicar la riquesa dels contes en la tasca de fer descobrir una nova llengua, quan no és la pròpia,o en la de consolidar una llengua familiar molt minoritzada; i vam reviure etapes ja superades en la normalització de la llengua al Principat, especialment pel què fa a les hores de classe impartides a la setmana i pel què fa a l’entusiasme i implicació dels ensenyants. (continua)
Amb l’Alguer, d’abans d’anar-hi, mantinc una mena de vincle afectiu per se, incondicional, suposo en part pel què significa per la unitat de la llengua i la seva extensió territorial, en part per l’atracció que sento per les illes, pel respecte que m’infon una societat que manté la seva llengua pròpia, en solitari, al llarg dels segles…
Les coincidències que ens regala la vida van fer que l’any 2002, quan La Festa Nacional dels Països Catalans em va anomenar membre d’honor de l’entitat, en la categoria local, nomenés, a nivell de Paísos Catalans a Luca Scala, de qui vaig poder comprovar directament, uns anys més tard, en el marc d’aquella Escola d’Estiu 2008, l’alt nivell de compromís, capacitat de treball, tenacitat i vitalitat per fer efectiva la tasca de recuperació i manteniment de l’ús de la llengua.
La vivència d’aquells dies tan intensos a tots nivells em va fer desitjar i imaginar un compromís de continuïtat en la tasca desenvolupada, en els contactes professionals i personals establerts, fins i tot una regularitat en les anades i vingudes a aquesta petita i captivadora ciutat catalana d’Itàlia. Desig i imaginació que mantinc i alimento virtualment, a l’espera de tornar a trepitjar aquells carrers empedrats, tornar a tastar la melmelada i el licor de murtra en un grat ambient de companyonia, i escoltar aquella melòdica sonoritat catalana de l’alguer que em transporta, imaginàriament, a un escenari històric de segles enrere.
Us recomano visitar l’apartat dedicat a l’Alguer, al bloc de Pere Mayans i també
Apunts de l’Alguer, de Margarida Aritzeta i Joan Elies Adell, imprescindible!
Sigui quin sigui el resultat de la consulta, a Arenys d’Amunt avui s’ha exercit normalitat democràtica en tots els sentits. Felicitats!
No sé quina serà la foto de les portades dels diaris, però per mi la imatge de les cues i l’actitud dels votants, multigeneracionals, positius, il·lusionats…aquesta és la foto!
La normalitat però ha afectat també el % d’absentisme: el referèndum no ha arribat a mobilitzar el 50% dels votants. Un èxit si es compta que s’ha superat el % de vots de les darreres (europees), si es compta que era una votació no oficial, si es compta que amb tant d’enrenou alguns votants poden haver-se inhibit, si es compta que el tema de la indipendència fins fa quatre dies era marginal. Un èxit doncs, -més del 40% de la població ha anat a votar- que no ens pot fer oblidar que la Democràcia està tocada des de fa molts anys pels índex d’absentisme consolidats a l’alça.
Però la democràcia també ha perdut avui, a la mateixa població, quan en nom seu s’ha deixat que un grup de manifestants expressessin legalment i lliurement la seva ideologia totalitària, una ideologia que justifica la violència i que nega una sèrie de drets constitucionals.