miozz mirades

Columna qionzenal  El Tot.

Enceto columna, després del petit parèntesi d’estiu, (continua)

i hi ha una pila de temes asseguts a la sala d’espera, amb ganes de poder ser visitats. La ja molt propera capitalitat cultural catalana de Badalona, que de ben segur serà tema de la Taula de Cultura de setembre, té tots els números per passar al davant dels altres, especialment per la vigència d’actualitat que li ha inferit, dissortadament, la trista mort del nostre regidor de cultura, Jaume Vives. Però a punt de tancar l’edició, una altra notícia tràgica lligada a Badalona  fa canviar l’ordre de prioritats.

Una altra mort d’una persona jove, aquest cop no pas per malaltia. Una altra mort  violenta  que fa sortir Badalona a les notícies d’actualitat. Una altra dona ha mort assassinada a mans de la seva parella. (enllaça amb el text complet  de l’apunt)

• xesco, amic meu
• condemnats a primera fila 
• viure com penses, pensar com vius
• rosa d’estiu
• excepcions?
• de vegades ens en sortim
• la vida dels quiets 
• parlant de cadires
• dèficit i discapacitat (I): tots som el color blanc
• tenim pollets

TAKK (gràcies en islandès)

Es pot morir per falta d’amor, com tan bé documentava fa poc més d’un mes en Carles Bort, a la seva mirada, amb l’interessant apunt  Morim si ningú ens estima, o per un excés d’amor. D’amor possesiu. D’amor malentès, però molt estès.
Cada vegada que, com avui, afronto la notícia d’una mort per violència de gènere, per violència masclista, m’endinso en l’expressió morir d’amor i amors que maten. I en la diferència lèxica entre els verbs estimar i voler, que en les relacions personals funcionen com a sinònims però que descriuen univers os emocionals ben diferents. (continua)

I penso en la necessitat de trobar camins que eduquin les emocions i els sentiments fins superar el llast ancestral que encalla les nostres relacions humanes sota paràmetres de domini. De domini patriarcal, sexual, intel·lectual, econòmic, social… La violència masclista es desborda, però això tan sols és la punta d’un iceberg. Si amb la condemna protocolària no hi adjuntem una sòlida i revolucionària transformació en la forma de transmetre els rols i les pautes relacionals, una sòlida educació i promoció de la intel·ligència emocional, una profunda reflexió sobre l’educació en valors formal, no formal i informal que han rebut, reben i rebran les consecutives generacions d’homes i dones arreu del planeta – ja sigui en països oficialment masclistes o en països teòricament igualitaris -… si ens limitem als actes protocol·laris de condemna, no fem res més que complir un ritual que ja comença a formar part del mateix joc macabre. Un joc macabre que per acabar-se necessita molt més que gestos de disconformitat.

Els fets del David de La Fornal han fet evident que hi ha jutges que accedeixen a informació que ja no hauria d’existir en els termes que existeix, i que continuen considerant antecedents penals allò que ja no ho és, criminalitzant una lluita que ha reportat importants beneficis ètics, morals i vivencials a la ciutadania de l’estat espanyol.
Cert que no hem aturat les guerres, ni la cursa d’amament, ni els pressupostos militars, cert que queda molt feina per fer en l’antimilitarisme, però l’abolició del Servei Militar Obligatori és un guany es miri com es miri.”

Us proposo que us sumeu a un posicionament de desobediència, d’acció de denuncia, davant l’incompliment de les lleis que estableixen els drets d’accessibilitat de totes les persones als espais,  transport i edificis públics; i dels decrets que regulen com s’ha de fer possible. La proposta és molt senzilla: Es tracta de negar-se a assistir a cap acte públic que es faci en un edifici o espai no accessible: SI NO HI POT ENTRAR TOTHOM, JO TAMPOC. (continua)
És una acció dura, ho sé per experiència pròpia, fa temps que la practico. Implica deixar-se perdre moltes coses i ser una mena de corcó ciutadà. Ser causa d’incomoditats i tensió. Però té el seu efecte. Sensibilitza molt, i fa actuar a algunes organitzacions, institucions i particulars.

Els passos que cal seguir són:

TANT SI ES TRACTA D’UN POSICIONAMENT PERSONAL COM COL·LECTIU:

– Abans d’assistir a un acte públic informar-se explícitament de les condicions d’accessibilitat de l’edifici o espai (parc, plaça…)
– Comunicar als organitzadors la voluntat d’assistir-hi però la impossibilitat de fer-ho si no s’hi posen condicions d’accessibilitat o si no  canvien l’acte d’ubicació.
– Fer pública la decisió, deixar constància formal de la mancança i queixa, i fer-ne denúncia pública (premsa local, entitats veïnals…)

De vegades ser conseqüent d’una forma estricte i universal et pot portar a situacions difícils de gestionar in situ, i va bé mesurar a priori la rendibilitat de l’acció així com tenir decidits uns paràmetres d’actuació clars i coherents. Jo he provocat canvis de lloc on desenvolupar actes en més d’una ocasió, he deixat d’assistir a actes importants fent força enrenou, però també he entrat a edificis no adaptats, junt amb persones que van en cadira de rodes, acceptant l’ajuda de tercers, després de negociar algunes condicions. De veges cal certa flexibilitat, però no d’entrada. El  que és més important és no deixar passar mai l’oportunitat d’evidenciar-ho, de denunciar-ho, aconseguir que aquesta mancança esdevingui una incomoditat per als organitzadors.

QUAN PRENEM POSICIONAMENT COM A ENTITAT CÍVICA – VEÏNAL – CULTURAL, A MÉS TAMBÉ PODEM:

-Informar sempre en els documents de difuissió,de les condicions d’accessibilitat dels actes que s’organitzin.
– No programar mai cap acte públic en sales o espais
inaccessibles, buscar alternatives o resoldre la supressió de barreres,
– En actes oberts al carrer, tenir previst l’accés i mobilitat als espais
– Cercar ajudes i exigir a l’administració que compleixi i faci complir la llei

A nivell de Badalona es podria plantejar la màxima Capital de Cultura Catalana 2010: cap edifici cultural inaccessible, perquè no ens passi com a Figueres. Cap seu d’entitat, cap teatre, cap sala d’exposicions, cap centre esportiu… començant pels centres cívics, edificis escolars, entitats socials, veïnals… i acabant per les places on es fan els actes normalment.
…………………..
Aquest text que avui converteixo en entrada al meu bloc ha estat penjant al facebook durant uns mesos, ha recollit gairebé 800 adhesions i ha rebut comentaris, enllaços i arxius. Avui que he decidit cancelar el meu perfil a aquesta xarxa social i que el grup continua administrat per un company de lluita , us comento les dues darreres aportacions, que parlen, precisament, d’un important equipament cultural de Figueres, que ha estat Capital de Cultura Catalana 2009 …!!! : (es van escriure el 15 d’agost 2009)

Margarita:

Sílvia:

La notícia com a tal ja és antiga, però dissortadament el tema no caduca. Un correu amb pp. adjunt me l’ha tornat a l’actualitat, i, pel seu contingut s’ha lliurat d’anar a la paperera, com passa amb la majoria de pp. que rebo diàriament i que sotmeto a un sedaç de prioritats ràpid i poc generós. 
El discurs, silenciat pels mitjans de comunicació, que va pronunciar Gervasio Sánchez el dia del lliurement de premis Ortega y Gasset de fotografia 2008. No he aconseguit localitzar-ne cap versió en català (aquest és tema per a un nou apunt, de què passa amb la normalització de l’ús del català entre les ONG, però serà un altre dia). A sota teniu disponible l’arxiu de la presentació que he rebut per correu electrònic, amb el prec de fer-la circular. 

El nostre regidor absent, Jaume Vives, ara serà absent per sempre. Una mort que no per anunciada deixa de colpir, una mort de les d’abans d’hora precedida d’una lluita aferrissada per sortir-se’n. Sempre he pensat que el motiu principal – sovint qüestionat – que tenia en Jaume per no renunciar a l’acte de regidor, no podent com no podia exercir-ne les funcions al complert, era precisament perquè això formava part de la seva lluita contra la malaltia, era una manera de dir: espereu-me que ara torno. I de fet, malgrat en molts moments de la vida  de la ciutat, de cara al públic, s’evidenciava com un regidor absent, en realitat seguia la política i la feina a l’ombra, tant com podia. Però finalment no ha pogut ser, i no tornarà. La notícia de la seva mort m’arriba en un moment de trànsit, i no podent dedicar-li el temps que es mereix amb un apunt com cal, em limito, com a senyal de condol a la família, a ERC i a la ciutat, a enllaçar els blocs badalonins que sí que ho fan. Dijous mateix ja en parlava en Ferran Falcó, amb un apunt molt tendre, també ho fan l’Andreu Mas. i en  Jordi Albadalejo. I en Jordi Ballesteros.

De vegades l’excés de feina en comptes d’activar-nos, ens paralitza. La meva mare sempre deia que el problema de la feina – de la que es té en excés o d’una complexitat  extra – no és tenir-la sinó poder-la fer. Potser és per això que una de les coses que més m’agrada de les vacances és que, si ens ho permetem, ens regalen temps i condicions per fer algunes feines que, encara que no estiguin catalogades com  a lúdiques, s’hi tornen. No parlo de res transcendent, parlo de coses tan simples com classificar diapositives que fa segles que no mirem, endreçar revistes i decidir si el seu futur és el contenidor de paper o l’arxiu de sota l’armari, o buidar aquelles caixes que fan d’autèntic calaix de satre per remenar i intentar endreçar el seu contingut. No sempre és fàcil. (continua)

Jo he d’admetre que en això de l’endreça no me’n surto tant com voldria, especialment amb els papers. L’esperit drapaire que tinc des de ben petita s’ha anat domant al llarg dels anys, però me’n queden reminiscències no sempre fàcils de gestionar. Ara ja no recullo capses de misto de terra per col·leccionar-les, però se’m fa gairebé impossible despendre’m dels programes, cartells, tríptics, postals, punts de llibre o guies de visita que cauen a les meves mans, sobretot si corresponen a activitats que m’han interessat o que he gaudit especialment. De vegades és per la informació que contenen, de vegades perquè l’excel·lència del disseny converteix en malbaratament considerar-los efímers, i d’altres, senzillament, per una mena de vincle emocional inexplicable, per una necessitat de guardar-ne un record tangible. I, amb el temps, fins i tot s’hi afageix un motiu pseudo-historiogràfic. Cal admetre que malgrat ser a l’era digital aquest aspecte presencial de l’objecte paper segueix tenint el seu pes. Quan remeno els meus calaixos de sastre o reviso algunes carpetes, amb la intenció de guanyar espai, noto com la mirada present actua de sedaç – de vegades taxativament, d’altres amb dubtes – i em permet fer força neteja. Però sempre trobo tresors gràfics curosament desats durant anys que, malgrat sé que puc digitalitzar-los, em costa abocar al contenidor. I em pregunto quin és el punt exacte per saber què és un disbarat llençar i què és una temeritat no fer-ho.

Fa poc vaig acompanyar quatre joves pakistaneses a una reunió amb el personal tècnic de l’Espai Dona del Consorci Badalona Sud. Totes quatre participen activamet a  l’Espai Jove de Converses Interculturals de Badalona, i aquell dia representaven formalment a l’entitat en una primera trobada de col·laboració en pro de la participació de la dona, al barri de Sant Roc. Quan es presentaven, una rera l’altra, la Sahrish, la Benish, l’Arsala i la Sashra, exhibien un currículum estudiantil d’expectatives molt altes. Malgrat fer entre 2 i 5 anys que viuen aquí, dominen el català amb fluïdesa  i la conversa amb elles és rica en matisos (continua)

Com a dones joves, la seva actitud és madura i oberta,  i,  ja sigui per la via del batxillerat o per la dels cicles formatius, caminen amb èxit cap a la universitat. No són les úniques nouvingudes amb èxit en els estudis que conec, al contrari. De fet molts dels nois i noies que participen a l’Espai Jove de Converses Interculturals són d’aquest tarannà. Un tarannà obert, participatiu, i amb expectatives formatives altes. A la reunió, l’actitud i les interessants aportacions de les noies, van fer pal·les que no existeix un únic perfil de dona pakistanesa. Com no existeix un únic perfil de dona de cap procedència, en realitat. Però les idees pre establertes sobre els qui provenen d’altres indrets pesen, i sovint ens marquen una manera tancada de mirar la realitat.  A mida que avançava la reunió se’m va fer molt present el discurs d’Eunice Romero i la seva tesi sobre l’excepcionalitat. Eunice Romero, (qui parla ,a la fotografia), politòloga i assessora a la vicepresidència del govern català, és mexicana, i va participar, fa ja uns mesos,  al cicle  “Immigració: el capital social i cultural”, al CCCB, i concretament com a persona immigrada a Catalunya, al debat :Immigrants o nous ciutadans? Integració i/o exclusió? En aquella taula es va encetar un interessant debat sobre la interculturalitat, amb postures totalment oposades entre els ponents. Eunice defensava, en certa manera, el dret a la indiferència, el dret a no portar l’etiqueta d’estranger, a poder ser i fer una vida absolutament normalitzada fora dels circuits guettitzats per la càrrega cultural sovint estigmatitzada per la mateixa política d’interculturalitat que, suposadament, hauria d’evitar-la. Lamin Cham, en canvi, defensava el dret a seguir essent i identificant-se com a immigrant tota la vida: en definitiva, un debat que aporta matèria per omplir molts i interessants apunts a aquest i a altres fòrums. Però vull centrar-me en les tesis d’Eunice sobre l’excepcionalitat, que és en el què em van fer pensar les quatre pakistaneses el dia de la reunió. Es tractava d’analitzar si el fet de conèixer biografies concretes d’immigrants amb una trajectòria d’èxit social pot fer canviar, en la societat d’acollida, els prejudicis i la sensació de risc i amenaça davant la immigració. De fet moltes entitats com la nostra   basen part de la seva feina en aquesta premissa. Eunice, però, considera que no, que els casos com el seu, i en general tots els casos d’èxit formatiu, laboral i social de persones estrangeres, són vistos per la societat d’acollida com a fets excepcionals, que no es poden generalitzar, i que, per tant, no modifiquen els esquemes de pensament previs. La creença interioritzada és que la immigració és un porblema, que les persones immigrades que viuen al nostre país responen a un perfil problemàtic i de fracàs, i que la convivència és difícil o impossible, per incompatibilitat cultural. L’existència de perfils individuals o col·lectius que no encaixen en aquesta creença (socialització positiva de molts immigrants, èxit educatiu i laboral,  etc),  i podrien qüestionar-la facilitant un canvi de mentalitat en la societat d’acollida, sembla ser que no ho aconsegueixen perquè se’ls adjudica la categoria d’excepció. Fa poc vaig escoltar una altra experta, Fathia Benhammou, mestra i membre de la Fundació Bofill, esgrimint el mateix argument. Una tesi decebedora que ens recorda la dificultat i la magnitud dels reptes que afrontem. Tenir-la en compte ens ha de servir per amplificar la feina que fem, per ampliar els espais d’interrelació directa entre persones de procedències diverses, entre autòctons i nouvinguts; per projectar molt més les biografies i experiències comunitàries positives, donar-hi més espai i més veu… Però també per repensar el treball directament enfocat a la societat d’acollida. Fins que aconseguim que en la creença general aquestes realitats ja no siguin considerades excepcions, sinó part de la normalitat, part d’una nombrosa realitat. I trenquin esquemes.

Aquest matí, malgrat la calorada, la plaga d’aranya, el pugó, i la falta de reg per l’hàbit d’estalvi adquirit l’estiu de la sequera,  a l’esquàlid roser que tinc al terraplè hi ha tret el nas una rosa vermella, tota eixerida. M’ha fet pensar en la força de la vida davant les adversitats; i també m’ha recordat un apunt que vaig publicar en estrenar el bloc, en clau badalonina, abril, cada lletra, cada gest, val per mil…. Me l’he rellegit,  i ha estat com una entrada d’aire fresc en aquestes hores xafogoses. Recomano rellegir-lo, especialment als qui us moveu per la política participativa badalonina: el pronòstic s’ha complert gairebé fil per randa, com podreu comprovar amb els enllaços que hi he anat inserint per actualitzar-lo. (continua)

Encara que a l’agost tot sembli paralitzat o, si més no, ensopit, l’evidència de la vitalitat que ha adquirit la xarxa participativa d’entitats a Badalona és com la saba del meu roser, que hi és de debò i ens ho recorda fent florir alguna rosa. En aquest cas la rosa podria ser la notícia que em fa arribar una entitat, dient que els consta que és molta la gent que està fent valer, durant aquestes vacances, la força del seu traç per donar suport al manifest Badalona som totes i tots; o el rastre dels correus electrònics que certifica que tots plegats no hem desconnectat fins tenir ben lligada l’agenda de setembre pel què fa a Taula de cultura, Badalona 2010, Xarxa d’acollida i coordinació d’activitats. La dita es compleix, i tot gest s’ha multiplicat per mil. Ja sé  que hi ha el contrapès de l’altra dita, la que diu que una flor no fa estiu… però mantinc la sensació de frescor i energia que m’ha aportat la lectura suggerida per aquesta rosa d’agost!

Em podeu dir que el dret a veure pel·lícules està garantit universalment des del moment en què es disposa d’una pantalla domèstica i de qualsevol sistema de reproducció, o, si més no, de connexió a una xarxa de televisió. Però no em negareu que l’acte d’anar a un cinema a veure una pel·lícula hauria de ser públic i accessible a tothom. Perquè no és exactament el mateix. Ni les sensacions, ni tot el cerimonial que ho envolta. (continua)

Anar al cinema en grup és una de les activitats d’oci infantil, juvenil i adult que encara aporten alguna cosa de nou. La seva pràctica ha minvat, certament, però encara es manté. Anar un vespre al cinema tota la colla és una de les activitats típiques de les nostres colònies familiars a una masia del Gironès en què, comunitàriament, procurem oferir als nostres germans amb greus dèficits i discapacitats, oportunitats de lleure i convivència que els aportin vivències positives i possibilitats de participació activa. Dimecres vam anar a veure “ICE AGE 3”, una pel·lícula apta i òptima per a l’amplia gamma d’edats que conformava el nombrós grup. El cinema escollit, al complex comercial de Salt, “Espai Gironès”, era adaptat, només faltaria! Però és clar, la manera que tenen d’adaptar la sala no és precisament la més encertada per a una sortida en grup. Ni individual, penso. Les entrades són numerades, les butaques àmplies i còmodes. Cap queixa en aquest sentit. Però la sala té un greu inconvenient: s’hi entra per baix, i no hi ha rampa. A la primera fila hi ha un espai reservat per a dues cadires de rodes. Suposo que amb aquest “favor” ja cobreixen l’expedient. I es queden tan amples. Seure a primera fila de vegades és un privilegi. Al cinema, i en sales petites com les actuals, no. Més aviat és una condemna. Sovint els venedors d’entrades, quan només els en queda de primera fila, t’informen gairebé disculpant-se, entenent que potser prefereixis no veure aquella pel·lícula en semblants condicions.  A més, com han previst controlar el tema dels acompanyants? I si en una mateixa sessió hi volen entrar més de dues persones que van amb cadira de rodes? Dimecres passat la sala era pràcticament buida, les nostres entrades comprades ubicaven el grup a la fila 8, no ens feia cap gràcia deixar a la persona que va en cadira de rodes sola a primera fila, i al mateix temps ens va semblar absurd quedar tots condemnats a veure la pel·lícula des de la primera fila. Vam fer un esforç col·lectiu,  i vam pujar la cadira a pes, fins una filera que ens semblà òptima. El replà no era prou ampli, i allà vam ajudar al nostre familiar a seure a la butaca d’espectador. Va ser tot plegat laboriós i un xic arriscat. Irrepetible. Considero que al temps en què vivim hi ha solucions tècniques més que encertades per no condemnar als espectadors que van en cadira de rodes a veure la pel·lícula en condicions restrictives com aquestes. M’estranya no haver escoltat queixes sobre aquest aspecte, però amb tantes complicacions potser moltes persones ja dessiteixen d’anar al cinema… I el més lamentable és que aquests cinemes fa molt poc que s’han estrenat!