El dia 21 de juliol de 1984 jo era de colònies a Espinelves, enmig del bosc, fent de monitora. Llavors no teníem sistemes de comunicació immediata, i, a més, la casa no disposava ni d’electricitat ni de telèfon. Tampoc compràvem el diari. Jo tenia 20 anys.
Encara puc palpar, plec a plec, l’impacte que em va produir, uns dies després, al tornar a casa, la notícia de la seva mort. Tornar a casa, a la “normalitat”, sempre tenia aquell punt agredolç, aquell desconcert per la pèrdua de l’autenticitat i llibertat que ens aportaven els campaments i les colònies d’estiu, amb la seva màgia autogestora i transformadora, la força de l’amistat, el sentit comunitari, i els valors nobles. Aquell any a la tornada a casa s’hi sumava l’impacte colpidor d’una mort que em trastornava els esquemes.
Ens havíem nodrit fins a l’empatx del seu missatge, era un autèntic referent. Amb ell vam conèixer Pete Seguer, de qui explicava “I el seu somni era lluitar durament per tal de convertir aquest infern en un paradís. La guitarra i les cançons eren les armes. I jo m’hi vaig apuntar”. ;amb ell vam aprendre que es podia i calia defensar un món sense fronteres i a la vegada la llengua i cultura pròpia del país petit. I que es podia defensar i recuparar la llengua catalana respectant i apreciant la diversitat lingüística; I vam aprendre, també, que amb la llengua es pot jugar, t’hi pots divertir, i aquest sentit lúdic de la recuperació de la llengua i del patrimoni cultural va ser una de les coses que més projecció van donar a la seva feina. Ens va ensenyar a fer animació, a promoure la participació activa del públic. De fet va aportar un nou sistema de fer animació, un nou estil, totalment innovador en el seu temps. El seu tarannà, era, a més, proper i altruista, generós. Xesco Boix en morir prematurament deixava un immens llegat i una gran responsabilitat als qui haurien de continuar la seva obra.
Però també deixava, als que érem idealistes i teníem una certa sensació d’anar contracorrent, un punt d’incertesa colpidor: Potser el dolor per no veure convertit l’infern en paradís és ingestionable? Potser els qui van contracorrent pateixen una solitud i un esgotament insuportables?
A Badalona hi havia vingut molt, a diverses escoles i a la Festa del Badiu; de fet va ser el mestre de música de l’escola Gitanjali durant dos anys, i les veus infantils d’alguna cançó del disc Gripau Blau són les dels seus alumnes. I després, tan sols poc més d’un any abans de morir, havia dinamitzat una sessió impressionant amb totes les monitores i monitors dels esplais i agrupaments, llavors enxarxats per la Coordinadora Esplais de Badalona. Va ser al març del 1983, als locals del que ara és el Centre Cívic Dalt de la Vila (llavors Casal de Joves)
A casa tenim la sessió enregistrada, i sovint l’escoltem. És com si fos viu. I mentre l’escolto, revisc aquelles preguntes que tant em van ocupar durant el llarg temps de dol col·lectiu que vam viure. Reconec que, en aquest sentit, m’ha servit molt descobrir les paraules de Gandhi “les utopies són com les estrelles, sabem que no hi podrem arribar, però ens marquen el camí”. En Xesco ens va ajudar a veure algunes estrelles i a saber trobar un quants camins. Estrelles que podem ben imaginar en el cel blau per sostre i que es reflecteixen al mar sovint tan serè del seu món rodó i preciós.
Són moltes les iniciatives per commemorar aquest aniversari,quan fa 25 anys que estem sense ell, aquí en trobareu algunes, Xesco.cat, Enderrock , i ha sortit un llibre que recomano especialment.
Si bé el millor homenatge és seguir treballant en la línia que ell va encetar. D’axò en saben prou els seus companys de viatge, dels 5 dits d’una mà, i molts altres deixebles seus. En Xesco va compartir la seva feina, creant Els Cinc Dits d’Una Mà: “Un dit per si sol no pot fer gairebé res, però dins de la mà, les seves possibilitats són il·limitades.”, va fundar 5 DITS D’UNA MÀ amb Luís M. Panyella, Noè Rivas, Toni Giménez i Àngel Daban. Alguns membres de la resta del grup, tots ells encara en actiu, encara porten com a bandera de la seva pròpia vida la manera de fer que anaren teixint, una filosofia, que, evidentment, era la del propi Xesco. I molts d’altres grups d’animació s’han inspirat en ell. D’alguna manera en Xesco segueix vivint i actuant a través dels seus seguidors!
I com a comiat, què millor que escoltar el seu Adéu multilingüe?
