Dissabte vaig jugar amb el color blanc a l’escola especial Can Rigol, amb un grup de germans dels seus alumnes. Hi vam jugar per exemplificar un missatge sobre la diferència entre dèficit i discapacitat: el color blanc no és un inútil, té capacitat per pintar, però el costum de fer servir habitualment fulls de color blanc impedeix que aquesta capacitat s’exerceixi i sigui reconeguda. (continua)
El què passa a l’entorn, les condicions, els contextos en què ens movem, els reptes a què ens afrontem, les expectatives sobre nosaltres…és el que acaba convertint-nos en més o menys discapacitats alhora de funcionar. A tots. Tant si els dèficits són evidents, deguts a condicions orgàniques, sensorials, físiques, psíquiques, mentals, comportamentals…com si els dèficits són menys evidents, deguts a habilitats, a coneixements, a actituds…; vam comprovar que hi ha dèficits tractables i superables, (com quan un color sense punta no pinta- sigui quin sigui el seu pigment o el del full- i fer-li punta amb la maquineta ho pot resoldre), i també que hi ha dèficts que no es resolen del tot, i cal viure amb ells procurant que siguin el menys discapacitants possible, modificant i adaptant les condicions on s’han d’aplicar (com les dels fulls on hem de pintar)…
L’exemple del color blanc és eloqüent, i ens ajuda a anar més enllà del les evidències que ens mostren els casos amb dèficits físics, que són els més coneguts: una persona a qui li falta una cama no està discapacitada per treballar de professora a la universitat o de caixera a un supermercat, i en canvi sí que té una discapacitat evident per fer alguns esports; com han demostrat els paralímpics, però, aquesta discapacitat és superable i amb tot, podriem estar d’acord en què per molt que millorés la tecnologia de les pròtesis i el seu esforç i entrenament, potser mai estaria preparada per jugar a futbol al primer equip del Barça. I en general, podem mesurar la discapacitat de les persones que es mouen amb cadira de rodes no pas en funció del seu dèficit concret sinó en funció del nivell d’aplicació de la llei de supressió de barreres arquitectòniques a l’entorn on es mouen. En canvi, quan el dèficit té a veure amb la funció intel·lectual, cognitiva, i afecta a la presa de decisions i al comportament entorn l’autocura i l’autocontrol, la resposta de l’entorn per fer menys discapacitant el dèficit no està ni tan regulada ni, molts cops, ideada.
Encara hi ha moltes persones i institucions que justifiquen les seves actituds i polítiques excloents culpabilitzant al dèficit, en comptes d’esforzar-se en adaptant-se per oferir condicions diferents que minimitzin la discapacitat. Parlo d’escoles, esplais, centres cívics, casals de joves, associacions culturals, entitats esportives, parlo de mestres, monitors, caps d’agrupament, dirigents d’entitats, entrenadors… parlo de persones i institucions que segueixen mirant a molts infants i joves amb dèficits com si fossin discapacitats al 100% i com si aquesta condició els fes menys mereixedors dels drets ciutadans universals.
La nomenclatura per anomenar aquest fenòmen va canviant amb els anys, i ara ja comencem a parlar de diversitat funcional per ser molt més correctes en el terme: subnormal donava per fet que hi havia una normalitat única de la que s’en podia estar per sota, deficient continuava posant l’accent en la condició defectuosa, persona amb discapacitat destacava que la discapacitat no era una condició absoluta que afetava al 100% de la perosna i diversitat funcional concreta l’abast de les conseqüències del dèficit i universalitza la condició. Si ens ho apliquem personalment i analitzem les nostres habilitats, els nostres dèficits i les nostres capacitats a nivell global, i ens fixem en com llueïxen o ens entorpeixen en la nostra vida diària… comprovarem com tots som el color blanc.
(EL COLOR BLANC és el nom d’un conte que vaig escriure quan estudiava Pedagogia Terapèutica a la Universitat de Barcelona i vaig publicar al Butlletí que dirigia el Dr.Meler, amb el catedràtic Garanto Alós. Un conte que he reciclat i reelaborat per al primer llibre dels Contacontes de Badalona (L’illa de les paraules) i que s’ha explicat en versions diverses en aules escolars i en biblioteques. És una metàfora. Tots tenim dèficts que ens poden fer sentir més o menys inútils en la nostra vida diària, i les condicions i expectatives de les persones i elements de l’entorn hi tenen un paper determinant)