miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

primer trimestre de bloc, petit balanç

Us deia, en estrenar el bloc, que malgrat en tenia moltes ganes vaig trigar a decidir-me en això d’activar-lo. I ja han passat tres mesos. L’experiència aporta emocions inesperades;   (continua)

M’he sorprès a mi mateixa – i em fa vergonya dir-ho – consultant de forma clandestina l’apartat d’estadística, il·lusionant.-me o impacientant-me com una criatura, davant les xifres… M’he descobert – sobretot al principi – més sensible del que m’imaginava als comentaris o no comentaris de la gent més propera,  i en general, m’he sentit absolutament activada per aquesta mena de compromís voluntari entre jo i els meus lectors, a qui en gran majoria no conec de res: té la seva emoció veure que algú  que no saps qui és passeja pel teu bloc…Hi ha hagut de tot, i en un sentit ampli m’he sentit molt ben acollida en aquest mitjà tan productiu, de vegades aclaparador: No tinc temps de dir tot el que podria, ni de llegir totes les entrades que voldria! Hi ha blocs impressionants, imprescindibles! Això no és un món, és un univers!
Una cosa he de confessar, d’ençà que navego per aquest univers veig menys la televisió (i ja la mirava poc) i llegeixo menys la premsa convencional…però em sento més informada que mai!
 En fi, gràcies per ser-hi i per seguir-me, jo, copiant als experts blocaires, avui faig balaç mensual:

ENTRADES MÉS LLEGIDES DEL MES DE JUNY

  • interculturalitat és quan miro als altres com a mi mateix
  • dèficit i discapacitat (II): els cas dels idiomes
  • a primer cop d’ull pot semblar que no hi ha barreres
  • dèficit i discapacitat (I): tots som el color blanc
  • més iguals que diferents

    ENTRADES MÉS LLEGIDES DES DE L’INICI:

  • a catalunya es parla català, apreneu català…un lèxic urdú
  • interculturalitat és quan miro als altres com a mi mateix
  • dèficit i discapacitat (II): els cas dels idiomes
  • germans especials: valor i estigma
  • a primer cop d’ull pot semblar que no hi ha barreres
  • Visites a les entrades

  • Aquest mes: 1586 (visites)
  • Des de l’inici: 3734 (visites)
  • Visites a la portada

  • Aquest mes: 1146 visites
  • Des de l’inici: 2852 visites

    Seguim en contacte!

  • enyorant les fogueres de sant joan

    Aquesta tarda,acompanyant la Flama del Canigó pels carrers de Badalona he recuperat la lletra d’una cançó d’en Serrat que dibuixa una escena del passat. D’un passat que jo visc encara com a present, però que ja no forma part del present de la gent que creix ara. I crec que la màgia del foc i de les fogueres de Sant Joan és un bé del que no s’hauria de privar a les generacions actuals ni a les futures.

    Llavors un tros de fusta era un tresor
    i amb una taula vella ja érem rics.
    Pels carrers i les places
    anàvem de casa en casa
    per fer-ho cremar tot aquella nit
    de Sant Joan.

    dèficit i discapacitat (II): el cas dels idiomes

    Seguint en la línia argumental expressada a Tots som el color blanc ,
    he trobat un exemple que crec que pot ser útil per al nostre argumentari en relació als beneficis del domini dels idiomes i en especial del propi del nostre país: no tenir el domini d’un idioma concret és un dèficit que es convertirà o no en discapacitat en funció del lloc on es visqui i de les necessitats d’ús d’aquest idioma. Així, el meu dèficit d’ alemany seria  una discapacitat evident si decidís anar a viure i treballar a  Berlín, però mentre no ho faci, estant-me a Catalunya, aquest dèficit d’alemany només em provoca discapacitat quan vull seguir l’actualitat  artística del  meu amic  Joan Sallas  i quan intento llegir alguns dels seus llibres publicats allà, en la versió original. Em passaria el mateix si decidís anar a escoltar una conferència del Jurij Koch a Barcelona – cas que es programés – però segurament hi hauria traducció simultània i la meva discapacitat ja hauria desaparegut, per bé que persistiria el meu dèficit. (continua)

    Aquest exemple idiomàtic el vaig fer servir per primera vegada dimarts passat  en una xerrada sobre l’Autodeterminació,  amb pares de joves amb retard mental  convocats per la Fundació COINRE. Es tractava de parlar de com cal fer-ho per ajudar a aquests joves a ser més autònoms en la seva vida diària, i va resultar que el dèfict en comprensió de l’idioma català que tenen alguns dels pares que varen assistir a la xerrada es va convertir en tema de debat quan jo vaig pretendre dinamitzar la sessió expressant-me en català.

    Val a dir que l’entorn real i qüotodià  de COINRE mai ha estat un entorn gaire favorable a l’ús del català i que amb aquell absurd argument paternalista que per pretrendre fer  més fàcils les coses als qui tenen dificultats el que acaba fent és augmentar la  seva desigualtat d’oportunitats respecte als altres, aquesta institució no ha tingut mai una política  positiva en aquest sentit. Per això no vaig voler desaprofitar l’oportunitat -davant les mateixes persones que a cada reunió o assemblea exigeixen que tothom s’expressi en castellà- per  posar damunt la taula aquesta comparació i encetar una reflexió col·lectiva.
    La conclusió és ben clara: si vius a Catalunya  no tenir domini de la llengua catalana és una mancança que provoca una discapacitat important; provoca discapacitat i, per tant, dificulta l’autonomia personal i social i comporta desigualtat d’oportunitats. Un dèficit discapacitant, per dir-ho clar i català.

    Combatre aquesta discapacitat té dos camins, dues línies d’intervenció: una de propositiva i una d’impositiva. La propositiva és la  superació del dèficit, l’accés universal al coneixement de l’idioma; com a mínim a la comprensió: es tracta de  facilitar l’assistència a cursos de llengua catalana, promoure parelles lingüistiques i fer possible espais d’ús per practicar-lo, començant per l’escolta activa; i, en darrer cas, plantejar-se opcions de traducció simultània.  

    L’altre, el camí impositiu comporta fer canviar d’idioma i obligar a tothom a parlar en castellà. És el que s’ha fet fins ara, un any rere l’altre, i és el que ha portat a la situació actual: a una situació que vulnera els drets dels catalanoparlants, no és coherent amb la idiosincràsia del país  i no ajuda a canviar el dèfict de partida: perpetua la condició de desigualtat.

    Crec que l’experiència de dimarts, les reflexions i conclusions de tot plegat són aplicables en general al conflicte que tenim a Catalunya amb les persones que no volen accedir a la comprensió de la llengua catalana, i podrien esdevenir un bon argument per ajudar-les a fer un canvi d’actitud.

    dèficit i discapacitat (I): tots som el color blanc

    Dissabte vaig jugar amb el color blanc a l’escola especial Can Rigol, amb un grup de germans dels seus alumnes. Hi vam jugar per exemplificar un missatge sobre la diferència entre dèficit i discapacitat: el color blanc no és un inútil, té capacitat per pintar, però el costum de fer servir habitualment fulls de color blanc impedeix que aquesta capacitat s’exerceixi i sigui reconeguda.  (continua)

    El què passa a l’entorn, les condicions, els contextos en què ens movem, els reptes a què ens afrontem, les expectatives sobre nosaltres…és el que acaba convertint-nos en més o menys discapacitats alhora de funcionar. A tots. Tant si els dèficits són evidents, deguts a condicions orgàniques, sensorials, físiques, psíquiques, mentals, comportamentals…com si els dèficits són menys evidents, deguts a habilitats, a coneixements, a actituds…; vam comprovar que hi ha dèficits tractables i superables, (com quan un color sense  punta no pinta- sigui quin sigui el seu pigment o el del full- i fer-li punta amb la maquineta ho pot resoldre), i també que hi ha dèficts que no es resolen del tot,  i cal viure amb ells procurant que siguin el menys discapacitants possible, modificant i adaptant les condicions on s’han d’aplicar (com les dels fulls on hem de pintar)…

    L’exemple del color blanc és eloqüent, i ens ajuda a anar més enllà del les evidències que ens mostren els casos amb dèficits  físics, que són els més coneguts: una persona a qui li falta una cama  no està discapacitada per treballar de professora a la universitat o de caixera a un supermercat, i en canvi sí que té una discapacitat evident per fer alguns esports; com han demostrat els paralímpics, però, aquesta discapacitat és superable i amb tot, podriem estar d’acord en què per molt que millorés la tecnologia de les pròtesis i el seu esforç i entrenament, potser mai estaria preparada per jugar a futbol al primer equip del Barça. I en general, podem mesurar la discapacitat de les persones que es mouen amb cadira de rodes no pas en funció del seu dèficit concret sinó en funció del nivell d’aplicació de la llei de supressió de barreres arquitectòniques a l’entorn on es mouen. En canvi, quan el dèficit té a veure amb la funció intel·lectual, cognitiva, i afecta a la presa de decisions i al comportament entorn l’autocura i l’autocontrol, la resposta de l’entorn per fer menys discapacitant el dèficit no està ni tan regulada ni, molts cops, ideada.
    Encara hi ha moltes persones i institucions que justifiquen les seves actituds i polítiques excloents culpabilitzant al dèficit, en comptes d’esforzar-se en adaptant-se per oferir condicions diferents que minimitzin la discapacitat. Parlo d’escoles, esplais, centres cívics, casals de joves, associacions culturals, entitats esportives, parlo de mestres, monitors, caps d’agrupament, dirigents d’entitats, entrenadors… parlo de persones i institucions que segueixen mirant a molts infants i joves amb dèficits com si fossin discapacitats al 100% i com si aquesta condició els fes menys mereixedors dels drets ciutadans universals.

    La nomenclatura per anomenar aquest fenòmen va canviant amb els anys, i ara ja comencem a parlar de diversitat funcional per ser molt més correctes en el terme: subnormal donava per fet que hi havia una normalitat única de la que s’en podia estar per sota, deficient continuava posant l’accent en la condició defectuosa, persona amb discapacitat destacava que la discapacitat no era una condició absoluta que afetava al 100% de la perosna i diversitat funcional concreta l’abast de les conseqüències del dèficit i universalitza la condició. Si ens ho apliquem personalment i analitzem les nostres habilitats, els nostres dèficits i les nostres capacitats a nivell global, i ens fixem en com llueïxen o ens entorpeixen en la nostra vida diària… comprovarem com tots som el color blanc.

    (EL COLOR BLANC és el nom d’un conte que vaig escriure quan estudiava Pedagogia Terapèutica a la Universitat de Barcelona i vaig publicar al Butlletí que dirigia el Dr.Meler, amb el catedràtic Garanto Alós. Un conte que he reciclat i reelaborat per al primer llibre dels Contacontes de Badalona (L’illa de les paraules) i que s’ha explicat en versions diverses en aules escolars i en biblioteques. És una metàfora.  Tots tenim dèficts que ens poden fer sentir més o menys inútils en la nostra vida diària, i les condicions i expectatives de les persones i elements de l’entorn hi tenen un paper determinant)

    més iguals que diferents

    Per mirar la realitat em puc posar ulleres ben variades. Cadascuna em ressalta o fins i tot em desfigura aspectes que les altres m’amaguen o em mostren de forma ben diferent. Són ulleres mentideres? Depèn.  (continua)

    Algunes deformen tant la realitat que puc pensar que sí, que realment enganyen. D’altres m’ensenyen que la realitat no és unívoca. Potser és a còpia de treure i posar, i comparar, i pensar en el què veig, que em puc fer una idea aproximada de com és la realitat. Per sort puc escollir amb quines ulleres miro i amb quines hi veig millor, i puc també decidir amb quines sóc més coherent amb els meus principis, amb quines més honesta i més justa.Per exemple, per mirar la convivència entre persones de procedències diferents, de països, costums, idiomes i creences diverses, hi ha moltes ulleres per triar; en destaquen dues amb prestacions oposades: les que ressalten les coses en què més ens assemblem, siguem d’on siguem, i siguem com siguem, i les que ressalten tot el contrari, allò en què més ens diferenciem. Jo, no me n’amago, porto posades les que em mostren en què som més iguals que no pas diferents. I faig descobriments molt interessants. Quan miro gent que professa religions aparentment distanciades m’adono que en realitat, com a creïents religiosos, tenen entre ells molt en comú. Per això  passen coses com que a l’ofici de Santa Maria hi vagin representants de moltes religions no catòliques, que els pakistanesos islàmics facin una ofrena a la verge de Montserrat, o que les trobades del programa interreligiós de UNESCOCAT  tinguin tant d’èxit a Badalona.

    Però no només és en el tema de les creences. Aquestes ulleres em fan descobrir coses tan simpàtiques com la que celebrarem aquest divendres a l’Espai Jove de Converses Interculturals: una trobada de nois i noies badalonins, estudiants d’ESO, cicles i batxillerat, que han fet de  contacontes i han explicat històries precioses dels seus països a la Biblioteca de Lloreda. Ho han fet adoptant la llengua catalana com a llengua comuna, amb el valor afegit d’explicar perquè l’han escollit o com l’han après i amb la gràcia d’aportar-hi alguna paraula o expressió en llengua d’origen. Narracions afganeses, catalanes, sudamericanes, xineses, hindús, panjabis, pakistaneses i marroquines que demostren que a tot el món i a totes les cultures existeix la narració de transmissió oral i el gust per escoltar-la; el vincle màgic entre adults i infants a l’hora d’explicar-se les històries; temes d’inspiració universal que prenen diferents formes; i referents sorprenentment comuns… les emocions dels infants davant dels contes no enganyen… de quines diferències parlàvem? 

     

    la crueltat de les gallines

    Aquest matí quan he anat a portar-los el blat de moro i l’enciam l’he trobada, allà, en un racó, morta. Sempre he sabut que les gallines són cruels amb la feblesa, i em dolc de no haver-la protegit millor. Les vaig portar, a ella i dues més, de fora, un regal del gironès. L’encaix al galliner va ser difícil, les que ja hi eren marcaven terreny i el gall, que feia poc havia arribat també de fora, va ser el més hostil i  agressiu. (continua)

    La primera va morir per no conèixer  prou bé el terreny ,es va entaforar en un racó del que no en va poder sortir. Les altres dues van anar fent la viu viu i amb el pas del temps aperentment la convivència va millorar; però menjaven a banda. Les que hi eren de sempre i el gall les feien fora del cercle a l’hora de l’àpat, i les agredien si s’hi apropaven massa.  Vam relaxar la vigilància quan tot ja semblava haver-se normalitzat, fins que vam detectar que una de les dues forasteres mostrava clars símptomes de debilitat. El descobriment va ser terrible: totes les altres i el gall l’assetjaven lesionant-la i impedint-li menjar. Aïllar-la per protegir-la ens va semblar el més encertat, però a ella no: maldava per escapar-se i va iniciar una vaga de fam… Vam optar doncs per tornar-la al galliner comú i estar alerta per assegurar com  a mínim la ingesta. Però els atacs no hem pogut evitar-los…són cruels, les gallines. Amb elles mateixes. I molt poc intel·ligents, segons diuen els entesos. Quina estupidesa doncs la d’aquestes aus, que es maltracten fins a  matar o deixar morir un ésser de la seva pròpia espècie. Sort que no som gallines nosaltres, sort que  som humans i dotats d’intel·ligència.

    a primer cop d’ull pot semblar que no hi ha barreres

    Passa contínuament; et diuen no pateixis, hi ha ascensor, però quan hi ets descobreixes uns graons previs; has vist que hi ha una plataforma, i quan hi vas resulta que no tenen la clau; l’autobús és adaptat, però no funciona; al pas sota la via hi ha rampa, sí, però ni el % de desnivell és l’adequat ni el paviment permet rodar-hi… (continua)

    Avui que el Centre Excursionista de Badalona, malgrat la voluntat i les gestions fetes , ha hagut d’inaugurar el local sense haver aconseguit la clau de la plataforma elevadora,  i ara que comença la temporada de bany i comprovo una vegada més que la rampa de davant de casa per anar al passeig marítim i a la platja del manresà (ara dita de la barca Maria) segueix inaccessible per desídia de les administracions, penso en com afecta, en la presa de decisions sobre la supressió de les barreres, el factor humà, la sensibilització, la consciència  sobre l’existència d’aquesta discriminació…

    Viure lligat a una cadira de rodes – o que algú proper a tu hi hagi de viure – no t’hauria d’impedir fer una vida el més normal possible, entenent que vida normal també vol dir fer coses tan habituals i senzilles com sortir a passejar, anar a comprar, al metge, a sopar amb els amics, viatjar, anar al cine o assistir a una conferència,… Fa set anys vaig proposar el títol deixem de ser invisibles per la campanya que començàvem diverses entitats per reclamar  l’aplicació del codi d’accessibilitat, contra les barreres arquitectectòniques i l’expressió volia remarcar que les  condicions d’inaccessibilitat de la via pública, dels transports i dels edificis i equipaments obliguen a moltes persones a quedar-se recloses i a deixar de fer moltes accions que farien si les condicions fossin unes altres: passen a ser invisibles als ulls de la societat. I aquesta invisibilitat és a l’hora efecte i causa, perquè com menys presents són a la via i vida pública menys consciència hi ha sobre la necessitat de resoldre aquesta vulneració de drets. Poc s’imagina qui s’ho mira de lluny com n’és de complicat cada moviment que fa una persona amb mobilitat reduïda, i com afecten les condicions de l’entorn al pols de la seva vida diària, a la seva autoestima, al ritme de la vida  familiar i social…quanta laboriositat hi ha en cada decisió que es pren, en cada itinerari que es tria, perquè fins i tot disposar d’un taxi adaptat pagant-lo requereix temps, planificació, paciència…i sort! , i si  a més pots arribar a entrar a l’establiment escollit, això ja és que et toca la “grossa”. Les activitats habituals es converteixin en una odissea marcada per l’esforç i les adversitats, que unes vegades se superen amb èxit i d’altres – moltes – acaben en fracàs.

    Una de les coses que més m’han impressionat en tota aquesta moguda és la falsa percepció que tenen moltes persones sobre les barreres, la ceguesa mental que els fa pensar que no hi ha barreres on sí que n’hi ha. Guardo la imatge d’un grup de cadires de rodes palplantades a una vorera davant de l’alt  graó de la porta d’una associació veïnal. El seu president convidava cofoi a visitar les obres d’adaptació de la cambra de bany de l’edifici, sense adonar-se que era impossible accedir-hi pel graó de l’entrada.  No se n’havia adonat fins aquell mateix moment!  No és una anècdota, és habitual. M’ha vingut al cap el que va dir la Rosa el dia que ens vam manifestar (1986…!) davant Pasqual Maragall, llavors president de l’Àrea Metropolitana, per les barreres al Parc de Can Solei acabat de remodelar: fins que els arquitectes i el polítics no vagin en cadira de rodes  o tinguin fills que hi vagin no hi haurà res a fer! Potser n’hi hauria prou que arquitectes, polítics, tècnics, dirigents d’entitats, botiguers, hostalers, programadors culturals, restauradors i qualsevulla s’assegui tot un dia en una cadira de rodes i intenti fer la seva vida normal. Com a les gimcanes “posa’t al meu lloc” Per què no en feu la prova?

    qui tingués una agenda de ciutat

    Un amic que passejava per Badalona ha aturat els seus ulls en un cartell d’aquells que hi ha penjats al vidre d’un forn de pa. Podria haver-li passat per alt, però alguna cosa l’ha retingut i així ha estat com ara jo sé que dissabte fan una cosa que m’interessa. I que la fan a la meva ciutat. . (continua)

    Recordo quan vivia al centre i em queixava que, per estar al dia de les coses que es feien, calia sortir de casa amb l’agenda i un bolígraf a la mà. I caminar atenta a parets, portes i vestíbols: la informació, desendreçada i anàrquica esquitxava aquí i allà convocatòries de tot tipus – som una ciutat molt activa! – al  moment més inesperat. Aquesta ja l’he vist? No, això és nou? Però, no és el mateix dia? I a la mateixa hora? Ostres, quina llàstima! I això? Va ser ahir! Si ho hagués sabut!. Em queixava, sí, però llavors vivia al centre que, com ja sospitava però ara he ben comprovat, és el lloc amb més densitat de cartells penjats per metre quadratAra que ja no hi visc i que passejo poc pels encantadors carrers de Baix a Mar, ara no m’assabento de gairebé res! Encara sort del TOT, – que no sempre trobo a la tendeta del barri, però que puc consultar en format digital –  del facebook, i dels butlletins de les entitats on estic associada – unes quantes! -, però sempre juguem amb parcials, i no és això. No hauria de ser això. La reivindicació d’una agenda de ciutat és històrica a Badalona. Trist però cert: no en tenim, i és que la municipal digital, no és completa ni és gens  funcional…Ara que estem a la societat de la infomació, a l’era de les xarxes això s’hauria de resoldre… no només per informar sinó fins i tot per planificar. I sembla que, potser, la societat civil serà qui farà el primer pas…almenys així ho diu el document de la Taula de Cultura que s’esta posant en marxa, i que, per cert, dissabte celebra una nova trobada.
    Amic Josep, gràcies per fer-me saber de la trobada de cantadors de dissabte a Bufalà, i no perdis el costum de badar mentre passeges; és entranyable! Però els 215.000 habitants de Badalona no es poden refiar d’això, ni tampoc del suport informàtic en exclusiva, que tenim molt analfabetisme i inaccessibilitat digital encara, i si volem alguna cosa més que una cultura de capelletes auto suficients crec que una agenda de ciutat amb criteris actuals seria una molt bona eina.