miozz mirades

Ara farà dos mesos que vaig estrenar el bloc i, copiant el costum d’alguns amics blocaires publico el llistat d’entrades que han interessat a més gent:

MES DE MAIG 2009

• a catalunya es parla català, apreneu català…un lèxic urdú
• improvisat, un cant que es reinventa i torna
• fes ta festa; per una comissió participativa de les festes de maig de badalona
• badalona som tots, totes i tots, tothom
• de vegades ens en sortim

Entrades més visitades des de l’inici

• a catalunya es parla català, apreneu català…un lèxic urdú
• germans especials: valor i estigma
• improvisat, un cant que es reinventa i torna
• barcelona, la pau, el futur sense exèrcits… quin fàstic! 
• Badalona tota sencera és teva 
• els miserables a sant vicenç dels horts

Gràcies!

Avui a Badalona celebrem la Festa a Baix a Mar, i jo, quan he penjat al facebook l’esdeveniment “participem a la sardinada des de dins”publicat per l’Espai Jove de Converses Interculturals, he escrit: “Interculturalitat no significa anar amb l’etiqueta de la procedència sempre penjada, ni dedicar-se a compartir elements folklòrics. Interculturalitat és que em miro als altres com a mi mateix”. La frase ha generat un petit debat. (continua)

A qui no conegui la festa potser li costarà copsar la importància que té per Badalona i per a molts badalonins, aixi doncs recomano que es llegeixi l’article de l’enllaç, que també pot interessar als qui ja la coneixen. Aquesta és una festa que mai s’ha catalogat d’intercultural, malgrat que les havaneres són un gènere mestís, així que potser hores d’ara no esteu entenent  el perquè del meu comentari…

Quan fa quatre anys un parell de profes de secundària que ateníem l’acollida de nouvinguts des dels antics TAE vam decidir crear un espai ciutadà que facilités  oportunitats d’integració i d’ús significatiu de la llengua catalana, l’espai de relació que ens oferia l’Associació de Veïns del Centre ens va semblar un marc immillorable. Aquella primera sardinada en què nois i noies de l’Espai Jove de Converses Interculturals es van barrejar amb la gent de l’entitat per sucar pa amb tomàquet, coure sardines i remenar graelles, va marcar una línia de treball que ja no podria fer marxa enrere. L’Abdou Hadoud, un dels joves del grup, quan vam escriure un resum de les activitats de l’any al butlletí de de l’AVCentre, El Badiu,va destacar que el que més li havia agradat havia estat el tracte de la gent, igualitari, s’havia sentit  com si fos d’allà de tota la vida. I és que als nois i noïes nouvinguts sovint els cansa haver d’actuar permanentment com a tals,  en comptes de com a joves, i haver de parlar sempre de la “seva cultura”, com si la cultura fos un paquet estrictament definit que s’arrossega immutable, arreu. Sí que els agrada parlar del seu país, i tant! a uns més que als altres, a alguns potser gens… i de l’enyor, i de les dificultats i motivacions per fer la seva vida aquí, i de la seva experiència heroica com a estudiants i com a moltes coses, i dels costums familiars i de la seva gent…com a tothom, depèn del moment. Sobretot al principi, quan arriben,  perquè sentir-se reconegut és essencial per reconèixer, i copsar l’ interès de l’altra per la llengua i cultura propis és senyal d’acollida, ajuda a establir ponts amb els altres i a valorar allò que s’ofereix des del país d’acollida. Però no n’hi ha prou, cal anar més enllà, i de res serveix aquest valorar el que els és propi  sinó els oferim un tracte d’igualtat,  oportunitats d’exercir ciutadania. La interculturalitat es confón sovint amb el fet de promoure els intercanvis folklòrics. Que també convenen, si són font d’apropament i no guettitzen.Però no ens confonguem. Tatuar-nos de henna i menjar cuscús no ens compromet a tractar als veïns musulmans com a ciutadans de dret, cal doncs superar aquest concepte fàcil, vistós i massa sovint enganyós. Per això des d’aquesta entitat quan s’ha ofert un taller d’interculturalitat com ara a la trobada d’Escoles en Xarxa se l’ha titulat “Més iguals que diferents”i s’hi ha parlat de sentiments, i per això avui a la sardinada potser  no podreu reconèixer a moltes de les persones com a pakistaneses, marroquines, xineses, ucraïneses, afganeses, russes, índies, armènies o equatorianes sinó és que elles mateixes us ho expliquen o que ho descobriu per algun tret, potser de vestuari, potser físic. Quina importància té? Perquè totes elles parlaran, treballaran, riuran i patiran com tots els altres, perquè junts som nosaltres. I això és interculturalitat. Com molt bé diu l’Oriol Lladó al petit debat del facebook, No es tracta d’abandonar la cultura d’on venim (què pobres seríem, no et sembla?), sinó d’entendre el que és qualsevol cultura, un material valuosíssim en transformació continuada, que cada cop és (i ha de ser) més rica. Treballar per una cultura és, en realitat, treballar per totes les cultures. Començant per la teva per acabar amb la del veí del costat de casa, o el veí que viu a 3.000 quilòmetres del teu portal.Visca doncs la sardinada intercultural!

El Joc de Badalona, Badalona juga, Badalona en joc, Badalona dóna molt de joc. Perquè un joc no és només com es dissenya i com s’organitza, també és com es juga, Els jugadors també fan el joc. I a Badalona hi ha moltes ganes de jugar, i necessitat de fer-ho. Aquest joc ha vingut a nodrir unes ganes latents de badalonisme actiu, de recuperació de memòria local, d’actualització de referents, de sentit de ciutat. Un joc que ha nascut de la societat civil, d’aquesta implicació voluntària que es fa per ganes de construir, per ganes de fer en positiu, i per ganes de fer-ho passant-ho bé. Amb l’encert de fer-ho molt ben fet, ben planejat, atractiu, seriós. Amb la gràcia de no engrescar-hi només “la gent de sempre”, de buscar complicitats plurals, interdisciplinars i trasnterritorials: el joc és de tot Badalona., (continua)

Amb sponsors per fer-ho sostenible…Segur que hi ha coses a millorar  (aconseguir més participants, de tots els barris i edats…)  però ha començat amb molt d’encert i ningú dubte que això s’haurà de repetir. Esperar un any sembla molt, ja hi ha qui demana tornar-hi aviat, organitzar una “revantxa”però haurem de permetre un respir als organitzadors que hi han invertit i patit força…Jo, de moment, començo a endreçar altre cop  la prestatgeria dedicada als llibres de Badalona esperant no trigar massa a tornar-los a consultar. Alguns els he obert per primera vegada gràcies al joc, no voldria enganyar a ningú: hi ha llibres que es compren per militància i no sempre hi ha el temps ni l’oportunitat per fer-hi el cop d’ull que es mereixen. I s’ho mereixen molt. D’altres més fullejats, fins i tot llegits més d’una vegada. Alguns, autèntiques joies…tots plegats ens han fet molta companyia aquest mes de maig, mentre seguíem l’estimat Joc de Badalona. No tot ho trobàvem als llibres, ja se sap. Hem fet treballar l’avi, que no sempre té la memòria tan fresca com voldria, però que en té molta més que nosaltres. Memòria i saviesa. I hem navegat per tots els blocs i webs de badalonins, per documents del museu penjats a la xarxa, per altres documents i webs…i hem sortit al carrer… i hem comentat cada dia les respostes, i hem comprovat que del joc se’n parla a plaça, a la feina, a les sales d’espera, entre reunions, al tren i a la xarxa. Hi ha qui l’ha jugat en família, en equip, qui l’ha fet individualment, qui s’ho ha pres amb calma, qui s’hi ha “jugat la pell”. Qui, com jo, l’ha jugat sense concursar-hi. Però tots l’hem gaudit, i patit i ens hem sentit formar part d’alguna cosa col·lectiva nova, fresca, vivificant. Aquest joc és moltes coses, parla de moltes coses, simbolitza moltes coses… el joc de Badalona? Badalona dóna molt de joc!

Els urbanistes consideren que una ciutat conserva l’escala humana quan no sobrepassa els 50.000 habitants. L’escala humana és una mida raonable per mantenir un equilibri òptim entre necessitats i serveis, que possibilita una vida centrada en el desenvolupament humà, relacional, cultural, en un marc abastable; pren la dimensió persona com a mesura primordial… Badalona quadruplica aquesta mesura, i l’opció d’enfortir els vincles i els serveis per zones reduïdes (tenim 35 barris, organitzats en 8 Districtes) és una opció que si bé té les seves virtuts en qüestions de funcionament, reforça la fragmentació i no afavoreix la cohesió; i d’això no ens en sobra: Badalona és una ciutat que encara no ha pogut digerir el desproporcionat creixement sofert ens menys de 50 anys (de 20.000 a més de 200.000 habitants) ni ha pogut superar la gran barrera física que la secciona longitudinalment (l’autopista Maresme-Barcelona). Per tot això és interessant parlar d’identitat i participació, perquè l’ única manera de cohesionar els ciutadans i d’enfortir un sentit de pertinença comú és promovent la participació, plantejant estratègies participatives adequades per a aconseguir-ho. I la gent de la festa major alternativa ens va servir l’oportunitat de parlar-ne ahir al vespre, a Can Canyadó, en el marc d’una xerrada realment interessant.

(continua)

La xerrada va començar apujant el llistó conceptual, quan Joan de Déu Soler i Amigó va plantejar la diferència entre identitat i identificació citant Terricabras, va qüestionar la pertinença de Badalona al Barcelonès quan sempre havia a estat del Maresme (amb el què comporta en relació a Barcelona) i va apostar per parlar de llavors més que d’arrels, de projecte més que de memòria, i de futur més que de passat; va reivindicar les associacions de ciutadans i pro la ciutadania com a superació de les de veïns i va mostrar-se esperançat amb la generació que actualment té entre 16 i 35 anys per ser motor de canvi i trasnformació d’una ciutat envellida.

Margarida Abras, qui va deixar clar que parlava a títol personal i va lamentar que la crisi d’identitat badalonina ja s’hagi convertit en un tret identitari propi, va resumir en quatre paraules els trets realment identitaris de Badalona: BADALONA I EL MAR, amb les seves diferents funcions en el decurs de la història de la ciutat; BADALONA OBRERA, destacant la força del moviment obrer i la realitat social badalonina des dels inicis de la insdustrialització; BADALONA I LA LLENGUA CATALANA, pel compromís històric de la ciutat amb la defensa de la llengua i on destaca la figura de Pompeu Fabra ; BADALONA I L’ESPORT, amb la reivindicació d’un compromís amb el bàsquet molt més enllà del referent de la Penya, i d’altres esports propis com el Patí de Vela o la natació; BADALONA I EL TEATRE (i doblatge), tant amateur com professional; LA VIDA ASSOCIATIVA, realment rica i vital però fragmentada; EL PATRIMONI NATURAL, d’on destaca la privilegiada i poc valorada situació geogràfica de la ciutat ,i finalment va saludar i felicitar el Joc de Badalona com a un exemple identitari popular.

Quim Boix ens va apropar a la realitat rural que aporta Canyet i a la significació d’una expressió folklòrica genuïna com és el seu ball de bastons, que té gairebé 90 anys i és referent al país, fet gairebé desconegut a Badalona. L’incorporació de nova gent jove ha assegurat el relleu i continuïtat d’aquesta organització.

Va tancar la la roda d’intervencions de la taula Anna Pruneda, presidenta del Cícol, qui va fer una interessant aportació partint del paper obert i adaptable a les necessitats de la societat del moment que ha tingut la seva entitat en els més de 130 anys d’història. l’Anna va parlar de la necessitat que fos la societat civil qui assumís, sense prejudicis, la iniciativa d’anar un pas per endavant de l’administració, de portar el ritme, de no dependre d’aquesta;

Les aportacions del públic i posteriors de la taula van anar posant i lligant més elements en el debat: sentit de pertinença, concepte d’interculturalitat, necessitat de no tenir una ciutat “a topos”, paper de la cultura i llengua catalana en la cohesió i cosntrucció d’un espai comú; necessitat de propostes transversals que superin la divisió territorial; paper de l’administració com a facilitador o entorpidor d’iniciatives participatives; debat entre centralitat de ciutat i descentralització relacionat amb els referents d’identitat ciutadana; necessitat de crear noves centralitats en altres zones de la ciutat; la manca d’equipaments bàsics com un auditori i piscines; la desastrosa gestió d’equipaments esportius i la nu·la reutilització dels educatius; el poc reconeixement a algunes potencialitat, el diferent tracte i reconeixement rebut per part de l’ajuntament si s’és voluntari “normal” d’una entitat o voluntari “oficial”de samarreta groga…

el debat va anar apropant irremissiblement la identificcaió amb la participació i es va reivindicar Comissió de festes, es va valorar molt positivament el procés de creació de la Taula de Cultura, amb el necessari debat sobre la capitalitat de la cultura el 2010 i es va acabar amb aquells metàfora de què les olles sempre comencen a bullir pel cul i amb la sentència: LA CULTURA NO ÉS UNS DESPESA, ÉS UNA INVERSIÓ. Realment alguna cosa ha començat a bullir, i sembla que farà bon brou!

El tren de tornada a casa és ple de nois joves que mai s’hauran d’afrontar a l’ obligació de servir l’exèrcit dedicant-hi un temps de la seva vida, mai hauran de fer la mili, i potser ni tan sols saben què és això, potser ningú els ha explicat què va passar en els darrers trenta anys perquè avui ells no tinguin aquest problema…se’n parla d’això als instituts? Ho expliquen els llibres?
 (continua)

Quan Pepe Beúnza va iniciar, als setanta del franquisme, la lluita a l’Estat Espanyol pel dret a fer objecció de consciència al servei militar obligatori,  la denúncia contra les despeses militars i contra la funció dels exèrcits,era impossible preveure quina seria la situació respecte aquest tema a 2009.
Avui, al Centre Internacional de Premsa de Barcelona , al Col·legi de Periodistes, i convocat per la Fundació per la Pau en el cicle d’itineraris vitals “en clau de pau” Pepe Beúnza ha fet un recorregut personal sobre el context de la seva acció, les seves motivacions, el desenvolupament i les conseqüències d’aquell gest personal estratègicament preparat per esdevenir lluita política.
Són moltes les idees que em vénen al cap durant el trajecte, i intento resumir-les i endreçar-les mentre en parlem amb la meva filla, que m’hi ha acompanyat, i jo encadeno els fils argumentals que ella enceta interessada, mentre penso de passada en el plaent  privilegi de tornar plegades en aquesta hora gris blava del capvespre.
– quan finalment l’abolició del servei militar obligatori  va començar a entrar en els plans del govern, aquesta estava prevista com a molt aviat per al 2012; es va haver d’avançar deu anys perquè l’estat, democràtic, no es podia permetre la pressió política i social  que comportava tenir més de 300 joves empresonats alhora per un delicte de consciència, amb la corresponent xarxa de denúncia i suport.

– la lluita no violenta, com a estratègia organitzada, té un alt nivell d’eficàcia; requereix preparació prèvia, lideratge, coherència entre fins i mitjans, complicitat individual i grupal…és una lluita intel·ligent, potent, d’acció lenta però duradora, i aplicable a molts altres processos de transformació i reivindicació.

– la lluita armada en situacions d’opressió apareix com a opció més viable a curt termini, però l’espiral de la violència no té final: les solucions passen per destrucció i a la curta o a la llarga engendren nous conflictes.

– guanyar l’abolició del servei militar obligatori no ha comportat una victòria significativa per al desarmament ni per a l’abolició dels exèrcits; però ha evitat que s’entreni i es formi a milers de joves en l’obediència cega i en l’art de matar, i ha sensibilitzat i format la societat en el sentit crític i en favor de la desmilitarització; ha debilitat el prestigi de l’exèrcit.

– la llarga lluita pel reconeixement de l’objecció va tenir un moment clau quan es va aprovar la llei i calia posicionar-se acatant o desobeint. La INSUBMISSIÓ va ser la resposta de desobediència civil que va donar l’impuls final a la lluita contra el servei militar obligatori; durant el temps d’incertesa el moviment va patir una crisi interna en què el posicionament dels primers objectors com el propi PepeBeúnza en favor de la Insubmissió van ser claus per la cohesió.

– la crisi econòmica mundial és una gran oportunitat per a la conscienciació ciutadana: erradicar la despesa militar mundialreportaria beneficis definitius; la indústria armanentística és la més solvent i lucrativa del món, però cal aturar la roda: els exèrcits ja no serveixen per a defensar-nos i l’armamentisme només existeix per autosatisfer-se a sí mateix; .

– la funció humanitària dels exèrcits és un frau absolut; un engany colosal; l’exèrcit està creat i preparat per destruir, per matar, els seus soldats no han estat preparats per a la pau.

– amb l’exèrcit professional desprestigiat gràcies a la concienciació pacifista, el ministeri de defensa busca clients arreu: és l’hora de començar  afer objecció des de les escoles (escoles objectores) per evitar que l’exèrcit entri per la porta de l’escola a fer prosselitismei captar carn de canó.

– ara que hem de votar a Europa, recordem que a Grècia l’objecció de consciència encara no és un dret…

El gris blau del capvespre s’ha anat tancant, els falciots xisclen quan arribem a casa;hem de deixar la conversa però hi ha un parell de “sentències” que la meva filla encara recupera: si som animals intel·ligents ens cal  trobar solucions que no passin per la destrucció;i cal seguir lluitant sempre, la única lluita que no es guanya és la que no es fa.

En tinc un record viu, velat en els detalls però significatiu d’una època. Jo tenia gairebé   catorze anys, s’apropava la crisi i l’agitació obrera del final del franquisme era molt present en una ciutat, Badalona, que començava a tancar fàbriques a ritme galopant. L’incendi de la tèxtil Haissa va ser fulminant, va destruir per complert les instal·lacions i el contingut, va ferir desenes de treballadores i treballadors i el que fou més tràgic, n’hi moriren sis:cinc dones i un home. (continua)

Es va parlar molt de la possible intencionalitat de l’incendi. Per cobrar l’assegurança, deien. Però mai se’n va treure l’entrellat.

Avui  fa trenta-cinc anys d’aquells fets,  i amb l’excusa de l’aniversari Emili Ferrando i Puig, historiador -doctor en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona- i professor de l’IES Barres i Ones, va presentar dijous el seu darrer llibre, Haissa, història d’una tragèdia obrera en el tardo-franquisme. (continua)

La pssresentació ha servit també per homenatjar les víctimes i els seus familiars, que han restat tots aquests anys en l’oblit. Partint de la poca documentació escrita sobre la tragèdia (la premsa del moment) i desenvolupant una acurada investigació basada en les fonts orals, l’autor ha aconseguit refer amb tot detall les seqüències d’aquella història.
M’he mirat per sobre el llibre, n’he llegit alguns relats, i de moment  m’ha semblat que no hi ha dades concloents sobre les causes de l’incendi, més aviat una tendència a creure que no, que l’incendi no va ser provocat. El que sí que hi ha és una clara descripció de les causes de la tragèdia: l’incendi hauria pogut desenvolupar-se sense víctimes mortals, però les condicions de l’edifici, les nul·les mesures preventives i la falta de reacció davant la necessitat de protegir les obreres van precipitar la desgràcia. A l’acte de presentació Maria Jesús Bono, Directora General de la Memòria democràtica va recordar-nos que la democràcia no és cap regal, sinó fruit de l’àrdua lluita col·lectiva; les millores en les condicions de treball també, vaig pensar jo. Aquest llibre és també un record i una condemna a les condicions de vida i de treball de la classe obrera en el franquisme; i jo vaig pensar en les condicions de vida i de treball de tants milers de persones, en l’actualitat, en plena democràcia, en l’estat del benestar que genera bosses de pobresa creixents. Emili Ferrando va reclamar més presència pública, a Badalona, de la realitat obrera i més visibilització de les dones, obreres del tèxtil per exel·lència. Tot plegat, un interessant llibre per rescatar de l’oblit un passat que ens parla d’ahir, sí, però també, i molt, d’avui. I de demà.

Jordi Albadalejo, historiador i presentador de l’acte, també ha fet una entrada al seu bloc sobre aquest tema.

Quan fa sis o set anys en Gustinet ens convidava a la Trobada de Cantadors d’Espolla no podíem ni sospitar que estàvem a punt d’obrir la porta a un univers fascinant que acabaria dibuixant nous traços  als nostres dies. Tenim el temps que tenim i prou, com diu el poeta, el que ens ha tocat viure, i són tantes les portes obertes i tantes les que queden per obrir que sovint, – i especialment en aquesta etapa de la vida en què de sobte perceps que el temps comença a restar-,  encetar afeccions noves té el seu punt d’atreviment. I això és el que ens ha passat amb la cançó improvisada, la glosa. Coneixíem Espolla per la Fira de l’oli i el celler de vi, per les anades a Can Gustinet  i per la moguda Salvem l’Albera. Però d’ençà que hem conegut el combat per entronitzar el rei de les nyacres Espolla és el nostre referent, indispensable, alhora de parlar d’aquest ressorgiment de la  tradició de la cançó improvisada. (continua)

Perquè d’això és del que es tracta, d’un renaixement, com bé es publica  Zarpika, el dominical del diari Gara (Glosadores Catalanes).), i com comenta na Catalina a l’entrevista publicada avui al diari de Sabadell amb motiu de la celebració d’una Jornada de Lliga Catalana de Cant Improvisat a Sant Llorenç Savall, en el marc de la vintena edició  d’ Ordint la Trama que se celebra avui. Es tracta d’un ressorgiment sorprenentment impulsat per gent Jove. Perquè amb la cançó improvisada ha passat com amb la quaresma, tal com us comentava a referents culturals, el mes passat, i és que necessitem cercar referents de fora per explicar costums nostres – que són trets universals – dels què hem perdut el fil generacional; diem, sí això de la cançó improvisada és…saps com el hip hop o el rap? Però resulta que nosaltres tenim les nyacres, els garrotins, la glosa menorquina, les corrandes, el cant d’estil,…  i això s’està recuperant arreu, amb força i molta alegria. Avui mateix se celebra a Massalfassar (l’Horta), la XIII edició del Cant al Ras, i fa poc vam gaudir del combat de Corrandes de Santa Pau. I per qui ho vulgui conèixer una mica més, recomano el Manual de Glosa  de  Cor de Carxofa, per cert, la web de referència on podeu trobar al dia el pols d’aquesta moguda.

Per acabar, i com a reflex d’aquesta vitalitat, només cal veure l’èxit que té la corranda de la parella estable, dels Manel, especialment en la seva versió popular en què el públic puja a l’escenari… pujar a l’escenari si, dimarts,  quan tornava satisfeta i engrescada de Sants, de “l’assaig” de la colla del Pla de Barcelona, manllevant hores a l’atapeïda agenda setmanal, pensava en què “amb l’excusa de la glosa/m’he tornat pocavergonya/ i ja pujo a l’escenari/ disposada a fer conya”, jo, que més aviat  tinc poc sentit de l’humor, ja ho veus, mai és tard per obrir noves portes fins i tot internes!

 
(Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

 Quant més els escolto més m’agraden. Les seves melodies i les seves lletres em gronxen càlidament per despertar-me a la lucidesa. Amb poques paraules dibuixen un univers conceptualment complex, vestit de senzillesa. Cada cop que els escolto descobreixo una nova combinació d’acords i paraules que fan diana, i penso si no són, en certa manera, mags de la paraula. Espero que aquest cel que s’ha anat espessint al llarg de la tarda retingui la pluja i ens deixi gaudir d’aquest vespre especial reservat a l’agenda des de fa setmanes. Hi ha qui diu que el disc és tan bo que el directe no pot superar-lo. (continua)

Potser musicalment no, però jo no em vull perdre l’efecte sinergètic de la complicitat de la massa, ni l’atmosfera que creen ells i nosaltres, deixats endur per aquest llenguatge discretament vibrant que toca per dins i connecta amb vivències pròpies, sovint no parlades. Em fa gràcia descobrir l’atracció que generen entre públic de generacions ben diverses, i constatar la riquesa de la seva aportació al panorama creatiu de la música catalana – i en català – que, tot s’ha de dir, ha superat amplament el llindar de la música de supervivència. Les lleis del mercat dominat per l’imperialisme estatal no ajuden a fer aflorar amb normalitat la música catalana, qualitativament competitiva cada vegada en més amplitud de registres.

Des d’aquí faig arribar a qui correspongui (de l’ajuntament de Badalona) el meu agraïment per l’encert del programa: fer-los venir a Badalona, al cor de les festes de maig ha estat un regal impagable. Avui, a recer de la Plaça Font i Cussó, damunt el decumanus maximus i els edificis de tavernae i insulae ens deixarem endur per les cançons de Manel, tot pensant que sí, que potser sí que de vegades ens en sortim.

Sense que ningú n’hagi donat la consigna, cada vegada són més les persones que, en arribar les festes, decoren els balcons amb els mocadors de les edicions passades. La generalització d’aquest  acte espontani indica que la gent té ganes de fer-se seva la festa, de fer-hi aportacions, i que el mocador n’és un element simbòlic de pes, malgrat ser una novetat d’aquesta dècada. El mocador ha generat des del primer dia una gran expectació i polèmica, tant pel que fa al seu cost, a la forma de distribució com a la seva procedència, (acord 2005 perquè fos de Comerç Just ,  polèmica 2009), i  tot plegat no ha fet més que enfortir aquest element que buscava – i en certa manera ha aconseguit  – dotar les festes de maig de Badalona d’un sentit més unitari i amb una millor vivència participativa.  Però participar té molts nivells de definició. (continua)

Cal tenir present que la correcció feta en aquesta dècada  per evitar que l’accent posat inicialment en la participació territorial i la descentralització, degenerés en una absoluta disgregació i configurés només una ciutat en festes segmentades, ha estat una aposta forta i positiva, però no acabada. És cert que s’han enfortit alguns referents essencials i se n’han afegit de nous per millorar  aquest sentit unitari i per aconseguir una millor participació a nivell d’usuari. També és cert que la implicació de les entitats de tot el territori ciutat,  especialment les de cultura popular, ha teixit una xarxa activa i propositiva. Però queda encara molta feina per aconseguir que des de qualsevol racó de la ciutat  la festa se senti com a pròpia, falten espais de reflexió sobre el què i el com i el perquè, cal un dibuix conjunt en què més gent hi pugui dir la seva. Ens falta una Comissió de Festes en què societat civil i ajuntament treballin plegats en l’organització i en la presa de decisions conceptuals i en el disseny del programa. L’Ajuntament, malgrat saber que necessita comptar i compta amb la complicitat voluntariosa de desenes d’entitats i centenars de voluntaris que són els que fan realment possible la materialització de les festes, segueix reticent, legislatura rere legislatura – i sigui quin sigui el color polític de la regidoria de Cultura –  a dotar-se d’un òrgan estable i realment participatiu a l’hora d’organitzar-les. La participació sovint fa por, és una eina molt potent que comporta un alt nivell d’exercici de la ciutadania, i pot aportar importants innovacions, plantejar canvis.Requereix saber-hi treballar i estar disposat al què comporta. L’any 2004 va néixer la festa Major Alternativa, un lliçó ciutadana de participació i sentit de ciutat. Lluny de ser una rebequeria juvenil passatgera, aquesta festa no només s’ha consolidat i enfortit, sinó que  configura una part important de la programació amb la què tothom ja hi compta, i aporta alguns elements innovadors – com els debats -,  referencials – com la samarreta amb els populars mikakos -, i comunicatius que poden superar amb molt menys recursos, algunes propostes municipals, (com tan bé ens comenta l’Oriol al seu àlbum de retalls. )  L’exemple d’aquesta xarxa participativa interterritorial i l’experiència de moltes altres ciutats hauria de fer perdre la por a l’ajunatment i ajudar-lo a fer el pas que li falta per convertir les Festes de Maig en unes autèntiques festes de referència. Participar no és només fer d’usuari ni de peó de l’engrenatge: és sentir-se part activa real, és exercir l’esperit crític, l’estat d’opinió, saber valorar el què aporten els altres, discutir, proposar, acordar… Segur que la festa, que ja té molt de guanyat, guanyaria encara més,  com guanyen els balcons plens de mocadors al vent, una idea que algun ciutadà anònim va tirar endavant pel seu compte. Perquè la gent es fa seva la festa, i té ganes d’aportar.

Vaig conèixer aquestes dues germanes pakistaneses gràcies a la Nàdia, que les va convidar a venir a l’Espai Jove de Converses Interculturals, , totes estudien pos-tobligatòria i fa tot just dos anys  que viuen a Catalunya. M’impressiona la seva habilitat per aprendre i parlar correctament català i la seva capacitat per adquirir coneixements amb i en  aquesta llengua nostra que acaben d’adoptar. A la seu de l’associació, un local humil decorat amb unes impressionants fotografies que recomano visitar, s’ha presentat un llibre per facilitar l’aprenentatge de la llengua catalana, un lèxic urdú – català escrit pel jove Naqash Javed, el germà d’elles.La taula era plena d’autoritats, però l’ambient era distès, poc protocol·lari, i a banda i banda de la taula s’han sentit moltes veus. Felicitacions per la iniciativa i per l’empenta de l’associació i un discurs  comú: parlar català és important per ser ciutadà de Catalunya, no només per a les relacions i per a les oportunitats laborals, també per accedir a la seva cultura, al patrimoni i bagatge literari… Mentre degustàvem el pica pica pakistanès, deliciosament  picant el naaan, pakora al punt, comentàvem amb les poques dones pakistanenses presents a l’acte, la necessitat de promoure que les dones pakistaneses surtin de casa, aprenguin la llengua i participin de la vida ciutadan. Fa pocs dies vem fer la mateixa observació a Badalona, a la sessió d’acollida: entre les 100 persones pakistaneses del públic, de dona no n’hi havia ni una. Tenim molta feina,tenim una feinada! En això pensava mentre l’aire de vespre de maig, aquest que impregna les coses de trascendència, em portava olor de taronger entre les parets de pedra, als jardins de la Biblioteca. Anant cap al carrer del Carme en passar per davant la porta de l’Institut d’Estudis Catalans un somriure d’aquells que pugen ben bé de dins m’ha envaït la cara, mentre prenia altre cop el llibre entre les mans. El camí està traçat, no hi ha marxa enrere. El futur és la nostra llengua parlada amb nous accents, i parlada per tots, i parlada per totes…  I sí, tenim una feinada!

De vegades, sense comptar-hi, les associacions d’idees, imatges i records ens atrapen i ens conviden a aturar-nos-hi una estona.  Diumenge, a la Festa del Badiu de Badalona, mentre difonia el manifest Badalona som tots (totes i tots) entre els companys de la Plataforma Deixem de Ser Inviisbles i escoltava les proclames del Dia de l’esperança d’Intermón, vaig evocar la imatge d’un migdia assolellat a la Plaça de la Vila, essent jo molt joveneta, amb el pot i el rotlle d’adhesius a la mà fent la qüestació del dia pro-sub-nor-mals;  (continua)

; seguidament va aparèixer la  imatge de les manifestacions on cridàvem “nosaltres també som ciutadans”, davant la seu de la UCD, en plena transició, i encara va venir una tercera imatge, més estàtica: la del calendari editat com a pòster amb la proclama hi ha 365 dies a l’any per defensar els drets de les persones amb disminució. S’havia eradicat per fi la pràctica d’apel·lar a la llàstima caritativa i s’havia conquerit un nou espai de lluita posant al discapacitat al mateix sac que la resta de ciutadans. Tres imatges per resumir un procés de transformació essencial. Mai m’han agradat els dies especials reivindicatius “de”, reconec la seva part de força per treure de la invisibilitat alguna situació social d’injustícia i exclusió, però cal reconèixer que tenen com a contrapunt la constatació mateixa que hi ha alguna cosa que no rutlla en el nostre sistema polític i social si dies d’aquests encara són necessaris. Han passat molts anys, s’han aprovat lleis remarcables tant per als drets de les persones amb discapacitat com per a la no discriminació per raons de gènere, religió, pensament… i altres conquestes socials per a la igualtat, però la realitat és que totes aquestes lleis, decrets i reglaments  no s’acaben d’aplicar mai i seguim amb la necessitat de reclamar perquè seguim amb moltes situacions de discriminació. En les reclamacions tampoc m’han agradat mai els plantejaments sectorials, els que es preocupen només dels drets d’una part de la col·lectivitat. M’agrada que el jo, nosaltres, també formem part del tothom parteixi d’un tothom plural i divers on realment hi sigui tothom. Aquest toc d’atenció cap a l’horitzó desitjat: que Badalona sigui una ciutat on tothom es pugui sentir tractat amb igualtat de drets i d’oportunitats, sigui doncs una ciutat cohesionada, es troba en  el manifest Badalona som tots (totes i tots) que es va presentar la setmana passada a Sant Roc:  recull aquest esperit global, d’igualtat per a tothom, sense exclusió per raó de gènere, origen, condició ni religió, malgrat posi l’accent i parteixi  d’una manera inequívoca, d’una necessitat específica que algú podria confondre com a sectorial, però que no ho és: la de reclamar responsabilitat, exigència i compromís davant el repte que suposa la nova immigració i la gestió de la diversitat que aquesta comporta.  No deixeu de llegir-lo a poc a poc i discutir-lo si convé: els seus arguments generen un discurs necessari per teixir una societat civil a prova de provocacions demagògiques.