la benvinguda al bloc, un bloc de maceració lenta
Fa molt temps que en el meu imaginari això de tenir un bloc era un desig persistent i potent. (continua)
El 8 de desembre passat – data oficial d’aquesta entrada – vaig fer un intent d’estrenar-lo, aprofitant que les reaccions polítiques al “mori el borbó” del Tardà em motivaven a parlar de la hipocresia que regna al país respecte a la monarquia. Però l’entrada es va quedar al replà, amb el rètol penjat, i a l’espera. Això d’escriure vol temps, sobretot si pretens dir alguna cosa coherent parlant de política, d’ideologia, del país, del món… i el bloc es va quedar aquí aturat, macerant-se: escriure és una oportunitat i una necessitat. Un exercici personal i social alhora. Ganes de dir, d’expressar, de comunicar. De generar opinió. Però, per què? per a qui? Entendre l’espai just que ocupa el bloc ha estat l’empenta per encetar-lo.
Un bloc es troba a mig camí entre el diari personal i el diari públic. M’agrada.
M’ha costat triar el nom, de fet n’he assajat uns quants i al final he acabat posant-li aquest, miozz mirades. Mirades en plural, perquè són múltiples i diverses les causes, i les posicions des de les que miro. I Miozz perquè és el nom amb què m’anomena el meu germà gran, greument discapacitat de naixement, que tan sols ha après a dir una vintena de paraules.
Com més gran em faig més conscient sóc de quant de mi té a veure amb ell, quant de com sóc i miro i parlo i penso és fruit d’un conjunt en què ell, i tot el que ell comporta, hi pinta molt. Miozz és doncs aquesta petjada, i d’alguna manera és també la paraula dels qui no en tenen o no la poden fer servir; la força de la resiliència viscuda en la pròpia pell; la revolta davant la impotència, davant l’exclusió, i falta d’equitat que pateixen les persones amb dèficits i els que els envolten, i per extensió, la que es pateix per qualsevol causa injusta; la força de la cooperació, apresa en el si familiar i en l’associacionisme precoç; la inquietud motor de la meva vida, transformar la realitat per fer-la millor, més justa, més lliure, més humana, sense exclusions…
Però Miozz és també una paraula tendra, dolça i amorosa que em transporta a un vincle afectiu profund de compromís incondicional, a una expressió emotiva i sentimental que banya la meva vida i em connecta al seu sentit poètic.
He trigat a decidir-me perquè això és com sortir de l’armari. I perquè jo ja tinc normalment aquest estil balança sobretot quan he de prendre decisions públiques, irreversibles. Escriure per al món virtual és fer-se transparent i estar disposat a les conseqüències. He perdut la por i m’apunto al joc. Estreno bloc. El lema denunciar i construir dels setanta segueix vigent en el meu tarannà, i l’aplico a tots els àmbits i a totes les circumstàncies de cada etapa de la meva vida. Això és el que hi podreu trobar, uns cops més personal, d’altres més social, uns cops més universal, d’altres més local. Però ni jo mateixa ho sé. De moment, començo.
Badalona, abril de 2009