miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

Arxiu de la categoria: educació formal

l’educació a portada

Dissabte passat vaig començar a escriure aquest article i el vaig deixar macerar. He fet tard, el protagonisme de l’educació com a notícia se l’emporta altra vegada la llei Wert i la consellera. En deixo l’encapçalament com a testimoni, ja hi tornaré…

Llegir a la portada del diari una frase com el futur econòmic del país passa per la “revolució educativa” com a síntesi d’un debat entre economistes de referència per parlar precisament d’economia és, d’entrada, una sorpresa que aplaudeixo. Que cal una revolució educativa també ho reclamem els pedagogs, però la pedagogia, ja se sap, és una ciència gens valorada i encara menys respectada. Relacionar l’educació amb la sortida de la crisi, amb la reeixida econòmica, ja ho ha fet Ebo Morales, a l’Equador, i en el fons el ministre Wert també ho intenta, però aplicant tots els paràmetres a la inversa. Us en parlava a l’ article una llei més per desobeir , i avui, a la vista dels arguments aportats per Germà Bel i Xavier Sala i Martín al debat Un model econòmic per a Catalunya, em motiva molt tornar-hi.    

 

mesopotàmia i mandela, o l’actualitat a l’aula

Menys Mesopotàmia i més Mandela és la frase amb què acaba l’article de Xavier Bosch a la contraportada del diari ARA d’ahir, titulat Mandela a quin curs s’estudia?  (al final de l’apunt teniu l’article transcrit). Tot i que és cert que l’actual enfocament de l’ensenyament per competències fa molt possible incloure dins les àrees curriculars i especialment dins les Ciències Socials, puntuals pinzellades d’actualitat i anàlisi de processos socials i polítics contemporanis, crec que la pregunta del Xavier Bosch, “Estem fent una escola al marge del món” és la pregunta adequada.
 
(seguir llegint) 

Fins i tot en el marc d’un sistema educatiu que suposadament posa les competències com a prioritat (pràctica no tan generalitzada com es pensa) es manté la necessitat d’assentar un fons de coneixements bàsics, i en aquest propòsit els ensenyants ens debatem: com aconseguir l’equilibri entre els coneixements heretats en el curs de la història (i l’anàlisi dels seus processos) i els coneixements que va generant l’actualitat, la contemporaneïtat…? Com fer compatible en el còmput horari de què es disposa, la dedicació als temes actuals i/o propers i als temes clàssics “essencials”?

Fa poc, mentre reflexionàvem a l’aula sobre la necessitat de conèixer el passat per comprendre millor el present i preparar el futur, i aprofundiíem en com l’actualitat es convertirà en història, un alumne de 2n d’ESO s’ho preguntava ben preocupat:Si els estudiants del futur, a més d’estudiar el mateix passat que estudiem nosaltres, han d’estudiar el nostre present que llavors serà ja també el seu passat, cada cop hauran d’estudiar més, com s’ho faran? Com més avancin els segles arribarà un moment que serà impossible estudiar tots els fets històrics del passat…!

En l’ensenyament bàsic obligatori, i sobretot si tenim en compte que la població no parteix del mateix punt ni amb el mateix bagatge cultural adquirit en l’experiència familiar i de l’entorn social immediat, la selacció de continguts és complexa i molt delicada. I sovint força més aleatòria del que pugui semblar que és. Xavier Bosch podria haver fet als alumnes enquestats una pregunta sobre continguts que sí que són al currículum, i quedar igualment soprès amb un 0 de 10. I el motiu pot ser o bé que allò no s’hagi treballat, o bé que malgrat “donar-ho” no s’hagi après. A mi em va passar amb la Guerra de Successió. Tanta importància que li confereix ara el moment històric actual, i tanta que en va tenir en el seu moment, però… quedaríem parats dels pocs alumnes, generació rere generació, que han treballat aquest tema amb cert rigor, més enllà d’un fet, un parell de noms i una data. O potser ni tan sols això. Com tants altres moments o processos històrics pels que es passa tan sols per damunt. O senzillament ni es tracten. Això pel que fa a continguts de matèria, tenint en compte, a més, que un % elevat de la informació que es transmet no és interioritzada per l’alumnat

Si parlem dels temes contemporanis, els que van succeint…per posar un exemple, l’actual esclat democràtic popular dels moviments socials, el 15M i el moviment sobiranista, es tracten a les aules? I el procés d’independència català? I la corruipció política? I els drames migratoris més actuals i propers? I…?

Enfront de plantejaments memorístics i de currículums centralitzats en què es busca l’acumulació de coneixements estandaritzats (models antics que es volen tornar a imposar amb reformes com llei Wert), el plantejament vigent és més competencial, basant-se en els pilars de l’educació exposats a l’informe Delors de la UNESCO per a l’educació del segle XXI, on més que d’acumular coneixements es parla d’aprendre a obtenir-los, i tanta importància es dóna a l’aprendre a conèixer com l’aprendre a fer, a conviure i a ser. Aquest plantejament dóna una gran obertura i més flexibilitat als currículums, amb tot el que això comporta de positiu i de negatiu. 

Jo he trobat una estratègia per fer entrar l’actualitat a l’aula, amb un treball paral·lel sobre les notícies, durant tot el curs, i en un mitjà accessible i versàtil com és el Fòrum del moodle. L’actualitat ens interessa, l’actualitat fa història i la història és actualitat. Dóna per molt! La complemento amb una altra fórmula, fer esment com a centre d’interès, a commemoracions establertes al calendari, els famosos dies de. El DENIP, per exemple, em permet donar entrada a molts noms d’actualitat, a moltes lluites i processos…Mandela sens dubte. Però no enganyaré a ningú, també m’agrada que els meus alumnes sentin curiositat pels mesopotamis, els ibers i els inques, per les revoltes de l’Edat Mitjana i pels objectius de Carlemany. M’agrada que sentin curiositat i que en el passeif pels fets antics vagin adquirint hàbits d’anàlisi i capacitat per relacionar causes i efectes, capacitat per abstreure i comparar models d’organització social… I també m’agrada que tinguin l’oportunitat d’impressionar-se per la bellesa del romànic i la immensitat del gòtic, que sentin curiositat i entenguin alguna cosa de què significa un vetigi o una obra d’art… i sobretot que puguin aplicar-hi una mirada desvetlladora de preguntes.

I tot plegat és molt per fer cabre en poc temps. Totalment d’acord en què caldria reorganitzar-ho, replantejar-ho amb una mirada global per assegurar-nos que en la trajectòria escolar de qualsevol alumne no hi ha faltat res d’essencial. Però tenint clar que es tracta, sobretot, d’ajudar-los a desvetllar el gust per aprendre, d’obrir-los la curiositat, d’estimular-los a fer-se preguntes, d’habituar-los a posar interès pel que passa al món al seu país, a la seva ciutat i barri… i d’ajudar-los a tenir eines d’anàlisi, recursos per poder interpretar i entendre… I amb això, la porta al coneixement estarà oberta per sempre més i la informació que els falti sabran trobar-la.

Sovint ens falta temps, sí. Però és un procés apassionant.
Ara, després passem els mesuradors, siguin preguntes a l’atzar o proves PISA… i sovint les coses no quadren.

Xavier Bosch

Rajoy es va emocionar, en el funeral de Mandela, perquè va tornar al Soccer City, allà on Iniesta el va fer tan feliç. El traductor per a sords va ballar un rap sui generis en comptes de traduir. Ara diu que va tenir al·lucinacions. Obama es va fer una foto de mòbil -d’aquelles en què mai quedes afavorit- amb la ministra danesa i ens han volgut fer creure que la Michelle feia morros perquè li va agafar fred de peus. Més aviat crec que la primera dama estava enfadada perquè s’adonava que l’actitud del seu marit no era pròpia d’un enterrament. Al capdavall, doncs, de l’adéu a Mandela ens hem quedat amb tres anècdotes de YouTube. Una vegada més, la bagatel·la es menja la notícia. El mateix dia del funeral, i després d’una setmana colgats informativament per l’informe PISA, em vaig dedicar a preguntar a nens i nenes de diferents edats si a l’escola estudiaven o havien estudiat la figura de Nelson Mandela al marge de parlar-ne arran de la seva mort. Un èxit clamorós. Zero de deu. Ni en públiques ni en concertades. A tot estirar, havien parlat de la descolonització d’Àfrica, però mai res d’aleshores ençà. Un d’ells, ara ja a la universitat, em va dir que a l’escola donaven massa importància a Carlemany i “a d’altres personatges inexistents, d’història-ficció”. De Mandela, de la lluita per la igualtat, per la llibertat i per la reconciliació de Sud-àfrica, ni un mot. Com si no hagués existit. ¿Estem fent una escola al marge del món? Això em preocupa més que els indicadors del PISA. Els mateixos nois em diuen, en canvi, que des de sisè de primària fins a la selectivitat van estudiar quatre vegades la Revolució Francesa i la Revolució Industrial. Recordo, també, que en els meus BUP i COU hi havia una dèria per determinats episodis històrics que es repetien cada any. Per entendre’ns, menys Mesopotàmia i més Mandela.

 

llefià al bloc

A l’institut aquesta setmana hem estat perfilant tots els detalls d’un projecte que realitzarem per segona vegada, amb moltes ganes! Es tracta del que anomenem, abreviant, el projecte “Llefià” però que en realitat es diu Llefià una zona canviant i que l’any passat vam anomenar El creixement de Llefià. 

(continuar llegint) 

Es tracta d’un projecte interàrees pensat per a alumnes de 2n d’ESO, perquè coneguin com és actualment el seu barri i com era antigament, com ha evolucionat i per què, i perquè aprenguin a documentar-se a partir de fonts orals i gràfiques aportades pel propi veïnat. Des d’una perspectiva historiogràfica i seguint la metodologia d’Aprenentatge Servei, el treball es fa en col·laboració amb l’entitat del barri Arxiu Històric de Llefià. En sintonia amb el que és aquests dies el meu principal focus d’atenció, faig avui un índex de tots els articles del bloc on parlo de Llefià, per ordre invers al de la seva publicació. Potser me’n deixo alguns, però això és el que he trobat remenant per Badalona és i aporta…


una llei més per desobeir

Fer una nova llei educativa cada vegada que canvia el govern (o gairebé) és una de les millors fórmules per obtenir mals resultats, és a dir, per fer fracassar un sistema educatiu.  (llegir tot l’article)   

la imatge l’he manllevat d’aquest bloc 

Això ho saben molt bé a països com Finlàndia, on, com que el que busquen no és el fracàs sinó l’èxit, s’ho van rumiar molt abans de fer la seva reforma educativa, l’any 1968, i des de llavors mantenen un pacte polític segons el qual aquesta reforma no es pot tocar fins que, seguint criteris científics i atenent als resultats, es decideixi que convé tornar a reformar-la. A l’Estat Espanyol com que el que es busca és el fracàs, s’ha fet tot el contrari. La LOMCE és la vuitena reforma educativa en un període de 33 anys. En cap d’elles s’ha pogut comprovar, mitjançant avaluació d’impacte, els bons o mals efectes dels seus plantejaments. 

A Finlàndia, país que tothom esmenta pels bons resultats que obté, la reforma de 1968 es va fer per eliminar l’exclusivitat. Fins i tot en una entrada d’informació – divulgació general, de viquipèdia, podem llegir-hi una declaració d’intencions polítiques – ideològiques i tècniques com aquesta: “L’any 1968, després de vint anys de vacil·lació es va escometre la reforma del sistema educatiu a Finlàndia. Es va abolir la selecció als 11 anys. A partir de llavors s’acull tots els alumnes en les mateixes instal·lacions tant a primària com a secundària fins els 16 anys i reben el mateix ensenyament elemental. La reforma es va posar en pràctica progressivament segons les regions: Lapònia i l’extrem nord el 1972, les regions del nord-est el 1973, les del nord-oest el 1974, les del sud-est el 1975, les del sud-oest el 1976 i la regió d’Hèlsinki el 1977. Aquesta progressivitat permet d’estudiar de manera objectiva els resultats de la reforma comparant el futur d’una edat tocada per la reforma i aquells de la mateixa edat no tocats per la reforma educativa. Els analistes han pogut així arribar a la conclusió que la reforma ha comportat una reducció de les desigualtats en un 25%.”

Reducció de desigualtats que pretenia també la LOGSE sobre el paper… i que la LOMCE no només no promou, sinó que hi actua en contra…

Ja sé que la comparació entre sistemes educatius ha de tenir en compte molts factors, i que les societats no som ni funcionem igual al sud que al nord, ni a l’est que a l’oest, però hi ha principis bàsics que són universals. Incluisvitat versus exclusió, criteris científics versus criteris partidistes…

Avui que s’aprova gràcies a la majoria absoluta del PP una nova reforma (i remarco que ja en portem vuit en 33 anys) que a més és absolutament retrògrada i acientífica, trobo que és un bon dia per fer un cop d’ull a dos documents que val molt la pena mirar-se i escoltar amb atenció.

  • Un és aquesta presentació clarament entenedora que documenta per què cal estar en contra d’aquesta llei, l’ha realitzat la CRIDA de les Balears, organització que ha impulsat la lluita docent que ha aconseguit posar d’acord tota la comunitat educativa per matarialitzar una vaga sense precedents. 


  • L’altra és aquest parlament de Rafael Correa, president d’Equador.Dura bastant (1h 30m) pero val molt la pena. Al principi (a partir del min  15, i especialment del 20) parla de com s’ha recuperat el pais, i quin paper hi ha jugat la inversió educativa. Cap al min. 60 parla d’Espanya i Europa.

Sincerament crec que en polítiques educatives està tot dit. La comunitat científica sap per on han d’anar les coses. Tot és qüestió d’opcions, cada objectiu té uns mitjans, unes estratègies. La LOMCE té uns objectius clars, i no tenen res a veure amb la qualitat educativa. Per si necessiteu un resum fàcil de llegir, per tenir a mà, amb tots els perquès d’estar-hi en contram aquí Badalona es Mou també ho explica molt clar. 

Avui s’ha aprovat, sí, una llei més que, evidentment caldrà desobeir. Amb més o menys soroll, ja es veurà. Amb més o menys complicitats i solidesa (la nostra base socioeducativa és complexa alhora de lluitar…). Reconeguem que hem seguit amb admiració i certa enveja la #vagaindefinidadocents

Aquí serem capaços de fer-ho? Ho farem totes plegades?
No vull ser pessimista…
I em ve al cap. també, que més enllà de les maldats d’aquesta llei que obliga, per imperatius morals, desobeir-la, cal tenir en compte que el fet que es canviïen tantes lleis abans de poder comprovar si eren útils, provoca un efecte totalment devaluador d’aquestes lleis. I els docents estan – estem – acostumats a passar d’elles, per bé i per mal. Silenciosament i impunement, també.
Qui es mou a primera línia sap de què parlo. 

LOE – LOMCE, detalls d’una involució (II): la justificació

Com es justifica una nova llei. La LOE de 1996 en front de la LOGSE de 1990 i la LOMCE de 2012? en front la LOE de 1996. En aquets darrer cas podem llegir aqueta ironia ” es necesaria una reforma del sistema educativo que huya de los debates ideológicos que han dificultado el avance en los últimos años” (segueix)

Del Preàmbul LOE

El 1990 la Llei orgànica d’ordenació general del sistema educatiu va establir en deu anys el període d’obligatorietat escolar i va proporcionar un impuls i un prestigi professional i social a la formació professional que havia de permetre finalment equiparar Espanya amb els països més avançats del seu entorn. Com a onseqüència d’aquesta voluntat expressada a la Llei, a finals del segle XX s’havia aconseguit que tots els joves espanyols dels dos sexes assistissin als centres educatius almenys 

entre els sis i els setze anys i que molts d’ells comencessin abans l’escolarització i la prolonguessin després. S’havia escurçat així una distància molt important amb 
els països de la Unió Europea, en la qual Espanya s’havia integrat el 1986.
Malgrat aquests èxits indubtables, des de mitjan la dècada dels noranta es crida l’atenció sobre la necessitat de millorar la qualitat de l’educació que reben els nostres joves. La realització de diverses avaluacions sobre la reforma experimental dels ensenyaments mitjans que es va desenvolupar els anys vuitanta i la participació espanyola en alguns estudis internacionals a començaments dels noranta van evidenciar uns nivells insuficients de rendiment, sens dubte explicables, però que exigien una actuació decidida. En conseqüència, el 1995 es va aprovar la Llei orgànica de la participació, l’avaluació i el govern dels centres docents, amb el propòsit de desenvolupar i modificar algunes de les disposicions establertes a la LOGSE orientades a millorar la qualitat. L’any 2002 es va voler fer un pas més cap al mateix objectiu, mitjançant la promulgació de la Llei orgànica de qualitat 
de l’educació.Al començament del segle XXI, la societat espanyola 
té la convicció que és necessari millorar la qualitat de l’educació, però també que aquest benefici ha d’arribar a tots els joves, sense exclusions. Com s’ha subratllat moltes vegades, avui dia es considera que la qualitat i l’equitat són dos principis indissociables. Algunes avaluacions internacionals recents han posat clarament de manifest que és possible combinar qualitat i equitat i que no s’han 
de considerar objectius contraposats. Cap país no pot desaprofitar la reserva de talent que posseeixen tots i cadascun dels seus ciutadans, sobretot 
en una societat que es caracteritza pel valor creixent que adquireixen la informació i el coneixement per al desenvolupament econòmic i social. I del reconeixement d’aquest desafiament deriva la necessitat de proposar-se la meta d’aconseguir l’èxit escolar de tots els joves.

Del Preàmbul LOMCE 

Desde la transición a la democracia, España ha alcanzado unas tasas de prácticamente el 100% de la escolarización desde los 3 años y ha desarrollado los instrumentos necesarios para garantizar unos niveles mínimos de educación, al cubrir las necesidades básicas de los estudiantes y asegurar para el conjunto de los centros unos niveles mínimos de calidad mediante el establecimiento de criterios de uniformidad. Debemos pues considerar como logro de las últimas décadas de la universalización de la educación.
Sin embargo, el sistema actual no permite progresar hacia la mejora de los resultados, como ponen en evidencia los pobres ressultados obtenidos por los alumnos españoles en las pruebas de evaluación internacionales como PISA (Programme for International Assessment), las elevadas tasas de abandono temprano de la educación y la formación y el reducido número de estudiantes que alcanza la excelencia. La objetividad de los estudios comparativos internacionales, que reflejan como mínimo el estancamiento del sistema, llevan a la conclusión de que es necesaria una reforma del sistema educativo que huya de los debates ideológicos que han dificultado el avance en los últimos años.
Es necesaria una reforma sensata, práctica, que permita desarrollar al máximo el potencial de cada alumno. 
El principal objetivo de esta reforma es mejorar la calidad educativa, partiendo de la premisa de que la calidad educativa debe medirse en función del “output” (resultado de los estudiantes) y no del “input” (niveles de inversión, número de profesores, número de centros, etc). Para ello, todos y cada uno seran objeto de atención en una búsqueda de desarrollo de talento, que convierta la educación en el principal instrumento de movilidad social, ayude a superar barreras económicas y sociales y genere aspiraciones y ambiociones realizables para todos (desig totalment contradictori amb les mesures que preveu!!!)

LOE – LOMCE, detalls d’una involució (I): les finalitats

Llegiu atentament aquests dos textos i feu-ne una anàlisi comparativa. Tots dos defineixen un concepte d’educació. Esbrineu-ne les diferències… (segueix)


PREÀMBUL de la LOE 2006, primer paràgraf
Les societats actuals concedeixen una gran importància a l’educació que reben els seus joves, en la convicció que en depenen tant el benestar individual com el collectiu. L’educació és el mitjà més adequat per construir la seva personalitat, desenvolupar al màxim les seves capacitats, conformar la seva pròpia identitat personal i configurar la seva comprensió de la realitat, integrant la dimensió cognoscitiva, l’afectiva i l’axiològica. Per a la societat, l’educació és el mitjà de transmetre i, alhora, de renovar la cultura i el patrimoni de coneixements i valors 
que la sustenten, d’extreure les màximes possibilitats de les seves fonts de riquesa, de fomentar la convivència democràtica i el respecte a les diferències individuals, de 
promoure la solidaritat i evitar la discriminació, amb l’objectiu fonamental d’aconseguir la necessària cohesió social. A més, l’educació és el mitjà més adequat per garantir l’exercici de la ciutadania democràtica, responsable, lliure i crítica, que resulta indispensable per a la constitució de societats avançades, dinàmiques i justes. Per aquest motiu, una bona educació és la riquesa més gran i el principal recurs d’un país i dels seus ciutadans.

Preàmbul de la LOMCE,  2012?, primer paràgraf

La educación es el motor que promueve la competitividad de la economia y el nivel de prosperidad de un país. El nivel educativo de un país determina su capacidad de competir com éxito en la arena internacional y e afrontar los desafios que se plantean en el futuro. Mejorar el nivel educativo de los ciudadanos supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta para el crecimiento económico y por conseguir ventajas competitivas en el mercado global.

ep, és la llengua, i no és només la llengua!

La indignació contra l’avant-projecte de la LOMCE impulsat pel ministre Wert ha esclatat per la llengua, perquè és un atac frontal absolutament inadmisible. Però la llengua és només la punta d’un iceberg que ens hauria d’indignar tot sencer.
Auesta llei aporta coses tan greus que sembla dictada per la FAES d’Aznar; en l’aspecte del tractament de les llengües i continguts és un atac directe en clara revenja contra les aspiracions sobiranistes del poble català, i és una cacicada, un cop d’estat impulsat per l’esperit nacionalista espanyol/exterminador més genuí i   imperialista; però això no es queda aquí, en aquest i molts altres aspectes retrocedim al tardo-franquisme. Amb principis classistes i excloents, i de pensament únic; amb objectius ideologitzadors clars al servei del pur mercantilisme…(segueix)

No és estrany doncs que per protestar contra aquesta llei i desactivar-la es convoquin moltes mobilitzacions. Jo encara trobo a faltar una reacció més massivament clara i directe a una involució com aquesta, i voldria que a les més que justificades mobilitzacions per l’atac a la llengua/cohesió s’hi sumés també una oposició total a la reforma Wert per tots els seus continguts, a l’hora que a totes les mobilitzacions contra la totalitat de la llei voldria veure-hi explícitament sumat el rebuig sense paliatius a l’atac a la llengua catalana.

La LOMCE posats a retrocedir retrocedeix fins i tot per darrere dels quatre pilars de l’educació acordats per la UNESCO el 1996 (la coneguda aportació de Jaques Delors) i és un autèntic atemptat a la convivència i a la igualtat d’oportunitats. I en definitiva és un clar atac a l’escola pública per a totes i tots Val la pena llegir l’avant-projecte, només cal comparar-lo a la llei actual, la LOE. És el que us convido a fer des d’aquí.

Els meus articles al bloc per amalitzar-ho: (PER COMPLETAR, EN PROCËS)

Alguns articles de context que s’han publicat fins ara als mitjans: (PER COMPLETAR, EN PROCÉS)

el favor que ens ha fet halloween

Pensant-ho bé, aquesta fal·lera per copiar les modes que provenen d’Estats Units encara ens ha afavorit. No sé si sense aquesta invasió que tant atrau als joves i als interessos comercials, el debat sobre la Castanyada hauria desvetllat el debat sobre les essències d’aquest costum nostrat, ni si l’hauríem fet entrar a les aules. Per mi ha estat una molt bona porta per donar entrada al tema de LA MORT, un tabú ben estrany. Si hi ha alguna certesa a la vida des dels inicis de l’existència humana i que afecta al 100% de la humanitat, és que morim i morirem. I, en canvi, en parlem molt poc del morir. La invasió de Halloween, i l’ús motivador que ens fa el professorat de llengua anglesa a molts centres educatius, ens ha obligat a recordar que aquí també tenim Tots Sants i tradicions relacionades. Ha posat en valor la Castanyada, i ha despertat l’interés sobre una cosa que més aviat passava per un costum infantil i poc arrelat ni actualitzat a la vida real Descubrir-hi fets comuns ha estat una sorpresa. Jo us en parlava fa temps a Carbasses a la a la castanyada? (us el recomano). Però el que us vull explicar és com ho he aprofitat per portar la mort a les aules. (segueix) 

empoderar-se davant l’hostiltat

Mentre parlaven, amb dignitat i entusiasme compromès, sobreposant-se al desencís i disgut per les pèrdues, a la sala ja no hi quedava cap autoritat educativa municipal. Es veu que escoltar i conèixer tal quantitat de bona feina feta no els interessa. I afrontar les conseqüències de les seves debastadores retallades encara menys. Dimecres, a la Jornada d’Educació i Entorn, la il·lusió, l’esperança i el compromís anaven de bracet amb la tristesa i la ràbia dissimulades. (segueix)

Tristesa i ràbia que no ens poden vèncer, perquè això seria una doble victòria contra els objectius que ens mobilitzen: les noies i els nois, els nens i les nenes, la seva formació, les seves oportunitats, la cohesió social, els drets i deures de ciutadania… L’escola no havia aconseguit encara garantir amb èxit la superació de les desigualtats amb caràcter universal. Però s’hi apropava. Hi caminava ben orientada. Permetre, amb l’excusa de la crisi, que l’eficàcia educativa en pro de l’equitat sigui el principal focus on aplicar retallades conté un missatge ideològic transparent i inequívoc. Un missatge ideològic totalment reprovable en una societat democràtica i igualitària com se suposa que és la nostra.
Escoltant la sessió de les dinamitzadores de famílies, (la sessió anterior a la de la imatge), totes elles acomiadades de la feina dia per altre, em preguntava, què els fa tanta nosa d’aquesta intervenció educativa, què els ha portat a carregar-se-la. Elles s’ocupaven d’empoderar famílies, de promoure i facilitar la participació dels pares i mares, d’aconseguir espais d’interrelació entre persones de diferent procedència, d’estimular l’apropament i la col·laboració amb l’escola. Sembla doncs que tenir famílies empoderades no interessa ara. Com tampoc interessa enfortir l’associacionisme – elles afavorien la dinamització de les AMPA –  en la línia, suposo, del que jo mateixa comentava a l’article dels límits del populisme El seu concepte d’empoderament és un altre, basat en donar valor de dret a interessos privats d’alguns privilegiats, i desatendre els interessos comunitaris, i desatendrel’s malgrat estar directament lligats als drets humans.

El concepte d’apoderament que es defensava explícitament o implícitament a les jornades, intervenció rere intervenció, era el basat en ajudar a adquirir eines i estratègies pròpies (a títol individual i com a organització) per ser més actius, crítics, solidaris i lliures. Més compromesos socialment, amb la comunitat, més sensibles als problemes i amb més capacitat de fer-hi front i trobar la manera de resoldre’ls. D’això la taula que va parlar d’Aprenentatge Servei n’anava plena. I va ser precisament l’Aprenentatge Servei el que semblava estar al punt de mira de tothom, quan es van fer els grups de treball: s’esmentava com a metodologia estrella. aparellada amb el treball en xarxa (major vinculació de l’escola amb l’entorn).

Sembla que si l’ApS sempre ha estat una metodologia potent, una proposta versàtil que dóna joc i resposta a moltes de les fites proposades, ara, davant la crisi, davant la hostilitat de la situació i davant la hostilitat de les administracions, ara hi ha més mirades que mai cap a aquesta manera de plantejar l’aprenentatge del currículum sencer, tant el dels valors i competències com l’estrictament acadèmic.

A Badalona, com ja he explicat en altres articles, hi ha moltes iniciatives, molts projectes d’Aprenentatge Servei, i aquest curs escolar, amb el grup de treball promogut pels Serveis Educatius, s’ha fet un pas endavant per a l’empoderament, consolidació i extensió d’aquesta metodologia a la ciutat. Paradoxalment, un dels agents significats en aquest procés pel seu exemple, compromís i paper motor, l’entitat socioeducativa Casal La Formiga, ha hagut de tancar portes per l’acumulació de deutes deguts a impagaments de l’administració. És una pèrdua lamentable que em costa creure que no pugui tenir marxa enrere. Ningú amb competències per fer-ho, començant pel nostre propi Ajunatemnt, ha fet res per rescatar-la, quan, per més paradoxa, disposava virtualment dels diners suficients mitjançants subvencions de la Generalitat que, en ser administrats per l’ajuntament, no arribaven al seu fi.
També en aquest grup de treball hi han tingut un paper actiu, per la importància de la seva feina, i per l’entusiasme en desenvolupar-la, i pels projectes ApS engegats, la gent de l’equip de mediació: acomiadats també d’un dia per l’altre, sense reconèixer el valor de la seva funció. Com han estat acomiadades també – de divendres per dilluns – totes les persones que treballaven en una altra vessant de la mediació, la traducció i mediació amb els veïns i veïnes, ciutadans i ciutadanes badalonins que desconeixien, en arribar a la ciutat, el seu funcionament, les normes, i l’idioma per accedir a tota la informació. 

Mentre els companys i companyes del grup de treball d’Aprenentatge i servei parlaven des de la taula, amb dignitat i entusiasme compromès, sobreposant-se al desencís i disgut per les pèrdues, a la sala ja no hi quedava cap autoritat educativa municipal que pogués adonar-se de la magnitud del desastre que estan permetent. Tenint-ne motiu, ningú es va apuntar al carro de la queixa negativista. Amb dignitat professional i ciutadana tothom va ser constructiu, vam seguir dedicant el nostre temps d’aquella tarda convertida en vespre, dimecres passat, en l’agradable marc de l’Escorxador, a La Salut, a plantejar solucions, a compartir criteris i a encoratjar-nos per no caure en el desànim.

En el meu grup de treball, on hi havia un membre de la desapareguda Formiga, quan vam lamentar obertament aquesta pèrdua en la discussió sobre sostenibilitat i perdurabilitat, ell va dir ” l’entitat ha desaparegut i tots els projectes que es feien han quedat aturats, però la llavor està ben sembrada: tots els joves que han passat per aquests projectes han fet un aprenentatge comunitari, són o poden ser agents transformadors, amb ganes i competències per ser proactius a la comunitat…”

D’això es tracta. És la clàssica metàfora del peix i la canya. Sempre és indiscutiblement millor ensenyar a pescar i a obtenir canyes que no pas donar peix. I si ho és sempre, ara, en un context hostil, ho és multiplicat per mil. Sobretot perquè aquests joves han d’aprendre i adquirir prou consciència ciutadana i comunitària per no permetre, per no deixar-se fer, el que estem permetent i deixant-nos fer nosaltres. Em ve al cap que ens caldria rescatar eslògans com aquell de “DENUNCIAR I CoNsTRUIR” que feien servir els “Companys Constructors” a la meva adolescència associativa.

El proper curs el grup promotor de l’aprenentatge servei seguirà actiu: gràcies per la feinada, i endavant!

 

el tot setmana del 5 de març, l’aprenentatge servei

CIVISME PROACTIU (II), L’APRENENTATGE SERVEI (segueix)

CIVISME PROACTIU (II), L’APRENENTATGE SERVEI

 

A l’anterior article us parlava de l’aprendre i comprometre’s com a una forma de civisme proactiu, un concepte de civisme totalment diferent del civisme malentès convertit en una simple aplicació de l’ordenança, a còpia de sancions. Aquest del que jo us parlo és un civisme que s’aprèn exercint la ciutadania en tots els seus sentits, i és per tant un civisme que s’educa més que no pas s’imposa. Es tracta d’una metodologia de treball anomenada Aprenentatge Servei, que promou la implicació dels joves en tasques socials i ciutadanes, és a dir, el seu compromís cívic, des d’una perspectiva de conscienciació crítica (estimular les ganes de transformar la realitat) i de forma totalment lligada també els aprenentatges. 

Per entendre bé del què es tracta hi ha exemples que ho posen fàcil: tenim uns alumnes del Cicle d’Animació Esportiva, que han d’aprendre, dins el seu pla d’estudis, quines són les necessitats que té la gent gran i la importància de l’exercici físic per a la seva salut, així com tècniques esportives aplicades a les persones grans. I tenim una pila d’avis a qui els aniria d’allò més bé fer algunes activitats de manteniment físic. Al Centre de Salut els preocupa. Posant d’acord les dues necessitats, i convertint-ho en un projecte d’ApS, l’alumnat obtindrà part dels aprenentatges a partir de la pràctica real amb els avis, fent un aprenentatge molt més complet i significatiu. Aquesta pràctica cobrirà una necessitat social i es convertirà en una oportunitat d’interacció intergeneracional, alhora que farà tastar als joves el gratificant sabor de l’altruisme i el compromís comunitari. Amb el valor afegit de la reflexió en el procés, i amb la possibilitat de descobrir que s’aprèn molt més que continguts de la matèria. Aquest és només un dels exemples possibles. N’hi ha molts més.

Segons les investigacions  dutes a terme per A. Furco i publicades a “El impacto educacional del aprendizaje-servicio. ¿Qué sabemos a partir de la investigación?, aquesta metodologia aporta beneficis en l’àmbit acadèmic i cognitiu, en el vocacional i professional, en el cívic, en l’ètic i moral, i en el personal. Aporta, també, beneficis directes a la comunitat, a partir d’accions que normalment són poc conegudes, malgrat el seu valor ciutadà. L’Aprenentatge Servei té un alt potencial transformador, i seria interessant promoure’l i difondre’l. De cara a donar resposta a les necessitats de la ciutat i de cara a millorar la participació ciutadana i la convivència, l’ApS és una mesura discreta però molt més útil que moltes mesures més aparatoses i costoses.  

aprendre i comprometre’s, civisme proactiu (I)

APRENDRE I COMPROMETRE’S, CIVISME PROACTIU (I) el tot setmana del 20 de febrer

(segueix)

 

APRENDRE I COMPROMETRE’S, CIVISME PROACTIU (I)

 

Hi ha moltes maneres d’educar, ja se sap. Diferents teories, diferents escales de prioritats. Però per sort hi ha grans experts en la matèria – la pedagogia és una bona ciència – que ajuden a posar llum en aquesta transcendent tasca que determina com han de ser i/o són educades generacions senceres d’infants i joves a tot el món. L’any 1996 la UNESCO va fer públic l’informe encarregat i coordinat per Jacques Delors sobre com havia de ser l’educació al segle XXI, i aquest informe, amb la definició dels quatre pilars bàsics de l’educació – SER, CONVIURE, CONÈIXER i FER – ha servit i seguirà servint de guia per enfocar l’horitzó dels sistemes educatius més moderns i exigents a tot el món, convertit la idea d’èxit educatiu en un conjunt que inclou l’èxit com a persona, l’èxit com a ésser social, l’èxit acadèmic i l’èxit laboral.

Avui vull començar una sèrie d’articles per fer conèixer algunes pràctiques educatives innovadores i de gran rellevància pel que fa a l’educació dels nostres joves en aquesta línia, i concretament en l’àmbit del ser i conviure, en la responsabilització com a ciutadans i ciutadanes en el que podríem anomenar civisme proactiu. Unes pràctiques poc conegudes que contenen una gran força transformadora en l’àmbit del creixement personal i social i que aposten per un concepte de civisme força oposat al que s’impulsa sovint des de molts ajuntaments, inclòs el de Badalona. Així com les administracions acostumen a posar l’accent del civisme en les sancions que cal aplicar al comportament ciutadà, en el cas que aquí es planteja l’accent es posa en la interiorització dels valors socials i ciutadans a partir de pràctiques de compromís participatiu en iniciatives solidàries comunitàries.

Es tracta d’una metodologia molt eficaç on els joves aprenen al mateix temps que estan desenvolupant el sentit crític per analitzar les necessitats socials, alhora que es comprometen fent tasques reals de servei a la comunitat, donant resposta a les necessitats. S’experimenta un autèntic compromís cívic, per petit que sigui. I una major sensibilització i maduresa alhora d’analitzar la complexitat de la realitat social de l’entorn. Una bona oportunitat per ajudar als joves a desenvolupar un autèntic sentit de ciutadania compromesa, entre altres beneficis. La metodologia, molt estesa en altres països, aquí s’ha anomenat “Aprenentatge i Servei”, i encara que poc coneguda, és present a molts centres educatius de Badalona. Aquest curs s’ha posat en marxa un Grup de Treball, coordinat pels Serveis Educatius de la ciutat, que està  fent aflorar una gran quantitat d’iniciatives que crec que és bo fer conèixer fora de l’àmbit estrictament escolar.  Us hi espero!

el tot de la setmana del 20 de febrer

APRENDRE I COMPROMETRE’S, CIVISME PROACTIU (I)

APRENDRE I COMPROMETRE’S, CIVISME PROACTIU (I)

 

Hi ha moltes maneres d’educar, ja se sap. Diferents teories, diferents escales de prioritats. Però per sort hi ha grans experts en la matèria – la pedagogia és una bona ciència – que ajuden a posar llum en aquesta transcendent tasca que determina com han de ser i/o són educades generacions senceres d’infants i joves a tot el món. L’any 1996 la UNESCO va fer públic l’informe encarregat i coordinat per Jacques Delors sobre com havia de ser l’educació al segle XXI, i aquest informe, amb la definició dels quatre pilars bàsics de l’educació – SER, CONVIURE, CONÈIXER i FER – ha servit i seguirà servint de guia per enfocar l’horitzó dels sistemes educatius més moderns i exigents a tot el món, convertit la idea d’èxit educatiu en un conjunt que inclou l’èxit com a persona, l’èxit com a ésser social, l’èxit acadèmic i l’èxit laboral.

Avui vull començar una sèrie d’articles per fer conèixer algunes pràctiques educatives innovadores i de gran rellevància pel que fa a l’educació dels nostres joves en aquesta línia, i concretament en l’àmbit del ser i conviure, en la responsabilització com a ciutadans i ciutadanes en el que podríem anomenar civisme proactiu. Unes pràctiques poc conegudes que contenen una gran força transformadora en l’àmbit del creixement personal i social i que aposten per un concepte de civisme força oposat al que s’impulsa sovint des de molts ajuntaments, inclòs el de Badalona. Així com les administracions acostumen a posar l’accent del civisme en les sancions que cal aplicar al comportament ciutadà, en el cas que aquí es planteja l’accent es posa en la interiorització dels valors socials i ciutadans a partir de pràctiques de compromís participatiu en iniciatives solidàries comunitàries.

Es tracta d’una metodologia molt eficaç on els joves aprenen al mateix temps que estan desenvolupant el sentit crític per analitzar les necessitats socials, alhora que es comprometen fent tasques reals de servei a la comunitat, donant resposta a les necessitats. S’experimenta un autèntic compromís cívic, per petit que sigui. I una major sensibilització i maduresa alhora d’analitzar la complexitat de la realitat social de l’entorn. Una bona oportunitat per ajudar als joves a desenvolupar un autèntic sentit de ciutadania compromesa, entre altres beneficis. La metodologia, molt estesa en altres països, aquí s’ha anomenat “Aprenentatge i Servei”, i encara que poc coneguda, és present a molts centres educatius de Badalona. Aquest curs s’ha posat en marxa un Grup de Treball, coordinat pels Serveis Educatius de la ciutat, que està  fent aflorar una gran quantitat d’iniciatives que crec que és bo fer conèixer fora de l’àmbit estrictament escolar.  Us hi espero!

denip = elogi de la no violència

Diuen que és remar contracorrent, potser sí. Perquè sembla que resoldre els conflictes amb violència – verbal o física, de molta intensitat o de poca – sigui la forma normal de fer-ho, la més habitual. O com a mínim la més coneguda i més popular. (segueix) 

La que més surt a la tele, tant als telenotícies com als programes brossa que donen rèdit a molts famosos i que rebenten audiències, amplificant-se infinitament. També és la forma que han posat de moda molts jugadors i seguidors de futbol. I la que fan servir molts polítics, gairebé sempre només verbalment, però en molts països del món els polítics i governants permeten que hi hagi guerres destructives. La violència és la forma d’actuar davant dels conflictes que ostenta la policia, la que triomfa al cinema, a les sèries, als còmics, als videojocs… i és la que s’estilaria en el dia a dia dels passadissos i patis d’escola sinó s’hi estés al damunt; la que es troba al carrer en sortir de classe moltes vegades, la que encoratgen algunes famílies per allò de defensar-se i tornar-s’hi, la que promouen molts iguals entre ells… i la que els i les mestres – i moltes altres persones, moltes! – combatem com podem amb la pedagogia, amb la paraula, el gest, la reflexió, … l’enraonar… perquè no hi ha altra forma, per resoldre de debò els conflictes, que fer-ho per la via de la no violència.
Sí, potser sí que és remar contracorrent!
Ahir era el DENIP. Com cada any la data torna i ens recorda que tot està per fer… i que tot és… possible?

una crida per al micro obert de rap

Podeu consultar tota la informació de TRANSGLOSADORS (programa complet) al web de COR DE CARXOFA des d’aquí.

S’escalfen motors per als Transglosadors (4 de febrer!) i enguany ens agradaria millorar la participació a l’espai MICRO OBERT. (segueix)


Necessitem un cop de mà per arribar a joves (des dels Instituts?) que dominin aquest art de rapejar, i d’una forma especial voldríem arribar als que el dominen parlant en català, per donar-los l’oportunitat d’expressar-se en aquesta llengua que alguns poden pensar – equivocadament – que no és rapera. L’espai de micro obert és una demostració de que l’idioma per rapejar no té perquè sotmetre’s a restriccions.

Per entendre de què va tot això podeu fer un cop d’ull a l’article RAP GLOSA I ALTRES PLAERS AL COR DEL CLOT  

i també a RAPEJAR EN CATALÀ? SÍ GRÀCIES

I encara us pot interessar també    DIMITRI PER NO DIMITIR

Ens doneu un cop de mà?

a la barrejada qui no desbarri para? (I) … l’escola

Que alimentar les fòbies surt rendible electoralment ho sabem molt bé els de Badalona, i ho sabem molt bé als Països Catalans en general. Només cal mirar quants vots dóna a l’estat espanyol anar contra tot el que soni a català. Perquè sobretot els qui ho saben (que alimentar fòbies surt rendible electoralment) són la majoria dels partits polítics. A l’estat  espanyol els surt rodó (especialment al PP) extremar la catalanofòbia. I la xenofòbia més universal, la Immigranofòbia que tants vots està
donant a la dreta i extrema dreta europea en la darrera dècada, a l’estat espanyol la
mesuren una mica més, sense oblidar-la, en funció del dret a vot dels “foranis”, que depèn de les diferents procedències. (segueix)

A Badalona el PP no l’ha mesurat gens, perquè la procedència de la majoria de veïnes i veïns de la ciutat procedents de la immigració no espanyola els manté sense dret a expressar-se a les urnes, i perquè ha volgut capitalitzar el vot que en altres ciutats catalanes recull PXC.

D’altra banda, és cert que els estirabots immigranofòbics d’ Unió no són nous, i que el partit és el que és i hi ha coses que ja no m’haurien de sorprendre, però posant-los en
context i calendari hom no pot evitar fer-se la pregunta a què ve això ara, així de sobte?
Per què Duran i Lleida s’apunta al carro d’una forma tan explícita i
barroera precisament ara? Es tracta d’una patinada (de debò tocava mostrar el
llautó amb tanta virulència molestant fins i tot en clau interna a socis i propis?) o es
tracta d’una estratègia calculada? No puc evitar relacionar-ho amb la
“punxada” de la manifestació de PXC…, en Duran pretén recol·lectar
aquells vots per al 20N?

L’ànàlisi sobre l’oportunitat dóna per a molt,
però jo em vull centrar ara en un aspecte més de contingut. Duran, en
el seu discurs, barreja contínuament aspectes que no tenen res a veure
per acabar bastint un relat que compleix totes les condicions per alimentar,
engrandir i consolidar un rumor. Toca tres aspectes: escola, comerç i
habitatge. Barrejats amb incoherències que mai permetríem en un text
argumental d’un alumne (a qualsevol escola) transparenta intencions amb
una nitidesa que espanta.

Simplificar la complexitat dels problemes de l’educació reduint-los a un únic pol, per acabar donant tota la culpa d’un ampli calaix d’insatisfaccions i del que sigui, als estudiants que s’incorporen al sistema educatiu tard i procedents d’altres plans d’estudis, és impropi d’un polític format. Només cal veure la barreja que hi ha dins el calaix de culpes que sel’s atorguen: és curull de coses que fa anys que s’arrosseguen buscant culpables… i improvisant – o no – solucions…

En la complexitat dels problemes de l’educació  simplificada tan barroerament  s’hi barregen coses com ara el poc sentint comunitari de les comunitats educatives en general; insatisfacció del professorat per aspectes laborals; plantejament i funcionament qüestionable de les zones educatives; desencaix entre la formació i la funció docent; desconcert i en molts casos dimissió en el seu rol educatiu de les famílies; poca corresponsabilització dels centres privats finançats amb diner públic; barreja desequilibrada d’alumnat en els centres; augment de
la problemàtica de salut mental entre l’alumnat adolescent en la nostra societat actual;
arribada al sistema educatiu d’alumnat amb desconeixement de la llengua vehicular; desencaix entre les demandes i respostes de la societat “líquida” del
segle XXI al i amb el sistema educatiu;…només per citar-ne algunes com a mostra del ventall. Pero potser el que preocipa a grans trets són resultats en les PISA? o el desencaix formació-expectatives d’èxit laboral? les queixes
per les retallades? el fracàs escolar i educatiu? la desigualtat de tracte en les
concertades i la pública a l’hora de matricular alumnat?… a quina suposada problemàtica dóna resposta el Sr. Duran en donar la culpa a l’alumnat procedent de la immigració?

Sincerament, a aquest senyor li hauria de fer vergonya recórrer a estratagemes tan pobres i populistes, tan pròpies de persones amb poca capacitat d’anàlisi de la realitat, de persones poc llegides, amb poca cultura. Li hauria de fer vergonya si no fos que de ben segur la seva intenció no és pas fer una anàlisi dels problemes que afronta el sistema educatiu, o una anàlisi de quin és el model de societat a què respon i a què contribueix, sinó simplement fer més gran un rumor interessat, el rumor que confirma allò que molts creuen d’entrada, sospiten encara que només sigui per un prejudici establert a priori sense fonaments: el rumor que la concertada és millor que la pública, i que a la concertada no hi ha immigració i a la pública sí. Un altre rumor implícit en aquest argumentari seria el de concloure que l’existència de persones procedents d’altres sistemes educatius comporta inevitablement una baixada de nivell i un “ser pitjor escola”. I en el fons de tot, el missatge “la immigració és dolenta, porta problemes”. El substrat simplista que es deixa anar sense avals de cap mena, sense cap dada damunt la taula. Res per objectivar: en el més pur estil xenòfob!

La crisi és molt dura per a tots, i moltíssim per a molts. Afecta a tothom, i posar-se a jugar a la barrejada amb temes delicats és una temeritat en termes d’equitat i cohesió, però pot sortir molt rendible per a alguns interessos. En el camp educatiu, escolar, les declaracions d’aquest tipus són rendibles sobretot per als patrons de les escoles privades, que veuen com amb la crisi el seu alumnat es redueix o pot reduir en nombre. El preu de l’escolarització privada – i en alguns casos de la concertada – exerceix de selector “natural” per evitar que als centres elitistes s’hi barregin realitats socials diverses. Socials i econòmiques, que no tenen per què anar lligades al fet d’haver nascut a una altra terra. Es pot ser estranger i ric. Ja se sap que la fòbia actual (que podria arribar a racisme) no és tant biològica com cultural i de classe, majoritàriament contra els qui tenen menys oportunitats (contra les persones pobres o estigmatitzades social o culturalment).
Aquest filtre que segrega els nostres infants i joves en funció de l’escola on accedeixin per motius econòmics o socials és, en alguns casos, un filtre a mitges. No és cert que a la concertada no hi hagi alumnat procedent de la immigració, o de situacions socials desfavorides, ni que famílies amb poder adquisitiu mitjà alt o alt no optin per a la pública. Però és cert que malgrat les intencions tèbies de fer una distribució equilibrada entre tots els centres educatius sustentats amb fons públics (públics i concertats), aquesta distribució segueix essent molt desequilibrada. No cal dir amb les privades privades. Tampoc cal oblidar que en algunes ciutats com Badalona hi ha concertades que, per la seva ubicació i ideari, tenen un alt compromís social, i escolaritzen majoritàriament a alumnat procedent de la immigració i d’economies molt precàries. I que en algunes zones, gràcies al treball en xarxa, com ha passat en alguns Plans educatius d’entorn, les escoles concertades s’han sumat a treballar colze amb colze amb les públiques, amb criteris comunitaris. Però això dissortadament encara són experiències minoritàries.

Aquesta selecció econòmica-social que exerceix l’escola privada i molta de la concertada és una selecció altament aplaudida per tots els qui volen i poden superar aquesta barrera, desconeixedors com són dels valors que aporta en la formació humana global l’escolarització en i per a la convivència en la diversitat. La convicció que escolaritzar a la pública “és de pobres” i és una opció de “mala qualitat”, i que en canvi fer-ho a la concertada és símbol de “progrés social” i de “voler el millor per als fills” , és una convicció tristament arrelada, i avalada a priori per polítiques educatives socialment segregadores, que no prioritzen la qualitat de l’escola pública.

És per tant, una tendència molt arrelada, a l’alça. Però tot té el seu límit. I més ara, en temps de crisi. Si el selector deixa fora massa gent, aviat el negoci pot deixar de ser rendible. Cal, doncs, des del seu punt de vista, apostar més fort en la campanya publicitària, convèncer a més famílies que l’esforç no només val la pena sinó que és imprescindible. I aquí encaixa el cop de mà d’un polític com Duran…

Els prejudicis xenòfobs i el classisme, i el que és pitjor, la complaença en ells, que desprenen les declaracions del senyor Duran i Lleida ens haurien de fer créixer anticossos definitius. I reaccionar amb contundència desqualificant-les. I desmentint-les amb dades.

Però comprovo amb estupor com més d’un para l’orella i es permet confondre’s.