miozz mirades - un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

Arxiu de la categoria: aquí som i fem països catalans

dir-ne solidaritat quan és espoli

Publicat el 31 de desembre de 2013 per mariadolors

No sé si a l’informe que el ministre Margallo ha enviat a les ambaixades i consulats perquè tinguin arguments contra el dret a decidir dels catalans hi ha descrita la línia que separa la solidaritat de l’espoli. Segur que no, cap mitjà ho ha dstacat, i no els interessa… tampoc crec que hagi parlat enlloc, malgrat anomenar Alemanya, del principi d’ordinalitat, aquell principi que evita que la contribució interterritorial acabi situant a qui contribueix en pitjor condició relativa respecte a qui s’en beneficia.

La imatge és treta d’aquest bloc, us recomano també llegir aquest article

(seguir llegint)

D’aquest principi s’en va parlar molt durant el procés de l’Estatut català (podeu llegir-ho aquí, per exemple) i ara en parlen, defensant-lo encara que amb veu baixa, els federalistes.

Però en realitat, sense saber-ho, en parlen també els nostres joves quan marxen d’Erasmus i comproven en quines condicions viuen els joves Erasmus provinents de diferents parts de l’estat espanyol: majors prestacions (molt superiors!) els qui provenen d’altres zones, encara que siguin de les receptores de solidaritat…alguna cosa falla, oi? Això mateix pensen tots aquells andalusos o extremenys que tant van treballar després d’emigrar de les seves terres empobrides i sense oportunitats, tant van contribuir a aixecar l’economia de Catalunya, i ara… ara veuen com les prestacions sanitàries o els ajuts a la vellesa són molt superiors als seus pobles que a la Catalunya rica i solidària .. i ho són gràcies a la anomenada solidaritat territorial… alguna cosa falla, és evident. Però aquesta sembla una informació silenciada,

Jo crec que malgrat el govern català i partits i entitats fora del govern han fet moltes declaracions respecte al deute fiscal, respecte al desequilibri de les balances fiscals, etc (es pot compovar aquí, com a exemple) en la meva opinió no s’ha informat prou la població sobre la magnitud d’aquesta situació. Tenint en compte que hi ha diversos mètodes per calcular-ho però que sigui quin sigui l’emprat el resultat sempre és de dèficit fiscal per a Catalunya (la discrepància estaria només en una mesura major o menor, però sempre deficitària), crec que s’ha fet poca pedagogia del tema entre la pròpia població catalana i espanyla, davant les forces polítiques de l’estat. I de l’estranger. És un tema que es passa sempre per alt…
Davant la devastadora aplicació de retallades actuals que s’estan carregant tot el sistema de serveis públics, trobo que el govern català ha fet poc ús d’aquesta informació i no ha explotat mediàticament l’evident desigualtat de tracte dels ciutadans en el territori de l’Estat espanyol respecte els serveis, prestacions i ajuts que reben. Per mi caldria una acció molt més clara i contundent, molt més eficaç mediàticament, no només com a justificació de la desafecció entre Catalunya i Espanya sinó sobretot perquè tots i cadascun dels ciutadans de l’estat coneguessin d’una forma molt més clara que existeix aquesta situació, aquestes desigualtats, i que alguns ciutadans són víctimes d’aquesta mena de robatori a nivell estatal, d’aquest repartiment totalment injust que converteix una cosa que hauria de ser boba – compensació solidària – en una nova font de desigualtats on uns hi surten guanyant molt en perjudici d’altres, que hi perden sempre.
M’agradaria hi hagués prou informació i conscienciació perquè tots plegats quan vegéssim o escoltéssim les queixes dels polítics catalans lsobre aquest tema, sentíssim que és una defensa dels drets ciutadans bàsics.

En no fer-ho, en no fer-ho de forma contundent – govern i oposició – (Interessant, en aquest sentit, la reflexió que podeu llegir aquí, denunciar l’espoli fiscal és poc d’esquerres?, la sensació d’un gran nombre de població catalana és que respecte les retallades de drets bàsics la Generalitat és tan o molt més culpable que el govern de l’estat. I comprovar que estem pitjor que a altres zones de l’estat fa recaure sobre la Generalitat la responsabilitat d”una suposada mala gestió molt més greu que la que li correspòn, de molt més ampli abast que les pròpies decisons (sovint nefastes, no estic pas justificant la política de retallades!). Us imagineu si el govern s’hagués plantat i hagués decidit no retallar en serveis públics com a mesura de denúncia de l’espoli fiscal? Si el deute fiscal no és present majoritàriament en la ment de la població en el dia a dia, i quan s’apuja la T10, quan es viu en la pròpia salut l’impacte de la retallada en sanitat, o de la reducció de les beques menjador, o de la plantilla a les escoles, la paga extra dels funcionaris (que a l’estat sí han cobrat) o qualsevol altra pèrdua de l’estat del benestar, no es relaciona directament amb aquesta mala compensació de les balances fiscals, la conclusió és que aquí ens en sortim pitjor que als altres llocs, i la Generalitat es converteix en la primera culpable. Que la independència estigui a l’horitzó immediat com a solució definitiva a tot plegat no exclou, des del meu punt de vista, la necessitat de seguir denunciant i d’una forma ben clara el maltracte fiscal. Com no ho exclou el fet que algunes mesures de retallades socials es podrien dur a terme igualment per iodeologia del partit al govern. Una cosa no treu l’latra, i em sembla una mala opció que des dels moviments crítics amb la gestió que l’administració pública fa de la crisi no es denunciï també aquest greuge que acaba essent nova causa de desigualtats.

Crec que sobre el límit de la solidaritat, de com aquesta passa a convertir-se en espoli, i sobre el principi d’ordinalitat, sobre el dèdicit fiscal, les balances… sobre aquests temes hi ha grans treballs documentals i bons oradors que han servit perquè un gran nombre de catalans coneguin perfectament la situació. Però crec que caldria fer-ne campanya més popular. I caldria que en els circuits més habituals de la ciutadania que es mou per aconseguir canvis, i en els circuits mediàtics de la població catalana menys arrelada als mitjans catalans (fora de TV3, el 33 o les ràdios catalanes, qui en parla?) i en els circuits mediàtics espanyols on sovint s’hi expressa un espanyolisme anticatalà, arribessin aquestes informacions amb claredat serena. Al mateix estil tan encertat com el que aporta Junqueras quan parla com a historiador…

El que caldria és que la població sentís aquest com un problema propi, i no pas com una canterella dels polítics.

Potser aquest informe podria ser un pretext per fer-ho.

Ja sé que que el front obert més important que tenim és el dret a fer el referèndum per decidir el futur del país, un futur immediat que inclou superar la precarietat i la pobresa de la població, i retornar a l’estat del benestar universal, dels drets socials, de l’equitat… Però potser si aquesta informació fos més popular serien encara moltes més les persones que defensarien la consulta sobiranista, i que tindrien nous arguments i més força alhora de reclamar canvis estructurals.

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

un país normal

Publicat el 23 de novembre de 2013 per mariadolors

Avui aquesta és la imatge i aquest el trending tòpic: #unpaísnormal .
la campanya UN PAÍS NORMAL promoguda per Òmnium i assumida per cada cop més entitats de la societat civil, va avançant.
El lema té el seu què. Juga amb el poderós efecte de col·locar dins de petits missatges d’una obvietat indiscutible, un mot que sintetitza la seva complexitat polièdrica i la converteix en bàlsam d’efecte normalitzador.
Normal.

(seguir llegint)

El terme normal té moltes accepcions:

D’acord amb una norma establerta
Que és raonable i de sentit comú
Que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural.
Que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari. És corrent i habitual, no crida l’atenció.
Comprensible, excusable.
Que serveix de norma.
I encara un significat matemàtica: recta perpendicular a la tangent d’una corba o al pla tangent d’una superfície, en el seu punt de contacte.

El mot normalitat, normalitzar, normalitzador… segons a quina accepció s’apliqui vol dir una cosa o una altra, i a més existeix una gran diversitat de camps on aplicar-ho, i així tenim una normalitat estadística, una de biològica, una de lingüística… El concepte normalitat es fa més complex quan s’aplica a ciències del comportament humà perquè hi prenen protagonisme decisiu els valors, però amb tot, cada època o cada tendència acaba consensuant paràmetres de normalitat.

Crec que un dels encerts d’aquesta campanya rau en com es dedica a enfatitzar les accepcions del terme NORMAL que més tranquilitzen i que sumen conceptes globals, i en com posa elements de debat que generen la participació encara que sigui per opinar-hi en contra. El missatge que es difon és “Això que estem reclamant, això que volem, és una cosa absolutament normal: és raonable i de sentit comú, és habitual (ho han fet molts altres països) és comprensible (hi ha desenes de raons justificades) , i està d’acord a una norma establerta (el dret d’autodeterminació dels pobles és un Dret Fonamental) i totes les altres aspiracions que es reclamen, totes formen part de drets fonamentals)

Hi ha alguns lemes que generen més participació i debat que altres, naturalment. I és que la campanya, alhora, obre un marge d’ambigüetat que permet sumar inclusions: quan diem volem ser un país normal obrim molts imaginaris, ja que la idea de país normal pot ser ben diferent entre el conjunt dels qui fan seva aquesta afirmació.
Quan es diu que és normal que et parlin en català i et contestin en castellà es constata una realitat absolutament normalitzada (converses amb parlants que entenen els dos idiomes i no renuncien cap dels dos al propi), una altra cosa és la opinió que es tingui sebre això: per a molts aquest lema foragita pors incendiàries, per a d’altres és motiu de debat, de desacord.

L’interessant és que la campanya no deixa indiferent ningú, i aquest és un dels majors indicadors d’èxit.

Ja sigui per clamar, reclamar i deixar ben documentat que el que es vol és una normalitat ben diferent a l’establerta, a l’actual (al·ludint a la corrupció, les retallades, l’economia i els drets socials, l’abús policial, etc etc), ja sigui per, simplement, reclamar el democràtic dret a poder votar, el que és ben cert és que el lema d’aquesta campanya motiva a participar. Només cal veure les intervencions al twitter, ironies incloses.

L’efecte de les lletres a l’estil Hollywood ha estat genial, més d’un s’ha cregut que era molt més real que un acurat muntatge fotogràfic. Però a mi el que més m’ha agradat es això d’anar per les botigues a explicar la campanya i deixar que fos cada comerç qui escollís el lema del seu cartell. N’he fet poques jo, que estic en època de retallades al temps per a l’activisme associatiu. Però les poques que he fet m’ho han dit tot d’aquesta campanya: és una invitació a la participació, a la conversa, i genera molt bona acceptació entre sectors de població a qui potser mai, fins ara, se l’havia convidat a conversar sobre aquest tema des de la normalitat i amb absoluta normalitat.

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

avui a figueres, ¡en cristiano!

Publicat el 15 de novembre de 2013 per mariadolors

L’apunt estrella d’aquest bloc, segur que som a 2012?, escrit per fer-me ressò del relat de l’amic Josep Maria Tejido, Gustinet, no ha deixat de bategar des de la seva publicació (ja són 15.000 les visites), però ara ho fa altre cop a ritme trepidant. El motiu, possiblement, és el fet que aquest cas d’abús de poder policial i clara discriminació per ús de la llengua catalana, i dotze casos més, hagin estat recollits per el politòleg i regidor Ignasi Bea Seguí en una publicació que avui es presenta a Figueres, i a que portals com llibertat.cat incloguin l’enllaç al meu bloc en la difusió de la notícia.

¡EN CRISTIANO!, és d’aquells llibres imprescindibles per fer-nos entendre que això està passant de veritat, i que no són anècdotes. Que en realitat no ha deixat de passar mai. I per això m’agrada que l’autor hi hagi inclòs dos casos que van passar durant la vigència explícita del franquisme. En realitat en molts aspectes res ha canviat, i la vigència franquiista camuflada durant la democràcia, té aquests indicadors que la van desenmascarant.
Un llibre que cal fer moure!

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

la nova revetlla de tots sants

Publicat el 1 de novembre de 2013 per mariadolors

Sens dubte les tradicions i els costums, evolucionen. Abans el protagonisme de la castanyada i els panallets era pel dia de Tots Sants i especialment la nit que va de Tots Sants al Dia dels Difunts (de l’u al dos de novembre). Des de fa uns anys la Castanyada s’ha començat a celebrar com una revetlla de Tots Sants, és a dir, la tarda o nit del 31 d’octubre.

(l’article segueix)

Segurament un fet decisiu que va fer canviar aquest hàbit és el protagonisme de l’entorn escolar en la recuperació de la festa, i el fet que el dia 1 sigui festiu i el 2 no.
D’un temps ençà aquesta revetlla centrada en les rondalles i en l’àpat de castanyes, panallets i moniatos, i que ha obviat tot el contingut original relacionat amb la mort i amb tot l’univers animista de creences envers la vida d’ultratomba (creences més aviat temorosesi terrorífiques) comú a moltes religions i cultures de tots els temps, i que era part essencial d’aquesta celebració, s’ha vist invadida d’una simbologia i uns costums forans que han arrelat ràpidament. Simbologia i costums forans que semblen reivindicar aquesta part fosca que en un moment donat vam anar esborrant de la nostra clebració de la nostra autèntica castanyada.

Veig canalla i jovent disfressats pel carrer instaurant uns nous hàbits que no són de casa nostra.I tinc la sensació que omplen un espai que vam deixar buit, no sé com ni per què (tot i que ho sospito), i ara ens sentim envaïts. Però ens ho vam deixar perdre. No sé si la cantarella del “truco o trato” que desenes de colles ja practiquen arreu del país ens sonaria menys forània si s’acompanyés de la cantarella “mà morta mà morta pica la porta” ni si un bon màqueting de la vestimenta de castanyera podria competir amb els barrets de bruixa que els dependents de les botigues es posen com a reclam. No ho sé. Però el que sé segur és que la millor forma d’afrontar aquest tema no és convertint-ho en una batalla simplement identitària.

En vaig parlar fa uns anys al Carabasses a la castanyada? us el recomano, i llegiu també els comentaris. Hi ha aportacions molt interessants, en destaco aquest enllaç sobre la carbassa de tots sants com a element propi de la cultura catalana.

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

constituent, de baix a dalt

Publicat el 16 d'octubre de 2013 per mariadolors

El procés independentista també s’empeny de baix a dalt, però en el relat que en fa el món mediàtic són els polítics els qui porten la veu cantant. En el procés constituent des d’un inici s’ha fet visible aquest bullidor al carrer (assemblees constituents locals, places públiques com àgores plenes de gom a gom i amb discurs carregat de força transformadora) i el fet que els caps visibles no tinguèssin pertinença partidista hi ajuda. Encara recordo com defensava Arcadi Oliveras el no entrar en el joc de partits. Ho podeu llegir a “el rei del món”. Ara sembla que aquesta opció fa un canvi significatiu. Per associació d’idees la memòria m’ha portat als grans debats del moviment ecologista català dels vuitantes. En aquell moment, la decisió d’entrar o no entrar en el joc electoral, en el sistema, va causar una gran fractura i el desmantellament del moviment de base. Ara són altres temps, però la cojuntura no deixa de ser delicada. L’important, l’essencial, no deixar de funcionar en tot moment de baix cap a dalt. En aquest reportatge de vilaweb es pot comprovar la seriositat del debat.

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

respecte pel president executat

Publicat el 15 d'octubre de 2013 per mariadolors

El preu que hem pagat per una transició tranquil·la és molt alt, i hores d’ara, aprop d’acomplir-se 40 anys de la mort del dictador colpista, tenim al govern de l’estat hereus directes del feixisme que passegen impunement la seva ideologia, i ni tan sols accepten demanar perdó pels crims comesos pel franquisme. Però no només no demanen perdó, sinó que ni tan sols mostren el mínim respecte, com s’ha demostrat avui quan Alfred Bosch ha demanat un minut de silenci en complir-se el 73è aniversari de l’execució del President Lluís Companys. No sé si aquests fets consten al llistat de greuges contra Catalunya comesos pel govern de l’Estat Espanyol, però hauríen de constar-hi. Amb l’execució del president el 15 d’octubre del 1940 eren ja 2.760 persones executades per la repressió franquista.

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

la majoria silenciosa, un boomerang delator

Publicat el 12 d'octubre de 2013 per mariadolors

No arribar a reunir ni tan sols 10.000 persones en una convocatòria que ja es preveia minoritària no hauria d’avergonyir ningú, és una xifra considerable per als defensors de causes no majoritàries. I si no que ens ho preguntin als qui ens hem manifestat milers de vegades sota consignes per a les que superar els 5.000 ja era tot un èxit. Independentisme d’abans de l’esclat inclòs. No, no és cap vergonya ni fracàs reunir menys de 10.000 persones per una causa, tret que les pretensions siguin milionàries i vulguin equiparar-se a opcions majoritàries fent demagògia i falsejant la importància d’aquest resultat.
(ara escolto que la xifra s’ha inflat i es parla de 30.000, bé, la mesura és clara, quanta gent hi cap a la Plaça Catalunya sense desbordar-la? Podeu comprovar-ho aquí, amb criteris rigurosament matemàtics)

(seguir llegint l’article)

La imatge l’he manllevat d’aquet portal

I tenint en compte que la pretensió de la concentració unionista d’aquest 12 d’octubre era fer de contrapès a la Via Catalana que va mobilitzar entre 1,5 i 2 milions de persones (la xifra oficial és 1.600.000 com a mínim) el d’avui ha estat un estrepitós fracàs. Haremos historia es podia llegir a la pàgina de Som Catalunya Somos España, i sí, han fet història, han punxat històricament.

Com que jo no sóc dona de partit sinós de societat civil, dic obertament que si aquesta manifestació l’hagués convocat la societat civil me la miraria amb molt de respecte. Els qui s’estimen Espanya tenen dret a expressar-ho amb tanta alegria com sentin, i el seu poc èxit de convocatòria jo el valoraria pel que és. La lliure i democràtica expressió de la minoria. Però aquesta no era una manifestació organitzada per la societat civil. I aquí ve el frau. Alícia Sánchez Camacho va ser la primera d’espifiar-la, davant la Via Catalana, llançant el boumerang de la majoria silenciosa. Va fer uns càlculs per treure valor a l’espaterrant èxit d’aquella mobilització històrica, inèdita, mundialment exitosa, i va enjegar la perillosa eqüació segons la que cal comptar als qui no s’han manifestat, que són més que no pas els qui han sortit al carrer. Doncs fem càlculs i ja ho tenim tot dit.

Que consti que els qui ens entossudim a reclamar un referèndum on poder comptavilitzar vots de tothom (del sí i del no) som els qui vam anar a la Via Catalana, i els qui es neguen a possibilitar-lo són els qui es volen mesurar al carrer reunint menys de 10.000 persones, i barrejant-se amb l’extrema dreta més feixista (ho comentava ahir a 12 o, un dia mal escollit?)

Així doncs, queda clar on era avui la majoria silenciosa respecte la convocatòria unionista del 12 d’octubre, i queda clar que era una majoria absolutament absoluta!

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

qui desmantella el país?

Publicat el 20 d'abril de 2013 per mariadolors

La imatge és de l’activitat d’Òmnium a Llefià, Badalona, fa poques setmanes, teixint entre tots els desitjos per a la Catalunya del futur. Desitjos referents a cultura, participació, cohesió social, educació… no llegeixo cap desig que avali el desmantellament de l’estat del benestar que estem vivint…

(llegir tot l’article)

Que el dèficit fiscal i l’escanyament econòmic amb què l’estat espanyol tracta Catalunya són el motiu motor de les retallades que assolen els pilars bàsics de la nostra societat, del nostre país… és una evidència. Denunciar les retallades de la Generalitat i no relacionar-les amb el maltracte econòmic perpetrat pel govern espanyol contra la població catalana és falsejar la realitat indignament.
Però és tan indigne com acceptar que s’apliquin retallades que desmantellen els pilars del propi país sense plantar-se. Per molt que diguin que hi estan obligats, per molt que s’afrontin a represàlies, no seria aquesta l’actitud valenta pròpia d’un líder que realment ha entès la voluntat d’un poble expressada al carrer i a les urnes? Per què el nostre govern col·labora tan dòcilment amb el setge contra el propi país? Per què no ha exigit des del principi cobrar el deute acumulat abans d’aplicar cap retallada? Per què no ha estat més bel·ligerant i ferm alhora de denunciar el maltracte, el dèficit fiscal endèmic? per què no n’ha fet bandera? Si sabem segur que Espanya ens roba i que aquest robatori és el que provoca la desfeta del sistema educatiu, sanitari, cultural i d’atenció a les persones… per què en comptes de prestar-se a ser la mà executora d’aquesta devastació no actuem legalment, mediàticament i resistentment contra aquest robatori? Per què no demostrem que la cohesió i els drets socials del país són irrenunciables i van indestriablement lligats al dret a gestionar la hisenda pròpia i al dret a decidir el futur del poble?

Fa poc més d’un any diferents persones van començar a ingressar els tributs directament a Catalunya, (DIEM PROU!) i quina va ser la resposa del nostre govern? Ingressar els diners insubmissos pretesament desviats…a l’estat espanyol! Quina traïció no? Dijous podíem llegir al diari (i ho vam veure per tots els mitjans!), que onze municipis deixen de pagar impostos a la hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, però ja ens adverteoxen:
Els alcaldes han ingressat els diners a l’Agència Tributària catalana, tot i que es tracta d’un gest simbòlic perquè els diners seran redirigits a Madrid
I jo em demano, per què? Per què els hem de redirigir? Per què no som capaços d’actuar aplicant l’estratègia no violenta, la desobediència i la resistència. Si aquests diners ens els deuen, la resposta pròpia d’un líder no seria: Mentre l’estat espanyol no resolgui l’espoli fiscal, ni un euro més d’aquí cap allà. Amb valentia, amb fermesa!

Si teniu una estona, dura una hora, però val la pensa escoltar-ho. És la Conferencia magistral del Presidente Rafael Correa en la Universidad Técnica de Berlín Parte 1/2

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

quina defensa per la independència?

Publicat el 30 de gener de 2013 per mariadolors

Avui és l’aniversari de la mort de Mahatma Gandhi. El DENIP per al món docent. Un discret homenatge casolà, tornant-nos a mirar el film que li va dedicar el director Sir Richard Attenborough, m’ha sorprès la tarda. Impressionant comprovar com la mateixa vella història coneguda m’oferia avui tot d’ímputs nous, un cop superada la mandra per veure’l que – ho reconec – em feia d’entrada.
Contextos molt diferents, ja ho sé, complexitats incomparables. Però és un procés d’independència, al cap i a la fi, un procés d’independència guanyat amb la contundent força de la desobediència i la lluita no violenta. Si no fos que sabem segur que va passar de debò, semblaria pura ficció…

(vull llegir tot l’article)

A classe procuro que el DENIP no passi desapercebut, aquest any he bastit un moodle que déun’hidó, moltes hores de feina preparant-lo, que espero ajudin a fer pensar als joves… a veure com rutllen els fòrums!

Però el que em motiva a posar-me a escriure aquest apunt en la coincidència de la data, és el bullidor de com ens ho farem aquí, com ens ho plantejarem amb la independència. Fa temps que diversa gent des de diferents àmbits i sensibilitats donen (donem) voltes al tema, uns amb més decisió i projecció que altres, però tots amb el convenciment de que aquest és un aspecte clau on cal posicionar-se. Jo fa temps que hi volia dedicar un article, vaig estar a punt de fer-ho després d’assistir a part de les jornades “Quina defensa i seguretat per a Catalunya? convocades pel Centre Delàs a mitjans de desembre passat. Però m’he esperat, sense parar de seguir el tema, fins avui, per la data (de vegades m’agraden aquestes litúrgies) i perquè també ha estat el dia escollit per fer definitivament públic el manifest de PAU I TREVA...

Comencen a posar-se cartes damunt la taula. L’Assemblea Nacional Catalana, de la que en formo part des dels inicis, també ho ha fet, constituit una sectorial de defensa que diu les coses que diu, per sorpresa meva, i m’obliga a no retrassar més això de posar mans a la feina per intentar endreçar i argumentar el millor possible tot el que dóna de si aquest tema.

Començaré pel final: ara tenim un debat obert, molt concret i polaritzat. Tots estem d’acord en què com a estat independent caldrà preveure accions per garantir la seguretat de les persones i del país, però hi ha una discrepància absoluta en el com.
Els que volen que es faci a l’estil de sempre, mantenint-nos dins la cursa i els esquemes militaristes clàssics, i els que defensen que ho fem diferent, que ja que fem un estat nou, que innovem i partim de posicionaments pacifistes.

La sectorial de l’ANC sembla que ja ha nascut clarament posicionada pro exèrcit, sense opció per al debat, un fet que m’estranya força, sobretot tenint en compte un dels debats “La Catalunya independent que volem” va d’aquest tema. Jo em decanto clarament per buscar alternatives en la línia del Pau i Treva, tot i que reconec que cal treballar molt per oferir-les creïbles, per concretar-les molt més enllà d’un manifest d’intencions que pel meu gust es perd en la imprecisió. I cal fer-ho ràpid, abans que reaccions com l’expressada per Moisès Martí a Sobre el manifest antimilitarista o com els arguments de Jaume Clotet a Un exèrcit català (en aquest cas no són reaccions ja que l’article és del maig 2012) i més tard a Vilaweb Un exèrcit per a Catalunya, s’investeixin de normalitat legitimada, d’allò que pertoca per ser un estat “normal” i com cal, després de tant temps esperant-ho. Ho expressa molt clarament també, en aquesta línia, Jaume Renyer, amb un article d’un títol tan llarg com àcidament militarista Catalunya per la seguretat humana i la pau: una barreja de pacifisme arbitrari i progressisme banal. No és difícil de fer-ho: es tracta de construir discurs a base d’aparellar conceptes i contraposar-los. Pacifisme/debilitat/deixar-se prendre el pèl/ contraposat a Exèrcit/força/ja n’hihaprou/… i anar fent. Tot i que Jaume Renyer hi afegeix una desqualificació tan visceral i poc documentada cap al pacifisme i l’antimilitarisme que acaba, crec, desqualificant-se els seus propis arguments.

Fins on he pogut llegir, fins ara, els arguments a favor de mantenir un exèrcit català són en general de caire conservador, militarista i neoliberalista, i l’intent de recuperar l’esperit militar català com a tret d’identitat enorgullidor em sembla totalment anacrònic.

Vau veure el Salvados de Jordi Èvole LA DEFENSA TENIA UN PRECIO? Si no el vau veure, feu-ho ara. També us recomano POLI BUENO, POLI MALO, on els caps dels Mossos afirmen coses tan intel·ligents com que la resistència passiva és violència… de debò volem un estat propi d’acord amb aquests plantejaments? Jo no!

I crec que molta altra gent tampoc, però cal reconèixer que l’alternativa al militarisme té poc màrqueting, ven poc. Cal enfortir-la científicament i sobretot cal fer-la visible i, és cert, fer-ho diferenciant-la del fals pacifisme que coneixem tots, aquest que es practica selectivament, de vegades, cert, i que dona arguments a persones com Jaume Renyer per desqualificar-lo. És cert, hi ha un pacifisme fals, selectiu i arbitrari , així com un pacifisme folklòric que no qüestiona estructures, i un pacifisme fals al servei del poder, i un… però hi ha l’antimilitarisme real, enraonat, documentat, el que sap i pot demostrar que les guerres són el pitjor crim de la humanitat i que no resolen els problemes, només els cronifiquen, i que la maquinària mundial que promou les guerres es lucra ostensiblement a base d’estendre el terror, la destrucció i la mort. El mateix Jaume Clotet es delata en aquesta línia: ” Després, és clar, hi ha tota la indústria i ocupació que genera un exèrcit, per petit i operatiu que sigui. “ Així doncs hem de mantenir qualsevol cosa pel sol fet que hi ha llocs de treball i beneficis en joc?

Hi ha el pacifisme i l’antimilitarisme carregat de raons i propostes. Innovacions que costa posar en marxa quan ja hi ha un sistema implantat, però en el nostre cas, si comencem de nou… un estat nou pot fer-ho diferent, i no es tracta només de dir exèrcit sí, expercit no. Es tracta de treballar per les alternatives!

Ja sabia que l’article se’n faria massa llarg sense poder arribar a tot el que pretenia, però deixo aquí algunes coses per anar-hi pensant.

Exèrcit catalá? de Jordi Armadans

Un servei civil noviolent, viabilitat i característiques, de Rafel Grasa, publicat per l’Institut Català Internacional de la Pau

Una alternativa a l’exèrcit: Forces de Pau Noviolentes.

I no em vull descuidar l’enllaç al llistat d’estats sense exèrcit, encara que cal llegir la lletra petita

I una curiositat, Justícia Social setmanari socialista, desembre 1924

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

el riu que ens porta

Publicat el 19 de gener de 2013 per mariadolors

El documental sobre els 25 anys de Tradicionàrius (un documental que es va presentar dijous en el marc del Festival Tradicionàrius 2013(aquí tota la programació), i que aquest diumenge s’emetrà pel Canal33) , pren el títol El riu que ens porta d’una idea que Roger Mas ha exposat en més d’una ocasió: la tradició és un riu d’on tothom pot agafar aigua i on tothom pot abocar-hi la seva. Avui amb les De Calaix omplint-me la casa de vibracions polifòniques a ritme de ball pla, sardana, jota, rumba i més, en un fantàstic assaig previ a la seva actuació VEUS AL BALL. avui al CAT, aquesta idea m’ha captivat i no deixa de rondar-me. (seguir llegint tot l’article)

La tradició és un riu d’on tothom pot agafar aigua i on tothom pot abocar-hi la seva. M’agrada molt aquesta idea, aquesta imatge, i la troba radicalment certa i vigent. Sense conèixer-la, se’m feia present el passat 5 de desembre escoltant el concert 1,2,3 Pica Bressola, un concert i un projecte que m’haurien passat per alt si no fos perquè l’amiga Catalina, que hi ha participat, em va posar la data a l’agenda. I em va regalar l’oportunitat de l’espectacle. He de dir que hi vaig escoltar cançons que feia molts anys que no sentia, i va ser el comprovar que havien estat re-interpretades per veus i instrumentalització jove i d’alta qualitat el que em va fer pensar en la mateixa idea que expressa Roger Mas, si bé llavors no vaig pensar en el riu com a metàfora. La pròpia actuació de na Catalina Canyelles, improvisant quartetes ben actuals amb una vella tonada mallorquina, em connectava directament amb el que ella mateixa i la gent de Cor de Carxofa m’havien fet descobrir fa pocs anys, i que vaig expressar a l’apunt imporvisada, una cançó que es reinventa i torna.

Per als qui tenim una edat i ens vam alletar i berenar pa amb xocolata amb les cançons del Grup de Folk, de la Queta i en Teo i d’en Salvador Escamilla escoltades en la intimitat de la llar – llavors a l’escola apreníem “el patio de mi casa” “el cocherito leré” i “debajo un botón, ton, ton” – i vam créixer anhelant la llibertat nodrits per tota l’amplitud de la Nova Cançó, pels Esquirols i en Xesco Boix, comprovar com tants anys després la música tradicional i el llegat folk són autènticament vigents i en creixement constant és força sorprenent i gratificant.

Nosaltres vam conèixer la cançó tradicional del Països Catalans barrejada amb totes les altres fonts, ens venia una mica de nou, però formava part del “pack” de descoberta d’arrels, d’autoafirmació i reclam de drets d’un poble. I tant apreníem a estimar els poetes que ens apropava Raimon com a estimar els instruments i melodies antigues amb què ens enamorava la veu de la Maria del Mar Bonet o la singularitat d’Al Tall. I el Folk ens feia sentir universals des de la nostra arrel identitària. Però per a nosaltres molts sons, ritmes i lletres dites tradicionals eren totalment noves. I al costat de la cançó de protesta ña pròpiament tradicional semblava de menor valor. Després hi va haver la popularització, sobretot mitjançant els grups d’animació deixebles de Xesco Boix i del Grup de Folk, i des dels Esplais, els Agrupaments i les Escoles Catalanes es va difondre tot aquest llegat a les generacions joves, amb molta més normalitat. Crec que eren els Manel que es reconeixien plenament hereus d’aquest bagatge…

No sé com explicar-ho, però crec que aquesta motxilla musical que va posar la banda sonora a la nostra vida de resistència i militància ens era pròpia i estimada en primer lloc pel sentit de militància, de país. Això anava per davant de tot, després en segon terme hi havia les preferències, i diria que el gust pels sons tradicionals era força minoritari. Potser si la DHARMA hagués continuat el fenòmen de masses s’hagués produit llavors, encara que només fos per la popularització de les melodies tradicionals en clau actual que aquest grup va assolir.
Per això va ser tan important TRADICIONÀRIUS.

Ara, en canvi, hi ha moltíssima gent implicada en l’àmbit de la música tradicional, ja sigui poc o molt reinventada, però tredicional de totes totes. I gaudeixen i fan gaudir tocant-la i cantant-la. I ballant-la!

Res, ja he fet bullir l’olla una estona. Ho deixo aquí. D’avui, de les veus al ball, en voldria destacar la sardana del Marcel Casellas, qui per cert és un gran exponent d’aquest missatge d’el riu que ens porta. Aquí podeu comprovar-ho.

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

sí, som a 2012 però hem tornat als 40/50 del segle XX

Publicat el 16 de desembre de 2012 per mariadolors

En el meu modest bloc hi ha un apunt que destaca per sobre de tots els altres, pel nombre de visites rebudes. Avui ha superat les 12.000 visites, quan no fa ni un any de la seva publicació, triplicant gairebé el nombre de visites que ha rebut l’apunt que el segueix en el rànquing, escrit en fa tres. Amb el títol Segur que som a 2012? la història que s’hi explica va triomfar i indignar la societat catalana tot just encetat l’any 2012. La història circulava i impressionava a la velocitat de la llum, se’n van fer ressó diversos mitjans de comunicació i va fer d’altaveu d’altres històries semblants fins llavors silenciades. El tema va trascendir a nivell polític i jurídic. Poc ens imaginàvem que aquesta pregunta que es feia en Gustinet (Josep Maria Tejido, veí d’Espolla) seria la pregunta que definiria l’actualitat política del nostre país. Com he resumit en una improvisada corranda,

Farà un any en Gustinet
escrivia corglaçat
el que avui el senyor Wert
ha posat d’actualitat

I es que amb Wert Aznar i FAES

en el temps hem viatjat
ja no sem al dos mil dotze
som a mig segle passat!

(segueix)

En el seu article “La por més prosaica”, a la contraportada del diari ARA del divendres 14 de desembre, Xavier Bosch parla obertament de l’abast de les intencions de la dreta espanyola expressades sintèticament en la frase d’Aznar : “Abans de trencar Espanya es trencaraà Catalunya”. No es tracta de creure en fantasmes, es tracta de saber-los veure i, sobretot, de saber fer-los front. Em ve al cap, sovint, i encara més després de llegir l’article, aquella faula de Tomás de Iriarte dels “galgos y podencos” o tantes altres històries similars, amb moralines que porten a una lliçó recurrent en la història: si l’atacant ens enxampa desprevinguts, estem perduts, i si estem desprevinguts perquè discutim entre nosaltres – víctimes potencials iguals – confonent l’enemic, doncs la història és ben patètica, si em permeteu l’expressió. Però no per patètica poc repetida al llarg de la història.

Vivim un moment històric. Però no només perquè l’independentisme català ha sortit de l’armari i ha entrat a l’agenda política real, sinó perquè l’ultradreta espanyola que mai ha qüestionat ni rebutjat els crims del franquisme – ni tan sols els ha reconegut com a crims – governa sota l’empara de la democràcia. Com Hitler, sí. Com Hitler.I de moment ningú els para els peus. Corprèn el silenci del món progressista espanyol davant aquesta ofensiva. Jo fa setmanes que busco manifestos d’intel·lectuals i no en trobo enlloc. No pas perquè pensi que aquests manifestos tinguin molt poder, ja ho sé, però són un indicador. I la seva inexistència aboca a una pregunta que fa estremir: què se n’ha fet de la ideologia d’esquerres a España? S’ha extingit??

El Gobierno Español ja ni tan sols se n’amaga, i per exemple subvenciona desmesuradament i obertament la FAES, aquest laboratori d’idees presidit per un Aznar pletòric, amb fruits tan nítidament fidels com la reforma de Wert. La reforma de Wert és comparable a la llei d’educació anterior a la de Villar Palasí, del 1970 ens situem doncs com a mínim a l’any 1956, en ple franquisme.

Van a per nosaltres. Fa anys qui hi van, però ara més. No els importa trencar Catalunya com no els va importar bombardejar-la durant la guerra. Els obsessiona exterminar el virus catalanista. Malgrat els morts durant la guerra i els milers d’exhiliats, malgrat la repressió franquista, les prohibicions i la persecussió ideològica, no ho van aconseguir. I ara hi tornen. Hi tornen amb armes molt potents: ens ofeguen políticament i econòmicament, ens estrafan mediàticament… I nosaltres ens hauríem de saber defensar amb intel·ligència. I no estic segura que ho fem.

Xavier Bosch acaba l’article dient “algú ha pensat alguna estratègia i algun pla per aguantar la gran sotregada? ” I crec que l’energia hauria d’anar per aquí. Hauríem de posar totes les nostres competències intel·lectuals, tot el nostre coneixement i creativitat al servei del poble, i pensar una estratègia per mantenir-nos sencers malgrat la potència dels qui volen fer una gran trencadissa. L’estratègia per assolir la independència requereix també molts actius, però no oblidem la de la resistència.

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

guanya el sobiranisme i es decanta a l’esquerra

Publicat el 26 de novembre de 2012 per mariadolors

L’emocionant vídeo “ho portem dins” que tantes visites ha tingut en aquests darrers mesos, hauria de ser de visita obligada aquest matí. Gust a agra dolç diu molta gent, i incredulitat encara. Però és que cal saber llegir els resultats, més enllà de les interessades lectures de derrota catalanista que en fa l’espanyolisme. Doncs què han de dir? Si després de la campanya coercitiva que han fet els del PP només han aconseguit sumar un escó mentre que el vot sobiranista ha pujat i s’ha decantat clarament cap a un model polític i social d’esquerres. Aquesta és la notícia! Recomano entrar a Vilaweb, i fer-lo el portal de referència. Anàlisis de nivell, informació molt contrastada.
A mi m’agrada llegir els resultats vot per vot, que trobo que il·lustra molt més que no pas els dels escons. I perquè parla directament de persones. De què han votat. O no han votat. I les xifres diuen moltes coses: (segueix)

Comptant vots resulta que la CIU que mai s’havia definit en termes sobiranistes i ara ho ha fet i ha liderat el procés obertament a favor d’un referèndum per la independència, i que a més ha estat governant en els pitjors moments de la crisi aplicant una crua política de retallades, només ha perdut, en fer-ho, 90.389 vots, sense comptar els vots de l’estranger que no ha pogut rebre, i els nuls que s’hagin provocat pels tripijocs dels apoderats del PP (però això afecta a totes les formacions que es presentaven). Cal pensar doncs que ara els 1.112.341 vots que han dit sí a CIU són 100% sobiranistes, ara no hi ha dubte possible. Una altra cosa és el model de país que defensen, però ara ho estic analitzant des del punt de vista del full de ruta cap a la independència.

I Esquerra Republicana n’ha guanyat 277.119 plenament independentistes fent un total de 496.292 vots.

I CUP entra al parlament amb 126.219 vots plenament independentistes

SI suma 46.608 vots que no obtenen represnetació, perì que són clarament independentistes

I ICV-EUIA suma 358.857 vots a favor del dret a decidir (128.033 més que quan no incorporava aquest dret al seu programa)

Una altra cosa que poden dirles xifres, i ja em perdonareu l’atreviment de fer d’analista amateur, és que si el PSC no s’ha ensorrat com es preveia és, precisament, perquè ha fet una aposta federalista. I una aposta federalista, vista des de les aspiracions sobiranistes, és una aposta tàbia i falsa, perquè sabem que a l’Estat Espanyol ningú es vol federar. Sabem que és un camí sense recorregut i, a més, un camí que no porta al port desitjat. Però vist des de l’espanyolisme més centralista, votar federalisme és un pas endavant cap al reconeixement dels drets i finançament catalans. No oblidem que reclamen canviar la constitució, i 523.333 persones (un 14,34%) han dit, des del vot no sobiranista, que volen que es modifiqui la constitució per fer possible un estat federal. Encara que aquests vots sumin als no sobiranistes, haurem d’exigir a Navarro que compleixi la promesa electoral, no?

I després tenim Ciutadans, capítol a part. 274.925 persones els han donat suport. Un amic meu diu que han guanyat pel logo, que aportava molta comoditat als qui volen i dolen. També es parla de l’aiguabarreig ideològic que apleguen. No tripliquen pas els resultats de la CUP, només els doblen amb un lleuger escreix, però en canvi tripliquen representants, aquells misteris del repartiment d’escons que no acabo d’entendre mai (bé, sí, que sempre perjudica als minoritaris i a partir d’un punt ja afavoreix…)

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

llistes obertes contra la indecisió

Publicat el 16 de novembre de 2012 per mariadolors

Diria que són les eleccions on més persones m’han comentat que no saben encara a qui votar. També ho diuen les enquestes, però jo parlo de la percepció real al mateix entorn (ampli, companys de feina, veïnat, família, amics, coneguts ) on en d’altres convocatòries a aquestes alçades qui més qui menys ja tenia el vot més decidit. El que em preocupa més és que molts acaben dient no sé si aquest, aquest, aquest…o no votar! Per molt que es prioritzi l’eix del dret a decidir, el model de país compta. I en un moment com l’actual, en plena crisi, i en un moment com l’actual, en ple assetjament anti català… el vot vol parlar amb contundència a favor de, i en contra de.
Potser són les eleccions on els partits s’esforcen més a concretar i matisar, a defirnir-se, i això ajuda i complica a la vegada diuen. Curiós!.
Jo segueixo pensant que si tinguéssim la possibilitat de votar llistes obertes hi hauria menys abstenció. Escollir un per un els parlamentaris, amb nom i cognom, i confegir un Parlament a mida, partint de la ideologia i compromisos de formació política, partit, que porta cadascun al darrere. Seria molt més motivador, crec, i ens deixaria a tots plegats la consciència molt més tranquil·la.

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

boicots fòbics i boicots amb bona llet

Publicat el 21 d'octubre de 2012 per mariadolors

La carta de la por i l’intimidació se segueix jugant amb força. Cada cop més. Hem passat de les amenaces econòmiques, esportives i militars a les de caràcter sentimental i social. D’ençà que la independència és objectiu explícit i majoritari, els exabruptes dels autèntics fracturadors de la societat catalana (clarament inclusiva!) ho rastregen tot, i les conseqüències comercials comencen a ser un fet. Avui m’arriba el cas de la producció de llet catalana (bona llet!) que pateix un greuge devastador. I no em trec del cap aquella ampolla de vi no català servit en un sopar de clar caràcter independentista, l’onze de setembre passat. Ni em trec del cap la indiferència (almenys aparent) amb què aquelles ampolles que omplien les taules ocupant el lloc que s’esperaria que ocupés un vi de la terra, van ser acceptades sense rebre cap xiulada ni fer terrabastall. Per molt que peperos i ciudadanos s’hi entestin, en qüestió de fòbies mai estarem al seu nivell (segueix)

Sempre m’ha fet rumiar aquesta diferència d’estil a l’hora de parlar de boicots. Fins i tot en això sembla que tinguem menys mala llet. Aquí el fòbic no l’hem aplicat mai, que jo conegui i per molt que s’entestin a dir-nos nazis ni tan sols en els boicots comercials hem mostrat una espurna d’aquest flagell. Almenys obertament. Individualment cadascú sap quins boicots aplica, però promogut organitzadament i col·lectivament sempre s’han fet amb un sentit ètic justificat. S’ha fet ús del boicot que castiga per una pràctica concreta, per una política, per ideologia, per uns fets. No el que castiga a un productor pel seu origen. I diria que s’ha tingut especial cura a no promoure mai boicots contra productes castellans, potser per evitar fractures o simplement perquè no es considera justificat ni just.

Sembla lògic pensar i creure que davant la decisió del camí definitiu cap a la sortida de le’stat espanyol, cap a l’estat propi, l’ economia sigui el que ens pot fer patir més, sobretot en plena crisi, tot i que el que no tenen en compte molts dels llança amenaces és que precisament l’economia és el que ha fet sumar nova fornada d’homes i dones a la causa independentista, un cop s’ha conegut la veritat de la balança fiscal, el dèficit fiscal i, resumint, de l’espoli fiscal a què està sotmès Catalunya. No dubto que molts empresaris i productors, i sobretot els petits i mitjans que és el que més tenim al nostre país, poden sentir-se vulnerables davant aquestes propostes de boicot, perquè en realitat molts ja ho han viscut, ja ho han patit i ho seguiran patint passi el que passi. Ara mateix amb la llet tornem a tenir-ne evidències. El boicot contra tot allò que faci “tuf” a català ja existeix per part de molta població espanyola, de diferents indrets, més o menys instigada per proclames fòbiques de partits i cadenes televisives, o per mutu propi. Ha passat de fa anys i és conegut el cas del cava, però hi ha exemples molt més silenciats, no tanta nivell de consumidors sinó de política comercial, com la política de les grans editorials amb els escriptors catalans. Doblement esfereïdor perquè comporta que el món intel·lectual entri en aquest joc brut. Sorprenentment aquestes pràctiques ningú les titlla de comportament nazi. I ja em perdonaran, però crec que els boicots fòbics són els únics de naturalesa nazi, perquè castiguen algú pel seu origen, i que se sàpiga són els que està aplicant en aquests moments gran part de la societat espanyola enduta per l’onada anti catalana que han promogut els partits de dretes però que els d’esquerres no han intentat aturar. Ni tan sols ho han denunciat, (ésclar que potser la primera pregunta que caldria fer-se és si segueixen existint esquerres espanyoles, però això seria tema per a un altre apunt)

Avui he rebut aquest nou boicot que es demana fer a marques que segons ens informen, estan perjudicant clarament a productors de llet catalans. Les marques que es demana boicotejar són CENTRAL DE LECHE ASTURIANA, ATO, LARSA, PULEVA I DANONE. El motiu, aquí baix, seguidament, el reprodueixo, tal com l’he rebut.
El dia del sopar de l’onze de setembre, allà asseguda davant aquella ampolla de vi vaig començar a donar-hi voltes. Vaig intentar imaginar què hauria passat si en un sopar a favor de la hispanitat, per exemple, s’hagués servit una marca de vi catalana. Potser quan siguem independents serà normal consumir un vi no català si el trobem més bo que el nostre (no era el cas) i això serà senyal de normalitat. Però fer-ho en el present no ho vaig trobar normal, per mi calia que el vi servit fos de la terra. Era una pífia i una oportunitat de reflexió. La pífia no era perquè calgués anar contra aquell productor aragonès, perquè no el conec ni sé quina ideologia gasta, i per tant no puc boicotejar el seu vi només perquè no és català. No. Però sabent com els està costant als productors moure’s precisament per culpa dels qui els castiguen per ser-ho (de catalans) trobo que cal aprofitar qualsevol ocasió per donar un cop de mà. I consumir productes de la terra és una forma de recolzar, i encara ho seria més si per exemple el seu compromís els ha portat al risc d’etiquetar en català. És una forma d’enfortir l’economia d’aquest país que volem independent. És un gest real mínim, però potent, que hem de fer tots i cadascun, i val la pena no deixar de fer en àpats populars i multitudinaris. Perquè a més, a nivell simbòlic té molta força.

Ara tenim una nova acasió per practir, en suport a la bona llet catalana:

AQUí TOTA LA INFORMACIÓ SOBRE EL SUPORT A LA BONA LLET I CONTRA LA MALA LLET DELS QUI VOLEN ENSORRAR-LA PER SER CATALANA:

Espanya està en peu de guerra soterrada contra Catalunya.
Ens cal reaccionar davant tantes agressions
“És vital que a l’hora d’anar al supermercat, els catalans tinguem presents els noms de les empreses lleteres que boicotegen Catalunya”
El boicot que la indústria làctia espanyola ha declarat recentment contra la lletera Can Feliu de Campllong, al Gironès, té moltes similituds amb el boicot que Leche Pascual va declarar a les cooperatives catalanes ara fa nou anys.

La lletera campllonguesa produeix 22.000 litres diaris de llet crua i ja
patia un ofec econòmic per part de *Corporación Alimentaria Peñasanta* (comercialitza *Central Lechera Asturiana, Ato i Larsa*), que li pagava un preu molt inferior al real.

Però ara, aquesta última, no només s’ha negat a dialogar sinó que ha
decidit enfonsar-la i comprar-li únicament llet en pols al preu humiliant
de 76 euros per tona. Com és lògic, Can Feliu ha fet intents de vendre la llet a altres firmes, com ara Danone, Pascual, Puleva, Iparlat o Guissona, però totes li han fet el buit i la seva situació és molt greu.

Per sort, l’eurodiputat Ramon Tremosa ha demanat a la Unió Europea que investigui la raó per la qual s’estan “perjudicant greument les petites i mitjanes productores catalanes”. Però la resposta trigarà un mes a arribar.

Mentrestant, Xavier Codina, responsable de Can Feliu, diu el següent:
“Ens estan discriminant i ara tenim clar que no hi ha cap voluntat
d’arribar a acords.*Som una empresa catalana que funciona i haurem de tancar perquè algú, des d’Espanya, ha decidit que ens havia d’escarmentar”.Davant d’això, molts de nosaltres ens podem preguntar: “Però què puc fer jo, per ajudar, si només sóc una persona del carrer?”
Doncs bé, nosaltres podem fer-hi molt gràcies a la força immensa que tenim. Una força que quan creu en si mateixa és imbatible. I l’exemple més il·lustratiu el tenim amb Llet Nostra. Llet Nostra, com recordarem, va néixer l’any 2003 contra un boicot de Leche Pascual a les ramaderes catalanes i des d’aleshores no ha parat de créixer, fins al punt que és líder de venda de llet a Catalunya per davant de Pascual, Ato, Asturiana i Celta.

Tanmateix, res d’això no hauria estat possible sense el suport militant de la societat catalana, que, fent ús dels seus drets, va deixar d’adquirir productes de la marca Pascual –prop del 25% de les vendes– i va fer costat a Llet Nostra, un producte creat, pensat, etiquetat i adreçat al mercat català, que ven trenta-tres milions de litres de llet i que l’any passat va facturar per valor de 21,6 milions d’euros.

Ara, per tant, és vital que a l’hora d’anar al supermercat, els catalans
tinguem presents els noms de les empreses lleteres que boicotegen Catalunya.

Nosaltres consumim, nosaltres escollim. I, si cal, boicotegem.

http://somnoticia.cat/2012/07/31/el-cercle-catala-de-negocis-fa-una-crida-a-boicotejar-la-llet-espanyola/

El Cercle Català de Negocis (CCN) demana als consumidors catalans que nocomprin productes de les marques:

Central Lechera Asturiana, Ato, Larsa, Puleva i Danone.

La majoria d’aquestes empreses estan controlades per la Corporación
Alimentaria Peñasanta , corporació estretament unida a l’oligarquia
castellana, i que esta discriminant empreses catalanes com Can Feliu, una de les explotacions ramaderes mes importants de Catalunya.

Un dels responsables, Xavier Codina, veu perillar el futur d’aquesta
empresa catalana:*”Ens sentim discriminats per que, malgrat que som una explotació coneguda i que sempre ha complert, ara ens aboquen al tancament.”

Aquesta corporació espanyola esta ofegant Can Feliu obligant-la a vendre la seva llet a “un preu d’escarni, discriminatori respecte del preu de mercat i per sota del preu de cost”, segons ha denunciat el president del Cercle
Català de Negocis, Ramon Carner. Carner recorda l’èxit del boicot a Pascual i diu que cal tornar a respondre:

“Comencem la batalla els consumidors, el poble. Es per responsabilitat social i per no perdre mes llocs de treball”

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari

els indignats eren molts més

Publicat el 12 d'octubre de 2012 per mariadolors

Em sembla perfecte i totalment democràtic que les persones que se senten espanyoles i catalanes es manifestin, i em semblarà encara molt millor i molt més democràtic que puguin emetre lliurement el seu vot contrari a la independència el dia que hi hagi el referèndum. Tots tenim el dret a decidir. I a expressar la nostra voluntat lliurement. Però el que em sembla patètic és voler distorsionar fins a l’extrem unes xifres de participació que no es veuen per enlloc. Ja sé que comptar manifestants costa molt, però en aquest cas la referència d’omplir la Plaça Catalunya sembla una dada relativament fiable (sempre hi ha el dubte de la densitat, però). Jo tinc la referència de l’oocupació indignada, i per exemple en la manifestació del 28M de 2011, després del desallotjament, es parlava de 12.000 persones des de l’irganització i la plaça tenia aquest aspecte. I el 29S Madrid va xifrar l’ocupació de la Plaça catalunya en 6.000 persones i tenia aquest aspecte. Només cal fer un petit viatge per les hemeroteques per contrastar imatges i xifres donades Ja sé que això no importa gaire, que no es tracta de fer guerres de xifres ni guerres de banderes (per cert, la crema d’estelades no deu ser el mateix delicte que la crema de rojigualbes, oi?). Però no em puc estar de comentar-ho.

Publicat dins de aquí som i fem països catalans | Deixa un comentari