miozz mirades

De tracte amable però no tou, bonica, pencaire i compromesa, la Lola és la dolors perfecte per incorporar avui – dia del “sant” que segurament no celebra – al meu calaix de ple de dolors.  No en conec cap més de la seva generació que llueixi aquest nom clàssic encara que sigui en la seva versió diminutiva. Versió que  escau al seu dinamisme vital embolcallat de discreció i fermesa interna. La seva bellesa un punt exòtica i el seu somriure sincer, empàtic i serè, irradien quelcom que cohesiona. (segueix)

La fotografia és de la calorosa nit a la llotja, tocant a mar, després del  “trencant setges” del dissabte 10 vigília de la Diada, la nit que Joves d’Òmnium van tirar endavant la proposta de major complexitat d’ençà que s’ha iniciat aquesta dinàmica participativa que motiva joves plurals i diversos al voltant d’eixos tan transversals i inclusius – i alhora tan concrets i inequívocs – com ho són els de  llengua, cultura, país, cohesió. Una dinàmica d’associacionisme compromès que tot just fa uns mesos que s’ha posat en marxa i ja ha aconseguit aglutinar un nombrós grup de joves de diferent tradició i experiència en el compromís cívic. Un repte, tirar endavant un concert com a acte previ a la Diada, arriscat i amb molta feinada.

Com la mateixa Lola exemplifica, la pertinença a aquesta dinàmica de Joves d’Òmnium és tan compatible amb la no militància política com amb la militància política diversa. De fet la barra del bar del concert de dissabte n’era un exemple ben didàctic. Esperançador.
Mirant-los pensava si aquesta generació aconseguiria superar els sectarismes excloents que massa sovint esmicolen les imprescindibles complicitats de la societat catalana per fer que el país se’n surti. No només per la participació en un clima interactiu de total normalitat de joves de diferents procedències i de diferents cultures juvenils, sinó també per la barreja – en aquest mateix clima interactiu de total normalitat – de joves amb diferents orientacions i vinculacions a organitzacions polítiques que saben estar en un entorn transversal sense fer-ne ús partidista. La Lola en això ja hi té experiència. N’és un exemple didàctic!(ella milita a una organització política i sap estar en un entorn transversal sense fer-ne ús partidista).

Ja sé que portar una barra de bar en un acte que comença aglutinant unes 600 persones i que en el decurs dels concerts al llarg de la nit va renovant públic de forma incessant, amb concentracions de més de 200 joves a estones (m’agrada veure-hi tantes cares noves), per complex que sigui no té res a veure amb la complexitat de tirar endavant un país. Però em quedo amb la força de la imatge.

Que no és la imatge que penjo ara. Aquesta és de la Lola afrontant una de les complicacions de la barra: fer que els surtidors de la Moritz funcionessin amb normalitat!

A la Dolors Flamerich la vaig conèixer d’aprop el setembre del 2008, en una experiència de somni: a l’Alguer, on hi anava per primera vegada (podeu llegir l’alguer en el record, l’alguer al cor), i en unes jornades de formació on tot girava al voltant dels contes.
Fins llavors ella era per a mi un nom conegut i reconegut en el món de la immersió lingüística, una excel·lent professional amb qui compartia la feina de LIC (assessors en llengua, interculturalitat i cohesió social, un servei educatiu innovador que encara no se sap si es consolidarà o no…) i una persona que s’endevinava interessant i amb personalitat visible. Però no havia tingut l’oportunitat de compartir-hi massa res ni en el terreny personal ni en el professional, no teníem vincles més enllà d’una bona complicitat per la feina, i d’una bona sintonia empàtica.
L’Alguer va ser un regal, un autèntic regal. (segueix)

Retrobo la Lola a Can Ruti, al Centre- Residència per a persones amb discapacitats profunds (una manera de dir-ho) i em mira quieta una estona, i em somriu… potser sentir la meva veu li evoca ressons arxivats al seu calaix de la memòria d’impressions emotives o potser només respon a la sincera calidesa de la meva aproximació:  La Lola, Loli, la Dolores Fernéndez, té un radar molt precís per captar les vibracions personals del qui s’hi dirigeix, virtut que comparteix amb moltes altres persones que la societat jutja com a totalment mancades.  (segueix)

La tarda de Castanyada als amplis menjadors de Can Ruti,
aquesta lluminosa Residència que m’agradaria molt més si estés ubicada
en un nucli de població més comunitari (en plena Serralada l’entorn
natural és molt òptim, però el social no), és una tarda de panellets i
retrobades, i d’emocions contradictòries.
No puc evitar un bany de
tristesa que no sé si és més a) per la concentració de drames familiars
portats amb dignitat i optimisme lloables; b) per la interpel·lació del
pas dels anys en aquests cossos que empresonen infants que no creixen, i
en el dels dels seus pares i familiars que envelleixen essent pares per
sempre més; c) per la sensació de micro societat aïllada que em parla de solitud i d’un cert fracàs en els objectius d’inclusió social, o d) pel mirall que
em retorna tot plegat a la meva pròpia circumstància personal i
familiar. Potser és una suma de tot.
No deixo, però, que la tristor em prengui sencera, i la mantinc suspesa a l’aire, guardant les distàncies…
Recorro les taules entre desenes de
cadires de rodes, cada taula és un món. I hi retrobo cares conegudes,
els meus ex alumnes, l’univers sencer de quan jo treballava al Centre
Nou Vent – llavors vam lluitar tant per la integració, la inclusió
social… – em fa sincera il·lusió saludar-los – molts ja ens han deixat –  i alhora em cou tant no poder-los retrobar en cap més context que aquest… són ells, idèntics, potser un pel envellits, potser més grassos o més prims, potser amb menys mobilitat, però la mateixa expressió, els mateixos gestos singulars, la mateixa essència pròpia de cadascun d’ells, de cadascuna d’elles…
La Loli va ser de les meves primeres alumnes quan un equip renovat va
tirar endavant el Centre Nou Vent, millorant un equipament assitencial
parroquial que donava resposta a la necessitat d’atenció als nens i
nenes amb discapacitats més greus que quedaven totalment al marge del
sistema educatiu, exclosos fins i tot de les escoles d’educació
especial…
Ella és d’aquelles criatures que la taxonomia de l’època s’entestava en titllar de vegetatives, però que la convicció i tenacitat dels joves educadors i pedagogs (estudiants, de fet) que dramatitzàvem el centre amb la complicitat dels familiars i l’asministració pública, van ajudar a descobrir que eren, per sobre de tot, criatures, nenes i nens que podien connectar amb el món, i que podien desenvolupar-se, si més no, en algun aspecte. De la Loli em van impressionar els seus ulls de mirada significativa i la seva capacitat per expressar els estats d’ànim i certa voluntat comunicativa. Encara ara puc reconèixer els seus crits – únic llenguatge verbal – en el meu registre de veus servades, i puc sentir la distensió del seu cos espàstic durant els moments d’estimulació basal, el gran descobriment neuropedagògic de la temporada. Però el que més va impactar-me era el seu somriure sornaguer i la seva capacitat d’establir un joc comunicatiu de provocació, gairebé impensable en el seu estadi psicoevolutiu.
Vam connectar molt amb la Loli. És, sens dubte, una de les Dolors de la meva vida. Potser la més entrenyable…

(Sobre la foto: Gronxar-se és una de les tècniques d’estimulació basal, la vestibular; m’agradava molt practicar-la als parcs públics on altres nenes i nens poguessin descobrir a la Lola i la seva capacitat de gaudir del joc: la Lola potser no ha pogut aprendre gaire coses al llarg de la seva vida, però n’ha fet aprendre moltes a molta gent. Un dels gran errors de la segregació escolar i social és que cada dia milers d’infants i joves es perden l’oportunitat d’aprendre tot el que poden ensenyar-los les Lolis que tenim al nostre voltant)

(parlo també d’aquest tema a l’apunt LA VIDA DELS QUIETS)

Les tardes amb la Dolors, cada dijous si cap imprevist ens ho espatlla, són tardes d’un interior que s’obre, a poc a poc. Són un anar descabdellant pausat, com qui desgrana una magrana sense pressa ni delit, en aquella taula de fusta rústica, ovalada, bevent la llum d’un badiu menut i frondós, amb safareig, llimoner i gates assolellant-se.  (segueix) 

Són tardes d’implícits i confidències, de riures i neguits compartits amb incondicionalitat sabuda, entre el tascó i la paret d’una cuina conservada, al costat del menjador d’estiu, al pur estil – intacte – de la clàssica estructura de casa de Baix a Mar badalonina, de cos, amb bona alçada. Són tardes de degustar l’exquisitat de la cuina senzilla i sana, combinat de saviesa pel venir de pagès i saviesa per haver-se format en la disciplina de l’alimentació biològica, ecològica i responsable; de prendre té de tres anys, – sense teïna – en bols de ceràmica.
Són tardes de sortir a caminar – que ens convé – riera amunt, cap a Canyet, o riera avall, cap a la platja. D’arribar-nos a l’hort de Sant Jeroni de la Murtra, – aquest somni per fi empaitat -, de trepitjar terra llaurada i passejar la mirada i els dits per les plantes i els arbres, pels fruits i les herbes, pels estris i les estances.

(Per cert, aquest estiu l’experiència de l’hort va ser a Catalunya Ràdio, ho podeu veure i escoltar al sobreàtic primera de la Laura Garcia)

Per dir qui és, quan la presento, dic és una amiga com una germana. No he trobat altra paraula. Amiga amb un vincle que va més enllà, amb un camí compartit de tants anys, de tantes històries viscudes, lluites endegades – unes guanyades, d’altres perdudes… Però sobretot d’aquell saber-se a prop, d’aquell cuidar-se sense subterfugis ni preses falses. Em porta mitja dotzena d’anys d’avantatge en això d’habitar el món, i la trobada – en fa trenta-tres-, m’enlluernà i me la va fer referent clau. Clau i perdurable. A partir d’interessos confluents – la implicació en el món de la discapacitat, la lluita pels drets dels més vulnerables, el pacifisme militant, la pedagogia – i d’estils sinèrgics – tenacitat, esperança, compromís – vam establir complicitats creixents que obrien horitzons a la meva vida, en àmbits globals i en àmbits més personals: l’homeopatia, el part i criança natural, les petjades de tantes amistats descobertes a partir d’ella, tants mons desconeguts fins llavors, (com els drapaires d’Emaús – de Sabadell -, el Patronat Pere Mitjans, els balls tradicionals a la Plaça Sant Felip Neri…), descobertes que anaven obrint vies…

Comissió d’integració als Esplais i al Consell de la joventut, Entorn la Pau, Campanya anti OTAN, Seminari Permanent d’Educació per la Pau de l’IME i després del CRP, Universitat per la Pau, Amnistia Internacional, grup de Suport a l’alletament GALA, Cristians desorientats, Informació i suport contra les sectes, colònies per a les àvies, somnis, projectes, implicacions…Però sobretot vida compartida en moments vitals i en el fer i desfer dels dies i les nits del créixer, companyia de llarga durada, tot terreny, a prova de qualsevol sotragada.

Les tardes amb la Dolors, els dijous si cap imprevist ens ho espatlla, són un bàlsam pel meu estrès i un repòs curatiu per a la meva ànima.

La dolça i mel·lòdica cançó que Manel ha dedicat a Dolorsés una raresa en el món de la cançó catalana, que fins ara no havia incorporat aquest nom a cap lletra popular, almenys que jo conegui. Així com “Dolores”, “Lolita” i “Lola” són noms freqüents en les lletres pops, rumbes i boleros castellans, quedant investit d’una certa lleugeresa i alegria, el nom de Dolors en català sembla associar-se més aviat a seriositat; bé, potser és una percepció particularment meva, però fins i tot quan Serrat usa el “mare Lola” és per descriure un personatge “sofrent”…  I si hagués de fer cas del text que m’han regalat – els típics perfils psicològics per pujar l’autoestima de tothom generalitzant tòpics – reforçaria aquesta idea, si bé la diferència idiomàtica no hi hauria de tenir res a veure, al cap i a la fi tot prové del llatí i significa PATIR! (contunua)

Conec moltes Dolors, (moltes!) que són professionals en el món de l’educació o de les tasques socials, i moltes que són perruqueres. Ja sé que aquestes coses són pura coincidència, però em fa gràcia constatar-ho.  Una altra constatació que puc fer és que al llarg dels molts anys dedicats a l’educació formal i no formal, he conegut com a molt un parell de Dolors nenes o joves. Crec que puc afirmar, si no em falla la memòria, que no conec cap Dolors de menys de 35 anys.
A mi em van posar Dolors per la meva àvia paterna, que es deia Doloretes, en realitat em van batejar com a Maria Dolors, i la meva mare sempre em va  encoratjar a reivindicar i usar el nom sencer. Potser és per això que malgrat a nivell oral tothom m’anomena Dolors i prou, jo signo sempre amb el Maria al davant, i quan el meu nom apareix escrit sense aquesta crossa em sento coixa.

Per a les persones que celebren el sant, costum d’origen catòlic que perdura entre molta gent no religiosa, avui, dia 15 de setembre, és el dia oficial de la Mare de Déu dels Dolors. Tradicionalment, però, aquesta celebració onomàstica es feia el divendres abans de Setmana Santa, (fins fa uns 40 anys) per commemorar els dolors que patí la Verge Maria pel destí del seu fill. De fet es conserva un ampli repertori de celebracions populars, processons, iconografia,etc dedicades a la mare de déu dels set dolors. Per això  moltes Dolors segueixen celebrant el sant aquell dia. Per a les mestres, durant molts anys ,celebrar-ho el 15 de setembre significà la coincidència amb el primer dia de classe amb alumnes després de les vacances, fet que motivava algunes bromes típiques.

Amb una amiga que també es diu Dolors fa temps que bromegem i diem de  celebrar-ho en les dues dates, ja que per més que ens hi esforcem no aconseguim posar d’acord família, amics i coneguts per felicitar-nos un únic dia. I és incòmode dir-los “no, és que no ho celebro avui…” També queda molt interessant o lleig – segons el context social – dir “no, és que jo no ho celebro”, però en realitat, immersos com estem en tants rituals del pas del temps, celebracions i dates commemoratives…ve d’una? 

Segons la meva amiga, els dolors de Setmana Santa són dolorosos i els de setembre gloriosos. Jo de moment no he trobat informació per documentar aquesta hipòtesi, però me l’he adaptat i he pensat que significa que el dolor és present al llarg de l’any – de la vida!- (per això ens ho recorden dos cops) i que el pots viure en positiu i en negatiu…

No és que cregui especialment en el poder del significat dels noms, però jo no posaria Dolors a cap filla meva. Sovint, quan se m’encadenen les migranyes o se m’acumulen vivències tràgiques, faig broma i dic, què voleu, amb aquest nom que porto? Va bé fer broma fins i tot amb el patiment…un tema, aquest, el de l’inevitable sofriment humà, que mereix un bon apunt, però serà un altre dia.

Avui, per molts anys les Dolors puguem seguir celebrant dies 15 de setembre, i els altres, que voldrà dir que seguim vives i amb ganes de gresca.
Salut!