andrea:el repte de l’autosuperació
Aquest mes de juny, a la placeta del Manresà, quan estava a punt de començar el Ir Concurs de Novells de cançó improvisada i vaig llegir la llista d’inscrits, trobar-hi apuntada l’Andrea em va posar en alerta. De vegades als adults això ens passa, i més si hem estat mestres de pedagogia terapèutica: ens costa deixar el nostre paper assessor-protector-conductor davant els infants que pensem vulnerables, encara que hagin crescut. Hi havia prou confiança entre nosaltres per poder pronunciar aquell “estàs segura?” que amagava una incòmode voluntat de dissuació. Però la seva resposta i la fermesa de l’actuació a l’escenari van sorprendre l’audiència, i a mi em van deixar un rau rau que no ha parat d’interpel·lar-me. (segueix)
Jo no he estat mai professora de l’Andrea, he estat la mare de la seva
companya i gran amiga de grup classe – són coetànies – amistat que ha
perdurat un cop els camins escolars s’han separat. Us en parlava al presentar la nova secció del bloc. La conec i m’importa
prou com per témer un fracàs que pugués fer-li massa mal, i aquest gest paternalista m’impulsà aquell diumenge a intervenir quan no calia ni havia de fer-ho.
Per sort no vaig influir-la!
El concurs era d’improvisació oral,
cantada, ella no havia fet el taller, i tots els qui la coneixem sabem
que sovint costa entendre la seva parla. Això no em justifica, però jo
em pensava que havia d’aturar una criaturada esbojarrada que podia fer
patir la nena, davant el fracàs de trobar-se tallada a
l’escenari. I em vaig trobar una noia decidida que sabia el que es feia,
que havia après en pocs minuts la tècnica que els altres havien
practicat durant un parell d’hores al taller, i que va ser capaç de fer
una actuació digne, rima i mètrica correctes, temes adequats i tonades
afinades…De comprensió difícil per a molts, cert, però no
per a tots…i en cap cas trencava l’harmonia de l’acte. I el més important: el seu èxit no depenia de guanyar o perdre el combat, sinó de ser capaç de fer-lo. El seu valor i la meva patinada van ser
motiu d’una profunda conversa amb una Andrea que a més dels canvis
propis d’haver superat l’adolescència, em mostrà una maduresa que va
molt més enllà… I tot plegat va ser, en certa mesura, l’espurna per decidir crear aquesta sèrie del bloc dedicada als herois quotidians, a les històries de persones properes, carregades de resiliència.
Guanyar la partida a la vida en el moment de
néixer i tirar milles superant els mals pronòstics de l’època de les incubadores només és el començament
d’una carrera de fons que fa més de 19 anys que dura. L’anòxia produí
seqüeles, sí, algunes encara perduren, però ara com ara la pròpia Andrea
mira enrere i li costa reconèixer-se (ho escrivia ella mateixa en el
comentari a aquest apunt). Amb el títol del Cicle Formatiu de Cures auxiliars d’infermeria
a la mà comença a estudiar el Batxillerat Humanístic. Una fita assolida
i un repte iniciat, coses impensables en començar els estudis de secundària…
En començar l’entrevista, la precisosa tarda de dijous passat,al
Bar del Círcol, mantinc encara un petit dubte, una prevenció
protectora: segur que podem parlar de tot això, segur que remenar els
records no et trasbalsa? I amb la mateixa empenta i decisió que el
diumenge de les gloses, em diu que no, que li ve molt de gust
l’entrevista i encetar la nova secció del meu bloc. Ens hi posem doncs, i
la conversa va estirant fils, obrint calaixos. Alguns fan aflorar gran satisfacció i autèntiques lliçons de vida, alguns porten a primer
pla records que és més còmode tenir callats i aparcats, perquè
manegar-los encara aporta un regust agre. Però ara ja no hi ha res que ens aturi, i la conversa s’obre de bat a bat.
L’Andrea és conscient que d’uns anys ençà s’ha produït un gran canvi en la seva vida, un canvi fonamental: té a veure amb la capacitat d’acceptar-se i d’estimar-se a ella mateixa, de sentir autoestima i seguretat. De dir doncs sí, jo sóc aquesta, i tan contenta! Reconeix que moltes de les dificultats de la seva infantesa tenien a veure amb la lògica lluita amb si mateixa: per què m’ha tocat a mi? complexos sobre la imatge corporal, pel tema del baveig, per la veu, per la dificultat en fer-se entendre 100% quan parla… complexos alimentats per reaccions molt dures d’alguns companys, i superats en part gràcies a les bones amistats, les autèntiques. I en aquest sentit insisteix en fer-me notar – encara que sap que ho sé, i me’n parla sovint – la importància de l’amistat i el suport incondicional any rere any durant la Primària, de la Mariona. Però l’Andrea no guarda rancor, entén que és un procés natural; tots eren criatures, tots n’hàvien d’aprendre…
I sap, i no vol oblidar, que si ha arribat fins on és ara és perquè ha treballat molt, a nivell psicol·lògic, pedagògic, terapèutic; perquè s’ha esforçat en superar-se, perquè no s’ha rendit. Té una sort, és cert: és molt intel·ligent. Però de poc li servia ser-ho si no podia treure’n profit ni aplicar la intel·ligència per ser més feliç!
Li demano a l’Andrea què diria a una família que es trobés en el seu cas, en el cas de tenir una criatura que pateix una anòxia durant el part, que té dificultats per desenvolupar-se al mateix ritme que la majoria i que arrossega alguna seqüela: “Que no li posin barreres, que confiïn en ella, que l’estimin molt i facin tot el que puguin, que li donin el màxim d’oportunitats”. Oportunitats i confinça, és el que ha tingut ella, i li ha servit. Tot i que, vist ara, troba que li hauria estat molt útil saber a priori que arribaria fins aquí, l’hauria tranquil·litzat molt saber del cert que “encara que serà diur, te’n sortiràs segur!” Però això, es clar, no se sap fins que arriba. Té clar que la confiança de la seva família i les portes que se li han obert a partir d’aquí han estat clau. De la família i de molts puntals que ha anat trobant pel camí. L’Andrea no es vol ni imaginar què hauria passat si la seva família hagués llançat la tovallola, hagués optat per no lluitar. Si l’haguéssin portat a una escola d’educació especial, per exemple. De fet hi va anar un temps, quan considerant que no estava prou madura malgrat l’ESO, va anar a fer un curs d’Informàtica, de Garantia Social, al centre especial Pont del Dragó. Segur que li va aportar coses positives, experiències que l’han fet madurar, sobretot per fer-la adonar que allò no era el que volia per a la seva vida. Sobre això l’Andrea té clar que l’entorn especial pot ser més protector, però no és l’adient. Després d’una primària inclusiva força ben acompanyada i exitosa – amb les seves llums i ombres, i malgrat que el mot “bavosa” de boca d’alguns companys encara li fa resonàncies doloroses – al començar 1r d’ESO a l’institut públic les coses van anar molt malament, sobretot per la relació amb els companys i perquè els continguts se li feien inabastables. Les burles la bloquejaven. I no trobava l’acompanyament que hauria necessitat. El canvi de centre va millorar les coses, i situa a 3r d’ESO l’inici dels canvis a millor. Però si ha de parlar d’un centre on s’ha sentit excel·lentment estimada i acompanyada ha estat aquest darrer, on ha cursat el Cicle. Enrere queden les burles, les obsessions i les inseguretats infantils, aquí hi ha respecte, normalitat, i una bona dinàmica relacional professorat alumnat. Molt valuosa, és d’agrair!
A punt d’encetar el Batxillerat, fets ja els 19 anys apunta engrescada: “jo vaig venint al darrera, al meu pas, més lent que el d’altres, però hi arribo!!” I inevitablement recordo la meva petita Mariona arribant a casa emocionada el dia que l’Andrea, a classe, havia començat a escriure i llegir. Amb el seu ordinador i segurament força més lenta que la majoria, però va aprendre a escriure i llegir, i ara fa Batxillerat. Només és qüestió de donar temps i de no rebaixar expectatives.
Els seus reptes actuals són tirar endavant aquest Batxillerat i reemprendre algunes de les fites que ha abandonat pel camí, com podria ser la de fer teatre. Ara se sent molt més preparada interiorment per tornar-ho a intentar.
L’Andrea, com si despertés d’un llarg somni, es descobreix diferent, més capaç, més valenta, més ella: el futur se l’imagina normal, amb una vida normal, sí, però essent ella mateixa. Enrere han quedat les fantasies “per viure la vida d’una adulta que no era jo”
Hem parlat de moltes més coses, però l’apunt seria massa llarg, i potser entraria en terrenys que no cal. Crec que tot el que ha donat de si fins aquí ja conté prou misstges i lliçons de vida, ja serveix per fer-li un petit homenatge a l’Andrea i amb ella a totes les persones en situacions semblants, i alhora serveix per donar pistes a tothom en general, tant per no tancar portes a ningú, sigui com sigui, com per aplicar-nos algunes lliçons a la nostra pròpia vida.
