miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

Arxiu de la categoria: arreu indrets caminats

postes d’estiu (18) torroja del priorat, 5 d’agost

Fins ara no me n’havia adonat de com n’està d’aprop Torroja de Reus, Torroja i Porrera; i avui en una escapada, hem deixat que el Priorat ens captivés tots els sentits. Després d’una bona estona empaitant rellotges de sol pels silenciosos  carrers de Porrera, i remenant vins pels seus cellers, ens hem arribat a Torroja i l’hem trobat preparant-se per la fira de demà, dins les celebracions per als 750 anys de la carta de poblament que originà el poble. Malgrat l’espessor del cel d’aquesta tarda, la posta s’ha deixat intuir, damunt el Montsant, i jo he passejat per aquells carrers empedrats, apinyats i costeruts, tot recordant la meva curiosa estada de fa 33 anys, convocada pel Centre Cultural i Recreatiu La Unió de Torroja del Priorat. (segueix)

De com vaig decidir presentar una de les meves narracions als Jocs Florals de Torroja del Priorat no me’n recordo, potser vaig llegir-ho al Serra d’Or que rebia el meu pare, el cas és que vaig fer-ho, i que vaig obtenir un premi. Tenia 18 anys i tot d’una vam haver d’improvisar un viatge cap a terra desconeguda per ser a l’acte de lliurement. Era l’any 1979, i llavors tot semblava més lluny, va ser un viatge llarg i costós, m’hi va acompanyar la meva mare i aquell viatge sempre ha format part d’aquells records anegdòtics carregats d’emoció i aventura que mai més oblides. És un record, a més, tenyit  d’aquell to lluminós que confereix a les coses la il·lusió – encara adolescent – d’un nou camí que aparentment s’obria amb facilitat. Guanyar un premi literari em semblava, llavors, un missatge encoratjador per a la meva afició a escriure, i alimentava la meva fantasia de ser escriptora. Del poble n’he conservat més que imatges, una impressió. Hi vam arribar apressades i vam patir fins trobar l’església – l’espai on es fan molts actes culturals – però aquells carrers de pedra, estrets, sinuosos i costeruts em van enamorar.

De Porrera a Torroja del Priorat la carretera serpenteja entre vinyes i oliveres, i en arribar al poble el que més impressiona és que s’hi arriba per dalt, i el veus allà sota tot apinyat. L’actual explotació turística de la Cultura del Vi ha afegit a aquests pobles un valor que els dóna més personalitat, però no els fa perdre la seva essència. Una essència que es trepitja, es respira i s’escolta. I es veu.

En el nostre caminar pausat, amb tots els porus oberts i una certa enyorança il·lusionada, m’he mirat a mi mateixa, la mi mateixa de llavors – poca menys edat que la meva filla ara – i he recordat la meva mare, que llavors tenia poc més que jo ara; pel que fa als meus somnis, bé, no he fet tard del tot, encara, en això d’acabar escrivint, ves a saber… però potser ja toca espavilar-se! Per cert, que hem sabut per la gent del poble, els que preparaven toldos per a la Fira de demà, que enguany per la retallada econòmica no s’han pogut celebrar els Jocs Florals, uns certamen literari de referència a la comarca.

Després d’encaminar-nos per diferents rutes improvisades, deixant-nos portar, hem enfilat fins dalt de tot, des d’on la vista es perd fins la impresionant carena del Montsant. Sempre penso que els que vivim a les comarques de Barcelona tenim poca tirada a anar cap avall, i que ens perdem uns paisatges bellíssims, espectaculars.

Avui la posta m’ha acompanyat a un passeig on les il·luisons del passat m’han fet pessigolles; he portat el passat al present i el present al passat, i les pessigolles m’han dibuixat un somriure una mica trapella, diria que era de felicitat.

 

postes d’estiu (14), reus, 20 de juliol

El nou Hospital de Sant Joan de Reus és d’aquells que despleguen modernitat funcional per totes bandes, i que tot i que al principi sembla fred, acaba resultant càlidament humà: molta llum, molt d’espai, molta calma, silenci quan toca i quan cal les paraules; caliu en el tracte professional. Singular i espectacular en la seva forma externa i pels seus finestrals, la llum de la posta sobre el Baix Camp ha arribat gairebé al mateix temps que el llit pujava de reanimació a planta. Un dia llarg avui, llarg i amb tot el ventall d’emocions replegades en la incertesa de l’espera i en aquella serenitat assumida a còpia d’entrenament familiar per tantes ferides vetllades. (segueix)
Quan he arribat ell ja havia entrat a quiròfan. No és que em fos imprescindible aquell darrer comiat “per si de cas”, perquè han estat moltes i intenses les hores compartides aquests darrers dies. Però més m’ho hauria estimat. I no em va servir  de res fer llit ahir dimarts des de les tres de la tarda, per una inesperada migranya d’aquelles que irrompen de forma impertinent carregant-se tots els plans previstos. L’atac s’ha llevat encalmat, però no m’ha permès fer matinada.

Les tres germanes ens hem replegat a l’habitació, i l’espera ha estat agradable. Som en aquells moments de relativitzar-ho tot, de deixar de tenir pressa o neguit per fer això o allò, de diluir les prioritats que fins fa poques hores acupaven la nostra atenció. Ara som allà amb tot i per a tot. Xerrem amb pretesa normalitat, amb sincera valentia. Tenim sort de tenir-nos. Són molts anys d’afrontar adversitats complexes, i hem après que ens surt molt a compte fer-ho de forma sinèrgica. Aquesta vegada, potser per primer cop, som plenament conscients que al davant ja només hi som nosaltres. La línia dels pares – oncles, ties – en poc temps ha començat a fer aigües, tots s’han fet molt grans, molts han emmalaltit, alguns ja són morts. I al capdavant de tot, entre els joves i els vells, hi som nosaltres.

Juguem a casa la germana gran, ella és metgessa i som al seu terreny, això ens fa sentir una íntima confiança. Ella hi entén, i ens ajuda a entendre-ho als altres. L’operació s’ha allargat molt, massa. I ha arribat aquell moment de desesper en què el cervell ja no troba cap més explicació que la desgràcia. Però només han estat uns moments, una llargs moments callats i acompanyats, serens però espantats. Moments d’afrontar-se amb els fantasmes.

El pare és molt gran, i l’operació és seriosa. Ell ja ho diu: això si t’agafa a la meitat de la vida te la trasvalsa. Però jo ja la tinc feta, jo ja he viscut, millor si me’n surto i segueixo vivint, però si no és el cas, no és cap desgràcia. Llei de vida i prou. En té 82 i molta saviesa acumulada. Per a nosaltres encara és molt aviat perquè se’n vagi.

La mort racionalment sempre saps que hi és, i coneixes que hi ha la possibilitat de trobar-la a cada pas, cada dia, i més, en aquest cas, per a un pare gran, vell. Però una cosa és saber que hi és, i l’altre és que hi sigui. No té res a veure! En moments així, davant un diagnòstic dolent, una intervenció greu, en moments així la sents tan aprop que li olores l’alè i no desitges res més que foragitar-la.

Tot està obert, el pronòstic incert. Però malgrat la inquietud i el coixí de tristesa, estar aquí fent-li costat, incondicionalment, i compartir la seva serenitat i la seva esperança discreta, el seu saber estar, la seva fortalesa, el seu ànim malgrat els malgrats…  hem après a fer com ell diu: viure al dia, valorar cada moment. De moment ha superat l’operació, i ara es tracta d’anar afrontant cada repte, a poc a poc, sense por ni pressa.

Sortint, ja és negra nit, al cel cap rastre de la posta del sol, i pels entorns de l’Hospital una forta olor d’espigol i farigola. Una olor intensa que ens acompanya carretera enllà, fins arribar al cotxe. Aquesta nit s’hi queda la germana petita, i nosaltres ja fem cap a casa. De Reus a Castellvell el camp s’imposa sobre l’entremat urbà, i la frescor de l’entorn ajudarà a descansar. Ens cal fer-ho bé, per afrontar optimistes els neguits de demà.

postes d’estiu(10), el turó-túnel de montgat, 5 de juliol

A deu minuts de casa, carretera enllà, un cop passada la Riera de Sant Jordi i l’estació del tren, en aquesta zona anomenada Les Mallorquines, el Turó, a la dreta, espera càlidament il·luminat, Em ve de gust enfilar-m’hi, avui, i recollir imatges de les figueres de moro, per mostrar-les als amics mexicans: allà en diuen “nopales” i se’n mengen les fulles. Les vaig poder tastar! (segueix)

 

Del Turó de Montgat en queda ben poca cosa, d’una banda va ser foradat per fer-hi el que ha estat el 1r túnel de la península ibèrica, amb l’arribada del ferrocarril l’any 1848. De l’altra, amb l’extracció sistemàtica de pedra es va perdre més de la meitat de la muntanya, s’enderrocà el castell, la capella de Sant Joan i va suposar la pèrdua de gairebé la totalitat de les restes ibèriques, romanes i medievals que hi havia. El poc que en queda està força deixat. Hi ha escales per pujar-hi, i s’hi pot trobar un monòlit commemoratiu del fet que el 26 de novembre del 1876, un grup de joves amants de la natura feren una excursió al cim del Turó i un cop a dalt decidiren fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques que fou l’embrió del futur Centre Excursionista de Catalunya. Però tot plegat passa molt desapercebut, és brut, i contrasta molt amb la forma endreçada i polida com s’ha urbanitzat tot l’entorn de sota, vora les platges, enllaçant el passeig i la plaça.

La veritat és que el passeig m’ha suggerit moltes reflexions sobre com Montgat ha afrontat la seva complexitat urbanística, segmentada i inicialment polaritzada (Montgat del peix/Montgat dels fums, Montgat Vell/Montgat Nou), i sobre com ha evolucionat la seva cohesió. Hi havia un fil de pensaments al voltant de la desaparició de les fàbriques tant contaminants tocant a mar (Rio Tinto, Can Gallart i Can Barrau; la “legia” …) i la recuperació de les platges, sobre la vida a l'”altre Montgat”on hi tinc les arrels maternes. Fils de pensaments que s’esperaven per prendre forma en aquest apunt, però que el tràgic final del meu trajecte ha estroncat.  Segur que hi haurà altres postes montgatines, i serà un millor moment per poder-ho desgranar.

postes d’estiu (9) les costes de montgat, 4 de juliol

Caminar va bé per esbargir aquella boira que de vegades s’instal·la entre l’ànima i la ment, per desgranar pensaments i, si convé, plorar una estona. El pretext de seguir les petjades del sol que es pon ha reactivat un hàbit massa oblidat que, de passada, em permet fer les paus amb la prescripció mèdica cardiològica de rigor. Caminar pel pur plaer de caminar i amb una mica de delit, sense rumb fix, deixant que la llum de la posta em vagi guiant les passes. Avui, carretera de Tiana amunt, a Montgat, fins “Les costes” (“Las costeras” de tota la vida), redescobrint entre altres paisatges Can Casanovas i la seva torre dels masovers, on, de petita, em trencava el cap imaginant quin tipus de mobles gastaven els seus habitants per ajustar-los a les parets esfèriques. (segueix)
Sortint del Manresà, per dins, m’he aturat una estona observant les cases del carrer honònim. Les que conserven l’alçada original i perviuen enclotades molt per sota el nivell actual del carrer són autèntiques peces de museu. Hi ha qui es pensa que aquest és un barri benestant, potser pels imaginaris que hi ha sobre el Districte 1r, potser perquè alguns habitatges construïts a partir que es desencallà el PERI tenen un aspecte modern, i en l’ època de la bombolla immobiliària devien adquirir preus de mercat. Però no, el barri és un barri de construcció molt humil. Obrer, amb habitatges adossats als tallers i fàbriques – alguns d’autoconstrucció – va ser un barri nascut com a tal amb la primera immigració, la dels “canareus”, ja que abans tot eren masies i conreus.

Ja a la carretera de Tiana, encara en terme badaloní, deploro aquest espai no pavimentat, que hauria de ser una vorera, permanentment bloquejat per vehicles aparcats. La mobilitat aquí és impossible per a tothom, i molt perillosa. Enfilo el que va ser durant molts anys el meu camí escolar – la carretera llavors començava uns metres més cap a Montgat i era vorejada de plàtans –  i encara puc recordar les immenses coves, i els arguments del meu pare per fer-me perdre la por a les famílies gitanes que les habitaven. Jo era poruga de mena, exagerada. I ploranera fins al punt que em van “curar d’espatllat”, que una veïna que ens veia passar cada matí (devia se una curandera, i a casa no érem d’aquestes coses) no va parar fins dir que m’havia fet no sé pas quins encanteris per fer-me perdre tant de plor i tant poques ganes d’anar a escola.

Era un camí escolar costerut, i acompanyat d’herbes oloroses, flors i matolls. Abans que l’utopista en segellés l’esquerda, la Serralada començava a peu del barri, i la pendent cap amunt pintava un paisatge singular, on la “Escuela Nacional” i Can Casanovas casetes d’un pessebre. Can Casanovas, recuperat fa molts anys per al poble, combina la modernitat d’edificis i serveis amb els vestigis rurals de tota la vida: figueres, horts, i la misteriosa torre que va estimular la meva imaginació novelesca tota la vida.

Camino amb delit, i m’estranya no cansar-me: la pujada és d’aupa, i sense adonar-me’n ja soc al primer tram d’escales que porta fins dalt de tot del barri de Les Costes.

No puc evitar, en pujar l’escala, pensar en el vespre que vaig descobrir el Mont Pelat: el tipus de construcció, la vegetació, les escales… i l’alçada damunt la ciutat, tot s’hi assembla força. La diferència rau en què aquí les cases arriben ben bé fins al cim, i allà la muntanya és pelada de cases. Les Costes – abans en déiem “Les Costeras” – és el típic barri escarpat que segueix l’orografia de la Serralada, amb pendents gairebé impossibles, i carregat d’escales. Lluminós, airejat, i amb un conjunt de cases senzilles molts cops remodelades,

postes d’estiu (8), vic, 2 de juliol

Després de l’estada a l’Empordà, en un matí, dinar i sobretaula de treball  practicant gustosament associacionisme participatiu amb la gent d’Òmnium Badalona, tot degustant i digerint anàlisis i propostes per encarar amb encert i eficàcia els reptes del proper curs, tanquem la tarda a la Plaça de Vic, disposats a degustar i digerir  “un repte, un desig, un impacte, un dubte, una incògnita, una il·lusió”(text que podeu llegir aquí) en l’impressionant desplegament de ferralla interactiva que va fer el Guixot de 8 per celebrar el seu vintè aniversari.  (segueix)
Els colors del sol que es pon es pinten a les emblemàtiques i històriques façanes de les cases de la plaça, una placa plena de gom a gom de gent de totes les edats i de tota procedència,

postes d’estiu (7), montornès del vallès, 1 de juliol

Hi va haver un temps en què hauria volgut viure-hi. M’atreia l’amplitud, el sol, la verdor i aquest paisatge mig rural mig urbà que em semblava molt òptim per trobar-hi l’habitatge on fer la vida amb els fills. Molt més òptim que el que teníem llogat al centre de Badalona, al barri de Baix a Mar, una casa gran i antiga, en un entorn que m’estressava enormement i em complicava molt la mobilitat del dia dia amb criatures: (segueix)
un carrer gris i estret, sense clavegueram efectiu, sense ni una engruna de sol en tot l’hivern, sense cap parc proper, amb voreres de mig metre bonyegudes, intransitables, cotxes aparcats a tocar de la porta i un trànsit rodat de vehicles més semblant al d’una carretera que no pas als d’un carrer d’aquelles dimensions. Era un temps en què Badalona m’era molt  inhòspita, i Montornès, en canvi, m’oferia un entorn acollidor que anava més enllà de les meves obligacions professionals. Avui he enfilat la carretera de Font de Cera per tornar-hi, després de molts anys, per celebrar la jubilació de tres companyes de l’escola Can Parera. I ha estat des d’allà des d’on, avui, he vist pondre’s el sol.

Can Parera ha deixat una emprempta molt especial al meu cor i al meu bagatge professional, en aquest camí d’aprenentatge inacavable de l’ofici de ser i fer de mestra. No sóc sola a considerar la qualitat i la força del mestratge que aquesta escola ha impregnat en desenes de professionals que hem passat per allà. Força i qualitat embolicades en un clima de centre, en un ambient relacional d’equip, que no és fàcil de tornar a trobar. Indiscutiblement, fossin quins fóssin els plans per avui, calia fer un espai per arribar-se a Can Parera, i per ser-hi amb tots els sentits. Abraçar les companyes, retrobar-se, refer fils comunicatius, recordar, sentir l’absència dels qui ens han deixat massa d’hora i sentir la presència i la profunditat de tot el que ha anat molt més enllà del simple fet de coincidir treballant en un mateix lloc, per un mateix projecte.

He enfilat Font de Cera com vaig fer tants cops llavors, descartat el transport públic per la paradoxal distància que construeix entre dos espais físicament tan propers. Fins i tot ho havia fet en bicicleta, de tant com em pesava la contradicció de moure’m diàriament en vehicle privat, i de gasolina. Però el trànsit de camions i l’absència d’arcens em feia massa vulnerable, i al final tornava a quedar el cotxe. Com avui.

Després de la preciosa vinya que hi ha just a tocar del Camí de la Cornisa, un parell de corbes més enllà, he recordat aquell espectacle matutí que em sorprenia tants dies d’hivern: com si fos el fum espés d’una olla on bullís brou, la boira sobre-eixia per damunt de la carretera, just allà on la carena comença a fer pendent cap a la obaga. I venint de la llum i les vistes al mar, entrava a la fosca profunda, boirosa i frondosa. Normalment el camí s’aclaria passat Vallromanes, i la verdor del paisatge, arribant ja a Vilanova, feia difícil d’imaginar el Montornès que s’amagava més enllà, sota el barri de Marinada, carregat de polígons industrials. El Montornès per on jo entrava era el dels camps de Can Vilaró i els boscos de Can Xec, just fins a Can Parera, al costat del Parc.
Verd i terra, terra i verd.

El sol s’ha post rere la pista del pati, i el petit espai obert que queda entre els edificis que de mica en mica, en els darrers anys, han anat rodejant el seu entorn, ens deixen veure les muntanyes del fons: entre mig, els polígons i el barri de Marinada amaguen la realitat d’una població que entre el 1960 i 1970 va créixer amb 6.000 habitants vinguts de la immigració espanyola, passant de tenir poc més de 1000 habitants a tenir-ne més de 7000, i arribant als 12.000 en la propera dècada. Va passar de ser un entorn rural a ser un poble amb suburbis. I més tard, en l’època de la bombolla immobiliària, va recollir altra cop una nova arribada de població (d’una banda de l’anomenada nova immigració, i de l’altra de moviments interns de població del cinturó, a la recerca de sòl més barat) i un creixement urbanístic destacable. Ara tot això em queda lluny, de mica en mica he anat perdent la pista demogràfica, política i social d’aquest poble que durant tants anys va ser central en la meva vida.

El sol m’enlluerna, el cel ja és ataronjat. Me’l miro amb estima per aquests anys i aquests vincles fets aquí i m’adono que l’aire encara porta aquella olor de terra i verd que fan els pobles del Vallès, que encara que tinguin indústria, asfalt i blocs de pisos, es com si la frescor dels seus camps i els seus boscos ho tapés…

postes d’estiu (2), casserres, diumenge 26 de juny

L’aplaudiment dels “bisos” eixordava, i mentre Dani Espasa (claricèmbal i direcció), Ruth Rosique (soprano) i Jonathan Pia (trompetista) tornaven a enfilar cap a l’escenari, la meva mirada ha escombrat distretament les nues parets de la nau, fins al sostre, i dues llenques de llum intensament ataronjada m’han avisat de l’hora exacta. L’hora d’aquell darrer raig solar ben a punt d’amagar-se. Discretament he aprofitat que l’organització començava a obrir les portes, mentre l’entusiasme del públic i les repetides salutacions dels artistes segellaven un vespre esplèndid, submergits en el Concert de cloenda del 3r festival de música de Tavèrnoles, “l’Europa Barroca” dins el romànic Monestir de Sant Pere de Casserres, ple de gom a gom. (segueix)
Sense fer soroll, en trepitjar el fora, he recolzat l’esquena a la paret del monestir, atreta per l’escalfor que irradien les pedres, banyades fins fa poca estona per aquest mateix sol que ara s’esmuny. Voldria, ara mateix, tenir la certesa de quin és l’indret exacte per on l’astre es va perdent de vista, i em lamento de no ser més competent en el coneixement geogràfic precís, a la menuda, del nostre estimat país. La posta pinta els núvols – petits – més propers, i em convida a abocar-me per veure quina cara hi fa el Ter, allà on el meandre és tot corba.

El públic ha començat a sortir,i la multitud comença a recórrer, a peu, el camí fins l’aparcament. Molts s’aturen també a contemplar la posta; no escolto ningú cantant quan el sol es pon, però a mi, per dins, els acords ja em prenen.

Les filles dels nostres amics – gairebé úniques com a públic infantil – és el primer cop que veuen cantar al pare, i comenten amb expertesa detalls sobre les notes que ha produit la soprano, sobre el roig facial del trompetista, i sobre la bellesa d’orquestra i cants. Al pare, malgrat fer tants anys que forma part de la Coral Canigó, els darrers dotze – i sobretot els darrers vuit! – les ocupacions municipals li han marcat un altre ritme de vida; i elles en el fons valoren les aventatges de la inesperada novetat: que ara deixi de ser alcalde els permetrà gaudir moltes més estones compartides. Quan algú li ha tapat la vista de l’escenari, la petita, conformada i convençuda, m’ha dit “l’important és escoltar-ho”

Caminem junts pel camí entre frondós i aclarit, enmig d’un paisatge que retrobem preciós. Aviat fosquejarà, i abans d’acomiadar-nos lliguem alguns fils d’un teixit que feia temps que no nuàvem. Aquest final musical inesperat, en aquest entorn emblemàtic, en aquest clima familiar natural, tan conegut i a la vegada tan nou, tan nou i tan conegut a la vegada, en aquesta trobada llargament esperada, llargament postposada, plàcidament transcorreguda…

Aparentment intrascendent, cada posta és única. En cada gest qüotidià hi ha continguda la trascendència de l’intrascendent. I l’intrascendent de la trascendència.

els passadors del besòs, i les besosades

Plou. De moment no gaire. Però amb el Besòs, ja se sap. Curt i de poc cabal, podria semblar plàcid, inofesniu. Malgrat la pluja, el riu baixa tan pla… però ens enganya. S’alimenta de rieres, i allà amunt, qui ho sap si hi plou poc, avui, o hi plou massa. La rierada, ja se sap, baixa quan baixa. I per això aquest Besòs que en temps del Camí Ral es creuava a peu, per Sant Adrià, que ni ponts podien fer-se en una terra tan i tan plana, aquest Besòs sorprèn amb besosades. De vegades terribles i de conseqüències dramàtiques.

Avui, de moment plou poc, i la canalització actual, i els murs de formigó tan alts… no, en aquest sentit no espanta. Però de moment ja ens ha espantat la festa, podrà celebrar-se? I tant diu la Consol, de Dones amb Futur, l’ànima de la festa. I tant, tot es farà, aquí, el sol ja surt, doncs au, cap a Sant Adrià!

(segueix)

de l’oli i l’olivera

En sortir d’Espolla, tornant de la Trobada de Cantadors, diumenge passat, ens vam passejar una estona per les oliveres mil·lenàries de Masarac . Ens ho havien recomanat els de Can Salas , una casa rural dins l’entorn de l’antic castell d’Espolla, restaurada amb gust i funcionalitat exquisides, portada per una família acollidora i oberta. El fill és qui ha muntat i porta l’estació metereològica, són gent que estima el poble i la zona, la coneixen a fons i creuen en el seu potencal i en la seva gent, només lamenten algunes mentalitats tancades. Contents de l’impuls econòmic i cultural que hi ha dinamitzat en Gustinet d’ençà que va tornar al poble, a casa l’avi, fa tants anys, i contents de l’arribada de nova  gent que escull Espolla per viure-hi, voldrien que es deixés definitivament de mirar amb aquella lent antiga que identifica com a forasters als qui han vingut “de fora”, per anys que passin. Perquè saben que el que importa és tirar el poble endavant des de la cooperació de tots els sectors de la societat civil – que hi és, cohesionada -, des de la iniciativa i el compromís de la gent que estima la terra, que és la majoria. Em fa gràcia descobrir el rerefons de la nostra conversa de tot esmorzant diumenge al matí- jo força fora d’òrbita, però dissimulant – reflectit en l’escrit de presentació del programa oficial de la Fira de l’Oli i L’olivera que s’ha celebrat aquest cap de setmana. Encara que no hi podíem ser, me’n vaig endur un llibretó de la pila que hi havia damunt el bufet, entre altres tríptics de l’Albera, per a la meva col·lecció… És un escrit d’en Lluís Gratacós Soler, de Can Carlas d’Espolla, i diu així: (segueix)
LA FIRA: DE LA INFÀNCIA A L’ADOLESCÈNCIA

Avui fa 15 anys, i en plena adolescència és bo de parar-nos un moment i recordar com va néixer i quina valors l’han fet créixer.

A principis dels anys noranta, en un context de paràlisi col·lectiva, va anar prenent forma un moviment d’activitat cultural que va desembocar en l’Associació Cultural La Fraternal. Sorgien iniciatives de tot tipus relacionades amb la cultura: exposicions, el concurs de dibuix, el cinema al carrer, la revista, les gralles, la festa de la vellesa…Entre els membres de l’Associació, però, hi havia qui tenia les idees més clares, qui anava més enllà i veia la necessitat de lligar l’activitat cultural amb l’economia del poble. Era en Josep Maria Tejido, en Gustinet. De la seva mà va sorgir la Fira de l’Oli i l’Olivera.

Una colla de vilatans i amics ens posàrem a treballar amb il·lusió i una certa desconfiança, alhora, en un projecte que vèiem una mica “il·luminat”. I vet aquí que ja ha fet quinze anys. Quinze anys de creixement constant amb indiscutibles beneficis per al poble i per a la comarca: la projecció comercial que la Fira ha representat per l’oli de l’Empordà, l’autoestima que ha generat en els vilatans d’Espolla i el coneixement del poble arreu de Catalunya no són “pecata minuta”. I això gràcies a una persona que continua treballant de forma incansable i discreta per fer d’Espolla una societat més culta, més respectuosa i més oberta. Ara organitzant la Trobada de Cantadors, una iniciativa pionera en les nostres contrades, i des de la cooperativa, posant en valor els nostres vins i olis.

Sí, treball i compromís, hores i hores dedicades als altres. Mentre alguns hem abandonat, ell continua incansable i, a voltes incomprès, amb el convenciment que només cercant l’excel·lència i amb la participació de tots, podem assolir els objectius més elevats. No coneix diferències entre ser del poble o de fora, viure-hi tot l’any o venir-hi de cap de setmana. És un exemple d’oberturai generositat que els més joves han d’entendre per superar la temptació de cloure’s com un puny, per decidir-se a obrir les mans i acollir a tothom: de color diferent, de cultura diferent, d’idees diferents.

És, en plena adolescència de la Fira, una gran lliçó que ha d’empènyer aquesta magnífica iniciativa cap a una profitosa maduresa.

LLuís Gratacós i Soler, Can Carlas d’Espolla, gener de l’any 2011

de poblenou a roma, il·lusions cancel·lades

L’aventura es va començar a coure dos anys enrere. Llavors només era un somni, un projecte. Una il·lusió que va anar prenent forma i es materialitzà no pas sense esforç i tenacitat; i sí, finalment el COR POBLENOU, que celebrava 20 anys de fundació, tenia programat un concerto a la Sala Accademia del PONTIFICIO ISTITUTO DO MUSICA SACRA, al cor de Roma. (segueix)

Cantaven el dia 5 de desembre, a dos quarts de set, i el programa, brodat amb intel·ligent delicadesa, havia despertat gran expectació entre els italians. Vam degustar-ne un tastet durant les incertes i esgotadores primeres deu hores d’espera caòtica al Prat. Un gest aplaudit pels qui compartíem intenció de vol, sorpresos i emocionats de descobrir en l’anonimat de la cua aquell grup de 60 cantaires, i la seva presència d’ànim. I comprovar com de bé sonava el que cantaven. Però els controladors els ho van espatllar, no tot és recuperable. Nosaltres vam aconseguir volar a Roma. Ens va venir ben just: recollides les maletes del vol finalment cancel·lat (eren gairebé les 15h quan Alitalia va confirmar que cancel·lava, i esperàvem des d’abans de les 5h del matí, ens havien fet facturar i ens asseguraven que un cop obert l’espai aeri el nostre vol s’enlairava segur), i encaminats a fer les gestions pròpies per a la reclamació, l’obertura de l’espai aeri – va venir de mitja hora? – va dictar un nou canvi de guió, desendreçat i desinformat, desorientat. Una nova i perplexa cua barrejava els viatgers amb vol de dissabte tarda correctament programat, amb els viatgers acumulats dels vols frustrats des de divendres vespre que anaven arribant procedents de casa o de les altres llargues cues – recollida de maletes caòtica, recollida de documents de reclamació interminable, informació a la guixeta d’Alitalia lenta i confusa, vestíbuls intransitables… -, però sí, sortia un avió extra per recollir viatgers afortunats que eren al lloc adequat en el moment precís: a la cua, fins que fos ple. Més de tres quartes parts van quedar-ne fora. Però es parlava d’un possible nou avió extra per al diumenge al matí, també insuficient, no es concretava… No vam saber res més del Cor del Centre Moral i Cultural de Poblenou  fins diumenge a l’hora del concert. Confiàvem que la pressió del guia per trobar plaça per als 60 components del grup amb un compromís tan especial tingués el seu efecte. Però diumenge a la porta tancada del número 20 de la Piazza Sant’Agostino només s’hi llegia un full que deia: “Causa della chiusura dello spazio aereo della Spagna, il concerto dil coro POBLENOU è stato annullato” . La senyora que havia fet gairebé tres hores de trajecte interurbà per arribar-hi i es mirava el rètol amb trista perplexitat  en aquella fosca i freda tarda romana simbolitza l’estat d’ànim davant un imponderable que frusta el que sembla impossible de recuperar. Per a la història queda un programa exquisidament preparat (música catalana i Brani com testo italiano, més música religiosa, per explicar d’on es ve i per ser corresponsable amb on s’actua), sis mesos d’intensos i entusiastes assaigs, i un record del que hauria pogut ser, i es va esfumar. No sé si es reprogramarà, no sé què se’n farà de tota la feina feta. Sé que són milers les històries truncades per aquest abús de poder dels controladors aeris, per aquesta estranya gestió del conflicte. Sé que hi ha històries molt punyents. Aquesta només en deu ser una de tantes, però per empatia, i per haver-ho viscut amb tanta proximitat, aquí el meu petit homenatge.

buscant el màgic drac paf, a calaf

Enfilant l’estreta carretera de la Serra de Rubió, els camps i la carena es banyen amb la llum d’una tarda de bruixes que es pentinen. Els molins de vent, cada vegada més a prop, treballen silenciosos, amb la seva imponent figura retallada en un nítid contrast: blanc sobre blau, tecnologia sobre natura, energies netes inpactant visualment sobre el paisatge… Em deixo endur pels colors a cada corba, i mentalment vaig entrenant la recerca de rimes, mentre em demano si tindré valor per “actuar”; no anem a cent, molins de vent, valent, potent, content; sóc una vip, vinc sense equip, estrip, felip, tip; i vinc a Calaf, on hi ha l’estaf, i l’agua naf, pataf, pataf… què coi rima amb Calaf?  (segueix)

Coll avall, els camps voltats de paret seca ens regalen un doll de bellesa inesperada, i l’anunci d’un sepulcre megalític ens sobta, desprevinguts. Ens sentim perduts en un paratge infinit. Havíem d’haver agafat el trencall a Jorba, anant tard com anàvem, la lliga ja deu haver començat!
No havia estat mai dins mateix de Calaf, el nucli antic em sorprèn amb les seves porxades i els seus carrers costeruts, estrets, el seu color de pedra mullada i lluent sota aquest sol que eixuga una pluja estiuenca, arrauxada, que ha espantat, una bona estona, tot un senyor festival. El macro escenari ens dóna la pista, i trobem fàcilment el Bar Rosa, on la II Jornada de Lliga nacional de cançó improvisada és ben apunt de començar. L’ambient, d’una calidesa immillorable, convida a participar, i malgrat no tenir equip – de Badalona vinc jo sola per glosar – i malgrat la meva inseguretat per afrontar combats, una ràpida cessió dels companys de les VOPB, (els nostres “padrins”) em permet entrar en concurs, i som cinc equips per competir. 
Les proves que planteja la nostra Punt i Cana (o és punicana??), la perspicaç Ainoa, aporten escalfor i ritme: són proves divertides i enginyoses, prou obertes per fer-te sentir còmode, prou tancades per fer treballar la rapidesa i agudesa mental, irònica, lèxica, verbal… tothom ho fa genial, hi ha una complicitat que s’acarona i creix en cada tongada, el públic respon… i es va teixint la xarxa, la xarxa de seguretat…
M’he atrevit a cantar amb una tranquil·litat nova. He canviat el patir pel gaudir, la vergonya per la conya i la por per la il·lusió. M’he descobert més divertida que acovardida, més àgil que fràgil i més infant que distant…
Avui, a Calaf, he retrobat la màgia del Drac Paf!

la muntanya pelada

Enfilant el passatge Ceuta, el cel humit del vespre encara arrossegava fils de llum de la posta, enterbolida pels núvols baixos. L’olor d’herba, els crits dels falciots, i tot el paisatge singular d’aquell carrer fet d’escales i replans entre enjardinats i silvestres, em fa oblidar, per uns moments, que sóc a Barcelona. Un cop al Camí de les Coves d’en Cimany, i després de travessar el tram amb construccions a banda i banda, la ginesta comença a treure el nas entre els matolls del camí de la dreta. I sota els meus peus, una vista impressionant de l’orografia barcelonina.
Com si sabés del cert que aquella era la ruta adequada, he resseguit el camí dibuixat entre els tous d’herbes, que pinten de verd i groc tot el paisatge (sembla camamilla, més, ai, no estic segura que ho sigui). 
Però en realitat és la primera vegada que trepitjo aquell paratge, i m’he deixat guiar pel punt més alt de muntanya: m’ha atret fins al cim sense dificultat, i m’ha transportat a un miratge.

La Muntanya Pelada
és com una illa alçada, enmig de l’oceà urbà. Un insòlit espai verge dins l’imperi de l’urbanisme mil·limetrat, fent les funcions de mirador sense que cap rètol en parli.

Sen’s hi ha fet fosc. Els rat-panats sobrevolaven la nostra mirada àvida d’identificar espais urbans referents. L’aire fresc s’anava emportant les notes de  l’acordió i les tonades de la cançó improvisada: garrotins, corrandes i nyacres per plasmar un vespre singular de dilluns feiner. Dalt d’una muntanya, en fraternal companyia, al bell mig de Barcelona, per assajar i gaudir de la glosa, amb l’equip de les VOPB (Viles ocupades del Pla de Barcelona)…

(informació sobre què és la glosa, aquí)

gris

Ensumant fusió còsmica
Vilanna no és Islàndia, però feia tants dies que no em deixava prendre pel no temps, feia tant que no relaxava la mirada en la bellesa de l’horitzó i oblidava la tirania de l’agenda, que inevitablement i salvant totes les distàncies, he recordat els colors d’Islàndia. (segueix)
Ensumar per tots els porus oberts, aquella olor d’herba i de roca molla que et fa sospirar i saber-te part de la terra que trepitges, que et fa sentir en fusió, pell amb pell, tu i el còrtex del planeta. Ensumar l’aigua feta gas humit que t’omple la cara, que t’abraça suaument, i trobar-li un cert perfum malgrat ser inolora. Fusió que implica sortir d’un mateix però només després de ser-hi: retrobar-se en el silenci i la solitud, en la no pressa, en el pensament escollit, en el pensament que crea i connecta. L’aplicació íntima del pensa globalment per actuar localment a l’inversa: pensa localment per actuar globalment. Sentir-se en la petitesa evident, al costat de la immensitat d’una serralada, un bosc, una glacera o un salt d’aigua… Fusió còsmica, una expressió un xic arriscada, -propera a còmica -, que m’ha vingut a trobar avui, caminant sota els “suros” (les alzines sureres que vesteixen un paisatge de conte), per recordar-me aquell moment que dins l’òrbita de pols d’aigua vaig ser jo mateixa i part de la pell oberta de la terra, a l’illa d’Islàndia, on sents el batec planetari en cada plec.

groc

Posats dins una postal o dins les planes d’una guia de viatge els paratges sorprenents són només imatges. De més o menys bellesa, impressionants o desconcertants, però només imatges. Trepitjar aquests paratges, olorar-los i copsar-ne l’ànima és tota una altra cosa. 
(continua)

Com que el segon dia de ser a Islàndia ja vam determinar que aquella primera incursió a l’illa no havia – no podia! – ser pas la darrera, el delit per col·leccionar postals vivenciades es va calmar una mica i es va ajustar al què podia donar de sí una setmana. La postal dels cràters grocs és de les que més em va cridar l’atenció des de l’arribada, malgrat no ser de les més publicitades. Aquella mena de paisatge llunar semblava irreal. Però existeix, es trepitja i s’olora. L’encert de viatjar “per lliure” ens va permetre dedicar un temps a estudiar el mapa i arribar-nos-hi amb calma.

El passeig per tota l’àrea de Krafla i especialment per Námaskard ens va acabar d’inferir aquella sensació captada des de l’arribada, la sensació d’estar palpant les entranyes de la terra. De trepitjar-la despullada i descobrir què amaga sota la pell. I sota la pell amaga líquids inquiets, líquids calents en evullició permanent, fumejants, que omplen l’atmòsfera de vapors, gasos i efluvis sulfúrics, i que tenyeixen la crosta del sòl de tons groguencs, blanquinosos…sulfurosos!
Tanta energia sota terra és aprofitada per a l’ús humà, des de les extenses instal·lacions de la central geotèrmica de Kröflustöd, una clara mostra de com l’aprofitament energètic renovable i sostenible és perfectement factible, si bé el seu impacte estètic i visual no és fàcil de minimitzar.

L’itinerari entre cràters, pous i fumeroles el vam fer al nostre aire, i ens vam poder apropar a tot el què vam voler. Allà les mesures de seguretat es basen en la responsabilitat i el sentit comú del viatger, els avisos son mínims i discrets, sense reiteracions ni restriccions forçades (una senzilla corda informa de l’àrea de perill, suficient per a la comprensió general; evidentment no atura a un visitant temerari o inconscient, però això, en tot cas, és problema de cadascú…)ho vaig trobar fantàstic!

I ja per acabar, un comentari més personal, però que no em puc estar de fer. Allà al costat dels cràters sulfurosos, se sentia una penetrant pudor de sèu que em connectà amb la meva infantesa. El sèu és el greix animal que es fon per a usos industrials (per fer sabó, cosmètica i materials diversos), i que quan cou a la caldera desprèn una intensa pudor peculiar, molt molesta. Jo vaig créixer enmig d’aquesta intermitent pudor (la desprenia la petita fàbrica familiar iniciada pel meu besavi i instal·lada en una masia, darrera mateix de casa) i tant jo com la resta de la família la notàvem, evidentment, però molt menys que qui no hi estava acostumat. Ara que ja fa tants anys que no l’ensumo, la vaig reconèixer al moment, amb sorpresa: l’origen d’aquella pudor era, vet aquí, l’àcid suilfúric amb què barrejaven el greix per fondre’l mentre bullia en aquelles olles d’infern. 

negre (tots els colors d’islàndia)

Negre, que no de nits.
Negre de mars de lava.
(continua)

Geologia en format  impensable. Magmes inmensos esculpint camins enigmàtics; coves i murs fantasiosos; espais de silenci i misteri, el món interior aflorant amb el batec serè i l’exalació pausada. Fora de Dimmuborgir – vora el llac Myvatan -però, els mars de lava es presenten en formats diversos, menys majestuosos, cobrint tot l’espectre geomètric. Fins a la fina sorra de les platges del sud, a peu del Vatnajökull – la glacera -,passant per les fumejants parets i la lava de Leirhnjúkur, del 1984 (a la foto), tota la gamma de negre roca-pedra-sorra volcànica esquitxa l’illa. Negre vora mar, negre sota el gel, negre cobert d’herba, negre tot, menys el cel.