miozz mirades

Fins i tot quan està fent de monitora al programa Quedem?
d’Òmnium, amb la seva samarreta i targeta identificatives, hi ha qui encara se
li adreça en castellà. I ella els alerta que no cal, que ho poden fer en català, no només perquè el programa Quedem,
entre altres coses, busca oferir espais reals d’ús comú de llengua catalana entre
gent diversa i plurilingüe, sinó perquè per a ella aquesta és la llengua
natural de relació, es la llengua que parla amb els seus amics, la que escolta
parlar cada dia, amb la qual llegeix i pensa de tant en tant i cada vegada més.
Però esclar, portant com porta escrit a la cara que és xinesa, li cal
remarcar-ho. Lamenta per dins i per fora que tanta gent renunciï d’entrada a adreçar-se-li
en català pel seu aspecte, i encara que es defensa amb moltes llengües, també
la castellana, cada cop es torna més reivindicativa del seu dret a fer servir
la llengua pròpia de la terra on ha vingut a viure. Amb naturalitat, però. Tot en ella és franca naturalitat. (segueix)

De moment ha defugit formar
part de cap organització política, i la seva insistent aportació en aquest camp
ha estat recordar als partits que ella – i molts altres com ella – no té accés
al dret a vot. (en parlo a elles no voten).  Les seves intervencions
en jornades  de debat i reflexió diverses
mostren un discurs socio cultural madur (a la darrera Jornada de Debat i reflexió dels Colors de la Tardor la seva intervenció va ser molt aplaudida), i la seva visió i empoderament està
essent clau per bastir l’encaix del llegat de l’Espai Jove de Converses
Interculturals en el projecte Joves d’Òmnium, per tal de promoure la participació activa i cohesionada de joves diversos de tota la ciutat (la fotografia és de l’acte de presentació, fa uns mesos, amb Toni Soler)

Dissabte passat a la nit, a La Plana,
amb el seu català impregnat de petjades xineses, i amb un ritme pausat per donar
temps a la traducció en el llenguatge de signes, la Nuole va llegir amb
solemnitat el manifest de l’onze de setembre en l’acte unitari de la Comissió
Onze de Setembre de Badalona. Escollir en una mateixa persona el perfil de ser
dona, ser  jove i ser nouvinguda
(immigrada xinesa) va ser un encert carregat de simbolisme.

La Nuolé és sens dubte una de les joves sí i també que fan
ciutat, fan país des de la seva vida qüotidiana, amb naturalitat i senzillesa. Sense fer-ne ostentació. Som els altres, els del seu voltant, (jo inclosa) els qui remarquem els valors que té i aporta, i que sovint sorprenen. Estudia amb èxit en la llengua apresa– està fent quart de Medicina –, treballa ajudant en
un negoci familiar de restauració i també com a monitora del programa Quedem i ocasionalment com a traductora per l’acollida de famílies acabades d’arribar. I
dedica part del seu seu temps lliure a l’associacionisme participatiu compromés per fer una societat millor.

Va néixer a un poble de Wenzhou (de la província Zhejiang, la
zona sud-est de la Xina), fa 23 anys (a l’any 88), i així que va arribar a
Badalona, a finals de l’any 2004, la seva capacitat per aprendre l’idioma i per
progressar en els estudis va sorprendre tothom. Tant o més que la seva
capacitat per trencar els tòpics sobre l’aïllament de la comunitat xinesa.
Encara anava a l’Aula d’Acollida de l’institut Barres i Ones, a Llefià, on ha
viscut fins fa poc, i ja participava al projecte “M’expliques un conte del país
on vas néixer?” amb l’Espai Jove de Converses Interculturals. Les seves
narracions en català per apropar-nos als contes de tradició xinesa mentre ella s’afiançava en l´ús oral i social de la llengua, s’escoltaven a la Biblioteca de
Sant Roc, a la de Llefià, a Can Casacuberta, a les parades del Correllengua a
la Plaça del Sol, i on calgués. També en aquesta època va ser protagonista d’un
documental autogestionat impulsat per Amics de la Unesco, amb precioses imatges
de Badalona – Llefià, la platja, les festes –, un documental menys conegut que el que va protagonitzar uns anys després, emès per diverses televisions i que encara podeu veure, de la sèrie IMMIGUIANTS . Des del principi, la seva participació a l’Espai Jove de
Converses Interculturals (vinculat llavors a l’Associació de Veïns del Centre) la
portà a fer tallers i activitats diverses, a ser present de forma activa a
multitud d’actes a diferents espais de la ciutat. I a entrar en relació amb més
joves de procedències i pertinences diverses. (Parades de Sant Jordi, a la
Festa del Badiu, a la Sardinada, a representar l’entitat en les trobades
d’acollida amb Esplais de la ciutat, a portar paradetes de jocs al Correllengua
quan es feia a Sant Roc i Llefià,  o a
fer de voluntària a l’Estudiem Junts. Sempre activa, compromesa i voluntariosa,
i amb criteri propi, amb idees per aportar.

L’any passat va ser escollida per
llegir el manifest del Correllengua (Correllengua que a Badalona va ser dedicat a Pompeu Fabra). Tot un símbol. I aquest ha protagonitzat, amb quatre persones més, la campanya de “ara més que mai som Òmnium“, a Badalona. S’ha fet sòcia de l’entitat i participa activament a l’Àmbit de Llengua i Cohesió, i va ser escollida per l’assemblea per ser membre de junta.

Tot el seu historial badaloní i la darrera intervenció pública, a La Plana la nit del 10 de setembre parlen en veu alta i clara de com en són d’equívocs els estereotips i prejudicis que busquen etiquetar les persones en funció de tòpics. Ella, per sobre de tot, és una persona, una dona jove, amb la seva personalitat i la seva ideologia. Les pertinences nacionals o culturals són part de la seva forma de ser i de les seves eleccions, part de la seva identitat i identificació (per cert que ens en va parlar amb altres joves en el diàleg sobre identitats). Però no la defineixen a priori. Com a ningú. Però és això que sovint costa tant de veure…. (allò de la mirada i la realitat, de les percepcions...)

Aquest setembre farà 20 anys, i en fa 9, haver d’estudiar l’ESO en un idioma desconegut no la va aturar. Amb el batxillerat acabat, la Hanan dedica actualment la major part del seu temps al voluntariat entorn l’esport que l’apassiona: el Korfbal. És jugadora de l’equip de sèniors i entrenadora de l’equip de cadets , del pre infantil i l’infantil. Els seus preciosos ulls, molt expressius, es mengen la pantalla quan ens parla des del documental Moviments GLOCALS, on n’és una de les protagonistes. Aquests dies podeu trobar-la, qualsevol tarda a la Plaça Trafalgar, amb la gent de La Rotllana. (segueix)

Després de 4 mesos d’haver arribat a l’Institut Barres i Ones i haver observat amb curiositat aquell esport estrany on noies i nois jugaven plegats, es va decidir a provar-lo. I ja no ha deixat mai de jugar-hi. Contenta i orgullosa d’haver jugat a la Copa Catalana, el que més la satisfà, però, és la seva tasca d’entrenadora. Entre els seus entrenaments, els partits i la tasca d’entrenadora té ocupades moltes hores a la setmana.

Està pensant en fer un Cicle Formatiu, potser es voldrà dedicar al Turisme. Al principi, quan va arribar amb 11 anys, pensava que no podria superar-ho. La tristesa per ser lluny de Tànger i de tot el que hi havia deixat, més les dificultats per estudiar en un idioma diferent semblaven un mur insalvable. Però no va ser així. El català li resultà molt més fàcil, d’entrada, perquè ja sabia francès. I té un record molt entranyable per al Quim i la Lluïsa, els seus profes del TAE: reconeix que en molt poc temps se’n va sortir amb les llengües – el castellà, un cop saps català, és molt fàcil! – i que apuntar-se al Korfbal va ser la seva millor inversió: això l’ha ajudat a conèixer gent, a agafar seguretat, conèixer altres llocs del país, fer amics…

Ara com ara no té encara massa opinió política, hi ha coses en les que encara no s’ha aturat a pensar, només sap que ella no ha tingut mai cap problema per ser nascuda a Tànger i viure a Badalona, com no n’ha tingut per jugar un esport amb nois i noies barrejats, malgrat ser musulmana. No hi ha res que li faci pensar en l’existència de cap xoc cultural, la seva família l’ha ajudat, amb la permissivitat, a obrir-se portes en aquest món esportiu, i creu que de la mateixa manera que ara no porta mocador i vesteix amb roba d’esport sense cap problema, tampoc tindrà cap problema quan decideixi posar-se el mocador, cosa que està segura que farà.

La Hanan és un exemple dels joves que sí estudien i també s’impliquen en la societat, des de l’associacionisme. Que sí aprenen l’idioma del país – en haver vingut d’un altre –  i també dediquen hores del seu tempa al voluntariat actiu, en aquest cas esportiu.

Una bona jugadora, una bona entrenadora, una excel·lent conversadora, una simpàtica mostra dels joves sí i també (per contraposar-ho als ni ni)

La defininció de generació “ni ni” és poc precisa, i si bé és dramàticament tangible que existeix un nombre elevadíssim de joves sense feina ni perspectives de tenir-ne (podeu consultar les dades aquí), i que la indefinició sobre les expectatives de futur desmotiven en gran mesura la formació contínua, el terme “ni ni” referit a una generació que “ni estudia ni treballa” respòn a un imaginari sociològic (avalat per estudis i veus de referència) de jove desmotivat i nihilista, sense compromís ni capacitat reactiva que viu encoixinat sota la protecció de la família o abandonat a l’exclusió. Si a les veus alarmistes de catedràtics i estudis sobre la matèria s’hi sumen programes televisius com  el reality show de La Sexta “Generación Ni-Ni” que estigmatitza el jovent i trivialitza els seus problemes, la conclusió és que aquesta generació – la majoria de joves – no s’interessen per a res, no es mouen i fan el dropo. (segueix)

Més enllà de les constatacions reals (endarreriment de l’entrada al món adult, precarietat i desmotivació entre els joves que ni treballen ni estudien) que poden arribar a ser molt dramàtiques (els joves són les principals víctimes de la crisi), l’imaginari de tota una generació de joves marcada pels valors del passotisme és totalment falsa: d’una banda perquè la situació de ni estudiar ni treballar no té perquè anar lligada a la falta de resposabilitat i de compromís social, i de l’altra perquè en tot cas conviuen realitats molt diverses dins la mateixa generació, i el nombre de joves motivats pels estudis i pel compromís social i/o polític és també molt remarcable.

La idea de l’apartat joves sí sí i també és fer visible algunes d’aquestes trajectories gens minoritàries de joves que, malgrat créixer en el context de crisi dins la societat líquida que ha trastocat els esquemes antics respecte al “què ser quan sigui gran”, estudien, potser treballen i, sobretot, es comprometen amb la societat des de l’associacionisme altruista, sovint amb intenció de transformar-la. Hi són, i en són molts. Cal fer-los presents en un moment en què la factoria ideològica televisiva imposa un pensament únic, reduccionista i estigmatitzant sobre els joves actuals: uns joves que es presenten com a egoistes, conservadors, apàtics, conformistes i gens compromesos, o que, el el cas que es rebel·lin, es presenten com a violents i destructors i encapaçoa de fer aportacions constructives.