miozz mirades

;

Només perquè és un esport mixt ja crida l’atenció.

Diuen que el rugbi és un esport bèstia jugat per senyors, que la camaraderia i sentit esportiu entre jugadors evita que mai s’arribi a la beligerància entre els diferents equips (jugadors i seguidors inclosos) a què s’arriba, per exemple , en el futbol (que hi ha qui diu que és un esport de senyors jugat per bèsties). Els de l’USAP han escollit com a sómbol el RUC CATALÀ, i diuen que és pel caràcter (no violent, però tossut, obstinat, fort, treballador…) No sé si és cert, però reconec que amb els anys he anat simpatitzant més amb un esport que a casa nostra podria actualment és esport minoritari, i que no rep l’atenció mediàtica ni mou les finances que mouen els esports reis (futbol i bàsquet, i, poca cosa més).
Segurament l’emoció i la sorpresa d’escoltar l’estaca cantada en un estadi, i tot el que això comporta, com expressava fa temps en aquest apunt “a perpinyà es canta en català” hi té alguna cosa a veure. Som un país que busca referents i mitjans d’identificar-se diferencialment, cada cop més. No conec ben a fons la tradició del Rugbi a casa nostra, el seu arrelament actual, però en el seu moment la mirada catalana cap a Europa va portar a la potenciació d’aquest esport, i la Santboiana, per exemple, va ser de les fundadores de la Federació Internacional (segons m’explica el meu pare). Un reportatge de Tv3 fa poc, a l’entorn del gran esdeveniment d’avui, m’hi va fer parar esment. Potser tot això portarà a algun lloc, però si ens hi ha de portar caldrà que, d’alguna manera, es mogui fitxa…
Mentrestant, m’alegra la victòria i l’ambient viscut avui a l’estadi. Encara que sigui per l’esport, de moment està bé que massivament es conegui que malgrat ser a França, Perpinyà és País Català.

Vaig dir que els dedicaria un apunt, en el silenci del seu trionf fa unes setmanes: campions del món. Sí,  van guanyar els mundials a Toulouse i els campionats d’Espanya aquí a Barcelona. La premsa d’esports no en parla. El ballet sobre gel és una modalitat esportiva que no està reconeguda com a tal, una modalitat del patinatge sobre gel. I, com passa amb tants altres esports – minoritaris o minoritzats – l’esforç continuat i la superació dels reptes no obté ressò ni reconeixement social. Avui que comença aquest mundial de futbol que en plena crisi econòmica ha tornat a posar sobre la taula l’escàndol dels sous dels jugadors, agreujat per les quantioses primes promeses als de la selecció espanyola, rescato l’apunt que fa tants dies vaig prometre a la Laia, la meva neboda (a la foto, prepant-se per al K-baret, peça amb què han guanyat els campionats), integrant del Barça ArtísticTeam. (segueix)

En anglès es diu teatre sobre gel perquè en realitat és això el que fan. A part dels elements tècnics, que compten molt  (són joves patinadors que porten molts anys d’entrenament i competició), el més important en aquesta modalitat
és que cada patinador sàpiga expressar i representar, convertint en moviments del cos i de la cara el tema que es patina. “Nosaltres per exemple aquest any hem volgut fer el tema “k-baret” que volia representar la decadència d’aquells anys en la zona de Berlín…(cabaret berlinès) . Per mi com a patinadora el que experimento cada vegada que em poso els patins quan ja estem tots vestits i maquillats és una sensació difícil de descriure amb paraules. Som 24 persones patinant un mateix sentiment, més un coreògraf, el nostre entrenador que és un crac no només a nivell artístic sinó també a nivell personal. Som un equip compenetrat, que treballem molt però també gaudim molt del que fem. Les emocions que et recorren durant els 6 minuts de programa no tenen  preu”

L’esport és emoció i treball d’equip.És esforç, disciplina, superació. És gaudi personal i col·lectiu. És bellesa, art. Elements que sovint queden confosos sota el circ mediàtic i finanacer en què s’han convertit alguns esports.